Marató Zegama - Aizkorri

Diumenge, 29 de maig 2011 - 7h.26' 33
Zegama (Goierri), Gipuzkoa
EUSKAL HERRIA


De nou esperant amb neguit un divendres tot plegant a la 1 del migdia per enfilar carretera cap al nord, cap a Zegama, per cinquè any consecutiu, sia per a córrer-hi sia per a disfrutar de la cursa des de l'altra banda de la barrera. Enguany no hi va haver sort en el sorteig i tots els meus moviments encarats a fer possible la meva participació, eren infructuosos. Un, que és tossut, m'en porto tota la indumentària per si acaba sonant la flauta, pitjor seria que sonés i m'agafés "en bragas".

És un cap de setmana especial, entre d'altres coses perquè és la final de la Champions i això de no està massa ubicat em té una mica neguitós, a part de que el ventall de possibilitats sigui ampli i amb diferents opcions, a mi no m'agrada massa el sarau durant el partit i prefereixo gaudir-lo-patir-lo, en petit comité. De ben segur, però, que quan sigui l'hora procurarem triar l'opció més adecuada.

Compartirem la casa del nostre amic JMiguel, amb la Paula i el Salvador, a més del Xavi i la Núria, amics nostres de SSadurní amb els quals em compartit vetllades inoblidables, sobretot i per antiguitat, amb la Paula i el Salvador. L'estància és completada per altra gent, alguns corredors com el JGarcia, també de SSadurní i debutant en aquesta prova. La casa en aquest cap de setmana està a reventar, tot i que a molts no se'ls i veu el pèl en tot el dia.

El divendres després de desfer maletes, els nostres amics insisteixen en baixar al poble per a saludar a la gent i fer una copeta. Ells, molt coneguts al poble, no paren de trobar-se gent, però no podem turbar-nos massa ja que el JMiguel ens té preparat a les 9 en punt, el promès i habitual txuleton de 800grs. de cada any. Uns talls de 1a. després d'una truita de bolets espectacular. Som nosaltres sis i comença a córrer el cava a tot drap. Som divendres i demà ja hi haurà temps per a recuperar-se, jajaja... Se'ns fa prou tard i no costa massa quedar-se clavat al llit.



Dissabte al matí i després d'un bon esmorzar, muntem l'agenda del dia. Anirem de visita a l'Antigua, ermita preciosa situada sobre Zumarraga i que l'Assumpta i jo coneixem prou bé. Com no, ens reb l'ínclit mossèn de la parròquia, tot un personatge per els que hi hagueu anat, si més no, diguem-n'he que curiós. Després de riure una estona amb els seus suculents comentaris, enfilem Zegama per a fer-hi el "vermutillu" a veure si matem l'anaconda que es comença a moure pel vespre, amb l'agreujant de que no podem estar al dia, com haguerem estat a casa, de tot el desenvolupament avantmatch.

Per dinar optem per la venta a Otzaurte, km7 de cursa per l'endemà que de ben segur estarà atestat de gent. Dinem bé, però car, i fem el cafès a fòra en un dia d'estiu que sembla, l'endemà no canviarà. Allí hi trobo n'Esteban (Bulderban) i família, un bon conegut de trescades vàries que tampoc córrer però que ha volgut està al peu del canó, donant recolzament a un company seu.
D'Otzaurte ja tirem avall pel briefing de cursa, gairebé les cinc i el pavelló està ple de gent. Com a casa, amb en Massa, Yves, n'Orzo, Natatxa, Pedro, FerRun, Tensi, Ppong ... els clàssics d'allà, com el Ramon i la Maite, el Jesús, el Mikel, l'Alberto ... i un llarg etc de gent enamorada d'aquesta cursa i treballant per a ella.


Els meus amics s'en tossudeixen en que l'endemà pugui córrer, jo ja no hi compto i inmers ja en el partit que es va acostant, diguem-ne que ja no estic massa per la feina per a córrer l'endemà. La seva tossuderia dóna resultat i després d'uns minuts ja tenia el meu preuat i valuós dorsal 525. Ufff!!! la meva previsió d'haver-me dut els estris havia tingut premi. Demà corro. D'aki més d'una hora final de Champions ... "más madera, es la guerraaaa!!!!"

Ho anem a remullar com no podia ser d'una altra manera al bar de sempre ja ple de culers i de corredors que apuren els últims minuts de disbauxa abans de recloures per l'endemà. L'Assumpta i jo tirarem cap a Tellerine, veurem el partit i després soparem amb el JMiguel. La Paula i el Salvador i la Núria i el Xavi, són convidats per a sopar i veure el partit a l'Ostatu. Bé, ja ho tinc, poc soroll, primera fila, bon sopar i preparar la batalla de l'endemà.

Del partit ja s'ha dit tot i més i vam disfrutar com ens té acostumats aquest equip, celebrant els gols com Déu mana i arrodonin-t'ho amb un sopar de bandera. Un lluç excel.lent regat amb una ampolla de cava com marquen els cànons, jajaja... No calia allargar la festa i després de càurem la baba per enèssima vegada tot sentint el Pep, decidim tocar retirada. Bona jornada, dia rodó, no es podia demanar més. Demà tocarà patir, però alhora disfrutar per quarta vegada de la cursa núm.1 de muntanya. El dia acompanyarà, pels aficionats, pels corredors, potser no tant.



El dia neix clar, com l'anterior. La vista des de la casa espectacular al sortir el sol. Txindoki i Gambo per una banda i els raigos de sol que comencen a espetegar sobre l'Aizkorri per l'altra. Postals que ens regala la mare natura i que fan que comencis el dia amb les piles carregades, amb la fresqueta de les 7 del matí, si a més t'aixeques amb una altra copa d'Europa, doncs ...
Després d'esmorzar jo ja tiro avall, tot acomiadant-me del nostre excel.lent amfitrió i desitjant retrobar-nos per l'EHUNMILAK, d'aquí mes i i mig. L'Assumpta baixarà amb el quartet del País del cava. Jo més tranquil, sense patir per l'horari, per les primeres cues a l'entrada del poble, etcetcetc ...

Arribo una hora abans a destí, temps per acabar-me d'arreglar, fer el cafetó de rigor, fer-la petar amb la resta de companys i enfilar el calaix de sortida. El temps passa volant, estic amb el FerRun, el Pedro, el Forrest06 i en Jòke, tots quatre debutants i amb els ulls il.luminats per la màgia del moment. Tot el protocol de la sortida, està ben mesurat, no hi falta l'aurresku que cada any va dedicat a algú o algún fet. La música de fons que et fa posar el pèls de punta. Ja hi som, un altre any, l'any passat amb mig metre de neu a dalt, enguany ens hi trobarem a 30º i una calor de por. Però torno a estar a Zegama. Sóc un privilegiat.




Les 9 en punt, sòna el campanar i tret de sortida. La cridoria impressionat, moment màgic al tornar a passar per la sortida després d'una ràpida volta per el poble per estirar el grup. Hi tant que s'estira, sobretot al començar la primera rampa, primer encimentada, després amb pedra suelta, però sempre amb una verticalitat prou important per què et passi el fred de cop.

És difícil fer un grupet, una mica cadascú va a la seva i la carrera marcarà el tarannà de tothom. Jo li dic al Jòke que podriem compartir, però a les primeres de canvi ja no el veig. FerRun i companyia van més per feina, el Pedro capficat amb els temps de tall, en els ssadurninencs hi ha de tot, els que ténen més pota i els que van a acabar-la dintre del temps, cadascú al seu ritme, cadascú amb els seus objectius. El meu? no ho sé perquè tot m'agafat una mica d'imprevist, però porto bons caps de setmana de kilòmetres, el dilluns havia estat a Núria, i éra optimista. Em conformava baixar de les 7h. i salvar els turmells que tan la guitza m'estan fent aquesta temporada. A més la calor que es preveia, no éra precisament un bon aliat per a mí.



Corro fins que s'acaba el ciment i després camino, a dalt ja fa xafogor i començo a suar de valent, sort que he pres el bidó ben carregat de líquid quan he pensat que seria un dia calorós. Els primers kms. cauen fàcil, ritmet suau i còmode, entre camins i corriols. Controlo en Ppong que va davant meu amb un grupet i a l'arribar a la seva alçada em diu que no va fi de la panxa, penso anem bé, si això acaba de començar!!!!, però precisament per aquest fet penso que té temps per recuperar i deixar les molèsties de banda.

A dalt a Bidarte, ja s'intueix la cridòria de baix Otzaurte, un km. de baixada i creuem la carretera entre una multitud d'aficionats. Hi ha més gent que altres anys, pràcticament la carretera ni es veu i passem per entre un estret passadís humà. L'alegria dura poc i en uns metres comença una duríssima pujada, l'any passat enfangada, una pista de patinatge, enguany ... un corriolet "estupendu". De temps vaig bé, sense preocupar-me pel temps de tall tot i controlant la situació per a no tenir una sorpresa, encara que si no hi ha un defalliment, no caldrà està tan pendent.

La forta pujada inicial, dona pas a uns espectaculars prats, un corriol de baixada i després de tornar-nos a refrescar a Ultzama, un fort i tècnic descens, on l'any passat en JBallesta va tenir problemes amb el rellotge després de relliscar diverses vegades. Enguany, i em faré pesat, tot sec.

Un parell de kms. de pista i comença propiament la pujada a l'Aratz, tot i ser la part previa fins l'avituallament i control d'Atabarreta, on les darreres unitats ja comencen a tenir problemes per arribar dins de l'hora. Coincideixo breument amb el JGarcia, que em vé pel darrera, ben camuflat, ens desitjem sort i el perdo a la llunyania. Estem sobre el km14 i unes dues hores de cursa. Mitja hora més i Aratz i en una hora a Sto. Spiritu.

Després d'Atabarreta fem grupet tot endinsar-nos dins l'inmens bosc que ens aixapluga de la calorada que comença a fer estralls abans de sortir a cel obert per a coronar el cim. Un puja i baixa per dins el bosc fins arribar a l'avituallament líquid de Allarte, ara sí, a punt de coronar Aratz, deixant l'ombra al darrera i sortint a cel obert per un terreny pedregós, però que indica inexorablement de que tenim la fita a tocar. A 16 i a 11 al km. abans d'encarar la baixada. Pujo un puntet abans d'arribar a dalt i deixo el grup darrera. Sé que ara la baixada és molt tècnica i ràpida i la vull fer al meu aire, sempre vigilant no tenir cap ensurt amb el turmell, fet que em fa anar amb més precaució de la necessaria, agrrhh!!!!

Sé que en un moment seré a Sto. Spiritu, veig a la llunyania el cim d'Aizkorri ple de gent, però abans hauré de baixar per tornar a pujar al cim propiament dit. La meva baixada no és per tirar coets. Començo a tenir avisos de rampa a la part del darrera de la cuixa dreta, com als 7cims, per tant he d'afluixar una mica i a més el turmell em fa ser extremadament prudent. Tot i això encara arreplego algun corredor i per darrera ningú no dona senyals de vida.

Aprofito els últims metres planers, després d'haver passat la cova de SAdrián, abans no arribar a l'avituallament per prendre un gel i un ibu, menjar i beure ja ho faré al mític "descansillu" que hi ha després de tot "el jaleu". Aprofito també per a buidar el bidó tot refrescant-me abans de tornar-lo a omplir i tirar amunt ben proveït. Ja se sent la cridòria, ja es divisa la gent al llarg de tota la rampa que vista de perfil, fa por. M'omplen d'aigua, pillu alguna cosa i amuuuuuunnttt.

La gent comença a cridar, gairebé no conec a ningú d'entre altres coses perquè procuro no aixecar el cap de terra i intentar anar a la meva. Però és impossible. Intento lluïr-m'hi una mica i faig una pujada prou decorosa dins les meves possibilitats, un "alarde", com dirien a Castella. Avanço dos corredors en plena pujada sense adonar-me'n que són dos coneguts ssadurninencs. Hi ha molta gent, molts que ja comencen a tirar avall, però que alhora no deixen d'animar-te.





A la part final ja em deixo anar i arribant al "descansillu" aprofito per menjar una barreta absolutament desfeta per la calor. Torno a remullar-me i em pregunto si no pagaré l'excés. Ràpidament ens tornem a enfilar sota una calor infernal. Ens barrejem amb la gent que baixa del cim, ens anima, ens ofereix beguda, gels ... el meu pas és cansi, els de SSadurní ja els he perdut mentre menjava. Comença a ser un rosari de corredors castigats per la calor. Gent parada sobre una pedra enrampada, grogui fent ésses, agafats a un arbre aixoplugats del sol, parats en mig del camí.

Jo estic grogui, a mitja pujada ja he acabat l'aigua, em costa posar un pas davant de l'altre i els minuts costen de passar. Sóc incapaç de poder seguir el pas d'una feixuga excursionista i em sento fent el pena. Només m'encoratge i em rebel.la el fet de que els del meu entorn estan igual o pitjor que jo. De tan en tan també paro sota algun arbre que m'ajuda a recuperar-me sota una ombra celestial. L'any que vé no cal que m'hi apunti, em dic una i altra vegada, així segur que no em tocarà. Sortosament, al cap d'unes hores ja pensava en la de l'any que vé, d'entrenar-la a consciència, sabedor de que aquí no es pot venir amb una sabata i una espardenya, d'un jo vull córrer i ja està. Hi ha lo millor del món!!!!




Els minuts continuen sense passar, de fet, des de baix Sto.Spiritu n'estic sobre els 40', avui els superaré amb escreig. I pensar que l'any passat hi vam pujar amb mig metre de neu banda i banda!!!! Recordo amb nostàlgia la barqueta que vam formar amb el JBallesta, el Sergi de SSadurní i alguna unitat més. Vam pujar força bé, compactes i per tal com estava el terreny, prou ràpid. Aquest pensaments, no logren refrescar l'ambient, ni el grupet d'amics que de tan en tan ens anem creuant. De vegades estiro alguna botella que m'ofereixen, no sé que hi ha, però tot val per sortir de la crisi.

"10 minutos", és la paraula més repetida durant molts trams de la cursa i no és precissament l'infausta revista de "cotilleo". El que si puc apreciar és que els 10' són els mateixos que els d'aquí a pagès. Ja m'enteneu, els deu minuts d'allà dalt són com els d'aquí a pagès. Però tinc l'avantatge de conèixer la zona i quan comencem a deixar el bosc i tornem a sortir "a l'exterior", sembla que em refagi una mica, l'airet comença a notar-se, el cim ja es veu, el poble el tenim a sota i en aquest moment se sent un coet ... en Kilian acaba d'arribar a la meta.



Uns metres abans de coronar, m'agafa el Pedro, el veig prou bé, però ja estem a dalt i procuraré agafar-li la roda. Ufff!!!! una hora de pujada, mitja hora per a fer un km.!!!! No havia vist mai tanta gent allà dalt, això que els primers ja fa dues hores que han passat per allà i tot i la gent que ja ha desfilat, el cim és prou concorregut. Estic destrossat, però ja sóc dalt, ara toca menjar i beure per enèssima vegada, compartim amb el Ramon Aldapa i em pregunta pel Ppong. Es veu que això del mal de panxa és habitual en ell, i efectivament, una estona més tard, abandonaria al mateix cim de l'Aizkorri.

L'Yves que volta per allà ens tira quatre fotos. No sé si ens diu quelcom, perquè estic ben estabornit, tans sols al cap d'uns minutets logro mig recuperar-me per a encarar el "cresterio". Surto amb el Pedro que sembla escapar-se una mica i uns tres o quatre corredors més. Sembla que la parada m'ha sentat bé. Ara hi ha temps per a recuperar-se, ja que no es pot anar massa ràpid per la mà de pedres i trams tècnics que ens esperen, això sí, cara amunt ja no pica tan.

Més o menys, ens anem controlant en l'aspecte de que ningú s'escapa massa lluny. Això m'esperona, em vaig recuperant i els puc seguir relativament bé, a petita distància els deixo fer. Abans de l'Aitxurri, hi trobem la claca d'en Massa, l'Orzo i la Nataxa que ens esperonen i ens posen al dia de com va tot per davant. La gent va molt enrampada, la calor no escampa i els abandonaments són continus. Les perspectives no són de Festa Major, més quan trobem espatarrats el Vikingote i el Forrest06 estirats per terra enrampats de cap a peus i assistits per l'organització.

Sortosament sembla que ha passat el pitjor, però ho hauran de deixar-ho estar. Nosaltres fem via en busca de l'Ostiangorri, l'any passat un autèntic perill, aquest ... una autopista, jajaja... Tot i així baixo amb precaució seguint amb la mirada els de davant que sembla em vulguin deixar enrera. Abans de l'avituallament de l'Arbelar, al final de la baixada, el Pedro ha de parar a estirar ja que algun bessó li ha pujat al clatell. Tothom va més o menys igual i s'ha d'afluixar per evitar les rampes.



A Arbelar el Pedro fot mà del Reflex, es ruixa per tot arreu, i també la cara d'un pobre corredor que estava estirat darrera seu, suposo que el pobre veia les estrelles, però la situació va ser d'allò més còmica. De fet en els avituallament acabarien l'aigua i el Reflex!!!!

En un tres i no res a Oltze, després d'un puja i baixa per entre una zona boscosa, d'agraïr. És un tram de bisonte i li dic que si està bé que tiri, ja que vull prendre -m'ho amb més calma. Arribant al control ens tornem a reunir, de fet i fins ara no m'adono, tampoc ens sobre massa, potser crec recordar que uns vint minuts, menudalla si tornem a agafar un altra "globo". Sembla que em vaig refent, ara Urbia, Andraitz i avall cap a meta.

En dos kilometrets més em planto a Urbia. He deixat el Pedro darrera, he sortit un punt més aviat de l'avituallament, però no el veig. No m'hi capfico, ell ja farà i segurament em tornarà a atrapar. En aquest tram em torno a sentir valent i avanço mitja dotzena de corredors abans de l'avituallament atestat, de gent passant i prenent el sol un diumenge al migdia. Els del control diuen que vaig bé, que ja ho tinc, que no pateixi ... si no pateixo, jajaja.

Enfilo l'última dificultat del dia, són uns vint minuts, però de la manera que vaig potser en caurà algun més. Procuro anar per feina però el desgast em passa factura. La gent que continua baixant m'anima, em continuo mullant per sobreviure a la calor que sembla hagi reculat una mica. Paro un moment. Agafo aire. Hi torno. Girem a la dreta, ja gairebé hi sóc i el pendent disminueix apreciablement. A la llunyania em sembla veure com puja el Pedro, però no ho puc assegurar, jo em perdo direcció al cim.

Andraitz, km30, sobre les 6h. d'aquí un mes i mig i tornaré a passar, potser de nit, o a primera hora del matí, qui sap. Recordaré el moment d'avui, i com ara, ensumaré el l'olor de l'arribada, una mica més enllà, a Beasain.
Comença la baixada i de seguida entrem al bosc, la calor s'acabat, el sol ja no ens matarà més i no deixarem el bosc fins l'arribada. Fins i tot dóna fè de ser la part més ombrívola del recorregut, els bassals de fang que no desapareixen en tot l'any. Una joguina aquest any, fins i tot em vé el cap que de nit algun camió ha pujat a abocar-ne, perquè no sigui dit que aquest any no hi havia fang, jajaja...

Moano, penúltim control, amb el personatge pintoresc de cada any, potser fa dos cents kilos i sempre té unes paraules per la gent que hi arriba, algunes més afortunades que d'altres. Ja no cal patir pel crono, si no hi ha cap entrebanc, arribem segur. Últim gel, es pot dir que ho he gastat tot i més hagués tingut, assegurarem la situació i encara que sigui mentalment farà el seu efecte. El duel particular amb dos corredors més, em distreu i ajuda a passar els últims kms.

Ara és la zona amb més fang del recorregut amb pèlags per tot arreu, però a aquestes alçades ja tan fa esquivar-los o no. Dos avituallaments més, petitets, però força animats són l'aperitiu de l'arribada. Algun repetxo per maleir, però curtet, per fer la guitza, baixada tècnica i fangosa, un troç d'asfalt, on un corredor va pràcticament a braços d'un altre perquè va totalment enrampat.

De cop, la pista encimentada. Xiulet. S'atura tot uns instants, eterns per assaborir el moment. Inmediatament torno a la realitat, soroll, cridòria, aplaudiments, enguanty no hi ha la valla metàl.lica que la gent colpejava a l'entrada dels corredors, però és igual, el suport del públic es nota, se sent, és gratificant.






Criden Bodi, Bodiiii .... gent que m'anima i no sé qui són, d'altres els reconec, alguns ja han acabat la cursa. El Salvador m'espera amb l'estelada en mà abans de girar a la dreta i seguidament a l'esquerra. Hi ha un ambient impressionant encara que hi hagi una petita representació de la gentada que hi deuria haver-hi fa tres quatre hores, però per mi és una multitud. Onejo la bandera, sóc fotografiat des de tots els àngles, jajaja... estic content però no sento res especial tot i el calvari que he passat. Fàcilment s'em posarien els ulls plorosos, com en tantes ocasions, però es veu que avui no toca.



M'anomenen pel nom i entro a meta. Exhaust, sense esma de treure'm el xip que tan amablament em treu una voluntària. Ara no tinc ni gana, ni sed, ni massa ganes de quedar-me a meta. Enllesteixo ràpid, en Sergi de SSadurní ha entrat fa poc, com jo també ha fet pitjor temps que l'any passat amb neu. Coses que costen d'entendre, però que deixen palès les característiques en que cada corredor es desenvolupa millor. I a mi la calor, em mata. He perdut 5kgs. tot i està pendent d'hidratar-me, de beure sovint i procurar tenir el bidó sempre ple.

En aquest vaivén d'ideas i ja fòra de la zona exclusiva pels corredors, arriba en Pedro, somrient, cofoi, feliç. Ho ha aconseguit. La meva enhorabona a ell, hi a tots els que han "disfrutat" de la festa. Abans d'anar de pet a les dutxes, ens hi fem la foto de rigor, foto on queda de manifest fins on la gent pot aconseguir tot el que es proposi. I el Pedro s'ho va proposar. I el Pedro ho va aconseguir.





No hi ha massa temps per més. Mentre jo passo per les dutxes, el meu "séquito", fa una caixalada per tot seguit enfilar carretera i manta. Abans, de manera protocolaria, faig entrega de l'obsequi i la samarreta de la cursa a la Paula i al Salvador, em va donar per aquí, tot baixant cap a meta. L'any que vé, si presta, els hi tocarà a la Núria i al Xavi.
També saludo a l'Orzo, la Natatxa ... un reguitzell de gent per tot arreu. Ara es comença a nuvolar, jajaja... fins i tot se sent algun tro a la llunyania, sense comentaris, jajaja...


Es despedim de "la tropa" que estan abeurant en qualsevol de les tavernes que hi ha. Ens esperen més de quatre hores de camí, una tornada feixuga tot escoltant, quan l'emisora ho permeti, l'arribada de la quarta Copa d'Europa, curiosament en la quarta participació zegamera. En definitiva, un altre cap de setmana genial, rodejat d'amics, corrent, gaudint del Barça, amb bona teca, amb bona companyia i amb la seguretat dels que els hi costarà que no hi tornem.

Hi tornarem.

Salut.