Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris maratons muntanya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris maratons muntanya. Mostrar tots els missatges

dijous, 8 de maig del 2014

Trail Marathon Cap de Creus

Diumenge, 4 de maig 2014 - 7h.03' 22
Roses (Alt Empordà)



Cap de setmana intens a Roses on el dissabte hi corria la Ket en la distància de 24'5kms. i jo el diumenge la marató. Trobada tallaferrenca per anar a sopar el dissabte vespre, bones menges amb un servei absolutament millorable, com malauradament i gairebé a tot arreu. Amb la companyia de l'Anna Davis la ianki dels Tallaferros que la Pocchi ha enredat a venir per a participar de la marató i sí, millors paratges no podria haver triat encara que al final va quedar ben trinxada en el tomet de més de set hores pel "paradís".


Temps per a saludar gent minuts abans de començar dins el pavelló, punt de sortida i arribada on hi ha tota la logística, lluny del que semblava aquell kampikipugui de fa dos anys que acabava en un espigó en el mateix port de Roses. Tinc al cap aquests dos anys enrere, cursa ràpida, encara que enguany hi ha alguna modificació que no penso repercuteixi massa en el temps final... quan d'equivocat estaria.



Sortida ràpida per dins dels carrers de Roses, és qüestió d'apretar una mica per no agafar els primers taps que es succeiran a les primeres de canvi, tot just deixem el poble. En Campali s'escapa i procuro anar amb el Pauet i el Capi amb la Pilar mínimament per darrera. Uns minuts després apareixerien les dues amigues de l'ànima, l'Anna i la Pocchi... i de l'Antolí, kil va parir, amb la panxeta que feia a la sortida, no li veurem el pèl en tota la cursa, sens dubte, li surt una carrera fantàstica.


Tenim el Campali a "tiro" quan el terreny comença a pujar, una pujada mooolt tranquila amb gran qüantitat de taps, per una banda va bé perquè pots gaudir del paisatge amb l'espectacular golf de Roses sota els nostres peus i el massís del Canigó davant nostre i tanmateix guardes molta pota per a més endavant, però s'hi perd massa temps, tant pujant, com una vegada dalt la cresta que ens ha de dur a les runes de S.Salvador  Saverdera, així que molta tranquilitat tot esperant el terreny per a córrer de valent.



Amb paciència fem camí sempre acompanyats per una moderada tramuntana, del Marc ni rastre, ha fet més via i segurament els seus companys de viatge són més traçuts que els nostres a l'hora de fer la cabreta... continuem perdent mooolt de temps, sens dubte no l'hem encertada en el fet de no sortir més endavant o de no haver apretat una mica més en la sortida.



Arribem a les runes on hi trobem un bon ambient, ja tenim la primera pujada feta, lleugerament diferent a la que jo recordo però si fa no fa, no penso que això impliqui massa, tot i que no recordo l'estona que hi vaig estar per a fer "cim".

Arriba l'hora de treure brillo a les cames, baixada tècnica, curta, fins a S.Pere de Rodes on ens hi esperen les nostres fans tot just abans de l'avituallament, bones vistes, corriol magnífic però encara no ho donem tot, falta molt, tot i que el fet d'apretar només una mica, ja avancem a molta gent.




Arribem a l'avituallament amb brillo tots tres encara que el Capi hi està molt poc temps i tira avall sense dir res. El Pau el segueix, arriba la Pilar i jo segueixo al Pau. Conec la baixada fins al Port de la Selva, tècnica al principi i de més bon fer al final per encarar uns dos o tres kms. planers al costat de la carretera.

Tornem a estar junts a la baixada dins d'un grupet d'una dotzena de corredors, junts fins als carrers de la Selva de Mar on hi veuen el tram recte i planer i s'hi llancen de valent... ja sóc pell, sé que ja no els veuré més, el seu ritme està fora del meu abast, jo, em conformo a mantenir un ritmet, el que em correspon amb l'objectiu de mantenir el tipus fins a l'entrada del Port de la Selva.



La gent va per feina, als avituallaments s'hi estar el just i necessari, és com si fós una altra cursa. Tot i així encara puc saludar a l'Albert Tatjé, un vell conegut dels correcats abans de tornar a la batalla per un terreny nou respecte a fa dos anys endinsant-nos per dins el poble en paral.lel a la platja fins enfilar-nos a la dreta escales amunt. Tram costarut a més no poder fins arribar dalt una mena d'urbanització on ens hi apareix una bonica platgeta. Hi baixem per a tornar a pujar per l'altra banda, novament ens estem enfilant a les portes d'un bon tram trencacames.



Tot pujant hi veig en Pau, no va massa fi i mica en mica m'hi vaig acostant encara que no serà fins arribà a  l'avituallament de S.Baldiri on hi coincidim. Jo vaig fent la goma, la calor ja apreta, ell té més pota i el deixo fer tot i que sempre el tinc a la vista fins tornar-nos a enfilar als puig dels Bufadors. Aquest punt també m'és familiar i em vénen al cap tant la marató de fa dos anys enrere, com la tasca d'ouvriers amb el Ramon a la Costa Brava Xtrem on en aquest punt hi coincidírem amb un xicot de Cadís que s'hi va afegir tot venint de Cadaqués.

Ara hi hem de fer cap a Cadaqués pel mateix lloc de sempre, pel que recordo i conec, tot baixada, una baixada només per a deixar-me anar, sense apretar i guardant forces, no em comença a sobrar massa energia i convé no estirar més el braç que la màniga, ja fa molta calor, hi haurà molt poca ombra durant la resta de recorregut i mirarem de no patir més del compte.


Tot just abans d'arribar al poble, la Pilar m'atrapa amb un estilàs digne d'una campiona com ella és. A l'avituallament hi coincidim però no li accepto la invitació de sortir amb ella, em portarà collat i faré figa  al minut 1, no convé fer lo ridícol, jajaja...

Accepto una cocacola ben fresca de la Ket que fa el seguiment amb l'Inés, entra de primera a més de remullar-me el cap i la gorra amb una garrafa d'aigua. No tinc pressa per sortir, amb només 26kms. ja estic ben baldat i ni l'entorn, ni la temperatura, ni res de res conviden a sortir corrent, tot presta més a fer un bon vermut arran de mar.



Sortint del poble una rampa de ciment m'acaba d'estabornir, també la coneixia però s'em posa travessera i ja m'aniré arrastrant fins dalt el puig de Sa Cruïlla, un altre punt inèdit vers dos anys enrere encara que les vistes des d'aquí dalt valen la pena i aprofito per a fer una ullada al meu darrera intentant cercar la Pocchi i l'Anna amb qui compto trobar-nos ben aviat, el meu ritme és lentot i elles ténen més pota, no dubto de que més tard o més d'hora acabaré de ser pell.


2kms. de baixada i som a cala Jòncols i sota una bona ombra un nou avituallament, ep, aquí carrego i faig el meu vermut particular... truita de patates, quatre olives, una mica de taronja, un trocet de platan i alguna gominola, tot això remullat a cop de manguera. Espero refer-me abans d'arribar a la pista i arribar com un gínjol a cala Montjoi.

Però una vegada dalt encara no agafem la pista, anem direcció cap Norfeu per girar a la dreta i resseguir totes les cales i caletes per un trencacames al costat del mar. Moralment estic derrotat, jo esperava la pista, la que ahir tirant amunt vaig anar a buscar la Ket... res pitjor quan esperes una cosa i s'et presenta una altra. Res pitjor que trobar-te com un pop en un garatge absolutament perdut entre banyistes disfrutant del paradís en el que estan. Jo no, jo remugo i maleeixo els meus òssos preguntant-me que punyeta faig allà al mig talment fós un marciano.


Cales idíl.liques que presten a capbussar-s'hi i pendre el sol, cales amb gent nua per tot arreu, amb canalla jugant amb la sorra, amb gent pensativa que es deix emportar asseguda sobre unes roques, que gaudeix de l'entorn, de l'aigua de mar, clara i neta. Són llocs per a fer-hi tot això i més, no perquè et passin un tios suats i bruts, esbofegant i amb cara de pam.

Ara sí, arribem a un tros de pista, la part final, baixo les escales per entrar amb més pena que glòria a cala Montjoi on hi ha la Ket i la Inés, incansables, un bé de Déu trobar-te-les quan un està ratllat. Un altre trosset de truita de patates i nova remullada garrafera, km.35, segons deien ahir, queden 3 de pujada i quatre de baixada, desconec el tram però tan fa, vingui el que vingui, no serà res de bo, jajaja...



En aquest tram final la Ket hi va estar hora i mitja encara no, estaria bé baixar de les 7h. però la veritat és que no les lluito massa. Surto de l'avituallament una mica refet però quan el terreny torna a picar amunt torno a ralentir molt el pas. Alhora no em passa cap corredor i els de davant tampoc van massa lluny, per tant, a aquestes alçades de carrera tothom va igual de tocat, uns pujaran més bé i baixaran fatal, d'altres ens arrastrarem a la pujada i ens deixarem anar a la baixada.

Un tramet de descans tot girant a la dreta per a recuperar a mitja pujada, queda l'últim esforç i continuo sense veure al Pocchi team, tampoc deuen anar tan bé. Ens refresquem al darrer avituallament dalt del pla de les Gates, ara sí, ja es veu Roses i tot el seu golf, resta una baixada i cap a casa. M'hi deixo anar, lluny de xalar de valent com ha estat fa unes hores baixant de S.Pere de Rodes, ara només es tracte de sobreviure, d'arribar, tan fa si per sota de set o per sobre de set hores, ja sabeu que jo pateixo uns mínims i aquest mínims... són molt mínims.



S'em fa tot molt llarg però finalment arribo a meta, molt més tard del que tenia pensat, una carrera molt més dura que fa dos anys, més mort que viu, sense massa satisfacció però mínimament emocionat no sé ben bé perquè... pel que ha costat, perquè et recordes de molta gent, pels pensaments que sempre et volten pel cap, per no voler patir més, pels amics que sempre tens al costat, pel fet d'acabar-ne una més... vés a saber.


Finalment el Campali ha estat atrapat pel Pau i la Pilar entrant tots tres junts a meta un quart d'hora davant meu. El Capi està que se surt i de l'Antolí no cal ni parlar-ne. Les "nenes" entrarien vint minuts darrera meu, mentre la fem petar amb la tropa i fent un traguet de cervesa. No tinc dret a queixar-me, el meu entrenament continua sent 0 segurament per falta de motivació encara que ja tenim fixat algun objectiu que fa gràcia, un d'ells aquest MissionX3 que consta de tres curses, la primera aquesta marató, la segona l'ultra trail d'Ulldeter i la tercera l'ultra trail del Catllaràs, de moment, la primera ja està al sac. Persistirem.

Salut.

dimarts, 29 d’abril del 2014

Romànica Extrem (vall de Bianya)

Diumenge, 6 d'abril 2014 - 6h.23' 22
Hostalnou de Bianya (Garrotxa)


Un corredor donat de baixa a l'últim moment em permet poder córrer aquesta marató, en una gestió excel.lent per part de l'organització on hi podem lligar tots els caps per a figurar-hi com a inscrit. Des del passat mes d'octubre a Cavalls no em posava un dorsal i com molta gent sap, des d'aleshores, ha plogut molt. Hi ha ganes tot i el poc entrenament que hi porto, però les últimes sortides, tan l'ultra de Molló, la posterior "excursió" al Costabona i la setmana passada a l'Utag, m'hi ha deixat un bon regust de boca i per un ultramaratonià, la distàcia de 42kms. diguem que és prou assequible tot i no estant massa finet.


Moltes cares conegudes a la sortida on els Tallaferros no hi poden faltar amb els Capis al capdavant encara que en aquesta ocasió la Pocchi em deixa sol davant tota la tropa... per fi hi posa una mica de seny i comença a gestionar bé els descansos entre tota la tralla que hi porten.





Representació banyolina amb el Pere Masó al capdavant amb qui no fa ni una setmana coincidírem a l'Utag. Un Cabanes, el Vilalta, els Helios, el Rastes... una bona colla de coneguts amb els que hi fem més d'una foto abans de la sortida.

Una sortida presa amb la calma de saber que anem justos, encara que intento seguir al Capi i al Pau tot i que ben aviat veuré quin és realment el meu lloc, una situació que m'ha de permetre gestionar comòdament la carrera i arribar sencer a meta, tanmateix perquè, de mica en mica, la saca es vagi omplint novament de noves sensacions vers els reptes que ens hem marcat aquesta temporada.




A la sortida del primer avituallament, ja vaig sol però avui és el que toca... fer la meva. Buscant un ritmet còmode que em permeti gestionar bé la carrera i sobretot que em deixi un bon regust de boca quan acabi, penso que avui, vers aquesta distància, m'en puc ensortir.

La cursa serà un trencacames constant deixant pel final la pujada a Sant Miquel del Mont, un mugronet, una petita "tachuela" que s'ens pot posar molt malament. De moment però, disfrutant de l'entorn, coincidint amb algun grupet i anant caient els kms. en aquesta cursa casolana, però que no treu que estigui ben organitzada, excel.lentment marcada i amb molt bon ambient apart de que el recorregut per aquesta desconeguda vall de Bianya, al costat d'Olot, és magnífic.


Quan ens enfilem als collets, les vistes són excepcionals encara amb la fresqueta del matí, mentre nosaltres, els corredors, no parem en aquest puja i baixa constant intentant guardar a les baixades i mantenir un ritme prou bo a les pujades.



L'arribada a Llongarriu, km.10 hi ha força ambient tenint en compte que una hora més tard també hi passaran els de la mitja marató amb gran qüantitat de correcats, i allà, no podent participar per una lesió, hi ha el seu President, en Jordi Monge, en Meep. M'hi aturo i la fem petar breument, bona gent que per circunstàncies no coincidim tant encara que des de fa un temps sembla s'enganxi una mica més a la muntanya.



Llongarriu és un lloc preciós amb un mas grandiós i una ermita, de fet en passarem per 7, totes elles a veure quina més maca. En un moment estem a l'Hostal de la vall del Bac, el recordo d'alguna trescada Tallaferrenca, a la seva terrassa, gent entaulada tot esmorzant... tot un luxe.

Ens enfilem de nou, ja us dic, no hi ha un metre pla, hi coincideixo amb l'Oriol Codorniu, en principi molt més fort que jo però que de mica en mica el vaig deixant al darrera, del Capi i el Pau, ni rastre, clar, jajaja... més endavant també coincidiria amb el Rastes, encara que per poca estona, aquesta vegada seria jo el que perderia la partida.

Porreres, Capsacosta... indrets que anem deixant enrere, en algun punt creuant la carretera i compartint asfalt, molt breument, amb ciclistes i motoristes. Enfilant una llarga via romana, tota de baixada, molta pedra, ara coincidint amb força excursionistes, tot avall fins al Clot km.31 ja de carrera, tornarem a transitar per un terreny trencacames, fins que tornem a baixar a la plana amb el poble d'Hostalnou a la vista.

La gent ja comença anar tova, n'hi ha que es queden a les pujades, d'altres no poden baixar farcits de rampes per tot arreu, jo vaig trempejant tot guardant per l'última pujada tot i tenir algún avís lleu de rampa als isquios.

Creuem la plana, i passem pel costat del poble però aquests 4kms. que falten ens els faran gruar, 2 de pujada i 2 de baixada i ja fa moooolta estona sentint la megafonia i això fa mooooolt de mal encara que em vé al cap que passa sovint, sense anar més lluny a la mateixa Zegama, quan arribo a l'Aizkorri, se sent el coet i el xivarri de l'arribada quan hi arriba en Kilian.

Res de mugronet ni "tachuela", la pujada em deix estabornit, el sol ja peta de valent i la calor apreta encara que intento no desenganxar-me dels meus dos guies que porto al davant. Vaig fent la goma tot cercant les maleïdes antenes que, es clar, no veus fins que arribes. Donem el tomb a l'ermita i tirem avall ja sense massa gasolina, tans sols em deixo anar que per aquestes alçades ja és molt, procurant caminar el menys possible.

A l'arribada ja m'hi espera la tropa, també la Ket que ha fet un bon tros amb les Encar's a mode d'entrenament i buscant sensacions que mica en mica va trobant. El Marquitus ja m'espera, el Pocchi petit, em vé a rebre, li pregunto si vol entrar amb mi, diu que sí i entrem agafats de la mà. No hi ha millor manera d'acabar una cursa.



No hi ha massa temps a perdre ja que ens esperen els coberts a la Cooperativa i tanmateix no es tracta de quedar-hi malament. Marató absolutament recomenable, l'any que vé intentarem fer-ho millor, però tal com està el pati ara mateix ho dono per bo tenint en compte que el meu entrenament és pràcticament nul. Propera estació la marató de Cap de Creus amb el mateix objectiu de sempre... disfrutar envoltat d'amics i a Roses en tornarem a ser una bona colla.

Salut.

dimarts, 4 de març del 2014

Marató Pirata de Montserrat

Dissabte, 16 de novembre 2013 - 11h.15'
El Bruc (Anoia)


Sortida, a manca d'algun component del grup de després de sopar, el grup dels gruixuts on aquest any m'hi vaig incloure per falta d'entrenament, de motivació i per tot el recent trasbal emocional dels últims dies.




Dalt del cim de Sant Jeroni, vent i fred, però sempre procurant no perdre el bon humor.




Avituallament de Sta.Cecilia, ja molls fins la medul.la després de molta estona d'aigua, ja no pararia fins el final.




Tot i el fred i l'aigua, les voluntàries de Can Massana no van voler deixar passar per alt les duríssimes proves a les quals ja ens tenen acostumats... un 10 per a tot el voluntariat.





Com sempre el final de festa a l'hotel del Bruc enmig d'un ambient de gran companyonia, amistat i bon ambient.

Salut.

divendres, 18 d’octubre del 2013

Marató del Montsec

Dissabte, 5 d'octubre 2013 - 6h.46' 56
Àger (La Noguera)


El passat mes d'abril el bo del Dani Delgado convidava a una cinquantena de corredors a tastar el què per a ell seria un somni. Juntament amb l'Enric Sabaté, havien parit una ultra pel parc natural del Montsec i per a què un dia aquest somni es pogués fer realitat, ho volia comprovar in situ, tot fent un simulacre de cursa, destinat a corregir errors, establir els avituallaments i talls de pas, reaccions al recorregut, els temps aproximats dels primers i darrers, etcetcetc... abans de llançar-se a l'aventura, volien tenir-ne garanties de que seria un èxit.

La majoria dels que vam estar allà aquel día, ens vam comprometre a venir si mai aquest macro entrenament de reconeixament es convertís un dia en una cursa oficial. Potser més aviat del que tothom es pensava en aquells moments i en un temps récord de cinc mesos, la prova tirava endavant amb dues distàncies per a poder triar, l'ultra de 107kms. i la marató. Jo venint de Rialp i Cavalls ja em vaig inscriure a la Marató tot suposant que estaria bastant cansat i ara, pels que estem acostumats a fer tants kms. a les ultres, una marató és una distància ideal, com aquell qui diu, farem una marató i al migdia a dinar a casa.


Tenim la sort de coincidir amb el Joan i l'Isabel que estan en un piset llogat per l'ocasió, nosaltres una mica endarrerits en el tema allotjament, podem compartir una de les habitacions del pis. Ens hi trobem, deixem els trastos i anem a comprar el que seria el dinar de l'endemà, hi hauria gana una vegada acabats la nostra marató. Enfilem cap al càmping, centre d'operacions de la cursa on ja hi podem trobar molts coneguts i alhora uns atrafegats Dani i l'Olga, l'Enric, el meu company inseparable en el Tor des Geants, encara està marcant part del recorregut.




Abans de sopar, el Dani ens fa una xerrada per a donar als corredors les últimes novetats vers les dues curses i respondre a possibles dubtes plantejats pels participants. Sense novetat, ens dirigim al menjador del mateix càmping per a compartir el pasta-party amb la resta de corredors que, com nosaltres, han optat per aquesta opció. Uns macarrons boníssims, una llonganissa (aquí seria una botifarra) amb patates i una crema catalana em deixen satisfet, més, quan m'acabo les restes d'algun plat en que aquest menú no ha acabat de triomfar.


A l'acabar encara fem un vol pel poble per estirar les cames i pair una mica alhora que ens apropem a veure on serà la sortida, un lloc realment màgic i una bona elecció per part de l'organització, la col.legiata de Sant Pere, que en serà testimoni quan les seves campanes toquin puntualment les vuit del matí. Els més joves encara aprofiten per a treure el cap en el pub del poble, però nosaltres ja toquem el dos cap a dormir.



Al matí, encara fosc enfilem cap a la sortida on mica en mica hi van arribant els corredors. Temps per a salutacions i fer fotos , ara amb uns, ara amb d'altres mentre fem temps per a l'hora exacte de la sortida tot coincidint amb les primeres clarors del dia, el frontal ja no s'haurà de fer servir. La música va a tot drap amb el Dani de mestre de cerimòmies quan a pocs segons de les vuit en punt del matí, es fa el silenci per a deixar pas a les campanades anunciant l'hora exacte i així donar la sortida a les dues proves, donant per iniciada oficialment aquesta primera edició de l'Ultra Trail del Montsec, segurament,  un goig pels organitzadors.



La sortida pels carrerons estrets  i costaruts, fan que l'inici sigui lent, però tan se val, l'indret s'ho mereix. Tanmateix de seguida s'arriba a carrers més amples i no hi ha cap dificultat per a fer-ne via, tothom tindrà per endavant 9-10kms. per a córrer de valent fins al poble de Corçà. És dels trams menys agraït, dels que se m'enganxen, camí ample, pista, un trencacames constant encara que faig mans i mànigues per a esforçar-m'hi i no haver de fer el préssec a les primeres de canvi que com sempre he sortit buscant un ritme còmode que em serveixi per anar entrant en carrera. L'objectiu d'avui és disfrutar al màxim, porto la GoPro per a tirar-hi quatre fotos, i un test per a veure com estic després de Cavalls, tivarem, com diu ara el jovent, en comptades ocasions procurant acabar la marató amb bones sensacions.




A Corçà m'hi presento abans d'arribar a l'hora de carrera, curiosament tot just per davant del que seria el  guanyador de l'Ultra, el Jaume Fanals, cert que sembla com si li fes de llebre però ja us dic jo que prou feina tenia per a mi. Punt de control una mica descontrolat, quatre ganyips i ara sí que veritablement comença la part més maca de la cursa tenint en ment el congost de Mont-Rebei i el coll d'Ares.

Surto del control sol encara amb un temps emboirat que fa que l'humitat encara sigui més alta i suï com mai. La temperatura és bona però en aquest 9-10kms. des de la sortida la boira no ens ha deixat i ja hem de procurar beure sovint. La primera pujada serveix per a canviar el xip que es duia fins ara i tastar per primera vegada els primers 400m. de desnivell possitiu, que es fan bé i a mida que anem guanyant alçada, la boira va quedant sota els nostres peus, comença aparèixer el sol i a córrer l'airet... la sensació de xafogor va desapareixent.


Al punt més alt d'aquest tram s'hi arriba després d'un petit repetxó costarut de pista, on arribats a dalt deixem de veure cintes i afortunadament, un dels corredors ens alerta de l'error. Només hem de desfer una cinquantena de metres per a tornar a recuperar el recorregut correcte, tot just abans d'arribar als tècnics blocs de pedra per a descobrir-nos les primeres imatges, encara a la llunyania, de l'entrada del congost i presidint al mig l'inconfundible cim del Turbión, aquesta vegada a diferència del passat mes d'abril, sense neu.


Es nota que estem en una cursa ja que el ritme no té res a veure al de l'entrenament que hi havíem fet, amb molts punts per a reagrupar-se, tanmateix mantinc un ritmet còmode i ara, havent deixat enrere les runes del castell de Sant Llorenç, podem explaiar-nos primer per un tram de pedra i després per un magnífic corriol, sempre picant avall i disfrutant de valent.

Al refugi de Mas Carlets ja creuem amb els primers excursionistes que amablement ens cedeixen el pas, apunt d'entrar al congost del Noguera Ribagorçana que talla la roca separant Aragó i Catalunya, correrem entre una impactant geologia d'enormes penya-segats tot entrant dins el congost, el congost de Mont-Rebei, un lloc espectacular, un lloc únic.





Durant els més de 2kms. que hi té de recorregut, hem de tenir cura de no donar un pas en fals ja que el corriol, talment retallat dins la roca no supera el mig metre d'amplada amb un passamans a la paret pels més porucs. S'ha de vigilar a l'hora d'avançar a un altre corredor, així com el fet de que algú es pari de sobte a fer fotos. Jo m'hi entretinc i amb la GoPro intento copsar tota la magnitud i bellesa de l'indret.

Un cop superats els passos més estrets, el corriol continua el seu taranna d'abans d'entrar al congost, ja s'allunya dels precipicis i es torna a endinsar mínimament a la muntanya. Ja tenim el pont penjant a tocar, per tant ens deixem anar una mica i després de canviar l'oli i guardar els estris de fotografia ens disposem a arribar a un nou punt de control-avituallament tot just passant el pont, un pont que per alguns, també suposa un petit pessigolleig a l'estòmac.


Km.19, dues hores i mitja de cursa, punt en el que coincideixo amb el Bernat, que fa l'ultra, i la tercera noia de la marató. El meló està boníssim i els deixo fer perquè ja tirin amunt, mentre a mi, encara pispant algun tallet més de meló, em costa més, ara, el terreny es torna a empinar i fa més mandra.

Ens tornem a enlairar deixant el pont penjant als nostres peus, diminut, difícil de distingir. Tornem a baixar, no per massa estona, abans d'endinsar-nos per una obaga impressionant, un bosc espectacular i una de les parts més maques del recorregut. Efímer temps per a gaudir-ho tot plegat per a començar, ara sí, la segona pujada seriosa del recorregut que em recorda, si em permeteu, la dura pujada al Purgatori en la marató de la vall del Congost.

Ràpidament la tercera noia queda despenjada, del Bernat ni rastre, i jo faig la goma amb una parella de nois de Lleida aparentment sobrats i fent-la petar sobre temes d'escola de la canalla i de la gran qüantitat de bolets que anem veient, rovellons inclosos. Un bon purgatori, dret i costarut, amb les zigazagues corresponents, prou llarg per a semblar que no s'acabi mai tot mirant enlaire cercant el raigos de sol que delaten la finalització del tram.

Arribats al coll tornem a baixar, no per massa estona, tot jugant novament amb unes boires que els costa de marxar, més humitat i xafogor, suem més i hem de beure sovint. Un altre repetxó contundent abans de baixar definitivament cap al poble d'Alsamora, un bon trencacames que hem de solventar abans de poder-nos entaular, magnífics i ombrívols corriols, camins més amples, algun "falso llano", novament  més repetxonets, no tan exigents i més curts, ara ja a ple sol, de nou més corriols en l'últim tram abans d'entrar, per fi al poble...



Km.29, 1h.53' des del pont penjant i en total 4h.24' de carrera. Aquí ens tornem a retrobar amb l'Assumpta i l'Isabel que ja vé de fer el seu entrenament i s'afegeix al seguiment de la cursa vers el Joan i a mi. Parada obligada a Alsamora on també hi treuen el nas la família del Marc Feixas, de Lleida, mític Homedeferro, gran corredor, excel.lent casteller i millor persona, però ell no hi córre i també estant fent el seguiment a d'altres companys.

Ara la calor sembla estigui assegurada i a quarts d'una del migdia poques boires ja trobarem, per tant em prenc el temps necessari per a sortir en bones condicions, el meló continua essent boníssim, quatre galetes per picar i una mica de pa amb oli, em deixen prou satisfet. Procuro remullar-me bé abans de sortir i coneixedor del tram dur que ens espera, m'hi poso la música adient.



7kms. cara amunt amb +750, sol, calor, terreny poc agraït, lloc ideal per a deixar-hi bous i esquelles, el principi del final en l'entrenament de l'abril per la Pocchi i una bona clatellada per un servidor que ja arrossegaria fins abans del llac de Cellers on vaig plegar veles. Ara és diferent, la música em torna a donar spit com a la Rialp, trotant pel corriolet pedregós pel costat de la carretera amb el volum a tope vaig adelantant corredors.

Primera rampa superada amb èxit, a bon ritmet, un pujadot de primera, però apreto les dents, em sento fort, la suada és important però noto que avui, en aquest tram, no em para ningú, mentre segueixo avançant corredors aparcats a la vorera recuperant l'alè, encara tinc temps per a fer-hi alguna foto.



Petit tram per a recuperar i creuar la carretera alhora que aquest petit sector d'ombra em revifa una mica per encarar la segona part de la pujada, més curta i més suau que ens portarà dalt del coll d'Ares. És un coll situat a 1.495m. que travessa la serralada del Montsec d'Ares, servia de pas al camí ral dels Pallars, que enllaçava les poblacions del Pla de Lleida amb les pirinenques dels dos Pallars i la Ribagorça.

El terreny ja planeja, veig l'observatori a la dreta i de seguida endevino el final del coll on oneja una estelada. Els fotògrafs apunt en l'últim tram, l'oficial, l'Isabel i l'Assumpta...això no pot fallar, ep! i a més, jo que vaig pujant amb la GoPro a la mà.





Arribo a dalt molt content, en aquest tram he pencat 1h.13' des d'Alsamora, bé Bodi bé, jo comptava com a mínim, un quart d'hora més, però ja notava que mínimament m'hi esforçava, la música a tornat a fer efecte. Ara només resten 7kms. de baixada per entrar a meta, jo ja considero la marató acabada, més o menys baixarem de les set hores i sacrifico els cronos, els temps, les marques, etcetcetc... per a gaudir de l'entorn i saludar i comentar la jugada amb la gent que hi ha per allà.

Vaig a cercar una bona fotografia (que no acabarà sent la foto 10, un, no dóna per més) veient una parella una mica més amunt amb unes vistes excel.lents vers tots els Pirineus, es pot dir ben bé, des de l'est a l'oest o a l'inrevés... s'ha de disparar aquí i prou, click,click, ja està?, si, quina passada, jajaja... el que no està acostumat a veure una GoPro, en queda ben parat i encara que no es puguin veure les fotos al moment, després, poques s'han de llençar.



L'Isabel em posa el coet el cul i s'en fa creus al veurem per allà passejant. Encara tinc temps per a fer una ullada, des de lluny, com s'enlairen els del parapent des de la seva zona de llençament, acomiadar-me de la familia Feixas de Lleida i agaïr el tracte dels voluntaris i avituallament. Ara sí, mirant de deixar l'Isabel més tranquila... tiro avall.



3kms. de carretera que procuro fer-los tots trotant sense treure l'ull de sobre als parapents que volen sobre el poble d'Àger per aterrar al costat del càmping on quan hi arribem, l'espectacle de veure'ls de tan aprop, serà impagable.

Deixem la carretera i enfilem a l'esquerra una pista sempre cara avall quan de sobte em trobo un corredor que ve de cara, caminant, jo penso que s'ha lesionat i torna a la carretera perquè el recullin, però, és de l'ultra i ara, al cap d'uns quatre kms., s'adona que s'ha equivocat. Jo continuo la marxa tot animant-lo encara que la putada és força grossa...ep! he de girar a la dreta i deixar la pista, uff!!! per un pèl ara el que perd el camí sóc jo. Després em comentaria el Joan i un grupet que ha estat el punt, a pocs kms. del final, on s'han perdut i necessitat força minuts per a tornar a trobar el camí correcte.

Ara el descens és força dret i pedregós, un corriol serpentí amb molta pedra, a cel obert, on jo m'hi deixo anar talment tingués la feina feta, sí, baixarem de les 7h relativament amb suficiència, els minuts que en restaré? no em vé d'un.

Passem per davant de l'ermita de la Mare de Déu de Pedra en un vist i no vist, desitjant sortir de la soleia i arribar ja al tram de pista, qui ho havia de dir, que ens deixarà a l'entrada del poble. Tot entrant a la pista, em passa la que seria la segona dona, una noia que la feia molt endavant, la Laia de les Garrigues, em sorpren i li pregunto que li ha passat, no m'ho crec, s'ha perdut sortint de Corçà al km.9 !!!!



Ja entrem al poble, uns metres pel voral de la carretera i enfilem cap el càmping, si et despistes tires carretera avall, com han fet diversos corredors, però jo encara hi porto aquella parella de Lleida (hem anat fent la goma) que hem coincidit al "purgatori" i no hi tinc problema per a girar a l'esquerra i sentir el pet de música de l'arribada.

Dos marrecs al costat del camí criden el meu dorsal, el 3844444... no sé qui ho pot sentir amb la música anant a tota pastilla, però el datallet s'agraeix. Ara gir a la dreta i l'arribada amb el Dani esperant a tots els corredors...





Entro, sí, menys de set hores, baixant mooolt xino-xano des d'Ares 1h.08' absolutament millorable, ens saludem i comentem breument la jugada, s'el veu content i jo també, la responsabilitat de muntar una cosa així és molta i no només es tira endavant a base d'entusiasme, que d'això n'hi sobre, sinó a base de perdre-hi moooltes hores i en molts casos de rascar-se la butxaca. Ell i el seu equip, tenint amb lo mestre Enric el seu màxim exponent, han aconseguit donar a conèixer una zona per molts desconeguda i que és veritablement un tresor més que tenim al nostre País. Segur que serà una cursa amb continuïtat i en la que procurarem sempre donar-hi suport, l'entorn, l'organització i l'estusiasme de la gent, ho mereixen.


El Joan assegut en un pedrís amb un plat de macarrons a les mans, m'explica les seves anècdotes mentre jo ja tinc entre cella i cella els entrecots que ahir vam anar a comprar a la carnisseria, així que sense perdre massa temps i després d'una cerveseta (barra lliure de l'organització)... o dues, de saludar a més corredors que hem anat coincidint en el recorregut, etcetcetc... tornem cap al piset per a fer-nos una bona dutxa i aferrissar-nos amb els talls de carn.


No ens allarguem a la sobretaula i procurem tornar a estar a la sortida a l'hora d'entrega de premis de la marató perquè l'Assumpta hi acabi de tirar quatre fotos. Coincideixo amb l'Enric, la fem petar i parlem d'alguns aspectes a millorar i de futurs projectes, queda clar que l'experiència del Tor ens ha marcat per sempre hi tindrà en mi un company i amic. De seguida el reclamen i amb l'Olga ja han d'anar a muntar l'últim avituallament de l'Ultra, més i més feina, una feinada de por que s'ha de veure compensada vers les opinions dels corredors, som la millor propaganda, el boca orella en mi el ténen assegurat, una cursa, trieu la modalitat que volgueu, imprescindible.

Salut.