Dilluns, 22 de juliol 2013
Daió (Ripollès)
+-30 kms. - 6h. 30'
Sense temps per pair un cap de setmana expremut al màxim, després de l'intent al Canigó, d'una estada al Mas sensacional i d'una altra gesta castellera com va ser, després de descarregar la sempre imponent torre de nou, el nou de vuit amb una enxaneta, a Mataró, el dilluns tornava a estar plantat a la central de Daió per a tornar-hi a fer una bona trescada.
Calia, el més aviat millor, treure el mal regust que va suposar l'intent fallit d'un Canigó que no el vam veure ni en pintura. Per altra banda, el proper dissabte, un grup de palmerus es volien acostar a la zona per a fer-hi el Bastiments després de passar la nit al ref. de Coma de Vaca, jo em vaig oferir de guia i aprofitava aquesta sortida per a refrescar mentalment el recorregut. Un recorregut totalment Emmoneru i per tant prou conegut i que aquest any per motius meteorològics, van haver de suspendre precisament aquest tram, per a mi, el més maco de tots. Tanmateix aprofitava per a continuar sumant, hores, kms. i desnivell a les meves cames amb l'únic pensament de la cursa de Cavalls del proper mes de setembre.
En un parell d'hores mal comptades ja sóc dalt el refugi de Coma de Vaca, aquesta vegada no hi ha parada i continuo guanyant desnivell per la coma del Freser amunt, enmig de vaques i cavalls que semblen extrenyar-se de la meva presència, talment no estiguéssin acostumades a veure-hi gent mentre tot el marmotam continua amb els seus espectaculars xisclets davant la impassivitat d'algun cabirol acabat de sortir del no sé on.
Lluny queden aquelles pales de neu fa un mes enrere, ara, la neu s'ha fet fonedissa i tan sols una petita clapa, n'és testimoni de les grans nevades d'aquest any. Abans d'arribar al trencall del coll de la Marrana i en direcció contrària, hi trobo quatre excursionistes que enfilen el Freser avall, carregats, segurament vivaquejant en algun lloc a recer, o potser venint del ref. d'Ulldeter, o per l'altra banda, per Tirapits... les possibilitats són múltiples i per això sempre he considerat una bona zona d'entrenament on pots alternar i fer, mil i una combinacions sempre buscant alçada i desnivells.
El trencall a la dreta, mentre ja veig alguna silueta dalt de Bastiments, és prou fresat, és el GR11 que creua tot el Pirineu i que el passat dissabte n'havíem resseguit una part tot sortint de Mantet, encara que crec, que per la cursa de l'Emmona ens fan trencar molt abans, doncs recordo uns forts pendent que ara no hi trobo. En un moment ja sóc dalt al coll, a la dreta, el Gra de Fajol, recte, Ulldeter, a l'esquerra, Bastiments. Ja hi ha una mica de trànsit, algú ja està a punt de coronar el Gra de Fajol, d'altres ja baixen de Bastiments, n'hi ha que vénen per Vallter, el pic de la Dona més enllà...
M'hi esplaio una mica, és el que té anar sòl, ja porto l'iPod a tot drap, com diria aquest jovent d'avui, estic motivat. Ja veig a la llunyania uns puntets que estan pujant el Bastiments i que m'havien passat per alt, ja ho tinc... a per ells, em sento còmode amb els pals, la música m'acompanya, tinc gas per a donar i per vendre, doncs fot-li!!!! Vallter a la dreta, fa unes hores que hi estàvem, davant el pic de la Dona i el meu objectiu davant meu, ensenyant-me el seu llom i resseguint amb la mirada la traça dels que van a davant, fins i tot m'emociono endinsat en els pensaments més íntims, recordant a la gent que ja no hi és i que podrien estar en aquests moments al meu costat, no hi són, però aquí dalt, els sento més aprop meu que mai.
Els de davant cada vegada els tinc més aprop, abans del cim són meus, m'engresco, encara que també bado més del compte mirant a tot arreu i disfrutant de l'entorn. Un home baixa per la meva esquerra i em fa senyals, trec la música i em pregunta com es diu la muntanya que ha fet... Bastiments... Bastimientos?, jajaja... mal fet, però li dic que si, ja veig que vés a saber d'on és. La meva curiositat i admiració alhora, per l'avançada edat de l'home, m'hi fa comentar la jugada. És de Irún, basc, té el genoll fotut però no es vol operar, fa bicicleta i "monte" i ja vé del pic de la Dona, "si, algo de Pona, Dona...", amb els noms ja veig que no n'ensurtirem. M'acomiado amb un agur, ell, sobtat, em retorna el comiat fent servir la mateixa paraula per a dir adéu.
Quan arribo al cim, a 2.881m., ja hi ha sessió de fotografies per part de tres noies i un noi d'Olot, eren els que tenia al davant. Ens intercanviem el fet de fer-nos fotos, unes fotos que a l'instant, ja poden estar penjades a la xarxa. La fem petar i riem una estona mentre em conviden a un mos, ells ja encaren cap al cotxe, a l'aparcament de Vallter, a mi, encara em queden unes quantes hores. Des d'aquí dalt torno a veure i estirar-me els cabells, la portella de Mantet, punt, que ja quedarà per la història particular, com un punt negre, talment parléssim d'accidents de trànsit.
El grupet ja tira avall i jo aprofito per a deixar-hi una cinta, fer quatre fotos i enviar-les tot aprofitant aquest punt de cobertura, el primer i gairebé únic, des de que he iniciat la marxa. El dia és magnífic i es poden distingir perfectament tots els cims que dóna la vista... ja els començo a conèixer.
Continuo cap a l'altre part del cim on hi ha una altra parella, fent fotos i quatre ganyips, jo ja no perdo temps, tot aquest tram és molt tècnic i em durà temps. De moment el tram de baixa-puja al Freser 2.835m. també cau a la saca, tot canviant impressions amb un altre excursionista dalt del cim, ara s'ha de tornar a baixar per una mica un kampi ki pugui, tram amb molta pedra i amb moltes opcions per a cercar un senderol més fresat que ens portarà a encarar en pocs minuts el tercer cim del dia.
A dalt del collet acaben d'arribar una colla d'escoltes que em pregunten com està el pas cap a Freser i Bastiments. Després de quatre indicacions, enfilo el cim del pic de l'Infern 2.860m., on hi ha un parell de xicots que vénen des d'Andorra, del refugi de Sorteny, i pensen acabar al Cap de Creus... Déu ni dó, aquestes travesses, de varis dies, creuar els Pirineus pel GR11, de costa a costa, cada vegada hi ha més gent avessada, encara que es necessiten molts dies per a dur-ho a terme.
Torno a desfer el petit tram fins al collet per a seguir cap a la cabana de Tirapits i pujar el tram fins el coll i resseguir la carena. Ni resta de neu quant fa un mes, el trio de la bona vida hi vam tenir alguna dificultat per a passar-hi. A la fita del coll, recordo la sessió fotogràfica, amb la Marta i el Ramon, em sento pletòric, feia temps que no em sentia així i ho celebro tocant la guitarra, com en Clave al coll de Malatrá, al ritme de la cançó que sona per l'iPod, potser Freddy Mercury, o Lady Gaga, o Bruce, potser Coldplay, si algú em veu des d'alguna banda, em prendrà per a ben boig.
M'ho estic passant bomba, apreto l'accelerador tot crestejant, quan en una pedra hi veig que hi posa SEC, amb lletres blanques, lloc fàcilment identificable tot donant per la banda francesa als llacs de Carançà i abans de la pronunciada baixada per encarar després d'un repetxó, Noucreus. Potser serà qüestió de porta un sprai i posar-hi CAL, o MAS, un bon lloc per a perdre-hi uns minuts amb unes vistes espectaculars de 360º, potser, fins i tot...
Noucreus, 2.799m., tot en ordre, la cinta, un mes després, està en perfecte estat, però el temps es va complicant, el barretet del Puigmal ja fa estona que hi és, però em cal fer una queixalada abans de baixar a Núria, acabar-me un mini estrepà de nocilla que encara tinc de dissabte i una coca-cola, avui m'ho he guanyat, i si he de baixar tot caient quatre gotes, doncs hi baixarem.
La baixada segurament és molt millorable, però les sensacions són molt bones encara que trobo a faltar la gran qüantitat de neu de fa un més per a tornar a llançar-me "a tumba abierta". M'enpaiten uns nuvolots negres al darrera, cau alguna gota grossa com el puny, però ara una aquí, ara una altra allà... no m'atraparà, accelero i en 34' sóc sà i estalvi a Núria, amb la sensació de que per avui ja n'hi ha prou, encara que per acabar el recorregut, hauria de baixar a Queralbs.
Són quarts les dues tocades i decideixo dinar al buffet, poca gent, tranquilitat, de nou cobertura al mòbil per esplaiar-m'hi més del compte, mentre a fora hi veig les corredisses de la gent per a posar-se aixopluc, jo fa estona que estic salvat. Això, per si havia algun dubte, em fa decantar-me per a baixar en cremallera, mullar-se per mullar-se, no cal penso, i dit i fet, semblo encertar-la, perquè ara para, ara hi torna, abans de Queralbs hi arrepleguem un bon xàfec.
Avui m'he sentit viu i alhora he tingut més aprop que mai, els que no hi són... moments màgics per a seguir disfrutant, per a seguir sumant... persistirem.
Salut.
dissabte, 27 de juliol del 2013
divendres, 26 de juliol del 2013
Vallter - Canigó - Vallter
Dissabte, 20 de juliol 2013
Vallter (Ripollès)
+-25 kms. - 8h.
Feia molt de temps que esperava l'oportunitat de poder tornar a trepitjar el Canigó, l'última i única vegada, ens hauríem de remuntar mooolts anys enrere, en aquelles sortides organitzades pel CEP, quan jo encara era un marrec. Per tant, era un "debe" que estava a punt d'esmenar, immillorablement acompanyat, una sortida fugaç del trio de la bona vida que s'iniciava la mitjanit de divendres a dissabte després d'haver sopat al Mas de les Gasoveres on també hi farem nit quan tornem, sota l'aixoplug de la Marta i el Toni que ens fan sentir com a casa.
Una vegada deixat el cotxe a Vallter, en un moment som dalt la Portella de Mantet, després de retrassar-nos un xic en la sortida programada inicialment per a les dotze de la nit i que fet i fotut, arranquem a tres quarts d'una. En l'indicador, ja sorgeixen els primers dubtes, nem bé, jo no m'he mirat gaire el trajecte, confio amb el Ramon encara que sempre fa la conya de que no sap el camí, però aquesta vegada semblava que la cosa anava de serio. Havíem d'anar cap a la dreta, descartem cap a Mantet, així, que després d'una bona estona tirem enllà, direcció nordest, hem d'anar per aquella carena diuen, semblant tenir-ho clar.
Anem seguint unes marques grogues i unes fites, sembla que anem bé, per sobre la carena i sense dificultat. Salvem algun tram per dins de bosc on sembla que perdem les marques, però les tornem a recuperar tot fent una batuda, en som tres i ens despleguem fins a trobar-les. Però les marrades es van succeïnt, tenim tendència a tirar avall i sembla que per primera vegada comencem a dubtar del trajecte, encara que al fons s'hi veuen unes llums.
Tornem a perdre'ns per dins d'uns boscos, tornem enrere, no trobem la sortida, ara ja anem sense rumb, reunió, parlem de vivac, estem fatal, jajaja... fins que al final tornem a trobar unes fites, això sí, algunes, amb mooolta imaginació. Ara el senderol sembla prou fresat, això sí de cara avall i sembla directe al poble, per tant definitivament no anem bé, però al poble podrem resituar-nos i estudiar el tema. La baixada es va complicant tot creuant un riu amb força aigua que ens fa estar a l'aguait, però continuem seguint les fites fins a tornar a perdre-les, és com un joc, però a aquelles alçades, de nit, etcetcetc... és un joc que no convida massa a participar-hi.
Tornem a donar tombs talment estiguéssim sotmesos a una sínia, amb el poble que ens va quedant a mà dreta, tan aprop i tan lluny alhora. Tornem a trobar unes marques grogues novament per un tram prou fresat, ja deixem el poble per sobre nostre i sembla fàcilment accessible, però novament, les marques es perden enmig de la foscor. Talment sembla que ara ens allunyem de les cases deixant-les a la nostra esquena, però sembla que haguem d'anar a cercar el collet que hi ha damunt nostre, encara que anem a les palpentes, sense saber on anem.
Afortunadament ja comença a clarejar i en una nova reunió, decidim girar cua després de no trobar cap indici de camí. Amb les primeres clarors, les coses es veuen diferent, i en un moment, ja veiem en unes tanques que ens havia indicat la Marta, un reguitzell de marques, que si de grogues, que si del GR10, etcetcetc... i en un moment ens presentem al poble de Mantet, o Mentet, suposo que depenén de l'idioma, un poblet, quatre cases, del Conflent.
Tenim una trobada amb una noia tot investigant una mica les quatre cases i sense veure ni una ànima pels carrers, són quarts de set del matí. No l'acabem d'entendre i la Marta i el Ramon, fan un mos mentre jo trec el cap en una mena de refugi tot buscant un lloc per a poder deixar-hi una mostra. Trec el cap en una mena d'habitació amb una motxilla a terra als peus d'un llit de matrimoni només amb el matalàs. Al costat, una habitació més gran amb quatre lliteres netes i polides, lavabo, dutxa, talment un petit refugi, el refugi de Lagirada, potser aquella noia ens l'indicava per a poder-lo fer servir. Proposo fer-hi un parell d'horetes com aquell qui no vol la cosa, però la Marta ho compra de seguida, del Canigó... el Canigó, ni el veurem.
Ens hi estirem un parell d'horetes, ep! cadascú en una llitera, amb els peus encara mullats i jo amb una bona trompada a la cama esquerra. Hi ha uns bons edredons i uns coixins que fan que tots tres quedem clavats, sinó les dues horetes, sí una bona estona... qualsevol arrenca. Però som prou disciplinats i després de les dues hores, sense necessitat de despertador i sense remugar, el trio de la bona vida es torna a posar en marxa, no sense quedar esturats de l'imatge que en tenim al sortir de l'habitació on un grup de frikis, començant per una mena de capellà al càrrec d'uns marrecs amb l'impressió de sortits del nazisme inicien la seva ruta matinal, una imatge que ens transporta en el temps molts i molts anys enrere, això sí, el mandamàs en qüestió, amb unes flamants Salomon, jajaja...
Enmig de tant surrealisme, surt la figura d'una altre persona més en sintonia per l'època, talment un marxaire com nosaltres, quan de sobte el sentim a dir... Bodi!!!! Casunseuna, aquí també hi trobo un conegut, jajaja... de primer no el reconec, només l'havia vist una vegada a la vida i durant no més de cinc minuts, però en aquella trobada, ja em va dir que era seguidor de l'esboddir, va ésser durant el GR5 de l'Oriol Antolí, tot baixant del Turó de l'Home... l'Àngel d'Arenys.
L'Àngel fa el GR10 sortint de Banyuls i acabant a Hendaya, al País Basc francès, no sé quants dies, amb "la casa a cuestas", un trajecte que cada vegada hi té més adeptes. Fa dies que només sent a parlar francès i s'alegra de poder-la fer petar en català, a més compartirem camí fins una mica més enllà de la Cabana dels Alemanys, on ell seguirà el GR11 a la dreta, mentre nosaltres tornarem a buscar la Portella de Mantet per a tornar a "casa", la recerca del nostre objectiu, haurà d'esperar un altre dia, continua pendent i molt em penso que no n'estarem massa dies a tornar-ho a provar.
Una vegada acomiadats de l'Àngel, el trio de la bona vida continua camí tot tornant a xerrades més o menys trascendentals, amb més riures i amb l'objectiu, sempre aconseguit, de passar-nos-ho bé. La decepció de no haver aconseguit l'objectiu, no ens treu ni un bri, del nostre bon tarannà. La part final es va emparrant, la millora de la Marta vers el primer dia és notable i no en dubto del seu èxit a la CCC, cada dia va a més, puja i baixa millor, el cap el té a lloc i com totes les dones que sempre he conegut i he comentat en aquest blog, també té una voluntat de ferro, aquell plus que sempre he dit que els homes no tenim, ella encara no ho sap, al.lèrgica a les competicions i al sofriment, però tard o d'hora, com més bé s'hi trobi, més en gaudirà.
De la Fura d'Osona que voleu que us digui que no sabeu, bon trescador amb les seves dèries vers els dorsals, sempre ficant cullerada, no sempre encertat, però amb una trempera encomenadissa i disposat a sempre fer per un. Ell ja ha tirat endavant tot cercant el rètol indicador, esbrinant el nostre error hores abans, un error que va condemnar tota la sortida, un error que de ben segur, aquest, no el repetirem més, la lliçó ha estat apresa.
Va venir d'uns metres, havíem d'haver girat més a la dreta, el corriol, ara, a la llum del dia, és extremadament fresat i ple de marques que de nit, no vam saber trobar. El recorregut que vam fer va ser molt semblant al planell de baix, encara que continua semblant mentida, novament ara, prop del migdia, la nostra gran marrada.
En Ramon proposa allargar la ruta, un Pic de la Dona per exemple, però jo proposo un esmorzar de forquilla i ganivet, encara una mica destrempat de la sortida, les ganes de trescar jo, ja les dono per finiquitades. La Marta torna a inclinar la balança al meu favor, espero no em demani comissió, i sota la mirada de dos guardes forestals, des de dalt el coll, enfilem l'aparcament de Vallter.
Esmozem a Llanars i tal com havíem quedat, de forquilla i ganivet, ben atesos, menjats i convenientment assedegats, mentre ens posem al dia amb la premsa després del rebombori del Tito Vilanova, però com que el futbol no és d'interès per a tota la taula... de temes no ens en falten.
Vallter (Ripollès)
+-25 kms. - 8h.
Feia molt de temps que esperava l'oportunitat de poder tornar a trepitjar el Canigó, l'última i única vegada, ens hauríem de remuntar mooolts anys enrere, en aquelles sortides organitzades pel CEP, quan jo encara era un marrec. Per tant, era un "debe" que estava a punt d'esmenar, immillorablement acompanyat, una sortida fugaç del trio de la bona vida que s'iniciava la mitjanit de divendres a dissabte després d'haver sopat al Mas de les Gasoveres on també hi farem nit quan tornem, sota l'aixoplug de la Marta i el Toni que ens fan sentir com a casa.
Una vegada deixat el cotxe a Vallter, en un moment som dalt la Portella de Mantet, després de retrassar-nos un xic en la sortida programada inicialment per a les dotze de la nit i que fet i fotut, arranquem a tres quarts d'una. En l'indicador, ja sorgeixen els primers dubtes, nem bé, jo no m'he mirat gaire el trajecte, confio amb el Ramon encara que sempre fa la conya de que no sap el camí, però aquesta vegada semblava que la cosa anava de serio. Havíem d'anar cap a la dreta, descartem cap a Mantet, així, que després d'una bona estona tirem enllà, direcció nordest, hem d'anar per aquella carena diuen, semblant tenir-ho clar.
Anem seguint unes marques grogues i unes fites, sembla que anem bé, per sobre la carena i sense dificultat. Salvem algun tram per dins de bosc on sembla que perdem les marques, però les tornem a recuperar tot fent una batuda, en som tres i ens despleguem fins a trobar-les. Però les marrades es van succeïnt, tenim tendència a tirar avall i sembla que per primera vegada comencem a dubtar del trajecte, encara que al fons s'hi veuen unes llums.
Tornem a perdre'ns per dins d'uns boscos, tornem enrere, no trobem la sortida, ara ja anem sense rumb, reunió, parlem de vivac, estem fatal, jajaja... fins que al final tornem a trobar unes fites, això sí, algunes, amb mooolta imaginació. Ara el senderol sembla prou fresat, això sí de cara avall i sembla directe al poble, per tant definitivament no anem bé, però al poble podrem resituar-nos i estudiar el tema. La baixada es va complicant tot creuant un riu amb força aigua que ens fa estar a l'aguait, però continuem seguint les fites fins a tornar a perdre-les, és com un joc, però a aquelles alçades, de nit, etcetcetc... és un joc que no convida massa a participar-hi.
Tornem a donar tombs talment estiguéssim sotmesos a una sínia, amb el poble que ens va quedant a mà dreta, tan aprop i tan lluny alhora. Tornem a trobar unes marques grogues novament per un tram prou fresat, ja deixem el poble per sobre nostre i sembla fàcilment accessible, però novament, les marques es perden enmig de la foscor. Talment sembla que ara ens allunyem de les cases deixant-les a la nostra esquena, però sembla que haguem d'anar a cercar el collet que hi ha damunt nostre, encara que anem a les palpentes, sense saber on anem.
Afortunadament ja comença a clarejar i en una nova reunió, decidim girar cua després de no trobar cap indici de camí. Amb les primeres clarors, les coses es veuen diferent, i en un moment, ja veiem en unes tanques que ens havia indicat la Marta, un reguitzell de marques, que si de grogues, que si del GR10, etcetcetc... i en un moment ens presentem al poble de Mantet, o Mentet, suposo que depenén de l'idioma, un poblet, quatre cases, del Conflent.
Tenim una trobada amb una noia tot investigant una mica les quatre cases i sense veure ni una ànima pels carrers, són quarts de set del matí. No l'acabem d'entendre i la Marta i el Ramon, fan un mos mentre jo trec el cap en una mena de refugi tot buscant un lloc per a poder deixar-hi una mostra. Trec el cap en una mena d'habitació amb una motxilla a terra als peus d'un llit de matrimoni només amb el matalàs. Al costat, una habitació més gran amb quatre lliteres netes i polides, lavabo, dutxa, talment un petit refugi, el refugi de Lagirada, potser aquella noia ens l'indicava per a poder-lo fer servir. Proposo fer-hi un parell d'horetes com aquell qui no vol la cosa, però la Marta ho compra de seguida, del Canigó... el Canigó, ni el veurem.
Ens hi estirem un parell d'horetes, ep! cadascú en una llitera, amb els peus encara mullats i jo amb una bona trompada a la cama esquerra. Hi ha uns bons edredons i uns coixins que fan que tots tres quedem clavats, sinó les dues horetes, sí una bona estona... qualsevol arrenca. Però som prou disciplinats i després de les dues hores, sense necessitat de despertador i sense remugar, el trio de la bona vida es torna a posar en marxa, no sense quedar esturats de l'imatge que en tenim al sortir de l'habitació on un grup de frikis, començant per una mena de capellà al càrrec d'uns marrecs amb l'impressió de sortits del nazisme inicien la seva ruta matinal, una imatge que ens transporta en el temps molts i molts anys enrere, això sí, el mandamàs en qüestió, amb unes flamants Salomon, jajaja...
Enmig de tant surrealisme, surt la figura d'una altre persona més en sintonia per l'època, talment un marxaire com nosaltres, quan de sobte el sentim a dir... Bodi!!!! Casunseuna, aquí també hi trobo un conegut, jajaja... de primer no el reconec, només l'havia vist una vegada a la vida i durant no més de cinc minuts, però en aquella trobada, ja em va dir que era seguidor de l'esboddir, va ésser durant el GR5 de l'Oriol Antolí, tot baixant del Turó de l'Home... l'Àngel d'Arenys.
L'Àngel fa el GR10 sortint de Banyuls i acabant a Hendaya, al País Basc francès, no sé quants dies, amb "la casa a cuestas", un trajecte que cada vegada hi té més adeptes. Fa dies que només sent a parlar francès i s'alegra de poder-la fer petar en català, a més compartirem camí fins una mica més enllà de la Cabana dels Alemanys, on ell seguirà el GR11 a la dreta, mentre nosaltres tornarem a buscar la Portella de Mantet per a tornar a "casa", la recerca del nostre objectiu, haurà d'esperar un altre dia, continua pendent i molt em penso que no n'estarem massa dies a tornar-ho a provar.
Una vegada acomiadats de l'Àngel, el trio de la bona vida continua camí tot tornant a xerrades més o menys trascendentals, amb més riures i amb l'objectiu, sempre aconseguit, de passar-nos-ho bé. La decepció de no haver aconseguit l'objectiu, no ens treu ni un bri, del nostre bon tarannà. La part final es va emparrant, la millora de la Marta vers el primer dia és notable i no en dubto del seu èxit a la CCC, cada dia va a més, puja i baixa millor, el cap el té a lloc i com totes les dones que sempre he conegut i he comentat en aquest blog, també té una voluntat de ferro, aquell plus que sempre he dit que els homes no tenim, ella encara no ho sap, al.lèrgica a les competicions i al sofriment, però tard o d'hora, com més bé s'hi trobi, més en gaudirà.
De la Fura d'Osona que voleu que us digui que no sabeu, bon trescador amb les seves dèries vers els dorsals, sempre ficant cullerada, no sempre encertat, però amb una trempera encomenadissa i disposat a sempre fer per un. Ell ja ha tirat endavant tot cercant el rètol indicador, esbrinant el nostre error hores abans, un error que va condemnar tota la sortida, un error que de ben segur, aquest, no el repetirem més, la lliçó ha estat apresa.
Va venir d'uns metres, havíem d'haver girat més a la dreta, el corriol, ara, a la llum del dia, és extremadament fresat i ple de marques que de nit, no vam saber trobar. El recorregut que vam fer va ser molt semblant al planell de baix, encara que continua semblant mentida, novament ara, prop del migdia, la nostra gran marrada.
En Ramon proposa allargar la ruta, un Pic de la Dona per exemple, però jo proposo un esmorzar de forquilla i ganivet, encara una mica destrempat de la sortida, les ganes de trescar jo, ja les dono per finiquitades. La Marta torna a inclinar la balança al meu favor, espero no em demani comissió, i sota la mirada de dos guardes forestals, des de dalt el coll, enfilem l'aparcament de Vallter.
Esmozem a Llanars i tal com havíem quedat, de forquilla i ganivet, ben atesos, menjats i convenientment assedegats, mentre ens posem al dia amb la premsa després del rebombori del Tito Vilanova, però com que el futbol no és d'interès per a tota la taula... de temes no ens en falten.
Tornem al Mas abans de l'hora prevista, en principi marcada sobre les quatre de la tarda, trencant la tranquilitat de l'Assumpta que estirada en una tombona a peu de piscina, tota per ella, està gaudint de l'entorn i dels sorollets que l'envolten i que no ténen res a veure amb els que produim nosaltres, jajaja... Li expliquem les aventures al voltant d'una tauleta, a peu de piscina, ara tot fent el vermutillu, i és que de jalar en sabem "un rato", tanmateix, la presència de l'aigua es fa irresistible el fet de donar-hi una capbussada.
Al Ramon li comencen a sonar les alarmes i ens acomiadem mentre la Marta, l'Assumpta i jo, esperant al Toni i al Font, fem una mica de temps abans de tornar a estar entaulats. Potser no serà una sortida per a passar a la història, o sí, el temps ho dirà, però del que no hi ha dubte, és de que continuem omplint la saca d'experiències, de noves coneixènces i amistats que aniran perdurant en el temps, enfortint-les si cal.
Salut.
divendres, 12 de juliol del 2013
Núria - Queralt (Berga)
Dissabte, 6 de juliol 2013
retirada a Bagà després de 48 kms. i 9h. 42'
Núria (Ripollès)
retirada a Bagà després de 48 kms. i 9h. 42'
Núria (Ripollès)
Al 2008 feia la meva primera i única Núria-Queralt, que encara que acabi a Berga, en aquella edició ja hi va acabar, per a mi i per a moltíssima gent més, sempre serà la Núria-Queralt. Eren els meus principis en el món de l'ultra, coneixia de resquitllada al gran Paco Robles, amb qui baixant coll de Pal, vam compartir amb el que, a la llarga, esdevindríem grans companys d'aventures... en Josep Artigas, tot un altre referent. Per l'anècdota també queda, l'haver compartit molts kms. durant la nit amb en Jordi Ballesta, aleshores no ens coneixíem, però tanmateix ha esdevingut un Tallaferro més, un bon company de viatge en qui poder confiar.
En vaig quedar molt content baixant de les 15 hores, per mi una marcassa tot i no poder seguir al tàndem Paco-Josep fins al final, m'havien portat en butaca bona part de la cursa. També va escapar-se, en JBallesta, que ja feia anar el seu motoret diesel, tot pujant al Santuari de Queralt. Tenia ganes de repetir, i sense cap objectiu en concret, lluny del temps de 2008, em feia gràcia, rememorar, per a dir-ho d'alguna manera, aquells inicis i comprovar per a bé i per a no tan bé, que des d'aquell dia, ha plogut força.
A última hora és baixa la Martona que havíem quedat de fer-ne un bon tram com a entrenament de la CCC, a mi n'anava de primera després de la decepció d'Andorra, sortiríem mooolt tranquilets i aniríem fent, tothom diu que sempre surto massa ràpid, no és cert, i ara era l'ocasió per a posar en pràctica el fet de sortir a la part de darrera del pilot i anar fent xino-xano. Canvio el xip, i com sempre sortiré a la meva, sabent que tinc un trenet interessant amb els germans Ferreres, l'Elena i en Joan Baptiste.
Aquí, com a la setmana d'Andorra, tampoc és que haguem fet massa bondat per a preparar una cursa d'aquesta distància i duresa. El dia abans, tinc "eventus" varis, em salto l'assaig de castells perquè veig que arribaré molt tard, mig mal sopo i a quarts de dues al llit per a dormir-hi unes mínses dues horetes per agafar el primer cremallera de pujada a Núria a tres quarts de vuit del matí. L'esmorzar tampoc serà de forquilla i ganivet, encara que al bar del Santuari haguera pogut fer alguna cosa més. Sembla com si tirant, potser de l'experiència, potser anant mal confiats amb un tot ho farem... la cursa ja s'haguera de fer sola, i són curses molt dures que cal preparar-les com cal, física i mentalment i reconec, que últimament, estic massa deixadot, absolutament... mea culpa.
Arribem amb el primer cremallera per evitar aglomeracions, tot en ordre, ràpid i amb temps per a no anar estragat, temps d'anar al bar i trobar-hi molts coneguts, d'anar a buscar el dorsal sense cues, de preparar bé la motxilla, de poder anar al lavabo si cal, de dir quatre parides i riure una mica, etcetcetc... i intercanviar salutacions amb més amics i companys de ruta, els seus plantejaments, tots, molt més ambiciosos que el meu, tanmateix és l'última prova de la Copa Catalana de curses d'ultraresistència de la FEEC i encara hi ha moltes coses a decidir i amb més d'un corredor per optar a guanyar algun dels campionats.
Parlo amb l'Elena, una dona Tor, que em presenta al seu germà Baptiste, a qui ha enredat per acompanyar-la després d'una bona temporada mig lesionada. M'anirà bé que estigui en baixa forma, encara que estic veient que cada dia es treballa el seu entrenament de bon matí i intueixo, que per malament que estigui, estarà millor que jo, però, inocent de mi, crec que podrem fer un bon trenet. El seu germà, més de l'asfalt, ha tastat poca muntanya i caldrà veure com li va, el seu avantatge, que té en César, l'home de l'Elena per a pujar al cotxe en qualsevol de les escapatòries que ofereix la cursa... és part del tracte ;-))))
No sortim massa endavant, però aprofitem el tram que es pot córrer fins al trencall de Fontalba, per agafar una bona posició i estalviar-nos els primers taps. Durant aquests primers metres de pujada, en algun tram, es pot anar pel dret i la gent es dispersa per diferents punts tot confluint novament al senderol reglamentari. Això provoca que perdem el contacte a les primeres de canvi, he quedat davant, però convençut de que en qüestió de minuts ja els tindria al darrera.
Vaig fent a un ritme còmode, sense encantar-nos i gairebé sempre en fila india, mentre, quan el terreny m'ho permetia, mirava enrere tot cercant als meus dos companys de viatge. No els sé veure, o si, perquè el vermell és un color habitual en les samarretes dels que correm, el fet, és que vaig fent tot passant per Fontalba i més tard arribant a la Font de l'home mort on hi ha el primer control-avituallament, majoritàriament, composat de síndria, la famosa síndria de la Núria-Queralt.
No hi estic massa temps, la síndria no és el meu fort i ara toca una duríssima pujada fins al Pas dels lladres, per tant, tiro amunt no sense abans tornar a cercar els dos germans que ja els veig baixar apunt de creuar el pont de fusta per a dirigir-se al control. Ja els tinc aquí, els faig senyals, però... jo aniré fent, amb la calma, segur que abans d'arribar a dalt ja ens ajuntarem. La pujada es va fent feixuga gradualment, a mida que avances metres i guanyes alçada, el desnivell aumenta essent bàsicament en el seu tram final, la part més dura i exigent. Abans però, en direcció contraria em trobo amb la sorpresa de trobar-hi un grupet composat per l'Enric Sabaté, la Montse Sisteré, el Roger Tella... tot entrenant per aquelles contrades. M'hi paro uns minuts i la fem petar, mentre de reüll, continuo cercant els meus dos companys, sense èxit.
Dalt el coll a més de 2.500m., la calor que es pronosticava, de moment queda esmorteida per l'alçada a que estem i per unes boires que ens han acompanyat pujant el coll. Hi trobem gent que va cap al Puigmal, uns a peu, d'altres en bicicleta, una zona bastant transitada i prou desconeguda per a mi. Continuo fent via, sense forçar en cap moment i amb ganes de poder compartir cursa, fet que no arribarà a passar durant tot el dia, encara que en aquest tram de baixada, "falsos llanos" i alguna "tachuela", la gent acostuma a agrupar-se encara que sigui inconscientment.
Un nou control a Coma Morera, prop del km.20, novament mirant el retrovisor, novament sense obtenir resposta. Continuem baixant i continuem creuant-se amb ciclistes pujant la bicicleta a peu. Jo aprofito per obrir el mòbil i enviar un watsap per a que em preparin la cinta pel dorsal, un invent prou efectiu, al que m'he acostumat i que ara ja em fa nosa portar el número al pit quan portes la motxilla lligada, la samarreta, etcetcetc... amb aquestes parides hi perdo temps, recordo a Andorra que va passar el mateix abans d'arribar a la Margineda, però són coses que em vénen al cap i les faig al moment.
Ja encaro la collada de Tosses tot continuant baixant, ja fa estona, sense boires i cap núvol, mica en mica, la calor es fa sentir i en algun moment, sembla que les rampes comencin a treure el cap, fet absolutament inhabitual, no sóc de patir rampes. Abans d'arribar a la carretera i després de passar per un dels fotògrafs oficials, em trobo amb en Campal que ha vingut, de paisà, a buscar-me. Van a veure el Tour i passant per la collada, ha dit... mira que fan ara, jajaja...
Serà un vist i no vist, encara que li demano si té pastilles de sal per a foragitar els inicis de rampes, però no. Em poso el dorsal a la cinta mentre l'Assumpta sembla una mica més recuperada d'un matí amb dificultats, afortunadament, en Massa, l'assessora correctament i mica en mica torna a estar al peu del canó. Tornem a creuar la carretera per darrera un edifici on recordo hi havia un copiós avituallament al 2008, ara haurem de baixar fins la Molina, per una pista que no s'acaba mai, cada vegada amb més calor, cada vegada remullant més i més la gorra, ja no em comença a sobrar res i portarem tot just un terç de la cursa.
Abans d'arribar al punt d'avituallament, l'Elena m'atrapa, ja era hora, encara que em renya per haver sortit massa ràpid, que no, doooona. El seu germà per darrera sembla que justeja, no acabant d'estar acostumat a aquests tútes, ep! té fusta, sap patir i aviat donarà guerra, passant a ser ell el que anirà mirant el retrovisor, hi té una bona mestra.
A l'avituallament, una mica de pasta, però no entra i em decanto per fruita i quatre ganyips, de fet hi ha molts plats de pasta "abandonats" per a qualsevol racó, no sóc l'únic que se li comença a tancar l'estòmac, per a mi, mala senyal, comencen les hores de més calor, queda molta cursa i les forces van justes. Abans de tocar el dos, convé sortir ben refrescats... aigua pel cap, cara i les dues cames, sobretot, aquestes dues, ben refrigerades, els hi queda molta tralla i no les veig pas massa fines.
Com sempre, intento sortir abans que ningú, conscient de les meves limitacions i de que no tardaré massa a tornar a ser engullit per a qualsevol que s'ho proposi. Deixem La Molina per la carretera, i en un moment, abans de desviar-nos per un corriol a l'esquerra, ja sento al darrera el "zapateao" dels bastons de l'Elena, no m'han deixat agafar ni uns metres!!!! em treu les enganxines en un vist i no vist, però encara tinc temps per a quedar per l'endemà per a fer unes cerveses abans de marxar. En Baptiste continua fent la goma per una pista amb un pendent considerable mentre la calor, a aquestes hores del migdia, continua implacable. Els vaig seguint amb la vista, n'Elena fa alguna aturadeta per esperar al seu germà per a tirar d'ell una altra vegada, fins que els perdo definitivament.
Coincideixo uns metres amb la Sandra, una noia que busca per primera vegada l'objectiu de la copa catalana. Li pregunto si té una pastilleta de sal i m'ofereix Recuperation, ara el terreny es suavitza i permet xerrar una mica tot passant per davant d'un Mas, on hi ha un bar-restaurant que em miro de reüll, no m'hi aturo encara que de ganes no m'en falten, que bé entraria una coca-cola fresqueta, penso. De seguida em marxen les cabòries del cap quan al saltar una cadena hi quedo ben enrampat, el bessó de la cama dreta, ja el tinc al clatell i una pedra que hi trobo al costat, em permet fer l'estirament perquè gradualment, vagi passant el dolor. La Sandra l'he fet tirar endavant, els patiments, quan menys gent milor, jajaja...
Aprofito que el terreny planeja per intentar recuperar tot xino-xano, quan per darrera vé l'Albert Plaza que em reconeix, li explico que començo a anar enrampat i em dóna una pastilla de sal, estic salvat penso tot agraint-li el gest. La companyia torna a durar poc i és que qualsevol que m'avança, sóc incapaç de poder-lo seguir. El meu calvari es comença a coure, per adobar la situació ja comença la dura pujada a coll de Pal tot recordant el que vaig patir al 2008, enguany es repetiria la situació encara que penso, intentant buscant una escletxa d'optimisme, en la bona recuperació que vaig tenir amb la fortuna de trobar al Paco i el Josep.
Ara, no tindria la mateixa sort, sembla que els angelets, aquest any, em ténen bastant deixat de banda. La pujada és un infern, per mi, duríssima, sobretot si vas apurat, i ara, n'hi vaig i molt amb les rampes cada vegada treient més el cap... A la fi arribo a dalt el coll, hi córrer una mica l'aire, algun exagerat es posa l'impermeable, creuem la carretera i tiro corriol avall tot parant-me al costat del rierol per a refrescar-mi, fer una coca-cola, calenta, que tragino des de Núria i trobar el click per a poder canviar la meva dinàmica aprofitant la baixada fins al Rebost.
Però el canvi que busco, tard molt a arribar i ni la pista que ens condueix al xalet de coll de Pal, en lleugera bajada, serveix per a que pugui trotar-hi penosament, i només provoca el constant avançament de corredors que en situacions normals, no es produiria. Però ja he canviat al xip, cap a pitjor, conscient de que serà molt difícil readreçar la situació, el meu únic objectiu és acabar, encara que consultant la taula dels temps, la meva hora estimada d'arribada ja s'en va sobre les 8 del matí, mare meva!!!! Però vaig tenint marge de maniobra, entre una hora i mitja i dues hores per anar jugant com l'any passat a la Ronda, i a més, compto amb el Xeix com a últim recurs per a poder-m'hi afegir.
Un crit d'ànim em fa aixecar el cap tot arribant al xalet i novament a la carretera, hi ha corredors que s'han saltat les marques hi han tirat pel dret carretera avall, absolutament concients del que feien. L'Assumpta torna a estar al peu del canó, ella ja es troba més bé gràcies a un recuperation begut que ha comprat a la farmàcia. En faig alguns glops encara que és calent com una mala cosa. Ja veu que peten seques, però no diu res, tan sols que la propera parada serà a Bagà, en aquestes situacions ja sap que no hi ha massa xerrameca, un, ho passa malament, l'altre, pateix, tot veient l'imatge d'un home derrotat.
No hi ha massa tros fins al Rebost, reconec el tram, en Paco Robles hi va tenir una bona patacada, afortunadament sense conseqüències. Veig les marques taronges de Cavalls i visualitzo el setembre, lluitarem per a girar la truita, serà la revenja, tot i que baixant cap a Rebost penso que aquest tram pot ser prou dur en direcció contraria. També em vénen al cap imatges de l'únic Cavalls que he fet, el del txuleton etílic, on el Massa i jo vam agafar la capdavantera sortint del refugi, un bon ritmet i fins al Niu, on ens hi vam reagrupar. Acabaríem la ruta en poc més de vint hores, el mateix Massa, el Luigi i jo mateix... una jornada per a recordar.
Arribo al Rebost sense notar cap tipus de millora. L'Albert Plaza volta per allà i em diu que plega pel turmell, oferint-me més pastilles de sal. Però no els hi agafo, no he notat massa res i les rampes continuen fent-me la punyeta, prefereixo un ibu que sé em va més bé, això sí, si me'l puc empassar. Quan sembla que ja el tinc avall, res, tot cap a fora...
Els de l'avituallament s'interessen per mi, fins i tot hi ha una noia, resultaria ser l'Anna, la del refugi, que em diu que entri i s'hi vull alguna cosa. Li demano aigua calenta per a fer-hi una infusió que també porto a sobre, estic acabant les meves últimes bales. Mentre em prenc l'infusió, entre una noia i em diu que és metge, cap problema, tot controlat, la calor, deshidratació, esforç... ara el Sol ja començarà a baixar i la calor minvarà, li dic, talment fós un expert en la materia. Per altra banda tampoc veig que hi tingui massa trastos com per a treure'm del compromís, encara, que ben mirat, el metge basc del refugi de l'Illa, tampoc hi tenia massa cosa i va poder solventar-m'ho, ara, jo, molt més limitat, ho intento repetir.
M'acomiado de l'Anna, no em vol cobrar res, mentre dos guiris li demanen dos calimotxos ben fresquets, bufa!!!! El de l'avitualament em diu que ara em trobaré mes bé després de treure, potser té raó penso i és que m'he d'agafar a qualsevol cosa per a tirar endavant. Mica en mica tornem a pujar a un collet abans d'agafar la baixada definitiva, m'en passen dos més, però ja no m'afecta, només busco acabar i sé que ho puc fer, molt a poc a poc, patint-patan... les pujades em són un martiri, però aquesta és curta i treient el nas a la carretera ja encarem avall per un tram molt tècnic.
A la baixada passo als dos d'abans, bé, Bodi, bé, sense tirar coets, però baixant, ells, grinyolen per a tot arreu, penso que em diuen que pleguen a Bagà. Quan s'acaba el tram tècnic i abans d'arribar a un prat on hi ha unes pedres molt grosses i molt ben posades, sembla expressament, o potser han caigut muntanya avall, dubto del camí a seguir tot veient unes banderoles que tornen a tirar amunt, no potser em dic i espero als dos d'abans que em baixen per una altre banda. L'error meu, sense adonar-m'en ni d'on, ni com, veig que per darrera també l'han comès d'altres.
Però l'error més greu encara estava per venir, després d'aquesta mena de parc amb aquestes misterioses pedres ben posades, el corriol passa a ser pista, fent les seves ziga-zagues corresponents, sembla que vagi recuperant i torno a deixar enrere la mitja dotzena que ens havíem reagrupat. De sobte em trobo una creu de GR i una altre que indica un corriol a la dreta avall, dubto perquè el veig bastant brut, però pista avall no hi veig cap cinta, els de darrera encara no vénen i no vull perdre més temps ara que puc tirar una mica i opto per a seguir el que em diu el GR, corriol, dreta i avall. Al cap d'un metres, bastants, ja m'adono de que l'he cagada, faig quatre crits però ningú em respon i per darrera meu tampoc hi vé ningú, moraleja, era pista avall.
No vull tornar a tirar amunt, això m'acabaria d'ensorrar, estic tranquil perquè estic en un GR que tira avall, amb tota seguretat, va a Bagà i encara penso que en qualsevol moment aniré a parar de nou a la pista havent-me estalviat alguna esse. Però el corriol es va complicant, cada vegada més brut, cada vegada més semblant a baixar per una canal, com la de Pou de Gat de no fa massa dies. Per acabar-ho d'adobar, hi tinc un parell de rampes monumentals que em deixen la cama dreta estabornida, gairebé insensible i amb la mà, l'he de tornar a posar en òrbita, costan de trobar la posició perquè el dolor, brutal, disminueixi. Tot plegat no pinta massa bé, el meu consol, són les marques de GR vermelles i blanques, però una altra rampa torna a fer-me veure les estrelles, les dues rampes mes fortes que he tingut mai, i això que no en sóc propens!!!!
Passo per una bauma, de cuyo nombre no quiero acordarme, nom pintat en vermell, no ho acabo de llegir bé. Mes avall el corriol s'obre i esdevé un tram on hi puc tenir bona perspectiva i aprofito per analizar la situació, per començar no veig cap corredor ni sento cap soroll enlloc, però sota meu hi veig una casa amb quatre cotxes i gent... salvat! el GR sembla que es dirigeix cap allà.
S'apareix una terrasseta, amb gent prenent-hi alguna cosa, uff!!! temptat de parar-hi i demanar-me quelcom, pero vull saber on estic i passar-ne via. Estem al Santuari de Paller i efectivament, la Núria-Queralt, no passa per allà, però estic a 2kms. de Bagà, per un camí asfaltat avall, no té perdua. Aprofito aquest còmode tram per a trucar l'Assumpta i explicar-li la situació, més que res, que ara ja venia, sense saber s'hi havia guanyat o perdut amb la marrada.
Abans d'entrar al poble, empalmo amb el camí original tot veient corredors baixant de dalt per la meva esquerra i d'altres creuan un pont, abaix, a la dreta. No hi ha cintes, però si marques taronges, sort que he vist als que creuaven el pont, si nó, en tornava a dubtar. Arribant a la plaça ja em vénen a buscar l'Assumpta i el Massa, arribo mig emprenyat encara que la marrada ha estat absolutament culpa meva, però la trinxamenta ajuda a estar malhumorat. En Lluís Soler, l'Sting, em vé a veure i em comenta que els hi estan treient les cintes i per això han pintat el terra de fletxes taronges. Em veu apurat, però àbans de dir-me res, ja enfilo directe al bar, ha de ser la meva salvació, són dos-tres quarts de vuit i tinc una horeta, si s'escau per a buscar el miracle.
Entrepà de truita, una cerveseta, una aigua amb gas, una bossa de patates... en un bar de bons records, amb tota la tropa de Zegama, fent la penúltima abans de marxar, amb el Ramon Malcorra i la Maite, l'Ainhoa, els Ppongs, l'Angela i el Povedano, veient l'arribada de la Núria Picas, de l'Emelie, de la Frosty, un final apoteòsic, la plaça on finalitzen els Cavalls.
Intento menjar pero no entra res, vaig al lavabo però tampoco hi faig res, mentre el Massa i l'Assumpta em comencen a mirar amb mala cara tot convidant-me a fer un pensament, fins i tot en JXaus treu el cap, preparat per a la sortida de la curta. Avui no compro, avui tiro endavant, n'estic segur, estic bé per a continuar? segurament no, puc continuar? si. Els dubtes aviat s'esvaeixen i de cop i volta, torno a vomitar, assegut a la cadira, una vegada i una altra fins a no quedar-hi res. Demano una ambulància, ja veig de seguida que no he estat afortunat, ja que provoca l'esveramenta del personal, jo només volia que el metge veiés in situ la deshidratació que portava al damunt i m'enxufés allà directament el suero, si no és al moment et diuen, segui aquí, estigui tranquil, ara venim, etcetcetc...
L'ambulància no hi és, ha anat a Saldes a buscar un corredor i l'Sting ens convida, ja que tenim cotxe, anar directament a l'hospital de Berga. Ja una mica més tranquil, a fora la plaça després de disculpar-me mil vegades amb els del bar, no crec que em deixin entrar mai més, jajaja... l'únic cert que hi havia és que deixava la carrera, bufa, aquesta no me l'esperava, mentre vaig veient al meu salvavides, en Xeix, com, si fos un marajà, està rebent un confortable massatge dins la font de la plaça. El meu últim tren havia passat.
El cap torna a barrinar, aquesta plaça, Cavalls, l'arribada, setembre... la 3a. Avui estic absolutament derrotat, hauré perdut 5k en poc més de 9h. i encara no 50kms., però sé que no estic vençut, no ho he estat mai i ser segur que el diumenge 22 de setembre, aquesta plaça que ara em veu buit i sense forces, em veurà entrant triomfalment a meta, tan se val l'hora, tan se val si no hi ha ningú, sempre hi haurà dues persones que estaran a primera fila, dues persones que sempre m'acompanyaran i que m'estan dient a cau d'orella que unes vegades es guanya i d'altres s'apren.
Em despedeixo i desitjo tota la sort del món al Xeix i al JXaus, foto, sort que m'aguanto amb el Massa i el Jordi i cap al cotxe i a l'hotel, al'hospital ja veurem, mica en mica tot tornarà al seu lloc. De Bagà a Berga és un moment però pel camí hem de parar una altra vegada, mig marejat i per tornar a vomitar, jo que em pensava que ja no hi quedava res!!!!
A l'hotel estirat sobre al llit, no sé com posar-me ja que continuo ben enrampat, pràcticament, sóc tota una rampa. L'Assumpta pregunta a recepció per l'hospital, no fos cas que estiguéssim una hora per atendre'ns... finalment hi anem. Mentre m'espero un momentet a recepció d'urgències i l'Assumpta acaba de donar les dades, mig enrampat, torno a fer ús d'una paperera, ara anirem més de pressa, jajaja... m'entren en cadira de rodes, potser no calia encara que em costava moure'm, a un box, em fan seure i després m'estiren. La Núria és tot amabilitat i mentre se m'escapen quatre llàgrimes, m'adono que el que va passar en aquesta sala aquella maleïda nit de setembre, no ho oblidarà mai ningú.
M'enxufen de seguida el suero, electrocardiograma, pressió, sucre, anàlisis... tot està bé i a mida que van passant els minuts, el color de la cara em va tornant i les rampes, moooolt lentament, van desapareixen. Fins a set infermeres-doctores van passant pel box, totes simpàtiques i amables i d'un bon principi, amb ganes de fer conya, sobretot la Nancy, que és la que està més per mi fent-me fins i tot un tatoo aquí al pit per enganxar-hi l'instrumental de l'elèctro. Mentre, el degoteix de corredors per l'indret es va succeint, que si un turmell esguinçat, que si un altre embolicat amb mantes tèrmiques... avui han tingut feina. Al marxar, en Mia, n'està pendent d'un company, esperem que al final també només fos un ensurt.
Són la una de la matinada quan deixem l'hospital, donant les gràcies novament al personal i encaminant-nos a meta, davant mateix de l'hotel per a tranquilitzar a l'organització. El Lluís Soler em diu que ja sóc un altre i sí, em noto un altre, més entonat, bebent un suc que he anat a buscar en un bar tot veien a l'Olga Manko en un racó també amb clars simptomes de deshidratació. Li aconsellem que vagi a l'hospital, però al final no hi aniria, segurament no era tan greu, però la mala estona del moment, no li treu ningú, al final, 2ona dona.
Al llit hi quedo clavat i l'endemà ens hi toquen les tantes, abans de marxar, cumplim la promesa de fer unes cerveses amb els FerreresTeam, bé, jo cerveses no, jajaja... la fem petar gairebé dues hores en una terrasseta del passeig de la Indústria, on comença i acaba la marató de Berga. Ens posem al dia de tot el panorama atlètic, polític, econòmic, social, animal, jajaja... gent amb la que estaries hores xerrant i compartint, gent com diria algú que tots coneixem... dels nostres.
Una setmana després ja estic totalment recuperat, els 5 kilos ja estan al seu lloc i en sóc conscient que tinc 10 setmanes per a posar-me a to, m'ho he proposat i sé que ho aconseguiré, estar entre cella i cella és fonamental, i aquesta hi està. Des d'aquí ho anireu seguint, des d'aquí veureu el camí recorregut que finalitzarà el proper dia 22 de setembre a la plaça de Bagà, una plaça que m'ha vist derrotat, però una plaça que em veurà vèncer, i ells... també ho veuran, a primera fila.
Salut.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)