dilluns, 29 de març del 2010

Marxa de la Selva del Camp

Dissabte, 27 de març 2010
67'5 kms. - 9h.27' 19
Selva del Camp (Baix Camp)


Si, senyors, una marxa del tot recomenable, amb molt bona organització, avituallaments generosos i correcte senyalització tot i haver-hi algun troç perdedís.
Gran representació correcatera i molts coneguts a la linea de sortida, el de sempre, xerrameca i més xerrameca on s'entrellaçen mil aventures, sobretot encara les recents cicatrius de la marató del Congost fa set dies.

Jo hi arribava una mica acollonido degut a les males sensacions de la passada marató del Congost. Avui hi tenia una bona prova de foc per veure com responia, sobretot degut al kilometratge, fer 67'5kms, després de la matada de l'altre dia, doncs no les tenia totes.

Calia ser prudent, escoltar el cos per veure les sensacions que avui s'hi donarien i a veure com ho resoldriem tot plegat. Em volta pel cap agafar com a roda al gran massa, però de començament els plans es trenquen ja que ell surt ben esperitat , per tant, busco un ritmet còmode i el vaig mantenint sense massa taps ja que l'arrencada ha estat ràpida i de seguida em superat tots els marxaires.


Sense massa esforç, tret d'un bon tallafocs en el trajecte, fem cap a l'Albiol, 1h.27' on durant aquest tram he coincidit amb el David de l'anoia, i el XColl, el company correcat que ja coneixia, home experimentat i que em pot servir per a tenir-hi una bona referència. Entre tots tres aniriem compartint bones estones la resta de camí. Ja tenim el massa a tiro i al cap d'una estona el sobrepassem després de fer-la petar uns minutets. Aviat li perderiem el rastre. Anant compartint amb en XColl enfilem Mont-ral, 2h.45' anant sumant kilòmetres i minuts a la jornada. Ja es veu que els avituallaments són assortits i avui si nó bado no he de tenir problemes de menjar i beure, cosa que faig en tots els avituallaments, tot i procurar no encantar-nos massa (regla nº1 del gran pacorobles).

Toca un tram fàcil, per bons corriols, baixadissos, terreny bodi i més si em sento bé, cal estirar una mica les cames (regla nº1 de l'abuelo) adelantant gent que hi té més dificultat o és més curosa en aquest tipus de terreny. Farena, 3h.03', on em trec la samarreta de màniga llarga i així puc lluir la taronja de correcats que avui llueixo tot cofoi. Continuo menjant i bebent a tot arreu, a més de portar el camelback per si és menester i així acostumar-mi per a propers reptes. Vaig relativament còmode i sense problemes, compartint amb el XColl i el David, tot i que aquest estar més al davant, o es queda més al darrera.

El terreny es torna costarut, s'ha de pujar els Cogullons, dura pujada que fem mitja dotzena amb grupet, on hi trobo els dos companys de cursa. A aquestes alçades evidentment ja s'hi troba gent que va per feina i penso que mentre pugui i vaig força bé, tot i que encara queda un munt, però noto que no vaig forçat i puc seguir el ritme que imposen sense dificultat. Cogullons, 4h.09' i entrepanets de nocilla que senten de maravilla, uhmmm!!!. La fem petar un moment tot asseguts uns minuts a la cadira, no en som gaires i tot just han passat una cinquantena de corredors. No puc demanar més, de moment tot ok, la setmana passada a aquestes hores ja estava mort i enterrat.


Proper objectiu Prades, 12 kms sense avituallament i amb un puja-baixa constant, amb terreny tècnic i amb la cirereta de coronar el punt més alt de la cursa, el tossal de la Baldasana de 1.200m. He sortit primer del refugi, en XColl hi esmerça un pelet més i en David dubte si seguir o esperar la dona que li vé per darrera (una altra zegamera). Jo faig via, primer per pistes de ca-co i rbisonte, després per baixades molt tècniques, per acabar amb una dura rampa encimentada abans de fer cim, lloc on em passa en XColl que va amb el turbo posat. Jo no el segueixo o no el puc seguir, però estic amb dos més que em baixan fins a Prades, 5h.47'.

Ja porto una bona tralla acumulada, gairebé sis hores i més de 40kms a les cames. No hi ha dubte, amb l'oloreta que s'ensuma aquí em posaré les botes. Cauen dos entrepanets de botifarra, més cocacola, fruits secs, aigua, algun crosantet de xocolata.... em noto cansadot però res greu, m'asèc al banc i no em vé d'un minut, vull omplir el dipòsit que fins ara ens hem portat bé. En XColl que ja vol fer marxa, em pregunta com vaig i jo li dic que tiri que vull prendrem el meu temps, de fet conto que ja no el tornaré veure, i mira que és bona roda.



Com que tampoc és qüestió de passar-hi el dia, enfilo el carrer de baixada, encara rosegant alguna cosa, que n'estava de bona aquella buti, em va sentar com els àngels!. Torno a estar en cursa per un terreny que s'empina, fangós, per tornar-se tècnic de nou, com disfruto passant als perucs, jejeje... (perdó), acabant de nou per pista que ens conduirà a Capafonts, on abans de segellar contacto de nou amb en XColl, no m'ho esperava, això m'esperona i noto que encaro guardo pota portant gairebé set hores de marxa. Capafonts, 6h38'.

En aquell especie de garitu no hi perdem el temps, ara toca un tram força dur, pràcticament l'última dificultat del dia. En XColl m'alliçona pel terreny que ens mourem, la cosa pinta ben dura. Tornem a muntar trenet de pujada, 5-6 unitats que sense apretar fem via tot xerrant fins i tot en el primer tram de pujada, després fins al pont de goi, menys xerrameca ja que el terreny comença a enganxar-se.
Una vegada a dalt, toca ca-co, o motoret, o ritme bisonte, per pista, camins i alguna baixadeta tot carenajant la muntanya. Aquí cadascú va al seu ritmet, no si pot fer més, només desitjar arribar el més aviat possible al nou control.

A el Coll, control 8, si arriba després de varis minuts de baixada bastant dreta, creuar la carretera i fitxar, 7h.51'. M'adono per primera vegada que la cosa pinta bé a nivell del temps que hi puc fer-hi. En principi pensava vorajar les 10h, si podés ser baixar de les 10h, però ara veig que em queden 13kms i encara no he consumit les 8h., la setmana passada a aquestes alçades obrien la meva tumba a Valldàneu , jajaja... avui les tornes han canviat. Fent un càlcul ràpid baixo de les 10h. gairebé segur, a no sé que em torni a agafar l'home del massu!!!!, alguna cosa em fa pensar que avui farà vacances.

No hi penso més, torno a beure i picar alguna cosa, ara la calor ja es fa sentir, en aquestes que arriba en XColl, quan jo ja enfilo la sortida de nou, un petit canvi d'impressions i torno arrencar, ell necessita una mica més per a recuperar, el veig per primera vegada tocadot. El David continua ara aquí ara allà, talment anant a la seva. Corriols estratosfèrics, tupits i ombrívols m'acompanyen la propera estona tot fent via. En un moment em de ser a l'Albiol una altre vegada per acabar de desfer camí cap a la Selva.


L'Albiol, 8h18', torno a fixar-me en el rellotge, si apreto les dents puc baixar de les 9h. i mitja!!!!, només queden 10kms i en principi han de ser de cara avall. No m'ho puc creure. Faig una valoració de xàssis i motor. Els indicadors em diuen ok. Doncs endavant, encara noto que tinc una mica de pota a la reserva, no sé a on, però.... Em marquen el corriol de baixada i una vegada a la pista li dono les gràcies al company, adéuuu, jajaja... el David em surt de no sé on, mig perdut, però de seguida torna al camí correcte i accelera el ritme, jo sense poder-lo seguir vaig a la meva. Una altre vegada ritme bisonte amb tres unitats d'Altafulla que deixo marquin el pas, un troç on hi quedem ben esgarrinxats. Més camí, més ca-co. Ara és l'hora del coco i avui no fallaré, estic moderadament eufòric de com anat tot plegat veient als meus peus la Selva del Camp. Lluita, collons, lluita!!!! m'he dit mil vegades en aquests últims kilòmetres. Pista asfaltada, ben dreta de cara avall, uff!!!, atxassu, deixo la companyia al darrera, penso, tres posicions més al sac i baixar de la mitja hora a l'abast.

Entrem a la Selva, s'ha fet pessat amb l'impressió de que em fet un bon tomb abans no hi arribem. Passo un altre corredor i en tinc dos més a tiro, això és massa. Un miratge, ja en tinc prou, em torna a adelantar i el deixo fer, tot controlant que no m'enllacin els d'Altafulla. Illa de vianants, gir a l'esquerra i a la dreta. La glòria 9h.27'19 i molt content, 50è, número rodó per una "cursa" rodona. Al poc arriba en XColl i una mica més tard en Malfieten, també han fet una cursa molt bona.

Després d'una bona dutxa i beure tota la cervesa que vulguessim ja em despedeixo de la resta que ja anat arribant, Pedro, Massa, Ballesta.. i un XMiquel i Escurçó que havien abandonat a Prades. En fi colorin-colorado este cuento se ha acabado aquesta vegada amb un bon regust de boca.

Salut.

dimecres, 24 de març del 2010

Marató de la Vall del Congost

Diumenge, 21 de març 2010 - 8h.29' 40
Aiguafreda (vallès oriental)


Crec que l'abuelo ha complert la seva promesa. Vull fer la marató més dura de l'estat, havia dit més d'una vegada i la meva opinió és que ho ha aconseguit. L'any passat també va tastar la gran Zegama i el seu somni és que algun dia, la de la Vall del Congost, també sigui un referent arreu.
En general i si no vaig errat, l'abuelo ha aconseguit que tothom fes una hora més que l'any passat, a grosso modo, per tant, si volia endurir la cursa, a fè de Deu que ho ha aconseguit, l'últim invent, l'última pujada abans de meta, a aquelles alçades de cursa, hi fa molt de mal i estic segur que li deurien fer mal les orelles dels renecs que proferia el personal, jajaja....

Tot i la seva duressa, la cursa és impressionant, els camins i corriols són fantàstics i quedes amarat de muntanya pels quatre costats. Muntanya en estat pur i amb les últimes nevades i plujes, ha fet que l'aigua dels rierols a travessar fos més abundant que mai i ens mullessim fins els cataplins!!!!


Ufff!!!! sens dubte que el Congost va fer putrum-putrum

Abans del tret de sortida, tot és bon ambient, riures, bromes, xerrameca per a donar i per vendre, saludar vells coneguts, d'altres que fa temps no hi coincidies, noves coneixènces, més bromes i més gresca fan com si el personal no sabés massa bé on es fica i les sorpreses que ens tindria a punt l'abuelo. Més de tres cents participants prenem la sortida.

L'inici és distès i els primers kilometrets passen volant, tot i que l'organitzador ja ha variat el recorregut inicial vers l'any passat, essent més distret i amè, però alhora més dur. Tot i així com estem al principi, ningú es queixa i el trenet que anem l'Enric, el Joan Ll., el Ramon, el Luigi.... fem via tot i buscant l'escalfament de les cames.



L'alegria dura poc a casa del pobre i no passa massa temps que ja perdo companyia i pujo cap el pla de la calma amb altres corredors desperdigats. Ostres, només portem 10kms. i la muntanya ja estar plena de corredors. De fet la meva cursa serà una calcomania de la de l'any passat. Em planto al pla de la calma en 1h.39', no anem massa bé, però el nou circuit inicial potser fa que hi empri més temps. No faig cas i ara bé un bon tram de baixada per recuperar abans d'afrontar el paraiso. En la baixada torno a enllaçar amb el Luigi, que va a mig gas interessant-se per un company que ja ha quedat out. Jo vaig fent tot i que noto no anar massa fi de panxa, però l'avituallament del 15 ja és a tocar i farem quelcom. Els voluntaris ens animen, de fet en conec molts, sobretot en aquest punt, ja que són correcats i vénen a donar un cop de mà.
Afronto el paraiso continuant no anant massa fi de panxa, deixo marxar al Luigi que ja no veuria més, per buscar un raconet per a fer-hi una parada tècnica tot apartant-me del corriol. Uff!!, això ja és una altre cosa, quin descans!!. Toca tirar endavant, conec el camí i sé que la pujada tot i que costaruda no és excessivament llarga. Mentre ja vaig sentint l'ambientillu que formen els koales a dalt de tot, fitxats per l'abuelo per donar ambient a la cursa. Ho aconsegueixen i és d'agraïr pujar tots els artilugis allà dalt a pata i fotre el xivarri que resonava per tota la vall.



Tornem a tirar avall per anar a buscar la bifurcació amb la mitja, anem a buscar el km19, quan em passa en Jessed, el primer de la mitja que han sortit una hora més tard, de fet només me'n passa un aquest any, per tant, no em quadre res. Tan se val, ara ha de venir la part més complicada i ja tremolo. Arribo a la cruïlla, on ja em toquen les 3 horetes, gir a l'esquerrà i cap a serra madrona. Un tram molt dret on la gent queda ben clavada, sobretot després de venir d'una baixada considerable. Jo no sóc menys i aquí com l'any passat començarà el meu calvari. L'Enric, un altre vell conegut, m'atrapa i se'n va amunt, tampoc el veuria més. Mica en mica el pendent va disminuint, per després d'una estona, planejar una mica i entrar en un puja-baixa abans de començar el purgatori. En Tamayo, també em diu adéu, en Pedro no va tan fort i encara m'hi puc afegir una estona tot i que ell ja té els primers símptomes de quedar-se enrampat en qualsevol moment.

Comença de nou el meu calvari, el purgatori s'em torna a atrevessar i no puc amb ell. Estic exactament en la mateixa tessitura que l'any passat, els mateixos problemes, els mateixos dubtes, el mateix esgotament físic, els mateixos pensaments. De sobte, sento en Joan Llopart una mica més amunt, amb qui amb prou feines i treballs puc enllaçar per uns moments. Ell també va mort i enrampat per a tot arreu, de tan en tan fa una petita parada per recuperar-se, jo ni així aconsegueixo quedar-me amb ell i és que de coco tinc el que tinc. El Pedro recuperat una mica també em deix, així com una vintena de corredors que des de l'inici de la pujada han anat adelantant-me.

Només tinc un pensament, arribar a dalt com sigui i allà ja recuperaré el que faci falta, sommiant en un bon avituallament que capgiri la situació que hores d'ara sembla més la d'un nàufrag enmig de l'oceà buscant un tauló on agafar-se que el d'un corredor de fons.
Mica en mica el bosc s'esclarissa, senyal inequívoca de que arribem a dalt. Continuen passant-me corredors que ténen el pundonor d'anar corrent una mica, jo no puc dir fava i menys "bisontejar". Abans d'arribar a can Vollber, també em pasa la Mireia que amb el seu tram-tram va fent tot divisant ja el meu tauló.


La Teresa em vé a rebre i riu de tots els improperis que surten de la meva boca, de fet baixen tots els Sants i em sembla que els que no ho són, també. Vaig de pet a l'avitullament on hi sommio un bon entrepà del que sigui, però... li foto al plàtan però no en tinc prou. L'Assumpta em socorra, tot i que em diu que estic blanc com el paper! Entro a la terrasseta de Can Vollber i m'hi trobo en Pedro amb unes volls i una plata de pernil amb pà i tomàquet!!!!



Això no es fa Pedro!!!!, jajaja.... com no podia ser d'una altre manera compartim taula com si ni vingués d'una hora, i en aquells moments no hi anava, Volls, coca-cola, llom embutxat, fins i tot m'haguera menjat el pà en tomàquet. L'avituallament pirata estava preparat per en Pau que vé més al darrera, però mentre, nosaltres anem fent, quan també si ajunta en Sioux. Entre tots tres en passem via de la safata, jajaja...


Sembla que em vagi refent, també em prenc un ibuprofeno, quan decideixo tornar a tirar avall ja que estic agafant una mica de fred. En Sioux i en Pedro encara si queden i veig que no ténen intenció de fer moviment, per tant en bodi, sant tornem-hi!
En un moment estic al tagamanent i porto 5h13', km27 de cursa, a l'avituallament pirata he perdut més d'un quart d'hora però ha servit per a revifar-me una mica. Ara toca una bona baixada, llarga de gairebé una hora, que anirà bé per acabar de recuperar.

Ja de cara avall, saludo al Yves, que estar en un control, m'hi paro un moment per a fer la foto . . . .



Per passar l'estona ja s'ha polit més d'una ampolleta de sidra, jajaja... , encara amb el somriure a la boca continuo per la feina que encara hi queda molta cursa i no fos cas que arribessim fòra de control, amb tot el que m'ha costat.
Continuo de cara avall on topo amb el Robert, alma mater de la forestal de Sort que també ha vingut a donar un cop de mà. Ja ensumo el Figaró per travessar de nou el riu ben farcit d'aigua per fer-ho tot més .... aventurer?
6 horetes de cursa i encara me'n quedan potser un parell, ufff!!!! no s'acaba mai, i encara falta pujar a la Trona, lloc on ara enfilem després d'uns corriols on en situacins normals es podrien fer perfectament trotant, però jo em conformo amb un caminar ràpid juntament amb un corredor que porta un gos lligat a la cintura, en plan canicross.
De sobte em torno a topar amb en Joan Llopart que continua trempajant la situació com pot, encara amb fortes rampes per tot arreu. Ara ja no ens deixarem i ara jo, ara tú procurem que no se'ns faci de nit.
Coronem la Trona, una hora més, ja en van 7 en el km36. L'any passat ja s'enfilava tot baixada cap al poble però en aquest l'abuelo encara ens ha posat una última dificultat. Una vegada a dalt a Trona es va a buscar el torrent de l'avellaneda, una baixada molt tècnica que ens portarà a Valldàneu on enfilarem, ara sí, l'última dificultat del dia.


L'última pujada se m'enganxa molt i torno a defallir, però per sort és curta i entre pitus i flautes puc arribar a dalt. Ara sí, es planeja una mica per fer cap a l'últim avitullament, aquest format per la gent de SVicenç amb la caloreta al front, molts ja havien estat a l'avituallament del 15. No me'n puc estar i encara agafo dos o tres troços de pa de pessic que devoro com un primitiu, jajaja... torno a tenir gana i això que ja hi som.

El Joan em dona pressa, doncs ja té ganes d'arribar. Una última baixada que ens portarà a les portes d'Aiguafreda on ja hi veiem les primeres cases. En buff ens vé a rebre doncs tenim la parròquia una mica preocupada per la tardança i fa els últims metres amb nosaltres.

L'entrada és emotiva després de l'esforç i l'abuelo s'encarrega de fer-hi la cleca microfon en mà, on el Joan aconsegueix la marató 101 i estar més content que un gínjol, jo hi clavo la 44, una de les que m'ha costat més, us ho asseguro. Per l'anecdota 8h.29' 40, la marató amb més temps emprat però no hi fa res, de fet em sembla que hi venia a fer un bon entrenament, jajaja.... Ah! i al final "només" 200 arribats!!!! quina escabetxina!!!!




"El tercer tiempo" tanca una jornada memorable on evidentment en Pau és un dels propagonistes estrella després d'assolir el repte (fer-la dins de les 9h. que donava l'organització) a més de super-guido (2on de la general, baixant de les 5h!!!!), la mireieta, el ballesta, el sioux, el nil, el gran massa, tamayo i el seu company, norbert, pedro, els koalas.....


Agraïr a tots els que ho vau fer possible, començant per l'alma mater i tots els seus col.laboradors, avituallaments amb el komando caloretu al front, l'animació dels Koalas situats estratègicament, i un llarg etc que han fet possible aquest esdeveniment, això deu portar una feinada de por i trobar gent que hi col.labori també costa lo seu. A tothom, per molts anys i podeu estar orgullosos d'haver fet una cursa que sense cap mena de dubte se'n parlarà molt i molt, i si no ho és, ja estar en una de les més dures de l'estat. Ho heu aconseguit F E L I C I T A T S ! ! ! !

Per acabar, quatre imatges per a la història . . . .


La duresa de la prova queda ben reflectida en la cara del meu company Víctor de la Hermosa.



L'èpica entrada de l'amic JBallesta improvitzant dos pals per poder arribar a meta després de fer els últims tres kms en una hora degut a les fortes rampes que va patir.



Imatge impagable del Pau esprintant després de gairebé 9h de cursa aconseguint el seu objectiu.



El Joan Llopart amb el trofeu que li donà l'abuelo en motiu de la seva 101 marató. No tothom ho pot dir.


E N H O R A B O N A A T O T S ! ! ! !


Salut.

dissabte, 13 de març del 2010

Marató de Barcelona

Diumenge, 7 de març 2010 - 3h. 57' 46


En front, una nova marató, una nova marató de Barcelona amb récord de participació, més de 12.000 i récord d'arribats on per primera vegada es superava el llistó dels 10.000 a l'estat apañó.
L'objectiu d'aquest any éra poder estar entre els arribats, sobretot pels sis vilafranquins que jo acompanyava i s'enfrontaven per primera vegada a aquesta mítica distància. Jo n'éra el guia i no els podia fallar tot i que les pretensions no fossin massa agosarades calia tenir-ho tot ben lligat i ben parlat per quan arribés el gran dia. Per comentar la jugada vam organitzar un petit briefing, com els bons, jajaja.... per aclarir dubtes, marcar objectius i donar quatre recomenacions per una vegada allà no es trobessin amb alguna sorpresa. Els nervis es reflectien a les seves cares i fins al dia de la cursa ho van passar ben malament, tot i que això quedava en un segon terme veien la ilusió que hi tenien.



Ens haviem marcat com a objectiu, en primer lloc acabar-la, poder dir al cap d'unes hores que éren maratonians, en segon lloc, es veia molt factible per els seus temps en mitjes de preparació, que podiem baixar de les 4h. amb una certa garantia i tercera no volien pas caminar, o sia fer-la tota corrent. Objectius que tot i ser moderadament modestos calia ficar-s'hi de valent i no encantar-se.
El planning estava fet, sortiriem a 5'30 el kilòmetre fins on podessim tots junts, això volia dir 3h.51', un ritme per nosaltres assequible i que ens permetria tenir uns minutets de coixí per baixar de les quatre hores en cas de que algú punxés cap al final de cursa. Jo estaria sempre al seu costat i si quedava algun rezagat jo em quedava amb l'últim i la barqueta segui el seu camí. Per altra banda si algú se sentia amb forces tenia "permís" per apretar i deixar el grup a partir del 35. Així doncs, tot lligat, "la suerte estaba echada" i només calia esperar el tret de sortida.


L'ambient és magnífic, cada any millor, de fet no falla, més atlètes, més animadors. Per altra banda sembla que mica en mica el ciutadà es comenci a concienciar i que jo recordi no sento cap botzina en tot el recorregut. Els avituallaments molt millorats, sobretot en qüestió de dimensions, doncs és imprescindible que siguin el suficientment llargs per no haver-hi aglomeracions. La temperatura també acompanya, fa fresca, no fa aire i l'humitat no és massa alta, en definitiva, dia ideal per a córrer.

La sortida, tot i estar uns minuts abans de traspasar la linea per sota l'arc, es realitza sense massa problemes i de seguida agafem el traç carretera de Sants enllà. Camp Nou, petita pujadeta i diagonal, sense adonar-se'n cauen els cinc primers, entre molta xerrameca general, molts riures, bona animació i un rumb perfecte ens fan arribar aviat a la decena de kilòmetres, que tot i no ser res, ja "només" queda la tiradeta de trenta que tothom fa abans d'una marató. Pocs metres abans de torna a passar per plaça espanya, hi ha pixada general, jajaja.... fins i tot sincronitzada ja que ningú vol perdre el trenet que hi duiem. L'ambient per enfilar la gran via, és excel.lent i els "novatillus" xalen d'allò més.




El ritme que portem és molt bo i seguim al peu de la lletra el guió marcat, els primers deu, en 56' i la vintena caurà en 1h.51, anem arrastrant un minutet de desaventatge, però no hi té importància, el ritme és constant i de moment no té pinta de que decaigui. La barqueta va vent en popa!!!!. Pujem gràcia, enfilem rosselló que ens portarà fins la sagrada família, un altre punt d'una animació de "gallina de piel". En breus moments tindrem un troçet prou lletjot, la meridiana, però el fet de creuar-te durant una estona amb els altres corredors, fa que se't passi més ràpidament, a més a més ja passem la mitja i enfilem cap al pont de calatrava, on l'animació també és important abans d'enfilar el final de la gran via, troç lletjot de pebrots però on la barqueta ja hi estar mentalitzada i tot i no sentir a aquestes alçades de cursa massa comentaris, continuem donant el do de pit i seguim amb firmesa el nostre rumb.


Els veig molt sencers i concentrats, als avituallaments estan a l'agüait i no tenim problemes per incorporar-nos, porten el circuit memoritzat i saben en cada moment el que els espera i com poden estar. Només un petit però amb el Quim que ja estona sento esbufegar però de moment va seguint amb el grupet i mantenint el ritme clavat que ens haviem imposat.
La rambla prim ens porta al 25, ara sabem que tenim 2 i mig d'anada i 2 i mig de tornada on hi trobarem el 30, girarem a la dreta i ja "tornarem a ciutat". Psicològicament son durillos, però ja ho sabem, a més a la torre Agbar ens espera un ambientillu que et torna a carregar les piles.


En aquests dos i mig direcció torre agbar i en aquell caixalet que hi ha a mà dreta, hi perdem una unitat, sens queda en Quim. Jo em retrasso per esperar-lo, però no el veig, penso que potser camina, que ha parat un moment...., després d'uns instants de pensar-m'ho, retorno a la barqueta amb el gruix del grup. Ell faria el seu camí, i la barqueta seguiria el seu, de fet al creuant-se passada la torre, ens dóna l'ok corresponent.



Enfilem el trenta en 2h.46', continuem clavats mantenint el minutet aquell que portem des del principi. Tot i continuar agrupats, ja no sens ni mú, jajaja.... però ja girem cap a ciutat i el nostre proper objectiu són les torres mapfre, arribats a aquest punt ja li començarem a veure les orelles al llop. El cansament ja es nota i aumenta el fet d'anar adelantant corredors cada kilòmetre que passa. La fatiga queda reflectida en els rostres i la barqueta que fins ara havia gaudit de la inmunitat, aquesta vegada no se n'escapa. Es formaran dos grupets, de tres i tres, jo com haviem quedat, amb els de darrera. Després de consensuar la situació i donar-nos els últims ànims, tres integrants del grup es comencen a allunyà, de fet però, com es veurà al final.... bé, ja es veurà al final, jajaja.



Les torres ja les borrem del mapa, ciutadella i arc de triomf per tornar a carregar piles. A costat arribar fins aquí, tan el Gerard com el Fran han passat la seva crisi, però se n'ensurten, i el franc com que és perikitu, ja estar costumat a patir, jajaja.... ;-D i el Gerard fent la goma també tira endavant, si ja en portem més de 37, casunseuna, queda una misèria! Ara toca gaudir dels punts més emblemàtics de la ciutat en els que estarà ple de gent, bé, gaudir tal com estar el pati.... plaça catalunya, portal de l'àngel, la catedral amb el super avituallament correcat, plaça sJaume, la rambla, colón... he perdut el Fran que fa la goma més del que em pensava i paro un momentet a esperar-lo, ostres s'em queden les cames tiesses al parar de cop, pel que decideixo no parar més i si afluixar el ritme fins a tornar-nos a ajuntar. Tampoc perdem massa i continuem tenint opcions de baixar de les 4h., el kilòmetre 40 en 3h.44', tenim setze minuts per fer 2kms.!!!!


El veig patir però ja ho tenim, enfilem el carrer sepulveda que ens durà a l'arribada, un carrer feixuc, costarut però que ens portarà a la glòria. Plaça d'espanya i les torres sicilianes que ens fan la reverència, com a tots els que han creuat la linea d'arribada. Tretze minuts i mig per fer poc més de 2kms., però tan se val, anavem "sobrats", jajaja.... al final 3h.57'46. La resta de barqueta tan sols feia uns instants que també havia arribat esglaonadament, tot punxant alguna unitat en el km.40, de fet del primer a l'últim dels sis components, hi va haver sis minuts de diferència, una minúcia, i en Quim finalment també podia completar la seva fita, això si empran una mica més de temps, però igualment de feliç que la resta de components.




Tot ha anat perfecte, sobre el previst, i veure el goig d'aquesta nova fornada de MARATONIANS, no té preu. Va ser una jornada rodona i jo tot cofoi d'haver "apadrinat" i portat a bon port al Ricard, Xavier, Jordi, Gerard, Francesc i Quim, FELICITATS!!!!

Pel que a mi respecte, sabia que a 5'30 ho podia assumir amb garanties, les que m'ha proporcionat l'entrenament i les curses de muntanya, on sabem que es perd velocitat, però es guanya en resistència i fons físic, una altre cosa haguera estat anar a 5 o a menys, aleshores ja no podia oferir tanta solvència. Per altra banda feia moooolt de temps que no corria 4h. seguides i això m'anirà molt bé per aquells trams de pista tan avorridots que em trobaré en un futur i que hauré d'afrontar al ritme bisonte de turno, jajaja....


Per acabar, no vull passar per alt, el fet de que un altre maratonià, el nostre amic JOAN LLOPART, també assolia la xifra de les cent maratons que tan em escoltat aquests dies coincidint amb les també cent maratons del conegut periodista Arcadi Alibés. Per tant FELICITATS a tots dos!!!!

Salut.

dissabte, 6 de març del 2010

Cursa de muntanya de Vallgorguina

Diumenge, 28 de febrer 2010
25 kms. - 3h.23' 38
Vallgorguina (Vallès or.)



Bona cursa a Vallgorguina tot i que no m'ho vaig passar gaire bé, però de ben segur que deuen ser coses meves ja que tothom hi ha trobat una cursa excel.lent.
Començament prudent degut al no saber que ens depararia la cursa i al fet que diumenge vinent toca la marató de bcn que tot i fer-la xini-xano, calia guardar pota. Els taps del principi encara provoquen més alentiment, però evidentment no contava estar tanta estona tapat. Tot seguit ens fiquen per dintre una rierota, per mi molt perillosa i dreta de cullons travessant-la en multitud d'ocasions, terreny d'orgia per l'abuelo, però de maledicció per part meva, l'aventura ja m'agrada, però....



L'objectiu és sortir-hi viu, cuidant xàssis i motor, per tant nadar i guardar la roba. Per acabar-ho d'adobar, al km11 després de l'avituallament en el grupet que hi anava ens perdem (l'error és nostre) i hem de tornar a tirar enrera tot afrontant poc després un talla focs de primera divisió. Jo vaig fent, amb bastanta regularitat, encara vaig avançant algun corredor petat. Al km16 ens espera una altra sorpresa, el tram més dret del recorregut, gairebé un kilometret duríssim on tothom hi treu el fetge per la boca.


Sobrepassada la dificultat, l'itinerari es torna més transitable i es fa via, entre pistes i camins, s'arriba al Santuari del corredor. Ara ja toca camí de tornada en baixades i falsos plans i alguna que altra pujadeta matadora a pocs metres per l'arribada, d'aquelles que ja no esperes. Les sensacions que hi tinc després d'arribar a meta no son bones, però amb els números a la mà, he anat més bé que la setmana passada, però ja ho sabem, moltes vegades és la sensació que et queda després d'acabar la cursa, i com deia, ahir no va ser un dels dies per tirar coets.



Itinerari ben marcat, molta voluntat per part dels voluntaris i un organitzador incansable que ens va atendre molt bé al fer-li alguna consulta. I per últim saludar a tots als que hi vam coincidir, un bon grapat de coneguts que estan en una forma envejable i on el nostre estandart va tornar a donar el do de pit.

Salut.