Marató de muntanya de Berga

Diumenge, 5 de juny 2011 - 6h.51' 59
Berga (Berguedà)


Ha estat una de les notícies de l'any, la recuperació d'aquesta emblemàtica marató, la de Berga, la de casa nostra, que juntament amb la de l'Abuelo, són de les millors maratons de muntanya del nostre País. Per això no vaig dubtar ni un moment en apuntar-m'hi, així tan pronta, obríren les inscripcions. A Berga s'hi havien vist als millors corredors, havent estat campionat del món, amb grans cracks, sobretot en categoria femenina. La cursa es va perdre i enguany s'ha recuperat, suposo que fent mans i mànigues, suposo que no ha estat un camí fàcil tornà a engegar una cosa d'aquestes, després d'haver-la perdut, ha de costar molt, però la fe i l'entusiasme de la gent del berguedà, ho ha tornat a fer possible, i si, potser el nombre de corredors no éra l'esperat, però els que hi vam ser-hi, en vam sortir, novament, molt satisfets i la meteorologia, que va fer tremolar als organitzadors per uns moments, va proporcionar una treva perquè la cursa fos de nou un ÈXIT ... en majúscules.

La matinada és important, a les quatre ja sòna el despertador i es fa feixuc aixecar-se, amb el que m'agrada a mi dormir!!! El dissabte ha estat plujós, però ara, a l'hora d'aixecar-se, els carrers són secs. L'alegria dura poc a casa del pobre i a partir de Martorell, aigua fins a Berga.

A l'arribada ja hi trobem l'organització dirimint la situació, que si sortim més tard, que si es retalla la Gallina ... ja no m'agrada haver de córrer una marató escapçada, però sembla que la pluja pari i l'organització, al cap d'uns minuts i faltant una mitja horeta per la sortida, decideix tirar endavant la cursa amb tota la seva integritat, en tot cas, depenén de com es desenvolupin les primeres hores de cursa i l'estat en que es trobi la Gallina Pelada, s'acabarà de fer el que convingui.

Jo ja no hi penso, el més important és que hi ha marató, iujuuuu !!!! L'alegria torna al rostre dels corredors després d'haver perillat la prova durant uns minuts, la gent ja té ganes de començar. Abans, les fotos de rigor, les bromes i batalletes de la penya i com no, uns pa-i-ais que queden esvaïts quan sòna el tret de sortida.




Recordo els primers trams com si fos ahir, carrers empinats on posen a tota la tropa a esbufegar de valent, l'orgull de molts no els permet caminar, fet que farien sense cap mena de dubte, si ningú els veiés, jajaja... Creuem la carretera i aviat entrem ja al corriol, primer a cel obert, després amb dura pujada entre un bosquet prou espés per tornar a acabar a cel obert per un terreny que no deixa d'empinar-se. Estem pujant la Figuerassa, primera dificultat del dia. Comparteixo cursa amb el JArtigas, no estava previst, però ens ha dut a trobar-nos i de moment sembla que portem un ritmet similar. La carrera decidirà. També hi ha la Marta Prat, tota una campiona, amb qui també la fem petar tot i que sembla que ella està més per la feina. En Pep i jo em sembla que no callem, jajaja... d'altres coneguts, que n'hi ha força, de moment ni rastre.

La temperatura és boníssima per córrer, ostres quina calorada la setmana passada a Zegama, sembla que s'hagin canviat els papers Berga i Zegama, a part no plou, tot i la humitat que hi ha, dona gust córrer. Jo em sento molt bé, física i anímicament, en definitiva, m'ho estic passant bomba. Després de la Figuerassa, 57', hi ha un bon troç per a córrer, jo em penso que perderé la companyia, de fet la Marta, aprofita l'avinentesa per estirar una mica més fins a perdre-la de vista. Però quan la pujada es transforma en corriol, novament contacto amb el Pep que tota l'estona l'he seguit amb la vista. En Luigi, venint de darrera ens passa com un coet, després de fer-la petar breument, ens deixa tirats com una cigarreta tot i el seu (això diu ell, jajaja...) minso entrenament.

Hi ha alguns trams nous, i ara n'estem amb un d'ells, una vegada passada la font de Tagast, es puja per una forta canal després d'haver disfrutat, en un puja i baixa, per uns corriols sensacionals, una mica relliscosos, amb arrels traïdores però prou atraïents per a passar-hi una bona estona i tornar a gaudir de la muntanya-muntanya. Pels Rasos del Mig fem cap a Rasos de Peguera, km.12'6 i 28'9 quan hi tornem a passar. Molt d'ambient, bon avituallament, com tots els que ens trobarem durant la cursa, ben col.locats i ben assortits, així com una perfecta senyalització durant tota la prova.





Jo continuo pletòric, tot i que encara falta molt i suposo que la Gallina ben aviat em posarà al seu lloc, però de moment ... el JArtigas fa més via a l'avituallament i jo hi esmerço més temps tot saludant al pare del Marc Solé, que em confirma que la cursa es farà en la seva totalitat, l'Assumpta, l'Isabel ... ostres, conec a tothom, jajaja... Sembla que cauen quatre gotes, per quatre paraigües que veig al voltant, però jo no noto pas res. Recordo també amb claretat aquest tram de prat, això si, un prat "trampa", on degut a la seva irregularitat, posen en perill els turmells i a més està relliscós a causa de la pluja caiguda. Aviat els deixarem per endinsar-nos durant una bona estona per una pista corredora que pica de cara avall. Abans, he saludat l'amic Lluís Planagumà i la Beth que avui estan de suporters seguint la carrera en aquest indret, se les coneixen totes, jajaja... i un amb la màquina de fotos i l'altra amb el paper amb el nom dels corredors per animar-los, formen una bonica estampa en mig de tot plegat.


L'hora de la veritat s'acosta i després de deixar enrera un dur coll de Salamó, on he passat a un tocat Adrià Cabezas, vilafranquí de pro, i abans d'iniciar la propiament dita ascensió, no hi podia falta el super-mega avituallament abans de la paret d'en Ferrús. Una sorollosa claca del "copón" que entra d'allò més bé, potser més, que els quatre ganyips que agafo abans de començar la pujada.

Tinc al "capitán" a tiro, bona roda, penso, encara em trobo amb forces i sense dificultat, arribo a la seva alçada. Ell marca el pas i jo enganxat al darrera. Pujem a "piñón", un ritmet "matxacón", guapu que diria l'Eduardu, deixem alguna unitat al darrera i per contra a les nostres esquenes no hi ha senyals de que cap corredor ens pugui atrapar. Un altre vilafranquí cau a la saca, en Gerard Martí i company de l'Adrià que poc abans d'arribar a les Roques Blanques, també el deixem enrera. Abans de la carena també hi trobem en JLlopart, talment reposant un xic de l'esforç de la pujada. Pràcticament som dalt i s'hi ens hi afegeix.

El meu cap només pensa a arribar al refugi d'Ensija per avituallar-me bé i pendre algun gel ja que penso que més d'hora que tard faré un bon pet després de la pallissa de la setmana passada a Zegama. Però de moment continuo content, he aguantat força bé a pujada, ara sé que vé un bon troç per a recuperar i mentalment ja estem a mitja cursa, tot i que encara hi queda la temuda Oubaga de Peguera que tants maldecaps m'ha produït cada vegada que n'he fet front.

A dalt la Gallina Pelada hi trobem l'inefable parella del Marc i la Silvia que com a part implicada en la cursa, en fan un seguiment prou acurat, vigilant que tot estigui en ordre i no hi hagi cap contratemps. El temps els ha respectat, com no podia ser d'una altra manera i fins i tot ha acompanyat en una jornada de muntanya-muntanya. Al cim hi fa una mica de boira i un aire fresquet que no convida a estar-hi massa estona, no en và, passem amb escreix els 2.000m.



Al refugi menjo i bec, però no hi procuro està massa, penso que amb un caminar lleuger, per un terreny fàcil que ho permet, podré acabar-me tranquilament quatre coses que he pres per enganyar l'estomac. És un fals pla i gairebé ningú córrer, tothom ho aprofita pel mateix i quan tot plegat la gent està prou proveïda es torna a posar a córrer.

Deixem al JLlopart al darrera, amb l'esperança de que més enllà ens pugui atrapar. Una dreta, llarga i empinada canal del caçador, ens tornarà a posar en alerta. El seu grau de dificultat va minvant a mesura que vas baixant convertint-se al final en una juganer corriol on s'hi pot fer força via.

Tornem a coincidir amb el Lluís i la Beth que encara aguanten estoïcament la situació que tot i que pels corredors la temperatura és òptima, pels palplantats hi deu fer força fresca. Encara pensant amb la situació, fem cap a la font de Cal Coix, un altre punt emblemàtic de la cursa i porta de la temuda Oubaga de Peguera. Torno a menjar i beure quan coincidim amb el Farreti, koalí de pro que apadrina un altre koalet "de cuyo nombre ..."

Nosaltres en sortim primers de l'avituallament, però al poc de començar les primeres rampes, ens passen a bon ritme. Talment a la Gallina, en JArtigas, marca el traç i jo continuo enganxat, soldat, sense deixar-lo un metre, si nó ... sóc mort. Tot i això em permeto temptar la sort i he de fer un minuscul reset tot remullant-me la gola en algun tram on les pulsacions van en aument. Ara ja girem a la dreta, la pendent anirà disminuint i li començarem a veure les orelles en l'última dificultat sèria del dia.

Moralment encara estic bé, encara estic disfrutant i no he patit cap crisi, després de més de 4h. i acostant-nos a la trentena de kms. em permeto de tirar a la pista que hi ha una vegada acaba la pujada i que pica cara avall, permetent "estirar" les cames, tornar ha agafar velocitat i enfilar de nou el control-avituallament de Rasos de Peguera. Això ja ho tenim !!!





5h. de cursa, km.29, podem fer un bon temps, potser baixar fins i tot de les 7h., em veig amb cor per intentar-ho, encara hi ha gas i encara que pot aparèixer l'home del mall, ja estaré a prop de l'arribada. Uff!!! hem d'enfilar la pista de les Soques, després d'haver passat ràpidament per l'avituallament de Rasos. Anem per feina. La pujada no s'em fa feixuga i veig al Pep amb més dificultats, ara l'he pres el relleu i fins i tot l'he deixat uns metres endarrera. A dalt l'espero tot bevent una mica i admirant la panoràmica que hi ha al nostres peus.

Ara alternarem pista i corriol, ja sempre picant avall, en Pep em diu que no pot tirar massa a les baixades però procurem mantenir el grupet al qual s'hi afegit un corredor, un en especial, un que durant la primera part de cursa s'ha obert el cap i porta un espectacular embenatge. Em continuo trobant fort, i fins i tot quan toca "ritmo bisonte", em sento valent.

El camí es torna a estrènyer amb forta pendent avall, fangós, mooooolt fangós, tot el fang que no hem trobat en tota la cursa, el trobem ara de cop, regalimant aigua arreu, més fang, fang zegameru, com si hagués pujat un camió hi hagués abocat una camionada de fang. Estem baixant el coll d'Estela on en l'avituallament, m'espera l'amic Pemi, també alma mater de la cursa, berguedà de pro i que m'està esperant amb la seva màquina de fotos per inmortalitzar l'imatge. Feia molt de temps que no ens veiem i estem contents de retrobar-nos, encara que sigui enmig d'un bon fanguisser. Em diu que la setmana que vé hi anem els castells i que ell hi serà, jo li dic que no el defraudarem, com aixi serà i on gaudirem d'una altra jornada memorable, aquesta vegada, castellerament parlant.



Ara els avituallaments són més a tocar i amb els koalitas anem coincidint, anem fent la goma. Em continuo sentint fort, unes sensacions que la setmana passada no les vaig trobar per enlloc, ni en cap moment de la cursa, en canvi, avui estic xalant d'allò més, suposo que el temps hi té a veure, hi estar clar, que a mi, la calor, no em va gens bé.

Porto l'iniciativa, amb l'Artigas a reraguarda a qui de tan en tan li dono una ullada per a no perdre'l, jajaja... tots dos fem camí, ara per un camí emblemàtic, el Camí dels Bons Homes, en la seva part inicial des del Santuari de Queralt, encara que en el nostre cas, representa que el fem al revés. També hi representa un dels canvis vers anys anteriors, que després de passar el camping es feia tot el camí de les aigües. Ara ja no es passa pel càmping i s'arriva A Queralt per l'esmentat Camí dels Bons Homes.




Estem als últims avituallaments, que serveixen més que res per reagupar-nos, estant clar que el primer que hi arriba té un temps preciós per netejar la gola i emportar-se quelcom més a l'estòmac. L'aproximació al Santuari, una mica trencakames abans d'arribar a les escales que hi ha a la part final prou empinades per maleïr-nos tots plegats, afortunadament curtes, però dretes d'allò més.

Per fi arribem al Santuari on ens hi deix unes vistes espectaculars. Però no hi ha temps per a perdre-hi i anem escales avall abans de l'últim control, on tornem a coincidir amb els koala's. 6h.32' a Queralt, uff, sub7h.?, pensem que si, i ara l'Artigas torna ha agafar "el mandu" i fa una baixada per les escales estratosfèrica, una baixada tècnica, dreta, amb molta pedra, en la que ningú és capaç de seguir-nos i que encara arrepleguem algun corredor. A mí em costa seguir-lo, però m'hi vull esforçar per què no em deixi al darrera. Arribem baix, creuem la carretera i passem de l'avituallament. Un troç d'asfalt per una urbanització que és d'agraïr després de tant de pedregam.

Últim tram, últim corriol, més senzill, no tan dret, curt, que ens porta, ara sí, a les portes del poble. Encara hi trobem algun corredor més, que passem sense pietat, jajaja... no ens para ningú, amb un recuperat JArtigas i jo que encara estic esperant l'home del mall, avui em sembla que hi té el dia lliure, jajaja... al menys per a mi.

Tres carrerets per acostar-nos novament al Passeig de la Indústria, on unes hores abans hi haviem pres la sortida. Fins i tot el solet es vol afegir a la festa, després de tenir-nos amb el neguit a l'inici de la prova. Xiulet del municipal, el soroll de l'arribada, creuem una altra carretera, l'última, baixem quatre escales mal comptades, les últimes. Creuem la línea d'arribada per sota de les 7h. amb suficiència, la baixada de Queralt ha estat fonamental, en menys de 20'!!!! , jo segurament, si hagués anat sol, m'haguera deixat anar una mica, com dient ... feina feta. Però he de reconèixer que l'últim esforç ha valgut la pena. No hi ha dubte, que amb en JArtigas hi formem un bon tàndem, jajaja...





Avui no hi ha massa temps per a res més, doncs tenim força pressa per tornar cap a casa. Això no treu que voltem una mica per allà, que acabem de veure l'arribada d'alguns coneguts i que després de menjar alguna cosa i fer la cerveseta de rigor, tot i perdre'ns el dinar pels corredors, ens despedim de "la tropa", organitzadors, corredors i coneguts.

Felicitar de nou a l'organització que ha estat impecable en tots els sentits i donar-nos tots l'enhorabona per a poder gaudir de nou, d'una de les maratons més emblemàtiques de casa nostra. PER MOLTS ANYS !!!!

Salut.