Dissabte, 23 de juliol 2011
107 kms. - 26h.10' 12
SJoan de les Abadesses (Ripollès)
No han passat ni set dies de l'Ehunmilak i ja ens tornem a vestir de curt per una altra ultra, aquesta a casa nostra, per les entrenyables terres del Ripollès i fent-hi cims tan emblemàtics com el Taga, Bastiments, Infern o el mateix Puigmal, tot sota el guió previst encara que al País Basc hagués de deixar-ho està al km.115, van ser un bon grapat de kms. aprofitats.
La recuperació durant la setmana ha estat bona i l'estòmac s'ha anat posant a lloc mentre que físicament m'he trobat bé i he deixat les bambes a l'armari fins el dia d'avui, ja hi tornarà a haver-hi temps per cremar sola, "només" 107kms., exigents per l'alçada i pel desnivell i, per què caram, que 107kms., ja són una bestiesa.
Un bon grapat de coneguts a la sortida d'entre els més de 150 participants, cares somrients i amb ganes de gresca quan ben just apunta el dia tot i que sembla no farà falta treure el frontal. La meva intenció és clara, sortir molt tranquil, tornar a trobar bones sensacions i poder acabar amb suficiència, tant, que la meva primera intenció, i la cumpleixo sortint al darrera de tot acompanyat per en XColl, és la de sortir amb el Pau, però l'aventura dura uns centenars de metres, jajaja... no obstant busco un ritmet prou còmode i que em permeti seguir un grupet en el que m'hi trobi bé, sense esbufecs ni excessos.
La gent, com sempre, ja va a tota pastilla i fòra del grupet que tinc al voltant i que anem alternant depenén de l'orografia del terreny, ja no es veu ni rastre de la resta de corredors. Inici per corriols rapidets on em costa un punt agafar el ritme en un grupet de mitja dotzena de corredors, jo prudent, tanco el grup no perdent pistonada dels moviments que es produeixen, que en arribar als trams de camí més ample, la gent es va desperdigant més i alguns ja s'atreveixen a incrementar el ritme. Coincideixo amb en XColl tot aquest tram d'aproximació a la base del Taga, amb l'Enric, un nou company de ponent que també coincidirem al TOR, i amb el Pedro anem fent la goma, per un moment em sembla que té prou ganes de gresca i em costa seguir-lo, al mateix temps que la Marta Prat ens passa tota esperitada aprofitant la cursa per a fer-hi un bon entrenament.
És un lloc nou per a mi, diferent recorregut del que vam fer l'any passat de SJoan al Taga en l'Encantada'10, jo creia que seguiriem el mateix itinerari, però no té res a veure amb el que vam fer. Aquest m'ha semblat menys dret, però potser més llarg, tot i que el desnivell que has de superar, gairebé 1.500m., l'has de fer igualment, però avui, em sembla més suau i no és fins la part final on el terreny es torna costarut de veritat. És aquí on la gent ja fa la goma, en Pedro ja s'endarrereix, al XColl i l'Enric els vaig seguint amb la vista a poca distància i per altra banda ja vaig avançant als primers corredors.
De moment fa bo, tot i haver pronosticat pluja, de moment el temps és excel.lent, potser fins i tot una mica de caloreta però res a veure amb la calorada de la setmana passada, de moment, perquè encara és molt aviat. Tan sols algunes boires matineres comencen a jugar a diferents passos de l'litinerari. Després de 2h.44' primer control a dalt del cim on un esperitat i encara eufòric ehunmilakeru Tronja ens rep amb els braços oberts.
La fem petar un moment el temps suficient perquè en XColl s'escapi muntanya avall, però no hi fa res, sempre val la pena compartir amb aquest "troç" d'home ;-)) , eps!!!! i crec veure que hi va bastant ben acompanyat tot i que és dels cims que hi vagis quan i vagis, al dia i a l'hora que hi vulguis, sempre hi trobaràs algú.
S'ha acabat la xerrameca i tiro en busca de Pardines, ara si que reconec el tram de l'Encantada, una mica de camp a través per dins un matollam i baixada prou empinada. La coincidència de recorregut dura poc, perquè novament canviem l'itinerari, estalviant-nos molt tram de pista asfaltada i potser buscant corriols on no n'hi havien. Poc abans de l'arribada al nou control, enllaço novament amb en XColl i un grupeto que baixa amb precaució després d'un parell de tarascades. En una hora em desfet mil metres de desnivell per entrar joiosos a Pardines, 3h.43' de cursa.
Bon avituallament que cal aprofitar ja que d'entrada, hi tenim una pujada prou dura en direcció al Cerverís i per l'altra, que es pot fer llarg aquest tram fins arribar al proper punt de control-avituallament situat al coll dels Tres Pics. A Pardines ens hi espera en JBallesta que es pensava que anavem per davant i ha decidit esperar-nos per a compartir cursa i per altra banda apareix del no res i tot esperitat, en Rul després d'una marrada de 50' que l'ha deixat ko i enterrat totes les opcions de vés a saber que.
Hi esmercem el temps suficient per a fer-la petar i omplir els dipòsits fins que inconscientment hi ha movilització per l'arrencada en el moment que arriba entre esbufecs en Pedro. Nosaltres iniciem camí, un grupet de set unitats on s'hi ha afegit en Mr.Juanlu i Titandesert de corredors.cat. Compartirem força kms., si més no, en aquest nou tram fins al coll de Tres Pics on de vegades anant fent la goma, de vegades anant més compactes, anirem fent camí. Mr.Juanlu em pregunta si sóc el dels vidres de Cap de Rec, jajaja... presente!!!! veig que a la gent no se li escapa una. Entre comentaris ja ens passa en Rul que està disposat a anar per feina, mentre nosaltres, paulatinament ens endinsem per dins un empinat bosc que em retorna novament a l'Encantada de l'any passat.
Ara fa calor, ara fa fresca ... la boira ens comença a empaitar a mida que anem guanyant alçada, aviat tornem a està per sobre dels 2.000m. i a més de la boira ja es comencen a entreveure les primeres nuvolades. En JBalllesta va al capdavant amb el seu ritme matxacon que ja fa despenjar-se en XColl. Jo amb un ritme regular i constant procuro no perdre pistonada tot i que en algun moment sembla que li hagi de dir adeu, però alguna parada tècnica, d'altre per treure i posar els "manguitus" etcetcetc, fa que encara anem fent camí tots junts, amb un Titandesert més preocupat de fer un bon reportatge de video, un Enric que va seguint sense problema i un Mr.Juanlu que va demostrant la seva veterania i experiència.
Coll de Tres Pics, 6h.20' i trenta kms. al sac. Un altre bon avituallament, amb un voluntariat abocat als corredors i procurant en tot moment que no falti de res. Bona i profitosa parada, mengem pasta, fruita, fruits secs, hi ha beguda a "tutti plen", no es pot demanar més, i tot i que s'hi pot arribar relativament a prop en cotxe, una bona patejada, al voluntariat, no els hi treu ningú. Gràcies. Em situo i reconec el lloc, mentre, assegut a terra, continuo endrepant, a baix de tot, a mà esquerra i trobem el refugi de Coma de Vaca, nosaltres, sense arribar-hi girarem a la dreta en busca del coll de la Marrana, nou punt de control.
Iniciem la baixada en el moment que arriba en XColl, al qui saludem, però que ja no veuriem més :-(( Baixada corredora, tècnica i que en un moment ens planta a baix per iniciar pel costat del riu Freser, novament la pujada que ens portarà al nostre pròxim destí. La pujada del Tor que ens va agafar l'any passat i que encara recordem amb en JBallesta entre somriures i batalletes passades. El Grup s'ha trencat, l'Enric s'ha endarrerit tot tirant quatre fotos i al Titandesert, l'hem perdut de vista. En quedem tres i com va quedant palés en aquestes curses, sempre es diu que són curses d'eliminació. El "tercetu", fem via i després d'una hora i mitja d'haver deixat el coll de Tres Pics, arribem al de la Marrana.
Toca girar a l'esquerra i afrontar el Bastiments. Ens esperen més de dues hores bordejant els 3.000m., per la cresta enllaçarem els pics de Bastiments, Freser i l'Infern per a perdre alçada a partir del coll de Noucreus. Fa aire, boira i fred, el temps comença a canviar i la gent aprofita una mica de recer per parar i abrigar-se. Jo amb els "manguitus" ja faig, mentre en JBallesta i Mr.Juanlu queden endarrerits per tal d'escapolir-se del fred.
Abans de fer cim, em torno a trobar al Rul, que finalment ho deix està i retornarà a Vallter, de totes maneres, un bon entrenament. Arribo a dalt entre la boira i algun excursionista extremant les precaucions en la baixada, de fet són indrets prou concurreguts i sempre s'hi troba algú. Sé que tinc aquell parell per darrera i que no tardarant en agafar-me, aquest fet fa que em deixi anar per la carena sense pressa i intentant gaudint al màxim de la situació. El reagrupament és qüestió de minuts.
Mentre, vaig disfrutant per la carena en un puja-baixa constant on m'hi trobo al JXaus en plena progressió juntament amb un altre company, jo em faig el ronso, però em diu que passi ja que ell porta un ritme inferior tot i que el convido a seguir-me. Així ho faig, tot sentint ja l'alè de la dupla que va a la meva caça. Mitja horeta de Bastiments al Freser i un quart d'hora d'aquest, fins al pic de l'Infern on ja fem cim de nou tots tres junts. Ara si ja toca baixada i anar en busca del punt més preciat del recorregut, Núria, on hi podrem tornar a fer una parada com les que Déu mana.
Abans, però, trobem a la Montse Torné en plena crisi tot enfilant el coll de Noucreus que ens portarà a l'oasi esperat. Jo aprofito per fer una trucada, una trucada de novato, ja que a l'està enmig de la frontera franco-catalana, gairebé no tinc bateria al mòbil i es comença a tornar boig tot cercant cobertura, que si francesa que si espanyola ... una cosa a apuntar pel TOR. Baixem en tres quarts d'hora, jo bastant feixuc ja que els genolls comencen a grinyolar, encara que tinc en JBallesta prou aprop i Mr.Juanlu un xic més endavant. Fet i fet arribem tots tres a Núria on ens esperen les nostres fans, la Carme, la dona d'en XColl i la incombustible Assumpta.
Una arribada entre turistes que ens miren encuriosits per l'esdeveniment i pel muntage que hi ha a la carpa muntada per l'atenció als corredors. Molt bon avituallament on hi torna a caure un plat de pasta, amb postre inclòs en forma de coca i xocolata, gentilesa de les nostres suporters. Fem amics, un nano jove que diu que ho deix allà, ben plantat i amb cara de fotre canya per un tubo, tot menjant un cubell de pasta que li havia pujat la mama, l'ibu de torn i coca-cola, per tan no feia pinta de novato, jajaja...
La Montse Torné, en JXaus i l'Enric també arriben a l'avituallament, mentre nosaltres ens marquem les cinc com a hora límit per continuar camí, en JBallesta en això és un cul inquiet. Omplim bidons, jo també em prenc l'ibu de rigor, més que res per esmorteir el mal dels genolls que entre l'ibu i l'estona de pujada estiguin a punt per la següent baixada cap a Corral Blanc. Piquem els últims ganyips i ens abriguem ja que a dalt al Puigmal hi ha una temperatura estimada de -5º de sensació tèrmica. Estrenarem la samarreta tèrmica que m'en duré al TOR i veuré que tal va, així com les "pantorrilleras" que a més de protegir-me els bessons, també actuaran contra el fred. Mantinc els pantalons curts i de moment amb els "manguitus" i uns guant prims, passarem.
La intenció és arribar a Planoles de dia i de moment l'objectiu és més que factible. Sortim amb el JBallesta marcant bon ritme de pujada, Mr.Juanlu, va uns metres darrera, no lograria enllaçar i ja no el veuriem més, i jo al mig procurant no perdre l'estela d'en Ballestita. Fem una pujada molt bona, adelantant a més d'un corredor amb un pas més feixuc. El temps va aguantant, la pluja sembla descartada i la temperatura és prou bona, encara que a mida que guanyem alçada les boires es tornen a fer juganeres i provoquen petits canvis en la sensació de fred i calor.
Només una aturada momentànea per a fer-hi un traguet, en mig de l'últim tram, el més dur, i en poc més d'una hora i mitja sortits des de Núria, fem cim, per tant encara no tres quarts de set de la tarda i l'objectiu de fer tota la baixada de dia, pràcticament complert. A dalt el Puigmal hi ha una "juerga" de por, encapçalada per la Fada Cargolina Dolors i secundada pels seus companys. La rebuda és extraordinaria i el que hi arriba baix de piles els hi pugen a l'instant, sobretot amb la vareta màgica que hi fa miracles.
Sap greu no passar-hi més estona, però el cel s'ha tapat i com sempre córrer l'aire, un aire que és fredot si ets quedes parat. Un mèrit molt gran està allà dalt gairebé tot el dia, suportant temperatures molt fredes sobretot quan es fa fosc i aguantant fins a mitjanit el pas dels últims corredors, grans fans i amics de tota aquesta "tropa", n'Alpenser, la Mireia (enhorabona per sortir de tan mal tràngol) i el sempitern Pausident, que encara que fos a 3.000m. no va perdonar la ja clàssica voll. Gràcies.
Per tant, el JBallesta, no gaire amant de les parades, comença a fer via tot desfent el camí que vam fer de pujada per SJoan, cap al refugi de Corral Blanc. Som gairebé els únics que trotem al pla, després de superar la baixada més tècnica, i arribats a la pista ens deixem anar de cara avall. Agafat el corriol, que ja ens el passavem, sempre de baixada, el Jordi se m'escapa un xic, a mi ja em costa aquest ritme tan de corcó i per darrera vaig fent el ronso.
Arribats al collet de les Barraques ja m'espera, i farem plegats els pocs metres d'asfalt que ens separan del refugi, on hi té previst fer-hi una bona parada per carregar forces, ja que aquí hi ha avituallament sòlid i una mica més avall, a Planòles, només líquid. La sorpresa, és que hi trobem els nostres suporters amb un Xcoll que ha abandonat a Núria al no petar fi i al veure que l'horari se li disparava. Corral Blanc, 60kms., 14h., potser el millor tram que hem fet ja que des de Núria hem tardat tres hores. Ara són les 8 del vespre.
Novament càrrega d'energia i de forces, aquesta vegada els sandwitchs no em venen de cara i la coca i xocolata de baix a Núria em salven. El beure és abundant i pots triar i remenar. El que és delicte, és l'olor que fa una barbacoa encesa a punt de posar-hi unes bones viandes, això no es fa, jajaja...
La fem petar durant una estona asseguts a l'herba, el que ha estat i el que pot ser entrant ja en el joc de en quin temps ho podem fer, el que passa és que queda tota una nit per davant i encara que el "pitjor" ja hagi passat i la sensació és una mica de que la carrera ja s'acabat, encara falta més d'una marató de muntanya. En aquest moments no ho sabem, però encara ens quedaran dotze hores de cursa. A mi em fa falta una mica de vaselina però increiblement, la Creu Roja, no en té. No hi perdem més temps, ens despedim ja fins a l'arribada i continuem camí.
De nou un corriol entremeliat ens porta a Planoles tot creuant en algun punt la carretera que porta al refugi que hem deixat. Tot baixant comentem la jugada, jugant, encara, a endevinar el que ens pot quedar per davant, horaris, dificultats ... de posar-hi un control sorpresa en aquest petit tram perquè ningú se'l salti agafant un cotxe a Corral Blanc i deixar-lo a Planoles, etcetcetc ... el cap no para de barrinar. Un tram relaxat on el Jordi rep la trucada de l'Elena, sense parar, però un ritme molt distès ens porta en menys d'una hora a Planoles, on hi torna ha haver-hi un nou punt de control i un nou punt d'avituallament líquid i amb un caldet que m'entra d'allò més bé. Cal tornar ha agafar forces ja que ara ens esperen 800m. de desnivell possitiu en 2kms!!!! Coma Ermada, un autèntic pepino del qual ja estem avisats i que tothom ha advertit que farà molt de mal. Qüestió d'agafar-ho amb calma.
Encara comencem la pujada amb claror de dia i juntament amb un grupet que porten la 4a. dona, per cert, bastant petada, fem camí. Sí, és dur, sense cap descans al principi i aplanant-se més cap al final, però amb el kiometratge a les cames, començant la nit ... fa mal. Frontal. A mida que guanyem alçada anem entrant en la boira. La 4a. dona i un acompanyant es van quedant i la resta intentem reagrupar-nos tot cercant el camí quan pràcticament ja som dalt. La boira s'espesseix i les dificultats són important tot i portà bons frontals. Ens n'ensortim sense masses marrades, però el control marcat al llibre de ruta de Coma Ermada no arriba i, o no som dalt, per tant de 2kms. res de res, amén de que ja fa estona que estem baixant i la boira ja ha desaparegut, o ens hem perdut, cosa difícil perquè anem seguint les cintes.
La meva ratllada comença a ser important i amb dificultat vaig tancant el grup al mateix temps que els símptomes de cansament comencen a ser importants. M'arriba la crisi, encara que no vull desenganxar-me del grupet i estic apunt de tirar la tovallola i deixar-los marxar. Els comentaris d'algun "coneixedor" del terreny tampoc ajuden dient que encara no som a Coma Ermada, ufffff!!!!, això si que no pot ser. Afortunadament aquell dia a classe deuria fer campana i erra de totes totes. Montgrony, 74kms., gairebé 18h. des de la sortida i tres maleïdes hores des de Planoles. Coma Ermada fa estona que ha quedat enrera i el suposat control ... doncs el deurien anul.lar.
Avituallament prou generós tot i que per ser a la nit hi trobo a faltà el caldet de Planoles i sobretot cafè. El cuscús no m'entra i menjo quelcom que porto a la motxilla, poca cosa ja que de sòlid ja no entra res, per això un caldet cobreix perfectament aquesta missió. Començo ha estar baldat, cau un ibu i algun gel. Ara començara una hora crítica i un terreny poc engrescador convertit en un trencacames constant. Costa arrencar, però no hi ha més remei, ara dues unitats, en Jordi i jo.
El proper destí és Campdevànol on ja hi somio unes bones menges, penso que el que faltava aquí ho trobaré en grans qüantitats allà. La nit ja ens cau a sobre de ple, la 1, les 2 de la matinada i em comença a entrar la son. Hi ha un moment que m'adono de que vaig caminant amb els ulls tancats, seguint amb l'inconscient el ritme del JBallesta, ostres, això no m'havia passat mai!!!! Cau un Durbitan que reservaba per si arribavem aviat a meta i podia anar a dormir unes horetes a la fonda, però sembla que no serà així i cau la pastilla. Al cap d'un quart-vint minuts ja torno a estar per la feina i ara sóc jo el que marco el ritme i el Jordi que no les passa massa bé. També li vé la son i a més ha de fer més d'una escapada darrera unes mates per a deixar-hi el corresponent present.
Campdevànol, 88kms., 21h.26', ha costat Déu i ajuda arribar-hi. No s'hi arriba mai, tot i veient el poble "allà mateix", s'ha de passar dos turonets més per arribar-hi ... una agonia. De bacanal res de res, ni caldo, ni cafè ... em penso que no menjo res perquè gairebé tot és líquid, amb lo bé que haguera entrat el platet de pasta del coll de Tres Pics, p.ex. o un caldet calentó. Molta Creu Roja, però continuem sense vaselina!!!! Em torno a ratllar per no dir que la mala llet va in crescendo. No m'hi vull està més, vull acabar quan més aviat millor, ens queda una mitja marató, que mirat així no és massa cosa, tot i que el terreny, ara es tornarà a empinar. Li dic al Jordi que començo a tirar ja que ell encara està al lavabo, el seu ritme sempre és més ràpid i penso que m'agafarà de seguida.
No acabo de creuar el poble quan ja m'adelanta en companyia d'un altra corredor. Ara si, els vaig perdent i m'abandono a la meva sort, xino-xano ja faré cap. Inicio la pujada amb ressignació i al meu ritmet més de caminaire de diumenge que de corredor de muntanya. Les marques són bones i puc seguir el camí sense dificultat, tot consultant un planell informatiu del tram que ens espera. Efectivament, uns 5-6 kms. de pujada on un km. és força exigent. Veig llums darrera meu, penso que m'avançaran aviat i continuaré perdent possicions i això m'emprenya perquè ja fa molta estona que estem voltant la 50ena. posició. Oh, sorpresa!!!! són ells dos que havien marrat el camí, jajaja... aquesta no me l'esperava. Ja continuarem tots tres fins a l'arribada. La meva aventura en solitari, ha durat ben poc.
Saltor, 94kms. 23h.27', negre nit, quarts de 6 de la matinada tot i que ben aviat ja es farà de dia. Una noia que aguanta estoïcament sentada en una cadira la nostra arribada mig glaçada però amb un somriure i una amabilitat envejables. Ja li comencem a veure les orelles al llop i les travesses que podem fer ja són més aproximades sobre la nostra possible hora d'arribada, tan dolces que ens les prometiem a Corral Blanc i de quina manera s'ens ha disparat el temps en aquesta última part. Ara resten uns 12kms. Truco a l'Assumpta i li dic que entre les 7 i les 8, més les 8, ja serem a l'arribada.
No perdem més temps, una mica de líquid i amb ganes d'arribar, continuem per un terreny que no té un pam pla. Novament un puja i baixa constant que fa alentir molt el nostre pas amb un parell de "tachuelas" que ens fan bufar de valent, combinades amb un corriol de baixada, costarut dels de veritat que ens fa recordar a l'autor d'aquesta feta. Els minuts van caient i en aquesta ocasió el poble on ens dirigim no es vol deixar veure, per contra Campdevànol tot i fer estona que el veiem va costar d'allò més arribar-hi. No sé que és pitjor. Vaig fent la goma, jo i la tercera unitat, en JBallesta sempre dona la sensació de que va un puntet més, però ara ja més animat, encara que em noto buit per dins, fa molta estona que no menjo res, ensumant l'arribada, procuro no perdre'l.
Les meves cabòries em porten a imaginar-me l'arribada i tinc la sensació de que arribarem per una via verda o una via del ferro que hi ha per aquella zona. No vaig desencaminat i després de creuar rierols, prats i corriols fem cap a la via del ferro que jo havia imaginat. Ara si, el poble de SJoan de les Abadesses ja es deix veure i el tenim a tocar tot i no tenir esma per trotar els últims metres absolutament plans ni amb l'objectiu de poder baixar de les 26h. Tan fa, ja hem arribat després d'un munt d'hores, de passar un grapat de muntanyes fregant els 3.000m., de passar-hi una nit sencera després d'haver començat a les sis del matí del dissabte, d'haver superat moments de crisi i defalliment, però alhora ens ho hem treballat i hem pencat de valent per a creuar la linea d'arribada.
Objectiu assolit, 107kms., 26h.10' 12, mig quart de nou del matí, calla, que encara podré anar a fer una capcinada a la fonda, jajaja... 60ena. posició, encara que tot això sigui el de menys, els últims kms. s'han fet moooolt llargs, però alhora estic content per haver assolit en dos caps de setmana 222kms. d'una qüalitat súblim que m'aniran molt bé de cara el setembre.
L'olor de botifarra a la brasa em revifa i l'avituallament de l'arribada està molt bé, com l'anyorava!!!! Ens hi espera en Guido, que com sempre ha donat "el callo" tot i haver fet tercer a Andorra la setmana passada, tot explicant-nos les peripècies de la Mireia a dalt del Puigmal, que també treu el cap per allà. La conversa es va fent amena i després de saludar i canviar impressions amb l'organitzador, Jordi, Chomolungma, vaig a buscar la botifarra que em pertoca i una bona cervessa que tot plegat es posa d'allò més bé.
Consulto el rellotge i encara ens podem arribar a la fonda, podré estirar-me un parell d'horetes i fer-m'hi una bona dutxa. No en parlem més, ens despedim de la "tropa" i enfilem cap a Ripoll. Bon cap de setmana, bona cursa, imatges que et van voltant pels cap i és que 26h. donen per molt, molts moments, de bons i de dolents, uns per ajudar a tirar endavant d'altres per intentar superar-los. A més, una bona collita per la saca del TOR que es va omplint de bons propòsits, encara que ara tocarà descansar una setmaneta després d'aquestes dues matxacades. Us ho tornaré ha explicar.
Salut.
divendres, 29 de juliol del 2011
dilluns, 25 de juliol del 2011
l'Ehunmilak
Divendres, 15 de juliol 2011
retirada a Lizarrusti després de 115kms. i 27h.38'
Beasain (Goierri) Gipuzkoa
EUSKAL HERRIA
Per segon any consecutiu ens presentem a la línea de sortida d'aquesta macro-prova d'ultratrail que s'organitza al País Basc i que ja comença a ser un referent en aquest extens món de les curses, res a envejar a la més emblemàtica com és l'Ultratrail del Montblanc. Com sempre, una organització perfecte, un recorregut esplèndid i alhora molt exigent endurit sempre pels factors meteorològics, l'any passat molta pluja, aquest molta calor.
Aquest any em recórrer una sensació nova, un xic desconcertant. Per una banda era una cursa que no hauria d'haver entrat en el calendari d'aquest any, la intenció era anar a Andorra, les dues curses coincideixen en la data, però per circumstàncies repetia a Beasain. Trobava a faltar aquella xispeta de l'any passat on l'Ehunmilak era l'objectiu de l'any. Enguany, era plantejada més com un pas més de cara a l'objectiu nº1 de la temporada, el TOR.
Tot i aquestes cabòries, quan arribes a lloc i et sents com a casa, ja tens ganes de que començi la cursa. Si em logro ficar dins d'ella crec que puc rebaixar el temps de l'any passat i baixar de les 40h., només tenint en compte que no em trobaré el fanguisser de l'any passat, ho puc tenir a l'abast, ja que físicament i arribo, si fa no fa, en igualtat de preparació.
No hi ha la qüantitat de cares conegudes de l'any passat, on hi erem una bona colla, però no hi falten en Tronja i la Montse, que qui sap si compartirem cursa. En conec de noves com el Fali, l'Agustin ... tampoc i torna a faltar Benito el Pastor i el seu equip que porta un muntatge de categoria. N'Andasto també volta per allà (Iñigo), enguany de paisà però que farà tot el seguiment i fins i tot en algun tram acompanyarà al seu amic Agustín durant la segona nit.
A la sortida ja hi ha "gallina de piel" generalitzada, bon muntage musical que fa posar les piles als corredors, última repassada general del que ens pot deparar la prova, tot memoritzant els punts estratègics, ritmes a seguir amb la referència dels temps de l'any passat, assegurar-se de tot el material, etecetc...
No hi ha l'expectació de l'any passat, potser hi ha menys públic, però és igual de cridaner i animador. Després del coet de sortida, arriba l'hora de la veritat, la cursa ja ha començat. El dia és gairebé d'estiu i encara que la sortida sigui a les 6 de la tarda, encara fa bastanta calda i molta xafogor, vaja, com l'any passat, però a diferència que no hi ha les nuvolades que entreveien l'aigua que ens cauria durant les 24h. següents.
Jo vaig a la meva, de seguida em passen la Montse i el Tronja que sembla faran tàndem, ells estan més forts que jo i no m'hi capfico. Durant els primers kms. comparteixo ara amb un grupet, ara amb un altre, però sempre els vaig tenint de referència i els puc seguir amb la vista, amen de la goma que fa sempre la Montse als inicis de cursa, una vegada agafa "la onda", ja no la veuria més. Els primers minuts no em puc treure del cap els pensaments de l'any passat, vaig recordant metre a metre per on passem i trobo mooooooolt a faltar els meus companys JBallesta i Yves, amb els qüals compartírem un bon grapat d'hores i kms., enguany m'ho hauré de fer sense ells.
La cursa avança inexorablement i sense adonar-me'n ja som a Mandubia, km.10, control i avituallament on n'Andasto ja està animant a "la tropa" i la concurrència aplaudeix volcada en la cursa. Torno a enllaçar amb el Tronja i la Montse va fent la romancera pel darrera, no massa lluny. El Fali també volta per allà amb un grup del sud. Mirant el rellotge he rebaixat 10' aquest parcial, això va bé, però no corro còmode i la xafogor m'està fent suar molt, jo que no suo!!!!
Aviat començarà la primera dificultat del dia, l'Izazpi, una bona paret per escalfà les cames, "el pikito del plano" que deia l'Yves l'any passat, però amb la diferència de que al menys, enguany tot està prou sec i del fang, ni rastre. L'any passat, en aquest punt, ja feies una passa endavant i dues enrera.
M'enxufo amb el grup del Fali, on hi ha la Montse que s'ha tornat a incorporar i li deixen portar el ritme de pujada, el Tronja ha marxat un xic. Pujades curtes però molt dretes és el que ens trobarem al llarg del recorregut, això sí, a dalt, gairebé sempre hi ha una creu, o una antena.
Una vegada fet cim toca un llarg descens cap al proper objectiu, Zumarraga, primer per uns corriols prou corribles on aprofitem per a guanyar-hi una mica de temps però sense forçar la màquina. L'any passat ja començava a ploure, ara la xafogor continuava fent la guitza i tan sols als cims o per la carena hi corria una mica d'airet.
El corriol, juguisser, deixa pas a una pista que condueix a l'ermita de l'Antigua, una gran coneguda nostra i que vam tornà a visitar aquest mes de maig. Zumarraga als nostres peus, on creuant la carretera i fer-hi una breu passejada pel poble arribem al pavelló on en una bona animació, hi torna a haver-hi un bon avituallament. Km.20 i torno a restar 10' més, però sense forçar, no consegueixo trobar-me còmode i la xafogor m'està matant. L'Assumpta em diu que faig mala cara, bé, m'ho diria l'endemà, i de fet té raó, no m'ho estic passant d'allò més bé. Veient les fotos d'un any a l'altre ...
Reemprenc la marxa tot sortint del poble, ara per un trosset de carretera que arribats a Sta. Barbara agafarem un corriol enfilat tot buscant un nou cim, l'Irimo, que amb el Tronja compartim la pujada. No hi falta la creu a dalt de tot i recordo que l'any passat ja era fosc i negre, amb boira i aigua. Ara encara podem passar sense frontal i aprofitem per a fer via per la carena.
Aquí em deixo anar una mica i perdo una mica el grup de referència, després de la carena vé un terreny fàcil i aprofito per anar a la meva, posar-me el frontal, pixar per enèssima vegada, picar alguna cosa ... però un altre grupet que vé per darrera em posa en alerta i procuro seguir-los. Al poc temps, tornem a trobar el grup capdavanter on estan parats i auxiliant a un corredor que havia anat per terra. Estem a prop del proper avituallament, Elosua, i allà serà atès per la Creu Roja, malauradament ha de deixar la cursa.
Ja són les 11 de la nit i el terreny ondulat continua, un puja i baixa constant. Alguns van escoltant música capficats en les seves coses, d'altres, formant grupet, no callen. D'altres no els sents ni a passar, alguns pateixes que no et caiguin a sobre en qualsevol baixada i el deixes passar, n'hi ha que pujant semblen cafeteres dels esbufecs que propinen ... així anem fent entre control i control que amb l'arribada de la nit es va tot més feixuc però amb la sort de que sembli que fresqueja una mica.
Madarixa, km.43, 7h.38' de cursa i les bones sensacions que continuen de vacances encara que el rellotge continua dient que porto un "bonus" de 20' respecte a l'any passat. Torno a menjar i beure, seria una constant durant tota la cursa, no es pot perdonar en cap avituallament. El proper a Aizpeitia, però encara haurem de pujar l'Erlo i després de refrescar-nos en el seu refugi començà la llarga baixada que ens portarà a aquesta ciutat industrial. Una baixada tècnica i complicada, l'any passat coincidint amb el grup del Pacorobles i que amb l'Escute ens vam llançar "a tumba abierta, mano a mano".
A Azpeitia, ja hi ha varis abandonaments, problemes musculars, d'estòmac, alguns que aprofiten per a fer-hi una capsinada etcetc ... un autèntic hospital de guerra. Quan jo hi arribo coincideixo amb el Tronja que reempren camí, ja no ens veuriem més, la Montse fa estona que ha passat i em diu que va com "un tiru". Jo hi perdo molt de temps tot canviant les piles del frontal, em faig un garbuix de mil dimonis tot i que mentre el procuro tornar a posar en ordre, no deixo de menjar i beure. Per fi arrenco, amb molta mandra, ja que el troç que ens espera no invita a l'optimisme, una dura rampa d'uns 3kms., cap dalt d'unes antenes, si la boira ens les deix veure, sol, amb pas regular però constant, en un parell d'hores començarà a clarejar i tot es tornarà a veure d'una altra manera. Mentre, girant la vista encara es veuen baixar llums cap Azpeitia des de dalt el refugi d'Erlo, on ja fa molt de temps que hi he passat, tot això que tenim.
Es comença a aixecar el dia amb quatre núvols de primera hora, però on predominarà el sol tot el dia. Em trobo en una pista infernal, dreta com una mala cosa i amb un pas agònic. L'any passat també vaig clavar motor en el mateix punt, amb el JBallesta, però enguany em trobo sol enmig del mal tràngol. S'em fa eterna, em passen varis corredors, però sé que hi ha un punt que gira a l'esquerra, muntanya amunt convertint-se en un corriol més asequible.
Després, la cosa planeja, un troç de carena i des de dalt ja es divisa el refugi de Zelatun, als peus de l'Ernio, que una vegada avituallats, també l'haurem d'assolir en un tram també dret però curtet i de més bon fer. Al refugi hi ha molt poc ambient, a diferència de l'any passat, amb més mal temps hi havia prou gatzara. També és un punt d'abandonaments, en Fali en l'edició anterior, ho va fer, tot i que enguany ja fa estona que ha passat. En aquest tram ja he perdut la renda que tenia i estic un quart d'hora més que l'any passat, per tant la clavada ha estat doble, jajaja...
A dalt l'Ernio tinc el cap que ja baixem de pet cap a Tolosa, primer per un tram prou tècnic i després per una llarga pista que ens portarà a aquesta important ciutat, d'on és l'Edurne Pasabán, per exemple. Res més lluny de la realitat, o han canviat el recorregut o estava mooooolt mal fixat. Fem com una Olla de Núria, en petit, tot passant pels piquets que es toquen un a l'altre. Una ratllada monumental que a l'afegimenta anterior, arriba un punt de crisi important.
Per fi ja sembla que devallem definitivament i reconeixent algun lloc vers l'any passat, m'animo una mica. Ajuda el fet de tornar a avançar algun corredor que feia molt de temps que no feia, no té massa mèrit, perquè em diuen que a Tolosa ho deixen. Caram, quin panorama, jajaja... jo ni m'ho plantejo, el que si hauré de replantejar la situació de cursa doncs el defalliment i la ratllada em provoca arribar a les 10 del matí a Tolosa, un quart d'hora més tard que l'any passat. Comença a fer calor i a la primera font que hi trobo hi fico el cap dins, abans d'haver de creuar tota la ciutat.
A diferència de l'any passat no hi deixen entrar als acompanyants, no ho entenc, un pavelló gran i molt maco i a dintre no hi ha ningú, tres-quatre corredors. Diferent si fos un lloc petit, atapaït de corredors, en fi d'aquelles coses que no acabes d'entendre, al menys una persona per corredor. Em plantejo fer una dutxa, el temps ja tan em fa, vull acabar-la sigui amb el temps que sigui. Menjo relativament bé, prenc algun gel i l'ibu de rigor, bec i omplo les ampolles, em canvio de roba i intento refrescar-me per la calorada que m'espera. No em vé d'un quart i fins i tot paro un moment a xerrar amb el Benito que entra al pavelló abans que jo marxi.
Toca novament terreny trencacames, però sempre amb tendència a pujar. Al cap de 10 minuts de la sortida de l'avituallament, ja m'estic treient la samarreta de sota, les ulleres que he provat de sortir amb elles, em cauen de la suor ... un desastre. A cada font que trobo, procuro remullar la gorra tot i secar-se de seguida. Aquest trajecte no implica cap dificultat, però a la que s'empina una mica "no voy ni pa tras", no surto d'un pas d'excursionista de diumenge mig matí. Quan planeja una mica mé, la passa ja és més llarga i no noto l'esforç i en algun tram m'animo a trotar.
També diria que hi ha canvis en el recorregut en aquest tram i la ratllada em torna a venir quan fem tot el tomb per sobre una pedrera, uffff!!! quan no vas tot et sembla malament. Afortunadament i de sobte em topo amb l'avituallament de Jazkue en el km.87 i amb gairebé dinou hores de cursa. Tot igual des del començament, les sensacions no han estat mai bones encara que el rellotge digui que "no estamos tan mal".
La beguda la tenen en un bidó ple de gel i per a mi és com un oasi. Omplo el camel amb aigua fresca, encara hi duia la de la sortida i és que del camel, pillo poc i a més ja estava recalentada. Bec cola i fitxo, això em donarà forces per arribar a Amezketa, punt estratègic de la cursa abans d'afrontar el Txindoki i Ganbo. Abans d'arribar a tan desitjat destí m'hi trobo al Fali, bastant tupé i parlant per telèfon. L'avanço pista encimentada avall abans d'encarar una petita "tachuela" que ara si ens portarà a Amezketa després de també creuar tot el poble.
Continuo sense petar fi, com si l'avituallament de Tolosa i el reset de cursa no m'hagués aportat res. En cap moment he dit un "calla que em refaig una mica", sempre, amb més pena que glòria. Li demano una cervesa a l'Assumpta que inmediatament me la porta del bar més proper, qui sap una mica de licor d'ordi ... aquí la deixen entrar a dins, en un espai més reduït, però sense aglomeracions, els corredors van molt escalonats, com a molt alguns grupets que forma la mateixa cursa de no més de tres-quatre corredors. Sóc l'enveja de l'avituallament cervesa en mà, jajaja...
Menjo el que puc, a aquestes alçades poca cosa entra ja, em prenc un gel pel Txindoki i començo a fer via no sense abans, tornar a saludar al Fali que també beu una cervesa que piadosament li ha demanat a l'Assumpta. Crec que la recordarà tota la vida!!!! Són quarts de tres de la tarda i la calda és de 1a. divisió. Portem un centenar de kms.i més de vint hores de "pateo".
En el petit tram fins a Larraitz hi tinc l'ensurt de la jornada ja que d'una casa em surt un gos esperitat cap a mi sense gaires bones intencions. En aquest tram hi porto els pals que he anat compaginant al llarg de la cursa i que em serviran per afrontar Txindoki. Són la meva salvació, els propietaris, una parella jove, acaben de tancar el cotxe però deixen la porta oberta. El gos quan em veu es torna com a boig, amb una agressivitat exagerada que em va fent recular endarrera. Els pals em van salvant mentre l'amo s'en dona compte i ràpidament vé al meu ajut. Ufff!!! amb prou feines el fa cas però per fi logren tancar-lo dins el recinte. No tinc esma ni per emprenyar-me i després d'interessar-se per mi, continuo camí. El gos em va seguint per dintre el recinte, burdant-me, em penso que l'he arribat a tocar i suposo que deu està emprenyat. S'acaba el recinte i s'acaba l'escandalera i l'ensurt.
Arriba l'hora de la veritat, potser on comença la cursa, després de 100kms.!!!! Fa molta calor, no he de patir, no hi trobaré una gota de fang, jajaja... Conec la pujada a la perfecció i sé que gairebé no hi ha una ombra fins que no baixem de Ganbo, bé fins d'aquí unes 5-6 horetes, la que ens espera. Patirem.
Abans de girar a l'esquerra i deixar la pista, em torno a remullar en un safareig, ara si, sota un sol de justícia comença la pujada de veritat, a ritme dominguero, no hi puc fer més, continuo sense tirar a les pujades, no m'havia passat mai tot i no sé un llampec pujant però sempre m'he defensat minimament. Fins i tot l'Assumpta haguera pogut fer la pujada amb mi.
Només tinc clavada la font que hi ha a mig camí, allà i penso assedegar-me, tan de bo aparegués un bon núvol i tapés el sol per una bona estona. Arribo a la font, per l'hora em puc pendre un ibu, però el cos m'el rebutja i inmediatament hi vaig la primera vomitada, poca cosa, afortunadament l'últim àpat de forquilla i ganivet queda intacte, tan sols surt el que he pres darrerament. Quedo estorat, aquesta no l'esperava, tres o quatre que hi ha a la font s'interessen per mi i un m'ofereix una pastilla que no troba.. Els deixo marxar i quedo sol en la meva agonia. Per un moment em vé el cap tirar avall i deixar-ho està, però l'idea no m'agrada i intento refer-me tot i que el cos ja no admet res, ni sòlid ni pràcticament líquid.
Em reicorporo i tiro amunt, no sé ben bé per què, em queda una bona botifarra fins el proper lloc consistent. Però tiro amunt. El Fali m'atrapa, s'ha enxufat amb el Benito team, i s'interessa pel meu estat tot recordant encara la cervessa de baix Amezketa. Em dona una pastilla antivòmit, penso que estic salvat i al menys no es reproduirà el problema.
A dalt el coll i abans de fer l'últim tram, truco a l'Assumpta advertint-la que va per llarg, no em trobo massa bé però sembla que el temps canvia, fa més airet, el fet d'anar guanyant alçada i sembla que aviat el núvols ens faran favor, per altra banda per una punta treu el nas una boira amenaçadora i gens agradable de compartir. ültim tram on ens anem creuant amb els que ja baixen per ecarar el Ganbo. Sé que no em queda massa i he d'apretar les dents. Torno a trobar el Fali que ja va avall no separant-se del Benito i algun corredor més que s'interessa per mi.
Cim, després de més de tres hores, mitja hora més que l'any passat en una situació infernal. He perdut bous i esquelles. Les sis de la tarda, però ara ja tirarem avall i encara confio en la recuperació després de la pastilla del Fali. La faig petar una estona amb el Mali, president del centre excursionista de Beasain i una de les almes maters de la cursa, que m'esperona i em diu que m'esperarà i animarà a la meva arribada. Intento menjar quelcom, però segueix sense entrar res i desisteixo fins al copiós avituallament de Lizarrusti.
Baixo Txindoki fins el coll on continua el creuament esporàdic de corredors i voluntaris presents durant gran part de recorregut, entre ells l'Agustín que el tinc per darrera i penso que en breu m'atraparà. Al coll, la boira s'em tira a sobre, només em faltava això!!!! si en un punt no hi volia boira era en tota aquesta zona de Ganbo, molt perdedora i complicada. La cirereta, és una altra arcada que acaba amb la pastilla antivòmit per terra. Ara sóc mort. Un tall de digestió?, un cop de calor? M'ajec a terra per està més còmode i tot esperant alguna ànima caritativa enmig de la boira, enmig del no res.
La situació no és dramàtica però si que estic amoïnat, potser amb mi mateix, potser per no haver tirat avall quan era l'hora. Passa una estona i no hi veig ningú, així que em reincorporo i continuo seguint les marques que tot i la boira el marcatge és perfecte i perdre's és pràcticament impossible, almenys, hi ha un fet favorable. Continuo camí sol, tot i la meva feblesa em sento amb força per seguir endavant. Quina contradicció.
Hi trobo algun voluntari al cap d'una estona i li pregunto quant em falta, el temps s'em fa etern i els minutatge no córrer. M'enganya, em diu mitja hora quan al següent voluntari que trobo s'en desdiu, els 10' minuts de pagès de tot arreu. Per fi arribo a un punt on hi ha una tenda amb uns voluntaris, penso que ja sóc dalt i enfilo la baixada. Però res més lluny de la realitat, encara en tinc per una horeta!!!! tant fa, tiro els trastos a terra i m'ajec al terra, moralment enfonsat, fisicament buit.
Els tres voluntaris m'ofereixen tot el que tenen, optant per una micropeça de xocolata, mentre aixecant la mirada observo a passar dos corredors que van per feina i perdent-los, impotent, amb la mirada. Els voluntaris intentan animar-me, de fet, allà tampoc m'hi puc quedar, per tant després d'admetre la situació segueixo amb l'aventura. El marcatge continua set espectacular enmig de la boira que no es desfà, als trams tècnics em dona la sensació de no perdre massa temps, de fet, l'Agustin encara no m'ha passat, ufff, no em quadre res.
Ara si, una altra tenda de campanya, cim de Ganbo, avituallament líquid, que rebutjo, només vull baixar tot tornant a reconèixer el terreny, però això sí, l'any passat hi vaig disfrutar com un salvatge, enguany s'ha girat la truita i fins i tot la baixada és agònica amb un mal als genolls també nou per a mi que gairebé no em permet ni deixar-me anar. La cara possitiva és que en aquesta zona la boira ha escampat i a mida que perdo alçada el bon temps torna.
Al final de la baixada i abans de la pressa de Lareo hi ha un punt de Creu Roja, sobretot per si algú pren mal en la baixada, però m'hi aturo i els hi explico la meva situació, tot buscant una mica de no sé que. La meva sorpresa és que són catalans, de SVicenç del Horts que han vingut a donar un cop de mà a la cursa. Tothom està per mi, m'asseuen i em preparen una coca cola tot treient el gas amb una cullera. Ara estic mort, ara estic viu, ara estic salvat, com va canviant les situacions en aquestes curses taaaaaan llargues. Fins i tot els sugereixo que em prenguin la pressió, no ho sé, suposo per està més tranquil jo mateix, no me la vull jugar, la setmana que vé hi tornem i recordo que l'objectiu d'aquest any està al setembre.
Reemprenc camí, més animat, penso que torno a està dins la cursa i que encara queda molt per a refer-me i donar molta guerra. Res més lluny de la realitat, a dos kms. de Lizarrusti s'em torna a reproduïr el vòmit tot tirant un glopet del camel i la coca cola s'en va al terra. Torno a està mort, ara potser definitivament, penso que dec fer una cara horrorosa davant la meva desesperació de no poder tallar el problema. Passo la pressa i m'endinso al bosc per un camí que l'hem fet sovint, en altres circuntàncies, gaudint-lo. Avui no és el cas. És el camí que em porta a casa. Són quarts de 10 del vespre, gairebé dues hores més que l'any passat, he de pujar Etxegarate i l'Aizkorri, es comença a fer de nit, comença a caure alguna gota i em queden 50kms. amb l'estomac buit, sense força i amb la moral per terra, sobretot per no poder continuar, bé, poder si, però ... a dins el bosc, ja hi veig coses rares, penso que hi ha gent, però no ho són. És el final. Per primera vegada em plantejo la retirada, sé que si no hagués estat per l'estòmac haguera acabat, tan feia en el temps que fos, si tornava a trobar pluja o fang, si tornava a trobar un infern a Etxegarate ... haguera continuat però no portant 5-6h. vomitant.
A Lizarrusti hi ha l'Orzo i la Natatxa que m'esperonen, i em posaran al dia de la seva cursa, la petita, així com tots els voluntaris que m'animen a seguir fòra d'un que sembla tenir més seny. La decisió està presa i allargo la mà perquè em treguin el xip. El dorsal el respecten i més aquest 115 que és, curiosament, en el km. que he plegat. És com una alliberació, per l'Assumpta també, pujaré al cotxe i podré dormir tota la nit, tot i no tenir problemes de son, podré refer-me al costat del foc que tan curosament m'haurà preparat el José Miguel i qui sap si poder menjar per fi alguna cosa.
Abans de marxar arriba l'Agustín amb un portuguès que compartiran camí, no em quadren que no m'hagin atrapat en el meu estat, però no m'hi esforço per trobar el perquè, però el que si és segur és que fa més bona cara i l'esperono i animo a seguir endavant, a més tindrà en algun punt del recorregut l'inestimable companyia de l'Andasto.
Ens despedim, amb certa enveja per part meva, potser haguerem pogut fer camí junts, i si? i si? i si? ... pujo al cotxe, comença a ploure, penso que l'endevinada, jajaja... tot i això l'Assumpta no pot passar de 40kms/h. ja que estic una mica marejat, marejat en cotxe no m'havia passat mai, uffff!!! que malament estem. El viatge de poc més de mitja hora és una tortura i no s'acaba mai. A la casa ja ens espera el José Miguel per donar el sopar a l'Assumpta i preparar-me una camamilla per mi després d'una bona dutxa, al costat del foc on sembla refer-me un mica. Tots tres mano-mano, però a diferència de l'any passat sense massa eufòria i un dia abans del previst. L'endemà farem la pau si ja estic recuperat, no li perdono el lluç al forn, jajaja...
Passo bona nit, però a l'hora d'esmorzar encara no m'entra res. Ens esperen l'Orzo i la Natatxa que ja fan cap a casa i es volen despedir, la fem petar una estona i cadascú fa la seva via. Nosaltres ens desplacem a Beasain per veure com arribar la gent, però abans una aturada a Zerain per a veure si pillem algú, i sí, casualitat, n'Agustín i en Fali que ens expliquen l'infern que han hagut de patir durant la nit, amb una tormenta de nassos pujant Aizkorri. Fan mala cara però ja ho ténen, 2h. i a l'arribada els estarem esperant.
No hi ha l'ambient de l'any passat, però quan arriba un corredor la gent s'hi aboca. Coincidim amb la Dolors, la fada cargolina, que ha acabat la curta i està esperant un amic de la llarga, ostres, aquesta noia t'encomana el seu optimisme desmesurat, jajaja... Nosaltres entre corredor i corredor la fem petar amb tothom retrobant-me amb el Mali i el xicot que em va oferir la peça de xocolata a dalt a Ganbo. S'interessen per mi i els hi explico com va acabar l'aventura, com si ens coneixessim de tota la vida. No em sento massa bé veient com va arribant la gent, però la xerrameca d'aquest parell em fa passar allò que tinc a dins.
Amb tanta espera, probo de menjar alguna cosa, però encara és poquet i amb molta cura, no serà fins al vespre on el cos ja tolerarà més menjar i fins dilluns on ja menjaré més o menys normal a l'hora de dinar.
Ens posem al dia de la gent coneguda, en Tronja ha fet un carrerón, 38h. uffff, makinorruuuuu!!!!. La Montse ho va haver de deixar a Oazurtza, a 18kms. de l'arribada després de deixar-hi els peus a l'Aizkorri, absolutament destrossats. Parlem per telèfon i ens animem mutuament, ella hi tornarà, hi té un deute. Esperem l'arribada de l'Agustín i el Fali per concloure la jornada, enveja sana i content per les seves arribades, el Fali, l'any passat ho va haver de deixar a Zelatún i l'Agustín no havia fet mai res tan gros. Dos nous companys de "fatigues", on al Tor tornaré a coincidir amb el Fali, un personatge tot experiència i que ja hi va anar i acabar l'any passat, de ben segur que em serà de bona ajuda.
Doncs fins aquí aquesta nova crònica, d'aquesta nova experiència que aquesta vegada el destí no va voler que fos del tot satisfactòria, però igual o més enriquidora que tantes altres aventures amb millor final. Ens referem, no hi ha d'altra i tornarem a gaudir-ne, per això hi som.
Salut.
retirada a Lizarrusti després de 115kms. i 27h.38'
Beasain (Goierri) Gipuzkoa
EUSKAL HERRIA
Per segon any consecutiu ens presentem a la línea de sortida d'aquesta macro-prova d'ultratrail que s'organitza al País Basc i que ja comença a ser un referent en aquest extens món de les curses, res a envejar a la més emblemàtica com és l'Ultratrail del Montblanc. Com sempre, una organització perfecte, un recorregut esplèndid i alhora molt exigent endurit sempre pels factors meteorològics, l'any passat molta pluja, aquest molta calor.
Aquest any em recórrer una sensació nova, un xic desconcertant. Per una banda era una cursa que no hauria d'haver entrat en el calendari d'aquest any, la intenció era anar a Andorra, les dues curses coincideixen en la data, però per circumstàncies repetia a Beasain. Trobava a faltar aquella xispeta de l'any passat on l'Ehunmilak era l'objectiu de l'any. Enguany, era plantejada més com un pas més de cara a l'objectiu nº1 de la temporada, el TOR.
Tot i aquestes cabòries, quan arribes a lloc i et sents com a casa, ja tens ganes de que començi la cursa. Si em logro ficar dins d'ella crec que puc rebaixar el temps de l'any passat i baixar de les 40h., només tenint en compte que no em trobaré el fanguisser de l'any passat, ho puc tenir a l'abast, ja que físicament i arribo, si fa no fa, en igualtat de preparació.
No hi ha la qüantitat de cares conegudes de l'any passat, on hi erem una bona colla, però no hi falten en Tronja i la Montse, que qui sap si compartirem cursa. En conec de noves com el Fali, l'Agustin ... tampoc i torna a faltar Benito el Pastor i el seu equip que porta un muntatge de categoria. N'Andasto també volta per allà (Iñigo), enguany de paisà però que farà tot el seguiment i fins i tot en algun tram acompanyarà al seu amic Agustín durant la segona nit.
A la sortida ja hi ha "gallina de piel" generalitzada, bon muntage musical que fa posar les piles als corredors, última repassada general del que ens pot deparar la prova, tot memoritzant els punts estratègics, ritmes a seguir amb la referència dels temps de l'any passat, assegurar-se de tot el material, etecetc...
No hi ha l'expectació de l'any passat, potser hi ha menys públic, però és igual de cridaner i animador. Després del coet de sortida, arriba l'hora de la veritat, la cursa ja ha començat. El dia és gairebé d'estiu i encara que la sortida sigui a les 6 de la tarda, encara fa bastanta calda i molta xafogor, vaja, com l'any passat, però a diferència que no hi ha les nuvolades que entreveien l'aigua que ens cauria durant les 24h. següents.
Jo vaig a la meva, de seguida em passen la Montse i el Tronja que sembla faran tàndem, ells estan més forts que jo i no m'hi capfico. Durant els primers kms. comparteixo ara amb un grupet, ara amb un altre, però sempre els vaig tenint de referència i els puc seguir amb la vista, amen de la goma que fa sempre la Montse als inicis de cursa, una vegada agafa "la onda", ja no la veuria més. Els primers minuts no em puc treure del cap els pensaments de l'any passat, vaig recordant metre a metre per on passem i trobo mooooooolt a faltar els meus companys JBallesta i Yves, amb els qüals compartírem un bon grapat d'hores i kms., enguany m'ho hauré de fer sense ells.
La cursa avança inexorablement i sense adonar-me'n ja som a Mandubia, km.10, control i avituallament on n'Andasto ja està animant a "la tropa" i la concurrència aplaudeix volcada en la cursa. Torno a enllaçar amb el Tronja i la Montse va fent la romancera pel darrera, no massa lluny. El Fali també volta per allà amb un grup del sud. Mirant el rellotge he rebaixat 10' aquest parcial, això va bé, però no corro còmode i la xafogor m'està fent suar molt, jo que no suo!!!!
Aviat començarà la primera dificultat del dia, l'Izazpi, una bona paret per escalfà les cames, "el pikito del plano" que deia l'Yves l'any passat, però amb la diferència de que al menys, enguany tot està prou sec i del fang, ni rastre. L'any passat, en aquest punt, ja feies una passa endavant i dues enrera.
M'enxufo amb el grup del Fali, on hi ha la Montse que s'ha tornat a incorporar i li deixen portar el ritme de pujada, el Tronja ha marxat un xic. Pujades curtes però molt dretes és el que ens trobarem al llarg del recorregut, això sí, a dalt, gairebé sempre hi ha una creu, o una antena.
Una vegada fet cim toca un llarg descens cap al proper objectiu, Zumarraga, primer per uns corriols prou corribles on aprofitem per a guanyar-hi una mica de temps però sense forçar la màquina. L'any passat ja començava a ploure, ara la xafogor continuava fent la guitza i tan sols als cims o per la carena hi corria una mica d'airet.
El corriol, juguisser, deixa pas a una pista que condueix a l'ermita de l'Antigua, una gran coneguda nostra i que vam tornà a visitar aquest mes de maig. Zumarraga als nostres peus, on creuant la carretera i fer-hi una breu passejada pel poble arribem al pavelló on en una bona animació, hi torna a haver-hi un bon avituallament. Km.20 i torno a restar 10' més, però sense forçar, no consegueixo trobar-me còmode i la xafogor m'està matant. L'Assumpta em diu que faig mala cara, bé, m'ho diria l'endemà, i de fet té raó, no m'ho estic passant d'allò més bé. Veient les fotos d'un any a l'altre ...
Reemprenc la marxa tot sortint del poble, ara per un trosset de carretera que arribats a Sta. Barbara agafarem un corriol enfilat tot buscant un nou cim, l'Irimo, que amb el Tronja compartim la pujada. No hi falta la creu a dalt de tot i recordo que l'any passat ja era fosc i negre, amb boira i aigua. Ara encara podem passar sense frontal i aprofitem per a fer via per la carena.
Aquí em deixo anar una mica i perdo una mica el grup de referència, després de la carena vé un terreny fàcil i aprofito per anar a la meva, posar-me el frontal, pixar per enèssima vegada, picar alguna cosa ... però un altre grupet que vé per darrera em posa en alerta i procuro seguir-los. Al poc temps, tornem a trobar el grup capdavanter on estan parats i auxiliant a un corredor que havia anat per terra. Estem a prop del proper avituallament, Elosua, i allà serà atès per la Creu Roja, malauradament ha de deixar la cursa.
Ja són les 11 de la nit i el terreny ondulat continua, un puja i baixa constant. Alguns van escoltant música capficats en les seves coses, d'altres, formant grupet, no callen. D'altres no els sents ni a passar, alguns pateixes que no et caiguin a sobre en qualsevol baixada i el deixes passar, n'hi ha que pujant semblen cafeteres dels esbufecs que propinen ... així anem fent entre control i control que amb l'arribada de la nit es va tot més feixuc però amb la sort de que sembli que fresqueja una mica.
Madarixa, km.43, 7h.38' de cursa i les bones sensacions que continuen de vacances encara que el rellotge continua dient que porto un "bonus" de 20' respecte a l'any passat. Torno a menjar i beure, seria una constant durant tota la cursa, no es pot perdonar en cap avituallament. El proper a Aizpeitia, però encara haurem de pujar l'Erlo i després de refrescar-nos en el seu refugi començà la llarga baixada que ens portarà a aquesta ciutat industrial. Una baixada tècnica i complicada, l'any passat coincidint amb el grup del Pacorobles i que amb l'Escute ens vam llançar "a tumba abierta, mano a mano".
A Azpeitia, ja hi ha varis abandonaments, problemes musculars, d'estòmac, alguns que aprofiten per a fer-hi una capsinada etcetc ... un autèntic hospital de guerra. Quan jo hi arribo coincideixo amb el Tronja que reempren camí, ja no ens veuriem més, la Montse fa estona que ha passat i em diu que va com "un tiru". Jo hi perdo molt de temps tot canviant les piles del frontal, em faig un garbuix de mil dimonis tot i que mentre el procuro tornar a posar en ordre, no deixo de menjar i beure. Per fi arrenco, amb molta mandra, ja que el troç que ens espera no invita a l'optimisme, una dura rampa d'uns 3kms., cap dalt d'unes antenes, si la boira ens les deix veure, sol, amb pas regular però constant, en un parell d'hores començarà a clarejar i tot es tornarà a veure d'una altra manera. Mentre, girant la vista encara es veuen baixar llums cap Azpeitia des de dalt el refugi d'Erlo, on ja fa molt de temps que hi he passat, tot això que tenim.
Es comença a aixecar el dia amb quatre núvols de primera hora, però on predominarà el sol tot el dia. Em trobo en una pista infernal, dreta com una mala cosa i amb un pas agònic. L'any passat també vaig clavar motor en el mateix punt, amb el JBallesta, però enguany em trobo sol enmig del mal tràngol. S'em fa eterna, em passen varis corredors, però sé que hi ha un punt que gira a l'esquerra, muntanya amunt convertint-se en un corriol més asequible.
Després, la cosa planeja, un troç de carena i des de dalt ja es divisa el refugi de Zelatun, als peus de l'Ernio, que una vegada avituallats, també l'haurem d'assolir en un tram també dret però curtet i de més bon fer. Al refugi hi ha molt poc ambient, a diferència de l'any passat, amb més mal temps hi havia prou gatzara. També és un punt d'abandonaments, en Fali en l'edició anterior, ho va fer, tot i que enguany ja fa estona que ha passat. En aquest tram ja he perdut la renda que tenia i estic un quart d'hora més que l'any passat, per tant la clavada ha estat doble, jajaja...
A dalt l'Ernio tinc el cap que ja baixem de pet cap a Tolosa, primer per un tram prou tècnic i després per una llarga pista que ens portarà a aquesta important ciutat, d'on és l'Edurne Pasabán, per exemple. Res més lluny de la realitat, o han canviat el recorregut o estava mooooolt mal fixat. Fem com una Olla de Núria, en petit, tot passant pels piquets que es toquen un a l'altre. Una ratllada monumental que a l'afegimenta anterior, arriba un punt de crisi important.
Per fi ja sembla que devallem definitivament i reconeixent algun lloc vers l'any passat, m'animo una mica. Ajuda el fet de tornar a avançar algun corredor que feia molt de temps que no feia, no té massa mèrit, perquè em diuen que a Tolosa ho deixen. Caram, quin panorama, jajaja... jo ni m'ho plantejo, el que si hauré de replantejar la situació de cursa doncs el defalliment i la ratllada em provoca arribar a les 10 del matí a Tolosa, un quart d'hora més tard que l'any passat. Comença a fer calor i a la primera font que hi trobo hi fico el cap dins, abans d'haver de creuar tota la ciutat.
A diferència de l'any passat no hi deixen entrar als acompanyants, no ho entenc, un pavelló gran i molt maco i a dintre no hi ha ningú, tres-quatre corredors. Diferent si fos un lloc petit, atapaït de corredors, en fi d'aquelles coses que no acabes d'entendre, al menys una persona per corredor. Em plantejo fer una dutxa, el temps ja tan em fa, vull acabar-la sigui amb el temps que sigui. Menjo relativament bé, prenc algun gel i l'ibu de rigor, bec i omplo les ampolles, em canvio de roba i intento refrescar-me per la calorada que m'espera. No em vé d'un quart i fins i tot paro un moment a xerrar amb el Benito que entra al pavelló abans que jo marxi.
Toca novament terreny trencacames, però sempre amb tendència a pujar. Al cap de 10 minuts de la sortida de l'avituallament, ja m'estic treient la samarreta de sota, les ulleres que he provat de sortir amb elles, em cauen de la suor ... un desastre. A cada font que trobo, procuro remullar la gorra tot i secar-se de seguida. Aquest trajecte no implica cap dificultat, però a la que s'empina una mica "no voy ni pa tras", no surto d'un pas d'excursionista de diumenge mig matí. Quan planeja una mica mé, la passa ja és més llarga i no noto l'esforç i en algun tram m'animo a trotar.
També diria que hi ha canvis en el recorregut en aquest tram i la ratllada em torna a venir quan fem tot el tomb per sobre una pedrera, uffff!!! quan no vas tot et sembla malament. Afortunadament i de sobte em topo amb l'avituallament de Jazkue en el km.87 i amb gairebé dinou hores de cursa. Tot igual des del començament, les sensacions no han estat mai bones encara que el rellotge digui que "no estamos tan mal".
La beguda la tenen en un bidó ple de gel i per a mi és com un oasi. Omplo el camel amb aigua fresca, encara hi duia la de la sortida i és que del camel, pillo poc i a més ja estava recalentada. Bec cola i fitxo, això em donarà forces per arribar a Amezketa, punt estratègic de la cursa abans d'afrontar el Txindoki i Ganbo. Abans d'arribar a tan desitjat destí m'hi trobo al Fali, bastant tupé i parlant per telèfon. L'avanço pista encimentada avall abans d'encarar una petita "tachuela" que ara si ens portarà a Amezketa després de també creuar tot el poble.
Continuo sense petar fi, com si l'avituallament de Tolosa i el reset de cursa no m'hagués aportat res. En cap moment he dit un "calla que em refaig una mica", sempre, amb més pena que glòria. Li demano una cervesa a l'Assumpta que inmediatament me la porta del bar més proper, qui sap una mica de licor d'ordi ... aquí la deixen entrar a dins, en un espai més reduït, però sense aglomeracions, els corredors van molt escalonats, com a molt alguns grupets que forma la mateixa cursa de no més de tres-quatre corredors. Sóc l'enveja de l'avituallament cervesa en mà, jajaja...
Menjo el que puc, a aquestes alçades poca cosa entra ja, em prenc un gel pel Txindoki i començo a fer via no sense abans, tornar a saludar al Fali que també beu una cervesa que piadosament li ha demanat a l'Assumpta. Crec que la recordarà tota la vida!!!! Són quarts de tres de la tarda i la calda és de 1a. divisió. Portem un centenar de kms.i més de vint hores de "pateo".
En el petit tram fins a Larraitz hi tinc l'ensurt de la jornada ja que d'una casa em surt un gos esperitat cap a mi sense gaires bones intencions. En aquest tram hi porto els pals que he anat compaginant al llarg de la cursa i que em serviran per afrontar Txindoki. Són la meva salvació, els propietaris, una parella jove, acaben de tancar el cotxe però deixen la porta oberta. El gos quan em veu es torna com a boig, amb una agressivitat exagerada que em va fent recular endarrera. Els pals em van salvant mentre l'amo s'en dona compte i ràpidament vé al meu ajut. Ufff!!! amb prou feines el fa cas però per fi logren tancar-lo dins el recinte. No tinc esma ni per emprenyar-me i després d'interessar-se per mi, continuo camí. El gos em va seguint per dintre el recinte, burdant-me, em penso que l'he arribat a tocar i suposo que deu està emprenyat. S'acaba el recinte i s'acaba l'escandalera i l'ensurt.
Arriba l'hora de la veritat, potser on comença la cursa, després de 100kms.!!!! Fa molta calor, no he de patir, no hi trobaré una gota de fang, jajaja... Conec la pujada a la perfecció i sé que gairebé no hi ha una ombra fins que no baixem de Ganbo, bé fins d'aquí unes 5-6 horetes, la que ens espera. Patirem.
Abans de girar a l'esquerra i deixar la pista, em torno a remullar en un safareig, ara si, sota un sol de justícia comença la pujada de veritat, a ritme dominguero, no hi puc fer més, continuo sense tirar a les pujades, no m'havia passat mai tot i no sé un llampec pujant però sempre m'he defensat minimament. Fins i tot l'Assumpta haguera pogut fer la pujada amb mi.
Només tinc clavada la font que hi ha a mig camí, allà i penso assedegar-me, tan de bo aparegués un bon núvol i tapés el sol per una bona estona. Arribo a la font, per l'hora em puc pendre un ibu, però el cos m'el rebutja i inmediatament hi vaig la primera vomitada, poca cosa, afortunadament l'últim àpat de forquilla i ganivet queda intacte, tan sols surt el que he pres darrerament. Quedo estorat, aquesta no l'esperava, tres o quatre que hi ha a la font s'interessen per mi i un m'ofereix una pastilla que no troba.. Els deixo marxar i quedo sol en la meva agonia. Per un moment em vé el cap tirar avall i deixar-ho està, però l'idea no m'agrada i intento refer-me tot i que el cos ja no admet res, ni sòlid ni pràcticament líquid.
Em reicorporo i tiro amunt, no sé ben bé per què, em queda una bona botifarra fins el proper lloc consistent. Però tiro amunt. El Fali m'atrapa, s'ha enxufat amb el Benito team, i s'interessa pel meu estat tot recordant encara la cervessa de baix Amezketa. Em dona una pastilla antivòmit, penso que estic salvat i al menys no es reproduirà el problema.
A dalt el coll i abans de fer l'últim tram, truco a l'Assumpta advertint-la que va per llarg, no em trobo massa bé però sembla que el temps canvia, fa més airet, el fet d'anar guanyant alçada i sembla que aviat el núvols ens faran favor, per altra banda per una punta treu el nas una boira amenaçadora i gens agradable de compartir. ültim tram on ens anem creuant amb els que ja baixen per ecarar el Ganbo. Sé que no em queda massa i he d'apretar les dents. Torno a trobar el Fali que ja va avall no separant-se del Benito i algun corredor més que s'interessa per mi.
Cim, després de més de tres hores, mitja hora més que l'any passat en una situació infernal. He perdut bous i esquelles. Les sis de la tarda, però ara ja tirarem avall i encara confio en la recuperació després de la pastilla del Fali. La faig petar una estona amb el Mali, president del centre excursionista de Beasain i una de les almes maters de la cursa, que m'esperona i em diu que m'esperarà i animarà a la meva arribada. Intento menjar quelcom, però segueix sense entrar res i desisteixo fins al copiós avituallament de Lizarrusti.
Baixo Txindoki fins el coll on continua el creuament esporàdic de corredors i voluntaris presents durant gran part de recorregut, entre ells l'Agustín que el tinc per darrera i penso que en breu m'atraparà. Al coll, la boira s'em tira a sobre, només em faltava això!!!! si en un punt no hi volia boira era en tota aquesta zona de Ganbo, molt perdedora i complicada. La cirereta, és una altra arcada que acaba amb la pastilla antivòmit per terra. Ara sóc mort. Un tall de digestió?, un cop de calor? M'ajec a terra per està més còmode i tot esperant alguna ànima caritativa enmig de la boira, enmig del no res.
La situació no és dramàtica però si que estic amoïnat, potser amb mi mateix, potser per no haver tirat avall quan era l'hora. Passa una estona i no hi veig ningú, així que em reincorporo i continuo seguint les marques que tot i la boira el marcatge és perfecte i perdre's és pràcticament impossible, almenys, hi ha un fet favorable. Continuo camí sol, tot i la meva feblesa em sento amb força per seguir endavant. Quina contradicció.
Hi trobo algun voluntari al cap d'una estona i li pregunto quant em falta, el temps s'em fa etern i els minutatge no córrer. M'enganya, em diu mitja hora quan al següent voluntari que trobo s'en desdiu, els 10' minuts de pagès de tot arreu. Per fi arribo a un punt on hi ha una tenda amb uns voluntaris, penso que ja sóc dalt i enfilo la baixada. Però res més lluny de la realitat, encara en tinc per una horeta!!!! tant fa, tiro els trastos a terra i m'ajec al terra, moralment enfonsat, fisicament buit.
Els tres voluntaris m'ofereixen tot el que tenen, optant per una micropeça de xocolata, mentre aixecant la mirada observo a passar dos corredors que van per feina i perdent-los, impotent, amb la mirada. Els voluntaris intentan animar-me, de fet, allà tampoc m'hi puc quedar, per tant després d'admetre la situació segueixo amb l'aventura. El marcatge continua set espectacular enmig de la boira que no es desfà, als trams tècnics em dona la sensació de no perdre massa temps, de fet, l'Agustin encara no m'ha passat, ufff, no em quadre res.
Ara si, una altra tenda de campanya, cim de Ganbo, avituallament líquid, que rebutjo, només vull baixar tot tornant a reconèixer el terreny, però això sí, l'any passat hi vaig disfrutar com un salvatge, enguany s'ha girat la truita i fins i tot la baixada és agònica amb un mal als genolls també nou per a mi que gairebé no em permet ni deixar-me anar. La cara possitiva és que en aquesta zona la boira ha escampat i a mida que perdo alçada el bon temps torna.
Al final de la baixada i abans de la pressa de Lareo hi ha un punt de Creu Roja, sobretot per si algú pren mal en la baixada, però m'hi aturo i els hi explico la meva situació, tot buscant una mica de no sé que. La meva sorpresa és que són catalans, de SVicenç del Horts que han vingut a donar un cop de mà a la cursa. Tothom està per mi, m'asseuen i em preparen una coca cola tot treient el gas amb una cullera. Ara estic mort, ara estic viu, ara estic salvat, com va canviant les situacions en aquestes curses taaaaaan llargues. Fins i tot els sugereixo que em prenguin la pressió, no ho sé, suposo per està més tranquil jo mateix, no me la vull jugar, la setmana que vé hi tornem i recordo que l'objectiu d'aquest any està al setembre.
Reemprenc camí, més animat, penso que torno a està dins la cursa i que encara queda molt per a refer-me i donar molta guerra. Res més lluny de la realitat, a dos kms. de Lizarrusti s'em torna a reproduïr el vòmit tot tirant un glopet del camel i la coca cola s'en va al terra. Torno a està mort, ara potser definitivament, penso que dec fer una cara horrorosa davant la meva desesperació de no poder tallar el problema. Passo la pressa i m'endinso al bosc per un camí que l'hem fet sovint, en altres circuntàncies, gaudint-lo. Avui no és el cas. És el camí que em porta a casa. Són quarts de 10 del vespre, gairebé dues hores més que l'any passat, he de pujar Etxegarate i l'Aizkorri, es comença a fer de nit, comença a caure alguna gota i em queden 50kms. amb l'estomac buit, sense força i amb la moral per terra, sobretot per no poder continuar, bé, poder si, però ... a dins el bosc, ja hi veig coses rares, penso que hi ha gent, però no ho són. És el final. Per primera vegada em plantejo la retirada, sé que si no hagués estat per l'estòmac haguera acabat, tan feia en el temps que fos, si tornava a trobar pluja o fang, si tornava a trobar un infern a Etxegarate ... haguera continuat però no portant 5-6h. vomitant.
A Lizarrusti hi ha l'Orzo i la Natatxa que m'esperonen, i em posaran al dia de la seva cursa, la petita, així com tots els voluntaris que m'animen a seguir fòra d'un que sembla tenir més seny. La decisió està presa i allargo la mà perquè em treguin el xip. El dorsal el respecten i més aquest 115 que és, curiosament, en el km. que he plegat. És com una alliberació, per l'Assumpta també, pujaré al cotxe i podré dormir tota la nit, tot i no tenir problemes de son, podré refer-me al costat del foc que tan curosament m'haurà preparat el José Miguel i qui sap si poder menjar per fi alguna cosa.
Abans de marxar arriba l'Agustín amb un portuguès que compartiran camí, no em quadren que no m'hagin atrapat en el meu estat, però no m'hi esforço per trobar el perquè, però el que si és segur és que fa més bona cara i l'esperono i animo a seguir endavant, a més tindrà en algun punt del recorregut l'inestimable companyia de l'Andasto.
Ens despedim, amb certa enveja per part meva, potser haguerem pogut fer camí junts, i si? i si? i si? ... pujo al cotxe, comença a ploure, penso que l'endevinada, jajaja... tot i això l'Assumpta no pot passar de 40kms/h. ja que estic una mica marejat, marejat en cotxe no m'havia passat mai, uffff!!! que malament estem. El viatge de poc més de mitja hora és una tortura i no s'acaba mai. A la casa ja ens espera el José Miguel per donar el sopar a l'Assumpta i preparar-me una camamilla per mi després d'una bona dutxa, al costat del foc on sembla refer-me un mica. Tots tres mano-mano, però a diferència de l'any passat sense massa eufòria i un dia abans del previst. L'endemà farem la pau si ja estic recuperat, no li perdono el lluç al forn, jajaja...
Passo bona nit, però a l'hora d'esmorzar encara no m'entra res. Ens esperen l'Orzo i la Natatxa que ja fan cap a casa i es volen despedir, la fem petar una estona i cadascú fa la seva via. Nosaltres ens desplacem a Beasain per veure com arribar la gent, però abans una aturada a Zerain per a veure si pillem algú, i sí, casualitat, n'Agustín i en Fali que ens expliquen l'infern que han hagut de patir durant la nit, amb una tormenta de nassos pujant Aizkorri. Fan mala cara però ja ho ténen, 2h. i a l'arribada els estarem esperant.
No hi ha l'ambient de l'any passat, però quan arriba un corredor la gent s'hi aboca. Coincidim amb la Dolors, la fada cargolina, que ha acabat la curta i està esperant un amic de la llarga, ostres, aquesta noia t'encomana el seu optimisme desmesurat, jajaja... Nosaltres entre corredor i corredor la fem petar amb tothom retrobant-me amb el Mali i el xicot que em va oferir la peça de xocolata a dalt a Ganbo. S'interessen per mi i els hi explico com va acabar l'aventura, com si ens coneixessim de tota la vida. No em sento massa bé veient com va arribant la gent, però la xerrameca d'aquest parell em fa passar allò que tinc a dins.
Amb tanta espera, probo de menjar alguna cosa, però encara és poquet i amb molta cura, no serà fins al vespre on el cos ja tolerarà més menjar i fins dilluns on ja menjaré més o menys normal a l'hora de dinar.
Ens posem al dia de la gent coneguda, en Tronja ha fet un carrerón, 38h. uffff, makinorruuuuu!!!!. La Montse ho va haver de deixar a Oazurtza, a 18kms. de l'arribada després de deixar-hi els peus a l'Aizkorri, absolutament destrossats. Parlem per telèfon i ens animem mutuament, ella hi tornarà, hi té un deute. Esperem l'arribada de l'Agustín i el Fali per concloure la jornada, enveja sana i content per les seves arribades, el Fali, l'any passat ho va haver de deixar a Zelatún i l'Agustín no havia fet mai res tan gros. Dos nous companys de "fatigues", on al Tor tornaré a coincidir amb el Fali, un personatge tot experiència i que ja hi va anar i acabar l'any passat, de ben segur que em serà de bona ajuda.
Doncs fins aquí aquesta nova crònica, d'aquesta nova experiència que aquesta vegada el destí no va voler que fos del tot satisfactòria, però igual o més enriquidora que tantes altres aventures amb millor final. Ens referem, no hi ha d'altra i tornarem a gaudir-ne, per això hi som.
Salut.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)