dilluns, 28 de maig del 2012

Zegama

Diumenge, 20 de maig 2012
Zegama (Goierri), Gipuzkoa
EUSKAL HERRIA


Per sisè any consecutiu, fem cap a Zegama, a cal José Miguel, la nostra segona residència al País Basc. Torno a encarar la marató d'aquest any amb la mateixa incògnita de l'any passat, sense saber si la correré, crec que estic al 50%, potser amb més possibilitats que l'any passat on va sonar la campana minuts abans de començar la final de la Copa d'Europa que guanyaríem. Aquest any, estarem amb les mateixes i esperem que el resultat de les gestions, in situ, sigui el mateix, el de poder córrer, el de tornar a guanyar la Copa d'Europa, ja en sabeu el desenllaç, encara que tornaven a coincidir els dos esdeveniments.

El divendres a mitja tarda ja som allà tot esperant la colla de Sant Sadurní que vindran més tard, en serem una catorzena i això fa que haguem de llogar tota la casa. En sóc l'encarregat, suposo que per antigüitat, de que per sopar no hi faltin els txuletons, els del País del Cava ja els esperen amb delit. En José Miguel ja està avisat i a fe de Déu que no ens decebrà. A la brasa, de 800grs.-1kg. cada un, amb l'ajuda del seu pare com a mestre de cerimònies i el nostre embadaliment veient la forma tan acurada en la manera de fer.


De tan en tan discutien de si posar una mena d'all i oli d'allà, "ponle más, que no", jajaja... amb la supervisió del pare allò no podia fallar, a més, fets a la brasa, guanyen el doble i fins i tot, es van avenir a fer-los una mica més, tot un sacrilegi allà dalt. L'èxit estava assegurat i hom ja desitjava asseure's a taula.

Abans d'atacar com Déu mana al txuleton ens esperava una truita de xixas, bolets de la zona, espectacular, de les millors que fa juntament amb la de bacallà i unes amanides, suposo que pels conills, jajaja..., pa torrat pel qui volia, el cava al seu punt de fredor, etcetcetc..., eps! i la foto de rigor de tota la colla abans de que cadascú anés a la seva.




Tothom va quedar satisfet, l'ambient va ser extraordinari i no cal dir que a mida que el sopar anava avançant, les tonteries i els riures anaven in crescendo. La tertúlia, obligada després de l'àpat ja amb el José Miguel entre nosaltres, era constantment regada amb cava i per gintònics, tot portat expressament per l'ocasió, i he de confessar, tot i no ser-ne un consumidor habitual, que el ritual i l'exigència per a preparar el combinat, eren dignes del millor local expert en la materia.

Abans d'anar a dormir vam marcar una mica l'agenda per l'endemà, alguns no havien estat mai per aquí, d'altres encara en desconeixien molts racons. L'Assumpta i jo els vam montar una excursió i també ens vam encarregar del dinar. Vaig deixar com a nom Jiménez i això es convertiria en una bona anècdota que tot i fer-los l'explicació, no em van acabar de creure. A la ràdio vaig sentir a dir, al Pàmies o al Monzó, que no donàven mai el seu nom per estalviar-se preguntes de "con e, como, Mon...qué?" i optàven per un nom més comú, no recordo si García, González, Rodríguez, Jiménez... donant aquests noms, no hi havia preguntes.

Plou durant tota la nit, plouria els dos dies, amb boira que no ens deix veure l'Aizkorri ni el Txindoki al matí, bé, ni al matí, ni a la tarda, ni al vespre, tan sols en alguns moments la pluja ens dona una treva que duraria ben poc. La visita al caserio d'Ezkio, és un èxit, tot molt ben muntat i molt ben atesos, a més, és el dia dels museus i el cost és de 0€. Per altra banda, els de Sant Sadurní queden contrariats de com un poblet de quatre cases pugui tenir una instal.lació com aquesta, amb un audiovisual de 1a., botiga, la visita guiada al caserio... i un poble molt més gran com Sant Sadurni d'Anoia, molt més gran, no hagi sabut prendre una iniciativa com aquesta aplicada al món del Cava.


Anem complint a la perfecció el timming que ens hem proposat. Després de la visita toca anar a fer el vermutet a Zegama on el poble ja hi bull l'ambient de cursa i on les cares dels cracks ja es comencen a veure. El Pol, el petit de la colla, té deliri per a veure al Kilian, però al matí no es deix veure i haurà d'esperar a la tarda. Per contra, jo ja començo a coneixer a força gent i de seguida em trobo amb l'Oriol Antolí que la fem petar, quina farra a Donosti que es va cardar la nit abans, mentre ens anem fotografiant ara amb l'un ara amb l'altra, mentre veiem arribar estorats, al tallafarrenc Jaume "Facundo" Soler, una visita inesperada ja que el feiem a la Costa Brava ... ai, l'amour!!!!. El Massa, la Sagalés, el Ramon Malcorra i la Maite de Zegama, el Jesús... les mateixes cares de cada any, on algunes ja han esdevingut en una bona amistat. Sempre intentes quedar bé i procures posar l'accent basc al paupèrrim castellà que sabem. És tan el meu interès,  que arriba un punt on confonc santsadurninencs amb bascos i a l'inrevès, és el cas del Josep i l'Helena que erroneament penso que són l'Urko i senyora, una bona planxa que ens prenem amb humor i que suposarà que per sempre més, el Josep se li quedi el nom d'Urko,  l'Urko de Sant Sadurní,  jajaja...


Si, veiem al Kuprika, la Gross, l'Oihana... la majoria ja volta pels carrers de Zegama, però el pobre Pol es queda sense veure al Kilian, eps! que a la tarda segur que el veus al brifing, coi de nano, jajaja... Ja és hora d'enfilar cap a Otzuarte, on el senyor Jiménez hi té taula encarregada per a 14 persones.

A l'arribada em faig el ronso, dic que s'avançi algú i dongui el nom de Jiménez, però ningú em creu i tem fer el ridícul, per tant em dirigeixo a la barra on l'expectació creix per a moments, serà veritat? serà una trola? "tengo reserva, a nombre de Jiménez, para 14", ... era cert i a més, havia funcionat, Jiménez, a la 1a., sense preguntes, cap problema. Encara riuen ara!!!!

Tornem a dinar de bandera, aquesta vegada tot regat amb txacolí on el Salvador n'és un autèntic mestre, no em feu dir quantes ampolles cauen, però de ben segur que no en són ni quatre, ni cinc, ni sis... la Venta està plena de gom a gom i ha estat un encert trucar i fer la reserva, a més, el propietari és molt trempat, em reconeix d'altres vegades i la fem petar una bona estona.


A l'hora dels cafès i aprofitant una escapada al lavabo, m'arribo a fora a veure el petit tram de cursa per l'endemà, on girem a l'esquerra i comença una dura pujada on, segons l'estat del terreny, tothom té dificultats per avançar pel fang. Em sembla que encara estar prou bé, tot i que, a hores d'ara plou amb força.

La tropa queda contenta tant de la visita al matí com del dinar i ara anirem cap al brifing que encara que cada any es diu el mateix, serà el moment clau per a veure si l'endemà puc estar en la línea de sortida. Més cares conegudes, més fotos, ara saludes a un, ara a l'altre, un no parar, però m'ho passo de 1a. El Kilian es fa esperar uns minuts i la xerrada s'endarrereix, a fora hi ha una bogeria per a fotografiar-s'hi i firmar autògrafs, el Pol aconsegueix les dues coses.




Després de la xerrada, más de lo mismo, ara amb un ara amb l'altre i jo que de moment continuo com l'any passat, sense saber si podré córrer. Però aquest any no estaré de sort i la cosa es complica per moments, no cal entrar en detalls, però la tecla de cada any, no funciona, potser la forta pluja l'ha deixat inservible, jajaja... Busquem alternatives, però ja em vaig resignant, de fet, l'he correguda quatre vegades, tot un privilegi, més una d'espectador, aquest any seria la segona, 4-2, no és mal resultat, han estat dos anys corrent, un d'espectador, dos corrent, un d'espectador, per tant, els dos propers anys tocarà córrer, jajaja...


Es fa tard i els de Sant Sadurní es queden a sopar a Zegama, mentre l'Assumpta i jo fem cap a Tellerine on ens espera una oradeta espectacular. Es cremen els últims cartutxos, però no correré. Els meus amics em prometen una última intentona durant el sopar encara que jo els faig desistir. Tampoc hi hauria sort.

L'oradeta ja ens espera i fins i tot el José Miguel, amb un mecaguendiez, maleeix la meva sort. Intentem  canviar de tema i així ho fem, amb la seva companyia i com sempre, intentant arreglar el País, els dos, el d'ells i el nostre i anant fent un petit seguiment de la final de la Copa d'Europa, on encara recordem el bé que ens ho vam passar l'any passat veient el partit allà casa seva. El cava no falta i el sopar torna a ser de bandera, ens aquests moments celebro no haver-me de preocupar per córrer l'endemà. Continua plovent, encara que aquesta meteorologia, a mi, em va de 1a., com el Barça, aquest any, va a ser que no.

L'Assumpta i jo toquem retirada quan arriben els primers santsadurninencs de Zegama, els altres ja els veurem l'endemà a l'esmorzar on acabarem de decidir on veiem la carrera, encara que nosaltres tenim prou decidit anar a Sto. Spiritu, faci el temps que faci.

La gent és prou puntual a l'esmorzar, continua plovent, no ha parat en tota la nit i ho continuarà fent tot el dia. N'hi ha que encara em diuen, intentant animant-me, que m'he lliurat d'una de bona, qui sap, potser era un avís de que avui no tocava, però després d'haver corregut fa dos anys amb mig metre de neu a dalt de tot, plovent i enboirat, jo el que hagués volgut haguera estat poder estar a la línea de sortida.

La pluja fa espantar als convidats i opten per anar amb l'Urko, el de veritat, a l'avituallament d'Ultzama, km.8'7 de cursa, poc abans de baixar aquell perillós prat i girar a la dreta per agafar un camí ample. A l'avituallament, poden apreciar les relliscades de practicament la totalitat de corredors. S'ho pasen pipa i encara riuen de les expressions i consells que la gent d'allà anaven donant als corredors... "coge hierba, coge hierba..."

Només el Carles s'ens afegeix per anar a Sto. Spiritu, no hi ha estat mai i no s'ho vol perdre, alhora que vol comprovar el, ... serà tant com diuen? Hi arribem d'hora, encara hi ha poca gent i tot just munten l'avituallament, però ja hi trobem a la Mireia Miró, al Kuprika i a la Gross, que es veu que al vespre hi va haver festival. Jo parlo amb la Mireia de com es troba de la lesió, de les ganes que tindria d'estar allà, ella que no ha tastat la Zegama, etcetcetc... al final en Kuprika i la Gross pujaran corrent, com a entrenament, a dalt l'Aizkorri.







Mentre fem temps, vaig amb el Carles a la cova de Sant Adrián, la passem i treiem el cap a l'altra costat, calçada romana, el camí del Calvario que puja a l'Aizkorri, l'oficial, etcetcetc... ens para una noia basca i la fem petar una estona tot comentant la jugada de que si los catalanes nos habeis invadido, eps! de bon rotllo, que pot sonar malament, jajaja... en aquestes que apareix un tio corrent tot equipat, és l'Iker Carrera, un altre crack de la muntanya que està entrenant per allà tot aprofitant la carrera. No vol competir tant i ha renunciat a córrer a Zegama tot preparant nous reptes, un paio trempat i amb un bon historial.

Tornem a Sto. Spiritu on hi hem deixat a l'Assumpta, els primers ja no poden tardar, i el Carles continua al.lucinat per  Sant Adrián. i per tot el fang que hem trobat en aquest petit tram, si, com gairebé sempre, hi ha moooolt de fang. Ara ja van arribant gent, segurament, molts, després de veure els corredors a Otzuarte, tiren amunt, ho tenen tot estudiat. Casualment hi coincidim amb el Miguel Arburua i l'Iñigo "Andasto", dos vells coneguts que estan seguint la cursa, en Miguel, entrenant i l'Iñigo, més d'excursionista, seguint a un familiar seu. Feia temps que no coincidíem i ens ha fet gràcia.

Cridòria, un puntet blanc sortint de la cova, és el Kilian, ja són aquí. Més cridòria, paren un instant a l'avituallament i amunt, agafant momentaneament i davant la sorpresa de tothom, la capdavantera en Luis Alberto Hernando, un paio de Burgos, que amb els pals que ha agafat a l'avituallament, puja a bon ritme, però amb no massa bona cara. El Kilian l'observa atentament, més sobrat, volen dir, ... on vas? clava la vista en el seu adversari i abans de perdre'ls de vista, el Kilian ja ha agafat el primer lloc davant el deliri del públic.



Així quedarien les posicions al final de carrera, de totes maneres, aquest de Burgos ha estat la sorpresa de la jornada. Ara ja seria un rosari de corredors, uns més bé, d'altres que ja van molt tocats, però l'animació de la gent, petits i grans, amb el full amb els noms a la mà, encara que continua plovent, esperona als corredors i els fa tirar endavant.

Mentre, a dalt del cim, els MalcorraTeam, ja han muntat l'avituallament, amb molts coneguts com el mateix Ramon i la seva dona, la Maite, el Massa, l'Yves, el James Soler i la Montserratona Sagalés, etcetcetc... tots bons amics, potser un any hi haurem de pujar a donar un cop de ma. A més ja els hi ha arribat el tàndem Kuprika-Gross, que fan les delícies dels assistents fent fotos a "diestro y siniestro" i la Mireieta que a hores d'ara, encara no sé com hi ha pujat.



Sto. Spiritu torna a fer patxoca tot i el mal temps i ja quedo mig afònic animant a la gent, sobretot quan vénen els coneguts. Moments d'emoció, estic disfrutant com si estigués corrent i no puc evitar el que s'em faci un nus a l'estomac, sobretot quan treu el cap el Sergi, a més, va dels primers, darrera l'Oihana Kortazar, la primera dona ... li està sortint un carrerón impressionant. Es mereix un dia així després d'estar molt parat a conseqüència del TOR. S'està guanyant el dret d'entrar directament, per crono, a l'edició de l'any que vé!!!!




El proper és l'Uri, que dir de la jovenalla, suposo que es pot dir ... amb la castanya que va agafar el divendres a Donosti, i avui donant el callo en una carrera duríssima, una carrera de campionat del món. Està fent molt bona carrera i no el veig massa amarat, alegre, com sempre és ell, riem, comentem breument la jugada i tira amunt.




El Tronja li trepitja els talons, es poden ajuntar i formar un bon tàndem, sempre és millor compartir kms. i més en aquestes condicions, i més, si són dues persones que es coneixen. El veig bastant fós, encara que el Dani enganya amb la seva corpulència, riem, no sé que em diu i tira amunt en busca de l'Uri.



El següent és en Jordi Flotats, també debutant en la prova. El veig mort. El feia darrera del Sergi però no ha estat així, el fang i les condicions han pogut amb ell. L'animo, li dic que mengi i begui, que els hi he de dir a aquesta gent que els ténen pelats de córrer, que ara vé un petit descans i ho aprofiti. Em renega del fang i, encara que jo sé que de fang encara n'hi ha per donar i per vendre, evidentment no li dic. A la segona part de cursa, encara que faci dos mesos que no plogui, sempre hi ha un fanguisser de por, sempre he pensat, amb conya, que per la nit i puja un camió a abocar-ne, jajaja...



Intento animar a tothom, però amb més enfasi als de casa nostra. Hi ha algun corredor que em saluda i no sé qui és, tots agraeixen les mostres de suport. Mica en mica ja anem tirant uns metres més avall, l'hora de tancament és a prop i ens acostem a l'avituallament, patint pels coneguts que encara no han passat.

Ara vé el Koala's, la seva cara sempre enganya, no saps si va bé o va malament o simplement va. Fa bon tàndem amb el Sebas Baca de Sant Sadurní, tots dos ja han fet la carrera i saben el que es trobaran, és un avantage.



El temps va caient, els minuts passen i l'hora de tancament de cursa està a tocar. Ja som baix a l'avituallament-control quan veiem aparèixer al Ppong amb la samarreta dels Tallaferrus. Un madrilenyu de pro que s'ha fet estimar per a tots nosaltres, de fet està més dies a Catalunya, i ara encara més, que a Madrid, i al País Basc, també s'hi escapa així que pot. En aquesta carrera ha fet de col.laborador, d'escombra, etcetcetc... és un veteranu que avui viu plenament la carrera intentant vènçer-la, com ha vençut la multitud d'entrebancs que li ha presentat la vida. Se n'estar sortint, com avui, hi té l'Angel-A de la guarda al costat i això sempre dona tranquilitat. Li sobren uns deu minutets, en pot tenir prou, però haurà de seguir lluitant.




A un quart d'una en punt, el control tanca i les escombres tiren amunt, n'hi ha que se salven pels pèls, els esperono que no perdin ni un segon al control si nó ja no els deixaran marxar. Són implacables. Encara falta a passar l'Isma i l'Angela, no ho hauran aconseguit, encara que l'Angela, pel seu compte pujarà a l'Aizkorri. De ben segur que tots dos tindran una nova oportunitat, Zegama, és agraïda, eps! però si ha d'anar amb els deures fets, en això si que no perdona.

Ja tornem a Zegama, continua plovent i el Kilian ja fa estona que ha arribat, primer, seguit, a no massa distància, pel de Burgos que ha pencat de valent, menys de 4h., espectacular, no ha batut el record per poc, però de ben segur que la meteorologia hi ha tingut a veure.


Anem a fer un mos al Txandon, estem secs i tenim una mica de gana. Allà ens retrobem tota la colla que ja fa estona que la volten. Han decidit tirar avall a les dues i parar a dinar pel cami. Nosaltres encara ens quedarem per a veure arribar, si més no, als que coneixem. Veiem al Sergi, espectacular, estratosfèric, plaça segura per l'any vinent, és un dels pocs privilegiats que ho podran dir, 4h.56', no fa falta dir res més.

Al cap d'uns moments, per l'altaveu informen que els familiars del Sergi Cots no es preocupin, que tot està bé ... ???? ostres, que haurà passat? jo l'he vist entrar bé, ell m'ha vist i al seu cosi li ha agafat la ma. No ho dubto i em planto a la Creu Roja, "soy familiar", jajaja... el veig assegut i bé, però amb un tall al genoll al caure i picar en una pedra, el típic trau penso jo. M'en vaig tranquil, encara que després sabrem que el prenen a l'hospital de Zumarraga, que li cauen vuit punts, etcetcetc... un bon record que després a casa seva li han de tornar a obrir la ferida que s'ha infectat, tornar a cosir i uns dies de repòs. Una autèntica aventura, però aviat a punt per a tornar a donar guerra.


Amb l'Assumpta dubtem de si marxar, no para de ploure i ens estem agobiant una mica. La parella del Dani, l'Anna ens salva i tots tres esperem a la parella feliç. Si, finalment entren tots dos junts, el Dani i l'Uri, l'Uri i el Dani, contents, satisfets, han disfrutat, com dirien ells, com a porquets. La fem petar, quatre fotos, però de seguida marxen per a no agafar fred, no val a badar i convé posar-se a aixopluc.



Ara si, decidim tirar avall, ja estem tips de tanta aigua, els de l'Aizkorri encara no han arribat, com d'altres anys que la feiem petar amb el Massa, amb l'Yves i companyia, avui, pel temps, hi han estat més estona a baixar. Ens perderem l'arribada dels que queden, però el Massa més tard, via mòbil, ens posa al corrent de tot, el Koala's ha acabat amb el Sebas, i el Ppong, també ho ha aconseguit, l'abraçada amb l'Alberto Ayerbe, director de cursa i amics, a la seva arribada és de les que fan història. Enhorabona a tots.




Novament ha estat un cap de setmana extraordinari, sempre és un plaer tornar allà dalt, estem com a casa, ens acullen com a la seva pròpia família i hi tornàrem sempre que hi puguem.  Independentment de si corro o no, bé, millor si corro, que el pobre Pol i la resta, s'ha quedat amb les ganes de veure'm a patir, jajaja... passar uns dies allà no té preu. De ben segur que l'any que vé hi tornem, novament tota la colla, la casa ja torna a estar llogada per a tornar a passar uns dies inoblidables, amb l'Urko, el de Zegama i el de Sant Sadurní, amb el Jiménez, amb noves excursions i noves anècdotes que van engrandin el nostre viatge a Itaca. D'això es tracte.

Osasuna.

dijous, 17 de maig del 2012

Cursa de l'Alba

Diumenge, 13 de maig 2012
24 kms. - 2h.55' 17
Collbató (Baix Llobregat)


Després de la setmana moguda que hem tingut i que ja no cal parlar-ne més, el diumenge ens arribàvem a Collbató per a fer-hi la Cursa de l'Alba després de dos anys d'absència, una cursa que ja hi celebrava la 25a. edició, una cursa absolutament consolidada, una clàssica del calendari català que esgota ràpidament el limit d'inscrits.

L'objectiu, cap en concret, potser una posta a punt per les dues següents maratons de muntanya, la de Zegama i la de Berga, no prendre mal i poder tornar a disfrutar una mica de la muntanya per un circuit conegut de memòria però que ara feia molt de temps que no hi corria, una distància relativament curta però amb força desnivell que suposadament en unes tres horetes ho tindriem esbaldit.

Novament cares conegudes a la sortida, gent que fa temps que no has coincidit, gent que hi corres cada setmana ... però avui és un dia especial i no precisament per a tirar-hi coets. Estic trist. És la 1a. cursa que ja no sóc de Fondistes i aquest fet no me'l puc treure del cap, m'entristeix. Suposo que és un estat que hauré d'anar superant i que en el temps hi trobaré el meu millor aliat perquè aixi sigui.

Ens visiten d'estrankis, a pocs instants de la sortida, en Sergi Cots i el Jordi Flotats que ja vénen corrent des de Monistrol i ara faran un troçet piratilla de la Cursa tot preparant Zegama.  Hi ha l'Isma, nerviós com un flam per la setmana que vé també a Zegama, el Txuss que feia temps que no veia, una bona representació de correcats, amb el Presi al capdavant, el Nil's que no para d'entrenar, l'EnriccB el Vikingote, l'Enric Calvet, etcetcetc... i com no, Mossèn Joan Llopart i l'Isabel que enguany també fa la cursa.



Per a celebrar la 25a. edició, el recorregut inicial es fa per a dins el poble. Primer per una dura pujada d'asfalt on ja hi quedo ben clavat i em passa bona part de la cursa materialment per sobre, després ja baixem par anar  a empalmar a la carretera de sempre que ens portarà a les Coves de Salnitre. Són 3kms. d'asfalt que s'enganxen i que les escales que et porten a les Coves t'acaben d'arreglar. Mentre pujem en fila india hi trobo n'Albert Tatjé, correcat però que va d'incògnit i em costa distingir-lo i on potser no havíem coincidit des de Berlin'08. La fem petar tot fent via i em diu que "els altres" l'han enredat, gent acostumada a l'asfalt, trobaran l'Alba una prova ben dura.



Deixades les escales, anem a ritme còmode pel tros de descans que hi ha abans de pujar definitivament cap  Sant Miquel. Gairebé sempre en fila india, molt còmode, ja recuperat de l'inici, però es clar, ara em passa que no en puc fer via, tanmateix guardarem pota que ja hi ha prou terreny per a fer-ho. S'em fa la pujada curta, la temperatura és bona i està mig ennuvolat, però l'humitat es nota tot suant encara que de tan en tan i córrer l'airet. Sant Miquel, dues ampolletes d'aigua, una per beure i l'altre per a remullar-s'hi. En Txuss m'atrapa a dalt de tot i es queixa d'haver sortit tan endarrerit. N'Isma, ja a baix al monestir es para a cordar-se les bambes. El km. llarg de baixada ha estat ràpid, avançant a gent però sense arriscar en cap moment ... ja en tenim un tram al sac.


Més escales, les coneixem tots, feixugues, no n'hi ha cap d'igual, ni d'alçada, ni d'amplada, procurem trotar al pocs espais de descans, sabedor que en tinc per a tres quarts d'hora ben bons. Tothom va prou tou, o han sortit massa ràpids i ara ho paguen, o no coneixien el recorregut, etc, el cas és que encara em trobo prou sencer. Arribats al pla de Sta. Anna, sé que ja hi queda poc i que el segon tram és més corrible.


L'avituallament del pla dels Ocells, és boníssim, ja que fa estona ha mig sortit el Sol i la calor es comença a fer notar. Per sort, ara ens endinsem al bosc i quedarem al cobert. Dues ampolletes més, bec i me la tiro per sobre. Efectivament, en aquest tram encara hi ha pota per a trotar-hi, he d'esforçar-m'hi una mica ja que hi haurà temps per a tornar a caminar encara que per altra banda encara vull guardar per córrer durant una hora seguida a bon ritme una vegada arribats dalt a Sant Jeroni.

Al tram d'encreuamenta, s'ha d'anar en compte de no provocar cap caiguda, tampoc cal parar-se i disminuïr el ritme, tan sols està una mica més a l'agüait. Sempre fa gràcia creuar-te amb els companys i comprovar el seu estat de forma i per altra banda et fas una idea de la distància que et porten i comences a fer cabòries de si podràs aixugar el teu desaventatge o si per contra, els de darrera et podran atrapar. Cares conegudes que ens saludem i esperonem cadascú en el seu tram.

1h.51', cim de Sant Jeroni, igual que fa tres anys i pitjor que fa 5, no m'hi encanto i enfilo les escales de baixada a tot drap. Hi compto una horeta fins a meta, per tant l'objectiu d'almenys fer sub3h. el tinc controlat. Baixada ràpida, encara que agafo una altra ampolla a l'ermita de Sant Jeroni abans de tirar definitivament avall, abans tot pujant, ja ens hem avituallat més bé.

Ara ja pica el Sol i el trajecte que ens queda, poca ombra hi trobarem. Corriol fàcil, tret del primer tram més tècnic, enfilant Sant Joan on encara ens podem distreure veient sempre l'impressionant Cavall Bernat  a l'esquerra i el Gorro Frigi a la dreta per on hi passarem per al seu peu, on uns escaladors ja hi són preparats.


A la rampa de Sant Joan aprofito per a fer-la caminant i recuperar una mica per la fortíssima baixada de ciment i posterior cami de les Bateries. Em deixo anar sense forçar, a la baixada, fins i tot bado una mica aprofitant el ciment i contemplar les vistes ... si, si, les vistes ... la patacada que m'emporto és de primera, metres abans de tornar a fer cap a Sant Miquel. El corredor de davant i el de darrera es paren i els hi dic que estic bé, encara ajegut a terra, panxa enlaire i amb les cames mirant a Sant Jeroni. Un fort cop al colze dret, pelat i amb sang, i una bona rascada al genoll dret, així com una pelada darrera l'espatlla esquerra. Res, xapa i pintura, jajaja... suposo que a l'estar calent encara no noto les conseqüencies i puc tornar a reemprendre cami sense dificultats.


A l'avituallament de Sant Miquel, em netejo una mica les ferides ja que semblo un "Sant Cristu", botelleta d'aigua per a beure i una altra per tirar-me per a sobre. Ara si, el temut cami de les Bateries i ja estarem novament a Colbató. Bona baixada, de les que m'agraden, continuo guardant i baixo amb certa precaució encara que ja sé que no tornaré a caure, ara l'atenció és màxima. Tanmateix vaig avançant corredors, uns de lesionats, d'altres més perucs, els que han acabat el gas ... l'alternància amb els excursionistes és inevitable encara que ambdós grups intentem respectar-nos. La marxa Sants-Montserrat i Cubelles -Montserrat, no podien haver triat millor dia per pujar per la Taca Blanca i les Bateries.

Ja ens tornem a endinsar al bosc, serà per a pocs moments, els que ho coneixem sabem que ja som baix, un tramet de pista i els últims corriols planers abans d'entrar a l'amplíssima avinguda que una vegada s'acaba es gira a l'esquerra directes a l'arc d'arribada.



Encara dona temps per a avançar algun corredor més, encara que en la pujadeta de la recta final m'hi encallo una mica. He complert tot i l'ensurt de la caiguda, he notat que sempre tenia un puntet més que no he fet servir prioritzant la precaució per a futures curses. He pujat relativament bé i a les baixades he guardat molt, ha estat un bon entrenament de 24kms. i més de 1.000m. de desnivell, estarem a punt per a Zegama i Berga, encara que ja sé qui ni totes dues sortiran iguales i que segurament en alguna no m'ho passaré tan bé, però ara per ara no sé quina serà, per tant a la línea de sortida i a per totes.


La botifarra de rigor servirà d'excusa per a fer-la petar amb els companys i amics, canviar impressions de la cursa i comentar els nous reptes. Alhora, en Joan Llopart i jo fem temps per anar a rebre l'Isabel, i així és, al cap poc més de les 4h. fa la seva arribada, sembla que per fi deix d'una vegada per totes el reguitzell de lesions que la van empaitant. Recordem que és la primera dona "espanyola" de fer 7 maratons en els 7 continents, de ben segur un repte que jo no faré mai.



Una vegada ben polits fem el vermut al mateix Collbató, abans de concloure la jornada a Cal Joan on ens ha convidat a fer-hi una costellada. Ens ho passem de conya fent el foc, fent-la petar, prenent unes cerveses i cuinant unes menges de 1a., a la brasa, una de les meves debilitats, ah! i regades amb cava del Penedès com no podia ésser d'una altra manera. Que per molts anys puguem anar fent el que més ens agrada, en aquest cas, compartir kms. i muntanya amb una inmillorable companyia.

Salut.