dimarts, 29 d’abril del 2014

Romànica Extrem (vall de Bianya)

Diumenge, 6 d'abril 2014 - 6h.23' 22
Hostalnou de Bianya (Garrotxa)


Un corredor donat de baixa a l'últim moment em permet poder córrer aquesta marató, en una gestió excel.lent per part de l'organització on hi podem lligar tots els caps per a figurar-hi com a inscrit. Des del passat mes d'octubre a Cavalls no em posava un dorsal i com molta gent sap, des d'aleshores, ha plogut molt. Hi ha ganes tot i el poc entrenament que hi porto, però les últimes sortides, tan l'ultra de Molló, la posterior "excursió" al Costabona i la setmana passada a l'Utag, m'hi ha deixat un bon regust de boca i per un ultramaratonià, la distàcia de 42kms. diguem que és prou assequible tot i no estant massa finet.


Moltes cares conegudes a la sortida on els Tallaferros no hi poden faltar amb els Capis al capdavant encara que en aquesta ocasió la Pocchi em deixa sol davant tota la tropa... per fi hi posa una mica de seny i comença a gestionar bé els descansos entre tota la tralla que hi porten.





Representació banyolina amb el Pere Masó al capdavant amb qui no fa ni una setmana coincidírem a l'Utag. Un Cabanes, el Vilalta, els Helios, el Rastes... una bona colla de coneguts amb els que hi fem més d'una foto abans de la sortida.

Una sortida presa amb la calma de saber que anem justos, encara que intento seguir al Capi i al Pau tot i que ben aviat veuré quin és realment el meu lloc, una situació que m'ha de permetre gestionar comòdament la carrera i arribar sencer a meta, tanmateix perquè, de mica en mica, la saca es vagi omplint novament de noves sensacions vers els reptes que ens hem marcat aquesta temporada.




A la sortida del primer avituallament, ja vaig sol però avui és el que toca... fer la meva. Buscant un ritmet còmode que em permeti gestionar bé la carrera i sobretot que em deixi un bon regust de boca quan acabi, penso que avui, vers aquesta distància, m'en puc ensortir.

La cursa serà un trencacames constant deixant pel final la pujada a Sant Miquel del Mont, un mugronet, una petita "tachuela" que s'ens pot posar molt malament. De moment però, disfrutant de l'entorn, coincidint amb algun grupet i anant caient els kms. en aquesta cursa casolana, però que no treu que estigui ben organitzada, excel.lentment marcada i amb molt bon ambient apart de que el recorregut per aquesta desconeguda vall de Bianya, al costat d'Olot, és magnífic.


Quan ens enfilem als collets, les vistes són excepcionals encara amb la fresqueta del matí, mentre nosaltres, els corredors, no parem en aquest puja i baixa constant intentant guardar a les baixades i mantenir un ritme prou bo a les pujades.



L'arribada a Llongarriu, km.10 hi ha força ambient tenint en compte que una hora més tard també hi passaran els de la mitja marató amb gran qüantitat de correcats, i allà, no podent participar per una lesió, hi ha el seu President, en Jordi Monge, en Meep. M'hi aturo i la fem petar breument, bona gent que per circunstàncies no coincidim tant encara que des de fa un temps sembla s'enganxi una mica més a la muntanya.



Llongarriu és un lloc preciós amb un mas grandiós i una ermita, de fet en passarem per 7, totes elles a veure quina més maca. En un moment estem a l'Hostal de la vall del Bac, el recordo d'alguna trescada Tallaferrenca, a la seva terrassa, gent entaulada tot esmorzant... tot un luxe.

Ens enfilem de nou, ja us dic, no hi ha un metre pla, hi coincideixo amb l'Oriol Codorniu, en principi molt més fort que jo però que de mica en mica el vaig deixant al darrera, del Capi i el Pau, ni rastre, clar, jajaja... més endavant també coincidiria amb el Rastes, encara que per poca estona, aquesta vegada seria jo el que perderia la partida.

Porreres, Capsacosta... indrets que anem deixant enrere, en algun punt creuant la carretera i compartint asfalt, molt breument, amb ciclistes i motoristes. Enfilant una llarga via romana, tota de baixada, molta pedra, ara coincidint amb força excursionistes, tot avall fins al Clot km.31 ja de carrera, tornarem a transitar per un terreny trencacames, fins que tornem a baixar a la plana amb el poble d'Hostalnou a la vista.

La gent ja comença anar tova, n'hi ha que es queden a les pujades, d'altres no poden baixar farcits de rampes per tot arreu, jo vaig trempejant tot guardant per l'última pujada tot i tenir algún avís lleu de rampa als isquios.

Creuem la plana, i passem pel costat del poble però aquests 4kms. que falten ens els faran gruar, 2 de pujada i 2 de baixada i ja fa moooolta estona sentint la megafonia i això fa mooooolt de mal encara que em vé al cap que passa sovint, sense anar més lluny a la mateixa Zegama, quan arribo a l'Aizkorri, se sent el coet i el xivarri de l'arribada quan hi arriba en Kilian.

Res de mugronet ni "tachuela", la pujada em deix estabornit, el sol ja peta de valent i la calor apreta encara que intento no desenganxar-me dels meus dos guies que porto al davant. Vaig fent la goma tot cercant les maleïdes antenes que, es clar, no veus fins que arribes. Donem el tomb a l'ermita i tirem avall ja sense massa gasolina, tans sols em deixo anar que per aquestes alçades ja és molt, procurant caminar el menys possible.

A l'arribada ja m'hi espera la tropa, també la Ket que ha fet un bon tros amb les Encar's a mode d'entrenament i buscant sensacions que mica en mica va trobant. El Marquitus ja m'espera, el Pocchi petit, em vé a rebre, li pregunto si vol entrar amb mi, diu que sí i entrem agafats de la mà. No hi ha millor manera d'acabar una cursa.



No hi ha massa temps a perdre ja que ens esperen els coberts a la Cooperativa i tanmateix no es tracta de quedar-hi malament. Marató absolutament recomenable, l'any que vé intentarem fer-ho millor, però tal com està el pati ara mateix ho dono per bo tenint en compte que el meu entrenament és pràcticament nul. Propera estació la marató de Cap de Creus amb el mateix objectiu de sempre... disfrutar envoltat d'amics i a Roses en tornarem a ser una bona colla.

Salut.

dilluns, 28 d’abril del 2014

l'Utag

Dissabte, 29 de març 2014
60 kms. - 15h.30'
Sadernes (Alta Garrotxa)


Nova tirada llarga, aquesta vegada a l'Utag on el Capi i el Pere Masó han allargat l'itinerari inicial ja modificat de les anteriors edicions. Aquesta vegada es matina "de lo lindo", a les 2 de la matinada diana per a sortir a les 4 de Sadernes... bufff!!!! ha de valer molt la pena això, eh. Després de passar per Ripoll per a recollir la Quima, puntualment  ens presentem al nostre destí on el Joan de la Deli escurçarà camí amb la Ket i la mateixa Quima, la resta, una dotzena llarga, afrontarem aquest nou repte que inclou pujar al Bassegoda a la part final de l'itinerari, una pujada que només estarà a l'abast dels més valents.



El primer objectiu però, és el no menys costarut puig de Ferran d'encara no mil metres, 983, però que ja provoca els primers esbufecs del grup. L'altre part de l'expedició, el Joan, la Quima i la Ket, faran el mateix itinerari que nosaltres, però d'entrada no pugen el Ferran, més endavant, el fet de poder-los atrapar, esperonarà al nostre grup.

Abans de fer cim ja ens hem tret els frontals, la xerrameca encara n'és present ara compartint camí amb uns, ara amb uns altres, estones per a posar-nos al dia tot menjant-nos hores i desnivell. Després de quatre fotos dalt del cim, hi ha gana i el fet de veure Talaixà als nostres peus i sabedors de que és el primer punt per a fer-hi una parada per esmorzar, el grup no s'hi encanta massa tot i gaudir d'unes bones vistes.




Un ràpid corriol ens porta a la taula de davant el refugi, taula i bancs de fusta talment preparats per a la nostra arribada on una bona estona abans també hi ha fet parada el trio que hi portem davant. Recés llarg, menjar, beure, lavabos varis... fins que el Capi toca generala, hem d'arrencar.

Recorregut entretingut i corriols per a mi desconeguts però no menys entretinguts i agradables per a deixar anar les potes. Trams lents on hi costa córrer com és el pas per la cinglera de les gralles però on val la pena aturar-se una bona estona per a gaudir de l'indret, un impressionant tram inèdit en anteriors Utags.




Encara bocabadats per l'indret, el Capi s'enrolla proporcionant-nos una parada, molt més breu, abans d'encarar el Comanegre, una parada ben acollida per tothom i on tenim l'oportunitat d'omplir d'aigua. Les cames van de primera després de ja algunes hores de trescar, l'ambient és immillorable i el ritmet perfectament suportable sense castigar més del compte cap part del cos i com dirien alguns, guardan pota, jajaja...





Aquesta vegada no gaudirem del pic de les Bruixes ja que després d'un km vertical el trajecte ens deixa una mica més enllà tot enllaçant amb el tram ja conegut d'altres anys, encara que enguany, anem en sentit contrari. Terreny prou enfarinat a mida que guanyem alçada i ens apropem al cim, tanmateix sense cap dificultat a l'hora de trepinar-lo. Vent i fred ens rep el punt geodèsic a 1.557m, els primers ens hem d'esperar prou tapats, temps de fer una foto ràpida i baixar deixant anar les cames. Han estat uns +800 des de Talaixà per a posar tothom a lloc.



La baixada és ràpida i de seguida anem deixant el cim al darrera, de fet l'anirem veient durant tot el dia essent el nostre punt de referència i gaudint de les dues cares de la seva carena, la nord ben enfarinada. Ara el nostre objectiu és La Coral on el Massa ens espera amb bones menges, serà l'unic avituallament extra durant el recorregut i caldrà omplir bé els dipòsits.



Tornem a passar pel coll de Malrem, un coll sempre clarificador d'on vens i on vas, un autèntic creuament de camins on no hi fa massa, gairebé un mes, el trepitjavem en l'ultra de Molló. Es nota que hi ha gana i hom es posa content al veure al Massa que ens vé a rebre uns metres abans de l'ermita.

Un avituallament 10, ben currat però on el galtes del Massa i vol fer la primera pela i burros de nosaltres li fem cas havent de "puginar" cadascú 5€ davant la perplexitat dels Capis, jajaja... el Massa hi fa la primera pela tot i que el fet de trobar-lo i poder-nos assistir, en aquell cul de sac de França, val tots els calés del món.




El Massa m'informa que la Ket va toveta però que una mini sessió de la Quima la sembla revifar, no hi ha res com uns bons estiraments fets per algú que sap que toca. Foto de grup per la posteritat i ràpidament a buscar el poble de Lameniere, també conegut durant l'ultra de Molló encara que ara és en sentit contrari, això vol dir menys d'una hora picant sempre avall i presentar-nos davant les portes del bar per a fer-hi un cafetonet.



Cafè i omplimenta general d'aigua a la font del poble per a pujar amb les màximes garanties a les torres de Cabrenys, encara molts dels que estem aquí recordem el patiment per a pujar la torre Mir tot just fa un mes, ara procurarem pujar les de Cabrenys més "ligerus".

Aquesta pujada és molt més suau, també diria que més curta, per camí ample tota la part final i no hi presenta cap dificultat tret de trobar-nos a uns ciclistes de pega ben perduts i sense saber com sortir-ne ben parats. El fet de que tota l'estona es vagi xerrant dona fe de que no és tan dura com la que vam haver de patir fa un mes enrere, tot i que les hores, els kms. i el desnivell ja es comencen a sentir a les cames.



El Capi ja té pressa i no permet que la gent s'hi recreï, començant a fer números encara queden força hores i la meteorologia molt segura no està, encara que de moment ens respecte durant tot el dia i per a nosaltres fa un dia ideal per a córrer.

Baixem cap el pla del Castell per encarar un tram que està marcat en lletres grosses, un altre tram 10 i desconegut per a mi... anem a cercar el naixement de la Muga, un altre indret espectacular aparentment llunàtic per la terra vermella de la que és composta, recordant també el tram final de la marató del Congost. Les vistes des de dalt el collet permeten veure-hi el mar amb certa dificultat doncs les boires i els núvols van in crescendo.



Penso amb la Marta i em vé al cap que no pot estar tant malament, que les coses li van bé, és important que ho disfruti, sinó ja els haguérem atrapat encara que el Capi compte atrapar-los al puig del Casó. Per altra banda jo ja tinc decidit saltar-me el Bassegoda, més que res per horaris, s'ens farien les tantes, penso que amb el que em sortirà avui ja n'hi ha prou tot tenint en compte que la setmana que vé toca posar-se dorsal a la vall de Bianya i convé no arribar-hi cremat. El Campali, el Pauet, la Pilar, la Mariona... la idea la compren uns quants.

Una petita pèrdua solventada gràcies a les hores perdudes pel Capi i el Pere Masó no ens hi fan perdre massa temps i a més ja tenim el puig de Casó davant nostre i pels que hi tenen la vista més bé uns puntets amb la possibilitat de que siguin els nostres tres companys que des del minut 1 hem portat al davant.


Dalt el Casó hi fem reagrupament sense saber si els puntets que hi havíem vist eren dels nostres. Ja fem recompte del que farem uns i altres abans de l'última parada conjunta a l'esglesia de Sant Julià de Ribelles, enllestirem el que queda d'entrepà, ara, ja hi torna ha haver gana.

Un tram molt tècnic de baixada ens portarà a l'ermita i sí, són els nostres que ens reben amb tots els honors, la Quima, la Ket i el seu guia, el Joan, tots tres també estan fent quatre ganyips, i sí, la Ket recuperada del "baixon" i molto contenta, és una molt bona noticia.



Ens posem al dia, tot els ha anat rodó i han disfrutat de valent tenint amb el Joan un guia de categoria. Al coll de la Bassa, el grup es torna a dividir en dos després de compartir una bona estona tots plegats. Els més agosarats i més bona forma direcció al Bassegoda, els hi seria una bona aventura amb boira i molt de fred, la resta cap al cotxe encara que hi tenim una estona tot resseguint el curs del riu.

Trajecte tot de baixada per deixar anar les potes i acabant la jornada disfrutant de valent, fins i tot la Quima i la Ket s'apunten a córrer i a obrir camí, el Joan es queda amb en Campali, més enrere encara, la Mariona i quan els hi vé bé ens passen volant, el Pau i la Pilar.


No estar clar que no haguem d'obrir el frontal tot i que una vegada entrats a la pista hi tindrem més marge deixant enrere un tram espectacular pel costat del riu tot creuant-lo tot sovint d'una banda a l'altra. Estiro a les dues princeses que es fan una mica el ronso quan acaben les piles, però les animo a deixar-se anar pista avall.

Ho aconseguim, ens estalviem obrir el frontal tot arribant als cotxes on ja hi ha el Pau i la Pilar. Un altre bon feix de kms, de desnivell i de bones estones, ja ho sabeu, tot suma i la propera setmana veurem com ens portem ja amb un dorsal al pit, conscient de que queda molta feina a fer i moltes hores de dedicació amb un únic objectiu, amb pitrall o sense, que no és altre, el més important i que de moment l'estic aconseguint... DISFRUTAR.

Salut.

dimecres, 16 d’abril del 2014

Costabona

Diumenge, 2 de març 2014
22 kms. - 6h.
Espinavell (Ripollès)



Avui tocarà matinar, tot sabent que valdrà la pena, sempre costa treure la primera mandra. El grup d'avui res a veure amb el d'ahir, s'hi afegeix el Pau, la Marta, la Quima i la Susan i repetim els Capis, en Jordi, l'incombustible Yakman i jo mateix amb la seriosa incògnita de veure com estarien les potes després de les 10 horetes d'ahir.

El sol ben aviat peta sobre la piràmide del Costabona (2.465m) mentre ens hi anem acostant, però encara lluny, desafiant, després de sortir d'Espinavell on hi bufa el vent i que hi sortim sense saber massa cert si podrem fer cim, l'intenció és ferma, però ja sabem que la muntanya és qui mana.



Els reagrupaments es van succeïnt, encara que el ritme és prou còmode, convé que ningú pateixi més del compte, tanmateix ens permet recrear-nos amb el que la natura ens ofereix, novament, passa a passa, miris on miris, un espectacle de la natura. Tot el massís del Canigó per una banda, on si que hi bufa el vent, a l'esquerra el Costabona on sembla que no bufi tant i a l'altra banda el mar i més endavant el golf de Roses, ja us ho dic, una bona manera de carregar piles i deixar immediatament la mica de mandra que encara hi podríem tenir.




Parada per esmorzar inclosa, avui també tirem d'entrepans encara que a l'acabar ens esperen unes bones menges a Espinavell, un entrepà que entra d'allò més bé tot cercant una mica de recer i valorant el fet de poder fer cim... sembla que sí, ho provarem, sempre serem a temps de tirar enrere.



Després de la parada el terreny es comença a empinar de valent alhora que trepitgem les primeres neus que ja no ens deixaran fins el cim encara que tant la Ket com jo busquem l'itinerari idoni per no haver de treure els crampons i poder anar més segurs tot cercant trams on s'hi pugui avançar més còmodament.



Em recorda la pujada al Bastiments pel terreny, pel pendent, per alguna de les seves zigazagues... continuem pujant amb l'avanzadilla del Capi i el Yakman, seguits de la Laura i la Quima, nosaltres fent un bon parer amb una Martona pujant la mar de bé, al seu ritme, però constant i ferm després de deixar enrere quatre cabòries, el Pau fent la goma i patint com en ell és habitual, avui li tocarà fer de bou ferit, i tancant l'expedició el Jordi i la Susan, el Jordi avui encara va tou d'ahir ;-)))



Últim repetxó i ja som dalt, el vent ens ha acompanyat tota la pujada però sense ser res exagerat, paravent i amunt, el sol fa que la sensació tèrmica no sigui tan baixa i a dalt del cim encara s'hi estar prou bé tot esperant el moment per a deixar-n'hi constància.





El Pau s'encuida de deixar-hi la cinta, avui li toca a ell, off course, els altres mirem el fet amb respecte i recordant novament a la 3a, segurament avui, ella també estaria aquí amb nosaltres, bé, de fet, hi és i ens hi acompanya sempre en les nostres sortides, és un goig veure en un bon grapat de motxilles la cinta de la 3a.

Tornem a anar per avall, cercant un recer per a fer-hi una parada més còmode per acabar-nos l'entrepà i desar l'impermeable, ben plegadet o ben rebregat a gust del consumidor, perdem alçada, el vent disminueix, el sol s'imposa definitivament i la calor comença a apretar.



Una petita pèrdua la solventa el gps i el bon nas del Pau fins a trobar-hi la pista absolutament nevada on hi disfrutem de valent, moments, encara que curtets, per a cremar pota a tot drap fins a cercar l'últim collet del dia, el coll de Siern, per allargar una mica més la ruta i des d'aquí tornar a desfer el camí fins Espinavell.




La tornada des del coll és ràpida entre riures i més xerrameca, les dones la fan petar, el Pau i jo arreglem el País i a davant s'han d'aturar més del compte, jajaja... Al final, arribats a un tram més corredor, la majoria es llença avall mentre amb la Marta ens quedem al darrera amb la satisfacció de que mica en mica i passet a passet va superant la lesió.

Al Bar-Reataurant Can Jordi ens hi esperen unes bones cerveses tot fent temps per a menjar-hi de categoria... nois, carn de poltre sensacional, una exquisitesa desconeguda per a mi però que la vaig trobar boníssima, bon gènere i bona cuina. Ja ho veieu, al Pau tampoc li va agradar massa, jajaja...


Acaba un cap de setmana fantàstic, amb temps per a tot, però al cap i a la fi, d'una manera o d'una altra, amb uns o amb uns altres, anem sumant kms. i moments d'aquells que valen la pena, dels que fan gruix i omplen la saca, dels que fan camí...

Salut.