divendres, 25 de març del 2011

Marató de la Vall del Congost

Diumenge, 20 de març 2011 - 7h.47' 35
Aiguafreda (Vallès Oriental)


Després de la cita anual amb la Marató de Bcn, esdevenia en el calendari una altra cita anual, imprescindible i esperada any rera any com és la Marató de muntanya de la Vall del Congost, de la Völl del Congost o la Marató de l'Abuelo. En qualsevol dels casos, una Marató exemplar en tots els sentits, organitzatiu, recorregut, duresa, paissatgístic, diversitat de terreny, tècnica, casolana, altruísta ... us estic parlant d'una cursa 10, que fa que any rera any, ens retrobem un bon grapat de coneguts per tornar a disfrutar de les delícies de l'Abuelo.

A nivell particular, la reentré a la muntanya ja d'una manera definitiva, després del tastet de la setmana passada i d'haver deixat enrera els problemes del tendó produïts el passat mes de desembre. El fet de tornar a posar a prova la maquinària en un terreny duríssim i per poc que podés, que sortís una cursa una mica més bona que la de l'any passat. Per tant la motivació hi era i les ganes de trescar per la muntanya, bé, aquestes gairebé sempre hi són.



Una sortida a la part de darrera del pilot, em fa prendre l'inici amb calma, fent petar la xerrada i rient a tort i a dret amb el Pausident, Norbert, JPapiol, Sioux, Orzo, Natatxa, Dolo, n'Alpenser, l'Isma, Manolito ... és la cursa des d'un altre punt de vista, distès, amb suficiència, patint els embuts més que considerables sortint en aquesta posició, quan s'estrenyia el camí, a les pujades i fins i tot a les baixades més tècniques. De fet més que una Marató, per moments sembla una sortida dominical d'un grup d'amics.

No hi fa res, la cursa és molt llarga i amb suficient terreny per a recuperar el temps perdut i el fet que ara estigui estalviant forces potser farà que passi amb més garanties el temut Purgatori que any rera any em fa la guitza i m'estaborneix fins el punt de no recuperar-me fins l'arribada a meta. Fins i tot la meva posició tan endarrerida provoca sorpresa i alhora es tem per la meva integritat al trobar-me a la cua del pilot, en el primer creuement aqüatic sobre el km.6 ... el Gorditu, en JArtigas, el JLlopart, etc ja fa estona que han passat. A cop d'ull, l'endarreriment volta els 10', tampoc és res de l'altre món i absolutament recuperables durant el trajecte.


No obstant, el terreny que comença a empinar-se, va posant sense voler les coses a lloc i sense adonar-me'n, primer amb el Manolito i després en solitari vaig fent camí, anant perdent els meus companys de viatge que hi duia fins ara. Abans d'arribar al Pla de la Calma, km.10, comparteixo amb en Pitit del Km0, ponentí, que em coneix i em segueix les meves fetes, bona part de la cursa on li faig cinc cèntims del que li espera, en el seu debut en aquesta marató. De fet coincidirem durant molt bona part, ara fent la goma un, ara fent-la l'altra.

A dalt el Pla de la Calma hi ha molta animació, entre d'altres coses per la presència de l'Ardillita team, l'Àlex, n'Enric i en JBallesta que es prenen la cursa sense pressa. Després d'avituallar-nos reemprenem la marxa, ara de cara avall, entre prats ofanosos, corriols esplendorosos i camins a vessar d'aigua, alternant trams tècnics amb els més assequibles, tot fent-la petar, distesos, però fent camí, ostres, un grup de p... mare!

Al km.15, ja ens espera en Massa, a l'avituallament, més o menys continuen els +10' vers l'any passat, una minúcia a la muntanya i recuperables en un moment si hi ha pota. No m'encanto massa, el terreny es torna a empinar per afrontar "el Paraiso", vull anar al meu pas i m'adelanto al grup que he despenjat a la baixada. Sé que més d'hora que tard em tornaran a fer seu. Sento al JBallesta pel darrera i tinc el Gorditu a tiro, ell ha sortit esperitat tot i no saber el que li espera i ja ho comença a pagar. Novament els corriols són un regal de la naturalesa i et fan disfrutar del recorregut, ep, disfrutar?, senyal que vaig força bé!


Tot arribant a dalt ens reagrupem tots tres, ensumem la mitja i després d'una baixada tècnica i un troç de pista hi fem cap, no sense abans, haver trobat a faltar l'ambientació koalí que tant de fervor va aportar l'any passat i sense patir un ensurt en forma de torçada de turmell que em fa veure les estrelles, curiosament en un lloc amb perill 0 i amb nul.la dificultat, fet per altra banda bastant habitual segurament la baixada d'atenció en un terreny que en principi no ha de suposar cap entrebanc. Tot i l'endarreriment que em suposa aquest fet, els torno a enllaçar i supero abans de l'avituallament de la mitja, d'aquesta manera podré esmerçar més estona en menjar i beure per afrontar el temible tallafocs i el meu compte pendent ... el Purgatori.

Aquesta vegada el tallafocs és més frondós i no dóna aquella sensació de tallafoc-tallafoc, pelat i exposat al Sol, això sí, continua empinant-se fins al cel, de tant en tant tothom ha de fer un moment de pausa per a recuperar l'alè. He tornat a sortir primer, veig patir el Gorditu uns metres darrera meu i el JBallesta s'em fa fonedís. Jo aprofitaré, una vegada arribat a dalt i recuperar el ritme de marxa, per menjar de nou una mica i prendre'm un gel, potser psicològic, però tinc ganes per retrobar-me amb la meva bèstia negre.

Un altra avituallament, mínima parada, i de cara avall per recuperar temps, de nou camí a vessar d'aigua, primer esquivant els pèlags, després ... corriol magnífic, amb la quarta i cinquena dona, un troç de dona la banyolina, Mariona?, acompanyada per un altre corredor de la zona que li fa una mica de guardespatlles, un troç d'home que no voldria pas fer-lo enfadar, jajaja... baixada tècnica, recupero, em sento amb pota, ja falta poc, a veure si podem fer un bon grupeto, em deixaré portar i sigilosament xuparé roda sempre i quan els ritmes siguin similars. Ho són, vaig còmode i estem en ple Purgatori, fent camí, ells xerrant, jo escoltant, concentrat en el meu desafiament, aquí està la carrera, superada aquesta dificultat, tot i quedà molt, tot i que pots defallir en qualsevol moment, etcetcetc ... hauré fet un pas prou important.

Continua la zigazaga, però la vegetació sembla que es vagi obrin, senyal inequívoca de que ja estem a la part final, tot i que, si vas tocat, ja fa estona que et pot semblar arribar a dalt. No és el cas, ja hi som, el Purgatori ja és meu i amb molta suficiència, això sí, he de deixar tan bona companyia, per a buscar un lloc a recer dels ulls, però que em deixi veure el pas dels corredors, pocs metres abans de Can Bellver, ja que necessito una parada tècnica, un regal al cos per la feina feta, jajaja...

Un plaer quan m'incorporo de nou i en JBallesta m'acompanya triomfant a l'històric avituallament de Can Bellver, on ens reben, en Martox, en Hanrath i en XColl, com a col.laboradors de la cursa, més un JPapiol que ha dit prou a la mitja i que com un llampec ja es trobava en aquest punt, amén de les incombustibles Assumpta, ara ja fa més bona cara al veure la meva recuperació de posicions, la Isabel i la Núria Papiola. La fem petar una estona, no la mitja hora que vaig necessitar l'any passat per a recuperar-me, sentat en una cadira mig grogui. El dia es comença a tapar i la gent que està parada té força fred, per contra, pels que correm sembla que la calor amenaçadora, té tendència a esvaïr-se.




Inicio camí, ja hem recuperat un grapat de minuts al crono, el Tagamanent es fa en un suspir i la llarga baixada cap al Figaró permet fer una barqueta en aquest trajecte capitanejada per l'incombustible JBallesta que en els trams més corribles ens fa treure el fetge per la boca, on acompanyat pel Jaume Soler (Capderec), fem el que podem, bé la goma vull dir, jajaja... A l'avituallament ens tornem a reagupar, així com a baix la carretera, però jo no vaig còmode, el turmell fa nyigui-nyogui per la torçada al Paraiso, les sabatilles estàn massa gastades i em fa ser prudent i a nivell d'estòmac, massa potipoti i em torna a agafar un altre rampell. Per sort se m'apareix la Verge en forma de l'Assumpta amb el cotxe, estic salvat, agafo paper i m'amago darrera unes canyes ... uff!!!!, per poc, jajaja...




Ara em comença una nova cursa, perdo el grupet en la meva parada i sé que no els tornaré a veure més, per altra banda sé el que em queda, ara ja no vaig tan fi, però encara m'hi puc esforçar una mica per a no perdre-hi massa. Creuo el riu, ajudat per unes cintes que sense fer res et dóna confiança, per contra i manca la corda per pujar a dalt el camí. Tan fa, de seguit hi ha bon terreny, corrible, però ara ja amb més pena que glòria, amb dos corredors de negre que van junts, tots tres farem la goma fins el final. Tram més tècnic, de pujada, sé que tinc una hora des de baix el riu fins dalt la Trona per tant ni m'hi capfico ni faig res, tot i que ara miro el rellotge massa sovint, senyal de que ja costa passar els kms. i el temps.

Avituallament a mitja pujada, torna a fer calor, el terreny torna a fer suar. Mentre intento recuperar-me en l'avituallament, em passa la Montse Sisteré, no n'havia sabut res en tota la cursa i resulta que ha sortit mitja hora més tard per un malentès, va esporoguida, gairebé no s'atura i va a totes. Torno a coincidir amb el Capderec, que va de més a menys, i el Pitit que ha regulat molt bé i que havia perdut de vista feia moltes hores i s'ha incrustat com una paparra al grup de l'Ardillita que se n'encarrega del grupet. Jo intentaré afegir-m'hi, si més no fins al cim, per no fer-se tan feixuc. La xerrameca ja no es tan fluida i la tropa va tocada, les rampes són dures i tot sovint se senten els esbufecs tot perdent alguna que altre unitat i recollint algun que altre "cadàver" pel camí. Sempre hi ha algú que no ha calculat bé i va pitjor que tú.

Ja som dalt, uns metres corribles per estirar les cames i afrontar el torrent de Valldàneu, tècnic, em recupero, torno a fer forat al meu favor, sé que em tornaran a agafar i tot això que tinc. Un traguet a baix la masia i pista amunt fins uns corriols, altra vegada preciosos, on el grup es torna a reagrupar abans dels últims 400m., una paret mortal a aquestes alçades de carrera, on amb l'Alex arribem com podem a dalt.

Ara sí, ja estem, restaran 4kms. per l'arribada, altra vegada troç corrible que aprofita l'Alex per enllaçar amb el grup, jo ja en tinc prou, no em deixo anar però tampoc malgasto el poc que queda, tot esperant de nou la baixada per a perdre el menys temps possible. Torno a trobar els de negre, que ja a la baixada els deixo enrera definitivament, i sorprenentment em trobo al Massa en direcció contraria en busca de la Carme, "mira que és buena persona".

Entrada al poble, més sencer que l'any passat, on vam entrar agafats de la mà amb en JLlopart en la seva marató 101, encara amb ganes de córrer, amb una bona esgarrapada al crono, gairebé tres quarts d'hora menys i veient que mica en mica puc tornar a començar, això sí, la torçada em deixa el turmell com una bota una vegada treta la sabatilla i veure el desgavell produït. No és res que no es pugui resoldre amb gel i antiinflamatoris i espero no faci la guitza a l'UTAG.



Després d'una bona i merescuda dutxa, jubilo les sabatilles que tants kilòmetres de glòria m'han donat, però que avui justejaven per aquesta escomesa. Encara entra gent, el Capderec, el Gorditu, n'Alpenser ... compartim xerrada amb els arribats i amb els que ja fa estona estan nèts i polits, els que han acabat i els que han acabat abans d'hora. Satisfacció general, agraïments per l'organització i esperonar-los per l'any vinent. Hi serem, la cursa i els que l'organitzen s'ho mereixen.

Ah! i tant ... tots cap el Racó per a fer-hi un bon dinar, riure el que convingui, refer calendaris i objectius, potser l'àpat en sí, és el de menys ... i el que costa marxar-hi!, de fet hi hem arribat ben fosc i arribem a casa de la mateixa manera, però això sí ... una mica més feliços.


Salut.

dilluns, 14 de març del 2011

Trescada garrotxina

Diumenge, 13 de març 2011
Sadernes (Alta Garrotxa)
30 kms. - 5h. 25'



Bon grupet el que vàrem fer el diumenge per terres garrotxínes, JArtigas, Ramon (i en Pitt), Massa, Yves, Alpenser, JTolosa i un servidor , que ens endinsàrem de nou, muntanya enllà, per satisfer les nostres necessitats de natura.

L'endemà de tot un dia de pluja, avui toca un dia magnífic, amb aigua per tot arreu i uns corriols espectaculars, una vegetació ofanosa, el riu amb cabdal abundant que en algun punt ens fa recular i en d'altres ens hem de remullar, en algun moment, fins la mateixa cintura.

La ruta s'inicia a Sadernes i és previst acabar a Beuda, lloc on hi dinarem. Començament trotador per pista que ben aviat deixem per endinsar-nos per un bonic corriol passant per sobre el pont que ja ens deix entreveure que passar el riu, serà una missió complicada. Efectivament, el primer intent, tot i un Alpenser voluntariós, ens fa enrera, havent de canviar sobre la marxa l'itinerari previst.

Això ens portarà cap a Talaixà, després de cercar la nova ruta i d'alguna que d'altra marrada. Pas d'entrenament, amb reagrupaments quan cal i a escollir pels més en forma o pels que van reservant. Talaixà, ens portarà a SAniol, recorregut que reconec de l'UTAG de l'any passat. Bons corriols de cara avall on hi puc treure la "carbonilla", no sense llepar de cul a terra, quedant-me el canell sota el cos, el dolent, el que em vaig trencar fa anys i que per un moment temo el pitjor. Afortunadament, tot queda en un ensurt, adolorit, però sense conseqüències, així doncs, procurant no perdre roda en el grup capdavanter, fem cap a SAniol, on abans d'arribar-hi tornem a quedar bocabadats de la majestuositat del salt de la núvia, una paret que realment et fa treure el singlot.



Aprofitem la breu espera per a fer-hi un mos, avui a SAniol no hi ha ni una rata, degut a les evidents dificultats per a arribar-hi, quan segurament, un diumenge, hauria està ple de gent.

Reagrupament i ara toca posar-se les piles per afrontar el coll de Basegoda, on a poc d'iniciar la marxa en Pitt, al veure un parell de cabirols, surt esperitat al seu darrera. Tornem a fer una parada per reconduïr la bèstia no sense el neguit del seu amo, jajaja....


Ara sí, no hi ha més remei que creuar el riu, o això o tocaria desfer camí ... suposo. Baixa cabalós, brugint, fa una mica de respecte, però és una pas estret i amb set o vuit passes estem a l'altra banda, no sense mullar-nos fins la cintura.

Una vegada passada aquesta petita aventura ja enfilem corriol amunt, serà una hora i mitja de pujada constant, d'un bon desnivell, tocarà patir quelcom, però alhora encisat per l'entorn. Torno a reconèixa la traça d'ara farà un any, on en aquest tram, el grup de l'UTAG, començava a perdre unitats, això sí, amb uns quants kms. més a les cames.

En principi, hauriem de fer el cim del Basegoda, però de reüll, comencem a veure que el temps per arribar a l'hora reservada al dinar, se'ns tira a sobre, tot degut a la marrada que hem hagut de fer el principi al no poder creuar el riu..

Dos cabirols més tornen a embogir al Pitt, però ara en Ramon, ja no surt darrera seu, ja farà cap. Hi si, fa cap, però després de moooolta estona i quan el Ramon ja es veia l'endemà anar-l'ho recollir. Això sí, durant bona part d'aquest trajecte, l'anava cridant i suposo que el gos, com a caçador que és, anava controlant, tot i la cara "de buena persona", orelles avall, va posar quan ens va retrobar.



Arribats a dalt el coll i de recollir totes les unitats, es descarta fer cim, es descarta acabar a Beuda i tornarem cap a Sadernes, lloc on hem iniciat l'itinerari.

Una pista ens hi durà, mitja hora llarga pels que ténen més pota ( a l'indicador del camí indica 1h.50'), gairebé una hora pels que les pistes se'ns atrevessen, primer de terra, després encimentada, sempre de cara avall, molt corrible si hi ha gas, per acumular rbisonte, els que no en ténen tant.

Arribats als cotxes, cap a Beuda, lloc on acabarem la sortida amb unes bones menges, bona companyia i molt ben atesos per unes simpàtiques noies, tot un exemple d'integració, vingudes de l'est, i amb clara vocació d'adaptar-se a l'entorn.

Així doncs, després de passar pàgina de la Marató barcelonina, de cap a la muntanya, on ja han caigut els primers kilometrets, en uns paratges espectaculars i on millor companyia no l'haguera trobada enlloc. Propera estació, Marató de la Vall del Congost, una marató de les dures, però alhora també molt gratificant i on tornarem a compartir kms. amb força amics i coneguts.

Salut.

divendres, 11 de març del 2011

Marató de Barcelona

Diumenge, 6 de març 2011 - 4h. 17' 53


42,195 ... són: 1. Passió. 2. Constància. 3. Paciència. 4. Ganes. 5. Força. 6. Silenci. 7. Energia. 8. Confiança. 9. Inconsciència. 10. Generositat. 11. Emoció. 12. Egoisme. 13. Dolor. 14. Imprevistos. 15. Ànims. 16. Potència. 17. Ambició. 18. Esforç. 19. Llibertat. 20. Il·lusió. 21. Reptes. 22. Suor. 23. Rivalitat. 24. Por. 25. Somnis. 26. Dubtes. 27. Aspiració. 28. Seguretat. 29. Companyerisme. 30. Dolor. 31. Plenitud. 32. Competitivitat. 33. Complexos. 34. Voluntat. 35. Penediment. 36. Heroïcitat. 37. Solidaritat. 38. Feblesa. 39. Previsió. 40. Prudència. 41. Alegria. 42. Glòria i 195 sensacions més, que són absolutament indescriptibles.

Mai he fet una marató i no crec que mai en faci cap. Però n'he vist unes quantes de ben a prop. De tan a prop que m'han fet plorar i m'han fet emocionar. He vist aquells cossos, al límit, travessar la meta com qui trepitja l'Olimp. He vist homes plorar com nens i nens córrer com homes. Dones demostrant-se que poden i vells demostrant-ho als altres. He vist nois que no han necessitat cames i noies que n'han necessitat quatre, per acabar. He vist pares que carregaven els fills a les espatlles i mares que buscaven entre el públic el seu pare, ja ancià, per dir-los: "Ho he aconseguit". He vist cames que es rendien a pocs metres de l'arribada i voluntats que podien més que el propi cos. He vist somnis fets realitats i vanitats fetes miques. He vist sang, suor i llàgrimes, però també somriures, abraçades i plors de felicitat. He vist l'orgull i la decepció, el reconeixement i la solitud, el patiment i la joia. Però jo mai no he fet una marató i no crec que mai en faci cap. Per això només puc provar de descriure amb paraules el que passa pel cap d'aquells valents que en un moment o altre de la seva vida s'han atrevit a cordar-se les vambes per demostrar que sí, que ells podien. I han pogut.

TATIANA SISQUELLA


He volgut començar aquesta vegada amb un article del diari Ara de la Tatiana Sisquella, on al meu entendre, clava a la perfecció, el sentiment que pot experimentar tot corredor a l'afrontar-se a aquesta mítica distància de 42kms.195m. No cal dir que tot aquest reguitzell d'emocions agafen la màxima plenitud per tot aquell que hi debuta i, en contra, van disminuint pel que any rera any va acumulant experiències, no deixant mai de sentir, un cuquet per dins tan quan estàs a la línea de sortida, com en algun punt del recorregut i tanmateix quan creues la línea d'arribada.



Tornem a ser a Barcelona, la nostra cita anual amb l'asfalt de la capital, tanmateix córrer un dia a l'any envoltat de 15.000 atletes, també em fa patxoca, i ara des de fa uns anys, córrer a Bcn torna a ser un plaer, en una marató ja plenament consolidada i que va agafant any rera any un protagonisme dins les maratons europees.

Hi tornem amb el plantejament gens agoserat de les sub4h. igual que l'any passat i pràcticament amb la mateixa companyia, tret de l'incorporació dels dos gorditus, el senior i el junior, que també debuta en la distància, amén de l'ajut inestimable de tota una garantia com és en JArtigas que ens acompanyarà i tastarà l'asfalt barceloní on hi feia anys que el tenia aparcat.

Retrobament amb amics i companys de batalles a les escales de les fonts de Montjuic, per inmortalitzar-nos un any més, en una fotografia de record. Nervis entre els debutants i els que durant mesos, han estat preparant la cursa sigui per a rebaixar les seves marques o sigui per a poder acabar-la dignament o per primera vegada.


El temps se'ns tira a tots a sobre i les últimes corredisses per enllestir els últims detalls, deixar la roba, fer l'última incursió als lavabos, acomiadar-se de la familia i amics, que per altra banda faran la seva marató particular amb el seguiment de la cursa, fet que implica anar amb el metro amunt i avall i quedar tan o més baldats que els propis corredors.

Enfilem el calaix de sortida, primer amb un mínim de rigurositat, després, ja que tothom espera a última hora i la cursa és a punt de començar, ja obren portes i kampi-ki-pugui. Afortunadament estem ben situats, força endavant per evitar els primers taps tot just a la sortida, a l'alçada de Creu Coberta. Dos minuts després del tret de sortida passem per sota l'arc de la sortida, tanmateix d'aquí unes hores esdevindrà l'arc d'arribada per la gran multitud de corredors que s'apleguen enguany, uns 15.000, tot un record. Hores més tard també es batrà el número d'atletes arribats en una marató a la Península, més de 12.000. La consolidació de la marató de Bcn ja és un fet.



Sortida ràpida, com gairebé totes, on la gent ja es vol situar bé a les primeres de canvi. Aconseguim fer-ho, sense problemes, i ben aviat ja agafem velocitat de creuer, 5'30km, aixó vol dir 3h.52', amb vuit minuts de coixí per una possible devallada.
Fa un dia magnífic, ara fresqueta que de seguida dóna pas als primers esbufecs i les primeres suades, desapareixent la fresqueta inicial i intuint-se un dia calurós per el que venim a fer, a més de l'humitat que caracteritza el nostre País.

Jo, en el fons, sé que no estic com l'any passat, dos mesos després de les 24h. pràcticament parat degut a les seqüeles de l'experiència Can Dragoniana, provocant una falta de kms. i entrenaments del tot necessaris per afrontar aquest nou repte. Però allà estic, amb uns gels per si de cas i algun ibu per si també hi col.labora. Per nosaltres baixar de 4h. no hauria de suposar un esforç extra, però de totes maneres, si no s'està bé, es pot fer moooolt llarg.



Pujem pel Camp Nou, la Masía, Pricesa Sofía i pel lateral de la Diagonal avall tot passant els primers 5kms. i encarant de nou Plaça Espanya, punt de sortida i arribada on s'hi congrega una multitud de gent. Abans, però, toca parada tècnica, curta però necessaria, uns metres abans del km10 - 54'12 i de donar-nos i bon bany d'entusiasme.

Ja són 10kms., suficients per saber per on aniran els trets. La Travessera de les Corts s'ha fet llarga, així com l'avinguda Madrid. No vaig malament, però no vaig ni suelto ni sobrat. El fet podria ser atribuible a l'inici de cursa, però a aquestes alçades, el ritme de la cursa ja ha d'estar plenament consolidat, fet que el crono corrabora, amb 45s. més de coixí, però les sensacions que no són lo fines que un voldria.



Després dels ànims de la gent, Gran Via avall fins el Passeig de Gràcia, en clara pujada mentre no arriba el gir a la dreta, C.Rosselló, on hi ha situat el km15. El grupet continua compacte, tot i una petita escaramussa del Pugui i del Gatell, hi continuem portant el projecte sota control, marcant els temps previstos. Però això no em preocupa, les sensacions no acaben de ser les idoneas i hores d'ara ja sé que patiré. Hauré d'agafar-me als gels, potser un als kms.20-30-40 i pregar que facin efecte, si ha de venir la devallada que sigui a meta, jajaja...

Espectacular la Sagrada Família, un altre punt amb una munió de gent impressionant, també fa estona hem passat per davant la Pedrera, però aquesta no ha reclamat tant el nostre interès. C.València i Meridiana, troç lletjot, molt obert, però on en la segona part els corredors ens creuem durant una bona estona. Ja ens ha passat els dos Koala's (Carletes i Manolito) i ara ho fa en Malfieten, tot cofoi com el qui no vol la cosa, jo li dic que apreti una mica més, doncs jo vaig amb la llengua fòra i ell fresc com una rosa. Ha sortit mal situat, peruc i "reservón" i ha acabat ... sobrat.

Km.20 - 1h.48' 50, més del mateix, perfecte en quant al temps, nefast de sensacions, sense veure la fi a la situació i poder-ne sortir el més aviat possible, si nó la clatellada pot ser en qualsevol moment. Em guardo el primer atac al Coup de Fouet, pel 25, i a partir d'aleshores aniré fent.




Felip ll avall tot passant el pont de Calatrava i gir a l'esquerra per tornar a fer un troç de Gran Via, el tram del Besòs, lleig com una mala cosa, per desconectar i no atabalar-s'hi, tot i que ja hi ha gent que comença a tirar la tovallola i comença a caminar. Aquí el gorditu jr. ja fa la goma i de mica en mica va perdent contacte, de fet ja no el veuriem més. Gir a la dreta, per la Rambla Prim, en baixada i (ara sóc jo el que começa a fer la goma) que ens portarà a un dels punt clau de la marató, al Fòrum, caixa o faixa per la majoria de corredors, sia per obtenir una bona marca o sia per poder acabar-la.

Ja ho tinc decidit, petita parada al km.25, m'avituallaré bé, em pendré el primer gel i xino-xano continuaré camí. Això suposa deixar la barqueta, amb una senyal, el capità JArtigas, comprèn la situació, ell és el primer de veure qui peta fi i qui no. A partir d'ara, ell portarà la barqueta a bon port.

Un cop baix, però jo no seré mai una rèmura per ningú. És un esport per no piular, ja que l'asfalt, en aquest cas, i la muntanya en d'altres, posa a cadascú al seu lloc. Ja m'he fet l'idea tot buscant micro-objectius, el proper poder arribar al 30 i fer la mateixa operació, avituallar-me bé i gel, voleu dir que tard o d'hora no em farà efecte alguna cosa i podré reemprendre camí?


Són dos kilòmetres i mig amunt fins la torre Agbar i dos i mig més, avall per a tornar al Fòrum. Pel mig d'aquest amunt i avall i passa el tramvia, avui penso inoperatiu per culpa de la cursa, i tanmateix els corredors ens tornem a creuar, aquesta vegada a major distància. Una parella m'anima entusiasta, però no esbrino qui són, tampoc m'aturo a comprovar-ho, potser el Marc i la Silvia de Berga, reflexió feta una vegada arribats a casa, in situ he sigut incapaç de saber qui eren :-(

Vaig molt petat, però la cridòria i la qüantitat de gent és tan gran, tot just abans de girar i anar pels altres 2'5, que em veig incapaç de caminar, això sí, m'arrossego com un llimac. A l'Assumpta ja no cal dir-li res, ja sap que vaig a la deriva i que avui pinten "bastus". Els kilòmetres costen de passar i el ritme va decaient, amb la qual cosa el nombre d'atletes que comencen a passar-me per sobre, cada vegada s'incrementa més. Encara hi hauria una altra sorpresa abans del km. l'aparició de la RCicling, del JBallesta i l'Elena, que també són testimonis del meu calvari.

Km.30 - 2h.47' 43 i falten dotze kms., ostres si els faig a 7' encara puc baixar de les 4h., quina pena haver de refiar d'anar a 7'km. Vinga un brot d'optimisme torna a mí. Avituallament i un altre gel per a cel.lebrar-ho. Sé que a l'avinguda Litoral he de tenir paciència i una mica de sacrifici per poder aguantar, tornarem a entrar a Bcn, Parc de la Ciutadella Arc de Triomf, Plaça Catalunya, la Catedral, Plaça Sant Jaume, les Rambles ... el millor de la marató.

Però res fa efecte i les cames segueixen sense respondre. Molta gent va caminant, una munió em continuen passant per sobre, la moral ensorrada, més quan abans d'arribar a les Torres Mapfre, m'adelanta el globus de les 4h. ... tocat i enfonsat.




Amb empentes i rodolons arribo al km.35, només queden set, però ja fa estona que combino el ca-co i quan decideixo córrer, bé no sé si atempto contra la definició de córrer. A l'Arc de Triomf hi paro un momentet per avaluar el meu estat amb l'Assumpta, " no va bé, oi? " jajaja... no, però tard o d'hora arribaré, bé més tard que d'hora i segurament hipotecant el vermut, doncs avui no estaré per massa orgues quan acabi.

Passadís estret pels corredors, més cridoria i animació ... espectacular! moments de "subidon" que fan humitejar els ulls i plorar a llàgrima viva per dins, dec tenir l'estòmac inundat.

Urquinaona, Plaça Catalunya, impossible caminar tot i tenir les cames a punt d'explotar. Aquí, hi trobo l'Abel, el Cargol de Km0, on també dóna suport als corredors amb un bon esquellot, kms. abans, n'Albertbo, també de Km0 i germà d'en Jordi, Buff de correcats, també s'esmerçava amb una guitarra dalt d'una vorera. També algún crit de suport d'entre la multitud que no logro esbrinar la seva procedència ni l'autor del mateix.

Portal de l'Àngel, La Catedral, on hi ha l'avituallament de corredors.cat, però hi esbrino poques coneixènces tret d'en Sancli, company i amic del Malfieten, que també em dóna el seu suport.
Via Laietana, tot el carre Ferran, amb la seva Plaça SJaume, Les Rambles ... hi continua havent-hi molta gent, de fet són punts molt turístics i els corredors es barregen amb la gent de peu, guiris i autòctens, uns que ens presten la seva atenció, d'altres que els molesta la nostra presència.
Colom, Paral.lel, Ronda de SPau, km.40 - 4h.02' 18, uff!!!! ja fa estona que no em surten els números i estona que m'avergonyeixo de no poder anar ni a 7' al km. tan sols vull acabar d'una vegada, no cal dir que no estic disfrutant gens ni mica doncs estic física i mentalment esgotat i derrotat, he rebut una bona clatellada.
Per fi el carrer Sepulveda i al fons l'arribada, ara ja ho tinc, a 7' llargs però l'agonia es va acabant. Plaça d'Espanya, novament gran qüantitat de gent, un èxit total, crtits d'ànim d'entre el públic, segueixo sense reconeixa a ningú, més plorera interna, 200 metres de glòria que en aquesta ocasió no els asseboreixo en tot el seu esplendor, no estic content (al contrari d'altres atletes que m'envolten, eufòrics i embogits d'alegria) i no hi ha res que cel.lebrar, tret de que és la marató núm.50 i suposo que això ja és prou motiu per estar content.





Tampoc m'hi estic gaire a l'àrea d'arribada, tampoc hi veig massa coneguts i per altra banda, no és que tingui massa ganes de xerrera, per tant, cap a la sortida, on l'Assumpta m'espera amb una medalla sorpresa, la de la 50ena. marató, sens dubte la millor de totes, una gran sorpresa!

A les escales coincidim amb el Massa, 3h.15', kil va parir!!!!, jajaja... i el capità Artigas que m'evalua el desembarcament de la barqueta que com no podia ser d'una altra manera, ha arribat a bon port, tots sota 4h. per tant "misión cumplida" i a per la propera.
De fet no veiem a ningú més tret de saludar a en Toni Korfbaler, llebre oficial de 3h.45' i d'en Meep, president de correcats que ha fet la marató amb el Debutante que tornava a la "guerra" després d'una bona temporada lesionat.



Així doncs enfilem les escales mecàniques i toquem retirada, no sense abans de pujar al cotxe, fer la cerveseta de rigor i comentar una mica la jugada i alhora començar el reguitzell de trucades per posar-nos al dia de com ha anat tot plegat a la resta de companys, sobretot als debutants pels quals haurà estat un dia inoblidable, com inoblidable també serà per a mí aquesta cinquantena marató.

Ara toca tornar a la muntanya, després d'aquest pas fugaç per l'asfalt, però per poc que pugui no penso faltar mai a la cita de la capital, ara val la pena córrer a Bcn, lluny queda aquella marató de poc més de 2.000 corredors que sortia de Mataró, recorria tota la costa per arribar a Bcn per polígons deserts, carreteres solitàries ... i acabava a l'Estadi de Montjuïc, al menys hi havia alguna cosa bona, tot i que arribar-hi costava Déu i ajuda, carrer Lleida, etc. Ara és una marató consolidada a nivell europeu i mundialment tinguda en compte. Al 96 hi vaig clavar la primera estaca, avui la 50ena.


Salut.