Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris marxes de resistència. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris marxes de resistència. Mostrar tots els missatges

dilluns, 13 de maig del 2013

7Cims

Diumenge, 5 de maig 2013
58 kms. - 8h.54' 43
Torrelles de Foix (Alt Penedès)


Ja és ben sabut que l'afició per aquest esport va creixent cada día més, i tanmateix, també en són molts els que volen experimentar quelcom més, quelcom diferent, viure i sentir quan creuem una barrera, tan de kms. com d'hores i saber-ne les sensacions, les bones i les dolentes. De mica en mica, si no es defalleix a les primeres de canvi, haurà nascut un nou home/dona ultra. El cartell convida a afrontar aquest repte en una marxa/cursa apte pels que hi debuten, i assequible per a tothom donat el seu baix nivell tècnic, molt corredora, on la principal dificultat rau en la distància, sobretot si no s'hi està acostumat, encara que el temps a emprar-hi no en sigui excessiu.

Hi acostumem a coincidir molts coneguts, com dirien a Castella... "veteranos y noveles", però tots amb ganes de guerra, la majoria, dies i mesos preparant la marxa/cursa (encara que ens centrerem talment fós una cursa), alguns hi debuten, d'altres, hi coincidim any rere any. Enguany hi havia la intenció de preparar-la mínimament bé i presentar batalla, després de perdrem l'edició de l'any passat coincidint amb la Marató del Cap de Creus, però aquest any és complicat plantejar-me un calendari solvent i intentar complir en els entrenaments, segurament el cap i conseqüentment les cames, no estan per a massa òrgues.


La fresca del matí ens fa espavilar i en principi, quatre núvols ens estalviaran tenir massa calor, un altre hàndicap en aquesta cursa a tenir en compte. Fets els últims retocs, ens plantem a la línea de sortida, enmig de molts companys, castellers, ex-futbolístes, excursionístes... i també de grans atletes, sembla, la rambla de Vilafranca!!!!

Compartirem ruta amb la Montse Bou, una nouvinguda a aquest món de la muntanya encara que ja fa dies que hi batalla, però serà el seu primer 7Cims i per primera vegada correrà una distància tan llarga. Sempre m'ha agradat fer d'amfitrió, si s'em permet el terme, i gairebé sempre he tingut l'oportunitat d'anar molt ben acompanyat. Ja fa cinc anys quan van venir els nostres amics de Lleida, en Crit, en Joker i en JBru, vam fer un trenet de primera, o fa dos anys amb en JArtigas i la Montse Sisteré que va ser primera dona, o a la Marató de Bcn del 2010 en el debut de mitja dotzena de vilafranquins, o en la MpM, amb el Karim i l'Elena, etcetcetc...





Comentem quatre cosetes, com ara sortir davant dels marxaires i no encantar-se a la sortida per evitar algun tap que altre. En poc més de mitja hora ja estarem dalt del Clapí Vell. Sortim alegres, per davant dels caminadors, encara que no entenc com ens en trobem algun a primera fila, i ens evitem el tap abans d'entrar al corriol. De seguida ja trobem als primers fotògrafs, un d'ells fotografiarà la marxa/cursa des de dins, és a dir, carregat amb la càmera i els accessoris i com un corredor més... tela.

Ja deixem el corriol i enfilem pista amunt, hora de que tothom es vagi situant si ha sortit de més enrere o es vagi situant més endavant si ha volgut sortir molt prudent. Continuem saludant a molta gent, uns ja no els veuríem més, d'altres, coincidirem més endavant en alguns trams del recorregut fins que la propia carrera i la pròpia muntanya, ens situi a cadascú al lloc que li correspon.

Al primer cim ja ens espera la catifa de control, una de les novetats d'enguany, mentre el dia avança i comencen a escampar els núvols. Amb la inercia vaig avançant, deixant la Montse una mica al darrera però sempre amb el retrovisor posat, no hi ha problema si queda uns metres despenjada, encara no ha agafat el ritme i esbufega més del compte, ha d'agafar el seu punt de comoditat.




Clapí Vell, 704m., 34', exactament el mateix temps de fa dos anys on finalitzàvem en 8h.03', són les referències que porto per avui encara que desconec les novetats de l'últim tram, diuen que més dur. Catifa i tiro avall amb la intenció de fer el puig de l'Àliga, 698m., a escassos minuts del Clapí, aleshores farem reagrupament ja que serà tot trote fins a Pla de Manlleu.

No tarda massa en arribar la Montse on s'hi ha afegit momentàneament el Kiku que aviat perderem de vista en la baixada. També coincidim amb un històric, en Fèlix Miró, que ja ha caigut i en el primer avituallament líquid intenta rentar-se una mica. Faria camí amb nosaltres fins a Pla de Manlleu, bona companyia que ajuda a que passin els primers kms. i a fe de Déu que estem distrets... no calla ni sota l'aigua!!!!

Pla de Manlleu, ens hi aturem molt poc a l'avituallament, encara que invito a afegir-s'hi al Pau Senabre, 16 anyets, tot il.lusió i molta empenta, també és el seu primer 7Cims i l'encara amb respecte però amb ganes de menjar-se el món. Ho té tot programat, en sobrets que els seus suporters li aniran donant... que si el dinar, uns gels de no sé què, que si el berenar, un gels de no sé què més... també casteller i sempre interessat i preguntant sobre les ultres de muntanya, el jovent puja fort encara que una mica pillat, al dir-me que ja pot plegar al tenir una foto corrent amb mi, tot veient a l'Assumpta al peu de camí, jajaja... els Paus, deuen tenir quelcom d'especial.



També deixem Aiguaviva al darrera, mentre ens avança la que serà 3a. noia, encara que erroneament, ens diuen durant molts kms., que la Montse és la tercera. Ens apropem a Vallflor on ens espera el primer avituallament i on començarà la dificultat més important del dia... el Montmell, 861m., 400m. de desnivell possitiu en un parell de kms. Hi tornem a trobar al Kiku, fa pocs dies que va fer la Trailwalker, per tant un altre pura sang, ex-futbolista, sempre fent esport, el conec des de... uff!!!! però també amb respecte vers el seu primer 7Cims.


Tirem amunt de seguida mentre en Pau sembla quedar-se a l'avituallament, encara ha d'aprendre que s'ha d'anar per feina. La Montse ja ha anat agafant un ritmet còmode i la respiració ja és més correcte, però ara cal un bon esforç tot començant a pujar el Montmell. El Kiku es queda uns metres per a tirar quatre fotos i la Montse i jo, fem via, sempre enganxada al darrera sense perdre ni un metre fins arribar al collet abans del cim.

Em sembla veure al Pau a la llunyania amb una gorra blanca i utilitzant els pals per a pujar, mentre, continuaré cap al cim tot esperant a la Montse que finalment ha perdut uns metres, encara que va bé, potser he estat jo el que he tirat una mica més del compte. Fem cim, 2h.28', 6' per sobre, però si fa no fa... Ara, una llarga cresta ens portarà fins a una gran creu de ciment on ja començarem a baixar per un corriol prou tècnic, fent cap a l'ermita de SMiquel on hi tornarem a trobar un altre punt líquid.



En l'aturada, s'hi torna a afegir el Kiku, ara si que ja compartiríem cursa fins el final, bé... ell, si. El grupet de tres unitats fem via per un dels corriols més bonics de la marxa, ombrívol, corrible, encara que tans sols ens dura dos kilometrets de res, just, abans de tornar a passar per sobre d'una catifa i creuar la carretera, on per contra, comença un dels trams més lletjots i enganxadissos del trajecte, un tram llarg, de gairebé 10kms. de puja i baixa, és el tram del coll de SMarc i del coll de Selma.

Ja veig la Montse on fire, ara vé el seu terreny, d'aquells caps durs que no paren de córrer si tú no pares, en el pla, "falsos llanos", uff!!! i a mi que això, ja ho sabeu, em mata. Sempre he admirat a les dones quan he coincidit a la muntanya, i han estat unes quantes, veure-les apretar les dents, saber patir, sigui pujant, sigui amb aquell ritmet bisonte que et va minant. Ténen un plus que els homes no tenim, almenys jo, i no em canso d'admirar-les i de treurem el barret... la Teresa, la Sisteré, l'Isabel, la Valerie, la Chigaya, l'Anna Sebastián, la Mireia, la Laura, l'Elena, la Dolo, la Mesi, etcetcetc... ja en podré afegir un parell més, la Montse i la seva amiga Anna Valle.

A més d'aquestes cabòries, el terreny permet anant-la fer petant i ens posem entre tots tres mínimament al dia. Feia temps que no havia coincidit tant amb el Kiku, i a la Montse, poc la coneixia. A la festa s'hi afegeix un altre il.lustre, en Manel Soler, un altre històric on els hi hagi. Ara tancarem barqueta, tots quatre farem camí. El Manel sempre està lesionat, apedaçat per a tot arreu, sempre plorant, però és tota una garantia, fins i tot mermat.




És bona companyia, experimentat en mil batalles ens ajuda a passar aquest enganxifós tram. La Montse ens fa riure explicant-nos el secret dels gels i a més, ens confessa que té un bateig, a les cinc de la tarda!!!! #kisencuidaixò, jajaja... ep! que també hi ha temps per a tocar temes més seriosos, com l'educació, la feina, els fills, els i si..., els famosos, i si...

Abans d'arribar al coll de la Torreta, trobem tot caminant, anunciant-nos la retirada, mig lesionats en Pedrito i el Calixto, mala sort per a ells que en d'altres edicions han estat al capdavant.

Coll de la Torreta, mitja cursa, 4h.18', un quart per sobre de les vuit hores, res greu encara que el desaventatge va sumant, on hi ha sempre la botifarra i pots recuperar forces, però aquest any encara haurem d'esperar a pujar i baixar el Montagut, ja que han traslladat el xiringuito a l'església de SJaume, lloc amb més espai i sense el perill de la carretera.

Pugem cansinament tot semblant que el Manel i la Montse s'en van lleugerament mentre restem el Kiku i jo a reraguarda. A mida que el terreny es fa fent més dret, la distància sembla aumentar coincidint en que la calor ja es comença a notar. A mitja pujada hi trobem un corredor mig grogui, no el conec, però l'indico la manera més ràpida de sortir d'allà, ho té fàcil i en un no res està a l'avituallament. Tanmateix, des d'un metres més amunt, ja el vénen a buscar, per tant continuem a la recerca del preuat cim.


Montagut, 962m.., 4h.51', hem retallat la diferència, però es clar, aquest any a la Torreta no s'hi ha parat i ara ho tornarem a compensar en la parada a SJaume. Ja hi ha el Manel i la Montse, i per darrera, el Kiku, aparentment amb alguna mostra de cansament. Aprofito tot esperant-lo, per a lligar-hi una cinta en aquesta talaia penedesenca, encara que administrativament pertany a la comarca de l'Alt Camp. La cinquena cinta #sempre3a, un gest que encara que procuro passi bastant desapercebut, sempre hi ha algú que s'hi fixa i em comenta la jugada, a la Montse, l'emocionà quan ho va llegir i ara n'és testimoni directe. El Kiku arriba a dalt, un cim, sense massa espai però amb força gent animant i esperonant als participants. Hi ha gana, fa calor i també estem secs, l'avituallament a cinc minuts, just sota els nostres peus.




Els quatre magnífics quedem inmortalitzats sota el Montagut, encara que sigui amb el Kiku amb l'entrepà a la mà. Jo vull anar per feina i em poso els compresors als bessons, ja que he tingut més d'un avís durant els últims kms., menjo una mica, cau un ibu, omplo l'ampolla i em disposo a reposar una mica tot assentat en una cadira. Estic cansat, les cames grinyolen i començo a pensar que potser no va ser massa bona idea anar a córrer el dimecres. No tinc més temps per analitzar la situació, ja que toquen generala i el trenet ja està nerviós per a sortir.





Novament dos kms. de pista fastigosa i jo, les de perdre, encara que intento no perdre pistonada però ja fent momentàneament la goma. Espero que la parada, la mica de menjar i beure, més l'ibu facin el seu efecte. Ells disminueixen la marxa, caminen quan podrien córrer, i començo a veure que sóc un estorb. De seguida pugem al Formigosa, 995m., i aquí les meves mancances poden quedar més amagades.

El Manel i la Montse tornen a tirar, el Kiku, torna a justejar i un parell més de corredors que hi trobem, estan com nosaltres dos. La pujada és feixuga, són curtes però prou dretes, per si vas tocat, t'acabin enfonsant. Fins i tot una mini parada tot pujant és necessaria. Quan arribem a dalt, ja ens esperen la dupla que està més forta, i els començo a dir que ja sóc mala companyia. Tanmateix, ara toca un bon tram de baixada per a veure realment on estic i diguem, que em donen un oportunitat, jajaja...

Baixem bé, per a girar a la dreta i endinsar-nos en un curtet corriol que ens tornarà a la pista que havíem deixat abans de pujar al Formigosa. Una pista que pica de cara avall, després planeja per tornar a pujar lleugerament fins arribar al sisè cim, el de Solanes de 914m.. Continuo notant, que sense anar amb el ganxo, necessito baixar un puntet. Els aturo i els dic que facin la seva tots tres, i a la Montse li dic que no podria estar en millors mans, ara en Manel, portarà la nau (la Bou) a bon port juntament amb el Kiku que sembla vagi recuperant. Estem al coll de la Rimbalda, km41, es pot dir, que fins aqui he durat.

Em deixo anar mínimament encara que durant molta estona els vaig seguint amb la vista. Després de la baixada, corriol planer i molt pedregós que ens deixa a l'entrada del camí costarut que ens portarà al sisè cim del dia. Els continuo tenint a la vista abans de desviar-se a la dreta per agafar el corriol. Una oportunitat per a poder comprovar la diferència que hi pot haver en fer servir el plaA i el plaB. Després de valorar la situació i sense tenir la conciència massa tranquila, ho poso en pràctica i efectivament, la diferència és prou important com per a desvirtuar la classificació. A mi no m'implica, ja que tan és quedar 10 llocs més amunt que més avall, i avui, en que el meu cansament era notable, m'estalviat 10-15' de patiment.

Sortim de Solanes novament junts, però sense cap intenció de seguir-los, ja que tornen trams on s'hi ha d'engegar el motoret i ells en fan via. Tenim el Puig Castellar, 944m., a tiro, últim cim de la marxa, km45 a una dotzena llarga de kms. de l'arribada. Fitxo a dalt del cim, 6h.40', encara no estamos tan mal, on enguany hi trobo a faltar a la familia Mongai uns habituals en aquest avituallament i que enguany han fet el salt.

Una baixada ens porta a un nou avituallament sòlid, el de coll de Carbons, l'últim fort de la jornada, no sense abans saludar pel camí al Pep Santacana, un altre il.lustre que està encoratjant als corredors abans d'arribar al punt de la carretera. Jo arribo i els meus companys estan marxant, però els rebutjo la invitació de sortir amb ells, necessito omplir mínimament el dipòsit i reposar una mica tot encarant la part final del recorregut.



Costa tornar a arrencar, sobretot quan no petes fi, però per altra banda també vull enllestir el més aviat possible ja que tenim un dinar-berenar-sopar a SSadurní i tampoc es tracte d'arribar a misses dites. Aquí hi deixo la motxilla, ja no em farà més servei i em pot alleugerar una mica i fer-me canviar el xip. Però no serà així encara que ara el terreny pica notablement cara avall, tot fent esforços per a córrer el major temps possible, fent servir com a excusa qualsevol repetxonet per a tornar a caminar-hi, això si, encara amb un pas prou viu. En pocs minuts arribo a Pontons on ja hi comencen les variacions del recorregut, uns 3kms. nous i desconeguts que no estaran excents de petites sorpreses.



A la plaça del poble hi ha en Paco Osuna, el guanyador de la prova establint un nou récord i baixant de les 6h., alma mater i corredor experimentat amb un currículum espectacular. Assegut , reposant i animant als participants, gelat en mà i assegut en un pedrís.



Em posa al corrent d'aquest nou tram mentre també enceto el meu gelat i agafo quatre gominoles. Torna a picar amunt, passarem per l'ermita de SJoan i tornarem a enllaçar al coll de Sapera amb el mateix recorregut fins a meta dels darrers anys. Per tant, no sé si ara haurem de dir 8Cims, no ho crec, però si que per les cames, aquest tram, és molt més dur i mentalment afrontes una nova pujada/cim.



Ja m'hi estat més temps del previst, per tant torno a enfilar el circuit tot creuant la carretera de Torrelles, escales amunt amb l'objectiu d'arribar el més aviat possible a l'objectiu final. Aquest tram comença costarut per anar planejant més endavant sense massa dificultat però amb més d'una cinquantena de kms. a les cames, es fa més complicat i córrer costa més.

Mentre vaig pujant torno a recordar els bons moments de la marxa i el que hem disfrutat quan, encara que tard, s'ha format l'excel.lent barqueta. Tanmateix, em malhumora el fet de no haver pogut seguir-los, el algodón no engaña, però una vegada més he sabut veure a temps les meves limitacions i m'alegra haver-los deixat marxar tot visualitzant la seva arribada, encara que el meu desig haguera estat sortir a la foto final, ah! i si, la Montse, va arribar a temps pel bateig.


Els pensaments ajuden a fer passar l'estona, el temps i els quilòmetres, i aviat ja es veu l'ermita de SJoan, edificació que ens la fan voltar per a no perdre detall juntament amb unes casetes de pedra seca que hem anat troban pel camí. El temps s'ha anat ennuvolant i ha arribat a caure només d'un parell de gotes, és a dir, res de res, que no saps si fa més calor o si l'aire és ara una mica més fresquet.



S'intueix el coll de Sapera a l'horizó encara que tornarem a enllaçar a la carretereta asfaltada que ens hi portarà, la de sempre, però aquesta vegada agafada molt més amunt i després de deixar un corriol ben treballat pels companys del centre. Han tret asfalt del recorregut, però per contra han aumentat desnivell i han enmaquit aquest tram.

Coll de Sapera, superats els 53kms., 8h.08', ara si que ja s'ha disparat el temps i aquest nou tram s'ha fet molt feixuc, mentalment no el tenia al disc dur, perdent tota opció d'acostar-me  a les 8h. gairebé de sempre. Alhora que sé que ara tot és baixada i en 40'-45' ja estic a l'arribada, encara que les cames no estan per a massa gresca. La familia Montfort, uns clàssics també en aquest avituallament, s'interessen per els canvis en el recorregut i em confirmen les impressions de la gent, tram molt més bonic, però també molt més dur.

Tirem avall en busca d'uns mínims, baixar de les 9h. aparentment assolible, però en alguns moments sense veure'l absolutament assegurat, ja que hi esmerço algun minut que altre de més vers l'any passat, però el marge que tinc m'ho permet i ara no lluitaré per un minut més o menys, però si per a baixar de les nou hores, un mínim que jo mateix m'imposo.

Les Dous, 8h.34', tinc 25' per arribar a meta i en principi me n'han de sobrar més d'un. Indret ple de families tot ocupant un diumenge de picnic a l'aire lliure. Les oloretes de brasa són un atemptat vers la meva persona, pels que correm, sempre ho he pensat, és una putada passar per llocs o pobles mateixos de muntanya i sentir aquelles olors, olor de poble, ufff!!! s'em desperten tots els sentits, sobretot els d'un bon entrecot.

Gasto algún minut més del compte, però no hi fa res, ja tinc el poble a tocar i això vol dir que el tema s'acaba. La gent que hi ha a l'entrada del poble m'anima tot dient-me que a la plaça ja m'esperen, una plaça que està a tocar i de veure a concloure la meva sisena participació en els 7(8?)Cims.





Després de 8h.54' 43 torno a arribar al punt de sortida on encara hi ha corredors arribats escampats per la plaça tot recuperant-se i fent-la petar. Encara sense temps a situar-me i pensant el que agafar o no agafar de l'avituallament de l'arribada, el proper en creuar la línea d'arribada, és el jove Pau Senabre, cordons, si m'encanto... està molt content i el resultat era impensable tan sols fa quatre dies, però aquí, hi ha fusta. No es creu que jo acabo d'arribar i que no m'ha enganxat pels pèls, també haguera estat bé entrar els dos junts, ell, amb l'estelada en mà.




Mig emocionat, m'abraça, està en un núvol i em demana per tornar-se a fer una foto, Pauet, que jo no sóc ningú, jajaja... Mica en mica torna en si i ens acomiadem d'ell, dels seus familiars i de la resta de corredors on encara s'hi troba en Manel i xerrem un xic de com els hi ha acabat anant, per suposat tot ok i entrant tots tres junts a meta. Objectiu complert., la Montse i el Kiku, ja ténen el seu 7Cims al sarró.


No hi ha temps per més que agafar el cotxe i després de passar per casa i fer-me una dutxa ràpida, presentar-nos a SSadurní per acabar-hi la jornada. Però això ja són figures d'un altre pané.

L'any que vé, si s'escau, tornarem a estar a la línea de sortida, disposats a donar guerra o a compartir amb algun que d'altre debutant que segurament hi tornarà a haver-hi. Els 7Cims ha tornat a estar un èxit, donant un passet més, any rere any, si cal, en la seva millora. Els encoratjo a seguir, els 7Cims ja s'està convertint en un esdeveniment que molta gent ja té marcat en el seu calendari i cada vegada en són més.

Salut.

dimecres, 22 de juny del 2011

Cap de Rec

Dissabte, 18 de juny 2011
52 kms. -
Refugi Cap de Rec (Cerdanya)


Cap de Rec en ... un moment.

Sempre m'havien parlat bé d'aquesta marxa, i aquest any a correcuita, a l'últim moment, tenia l'oportunitat per anar-hi, encara que fos en plan "piratilla", sense inscripció, en autosuficiència, procurant no ser un estorb perls participants "legals". Hi havia una munió de coneguts, molts feia temps que no els veia i de ben segur que, amb alguns, podriem compartir molts kms. També improvitzo l'hora de marxa cap a la Cerdanya, al final i quan ho tinc tot apunt, ja són més de les onze de la nit, sé que no dormiré, per tant, cotxe, carretera i manta, amb temps, ja que no hi he estat mai i de nit "todos los gatos son pardos". En poc més de 2h. ja sóc a lloc amb un aparcament prou farcit d'autocaravanes, furgonetes i cotxes que també serveixen per aclucar els ulls encara que sigui a betzegades. És l'opció que triu després d'aparcar curosament el cotxe al marge del camí.

Mica en mica, hi ha més moviment i casualment, en JArtigas que aparca davant meu. Li reconec la matrícula, una curiositat que mantinc des de l'infància, i em preparo per anar-lo a saludar, tot i que encara falta més d'una hora i mitja per les 6, hora de sortida. Jo des de dins el cotxe, ja em preparava per esmorzar-hi una mica, amb els panys tancats per si, endormiscat ... ves a saber. M'obro de dins i surto per a fer-la petar, deixo les claus dins, a fòra, degut a la petita pendent, la porta es tanca. Als 25 segons, es tanca el pany centralitzat, UN MOMENT. Merda. L'hem parida. Com a mesura de seguretat el comandament, tanca automàticament en cas d'haver obert i si fos el cas no pensessis en tornar a tancar. 25 segons que no han donat temps a reaccionar a temps. A partir d'aquí, a la caça i captura en busca d'un objecte que ens permetés poder obrir el cotxe. En JArtigas, en Pau, casteller i vilafranquí de pro, i jo mateix, resseguim en busca d'encara que fos un simple tornavís. Doncs quedem esturats de l'equipament de la majoria de cotxes allà presents ... ningú té caixa d'eines!!!!
Primer un cotxe que hi havia a la vora i després uns tornavisos de la cafeteria, fan que durant molts minuts furguem els tres panys del cotxe. Suposo que un "kinki", n'haguerà tingut prou amb uns segons, però serà que la gent de muntanya són molt bona gent i el "kinki" brilla per la seva absència.

Agraïr l'interès i predisposició del Massa, l'Angela, el Guido i la Mireia, el XColl, l'Yves, al Tronja, al Jaume Soler, al Pau, al Xeix, als dos xicots de la cafeteria ... a més dels meus escuders inseperables durant tota la trifulca, el JArtigas i el Pau. Ara, tots ells, compreu eines!!!!, jajaja... encara que els demés no les sabem fer servir.

S'apropa l'hora de la sortida i no els vull torbar més. Ells van a "sus puestos" i jo a "lo Viki el vikingo", a veure si opto per a la millor opció: que em pugin a buscar, esbotzar una porta, o trencar un vidre. Veig la sortida amb nostalgia, el dia pinta molt bé per a córrer i l'escenari sembla de 1a., però avui tampoc hi haurà Cap de Rec, per uns MOMENTS. Encara he pogut cridar al Pau en la seva endarrerida sortida coincidint amb l'arribada del Xeix, ostres la gent com apura, n'hi ha que ja deuen dur un parell de kms. i d'altres encara han de sortir. Ha estat un MOMENT, suficient per a saludar-nos i maleïr la trestada. Només un MOMENT de xerrameca amb tota la gent abans citada. També coincideixo amb dos corredors del club que no corren i que m'ofereixen els estris per a fer-ho, en Leo i l'Antonio Garcia que també s'interesen per la situació. Torno cap al cotxe, rascant-me el nas, com el "Viki el vikingo", hi haurà sort? com si esperés, com si per art de màgia, el cotxe s'obris sol. Encara hi trobo en JTerés i la Lisa que fan mitja hora tard tot creient que la sortida era a dos quarts. Un MOMENT, vistos i no vistos. L'hora de la veritat, alguna cosa he de fer, i després de tornar a la cafeteria tot cercant quelcom de possitiu, algun mosso d'esquadra que pogués pujar-hi en motiu de la marxa, p.ex., prenc la decisió de trencar un vidre. Tampoc puc està tot el matí pensant el que faré, començo a tenir fresca i el temps s'ennuvola.

L'assegurança m'els cubreix, per tant pot ser la solució més barata, tot i que trencar vidres no s'em farà pas fàcil. No n'hi ha prou ni amb un, ni dos, ni tres ni quatre cops. És el vidre de l'acompanyant, potser era millor opció un de darrera, però a mi em sembla que no. Al final es trenca amb el merder que això comporta. No tinc pressa, m'ho prenc més bé del que em pensava i a poc a poc, vaig "netejant" el vidre que ha quedat en mil miques.
Per l'hora que és, minuts abans de les 7 del matí, opto per a tornar cap a casa, després de descartar parar a La Seu, p.ex. buscant un taller on arreglar-ho. Però per l'hora i tot plegat, opto per anar cap a casa, moderadanent abrigadet, per esquivar la fresca que m'entra per la finestra. A un quart de nou ja sóc a Vila, de pet a un lloc que es dediquen a canviar vidres. No hi ha preguntes. Ho cobreix l'assegurança. El vidre en qüestió no està en existència, ja era demanar massa avui, però dilluns estarà tot ok. Afortunadament no m'he carregat el dispositiu d'alumini que fa pujar i baixar el vidre, el "lladre", ha treballat fi, jajaja...

Em sap molt de greu no haver pogut comprobar les excel.lències d'aquesta marxa, està pendent. Em sap molt de greu no poder haver vist ni saludat a molta gent que tenia ganes de veure, Pedro, Malfieten, 3a., FerRun, Luigi, Txuss, Manolito, Orzo, Natatxa, l'Avi Mena, XaviMiquel, Papiol, l'abuelo ... Em sap greu només haver compartit uns MOMENTS amb tots vosaltres, no hem tingut temps de res, però sense saber quina serà la propera de ben segur que tornaran els bons MOMENTS, per riure, trescar junts i gaudir de la vostra companyia i amistat.

Salut.

dilluns, 16 de maig del 2011

7Cims

Diumenge, 8 de maig 2011
58 kms. - 8h.03' 50
Torrelles de Foix (Alt Penedès)


7cims de bodissesclub en Garmin Connect: Detalles

Una nova edició dels 7cims en la qual sempre que podem no hi podem fallar. Una clàssica on cada any procurem "enredar algú", des de l'assistència del Komando Ponent el 2008, a la gran qüantitat de correcats que hi participaren l'any passat, fins la companyia de dos cracks i amics de l'ultra com són el JArtigas i la MSisteré, enguany.

Els dos hi fan cap la nit abans on compartim un bon sopar, i com no, xerrameca pels descosits, procurant no allargar-la massa ja que l'endemà hem de matinar. La retirada es produeix sota una intensa pluja que no pararia en tota la nit i que deixava l'interrogant de si ens espatllaria la jornada de l'endemà.

Ens retrobem, ja esmorzats, a l'hora convinguda. Els carrers són eixuts tot i que el flaire de la pluja es nota a l'ambient, de moment sembla que aguantarà, predicció difícil de preveure ja que és negre nit. En un moment ja som a Torrelles i l'Assumpta s'adona que s'ha deixat la càmera de fotos amb la qual cosa torna a Vilafranca pagant el peatge de perdres la sortida. Ja ens repescarà a Pla de Manlleu i allà s'incorporarà a la cursa.

La sortida està plena de coneguts i no em canso de xerrar ara amb un, ara amb l'altre, molts debutants en la distància que van quedar atrapats pels 10kms. de Vilafranca i que ja es veuen valents per afrontar-ne 58 !!!! Alguns equipats com si anessin a muntar el camp I de l'Everest, d'altres ja saben de que va més la cosa i el seu equipatge ja és més adient, molts encara amb infinitat de dubtes que intento resoldre donant-los tranquilitat i fent-los veure que això no és una carrera de 10kms., jajaja...

Coet d'inici, on procurem sortir deixant enrera als marxadors i no trobar cap tap a l'inici, però encara a dins del poble ja perdo a la parella convidada i ja els he d'esperar. Jo vaig amb l'impermeable doncs el temps encara apunta insegur i l'estona d'espera a la sortida davant l'absència de l'Assumpta, encara hi fa un punt de fresqueta, que s'agrairà quan comenci la cursa, tant que als primers metres ja em fa nosa, però que fins d'aquí una hora llarga no el podré deixar a Pla de Manlleu.

En un no res ja coronem els dos primers cims, Clapí Vell i l'Àliga, uns 40' i la Montse ja va primera dona, de fet estic seguríssim de que guanyarà de carrer, però aquestes coses fins que no s'acaben ... Jo vaig còmode, la Montse i el Pep van fent la goma i jo com el "Pitt" els vaig controlant, tot baixant amb un altre novell i amic, el XMiret, i el Pujolet que, una mica acollonits, afrontan el repte.

Pla de Manlleu i per fi em puc deslliurar de l'impermeable que sembla ja no farà falta en la resta del dia. L'Assumpta ja està al peu del canó, tot esperant als participants. Jo he tret uns minuts al duet, però vaig tirant quan els veig arribar, doncs sé on puc justejar i ells m'atraparan sense dificultat degut a la poca distància que ens portem.



La propera fita serà el peu del Montmell on després d'un bon avituallament afrontarem la pujada més dura de la sèrie. S'hi arriba per un terreny fàcil combinant el corriol i camí i trepitjant el poquet asfalt que veurem durant tota la jornada. La Montse i el Pep continuen fent la goma i jo faig camí sabent que tard o d'hora compartirem molts kms., de fet quan jo surto de l'avituallament, jo ja els veig arribar amb la mirada, i amb un gest, el "capi" em diu que tot ok i em dona la seva aprovació.

Pujem a bon ritme, em marquen el pas dos corredors que els deixo fer, un ritme còmode, "machacón" i que sense adonar-nos anem perdent unitats i en recuperem alguna pel camí. Sense ser una pujada exigent, et posa a lloc si no estàs acostumat o si no no hi puges a un ritme adequat. Cim, 2h.22', minut amunt, minut avall, sota les previsions, tot buscant poder fer sub8h., tot i que encara estem per fer-ne 8 llargues, hi ha molt de temps per recuperar i serà on finalment es guanya o es perd el temps. Sempre he pensat que el tall són les 8h., si les baixes, ja és molt bon temps, si les passes, doncs ja no n'és tan. Si baixes de les 8h., gairebé segur entres dels 30-40 primers i per a mí ja m'està bé. Per altra banda des de la primera vegada, que no baixo de les 8h. i tot i està aprop, per naps o per cols, no ho he tornat a assolir. La meva mínsa praparació d'enguany, no ofereix massa garanties, però com sempre, ho tornaré a intentar.

Després de crestejar, enfilem una baixada prou tècnica que ens portarà a la bonica ermita de SMiquel i d'aquí al control núm.2. Ara, per un corriol preciós i un dels trams més bonics de la marxa, ja ens fixem el proper objectiu que no és altra que el coll de la Torreta on hi ha un avituallament espectacular amb botifarra inclosa que farà revifar els morts.

Però abans encara tocarà patir una mica. Després de deixar el corriol i travessar una carretera interior, de nou apareix l'Assumpta que va acompanyada pel "capitán" Boquera, gran coneixedor del terreny i responsable "años á" de que ens hagi agafat aquesta dèria, per allà l'any 1996.




Ara, un terreny trencacames, on la calor ja comença apretar, tot i fer un sol deslluït, sumant els kms que ja es porten a les cames, encara que tampoc són massa i havent de passar encara per l'equador de la prova, però no cal dir que ja no es va amb l'alegria del principi. Coll de SMarc, coll de Selma i el coll de la Portella ens portaran finalment al punt desitjat, compartint i fent la goma amb diversos corredors, alguns de coneguts com l'Ignasi, que any rera any, tard o d'hora, hi compartim una bona estona tot explicant-nos els projectes de l'un i de l'altre.

El rellotge no enganya, i en 4h.02', em planto a la Torreta, si fa o no fa com sempre, mentalment a meitat de cursa, però amb la sensació de millora respecte a anys anteriors on hi arribava K.O. i necessitava d'una minutada per a recuperar-mi. Menjo i bec, prenc algun gel i faig una mica de temps tot esperant els meus "aconvidats" que no acabo de veure venir. No en sé res des de l'nici del Montmell, però continuo confiat que no estan lluny, que la Montse passa els avituallament volant i el Capi Artigas té la suficient pota com, per quan ell vulgui apretar l'accelerador.



Faig els meus càlculs. Després del Montagut hi ha dos kms. de pista i si no són massa lluny, m'hi atraparan, però quan això passi, voldria tenir la suficient pota com per a poder-los seguir, ja que el meu ritme bisonte és molt millorable i el seu ritmet sé que acabarà amb mí, per tant, tot el marge que pugui tenir, jugarà al meu favor i més possibilitats de poder estar més estona amb ells.

Em despedeixo de la Torreta, on entre reflexió i números varis, ha fet cap de nou el XMiret, hi tots dos reemprenem la marxa. Em costa molt tornar a posar-me en situació i molt feixugament ens anem acostant al cim. A dalt en Xavi no es troba bé, una mica marejat i amb ganes de vomitar, li dic que no hi pateixi, s'ho agafi en calma i que begui i menji tot el que pugui fins a tornar-se a recuperar.

La baixada, curta i dreta, em porta de seguida a la pista de 2kms. on possiblement sigui atrapat definitivament pel meu duet particular perseguidor. Jo xino xano ja sento el seu alè al clatell i coincidint amb una estrebada a la part posterior de la cuixa que em fa parar i fer els corresponents estiraments, el reagrupament del terceto es produeix inexorablement. La fem petar breument, la Montse no va fina i no es troba massa bé, el Josep va fent procurant no deixar-la al darrera tot i que el seu primer lloc no perillarà en cap moment.



L'avituallament al peu del Formigosa ens permet refrescar-nos una mica i la Montse marca el pas a l'ascenció, curta i dreta on la calor ja comença a fer estralls i els gairebé 40kms. ja es comencen a notar. Sense dificultat fem cim i jo semblo un xic recuperat de la petita devallada a l'inicià la marxa cap al Montagut. Per altra banda tan la Montse com el capi Artigas no semblen massa per a tirar coets, tot i que el terreny que es presenta a partir d'ara els hi és molt favorable.

La baixada del Formigosa per un ample camí, la cama em torna a fer la guitza, m'indica que no està per a massa òrgues i on podria tirar una mica, em fa ser molt conservador, però tan mateix, els meus acompanyants també són prudents a la baixada i això fa que si fa no fa anem tots igual. Això canvia a l'arribar al terreny pla, picant lleugerament avall, on mica en mica sembla que la parella de cracks em van deixant enrerra. No em desanimo, els segueixo amb la mirada i només estic concentrat en trotar tota l'estona per a poc a poc que sigui, no vull tirar la tovallola, tampoc els tinc tan lluny, tampoc van "lluents" i hi ha terreny per a recuperar el temps perdut.

Terreny molt pedregós, corriol a cel obert tremendament ple de pedres, el trencabraços anomenat pels bikers que corren per la zona. Això fa afluixar a la Montse i em permet reincorporar-me al grupet, incrementat per dos vilafranquins, companys de l'Osuna, grans coneixedors del terreny i algun membre més que anem recullin. No anem tan malament i torno a està dins el grupet.

Decidim els coneixedors de la zona, tirar pel camí, absolutament paral.lel al corriol oficial, però no tan pedregós i de més bon fer. Conec la situació i jo també comptava fer-hi aquesta mesura, no desvirtuant en cap moment la cursa, ja que al capdamunt, torna a enllaçar els dos trams i ja es pot seguir de nou per l'últim tram de corriol senyalitzat.

La meva sorpresa vé quan veig que tiren pel dret, estalviant-se un tram final de dura pujada, penso que enllaçaran més endavant ... però no, arribem al control per l'altra banda i ens marquen com si res. S'ha fet trampa i no em dol dir-ho, ara ja qüestiono molts resultats dels coneixedors de la zona, dels que guanyen, dels que fan uns molts bons temps, tot queda en entredit, i les meves eternes sospites de que hi havia gent que no jugava nèt, es confirmen ... una pena.

Jo vull marxar ràpidament, avergonyit per l'incident, a mi m'ha sabut greu, però encara hi ha algú que hi treu pit, doblement penós. Fent-la petar amb la Montse i el Pep, arribem ràpidament al Puig Castellar, on hi ha el control Mongai, "el mejor que hay", jajaja... baixada ràpida i un altre macroavituallament a Coll de Carbons on hi ha una bona cleca i com no la parella de seguidors particulars.



Tampoc i esmercem massa temps, la parella va per feina, lluny dels altres anys on hi arribava totalment estrellat per la calor i m'hi estava força estona a recuperar-me. A partir d'ara ja restarem temps espectacularment, ja que només restant els temps que es perden als controls-avituallaments, vers els altres anys, ja recuperem una minutada.

Empinada baixada, però fàcil per un ample camí, sense dificultat però tots dos, estem pendents de la Montse que continua sense petar fi. Jo ja totalment recuperat faig de pacer i el Pep al mig, fent la goma entre la Montse i jo. Estem sobre el poble de Pontons, a Sta. Magdalena i el capità em dona carta blanca, la Montse es retrasa molt i diu que tiri, que les sub8h. són meves i que ens veiem a l'arribada. Naturalment els espero, no em vé d'aquí, prefereixo arribar tots tres junts com en principi estava previst, jo em trobo bé i això ja em val, no he sofert cap percanç i pel poc entrenament portat a terme, estic prou content. Això val més que qualsevol temps i de fet voltarem igualment les vuit hores.



Corriol tècnic que ens porta directament a Penyafort, això ja és nostre, tornem a està agrupats tots tres, creuem la carretera i última pujada, enguany totalment asfaltada que fins hi tot és d'agraïr. Un camí rural que va picant amunt tota l'estona però que en poc més d'un quart d'hora ja el tenim al sac. Jo agafo una mica d'avantatge abans d'arribar dalt el coll per tenir més temps per a recrear-m'hi. Coincideixo amb el "grupeto" que haviem compartit en el tram-trampa, cinc-sis unitats que quan arribo al control, ells inicien camí. Jo com havia previst aprofito per a tenir-hi més temps per a refrescar-m'hi tot esperant la meva parella de ball, a més és un indret on et permet seguir amb la vista per on has vingut i comprovo que de moment no hi tenim cap unitat perseguidora, per tant molt possiblement les nostres possicions ja no variaran d'aquí fins al final.




Ens tornem reagrupar i em sap greu no poder tastar la magnífica coca que sempre hi ha en aquest punt, però a aquestes alçades, no entre res. 7h.26' i tenim 34' per a fer 6kms. de cara avall, tot és possible, estarem allà que és l'important, i sembla que, amb tota seguretat milloraré el temps dels últims anys.

Pronunciada baixada per camí ample, després s'estreny per entrar en un corriol més tècnic que ens portarà a les Dous, on antigament s'acabava la cursa, ara manquen dos kms. tot bordejant el riu Foix, un bonic espai, però poc cuidat, on encara hi ha gent que va a passar-hi el dia. 2kms. totalment plans de ritme bisonte, la Montse marca el pas, haguerà pogut destrossar el crono femení, però avui no tenia el dia, afortunadament per a mí, jajaja..., però la suficiència en guanyar la cursa és insultant, una crack de la que estic content de que hagi escrit el seu nom a la part més alta d'aquesta cursa tan nostra.

Inesperadament a un km. per l'arribada ens passen dos elements com autèntics esperitats, arrggghhh, perdem dues possicions, això no ho esperàvem, però de fet ni ens plantejem seguir el seu ritme.

Entrem al poble i ens felicitem tots tres, hem gaudit fent el que ens agrada, hem omplert el dipòsit amb un bon nombre de kms. per a futurs reptes i jo estic content a nivell personal i content de que hagin vingut aquest parell de cracks i de donar-los a conèixer la comarca del Penedès que tan i tan ens estimem els d'aquí.

Al final, 8h.03' 50 i tots tres compartim la 37ena. posició.




Ens refresquem i bevem cervesa ben fresca, piquem quatre coses i enfilem cap al cotxe per anar cap a casa i donar-nos una merescuda dutxa i dinar tranquilament, comentar la jugada, sense pressa amb la calma i la sensació de la feina ben feta. Una bona jornada que esperem repetir ben aviat en qualsevol altre indret de la nostra geografia, amb l'objectiu clar, de primer al juliol a Euskal Herria i el setembre a la Vall d'Aosta.

Salut.