dilluns, 26 de març del 2012

Marató de la Vall del Congost

Diumenge, 18 de març 2012 - 6h.56' 34
Aiguafreda (Vallès Oriental)


Novament ens trobem a Aiguafreda per tornar a gaudir de la Marató que amb tant entusiasme prepara l'Abuelo i la seva trouppe. Una marató marcada al calendari com un esdeveniment ineludible, sigui quin sigui l'estat de forma, tan se val el que haguem fet la setmana anterior i aparcant el que la setmana següent ens pot deparar el calendari. Enguany escau entre l'UT. Les Fonts i la Marató de Bcn, però tan fa, no ens podem perdre el trescar novament pel Congost.

L'encaro amb prou dubtes pel mal tràngol de la setmana passada a Xerta, però amb l'il.lusió de tornar a estar a primera línea de combat. La carrera ens tornarà a posar a lloc i procurarem salvar els obstacles que ens vagi deparant la cursa, això sí, sortint a un ritme prou conservador que ens permeti encarar els trams més complicats amb una certa garantia, i sabedors de vell antuvi, on més o menys haurem d'esbufegar de valent.

Molta animació a l'hora de recollir els dorsals, tots els voluntaris em són coneguts i les rialles i xerrameca ja comença de bon matí. La fresca de primera hora em fa sortir amb els "manguitus" i poca cosa més ja que pinta que farà un dia esplèndid i més endavant hi podem passar prou calor perquè ens sobri tot el que duem a sobre. Encara tenim temps per anar a fer un cafetó tot saludant a d'altres corredors que de ben segur coincidirem en algun tram de la cursa.

Calaix de sortida, on ja sabem del canvi vers els altres anys dels primers kms., enguany seran més ràpids, per pista, primer picant cara amunt per després baixar i creuar les familiars plaques solars i ja enllaçar més o menys pel traçat de sempre amb alguna petita varició una vegada ja creuant per primera vegada un minso rierol on d'altres anys, tan si com no, ja en sortíem prou remullats.



Sortida ràpida com va sent habitual a l'hora de donar el tret de sortida, procurant agafar un ritmet tranquil tot i les primeres rampes encara per a dins el poble. Aconsegueixo anar còmode coincidint ja amb corredors que han sortit més enrere i que no els costa massa caçar-me en un tres i no res. D'altres i coincidim uns metres, mica en mica ja es van fent els primers grupets. Coincideixo amb dos Patidors que no coneixia en persona encara que els anava seguint per la xarxa, un, es dedica a filmar i tirar fotos a tort i a dret fent uns bons reportatges una vegada finalitzada la cursa, l'altre n'és el President dels Patidors, amb menys xerrera i més reservat que el seu company. També hi ha un Koala's Team, en Mans Sella on ja havíem coincidit a la MpM entre d'altres, encapçalant una bona representació sitgetana. Amb ells m'hi afegeixo i comparteixo prou estona en la que el trajecte passa més ràpidament, menjant-nos mica en mica els primers kms.

Una vegada passat el primer avituallament, amb els suporters del XMiquel i la Rosa, i el Guido i la Mireia, ja encarem la 1a. pujada sèria que ens portarà a la primera fita de la jornada, al pla de la Calma. La companyia i el bon ambient fa que aquest primer tram costarut es faci més distret, encara que a mesura que van passant els minuts, la xerrameca va disminuint. Una petita variació vers d'altres anys, fa que arribem a dalt per una altra banda, tanmateix la resta del trajecte ha estat el mateix, recordant les diferents situacions en les quals en cap any les sensacions han estat les mateixes, de moment en aquesta edició, n'estic satisfet, encara que sigui al principi, sempre és bo començar bé després d'1h.24' de cursa, ja hem salvat el primer escull.



Un avituallament de bandera, superant-se vers l'any anterior, amb nous productes pels llaminers com jo ... neules de xocolata, croisantets, magdalenes, pa de pèssic, galetes, amén dels fruïts secs, fruita i beguda de tot tipus, vaja, per a quedar-s'hi una bona estona. M'ajusto el bidó per encarar la dura i llarga baixada una vegada ben avituallat, mentre, van arribant més corredors en aquest punt.

Ja tiro avall després d'afegir-me a un nou grupet, avall encara amb precaució, sense apretar el gas i reservant sempre la pota, no vull patir massa i poder arribar als punts claus encara amb prou forces perquè no es transformin en un calvari. Me la conec i sé que queden moooltes sorpreses, sorpreses pels novatos i sorpreses pels que encara que la coneixem, sempre ens depara la cursa, sobretot si no hem reservat una mica.

Sense adonar-nos, tot compartint amb en Mans, després de deixar enrera la baixada tècnica, el feixuc tram de pista, i de nou una baixada dreta, pedregosa, fins i tot perillosa i un calvari pels menys traçuts, on sempre recordo el patacot d'en Pedro que el va deixar out, fem cap a l'avituallament del km.15 on cada any ens espera en Massa, encara que en aquest, és baixa després d'una operació per a veure si el poden arreglar un xic, jajaja... eps! que per a mi, continua essent l'avituallament del Massa, a la base del Paraiso, una altra pujada dreta que anirà minvant les nostres forçes i que mica en mica anirà posant cadascú al seu lloc.


Comença de nou la pujada, ja amb el grup prou disgregat procurant agafant cadascú el seu ritme. Jo m'espargeixo escoltant comentaris, recordant les edicions anteriors, traçant l'itinerari que anava fent i m'esperava ... el cap bull, però els minuts passen així com els metres, el desnivell, sé que quan encarem cap a la dreta el pendent suavitza tot buscant el Sol indicant alhora el final de la pujada. Per segon any, hi trobo a faltar tota la claca Koalí, encara que sempre la recordo gratament amb un xivarri impressionant que se sentia des de la llunyania.

Corono el Paraiso en una horeta des de La Calma, paro un moment abans de la baixada i em poso una cinta al genoll que comença a grinyolar i en menys d'un quart d'hora ja em presento a l'avituallament de la mitja, moments abans de girar a l'esquerra i dirigir-se cap al sempre temut "tallafocs", 2h.41', aquí ens passen els dos primers de la mitja, quan en anys anteriors, ho feien tot pujant el Paraiso.

Ens ajuntem una bona tropa, amb en Mans i els Patidors, anant fent la goma, però opto per no encantar-me massa a l'avituallament i tiro amunt amb quelcom a les mans per anar picant en els primers metres de pujada. A l'especie de canal-tallafocs hi ha una bona munió de corredors, alguns ja amb dificultats, s'han d'aturar a una banda del camí, d'altres intenten seguir encara que sigui molt a poc a poc, i pocs procurem apretar les dents i passar el mal trangol el més aviat possible.

Ja sento l'alè del capi Artigas que em fa un crit des del darrera, em sorpren, ja que el creia ben endavant i ja a Can Bellver. Va acompanyat per en Paco Estorach, un altre home Tor-2011, on hi vam coincidir. Tornem a fer un bon grupet en el tram de "descansillu" abans d'afrontar el temut Purgatori i deixar enrera un nou avituallament.

La pujada es fa amena, en Paco i jo no parem d'explicar batalletes Toreres i la resta del grup, en silenci, va escoltant i seguint a roda. És un encert, el Purgatori passa prou bé, particularment el millor any, i arribem a dalt encara amb el pilot sencer, encara que el Capi i un altra membre, opten per tirar endavant cansats de tanta xerrameca, jajaja...





Hom sap que una vegada a dalt, fins a Can Bellver és un moment, per tant amb un dia magnífic i clar, després de completar la petita distància fins l'oasi que ens espera, arribem en "olor de multitudes", complint la primera i més dura part de la carrera, encara amb prou gas per afrontar el segon tram, no tan exigent, però si que les 4h. que ja portem i l'acumulació de kms., també es faran sentir.




A dalt, com sempre, un avituallament de bandera, amb alguns "extres" i l'escalfor dels coneguts, l'Assumpta, la Isabel, Miss Poch, baixa d'última hora, els incombustibles XMiquel i la Rosa, els Jaume Soler i Marc Campal que tan gentilment ens fan abeurar la cibada màgica, una llauna que compartim en Paco Estorach i jo. La fem petar una estona i tirem avall, ja que del capi Artigas ja no hi ha ni rastre.





En menys de 10' ens plantem al Tagamanent, un punt amb prou ambient i xerinola, sempre hi coincideix un esplai o algun grup d'escoltes, procurant no trobar-los de camí de baixada ja que et poden fer anar prou a poc a poc tot avançant-los, encara que t'esperonen i et deixen el cami lliure. Jo he decidit pendre'm akest tram molt tranquil, el Paco es llença muntanya avall i jo vull conservar, ja que el genoll va grinyolant des de Xerta.

És un tram prou tècnic, sobretot al principi per a suavitzar-se després sense deixar de tenir sorpreses en forma de curtes però fortíssimes pendents on afortunadament enguany no hi ha ni gota de fang. Passem embalats per l'avituallament-control-xerinola que cada any hi procura muntar el nostre amic Yves, amb el seu característic "kreeeeekkkk..." que se sent d'una hora lluny. Així com també d'una hora lluny ens adonem de l'avituallament encarregat a les Dixi-xipiguais del Paraguai, encapçalades per l'incombustrible Dolors, amb la xerinola corresponent i aquí sense haver de passar cap gimkama, jajaja...

En un moment som baix la carretera, la creuem per sota el tub i tornem a sortir a l'exterior, a l'altre banda i girant a l'esquerra per un camí rural asfaltat. En breu creuarem el riu i encararem la penúltima dificultat del dia, La Trona. Alguns anys les cordes ens han ajudat a creuar-lo, amb un JordiPapiol com a testimoni de les nostres dificultats, però en aquesta edició i passa moooolt poca aigua, tan poca que no ens mullem ni els peus, 4h.50' de cursa.


Conec la pujada, la divideixo en dos trams, el primer fins l'avituallament, al Sot del Bac, i el segon fins dalt, sempre ho he fet així i em sembla que són prou diferenciats encara que sempre dependrà de l'estat amb que els afrontis, en això no hi cap cursa ni cap any igual. Després de l'avituallament i peta més el Sol, però en l'últim tram de pujada ens tornem a endisar al bosc, punt en que el Jordi Garcia em passa com esperitat, em treu ben bé les esganxines, diu que es troba pletòric i tira endavant.

Ja som dalt després de 54' minuts de pujada i un total de 5h.44', ja li tenim el peu al coll, però encara ens falta l'ultima cirereta del pastís, La Trona 2, que li dic jo, l'últim obstacle abans d'arribar a meta. Mentre, pel meu cap, desfila l'imatge dels que tanquen la carrera, alguns donant-t'ho tot, d'altres prenent-se les coses amb més calma i procurant gaudir de cada metre de la prova i per què no, de cada avituallament. La mítica parada a Can Bellver del Pausident i aquest any del Pedro, és de les memorables i atesos com cal pel Píjaru XMiquel, hi cau el cigaló de rigor.

Ja estic baixant, pel Grau de l'Avellaner?, un tram molt tècnic i dret, on amb facilitat enllaço amb força corredors, els mes perucs del pilot, jajaja... això que jo no arrisco ni un pèl, entre d'altres coses perquè vaig justet i el genoll no para de queixar-se. Nou avituallament a la gran casa de pagès de Valldaneu i enfilem la dura pista per a començar l'últim tram, planegem una mica i ens mentalitzem per els últims 
metres de pujada novament fent cap a dalt la cinglera.

Esbufegant arribem a dalt el Grau del Sunyer, La Trona 2, 6h.22' ara sí, la cursa ja està a la butxaca, a més, encara hi tenim un altre avituallament, el del Guido, la Mireia, l'Alba i el Martox que saludo uns metres abans tot esperant els corredors. Ja no hi ha massa ganes d'agafar res i només vols arribar tot i els oferiments de la Mireia. El Guido em diu que encara puc baixar de 7 hores i que tinc al Joan Llopart aqui mateix, uff! encara em farà apretar, penso que tinc uns 20' per a fer 3kms., però faltaran 3kms.? on en faltarà algun més?, tindré temps de baixar de les 7h. quan ja donava per bo estar al voltant de les 8h.?, jo no ho crec, però ...

No m'ho penso més i sense continuant donat-ho tot em deixo anar novament avall, farem el que podrem sense morir en l'intent. En la baixada, encara deixo passar a dos corredors, vull anar al meu aire, per altra banda per davant encara en veig algun de grupets anteriors. Al final a l'arribar a la pista l'atrapo, és en JMOliva, que després d'una caiguda encara l'últim tram amb precaució.

Pista a la dreta, un últim tram de corriol i ja veiem les primeres cases, potser si que donarà temps.  Entrem al poble, creuem la carretera i enfilem pel Racó l'arc d'arribada. Un grupet al final amb els de Sitges, alguns Koala's i la 3a. tot esperant al Pau, a més dels nostres incondicionals, ens reben a l'arribada.





Ho hem aconseguit, he baixat de les 7h., un fet abans de sortir, impensable, després del defalliment de Xerta, però estar comprovat que no hi ha dos dies iguals. I si, el Joan Llopart ha entrat un minutet davant meu, de ben cert que el tenia "a tiru", jajaja... Després d'entregar el xip i agafar l'obsequi de la cursa, inmortalitzem una marató més amb el Joan, un dels maratonians amb més maratons a les cames, amb més de 120, tota una fita encara que resti en l'anonimat.


Una bona dutxeta posarà punt final a la jornada, si més no, en la seva primera part, que un no s'aixecat tan d'hora com per anar a casa amb l'estomac buit. El tradicional dinar al Racó, continua essent un clàssic i la primera comitiva ja enfilem camí, mica en mica s'hi anira afegint gent fins omplir tota la sala.

Menjar i beure entre batalletes és la característica de l'àpat, a part de compartir amb qui fa més temps que no veus i posar-nos tots plegats al dia. Hi per acabar-ho d'adobar el Capi Artigas se'ns fa gran i un magnífic pastís s'encarrega per a recordar-nos la cinquantena que en fa la criatura.


Doncs això, que per Molts Anys podem continuar estant al peu del canó.

Salut.

divendres, 16 de març del 2012

UT Les Fonts

Divendres, 9 de març 2012
retirada km.4 de la 3a. etapa, després d'un total de 97kms. i 18h.
Xerta (Baix Ebre)


Sempre n'havia sentit parlar bé d'aquesta cursa, una cursa atípica que consta de tres etapes, la primera, la Nocturneta de 23kms., comença a les 9 del vespre de divendres, arribar i dormir una estona perquè a les 6 del matí de dissabte surt l'etapa reina de 70kms., torna a descansar i diumenge a les 8 del matí, la tercera etapa de 27kms. també prou dura després dels kms. ja acumulats. La totalitat de les tres proves, formen l'Ultra Trail de Les Fonts, encara que pels menys agoserats, es pot fer una etapa, dues, fer la primera i la tercera, etc., a gust del corredor.

Obviament em decanto per l'UT Les Fonts i intentarem fer les tres etàpes encara que estigui en periode inicial de preparació anual, tot i això, les últimes tres setmanes no he estat pas quiet, Campdevànol, Botifarunner i la sortida al Picancel m'han permès si més no, treure una mica el rovell del dipòsit després d'un inici d'any prou calamitós, on el trencament de la clavícula, ha hipotecat l'inici de temporada.

Aquesta vegada l'Assumpta no m'acompanya, la complicada logística diària no ho permet i guardem les bales per noves ocasions i reptes més llunyans. Arribo indignat a Xerta per l'Autovia de l'A7, curiosament paral.lela a l'autopista, mentre que una és gratuita, l'altra, paga que és gata fins fa quatre dies ... una vergonya, i senzillament no continua més enllà per què no els hi deu donar la gana, així de simple i trist ... una vergonya.

Ja terra endins arribo a Xerta, poble acollidor on els hi hagi encara que em resulta una mica complicat trobar el punt de sortida i el camp base d'operacions de la cursa. La intenció és deixar allà el cotxe i tenir-ho tot a mà, per unes horetes la primera nit ja hi faré una capçinada, i la segona ja en parlarem. Ocupo un dels últims forats que hi ha al parking on ja hi ha gran moviment, sobretot els autocaravanerus, furgonetes vàries i també algun cotxe.

De seguida començo a saludar gent, d'aquí i d'allà, dels que ens veiem més, als que fa temps que no coincidíem, mesos, fa gràcia i estic content de tenir-hi tants coneguts, encara que més o menys, a les curses hi coincidim els mateixos, sempre s'hi fa alguna coneixènça nova, engrandint mica en mica el tarannà que ens ofereix aquest esport.

Una vegada recollida la paperassa i saludar al Karim, una de les "alma maters" de la prova i també TOR-eru de l'any passat, n'hi ha molts que vam estar a la Vall d'Aosta i també molts que hi estan apuntats per a participar-hi enguany, cal no encantar-se i posar-se apunt per l'inici de la Nocturneta. El Rubén I el Cesc Sensada, també hi són presents, bona representació penedesenca, ells m'ofereixen espai a la tenda plantada al mig del camp de tarongers, el Juanlu, m'ofereix compartir a la seva furgoneta, Miss Pocchi i n'Artigas m'insisteixen anar al seu hotel, l'Enriccb, que l'acompanyi a la rectoria ... puc triar i remanar, però avui per tres o quatre horetes, que a més no dormiré, no vull emprenyar a ningú.



La Nocturneta - 23 kms. - 2h.28' 51

Estem a la línea de sortida, molt d'ambient, música a tope, un speaker enrollat, ganes de córrer ... i tant, al tret de sortida, la gent ja surt esperitada carrer avall. Aquesta etapa ho permet, és molt ràpida, poc muntanyera, tan sols +350m. de desnivell, una petita pujada que es pot fer pràcticament corrent, tota aquesta cursa et permetia no parar, però pels no tan ràpids i tenint en compte tot el que quedava en els dos dies següents, calia guardar pota i caminar quan el terreny picava una mica amunt.

Durant el trajecte coincideixo amb la M.Sisteré, l'Enric Sabaté, l'Òskar del País Basc i la seva xicota, més o menys aniríem compartint kms., després d'haver vist a l'Olga Gasset, lesionada, que tornava al punt de control que acabàvem de deixar.

La nit és espectacular on la Lluna plena ens vigila des de les alçades, al seu costat, Júpiter i Venus, ben juntetes, un fet poc habitual i la resta de constel.lació espectants per la gran qüantitat de frontals estesos per a tot el trajecte. Un fet malaurat trenca aquesta pau i darrera meu sento un crit de dolor, estem baixant per un corriol, gens tècnic però que la foscor ens depara més d'un ensurt. És la Maika, companya de l'Oskar que cau a terra. De seguida veu que s'ha trencat el dit petit, és infermera i amb l'ajuda d'un altre corredor s'el posa a lloc, aarrggghhh!!!! ja bastant d'efecte i jo tiro avall, tampoc hi puc fer massa cosa.

Sense adonar-me'n entro al poble d'Aldover, km.14, un poble que després d'entrar-hi per a la via verda, ens encara per un dels seus carrers principals, on hi ha un ambient de 1a., avituallament i control. La gent continua anant que se les pela i esmerça poc temps en l'avituallament, la carrera, mai més ben dit, continua, quedarà un repetxonet, que una vegada superat, ja s'ensuma la línea d'arribada.


No queda massa història una vegada arribats a una ampla pista, les llums del poble ja es veuen i l'arribada és a tocar. Tanco el frontal i em deixo anar una mica, he quedat sol encara que vaig seguint a la distància els de davant a 1-2 minuts, tan fa, ja començo a pensar en demà i que d'avui en quedo prou content, feia temps que no corria tanta estona seguida i n'he sortit prou ben parat.

Al pavelló, ja hi ha "la brigada del bar", estaran al peu del canó dos dies sencers procurant que no falti de res, oferint unes botifarres amb pa amb tomàquet, tot tipus de beguda, iogurts, etcetcetc...Compartim taula amb els arribats i els que ho van fent, comentant les primeres impressions del dia, bé, de la nit, jajaja... La tertúlia no s'allarga, toca matinar d'aquí una estona i la gent va desfilant mica en mica. Continuen oferint-me aixopluc, però avui reposaré al cotxe, ja ho tinc tot muntat i em serà més còmode.



Trail de Les Fonts - 70 kms. - 14h. 56' 38

Al pavelló també ens ofereixen esmorzar, un 10, de veritat, a l'organització i especialment a la gent de dins al pavelló, atents, generosos, agradables ... Cal omplir l'estomac, avui tocarà patir, res a veure amb la Nocturneta, avui tocarà salvar-ne +4.000m. en 70kms., no està malament, avui la muntanya ens posarà a lloc. La fem petar els minuts previs a la sortida, encara a dins el pavelló, ja que sortir a fora fa mandra, passem revista a la cursa d'ahir i sobretot comentem la d'avui. La gent avui sortirà més tranquila, no deixa de ser una ultra i la molts començarem i acabarem amb frontal.

Si, la sortida és més tranquila, hi coincidim força coneguts, n'Artigas, Marc Campal, Juanlu, Enriccb, en Jaume Cap de Rec i en Terricabres, eps! bona grupeta. Al principi tampoc es pot córrer massa, primer per sobre una sèquia, amb una mena de malla metàl.lica, després ja corriol amunt en forma de torrentera, gairebé la primera hora és "en fila de a uno", fet que a mi ja m'està bé per a començar a entrar en calor i mica en mica dins la carrera.

El temps passa ràpid, la xerrameca encara dura, la marxa és prou relaxada perquè Missis Pocchi ens vagi seguint a poca distància, de fet a les primeres rampes per entrar al bonic poble de Paüls, ja la tenim darrera nostre. Aprofitem l'avituallament per a treure roba i guardar el frontal, treure els pals, etcetcetc... ara començarà la primera pujada sèria i cal posar-se les piles. La cursa es pot dir que acaba de començar.


Fem una mica de reagrupament a Paüls, tot esperant a la Laura, per anar tirant tots plegats, encara que en un tres i no res el desnivell tornaria a col.locar-nos cadascú al seu lloc. El Jaume va sobrat i gràcies a ell podem tenir un mini-reportatge amb les seves panoràmiques, el Capi i el Juanlu van un punt més però es van aguantant, el Marc va esbufagant però no els hi vol perdre roda, en Terricabres i jo fem el que podem per a poder-los seguir i l'Enriccb, es queda endarrerit amb la Laura.

Així seria durant tota la pujada on també coincidim amb la Maria i el Toni, ell, curiosament em recorda de Zegama l'any de la neu on a pocs kms. per acabar es va lesionar de gravetat, el recordo estirat a terra amb un voluntari i la manta tèrmica i a pocs metres, com l'anava a recollir la Creu Roja ... ostres, era ell, que petit és el món! ell també ha repetit Zegama i es veu que em té molt vist, jajaja...






La costaruda pujada ens ha fet suar, ha estat durilla, però tan sols és el començament, encara ens queda tot el dia! A dalt de tot hi ha una bassa i és on s'acaba la pujada, n'Artigas, el Juanlu i el Marc, ja han tirat avall, no els veuríem més. Baixem per una pista prou ampla i corredora per dur-nos a La Refoia on hi ha un punt líquid, a 8kms. d'un nou control i punt sòlid. M'he quedat amb el Jaume i la parella catalana, tots quatre tirem avall per un corriol prou tècnic, amb alguna petita pujada inesperada, però que ens acostarà inexorablement a un nou punt per a fer-hi una petita parada i fonda.


Prat de Comte, km.26, vaig tocadot i començo a controlar els temps de tall, tres quarts d'hora, ni molt ni poc, una punxada a la muntanya et cau una minutada i per altra banda els kms. costen molt de passar. Hi ha força corredors, retrobem en Terricabras i l'amic del Xaume, una parell més que també faran el TOR. Arriba Miss Pocchi i l'Enriccb, dels de davant, ni rastre. Comença a fer calor, encara que l'aire és fresc i opto per a no treurem res, vaig bé amb la tèrmica, la samarreta del Club per sobre i els pirates, en cas de moooolta calor i porto una altra muda.


Arranquem encara que costa, n'Enric Terricabras, el Jaume Soler i jo, carretera enllà per desviar-nos tot seguit a l'esquerra on una petita pista ja comença a picar cara amunt, no seria res comparat amb el que ens esperava, hauríem de salvar més de 600m. de desnivell,sense es pot dir, cap respir. A mida que anem pujant l'inclinació aumenta, ja no se sent la gent a parlar i és un "salvese quién pueda", tret del Jaume que continua anant sobrat i tirant fotos a tort i a dret, n'Enric i jo pugem com podem i de tant en tant hi fem una petita aturada per recuperar forces.

Mica en mica s'entreveu el final del coll tot passant per algun tram un xic aeri i posant a disposició del corredor unes cordes i uns cables com a seguretat, encara que tampoc n'hi ha per tant, a la muntanya, tota precaució és poca. Ja han arribat a la meva alçada l'Enriccb i la Laura, em costa seguir-los i els deixo fer. Estic gairebé k.o. però em salva arribar dalt del coll. Em prenc un gel i segueixo amb la mirada com la Laura s'en va, salta la sorpresa, jajaja....

La cresta em torna a salvar, ella no tan traçuda i per molt de temps, per a mi és un oasi, li dic que no s'hi capfiqui, xino-xano, però ella vol que passi i passar el tram ella sola. Des de l'altra banda, en Jaume ens inmortalitza en una foto 10, juntament amb l'Enric Terricabras i l'incombustible Montse Gomez que una vegada retirada de la cursa ens ha vingut veure. Al Tossal d'Engrillo, 1.071m., km.32'8 i tornem a fer un petit reagrupament, sembla que el mal tràngol, ha passat.






El somriure i sempre bon humor de la Montse ens esperona a tots per a seguir endavant, ara, tot un seguit de puja-baixa continuarà castigant als corredors, afortunadament ni tan pronunciats ni llargs com la pujada que hem deixat enrera, però la Laura torna a despenjar-se i torno a quedar amb un sobrat Jaume Soler que continua tirant fotos a tort i a dret, apreta i es deix anar quan vol, tot un luxe. L'Enric fa la seva una mica més endavant, està clar que l'efecte Montse, a ell, li ha anat més bé, jajaja...





Coincidim amb dos corredors de Xerta, coneixedors com ningú del terreny que ens espera i col.laboradors en el marcatge del recorregut. Ens fan cinc cèntims dels que ens espera i del timming de cursa encara que després veuré que amb el tema números no són massa de fiar. Per altra banda la companyia fa que els kms. passin més depressa en un últim tram de baixada que ens porta a la font de Sant Roc, una àrea recreativa, on les barbacoes van en dança i on és establert un nou punt d'avituallament, estem al km.41, el marge de tres quarts d'hora continua, però encara queden dos bones pujades.



A Sant Roc, hi ha n'Oriol Antolí que ens saluda abans de marxar cotxe avall, va córrer ahir, avui ho ha deixat estar. Tornem a retrobar-nos força companys de viatge, s'hi afegeix l'Enric Sabaté que ens ha vingut de darrera i abans de marxar de l'avituallament, hi arriba la Laura, dura com ella sola i passant una autèntica prova de foc.

Comentem la jugada amb els d'allà, el que ens vindrà, el que ens queda, els temps de tall, etc., ja ens informen de l'escabatxina que hi hagut, amb força gent que ja abandonat. Reemprenem camí amb el Jaume Soler, amb un Terricabras sempre "a tiro", així serà fins que li dic al Jaume que tiri, el porto a mig gas i el faig tirar endavant, tampoc el veuria més, encara que durant la resta de cursa, un puntet vermell, la seva samarreta, m'anirà indicant el camí a seguir.

No quedo sol, atrapo a la parella de bascos, n'Oskar i la Maika, però jo vaig fent la goma darrera d'ells, no em sobra res. El terreny puja però no tant com a trams anteriors, de tant en tant algun "descansillu" i tornem a pujar un altre turonet, així fins a arribar a la part final d'aquest tram, a dalt de l'Espina on un control ens indica ja el camí a seguir, una nova baixada tècnica, llarga i dura pel barranc del llop que ens portarà a una nova població, Alfara de Carles, km.53'5.



Nou punt d'avituallament, sòlid i líquid, el que passa és que a aquestes alçades de cursa ja no saps que menjar ni beure. Hi ha els dos Enrics que surten uns minuts davant meu, jo em prenc més temps amb l'esperança de tornar a veure arribar a Miss Pocchi, però tampoc la veuria més, per tant toca seguir, una mica abandonat a la meva sort però encara en carrera i sense tirar la tovallola, ara ja queden uns 17kms., una última pujada, no tan dreta i després de coronar de cara avall a meta.

És veritat, l'última pujada no és tan dreta i es pot fer bé, a més, a cel obert pots veure la gent que va per davant i els que et venen per darrera, els de davant, a més, t'indiquen a la llunyania, el camí a seguir, almenys saps el que t'espera. Així fins a un control a punt de coronar. Baixem una mica, planejem, em frego les mans pensant que això ja està fet, quan de sobte, un gir a la dreta, ens fa pujar una "paret-tartera" de 50-60m. per a coronar un altre punt, ufff! em cau el món a sobre, quina putada!!!!

Ara si, des de dalt ja es veu Xerta i Tivissa, la tarda s'ens tira a sobre i el Sol està a punt d'escapar-se per darrera els Ports. Cal afanyar-se per arribar a baix i no encendre el frontal. Novament baixada tècnica, sempre i durant tot el recorregut amb molta pedra, en deixo passar un parell, no estic per massa òrgues i vull que m'indiquin el camí fins a la Font Nova, km.63'5, nou i últim punt d'avituallament i control, aquí és on et diuen si entres dins el temps o no. Ara ja fa estona que no n'estava pendent però va bé saber que em resta una horeta per a fer uns 7kms., això ja és meu.


Encenem el frontal, ara la foscor ja s'ens tira a sobre i en un no res serà fosc i negre altre vegada. Després d'una última sorpresa, a l'iniciar la marxa, al resta ja és bon camí i sempre de cara avall. M'afegeixo a un altre corredor, pista avall anem fent, ara deixem la pista per endinsar-nos dins un corriol, ara novament per un camí rural, sentim l'speaker, tenim el poble a tocar, encara que ens sembla que la distància és superior als 7kms. que faltaven i que per uns moment tenim el poble darrera nostre i ens n'estem allunyant, a més, el seu GPS indica error, encara que estem davant d'una cinta.

Jo haguera seguit les cintes, tard o d'hora el camí giraria a la dreta i tornaríem a estar en la direcció correcte vers el poble, no crec que les cintes fóssin les de divendres! Arriben tres corredors més, també amb GPS i també indica error ... MERDA!!!! ara si que l'hem liada, per consens decidim seguir al GPS, encara que ara posats a repassar, es diuen moltes animalades, però com que vaig en grup, doncs ... saltem marges, ens esgarrinxem, busquem camins inexistents, el GPS va boig i també ens hi fa tornar a nosaltres i el que és pitjor, el rellotge va corrent i les 15h. que tenim per a fer l'etapa, s'esgoten, ja la tenim liada.

Finalment tornem al punt de partida després d'haver perdut més de mitja hora, seguirem les cintes, encara que la parròquia no estar tranquila fins que deixem el camí principal i girem a la dreta per un corriol que ens posarà en la direcció correcte. Queden poc menys de 20' i potser 3 o 4kms., tocarà fer sèries, almenys una de 2.000m., després ja veuré on em trobo. Maleeixo els GPS d'una manera exagerada, haver de fer els últims kms. a cinc pelats ja té lo seu. Entrem al poble, un voluntari ens indica el camí, jo li pregunto si encara tenim temps, diu que si, encara que els altres ja fa estona han tirat endavant.

Entro al carrer i ja ensumo el pavelló, no havia tallat mai tan just en una cursa, entro amb 14h.56' 38, m'ha sobrat poc més de tres minuts!!!! Entro al pavelló fos, mort i enterrat. Allà ja hi ha tota la tropa mig sopant, mig fent-la petar i també Missis Pocchi que havia plegat veles a la Font Nova, quedo plegat en una cadira mentre es decideix que fem. Aniré al cotxe, em rentaré i aniré al pavelló, es veu que el Ruben encara no ha arribat, jo no l'he vist en tota la cursa i el Cesc Sensada em diu que està venint després de també errar el camí.

Ja més refet torno al pavelló on el Ruben ja arribat bastant malmès després de gairebé quinze hores i mitja, l'organització fa màniga ampla i entra en les classificacions, l'escabetxina ha estat espectacular. DEcideixo menjar una mica amb el Cesc i el Ruben, encara que no m'entra res, quatre macarrons, un glop de cervesa, dues cullerades de iogurt són suficients per, en un racó del pavelló, ho deixi tot allà terra. De seguida vénen a veure que em passa i de nou molt ben atès per la gent d'allà i pels meus companys de Club.

Una mica millor m'en vaig al bar de la plaça on hi ha la resta, una camamilla i una aigua amb gas que també acaben al lavabo del bar, un desastre, encara que no dic res a ningú. La xerrameca va minvant que demà toca tornar-hi i cadascú desfila cap al seu jaç, jo li compro l'oferta al Juanlu i tots dos fem cap a la furgoneta, hi estaré bé.



Cursa de Les Fonts - 27 kms. - retirat al km.4

No passo una mala nit i no s'em passa pel cap no sortir, això si, conscient de que aniré al vagó de cua amb la intenció d'acabar l'etapa com sigui. Una vegada vestit cap al pavelló a esmorzar, s'interessen per a mí i els dic que estic bé i els dono les gràcies, es veu que ahir a la nit feia molt mala cara, jajaja... Comentem la jugada, m'entero de la gran escabetxina i de la gent que avui no surt, mentre pico alguna cosa, no tinc ganes de tornar a acabar al lavabo, si el salvo, penso que ho podrem trempejar.

Tret de sortida i de nou la gent a mil, es clar, n'hi ha molts que només fan la cursa d'avui, els dels dos dies es nota que van una mica més castigats. Ja agafo el vagó de cua, però no em penso anar tan a poc a poc tot compartint amb la Montse Gomez, que avui s'ha rornat a reenganxar a la cursa. La vaig perdent, no vull patir, em costa seguir-la encara que anem al darrera. No vaig ni em rodes i acabem de començar!!!! A l'avituallament del km.4 m'ho penso un moment, dubto, avanço uns metres, toca pujar, veig els puntets a la llunyania, arriba en Xaume, no ens havíem vist cap dia i ara m'el veig allà, trempat, amb ganes, amb el seu timming al peu de la lletra, s'en va a bon ritme, no el podria pas seguir, torno a l'avituallament ... plego.


Evidentment que l'estat físic ha influït, però crec que el cap m'ha fallat, no he volgut patir, he pres la decisió correcte però em sap greu d'haver fallat, ja sé, blablabla.... però cadascú se sap lo seu i la motivació enguany costa, encara que els reptes són engrescadors, però tinc la impressió d'haver-ho donat tot mentalment al TOR i ara està buit de cap. Suposo que això s'anirà arreglant a mida que vagi estant més bé de forma, una cosa porta a l'altra, però ja he decidit aixecar una mica el peu de l'accelerador i fer les curses en les quals ja estic inscrit, les que eren dubte, queden aparcades, amb el que hi ha, ja quedaré arreglat, jajaja...

Una vegada ben dutxat, amb un massatget excel.lent, amb un solet engrescador com a espectador, busco un raconet on veure arribar als corredors. Més tard s'hi afageix la Laura i la fem petar i petar fins que arriben "els nostres" amb un paperàs i unes curses magnífiques. A destacar el meu company de Club, el Cesc Sensada, 20è. a la general, una bèstia, i al Capi Artigas que estrenava anyada amb un bon trofeu. A tots la meva enhorabona i les gràcies per aquest cap de setmana excel.lent, és ben veritat, que som d'una altra pasta.


Content d'haver-me retrobat amb els TOR-erus de l'Ana Sebastian, l'Enric Sabaté, l'Eugeni Roselló, el Karim i la seva tropa, a l'Oskar ... a molta gent que feia mig any que no veia, encara que semblava que fos ahir. Content d'haver saludat a tanta gent, als de sempre i que per molts anys, i a les noves coneixènces ... persistírem.

Com no podia ésser d'una altra manera, una vegada entregats els trofeus, el cap de setmana acabava com Déu mana a Benifallet, envoltats en una taula, una taula a Can Pepo, on l'estòmac em permet treure el ventre de pena, encara que no continuava estant fi, vaig assaborir unes bones menges.

Salut.

dilluns, 12 de març del 2012

Volta a la serra del Picancel

Dissabte, 3 de Març 2012
Borredà (Berguedà)
30 kms. - 7h.


Una bona matinal ens tenia preparada el nostre amic en Joan Iborra, tota una institució en el poble d'Alpens, Osona, gairebé tocant a la comarca del Berguedà. Un coneixedor com ningú de corriols i itineraris, per la majoria de gent, desconeguts, amant de la natura i del bon rotllo, no escatima esforços en organitzar trobades per donar-nos a conèixer el seu entorn. Una organització acurada, no ens fa dubtar ni un moment de ser-hi presents ... no va decebre.

Tenim, amb l'Assumpta, el cap de setmana lliure, i per no matinar tant decidim passar la nit a l'Hostal Cobert de Puigcercós, després de deixar Berga en direcció a Ripoll, per una carretera, que ja fosc, es fa una mica feixuga. De fet, fem cap a un cul de món, hi passa un cotxe cada quan jo que sé, i no hi ha una benzinera a 50kms. a la rodona ... però hi estarem bé, una recomenació del Joan, no pot fallar. Som els únics hostes i estem molt ben atesos pel matrimoni que s'encuida de l'establiment, amb la casualitat de que ell, va fer la "mili" amb un de Vilafranca. Ja va estar liada, compartim sopar i xerrameca, sense tenir res, ténen de tot, fins i tot vénen benzina!!!!


No ens allarguem, que em cal matinar, i després d'una estona agradable, toca retirada. Puntualment, a l'hora convinguda, ja tinc al Joan i al capi Artigas que em passen a recollir per anar al punt d'arrencada, Borredà, a escassos 10' del cobert de Puigcercós. Ja hi ha algú, els de sempre, algun de nou i alguna sorpresa en forma de campió olímpic, es podria dir, encara que va ésser medalla d'argent de bàsquet en les olímpiades de L.A., un bon tipus, l'Andrés Jiménez, campetxano, gens feréstec i també enganxat en això de la muntanya, tot i les seves limitacions físiques que comporta estar tants anys a un nivell tan alt de competició.

Procurem no retardar la sortida i una vegada fet el recompte, emprenem camí, un corriol joguisser que de seguida es torna lleugerament costarut ... bon ritme, bon ambient, però més silenci quan es puja, tothom esbufega a la seva manera. El bo d'aquestes sortides és que l'ofegamenta, si n'hi ha, és curta i tot sovint hi ha reagrupaments, tanmateix, en algun tram, tothom pot exhibir les seves característiques de baixador o el que se les pela pujant.



El primer, és a La Quar, sota el Santuari del mateix nom i que haurem de pujar després de fer l'oportú regrupament. Ningú va estregat, el primer tram l'hem fet prou còmode i la pujada al Santuari no sembla pas compromesa, encara que en Joan ens tenia preperada com a sorpresa, encarar la pujada per la part més dura, aèrea, i aventurera de totes les possibles. Foto de rigor una vegada a dalt i continuem camí.


El proper objectiu és el Monestir de Sant Pere de la Portella, una edificació que es té com a primera referència l'any 997, evidentment una obra prou malmesa però amb una església al costat que fa el lloc molt acollidor. Sembla un bon lloc per a fer-hi una parada i fonda, però fem via més amunt, estem situats sobre els 800m., però busquem el sol més amunt ja que si hem d'estar parats una estona que millor que està al recer i amb l'escalforeta de solet que, encara que no fa fred, el dia no és per tirar coets.

El lloc triat serà Sant Miquel de les Canals, una vegada deixat enrera Corrubies, i per una forta pendent que fa que el grup s'estiri d'allò més. El saber que una vegada a dalt, ara sí, hi farem una bona queixalada, fa tornar l'humor al grupet ... la sortida està resultant magnífica.



No ens encantem, ja que encara queda camí i les hores van passant, ara fort pendent avall, començament tècnic on els baixadors poden xalar de valent. És llarg, ombrívol, dins d'uns bosc prou ofanós encara que tot sec en excés. L'embassament de la Baells el tenim davant nostre, és la nostra propera fita. Corriol per a disfrutar, continuem baixant tenint cada vegada més aprop l'objectiu, arribats a baix toca de nou reagrupar el ramat, estem en una punta de l'embassament, ara tocarà pujar de nou per l'altra banda d'on hem baixat ... començaran els esforços de debò.



Enfilant les canals de Sant Miquel, hom ja esbufega, uns més que els altres, ara és l'hora dels que pugen bé, a un bon ritmet, no massa ràpid però que mica en mica van fent forat vers la resta del grup. La pujada s'em fa feixuga, encara que, qui més qui menys ja va bufant. Un parell de marrades em van la mar de bé per tornar a ajuntar el grup, encara que el pilot davanter, ja deu ser a dalt.

Primer s'arriba dalt d'un collet on en Lluís Soler ens espera, ha fet dracera tot sabent el que li esperava, però una vegada arribats al coll, ens cal continuar a l'esquerra per arribar al Serrat del Migdia, valdrà la pena, les vistes són fantàstiques, a 1.083m., la panoràmica és de 360º. Vilada, l'embassament que hem deixat enrera, el Sobrepuny, Borredà més enllà ... el temps es va enlletgint, però la foto de rigor, no ens la treu ningú.




Encara ens queda una última dificultat i una vegada tornant a estar tots reagrupats al collet, després d'una suau baixada tornem a pujar per un corriol zigazeru, costarut, on la part final és prou esquerpa i bruta abans de sortir a l'exterior des d'on veure'm el cim de la Salga Aguda, punt més alt del recorregut a 1172m., encara que les perspectives no canviïn massa de les del Serrat del Migdia, torna a valer la pena, sobretot després de l'esbufegada final per a fer cim.





No hem de fer massa desnivell per tornar a Borredà, poc més de 300m., però al fer tota la carena, és un puja i baixa constant amb l'agreujant de que comença a ploure, un bon xafaguet que fa més perillosa la baixada. Extremant precaucions i arribats a Salga, canvia el decorat deixant pas a una pista corredora tot ensumant el poble, abans, però un kitkat del Pedro em treu d'un bon "baixon" durant el puja i baixa de la carena.

Últim tram per enllaçar de nou amb el camí de sortida, la pista es torna a convertir en el corriol joguisser, ara de cara avall, aprofitant la gent per a cremar els últims cartutxos arribant a Borredà, ja estic recuperat i encara arribo al final de la jornada amb prou bona cara. Ja ens esperen l'Assumpta, l'etern Massa, l'Artigas i el Píjaru, una cerveseta ràpida mentre arriba la resta del grup i de pet cap a un dinar de bandera.



El lloc triat, és el refugi de Puigcercós, uns metres més amunt d'on havíem passat la nit, està tot encarregat, estem sols i ja ens esperen més enllà de les quatre de la tarda. Em penso que no hi cap baixa per a dinar, jajaja... Les menges de 1a., qüalitat i qüantitat, un poti-poti des d'amanides, arròs, peus de porc, xipirons, conill ... no va faltar de res, ben atesos i ben servits, digne de cloure una jornada com Déu mana.



Agrair en aquest cas al Joan per haver muntat aquest "tingladu tan estupendu", i a la resta per la companyonia, i fer-nos passar una jornada per a recordar, per uns paratges, que per un servidor, éren prou desconeguts i que a partir d'ara, ja hi haurà un raconet més del nostre inmens atles, que podrem dir ... jo ja hi he estat.

Salut.