divendres, 31 de maig del 2013

Zegama

Diumenge, 26 de maig 2013
Zegama (Goierri), Gipuzkoa
EUSKAL HERRIA


Novament i sense adonar-nos de com passa el temps, ja tornem a estar, carretera amunt, en direcció a Tellerine, a Zegama, a Euskal Herria on ens hi trobem tan a gust, fent-nos sentir com a casa i fent-nos partíceps com si fóssim un més. Ja no té tanta importància de si corro o no corro, ei, sempre seria millor poder córrer, però ja hem decidit amb l'Assumpta de procurar no faltar-hi, ja coneixem a massa gent, ja s'ha fet amistat amb molts d'ells... tanmateix, ens ho prenem com un cap de setmana de desconexió i de festa, la festa que cada any, per la Marató, converteix a Zegama en el centre del món de l'skyrunning.

Si fa no fa, són per allà les sis de la tarda quan sempre ens presentem a la casa, la nostra segona residència, Tellerine, "venid tranquilos" sempre ens diu el José Miguel, i així ho fem. El foc a terra ja va a tot drap, avui encara fa solet, però la rasca és important, per dissabte pinta mal temps i diuen que per diumenge, el dia de la carrera, tornarà a fer bo.


Com cada any, compartim la casa amb tota la tropa de SSadurní, capitanejats per la Paula i el Salvador, al final també hi hem encabit al Jordi Martí i a ultimíssima hora, hi farà cap el Tallaferro de l'Yves. La fem petar mentre esperem a la resta, ja que no tots hem pujat junts, però a punt de fer-se fosc, ja baixem tots plegats cap a Zegama on soparem, nosaltres per primera vegada, a l'Ostatu, enmig d'un gran ambient al poble i començant a saludar gent coneguda d'arreu i del mateix poble, així com la resta de santsadurninencs que tampoc hi falten any rere any.

Bon sopar, on ja s'hi afegeix l'Yves qui durant els dos dies compartirem molts i bons moments, impossible no passar-t'ho bé amb ell. L'àpat s'allarga i gairebé ens fan fora del local ja que l'endemà, els corredors d'èlit, que estan dormint a dalt, ja demanaran l'esmorzar de rigor per, uns minuts més tard, anar a rodar una estona.

Dir no, a fer la penúltima al Txantón, és com... no trobo la comparança, però no pots dir que no. A dins, ens hi trobem l'Ainhoa, un dels pilars de la cursa a qui no veiem des de Cavalls, encara que sempre hem anat mantenint el contacte, i tothom sap que des d'aleshores, han passat moltes coses... la salutació, és emotiva i sincera.



Hi ha una mica de gresca, res exagerat tret d'un parell que ja van un punt desfassats, i de seguida, la nostra tresorera, la Núria, dipositària d'un pot comú, es disposa a demanar per a tothom. No tarden massa a arribar tota una tropa de canaris i en Ramón, el mític Ramón Malcorra, ara sí que la festa està assegurada, així que ens veu, tot anirà a més.



Ells ja vénen engrescats i nosaltres de seguida ens hi afegim, els més veterans i els més joves, comencem a pillar i a ballar, fent-nos en poc temps els amos del bar, que mica en mica s'ha anat omplint, en una improvitzada pista de ball on hi sona des d'El Tiburón fins a Pet Shop Boys... mesoneraaaaa!!!!


Deuen ésser les quatre de la matinada quan en el local encara va tot en dansa, encara que nosaltres ja estem a punt de tocar el dos, tot i axí, en Ramón ens organitza un entrenillu per l'endemà, amb els jutges de cursa i el diumenge pujarem amb ell i el seu grup a l'Aizkorri per a dónar un cop de mà a l'avituallament... perfecte, ja tinc el cap de setmana complert. Encara que tard, i que l'endemà ja hem d'estar, l'Yves i jo, a la plaça de Zegama, a l'arribar a la casa encara hi cauen un parell d'ampolles de cava, més xerrameca i xirinola, al costat del foc i amb una copa de cava a la mà, s'ens fan gairebé les cinc de la matinada quan un servidor, toca retirada.



Tot i la gresca de fa una estona, hem dormit tres hores, a quarts de nou ja estem a la plaça de Zegama, quan ens creuem amb els dos japos, corredors d'èlit en el seu País, que ja han sortit a estirar les cames i a gaudir del xiri-biri que ja comença a caure. El tema es va allargant tot esperant a un dels jutges, però finalment ens dividim en dos cotxes i en dos grups, per una banda el Ramón, l'Esther, d'Alcora, Castelló, i un dels jutges, i per l'altre, l'Yves, els altres dos jutges, un de Zumaia i l'altre un mallorquí establert a Vitòria, i jo mateix, tots quatre encabits en el cotxe de l'Alberto per a deixar-nos al refugi de SAdrián a 900m.


Tot és deixar-nos i al cap de poca estona començar-nos a mullar, poca intensitat, però fa un fred que pela, està tot enfangat i les mateixes gotes d'aigua estant gelades. Boira, aire i fred, tres entrebancs que els solventem pujant a bon ritme.


Els jutges van fent la seva feina, ben bé no sé quina és, a no ser, la de fer-hi una llambregada per què l'endemà estigui tot correcte, però penso jo, que en 24h. tot pot canviar i aquesta sortida no hi tindria massa sentit. Fem bon grupet encara que amb l'Yves ens deixem anar una mica, el de Zumaia és una ràdio i no para, el mallorquí, molt més reservat. Tots expliquem les nostres batalletes talment les volguéssim posar en una balança per a veure qui hi té més collita.

A mida que anem guanyant alçada, l'aigua es va convertint en aiguaneu, el terreny està prou enfangat com per, en un pas, a pocs metres ja del cim, potser el més delicat que hi ha, sigui prou perillós com per a prendre-hi nota per l'endemà. En aquests moments, els jutges, són partidaris de fer servir el tram alternatiu o de posar-hi una corda fixa per ajudar al corredor i a tota la gent que hi ha de pujar.

Fem cim, Aizkorri 1528m., continuem amb la boira, l'aire i el fred. Hi ha algun "turista" i ens hem trobat amb algun corredor que no podent córrer l'endemà, avui, fa el circuit pel seu compte. Els jutges ja enfilen sota el cresterio per anar a petar per sobre les "campas d'Urbia" , enfilar l'Andraitz i d'allà, ja pel circuit de la marató, cap a Zegama.

N'Yves i jo ens vé de gust passar-hi una mica més de temps a dalt l'Aizkorri, encara que l'endemà ja ens hi passarem prou hores, cadascú tenim una tasca a fer, l'Yves la d'amagar una botella d'una mena de ratafia que ha portat, d'un gust difícil d'explicar, però que l'endemà, amb la munió de voluntaris i després de l'esmorzaret, qui més, qui menys, en faria el traget. Jo m'enfilo a dalt la creu del cim, que hi ha una mica més amunt del refugi i de l'ermita, el vent bufa fort, talment volés impedir la meva tasca enmig encara d'alguns trossos de gel, durant la nit hi ha caigut una bona nevada, sembla que em faltin mans, el mòbil per copsar una bona fotografia, fer el nus, el vent... però finalment, el resultat és òptim, l'Aizkorri, ja té la seva cinta ;-))))



Ja tenim la feina feta, l'Yves, també ha trobat un bon lloc per amagar l'ampolla, per tant ja podem seguir el camí en busca dels dos jutges que ja fa estona han tirat avall, encara que poc m'espero trobar-los. Ara tenim temps per a disfrutar, aquest temps em va i l'Yves també sembla trobar-s'hi bé, per tant, gaaaaassss a la burra per un terreny que massa no s'hi pot córrer, però que procurem anar el més ràpid possible. En un moment atrapem els jutges que van fent-la petar, però nosaltres tenim ganes de gresca i els deixem enrere, procurant no quedin despenjats.

Ara creuant uns prats, encara plovent i gambant cara amunt, en silenci, un silenci trencat per la teva respiració, el soroll de les teves petjades i de les gotes d'aigua que continuen fent la guitza, o és que potser també volen ser partíceps i gaudir del moment? Estem carregant bateries, i amb silenci, tots quatre ens n'adonem tot coronant Andraitz de 1.425m., el petit Aizkorri, l'última dificultat de la Marató.

La resta del circuit ja és tot baixada tret d'alguna sorpresa en forma de repetxonet, això sí, la part amb més fang del recorregut, encara, que per ésser sincers, n'esperava molt més. Tornem a disfrutar tirant avall, sobretot a l'agafar el camí més ample, deixant al darrera el corriol i el bosc ben enfanguissat. No ens encantem i li donem gas fins a l'avituallament del km.33. Sembla que el temps es va arreglant una mica, ara, els 8-9kms. que manquen per arribar a Zegama, els alternarem entre el circuit de la Marató i el de la cursa dels juniors.


Hauran sortit uns 24kms. ben aprofitats quan arribem a la una tocades abaix a Zegama. El Txantón torna a ser punt de reunió, per anar a trobar-nos amb l'altre grup i per anar a buscar els estris per a una merescuda dutxa. Abans ens hidratem mínimament ja que a les dues, ja ens esperen, tota la tropa de SSadurní, més els Ppongs, al Pipas, a Lazkaomendi on l'Aitzol i la seva família ens prepararan unes menges per a llepar-s'hi els dits.



El lloc és fantàstic amb unes vistes al Txindoki impressionants on hi surten unes fotos de postal, la llàstima no haver pogut dinar a fora i gaudir de l'espectacle en una talaia privilegiada, amb l'esmentat Txindoki per una banda i l'Aratz i Aizkorri per l'altre. La sobretaula no s'allarga massa i coincidint amb el final d'etapa del Giro, etapa de muntanya i nevant, anem tirant avall per poder assistir al briefing de la cursa ja que els Ppongs encara no han vist a ningú i, a part del que pugui explicar l'organització, és el lloc ideal per a retrobar-se amb tothom.



La gentada ocupa tot el pavelló, dins i fora, i efectivament, tenim l'oportunitat de saludar gairebé a tothom. Als briefings, gairebé sempre es diu el mateix i aquí a Zegama, plogui, nevi o faci Sol, diuen que l'endemà farà bon temps, i algunes vegades ho encerten, d'altres, no. Encara que no corro i ja en sabem tota l'explicació, doncs cap dins a sentir les explicacions de l'Alberto. La xerrada dura lo suficient com per et quedi el cul cuadrat, amb ganes de que s'acabi i tornar a sortir a fora on la sidra i el formatge ja van en dansa.

Aquest any, quan ja tothom volta per allà fora, se li fa un homenatge al Kilian, un fixe en les últimes edicions i que l'organització vol agrair-li la seva assistència any rere any. Un aurresku, ram de flors, bastó de comandament, una fotografia ben grossa, txapela... al nanu, se l'ha de tenir content, ell també ha ajudat a situar Zegama en el mapa i que tingui el ressò que té.

I la penúltima... sí, al Txantón, s'estan plantejant fer-nos socis honorífics, jajaja... Aquesta vegada no ho allargarem encara que el local es queda petit després d'acabar tots els "actus", corredors, acompanyants, els del poble, totes edats i sexe... deuen fer els calers de tot l'any!!!!



Sobre les nou del vespre ja estem asseguts a la taula de Tellerine, avui toca peix, un lluç "de categoria" que fa llepar-se els dits. En José Miguel s'afegeix a la taula, mentre, malauradament i de resquitllada, mirem la final de la champions, gairebé cada any hi coincideix i jo ja he guanyat una champions a Telllerine ;-)))). Comença a sortir el cansament i ja tinc el cap que l'endemà a quarts de cinc em toca diana juntament amb l'Yves que s'ha quedat a Zegama i aiaiai...


A tres quarts de cinc ja estic a baix revifant el foc a terra amb tota l'estesa de roba de l'Yves al costat del foc, semblen els Encants, encara que d'encant, la imatge, en té ben poc. Estic a punt de trucar-lo algun minut abans de les cinc perquè no sento moviment, però de seguida està a baix, seré jo que pateixo i sóc de vegades exageradament puntual, Yveeeeeeesssss, creeeekkk,creeeekkk...

A un quart de sis ja tornem a estar a la plaça de Zegama, el Ramón i la Maite ja manen el cotarro, l'Ainhoa, també volta per allà, l'Alberto, els que van a un lloc o a un altre, la Creu Roja, etcetcetc... no hi ha temps ni de fer un cafè, Yves, ets lent, d'altres, més llestos, encara s'han pogut posar quelcom calent a l'estomac ja que els bars ja tornen a estar oberts o potser, no han tancat.

Pugem cap a Sancti Spiritu, plens de banderoles per a clavar per l'itinerari, amb en Jesús i la nostra Montse Sagalés, també feia molt de temps que no coincidíem, una Montse que també passaria un cap de setmana per enmarcar, i és que no hi ha com ésser simpàtica i la Montse, d'això, n'és una estona... ei! "...y hasta aquí puedo leer", jajaja...

Tot el grup de l'Aizkorri anem pujant mentre comença a aclarir el dia, i sí, tot fa pensar que farà un dia excel.lent. Nosaltres quedem més endarrerits posant cintes i banderoles amb l'Angela, l'Esther, en Txemi, membre de l'organització de l'Ehunmilak, i de suministradors de banderoles, en Jesús i la Montse. De seguida ens adonem amb l'Yves de com ha canviat el terreny en poques hores, ahir hi passavem estent tot xop, amb fang i relliscós, ara, Sancti Spiritu, sembla una alfombra, gairebé sense fang i amb el Sol que hi farà, de seguida acabarà d'eixugar-se el que queda. Els suporters, ja podem preparar la crema de Sol.




A mida que anem pujant les vistes són sensacionals coincidint en que el día va avançant inexorablement i el Sol va agafant alçada. Tot i així, l'Esther es dedica a fer fotos a un arbre ¿? sin ton ni son, i és que es veu que al seu poble no hi ha arbres, la veritat, no la veo, però, criatura, si la foto està a l'altra banda!!!!, no cal dir que ens fem un tip de riure i el "no la veo" ens acompanyarà durant tot el dia.



El pas tant pelut d'ahir, ja el veiem d'una altra manera, tot ben sec, sense rastre de neu, tanmateix, més tard, els de seguretat i posaran un cable. Ja arribem al cim, tot encintant el que serà un passadís de gent d'aqui una estona, lo veo... Cim, per segona vegada, ahir i avui, avui amb la calma i disfrutant del que ens proporciona la muntanya, compartint i rient amb gent que fins ara no coneixíem i fent-la petar amb els de sempre, ei! i també hem pencat una mica.


A dalt en Ramón ja va atrafegat, treient coses de l'ermita i portant-les ja a la zona de l'avituallament, un esplèndid balcó que dóna a banda i banda. La plana de Vitòria, més enllà de totes les campas i el poble de Zegama als nostres peus on es pot sentir, parant l'orella, la megafonia de la cursa, minuts abans encara de donar-hi la sortida. N'Yves aprofita per a fer-hi la seva particular performance davant del deliri del personal tot cantant a "grito pelao" Tallaferroak, tallaferroak... ta-lla-fe-rro-ak. Els pals i la samarreta dels Tallaferros portaran durant una bona estona a la Maite de corcoll. La manera que té en Ramón per a calmar-lo, és fer-lo anar a buscar el km.23, un km. misteriós, que ningú ha vist mai, o si... el fet és que estarà una bona estona desaparegut del mapa, jajaja...


Últims preparatius en un entrar i sortir del refugi, fer beguda isotònica, tallar plàtans, posar barretes energètiques, gels, aigua amb la seva estesa de vasos, preparar l'alfombreta del xip, etcetcetc... de fet, té prou mèrit que els corredors es puguin trobar tot això aquí dalt, doncs l'únic mitja de transport és el de pujar-ho a peu, imagineu garrafes d'aigua amunt una setmana abans.

Deu ser costum escoltar la sortida des de dalt abans de fer-hi un bon esmorzar, per fi omplirem l'estòmac, mitjançant la ràdio del Ramón, i si tens l'oida bona i l'aire ajuda una mica, sí... el coet de sortida a les 9 en punt del matí després de les ja clàssiques campanades de l'església de Zegama, ep! això no ho sentim, però els que hi hem estat sabem el pa que s'hi dóna i recordem els intants previs amb enyorança, potser un altre any...



Al mateix temps comença a venir gent, pujant per Calvariotas o per la Marató, d'altres, els nostres suporters més especials, ja procuren un bon lloc a Sancti Spiritu, en un tres i no res, aquest lloc ja s'omplirà una vegada els corredors hagin passat per Outzarte, cal trobar un bon lloc per a desplegar-hi les estelades i les ikurriñas. A dalt, abans de que vingui tota la gentada, s'aprofita per a fer-hi una mica d'esmorzar, formatge, embotits, etcetcetc... tot regat per un bona bota de vi i per l'ampolla que havia portat l'Yves el dia abans.



Es va acostant l'hora de la veritat, i ara, abans d'acabar de distribuir la gent es fa la foto de grup, glups! quin honor formar-hi part, n'estic molt content, tant com si corrés, sé que m'ho passaré d'allò més bé animant a la tropa, sobretot als que més coneixes que en seran un munt... talment com si fós jo el que corrés, avui, ells, corren per a mi.

En Ramón ja va de cul, la gent passa de les cintes i amb el seu peto de juez adjunto (oju!) va amunt i avall. La Maite organitzant el cotarro de l'avituallament i la resta de voluntaris, encara relaxats a l'espera de que vingui el mogollón, gaudim d'una situació privilegiada per a veure com arriben els primers, bé, per veure com arriba el Kilian.



L'Angela, l'Esther i el Jesús han estat destinats a l'Aitxuri on hi ha un altre control, capitanejat per un altre il.lustre, el Jesús, un altre Jesús, excorredor de Zegama, mig retirat de les curses i que sempre hem coincidit, trempat, com tots, i disposat sempre a compartir el xikiteo ;-)))) És el punt més alt de les Vascongadas, ep!, no us penseu, 1.551m. i és el tros de cresterio que hauran de fer els corredors abans de baixar per Ostiangorri i les Campas d'Urbia.


L'Aizkorri comença a estar espectacular, falta poc perquè arribi Il Fenòmeno, dues hores i quart va estar l'any passat. L aseva mare ja l'espera a dalt amb un abotella de vés a saber què, mmm... l'hi haguera pogut preguntar, casunseuna... Amb el que si hi parlo és amb l'Iker Karrera que aquest any participarà al Tor des Geants, comentem la jugada i si ja s'ha mirat quelcom de la cursa, sííííí... li dic que sóc un home Tor, jajaja.... però li dec semblar poca cosa i no em pregunta res, potser vindrà a la xerrada del dimarts 18 ;-))) paio trempat, l'any passat també vam coincidir quan entrenava per la cova de SAdrián, sempre treu el cap tot seguint la cursa, el que no sé si mai l'ha correguda.

El fill del Ramón que volta per allá, un futur crack, i el mateix Ramón, amb l'Iker els faig foto, m'agrada com ha quedat i en guardaré un bon record, un més a seguir al Tor, veurem si pot amb l'Oscar Pérez que s'ha passat tot l'hivern a la muntanya.

La gent comença a cridar, uff!!!!, és massa, és Aizkorri, m'enpasso la saliva, el Kilian ja el tenim aquí, dos hores i quart, com l'any passat, clavat, va sol, ja treu uns minuts als seus perseguidors encara que massa, massa bona cara no fa, però ningú dubte de que tornarà a guanyar.


La seva mare li dona el bidó, però tot just en fa un glop i s'en va. A partir d'ara comença el rosari de corredors seguint la seva petjada. Encara tenim uns minuts per a veure com passen els 5-10 primers i cap a la feina, donar vasos, omplir les botelles dels corredors, portar aigua, omplir els sacs de brossa (que també es baixen a peu tot i que pesen poc), estar atent a qualsevol requeriment dels corredors intentan-los ajudar en el que es pugui, amb especial simpatia per els de casa.



Moments únics veient una Oihana Kortazar, com ho ha de deixar, abatuda i enfonsada dins el refugi... gran. Una Núria Picas embogida saben que ara venia el seu terreny, a Aizkorri, 7a.-8a., a meta, segona a escassos segons de la guanyadora, l'Emelie Fosberg. Veure els teus, un Cots pletòric i un Guido no tant però patint de valent, em feu emocionar coi de mainada... l'Abuelo, que el veig de resquitllada, la feina, és la feina. En Mans, sort de l'Yves, el puc cridar tot marxant d'esquena i aixecant-me el braç. Els dos representants Tallaferrencs, l'Albert i l'Enric, primeres samarretes blaves que participen a Zegama. Els de SSadurní, encapçalats per l'incombustible Jordi Martí, el mític Miguel Arburua, Burus, patint però tirant endavant després de recuperar-se dins del refugi. Els de Diedre, els d'Spiridon, els de l'Ebre, on una noia de l'UEC de Tortosa em va dir que era mooooolt amiga de l'Elena Ferreres, quina ilu, jajaja... em sap greu no veure en JBru, hi penso, quan passo llista mentalment, m'haguera fet gràcia poder-lo animar en la seva primera Zegama, per les fotos, he vist que no li sobrava massa., ep! però va acabar amb un molt bon temps.

Veure com pugen emocionats la majoria de corredors, alguns amb els ulls humitejats, fins i tot els més veterans no poden escapar de l'emoció que produeix passar pel mig del passadís que forma la gent banda i banda. Un passadís, que de la mateixa manera que s'ha anat omplint es va buidant a mida que van passant els corredors, molts, encara veuran l'arribada.

Pocs abans de que arribin les escombres de carrera, en Ramón m'envia amb l'Aitzol cap a l'Aitxuri on una vegada passin els darrers, hem de tornar a desfer camí cap l'Aizkorri treient cintes, banderoles i en busca del misteriós km.23, tot això acompanyats de nou per l'Angela, l'Ester, la Montse i el Jesús. El grup de l'Aitxuri, desferant cap a l'altra banda, cap a Urbia.



Quan tornem a Aizkorri, ja està tot recollit, la resta de voluntaris ja ha anat baixant i sembla ben bé que no hi hagi passat res. Quatre bosses i quatre banderoles que carreguem, alguna cinta que trobem pel cami i alguna deixalla d'algun corredor, poques. L'Yves, la Maite, el Ramón i jo quedem endarrerits, tanquem l'expedició i baixem de forma distesa i fent-la petar, abaix al poble, ja ens hi tornarem a trobar tota la tropa.



Sí, en Kilian ha guanyat, i per uns segons no ha batut la marca de la carrera encara que el segon li trepitjava els talons entrant tot just al seu darrera. L'Emilie, guanyava i van formar un podi per a la rumorologia... fan bona parella ;-)))

Mica en mica es va venén tot el peix, la meitat dels de SSadurní ja han marxat, nosaltres, aquest any, ens hi quedem una nit més i marxem dilluns. Ens anem retrobant amb els corredors, amb els que estàvem dalt l'Aizkorri, etcetcetc... no pares de tornar a saludar gent. Nosaltres, fem un pensament i per allà les sis de la tarda toquem el dos cap a Tellerine, siesta i dutxa, després ja tornaríem a baixar per a sopar-hi.

Són les vuit, quarts de nou quan ens tornem a trobar al Txantón, els de l'organització, no tots, voluntaris, no tots, i simpatitzants, no tots, ja vénen de la Societat i es clar, porten un puntet maco, ei! i l'Yves davant de tot. Costarà agafar roda, per tant en desistim i comencem a canviar els plans. Mentre tots s'en van a l'Ostatu per acabar-hi la festa, nosaltres, sabedors de que tenim la nevera de Tellerine plena de cava, agafem alguna cosa per menjar i decidim mig sopar allà la casa.

Anant cap al cotxe i passant per davant l'Ostatu, hi trobem l'Ainhoa, sentada en el banc de pedra, absolutament desfondada. Han estat dos dies plens de nervis i organitzar una carrera com aquesta, amb la repercusió que hi té, és una tasca de molta responsabilitat, i l'Ainhoa, n'hi té molta. Però com no podia ser d'una altre manera, tot ha tornat a sortir perfecte, i sí, el dia de la carrera, ha tornat a fer Sol, un dia esplèndid, i més, tenint en compte els dies seguits que feia que plovia i que l'endemà tornaríem a marxar amb pluja. Gran Ainhoa i gran Maite, una pencaire de cap a peus, que si convé t'obre les portes de casa seva de bat a bat... ens acomiadem de totes dues, fins a la propera, que de ben segur hi tornarà a ser.

Només em manca donar les gràcies novament a tota aquesta gent que ens fa sentir com a casa i que ens fa sentir com un dels seus, fent-nos partíceps amb el que convingui, ep! que els catalans en som una estona de pencaires, jajaja... Moltes, moltes, moltes gràcies. Volveremos más ;-))))

Eskerrik asko,

Osasuna.

diumenge, 19 de maig del 2013

Costa Brava Xtrem Running

Divendres, 10 de maig 2013
Blanes (La Selva)
19 kms. - 3h.46'



Fa potser un parell de mesos, en Ramontxu, em comenta que li fa falta un "ouvrier" per a la Costa Brava Xtrem Runinng, i el XMarina, un dels responsables i cap visible de la cursa, li encomana la tasca de buscar-se companyia. Es tracta de formar dues parelles per a repassar i marcar el circuit hores abans de que els corredors surtin, una parella farà el primer tram i l'altre, el segon. En principi em sembla molt bona idea, i abans de dir que si, l'organització també es posa en contacte amb l'Assumpta per a fer d'una dels molts fotògrafs que hi ha. Si havia algún dubte, s'esvaeix, i ja ens tens a tots dos, un divendres al matí, mig plujós, cap a Blanes, punt de sortida de la cursa.

A l'arribada, gran qüantitat de gent enllestint els preparatius per aquesta primera sortida, ja que la prova consta de tres etapes, i immediatament ja ens ve a rebre en XMarina qui ens dóna tot el material i les credencials corresponents a l'staff de la cursa. Ens hem marcat sortir a les 11, la cursa comença a les dues i ja ens donarà temps suficient per a repassar tots els 25kms. de què consta l'etapa sense que els primers ens enxampin.


Després del cafetonet de rigor i d'anar-nos a canviar per a posar-nos el "traje" oficial, ja estem apunt a la línea de sortida, mentre, els corredors van arribant tranquil.lament per agafar el dorsal i en alguns cassos les reserves de l'hotel. En XMarina ens dóna quatre instruccions, encara que en Ramon porta anys fent aquesta tasca, sempre va bé refrescar la memòria i evitar-nos alguna encigalada. En XMarina prepara tot el protocol per a la nostra sortida, això no m'ho esperava!!!!, música, passadís, cridòria i aplaudiments al nostre pas per a la catifa. Serà, el nostre moment de glòria ;-)))




En XMarina encara ens acompanyaria en cotxe fins a les afores de Blanes per estalviar-nos passar per a dins d'uns jardins encara tancats, fins al pas definitiu de tots els corredors. Ara sí, ja a les afores de Blanes iniciem el camí mano-mano amb la responsabilitat de que quan passin els corredors no hi hagi cap errada i no es perdin, si això passés, la nostra feina hauria estat un desastre i les crítiques plourien sobre els responsables de la cursa i conseqüentment sobre nosaltres.

De seguida m'adono que xalaré de valent, lluny del ritme frenètic de les curses, que no et deix copsar els magnífics paratges per on s'hi passa, ara, amb la calma, en el fet d'aturar-se sovint per a penjar-hi les cintes corresponents, em fa adonar de que gaudiré dels indrets durant els tres dies d'una Costa Brava desconeguda per a mi i que va resseguint cales i caletes, moltes, amagades als ulls del turista i que s'ens mostren amb tota la seva plenitud al nostre pas.







El temps és excel.lent per a córrer, ennuvolat i certa fresqueta, encara que la humitat a l'estar al costat de mar, es deix sentir de mala manera, suem pels descosits i hem de procurar no deixar de beure continuadament encara que la nostra "cursa" és infinitament, més pausada. El circuit, trencacames de principi a fi, 25kms. d'un puja i baixa constant, que, pels corredors, els serà impossible agafar un ritme continuat.

Jardins botànics, Fenals, la platja de Lloret amb una important presència de guiris, d'aquells del "botellón" i a fe de Déu que beuen fins a caure per terra col.lapsant un xiringuito enmig de l'ample passeig, cantant-cridant, rient... ei! m'hi fixo, tot són tios. Tornem a deixar la civilització? per endinsar-nos al bosc i de nou trotar arran de mar. Cala Canyelles, Cala Llevadó... tot arribant a les portes de Tossa de Mar on finalitza la primera etapa.


Em Ramon encara tira quatre fotos abans d'entrar dins el casc antic, l'arribada és genial creuant per dins el recinte amurallat i esperonats per la gent que està passejant i ens miren esturats. Ara ja som captats per les càmeres de meta tot iniciant la baixada, encara que no oblidem la nostra tasca, i fins i tot, en l'últim revolt, encara ens aturem a posar marques.



Ara ja encarem l'arribada tot trotant com si fóssim els primers d'arribar, de fet, encara estan muntant-la, però la claca la tenim assegurada, més quan en Ramontxu fa de les seves davant el deliri del respectable, a mi, moltes vegades, la timidesa, em domina i em limito a gaudir de la seva rauxa, hem de fer el contrapès l'un de l'altre.



Feina feta i la primera jornada a la butxaca, m'ho he passat genial i el recorregut fantàstic, no es pot demanar més, bé, si, aprofitant la poca feina dels massatgistes i cervesa en mà, ens servim de la seva generositat per a fer-nos unes fregues que sempre van bé, davant de les inevitables conyes dels més propers, caram!, per això som de l'staff, no? jajaja... fot-li Pouuuu!!!!



Una vegada llestos, la fem petar amb els organitzadors i voluntaris, encara atrafegats enllestint l'avituallament, els calaixos per a l'entrega de premis, guardarropia, etcetcetc... i tot esperant l'arribada del primer, que creuarà la línea de meta per sota de les dues hores, ah, i fresc com una rosa, si és que quan s'en sap...


Encara veiem a entrar alguns corredors més, però la temptació dels xiringuitos de davant l'arribada, són massa reclam per a deixar-los escapar, i dit i fet, en Ramon i jo s'ens posa el cap atacar a la paella de rigor, mentre tothom està inmers en la seva tasca, nosaltres, ja hem complert fins al dia següent, això si, caldrà matinar de debò.

Als postres s'ens afegeix en Felip, un dels altres membres d'ouvries, els que marquen la segona part de cursa, i acabem d'organitzar el tema vers els dos dies següents, ja que avui, al ser una etapa curta, en Ramon i jo, l'hem pogut fer tota sencera. Molts dels corredors coneguts s'apropen a saludar-nos, afamats al veure les nostres menges, però ara seran ells, els que recuperaran forces.



Encara està tapadot i agafem fresca, per tant, al primer trenet turístic que ens apropa a l'hotel, ens hi apuntem, alhora que en Marc Campal i l'Enric Calvet ja han acabat la cursa per avui. A l'hotel agafem habitació encara que per uns moments trontolla la nostra estada a l'hotel, doncs els ouvriers tenim hotel a una altra població... cordons!!!

L'Assumpta comparteix habitació amb la cap de premsa, de fet, aquest serà el seu "cuartel general" mentre que nosaltres avui hauríem de dormir a Torroella i demà a Llançà, coses de la logística organitzativa. Durant molts minuts, passem de no tenir habitació, a haver de dormir en una furgoneta, etcetcetc... fins que finalment ens fem amb dues habitacions de reserva en el mateix hotel.

Una vegada solventat el tema, ja és hora de sopar i el compartim tots els Tallaferros presents en una bona taula rodona que s'ampliarà a la part final amb la presència de la Teresa, veïna de Roda de Ter i amiga del nostre il.lustre Jaume Tolosa, i la Marta, una capdevanolenca amb arrels de Ses Illes, ambdues, col.laborant també en la carrera. Totes dues farien les delícies de la taula, amb la seva trempera i simpatia que ja en gaudiríem durant els dos propers dies.


Els més valents, encara fem l'última a la barra, curiosament, no hi falten els que han de matinar més, i és que on hi ha una bona copa, bona companyia i bons temes per a debatre, sempre fem per uns. Finalment, aixequem la sessió, nosaltres per a preparar la motxilla per demà i estirar-nos una estona, ja que, el despertador, implacable, sonarà, sense cap mena de contemplacions, a les 3h.30'!!!!




Dissabte, 11 de maig 2013
Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà)
29 kms. - 6h.08'

A les quatre de la matinada, els quatre ouvriers ja estem al peu del canó, amb la furgoneta, ens desplacem a Sant Feliu de Guíxols, inici de la segona etapa de 55kms. El Ramon i jo, tornem a obrir ruta, mentre, en Felip i el seu company es traslladen a Calella de Palafrugell on deixaran la furgoneta i faran el segon tram fins a l'arribada, situada al camping del Delfín Verde, a Torroella de Montgrí.


Començament d'etapa no tan agraida, més planera, encara que a mida de que va clarejant, les cales ens tornen a acompanyar en el nostre passeig, S'Agaró, Sa Conca, procurant deixar-ho tot ben marcat i pensant sempre com a corredors, que necessiten tenir referències constants per a corraborar que estan en l'itinerari correcte.


Creuem tota la platja de Platja d'Aro, tram feixuc per a tot el passeig fins arribar al final i tornar a endinsar-nos al bosc on hi tenim una petita encigalada sense conseqüències, trobant el camí correcte al cap d'uns minuts. Cala del Pi, Roques Blanques, Torre Valentina, S.Antoni de Calonge, Palamós, on novament hi trobem un nou i llarg tram d'asfalt, fins i tot amb algun tramet de carretera nacional. Segurament, és l'etapa més poblada de les tres i també, potser, la que menys he disfrutat.

El traçat torna a canviar al sortir de Palamós, i tornem a alternar amb les cales de Sa Fosca, S'Alguer, el Castell, Cala Estreta, Cala Canyes... novament un bon tram carregat d'energia i agraït a la vista, i no precisament pels nus que hi veiem, en Ramon no sap que el meu gust està ben definit, i em porta a vendre, diguem que compartint amb figures no massa estilitzades, eps! pel meu gust ;-))). Tornem a disfrutar per aquesta zona, a l'hora que anem sumant kms., alguns més que ahir.


Anem entrant als jardins de Cap Roig, emblemàtics pels concerts que s'hi celebren a l'estiu amb primeríssimes figures mundials de la cancó, bé, i el Julio Iglesias, també. Per tant, al so de Hey, no vayas presumiendo por ahí..., es que yo, soy un truhan, soy un señor... etcetcetc..., donem un bon tomb per a tot el recinte.

Un últim tram tot sortint dels jardins, ens portarà al final de la nostra etapa, encara que en algun moment valorem el fet de continuar, tot i que la logística automobilística és un xic complicada. Definitivament, parada i fonda al control-avituallament de Calella de Palafrugell on les simpàtiques noies Vitae, ens ofereixen la seva hospitalitat, acolliment i comfort.

Ara ja no tenim pressa ni la pressió, bastant improbable, de que els primers ens agafessin. Surt el Sol i s'amaga, quan surt s'hi està bé i aprofitem per a trencar una mica el color, l'indret, bé s'ho val. Esperem els primers, en XMarina, ja ens avisa de la seva proximitat, entre ells, el nostre Helio lluitant per les primeres posicions. Realment, els primers, van per feina i poc s'aturen al control, tanmateix, les diferències són tan minses, que tot quedarà pendent per l'última etapa.



Contactem amb l'Assumpta per estudiar el pla d'atac, ella està amb la Marta i enfilen cap a Tamariu. Nosaltres agafem la furgoneta que hi ha deixat en Felip i també ens hi dirigim, per després continuar tots quatre cap a l'arribada. Les nostres noies ens alerten de que uns metres abans d'arribar al checkpoint de Tamariu i en un tram de roca, els corredors dubten més del compte, així que cap allà anem per a reforçar el marcatge amb més cintes.






Com acostuma a passar en aquest cassos, i vestit ja de carrer amb les crocs de rigor, el novatillo, és l'encarregat de fer la feina bruta, mentre el veterà... disfruta del moment i s'escaqueja, jajaja... Lloc molt transitat per turistes, alguns també amb calçat inapropiat i sense respectar el pas dels corredors, tal com m'assenyala un xicot anglès, jo, amb les espatlles encongides, tot volen dir... que vols que hi faci, malauradament és un fet habitual. Per altra banda, el tram ja ha quedat perfectament acondicionat pel pas de la resta de corredors, tot coincidint amb en JBru, mític company de batalles, pletòric i apropant-se a les primeres posicions de la classificació, ah!, gràcies Ramontxu, jajaja...


Tornem a l'avituallament on hi veiem la retirada de la noia que l'any passat va guanyar, després de tenir un parell de caigudes, una cada dia, i que l'han deixat fora de combat. Només hi treiem el nas, encara que la fem petar un moment amb en Salvador Larios per a veure com va tot, i aviat anem cap als cotxes per anar a l'arribada, ja comença ha haver-hi gana.

Arribem al camping Delfín Verde al mateix temps que l'autocar dels seguidors i familiars i a pocs minuts de que arribi el primer corredor. En aquest cas, tota la zona d'arribada, ja està pràcticament enllestida i aprofitem per a picar alguna cosa abans d'anar a dinar.

El primer no es fa esperar i acompanyat per a dos infants entra a meta davant de l'aplaudiment general i l'admiració total i absoluta de tot el respectable. Com es pot córrer tant, jajaja... Ha donat un bon cop a la classificació i ja té mitja carrera a la butxaca a l'espera de veure com recupera i com es troba l'endemà, última i definitiva etapa.


També esperem l'arribada dels seus perseguidors, entre ells l'Helio, encara amb serioses opcions de fer pòdium, prou fresc i content pel seu paper, gran coneixedor del recorregut i un habitual per aquestes contrades. Ara sí, toca anar a dinar una mica i recuperar forces, com trobaré a faltar una bona migdiada, des de quarts de quatre que estem en dansa!!!! ei! i demà més, jajaja...




Una vegada havent dinat, també veiem l'arribada dels nostres Tallaferros que estan fent un molt bon paper, sempre han anat tots dos junts compartint trajecte, en Marc, l'únic corredor que ha completat totes les cinc edicions, fet que li va fer mereixedor  d'un trofeu, el primer dia, a la sortida. L'Enric no podia haver triat millor companyia per a debutar-hi.

El temps, pels ouvriers, s'ens torna a tirar a sobre ja que encara ens hem de desplaçar a Llançà per a passar-hi la nit, buscar l'hotel que està encarregat i anar a sopar. Ens acomiadem de la tropa, els nostres camins es tornen a separar, tot el gruix tornarà a Tossa, cap al sud, mentre, nosaltres, amunt, cap el nord, que dura és la vida dels obridors de cursa ;-)))

La nit encara ens depararia unes bones menges a Can Lara, abans de tocar retirada cap a l'habitació i amb el Ramontxu, mano-mano, disfrutem  d'un bon entrecot mentre el Barça tornarà a ser campió de Lliga... sense necessitat de jugar, estem massa ben acostumats i, qui ens ho havia de dir uns anys ençà, que ja no li donem la importància que es mereix un títol així.

Al tornar a l'hotel hi trobem l'habitació remenada i amb els trastos d'un nou inquil.lí, es tractaria del Toni Andrade que l'hem deixat sopant al restaurant juntament amb una part de la logística. S'ha equivocat d'habitació i en comptes d'anar a la del Felip ens ha fet d'ocupa. El Toni acompanyarà al Felip ja que el seu company, avui serà baixa. Després d'unes trucades i d'unes "claus mestres", desfem el malentès i ja ens disposem a finalitzar la jornada tot esperant no tenir cap altre ensurt, tan sols els quatre coets que es van sentint celebrant una nova Lliga.




Diumenge, 12 de maig 2013
Roses (Alt Empordà)
34 kms. - 7h.30'

A les quatre de la matinada tornem a estar en perfecte estat de revista, en Felip ens ha d'acompanyar a Roses, inici de la tercera i última etapa. Ahir, ell, a la nit i abans de sopar, ja va marcar el tram de Colera a Portbou, on també hi tindrà lloc una cursa alternativa d'uns 5kms. pels menys agoserats, ara tan sols li restarà el tram de Cadaqués-Colera.

En Ramon i jo tornem a iniciar camí deixant a la nostra esquena l'espectacular badia de Roses i anem, mica en mica resseguint la costa on ens creuem amb algun personatge ben estrany, amb cara de pocs amics i aparentment brut, alhora que entre les roques també hi veiem uns frontals prou sospitosos. No ens encantem i anem per feina deixant l'indret el més aviat possible.

Tornaré a disfrutar d'aquesta etapa, a troços corredora, d'altres donant temps, novament, a admirar el que ens envolta. Deixem enrere l'Almadrava i les Canyelles petites per encarar ja un dels llocs emblemàtics per on passa la cursa, Cala Montjoi i el seu conegut restaurant, el millor del món, el Bulli.



El lloc, per això, el trobo prou deixadot i em costa ubicar el que havia estat el millor restaurant del món. Al costat també hi ha un camping i a la platja alguna furgoneta mal aparcada. Després, precisament en aquest tram, ens enterem de que una hippie, ha tret unes quantes cintes perquè no són biodegradables, contaminen, etcetcetc... per sort, l'organització és a temps de controlar la situació i tot queda en una anècdota.



Alternem gran part del recorregut amb el GR92, ara, aquest desemboca en una llarga pista, ara pica amunt, ara pica avall, en aquest tram l'any passat hi va haver alguna errada, per tant convé estar alertes per no tornar a cometre errors. Una vegada deixada la pista, enfilem un corriol que mica en mica va baixant fins a incrementar el pendent en la seva part final, una baixada per a xalar de valent i donar-nos una petita alegria abans d'arribar a Cala Joncols una altra cala amb història.


Tornem a cercar un tros de pista, bastant malmesa, ara ja encarem la part final que ens ha de dur a Cadaqués i en principi final de la nostra etapa, però unes trucades fetes per l'organització ens faran seguir fins al Port de la Selva, la furgoneta amb la qual ens desplacem els ouvriers, també la tenim allà. Després d'una tanca metàl.lica, algú potser la va saltar? és que els corredors en som de cabuts, el terreny es torna a empinar per un corriol, un tram en el que ja no tenim tantes ganes de xerrar tot desitjant que el camí torni a perdre desnivell.

No ho fa fins arribar dalt d'un coll, ara, sense saber-ho encara, enllaçarem per un tram on l'any passat hi vaig córrer la marató de Cap de Creus, de fet, a partir d'ara, fins al Port de la Selva, es segueix el mateix itinerari en direcció contrària, poc em podia imaginar jo que després d'un any tornaria a passar per aquests indrets.

També hem rebut la trucada del Toni Andrade que ens està esperant a Cadaqués ja fa molta estona, en Felip, l'ha deixat allà encara no sé ben bé per què, bé, si, per a seguir el camí amb nosaltres. Ara ja recordo perfectament tot aquest tram on l'any passat hi transcorria la marató, és el mateix, només em falta saber si anirem al Port de la Selva pel mateix lloc, on l'any passat pensava, al baixar-lo, el complicat que deu ser pujar-hi... després ho podré comprovar.

Entrem a Cadaqués no sense abans fotrem de lloros de la manera més tonta possible, d'aquelles que dissimules que no et vegi ningú, encara que poc puc amagar-ho i la trompada a la mà es va convertint, poc a poc, en un regalim de sang, sort que d'aigua n'hi ha arreu!!!!



Torna a haver-hi gana, l'avituallament-control encara no ha arribat, però tenim un xiringuito prou concorregut de gent per a ser l'hora que és, a primera línea de mar, uff!!! irresistible, ja s'hi afegeix el Toni, mort de fred ja que fins fa una estona no han obert cap local. Entrepanet de truita, una cerveseta, una aigua amb gas i una infusió de mate de coca... encara riuen ara, i lo bé que es posa tot plegat!!!!

Apunt de marxar, ja arriben dues furgonetes per a muntar tot l'avituallament, tornant a fer-se'n càrrec les simpatiquíssimes noies de Vitae. Hi deixem força trastos ja que en Toni ha vingut molt carregat i ara en serem tres a marcar el tram que queda, en passarem via.

Ens acomiadem, i després de creuar l'altra part del poble, efectivament, enfilem, mai més ben dit, el camí vell que et porta de Cadaqués al Port de la Selva. Costarut en la seva primera part, però distret tot xerrant amb el nostre nou company, un altre dels que ha voltat per mig món i molt amic dels germans Terés. De Càdis, quelcom de mallorquí, però treballa a Igualada, encara que dificilment el trobarem en cap d'aquests llocs.


Arribats a dalt del coll, ens toca un bon tram de planejar, primer per una pista, després per un corriol que ja pica de cara avall, ja ensumem, la nostra arribada. Abans però, de la baixada definitiva, encara hi ha temps per la conya, els andalusos són bons, i de fer alguna juguesca com ara el fet de posar una cinta a la cua d'una vaca que transita al nostre voltant, fet que evidentment, no es durà a terme. També confonc Mas Bufadors amb Mas Boixadors, i és que, com diria una amiga meva, quelcom ens obstrueix la sang que va al cervell, jajaja...

Recta final, tram de forta baixada on costa encabir-hi una bona colla d'excursionistes que trobem en direcció contraria, però que xalem d'allò més rellevant-nos tots tres, a gas, el de davant posa la cinta, els altres dos passen, el de davant posa la cinta, els altres dos passen, i així successivament fins arribar al peu de carretera, ara només tocarà acostar-nos al passeig i concloure la nostra tasca encomenada el primer dia.


Ens tornem a posar en contacte amb les nostres seguidores especials que ja estan apunt d'arribar i que desitgen fer-hi un bon vermutet. Nosaltres, abans passem esporàdicament per l'aigua glaçada del mar per endreçar-nos una mica mentre en Toni torna a marxar per on hem vingut en busca de les escombres, però si encara no ha arribat el primer!!!!, ell, pel que es veu, ha vingut a fer kms. i això és el que farà, encara que al final es quedaria a mitges.

Quan arriben l'Assumpta i la Marta, ja estem apunt per a seure en una terrasseta i fer un pica pica com cal, la nostra tasca ja ha acabat, mentre que l'Assumpta ha d'estar a l'arribada per a fotografiar els primers, i la Marta, a l'avituallament d'arribada, tot controlat, només restarà apropar-nos a Portbou, punt final de l'etapa i de la cursa, amb els cotxes.

Al migdia i prou satisfets del refrigeri, ja estem al poble fronterer de Portbou a l'espera de l'arribada dels primers corredors, alguns, els hem vist en algun tramet de carretera sortint del Port, avui sí, és el dia que fa més calor encara que l'aire és fresquet, tramuntana off course, però el Sol apreta i no deixem passar l'oportunitat, de tornar a trencar color, encara que només sigui a nivell de la closca, cada vegada més esclarissada.





Mentre dura l'espera la tornem a fer petar amb la Marta, buff!!!! quin trio que hem anat a formar, una noia que ha voltat món, li agrada la muntanya i ha participat en diverses marxes i curses, de ben segur que sense coneixe'ns, hem coincidit, divertida, hem rigut molt tots plegats (encara hi ha una juguesca pendent, i aquesta val), una bona teràpia diuen, i seriosa alhora, que es fa escoltar, combinant amb un Ramontxu que què li has d'explicar i jo que les veig una mica més a venir. L'Assumpta l'ha tractada més en els diferents desplaçaments que han anat fent durant la cursa i han format un bon tàndem. Els quatre, hem conectat des del primer moment.

L'arribada del primer ens torna a posar en alerta, torna a ser el guanyador del dia anterior, en David Coma, guanyador de dues etapes i de la classificació final i pel que sembla, fa quatre dies que córrer, tot venint del món de la bicicleta.


És l'hora d'anar a dinar, i els quatre ja tornem a estar entaulats. El lloc ple de gent involucrada en la cursa, organitzadors, voluntaris, algun corredor que s'hi va afegint en un local desbordat per la feina. Novament un bon moment per a continuar fent-la petar, ara de temes seriosos, ara de més distesos, així fins que decidim aixecar la sessió, tampoc es tracte d'arribar a les tantes a casa, ja que en tenim una bona tirada i pel camí, hem de deixar al Ramon novament a Blanes, punt de sortida de la cursa i on hi té el cotxe.

Ens anem acomiadant de la gent, tornem a trobar en Toni, (no entiendo ná) entaulat a fora amb d'altres voluntaris, també en Felip, les noies de Vitae encapçalades per la Núria, etcetcetc... Anem en busca del XMarina i del Salvador per agraïr-los l'oportunitat de poder participar d'aquesta carrera única, han estat tres dies intensos i ben aprofitats on he pogut conèixer més d'aprop una Costa Brava inèdita per a mi, tres dies que han donat peu a establir noves amistats i relacionar-se amb gent que comparteix les mateixes inquietuts i que estima la muntanya. Tant de bo podem tornar a repetir l'experiència.

De l'Inés i la Maite que estan esperant al Marc i a l'Enric, sap greu no poder-los esperar, de la Teresa encara que no hem pogut compartir massa, de la resta de voluntaris que hem coincidit i finalment de la Marta que ens ha fet riure molt, podríem dir que ha estat com una glopada d'aire fresc que ens feia molta falta, sobretot a l'Assumpta i a mi, i és que no hi ha com tenir l'empenta del jovent. Espero poder tornar a coincidir ben aviat.

Cursa absolutament aconsellable, paisatgísticament immillorable, una organització impecable, ah! i està marcada de primera ;-))))

Salut.