divendres, 28 de juny del 2013

XIX Cicle d'Audiovisuals de Muntanya

Dimarts, 18 de juny 2013
Casal 2
Vilafranca del Penedès (Alt Penedès)


Aquest any, el Centre Excursionista del Penedès, va voler convidar-me a explicar-hi la meva experiència al passat Tor des Geants. Sense comptar amb la feina que això duria, vaig dir que si de seguida, jo pensava que amb el blog, les fotos i quatre coses més ja faria, però a l'hora de la veritat, hi va haver una bona currada, nervis, i corredisses al final, al comprobar que tota la feina que hi teniem dins el nostre ordinador, no serviria de res si no trobàvem el ja mític cable. Gràcies a l'Eloi Martí, es va poder dur tot a terme i mostrar al públic el resultat final d'una molt bona feina duta a terme majoritàriament pel Francesc Puig i especialment per l'Assumpta Marimon. Jo vaig tenir poca feina fins el dia i l'hora de la sessió, els hi donava la meva idea i ells s'encuidàven de plasmar-la al PowerPoint.



El cartell d'aquest any era de luxe, bé, sense comptar-m'hi, és clar, jajaja... la primera sessió la protagonitzava la pel.lícula del Reinhold Messner, no fa falta dir res més, un dels millors alpinistes del món, del qual, quan, de jovenet n'havia llegit un parell de llibres explicant les seves aventures... un crack.
La segona hi venia en Juanjo Garra, un altre himalaista, lleidetà, relacionat amb els nostres amics del Km0. Desgraciadament, en Juanjo, perdia la vida uns dies abans al Kachenjunga, dies on tothom en va estar pendent del seu rescat mentre nosaltres estàvem a Zegama. Quan semblava que ja el tenien salvat després de passar quatre nits entre 7 i 8.000m., en Juanjo no va poder resistir més. Una abraçada a la família, d.e.p.
En Juanjo fou substituit per la coneguda Núria Picas, campiona del món d'ultres, etcetcetc... i on vaig tenir la fortuna de poder-hi compartir força estona, després de que passés per l'Espai Running de l'Eloi, apart d'haver coincidit, feia uns dies, a Zegama.
A mi em tocava la tercera sessió i a la quarta ens visitava l'Ester Sabadell, també coneguda alpinista i membre dels del Filo, a part de també fer-hi travesses pel desert i la Patagònia.

La situación imposava i per uns moments semblava que m'hagués llançat a la piscina sense saber si hi hauria aigua. Però tenia molt clar el que faria... una presentació, un petit video de 15' on hi resumia la carrera, la meva explicació de la carrera (planificació, gestió, entrebancs, horaris, kilometratge...) i finalment un torn de precs i preguntes.


En Gerard Martí és l'encarregat de presentar-me davant d'un Casal2 ben ple, majoritàriament de gent coneguda i familiars, a més dels fidels al cicle i demés encuriosits pel tema. Jo sóc del Centre, des de ben petit, segurament el primer carnet que vaig tenir, abans del DNI que es feia molt més tard. El "culpable" d'això va ser el meu pare, que ara de ben segur també hagués estat assegut a primera fila. Des del primer dia vaig saber que allò m'agradava i encara que la pilota em va deixar fora de combat força anys, va servir per a retornar amb més força i aconseguir objectius inimaginables. Ell va seguir per internet les meves peripècies al Tor amb l'ajuda de l'Assumpta, encara que al final, ja se n'ensurtia més bé que ningú. Sempre em voltava pel cap fer una sortida amb ell a SJeroni, o al Puigmal ja que havia estat un dels pioners del muntanyisme de la Vila, o pendre'l algun any al País Basc per a viure una Zegama i anar a la muntanya. Però em deia que no, com si ja hagués fet el que havia de fer a la muntanya, marxant de jove, caps de setmana, sense que a casa seva sabessin on era... a dalt d'alguna muntanya, deien.

El segon record va ser per la Teresa, ella també haguera estat a primera fila i amb ella n'havíem parlat d'anar al Tor al 2014, encara que el fatídic dia de Cavalls, li vaig dir que miraríem d'avançar-ho aquest 2013. No podrà ser, però procuraré estar a la sortida de l'edició de l'any que vé, li dec, i estic segur que ella m'ajudarà a aconseguir-ho, el coll de Malatrá, espera la seva cinta. Ella haguera estat una dona Tor, la seva tossudesa i força per a tirar sempre endevant, em tenien bocabadat, era i és, un mirall per a mi... impossible oblidar-la i no tenir-hi un record sempre que trepitjo la muntanya, senzillament, perquè és dels nostres ;-))))


Després del video, cada vegada que el veig les ganes de tornar-hi són terribles, ja dono pas a la xerrada, a la carrera en si, als seus trams que no etapes, a la planificació, entrenaments, gestió de la cursa, barreres horaries, etcetcetc... tot el que cal saber per anar-hi, ep! sempre segons el meu punt de vista i des de la meva experiència personal que potser molt diferent de qualsevol altre que hi hagi anat.

Els meus nebots, els més petits, ja fa estona que han quedat clavats a la butaca, jajaja... afortunadament, no és un fet generalitzat, però si que intento no allargar-me gaire, tot i que el fet d'explicar tota la cursa si que presta a caure en una certa monotonia, encara que amb més o menys encert, hi vaig introduint alguna anècdota divertida per a tornar a enxufar a algun despistat. Al final, veient que es fa tard, em dona l'impressió de que accelero una mica per anar acabant i donar pas a les preguntes, incapaç de saber si la gent s'aixecaria de pet del seient, si nó n'hi hauria cap o em bombardejarien per a tot arreu.


El públic va ser respectuós i va esperar a les preguntes que feia la gent... 8-10? les suficients per a deixar-me anar i notar-me més "suelto" durant aquest quart d'hora de més, tot responent als dubtes de la gent. Estic segur que en caurà més d'un de cara l'any vinent, de la mateixa manera que hi vaig caure, tot assistint a la xerrada dels germans Terés.

Agraïr al Centre Excursionista el fet d'haver pensat en mi en el seu cicle de xerrades i audiovisuals i agraïr a tota la gent que ha assistit especialment a aquesta xerrada, em consta que va agradar, encara que no en vaig quedar massa content, però sabeu quedar bé, punyeterus, jajaja... Moltes gràcies, era una autèntica prova de foc, ufff! i per primera vegada en aquesta sala del Casal i no a l'Escorxador, potser una mica més informal, però bé, gràcies a l'equip que ha estat al meu costat i ho ha fet possible, espero que us hagi agradat, la intenció, era, ben bé, aquesta.

Salut.

dimarts, 18 de juny del 2013

Coma de Vaca - Tirapits - Noucreus

Dissabte, 15 de juny 2013
Daió (Ripollès)
30 kms. - 7h.30'


Durant la setmana ha passat el que era de preveure i l'organització de l'Emmona decideix canviar el recorregut de les curses i anular el tram que va des del coll de la Marrana, Bastiments, pic de l'Infern, Noucreus fins a Núria. Tampoc faran el Puigmal per tant aquest any una Emmona absolutament descafeinada però no absenta de duresa, ja no per alçada i desnivell, sinó per a la calorada que es trobaran durant tota la jornada i quedar enclotats en punts com a Daió o Planoles.

Nosaltres, la Marta, en Ramon i jo, mantenim la sortida encara que també canviem l'itinerari de dalt a baix. Sortirem de Daió i pujarem fins a coma de Vaca, el recorregut que jo el dilluns vaig fer de baixada, després ens endinsarem per la vall del Freser fins al punt de girar a l'esquerra enfilant el coll de Tirapits, deixant el coll de la Marrana a la dreta. De Tirapits a Noucreus, Núria i Daió. Un tomet d'una trentena de kms. que em servirien d'últim entrenament de cara a Andorra.



A les sis tocades ens posem en marxa, a Daió en som els primers, molt diferent de com trobarem l'indret a l'hora de tornar cap a casa. Sense pressa, però sense pausa fem camí, guanyant alçada i gaudint del paisatge on novament els salts d'aigua ens acompanyaran durant bona part del recorregut. El meu particular objectiu, continuar passant-m'ho bé, una garantia amb els dos acompanyants d'avui, passar hores a la muntanya, estar-hi en alçada i seguir acumulant desnivell.

Fotos, aturades, xerrameca, no crec que deixem de tocar cap tema, fins i tot, enmig de seminaristes, ens aventurem a calibrar, passan revista als que hi trobem, si són naturals o hi ha silicona, jajaja... de curses, de viatges, de l'Emmona, de fauna, de projectes, de noves rutes, de feina, de música, de bicicletes, d'Andorra, del Mas, de cançons, de botigues, potser de política, poli...què?, ah, si, també una mica de safareig.



El dia d'avui és fantàstic, molt més bo que el de dilluns, al menys, per ara, no sembla inflar-se cap nuvulot. El temps passa ràpid i en un moment ja som dalt a coma de Vaca on hi comença ha haver-hi moviment tot esperant als primers participants d'ambdues carreres de l'Emmona. Amb una salutació, solventem el tema i seguim camí per la coma del Freser, on el dilluns en copsava tota la seva magnitud, avui l'he tornat a sentir i mica en mica ens hi endinsem.

Sempre pendent de la Martona, qui progressivament va superant el seu estat de forma i les seves pors, avui, en tindria una bona prova, i alhora faria un passet més endavant, tot cercant el seu particular repte de la CCC a l'agost.

A mida que anem guanyant alçada, hi anem trobant més neu, encara que tal com anem equipats, anem de fàbula, ni crampons, ni polaines i mira que avui n'hem trepitjat de neu. Per altra banda també hi noto un canvi vers el dilluns, i només en quatre dies, ja n'ha marxat molta. Tot arribant a la cruïlla que ens farà anar al coll de la Marrana o a Tirapits, la Marta i en Ramon, ja fa estona que busquen un recer per a fer-hi un mós, en això van ben equipats, cadascú un entrepà de categoria... ep!!! s'ho tenien callat, els putilles, jajaja... La veritat és que no em fa pas falta, encara que la Marta s'entossudeix en donar-me'n una queixalada, jo minuts abans, ja havia fet el pes amb una barreta.


Amb la panxa plena, ells, jo més buida ja que he aprofitat per amagar-me darrera unes pedres i deixar-hi constància, enfilem la pujada a Tirapits. Al cap d'uns minuts en Ramon s'ens desubica, això del menjar no li prova, per una banda o una altra hauríem fet cap al mateix lloc, tot entossudint-se en una punyetera cabana. Jo li dic que si és la que em penso, és molt més endavant i ens la trobarem de cara i no a una banda on ell deia.

La Marta agafa l'iniciativa, i jo que m'ho vaig mirant, tot enfilant-nos una mica i des d'on s'intueix el corriol oficial, ara, amb unes petjades prou significatives a la nostra dreta. La noia, amb una vista extraordinaria, veu marques, traces, gent... i la cabana!!!! Si, era la cabana on jo deia, on hi ha un punt d'emergència, al fons de tot, a mà dreta, pic de l'Infern, mà esquerra coll de Tirapits.

Dos excursionistes, equipats per a una excursió himalaienca van obrint traça. Jo m'arribo a la cabana amb el seu interior tot ple de neu, la feia més grossa, potser, ara, mig enterrada, enganya. Espero a la Marta, mínimament endarrerida però contenta per la seva aportació, mentre, en Ramon, ja ha tirat amunt, segurament, tot remugant, jajaja...


Aquest tram no presenta massa dificultat tot i la inclinació del terreny, jo m'hi moc bé i engresco a la Marta a que sigui més decidida, la petjada està feta i no ha de tenir-hi problemes. En Ramon ja ens espera dalt del coll, superant ja els 2.500m. La Marta ens confesa, que des de l'accident al Canigó, no havia trepitjat mai tanta neu, i que avui havia fet un petit pas, però, alhora, molt important.

Per a celebrar-ho, fotos a tort i a dret, ara amb tu, ara amb mi, ara vosaltres dos... d'excursionistes dominguerus total, jajaja... però veure contenta a la gent amb qui comparteixes, t'omple més que qualsevol cosa. Encara quedaria un tram complicat abans de Noucreus, una nova prova per la Marta, aquesta jo tampoc me l'esperava, però entre tots tres ho solventem sense problema, això que el pendent de l'aresta, encara n'éra més de pronunciat.

Tot queda en una anècdota, més quan per la part francesa, s'ens obren els llacs de Carançà, espectaculars, amb els llacs mig plens de neu, mig gelats. Jo aprofito la parada per a posar el peu dins la neu, doncs, tot badant, me l'he torçat tontament.


Ja enfilem Noucreus 2.799m. abans de saludar, camí cap al cim, un conegut d'en Ramon i de disfrutar com criatures, llançant-nos neu avall, a corre-cuita, abans de l'última pujada. Noucreus, fa bo, però molt de vent, també un clàssic, però l'indret bé hi mereix una cinta. La Marta escull la creu i jo m'hi avinc, l'aire, la càmara, el nus, el doble nus, entre tots dos, en deixem constància. Crec que li ha fet gràcia participar-hi, encara que ja sap que no m'agrada massa el rebombori, i si, a la foto, podia haver somrigut una mica, jajaja...




Nova sessió de fotos... si, és en Ramon, encara que sembli qui sap qui, potser més aviat un cantant heavy metal o vés a saber què, ep! que cadascú va com vol ;-)))) La ventolera ens fa tirar avall, tornarem a xalar, sobretot en Ramon i jo amb la mirada atònita de la nostra acompanyant quan ens tornem a llançar muntanya avall per entremig de la neu, neu verge, obrint traça, una passada, treiem ben bé, el ventre de pena, Ramon... som corredooooors!!!! Mentre, la Marta, al seu ritmet, una mica més ràpida quan el terreny perd inclinació, no tarda ha arribar a la nostra alçada per a continuar, novament, tots tres plegats.


Poca història fins a Núria, la neu ja queda darrera, el corriol ja es torna fresat i novament reconegut d'en d'altres ocasions, però que no impideix una nova torçada de turmell, de les que fan mal, la segona. A Núria hi ha gran ambient, punt on conclou la marató de l'Emmona i on hi coincideixen els de l'ultra. Hi passem de llarg, encara que a partir d'ara fins a Daió, ens anirem creuant amb tots els corredors d'una prova i de l'altre.

El reguitzell de coneguts és inacabable i els que tú no coneixes, et coneixen ells a tú. No parem de saludar gent i alhora els esperonem a tirar endavant enmig d'una calor ja, sofocant. Al cap hi tinc molts noms, moltes abraçades i somriures, però no m'agradaria deixar-me a ningú, la meva memòria es fa velleta i em podria trair, però vaig estar molt content de poder saludar a tants corredors, d'alguns, potser feia més d'un any que no ens veiem. Entretant, dues noves torçades, ara una en cada peu, també serioses, sobretot la reincident que em deix el turmell esquerra, prou tocat.

Arribats al pont de Cremal, un autèntic hospital de campanya, tothom buscant una ombra i refrescant-se al riu, amb algun cas de cop de calor, afortunadament controlat, girem a l'esquerra, cap a Daió. La història continua durant tot aquest trajecte, saludant i esperonant a més i més gent... així seria fins a Daió on hi ha control i avituallament i novament més coneguts tot esperant, per exemple, el trenet de la Pocchi, en JordiDavi, en Pere Masó, en Hanrath, etcetcetc...



Abans, ja ens havíem remullat al riu, sobretot jo, cercant l'aigua glaçada per als meus turmells per, de moment, poder salvar el cop. Hi ha prou gent refrescant-s'hi, i és que la calor apreta de valent, de fet, ara, els corredors no em produeixen cap enveja, els espera un tram dur, dur pel desnivell i sobretot per la calorada que hi tindran. A mi, ja em tocarà ballar-la, la setmana que vé a Andorra i espero, que no sigui amb la més lletja.

En Ramon és el que va una mica més just d'hora, a les cinc, sant tornem-hi, per tant, pleguem veles per a fer l'obligada aturada al Gusi on, a fora la terrassa, donem per acabada una altra jornada per a recordar, una d'aquelles que et torna a omplir, de vegades, penso que en poca cosa en tenim prou, això si, la gent que t'hi envolta en juga un paper principal i per la sortida d'avui, no podia haver triat millors acompanyants.

Salut.

dilluns, 17 de juny del 2013

Torreneules

Dilluns, 10 de juny 2013
Queralbs (Ripollès)
26 kms. - 6h.



Últims cartutxos abans d'Andorra i primera sortida d'alta muntanya, la gran qüantitat de neu que fins a darrera hora ha anat caient, impedia anar-hi. Però per fi ja estic a Queralbs per a pujar pel clàssic camí del cremallera que et porta a Núria. L'objectiu d'avui, suma hores, desnivell i alçada i la ruta, una vegada a Núria, pujar a l'alberg del pic de l'Àliga i enfilar el Torreneules, després baixar cap a Coma de Vaca, i una vegada allà, estudiaríem la situació... un Balandrau, un Bastiments, un Tirapits-Noucreus, etcetcetc.


El camí només m'el conec de la vegada que hi vam baixar per a fer el Trèvol, amb en Ramontxu i en Marc Campal, però més o menys s'em va quedar i a més no pot tenir massa pèrdua, sempre amunt, jajaja... Una vegada a l'alberg, tancat i barrat, amb el santuari a sota, ja s'observa la part alta dels cims i em fa dubtar una mica, ja que sembla que hi bufi molt de vent aixecant la neu que hi ha a dalt de tot. Uns nuvolots també treuen el cap per França i en canvi, sembla que la banda del Puigmal, estigui més neta.

Després de deliberar una estona amb en Bodi, decideixo tirar amunt, si el temps s'enlletgeix, girarem cua. Hi ha ganes de trepitjar neu i probar el material per Andorra, sobretot polaines i crampons. No trobo ben vé el camí correcte, per tant, com el dia passat al Taga, directe amunt, un bon km vertical. Abans d'arribar al tram de neu, ja m'equipo adecuadament mentre el temps es va enlletgin per moment, direcció a França, que és cap on vaig, no pinta massa bé, però no em falta massa per arribar al coll del Torreneules i després ràpidament es perd alçada i es baixa direcció al refugi de Coma de vaca.





A la part de dalt de tot hi ha molta neu i durant el flanqueig fins el coll, m'hi enfonso sovint. Les polaines, si nó estan ben agafades, no serveixen per res, millor portar mitjons de recanvi, encara que molta estona tocant neu, crema la pell. Els crampons no els vaig fer servir, la neu es trepitjava bé i en aquestes condicions poques coses poden aportar, diferent si la neu està dura, o ha gelat mínimament. Els pals, també s'enfonsen massa, encara que els experts diuen que hi faltava una roseta... en fi, petites grans coses a tenir en compte.

Mentre, el temps es va complicant, tanmateix, em penso controlar la situació tot arribant al coll, sabent on sóc i l'escapatòria que hi tinc, ara, l'ull del cel no el trec en cap moment. La prudència s'imposa i desisteixo de fer cim, això que és un puja-baixa, però tampoc m'hi vull encantar massa i que m'agafi la del pulpo com dissabte a Montserrat, ara i aquí, a més de 2.500m., les coses poden ser diferents.



Hi deixo una cinta, treu guants, tira foto, posar guants, tornat a tapar... fa fresca, res extraordinari i la ventada que semblava des de baix, no n'hi ha per tant, fins i tot s'hi està bé, per a quedar-s'hi estona en d'altres condicions tot admirant la immensitat dels paisatges, de la natura en tot el seu esplendor... però el cel es continua tapant i toco retirada de pet avall, trepitjant neu verge, disfrutant a tope, mig seguint una traça que em va indicant el camí a seguir, encara que tampoc té pèrdua... avall!!!!

Ja deixo la neu al darrera, quan comencen a caure quatre gotes... salvat!!!! aprofito per a treure les polaines, més emprenyadores que altra cosa, tot encarant la coma de vaca que ens portarà al refugi del mateix nom i sabedor de que ja està obert de fa uns dies, per tant, en uns moments, estarem salvats del tot, mentre isards i marmotes s'em mostren juguissers al meu pas amb l'inevitable xisclet d'aquests animalons sortits del cau.



A dins el refugi la faig petar una estona amb la parella que porta l'indret, estem sols, és clar, un dilluns, qui voleu qui hagi encara que esperen un grupet de militars, mare meva, ja ens estan invaïnt, jajaja... Els comento la jugada i les meves intencions, concluent que el millor serà tirar camí de Daió avall donant per finalitzada la sortida d'avui i sacrificant un Balandrau mig tapadot i gens engrescador.

No hauré fet ni l'estona, ni el desnivell, ni... però haurà estat un bon contacte, un bon mini aperitiu de cara a Andorra, la setmana que vé ja hi tornarem amb la intenció de fer-hi un bon tros de l'Emmona, en principi, el tram de Pardines a Planoles, encara que ja es deix entreveure per part de l'organització, un canvi en el recorregut degut a la gran qüantitat de neu que encara hi ha a dalt dels cims, sobretot i precisament, el tram que volem fer i més maco, el del coll de la Marrana a Noucreus.


Ja deixo el refugi al darrera i contemplo l'espectacular coma del Freser, si, ho torno a dir, ni el millor fotògraf, ni la millor màquina, és capaç de captar tota la magnitud de l'indret, encara que amb tot això de la GoPro... t'en pots fer una idea.

Aquest tram ja m'és prou conegut, baixo molt tranquil, alguna vegada n'he patit una bona calorada per aquí encara que és un recorregut amb molta aigua. Així, anem gaudint de la natura, de la gran qüantitat d'aigua que hi ha arreu, fins i tot sembla que vulgui sortir el Sol, talment com a Montserrat, ara que ja m'ha fet canviar el recorregut i enfilar cap al cotxe.



Abans d'arribar a baix a Daió, contemplo esturat l'imponent salt del Grill, un salt d'aigua espectacular i que, fins i tot em fa vergonya dir-ho, encara no m'hi havia aturat mai, ja que t'has de desviar uns metres del camí i si vens de baixada et queda desapercebut a l'esquena.

Aquesta vegada no hi ha banyet, les calorades encara no han arribat i no presta, el cap ja està al bar Gusi per a fer-hi un bon recés. Abans, a la plaça de Queralbs, comparteixo, amb uns excursionistes prou veterans la jornada compartint les sensacions de ruta i sobretot els nuvolots que ens han fet tirar enrere i que ara, ja han estat substituïts per un bon Sol.


Tracte de primera al Gusi, amb xerrameca per a donar i per vendre amb el David, que em fa companyia mentre endrapo alguna cosa. Foto de rigor, aquesta vegada, amb la foto de la Mesi, espectacular i on, al raconet del costat a la dreta, hi anirà ben aviat la meva arribada del Tor des Geants 2011.

Arrodoneixo la jornada fent un cafetonet a Campdevànol amb la Martona, no ens allargarem, però amb el temps suficient, per a tornar a riure una estona, com gairebé sempre que coincidim i acabar de polir quatre coses per a la propera sortida de dissabte, en principi, mantenim la primera intenció... Pardines-Planoles.

Salut.

Montserrat time

Dissabte, 8 de juny 2013
Collbató (Baix Llobregat)
28 kms. - 5h.10'


Deixar constància d'una nova sortida per Montserrat amb l'intenció de continuar sumant i arribar el més ben preparat possible a Andorra. La meteo ens diu que el temps aguantarà fins al migdia, per tant ja em va bé, al migdia, ja seré a casa.


El recorregut d'avui, senzill i poc recorrent encara que hi ha l'intenció d'incloure-hi una petita o gran investigació que fa dies volta pel cap, en forma de la canal de Pou de Gat, una canal que et porta o en surt des dels Degotalls. Abans, però, sortida de Collbató amb les primeríssimes llums del dia encara que ja s'esbrina un dia tapadot, direcció les coves de salnitre i camí de la fregineda vers Sant Miquel.

Sant Miquel, Monestir, camí vell de Sant Jeroni i Sant Jeroni, enboirat, vent i fred i escapant-se ja alguna gota, cim que aprofito per a deixar-hi una cinta, difícil d'entendre que ja no n'hi hagués una, encara que potser la meteo o la neteja que s'efectua de tan en tan, en siguin el motiu.

Camí nou de Sant Jeroni, Sant Joan i per Trencabarrals, tornar a fer cap al pla de Sta. Anna per encarar el camí de l'arrel. Abans d'arribar a l'encreuament que tira canal avall, em pensava que estava més aprop de Sta. Anna, ja m'he de possar l'impermeable ja que les quatre gotes es van incrementant.

Ja iniciant la canal, la intensitat del xàfec, va a més i sense ser res de l'altre món, incrementa la dificultat per una canal bruta, relliscosa i amb aigua per a tot arreu. Hi tinc una bona patacada al fallar-me una branca en la que estava agafat, però afortunadament, sense massa conseqüències. La pluja no para, cada vegada més i més xop fins arribar abaix per enllaçar el camí dels Degotalls a mà dreta.


Un camí planer on hi ha un embús ben vé al mig on un nombrós grup de feligresos estan com a resant o cantant, mentre continua plovent. Ara ja tinc aquest petit tram controlat, ja sé d'on surt o on et porta si vens del camí de l'arrel. La pluja no para, plou amb ganes i ja descarto una nova pujada a Sant Jeroni després d'enfosquir-se i tronar a tort i a dret.

Després d'aixoplugar-me una mica pels voltants del monestir i aprofitant una mini-treva, enfilo camí de Sant Miquel amunt i intentaré arribar a Collbató per les Bateries, ja que sembla la part que es pot aclarir abans. Baixo xino-xano, amb precaució mentre la pluja va minvant fins arribar al punt de deixar de ploure i fins i tot sortir el Sol, doncs sí... quan arribo al cotxe.



La remullada ha estat important, però no impideix fer-hi una aturada al bar de la plaça, ja canviat, on una cerveseta i unes patatilles, em senten de maravella, per cloure una nova matinal per Montserrat on aquesta vegada hem descobert la canal del Pou de Gat. Anem sumant.

Salut.

dijous, 6 de juny del 2013

Un dissabte... a tres bandes.


Dissabte, 1 de juny 2013
Campdevànol - El Papiol - Ermita de la Trinitat



Cal espavilar-se i anar cremant cartutxos vers el primer repte seriós de l'any, segurament el de més dificultat i encara que les intencions n'éren preparar-lo a consciència, la veritat és que arribaré a Andorra igual o pitjor que l'any passat. El lema d'aquest any és, que si no estic bé al juny, ja ho estaré al juliol i sinó, al setembre.

Aprofitant que la Marta vol preparar la CCC, m'hi afegeixo, lluny dels ritmes un xic més exigents dels Tallaferros o d'altres grups d'entrenament, ara busco passar l'estona a la muntanya, sense presses, ja vindran, amb bones converses i fent les aturades que calgui. Disfruto ensenyant-li quatre coses, tampoc en calen gaires més, però ens ho passem bé, que és del que es tracte.

Tanmateix compleixo amb uns mínims que són els de passar força hores a la muntanya, fer-hi desnivell, etcetcetc... és a dir, el de sempre, a un ritmet més baix i distès.




L'agenda d'aquest dissabte està extremadament atapaïda i a quarts de quatre ja sóna el despertador per arrencar de Campdevànol a les 6. Comencem fent alguns trams de la marató hivernal de Campdevànol en la seva primera part, la Marta n'és una bona amfitriona i jo vaig seguint i recordant, en bona part, el recorregut en la meva participació a la marató, ara ja fa més d'un any.

Deixada aquesta primera part i creuant la carretera que va a Ribes, enfilen cap a Bruguera on hi farem una petita parada abans d'atacar el Taga, la cirereta de la ruta. En seran un bon grapat de metres positius des del poble i la Marta aprova sobradament tot arribant al cim sense massa dificultats, però enmig d'una bona ventada, amb fred i amb la notícia de que la cursa dels Bastions ha estat suspesa pel mal temps.

Després de contactar amb en Ballesta que està a Pardines, quedem al Bar Gusi, on sinó, al final en seríem una bona representació de Tallaferros, disgregats per arreu, que estaríem per la zona i convertint el Taga en un Taga-ferro day, doncs era dels pocs cims on s'hi podia pujar.

Al Gusi hi fem una queixelada i amb la Marta ja donem la jornada per acabada després d'unes 7h. de trescar-nos una trentena de kms. amb prou desnivell. Tot suma. En Ballesta que va amb moto no ens pot apropar a Campdevànol, però en David, que està amb tot, i aprofitant la gran qüantitat d'atletes que tiren avall, decebuts per la suspensió de la cursa, ens enxufa en un cotxe per a deixar-nos en el nostre punt de partida, després d'una matinal on ens ho hem passat d'allò més bé. Agraït.






A les quatre ja sóc a casa i a les cinc, ja hem d'ésser al Papiol on el nostre amic Eloi, ha preparat un km.vertical. Ens hi vam comprometre, l'Assumpta per a tirar fotos i jo per donar un cop de mà i animar una mica el cotarro, i s'hi ens hi vam comprometre... a complir, sobretot en aquesta primera edició on s'hi ha posat molta empenta i entusiasme.


Abans de les 6 de la tarda, moment en que sortirà el primer corredor per a cobrir els 2kms. que el separen del cim, ja estem al lloc adecuat, un punt on els atletes hauran de fer-hi una petita grimpadeta abans d'arribar a meta. Avui no m'he deixat l'esquellot per animar als corredors, per uns moments, durant uns instants, cap al final de la cursa, l'indret en el que estem... zegameja.



L'iniciativa és un èxit, la festa s'acaba amb beguda i botifarra per a tothom enmig d'un gran ambient,  música en viu, entrega de premis "por todo lo alto", etcetcetc... Una llavor que arrelarà aviat i que de ben segur, l'any vinent duplicarà l'assistència arribant sobradament al centenar de participants. Bones iniciatives de gent jove, emprenadora i amb el suficient coratge per a tirar endavant un negoci com és el de l'Espai Running i afegir-hi puntualment mogudes com la d'aquesta tarda. Enhorabona.





Malauradament, hem de marxar abans d'hora per assistir a la Crono-farra, organitzada pels Sella Team, aprop de Sitges i més concretament a l'ermita de la Trinitat, per allà les costes del Garraf. En principi, n'érem baixa, però després , entrant ja en la voràgine del dia, ens vam decidir per assistir a la farra i deixar la crono per un altre dia.


Encara arribem al punt de veure com van finalitzant pràcticament tots els atletes, la immensa majoria coneguts i que queden parats al veure'ns. Un acte en el que córrer és el de menys, és l'excusa perfecta per a retrobar-nos una bona colla d'amics i fer-la petar una bona estona mentre, després d'una inevitable  suada, al voltant d'una bona taula, amb unes exquisides menges i un beure de categoria, comença el reguitzell de batalletes que hom porta al seu sac, per abocar-las, alguns despiatadament, a la resta dels presents.




L'organització és perfecte, no falta de res, i ens ho passem de conya en un indret absolutament recomenable. Ja negre nit, la gent ja desfila avall, alguns desfent el camí caminant, d'altres corrent, i els menys, amb cotxe. Algú proposa d'anar a fer l'última, però aquesta vegada els decebré ja que començo a notar i recordar l'hora que ha sonat avui el despertador.


Però ha valgut la pena, suposo que si el dia hagués tingut més hores, potser hi haguerem enquibit alguna que altre activitat, però aquest dissabte ja no donava per a més. L'endemà, diumenge, hi posaríem la cirereta en forma d'excursió a la font de l'Amatlló amb els nebots intentant de superar la seva marca de 10kms. caminant, no sé si ho vam aconseguir, però que vam estar més de tres horetes trescant-hi, ja us ho puc ben dir. Amb en Max, el gran, bé, si amb 8anys es pot dir gran, arrancàrem el compromís de que quan en fes 10, l'acompanyaria de Moja a Montserrata a peu. Té dos anys per entrenar, jo ja l'hi aniré fent memòria, jajaja...

Gràcies a la Marta, a l'Eloi i als Sella per aquest dissabte non stop, un dia ultra, ah! i als meus nebots per a posar-hi l'últim acte com a cloenda d'un cap de setmana ben aprofitat.

Salut.