Pels camins dels Matxos

Diumenge, 18 d'abril 2010
62'8 kms. - 9h.51' 24
Torelló (Osona)


Amb dues intencions em plantava a Matxos, bé, una comportava l'altra. Treurem el mal regust de boca de la setmana passada a La Fageda i tornar a disfrutar, conseqüentment si això es produia, estava en condicions de fer sub10 objectiu marcat pel dia d'avui.
Tot estudiat, amb les referències del 2008 que vam compartir amb el Luigi i al començament amb en Ramon, en una edició marcada per la forta pluja que va caurà en la segona part de l'itinerari. La marca a batre, 10h.03' i baixar de les 10h.

Després de fer-la petar a la sortida amb un grapat de gent, vells i estimats coneguts, a més del koala's team, em poso bastant al davant per estalviar-me de seguida als caminaires. No coincideixo amb cap conegut, però tan fa, conec el que m'espera i sé el que vull fer. Tot i això al control de les Valls ja m'atrapen en Clave i en Sioux, he fet via (6' minuts sota el temps previst) sense massa esforç, ja veig que això pinta bé, passarà el que hagi de passar, però avui les sensacions són millors. En Clave, em fa un troçet de pujada cap a Bellmunt, però ben aviat es queda per esperar en Sioux, que avui diu que no té massa ganes de gresca a més d'anar un pel tocat (a recuperar-se company). Ja sento al meu darrera el trenet koala tot fent xirinola, ells busquen també les sub10, però he preferit anar a la meva i no refiar de ningú i per altra banda tampoc ser cap càrrega en cas de que les coses es torséssin.



Bellmunt, km10 per a veure com estan les coses en el primer tram, continua pintant bé, ja he recuperat 12' minuts vers el 2008, estem al principi, però les sensacions són bones. Petita parada, on hi arriben en Clave i en Sioux que després de saludar-los els deixo, ja que jo ja fa uns minutets que estic per allà. Tornem-hi que fa baixada tot enfilant el salt del molí on malauradament no hi podem estar massa estona. Buscant roda en algun grupet durant bona part de trajecte, a un ritmet assequible que podés mantenir la regularitat, pràcticament calia mantenir i no defallir per aconseguir l'objectiu, però faltava mooooolt, i qualsevol renda semblava poca.


La pujada a la serra de Curull se las trae, després de superar el punt d'aigua i assebantar-me de que vaig 69è.!, abans de començar l'ascens. És fa dura, però la faig dignament, no perden possicions i pujant a pinyó, no la recordava tant dura. Després d'aquest obstacle, i una molt bona i ràpida baixada ens porta al collet de SBertomeu (-18'), ostres, no estamos tan mal i esgarrapant minuts a cada tram , això m'esperona, ja començo a tenir un bon marge i ja enfilo Puigsacalm, sostre del dia de 1.515m.

Font Tornadissa i prat amunt, magnífic paratge, però una pujada dura dura, potser el tram més dur abans de trencar a l'esquerra per ja dirigir-se propiament al cim, per suavitzar després i encarar finalment el CIM !!!!, una altre alegria, dos minutets més a la saca (-20') i 55è. Tenir avituallament allà dalt té mèrit perquè l'única forma que hi ha per a pujar-hi, és a coll, per tant les meves felicitacions i agraiment, a part de l'amabilitat i trempera de tots els voluntaris. A la baixada encreuem amb els koala's que em trepitgen els talons, però cadascú fa la seva via. El punyeteru Tossal i de pet avall, tram molt tècnic equipat amb cordes, buscant la carretera de Bracons on hi trobo l'Isma que fa la curta, o la mitjana, o la llarga però en fa menys, en fi que no ho sé, jajaja... , la fem petar un moment i a la feina, baixada guapa per la grevolosa, un altre indret magnífic, com molts i molts que ens regala aquesta marxa. Ensumo la butifarra al Prat de la Vola, tinc un momentet per fer-hi un tastet, a la baixada ja n'abusarem.

Comença a apretar la calor i combinat amb la pista que t'apropa a Cabrera, enganxadissa, costaruda, fa que noti els primers simptomes de cansament. No em poso nerviós ni temo una debacle, ja que vaig molt bé de temps, cal regular i ser constant més que mai, bisonte, bodi, bisonte.... a mitges, ja que inevitablement hi camino bastant. Última pujada abans de les escales, on hi faig alguna parada per a recuperar l'alè, les escales, uff!!!, quin patiment i que dretes... però ja sóc dalt i no he perdut tant, encara tinc un marge generós (-22') i encara he guanyat unes posicions, 49è. Aquí és on arriben els koala's, la fem petar un moment i tirem avall tots junts, bé, és un dir perquè ràpidament, els capitans perden unitats i han d'aturar-se. Jo faig la meva i quedem que ja ens anirem veient, ja aniré fent la goma. Baixada molt tècnica on prenc totes les precucions del món, doncs recordo la important torçada al turmell de fa dos anys i això em fa ser més caut, 39' i jo sóc novament a baix. Ara comença la cursa contra el crono, però primer una botifarra de muerte i beure per doquier, amb els koala's possant-se les botes, deu meu, quin saque!!!!





Toca córrer una mica, toca pista i és qüestió de no defallir, mantenir, bodi, mantenir, ja no cal esgarrapar més minuts al crono, aquesta feina ja estar feta. De seguit em passa el trenet koala's, van a ritmet, però els deixo fer tot i el goig que fan, el Sergi i l'Albertus de capitans de nau, amb un Manolito que sembla recuperat i un Martox que comença a apretar les dents, és per a fer-hi un bon doctorat sobre el ritme bisonte i l'estil pur koalenc.

Després de creuar novament la carretera d'Olot, toca enfilar el Puig de la Salgueda, última rampa important del dia, molt més dura enguany que fa dos anys, tot i plovent de valent en aquella ocasió, de fet, hi empro 4' més, però no hi pateixo, un cop dalt ja s'ensumarà l'arribada. Al control coincideixo amb en Nils, que ha desistit de fer la llarga, la fem petar un moment i sant tornem-hi, ja no em puc encantar. També he vist tot arribant al control els "culs" dels koala's, els tinc allà, penso que també acusen l'esforç, bé, com jo, jajaja... no en va, ja portem una cinquantena de kilòmetres a les cames.

Tanmateix inicio aquest tram sol, s'ha d'estar a l'agüait ja que és un tram molt perdedor, tot i estar ben senyalitzat, ara no em puc perdre. Enllaço amb els koala's abans del final del descens altra vegada i em són de gran ajuda marcant un ritmet que puc anar seguint mitjanament en un tram més tècnic, però a la que s'aplana i tornem a trobar pista, doncs .... se'm tornen a escapar! , però ja creuem la carretereta de SPere de Torelló i control 9.


Temps de sobre, gràcies a la marxeta koalí (-26'), feina feta, només una hecatombe m'apartaria de l'objectiu. En Ferreti rep tota la troupe koalí notificant el seu segon lloc, ostres quin crack! , però no s'encanten massa, jo m'hi recreu més i els "deixo" marxar, ara ja em veig les orelles i tot i que cansadot, tinc l'objectiu al sac, encara que falta lligar-lo.



Troç lletjot, sobretot al final, on hi ha troços que hi camino més del compte tot recordant fa dos anys que anavem molt més bé. Marge del riu, pista, troç de carretera, camí, desfer el camí inicial de la marxa, ara un autèntic Tourmalet, però ja hi som tot mirant de reüll el rellotge. M'he portat bé, que carai, tot i haver-me recreat més del compte en l'últim tram, i n'estic prou content, per tant gaudeixo dels últims metres en baixada on sota l'arc d'arribada m'espera tota la trouppe. Objectiu aconseguit 9h.51'24 treballadet, treballadet.... i al final en la 48ena. posició, torno a ser TOP-50!!!!, jajaja....





Jornada magnífica compartint amb molts coneguts aquesta marxa i felicitar a tothom que hi ha estat partícep. Sens dubte una marxa 10, dura dura, però d'una bellesa insuperable.

Salut.

Marató de la Fageda

Diumenge, 11 d'abril 2010 - 5h.45' 49
La Sènia (Montsià)


He de dir la poca tirada que hi tinc cap aquestes terres, de l'ebre a n'avall, però cert és que els Ports són tot un paratge natural per descobrir, ple de racons fantàstics que et fan gaudir de la natura com a qualsevol altre racó de la nostra geografia.

Primera edició d'aquesta marató i molt bona cursa a La Sènia, totalment recomenable, bona organització, bon circuit, avituallaments, sobretot la barra lliure del final que refeia els morts, jajaja...etc, F E L I C I T A T S als organitzadors

Felicitar també el magnífic paper del Guido i el Rül (2on. i 7è. respectivament), una garantia en qualsevol cursa, així com la participació de força coneguts destacant el retrobament amb el "pirata" Txuss,, el company congosteru del Pau, Norbert, el mític osonenc Luigi, que per cert que mai entrena i sempre es queixa, va que se les pela, la parella d'anoiencs Francesc i David, que últimament compartim força curses, un vell conegut de ponent, en Sed, 18è de la general, una altre bèstia! i un clàssic, conegut arreu, completant la seva 102 maratons, JLlopart.



Sense saber massa on em ficava, desconeixedor del terreny, comptava una cursa sobre les sis hores. Vam tenir l'oportunitat de conèixer aquest indret dels Ports i a fè de Deu que no va decebre, començant per un terreny ple d'oliveres, sec, per alternar més tard en una fageda espectacular en un terreny més humit i corrioler. Això si, el pedreguam ens va acompanyar bona part de la cursa, sobretot al final pensant en molts moments en els companys de la ultratrail de tramuntana, jo pensava, doncs nosaltres estem fent la tramuntaneta, ja que ambdues curses seran recordades per l'abundant qüantitat de pedra.




Des del començament ja no tinc bones sensacions, no agafo el ritme ni pujant ni baixant, començo a suar de valent i les cames em fan figa. Avui tocarà creu. No puc seguir a gairebé ningú que em passa i tinc que conformar-me en agafar alguna roda no massa sobrera. Amb aquestes condicions el caparró tampoc estar al seu lloc, però intentarem salvar la papereta. Intento capgirar la situació en els avituallaments i quan el terreny m'és més propici, però continuo sense tirar a les baixades, algunes molt tècniques de les que generalment en gaudeixo i les pujades, les culmino patint de valent, per adobar-ho, quan hi ha fals pla per córrer, doncs no en tinc massa ganes. Quina diferència de fa 15 dies a la Selva del Camp, avui no vaig ni amb rodes!!!!




Conscient de la situació, no m'hi capfico i em limito ha acabar com puc, avui no tinc el dia i en aquesta cursa tan ràpida encara hi surto més perjudicat. Al final, tot i complir amb el meu propòsit inicial de baixar de les sis hores, 5h.45', les sensacions no han estat bones, potser he acusat la ressaca de bernabeu, jajaja.... i és que amb el 7 de Raúl, on voleu que vagi, això no podia anar bé de cap manera, "No se puede permitir, eheheh..." jajaja...



Esperem que a Matxos, toqui cara, ens hi retrobarem una bona colla.

Salut.

El joc de l'oca

Dilluns, 5 d'abril 2010
El Bruc (Anoia)


El passat dilluns hi feiem una sortida pendent, engrescadora, a mi això de fer la cabreta sempre se m'ha donat bé, i alhora pendents del repte que hi tenia en Pau, en una última experiència de no massa bon record.




Set membres composem l'aventura, algunes cares conegudes i algunes noves coneixènces, tot capitanejat pel gran Carles martorell. Avui correrem poc i farem pocs kilòmetres, es tracta de passar una bona matinal tot grimpejant i emparrant-nos paret amunt ajudats de les cordes i cadenes fixades a la roca, talment una via ferrada.


Hi ha bon ambient i tots agrupats en cada pas per iniciar el següent, després d'analitzar i rebre quatre consells de com atacar la següent dificultat. Tothom se n'ensurt prou bé, però el Pau ja ha tingut un parell d'ensurts i cada vegada va més "tupé", ja que en cada pas gasta una energia brutal.




Faltant tres pasos pel final en Pau es dona una forta petacada que el deixarà fora de combat. És la segona, però la primera no ha tingut conseqüències, però a la segona es fa mal al turmell i queda ben rebregat. Després d'uns moments d'ensurt, hom torna a recuperar el to i per darrera tenim la sort de que vénen dos excursionistes ben equipats, amb cordes, etc que ens treuran de l'embolic que ens haguessim pogut trobar. Tres passos pujats a pes, ben assegurat i amb molta calma.



Una vegada "a salvo", els "rescatadors" ens deixen, després d'agrair la seva paciència i immortalitzar el moment per la posteritat.
La baixada, ara ja per corriol de retorn als cotxes aparcats a Can Jorba, es fa molt lentament ja que el Pau hi veu les estrelles, potser la nostra primera impressió de que podria ser un bon esguinç, es quedi curta.



Afortunadament dins del trangul viscut, ningú per l'humor i ens fem un tip de riure. Qui més qui menys té pressa per donar i/o anar a menjar la mona, però a ningú se li acut deixar el vaixell tot i que es va fent cada vegada més tard. De fet amb la trompada que porta el Pau, encara estar donant el callo i primer, pujar el tres passos que faltaven i després fer tota la baixada fins als cotxes té un mèrit envejable.



A la fi arribem al punt de sortida, toca posar-se gel quan més aviat millor al turmell i enfilar cap a casa. Ha estat una sortida collonuda, malgrat l'incident, ens ho hem passat d'allò més bé i encara hem estat de sort amb els dos "rescatadors". La mala noticia arribaria unes hores més tard doncs de ser un possible esguinç ha estat finalment fractura de tibia i peroné que mantindrà al nostre amic força temps apartat d'aquests menesters. En fi, coses que passen, vam tenir, mai millor dit, mala pata, tot i així esperem tornar-hi algun dia per acabar de treures l'espina, si convé lligat des d'un començament.

Salut.

Marxa de la Selva del Camp

Dissabte, 27 de març 2010
67'5 kms. - 9h.27' 19
Selva del Camp (Baix Camp)


Si, senyors, una marxa del tot recomenable, amb molt bona organització, avituallaments generosos i correcte senyalització tot i haver-hi algun troç perdedís.
Gran representació correcatera i molts coneguts a la linea de sortida, el de sempre, xerrameca i més xerrameca on s'entrellaçen mil aventures, sobretot encara les recents cicatrius de la marató del Congost fa set dies.

Jo hi arribava una mica acollonido degut a les males sensacions de la passada marató del Congost. Avui hi tenia una bona prova de foc per veure com responia, sobretot degut al kilometratge, fer 67'5kms, després de la matada de l'altre dia, doncs no les tenia totes.

Calia ser prudent, escoltar el cos per veure les sensacions que avui s'hi donarien i a veure com ho resoldriem tot plegat. Em volta pel cap agafar com a roda al gran massa, però de començament els plans es trenquen ja que ell surt ben esperitat , per tant, busco un ritmet còmode i el vaig mantenint sense massa taps ja que l'arrencada ha estat ràpida i de seguida em superat tots els marxaires.


Sense massa esforç, tret d'un bon tallafocs en el trajecte, fem cap a l'Albiol, 1h.27' on durant aquest tram he coincidit amb el David de l'anoia, i el XColl, el company correcat que ja coneixia, home experimentat i que em pot servir per a tenir-hi una bona referència. Entre tots tres aniriem compartint bones estones la resta de camí. Ja tenim el massa a tiro i al cap d'una estona el sobrepassem després de fer-la petar uns minutets. Aviat li perderiem el rastre. Anant compartint amb en XColl enfilem Mont-ral, 2h.45' anant sumant kilòmetres i minuts a la jornada. Ja es veu que els avituallaments són assortits i avui si nó bado no he de tenir problemes de menjar i beure, cosa que faig en tots els avituallaments, tot i procurar no encantar-nos massa (regla nº1 del gran pacorobles).

Toca un tram fàcil, per bons corriols, baixadissos, terreny bodi i més si em sento bé, cal estirar una mica les cames (regla nº1 de l'abuelo) adelantant gent que hi té més dificultat o és més curosa en aquest tipus de terreny. Farena, 3h.03', on em trec la samarreta de màniga llarga i així puc lluir la taronja de correcats que avui llueixo tot cofoi. Continuo menjant i bebent a tot arreu, a més de portar el camelback per si és menester i així acostumar-mi per a propers reptes. Vaig relativament còmode i sense problemes, compartint amb el XColl i el David, tot i que aquest estar més al davant, o es queda més al darrera.

El terreny es torna costarut, s'ha de pujar els Cogullons, dura pujada que fem mitja dotzena amb grupet, on hi trobo els dos companys de cursa. A aquestes alçades evidentment ja s'hi troba gent que va per feina i penso que mentre pugui i vaig força bé, tot i que encara queda un munt, però noto que no vaig forçat i puc seguir el ritme que imposen sense dificultat. Cogullons, 4h.09' i entrepanets de nocilla que senten de maravilla, uhmmm!!!. La fem petar un moment tot asseguts uns minuts a la cadira, no en som gaires i tot just han passat una cinquantena de corredors. No puc demanar més, de moment tot ok, la setmana passada a aquestes hores ja estava mort i enterrat.


Proper objectiu Prades, 12 kms sense avituallament i amb un puja-baixa constant, amb terreny tècnic i amb la cirereta de coronar el punt més alt de la cursa, el tossal de la Baldasana de 1.200m. He sortit primer del refugi, en XColl hi esmerça un pelet més i en David dubte si seguir o esperar la dona que li vé per darrera (una altra zegamera). Jo faig via, primer per pistes de ca-co i rbisonte, després per baixades molt tècniques, per acabar amb una dura rampa encimentada abans de fer cim, lloc on em passa en XColl que va amb el turbo posat. Jo no el segueixo o no el puc seguir, però estic amb dos més que em baixan fins a Prades, 5h.47'.

Ja porto una bona tralla acumulada, gairebé sis hores i més de 40kms a les cames. No hi ha dubte, amb l'oloreta que s'ensuma aquí em posaré les botes. Cauen dos entrepanets de botifarra, més cocacola, fruits secs, aigua, algun crosantet de xocolata.... em noto cansadot però res greu, m'asèc al banc i no em vé d'un minut, vull omplir el dipòsit que fins ara ens hem portat bé. En XColl que ja vol fer marxa, em pregunta com vaig i jo li dic que tiri que vull prendrem el meu temps, de fet conto que ja no el tornaré veure, i mira que és bona roda.



Com que tampoc és qüestió de passar-hi el dia, enfilo el carrer de baixada, encara rosegant alguna cosa, que n'estava de bona aquella buti, em va sentar com els àngels!. Torno a estar en cursa per un terreny que s'empina, fangós, per tornar-se tècnic de nou, com disfruto passant als perucs, jejeje... (perdó), acabant de nou per pista que ens conduirà a Capafonts, on abans de segellar contacto de nou amb en XColl, no m'ho esperava, això m'esperona i noto que encaro guardo pota portant gairebé set hores de marxa. Capafonts, 6h38'.

En aquell especie de garitu no hi perdem el temps, ara toca un tram força dur, pràcticament l'última dificultat del dia. En XColl m'alliçona pel terreny que ens mourem, la cosa pinta ben dura. Tornem a muntar trenet de pujada, 5-6 unitats que sense apretar fem via tot xerrant fins i tot en el primer tram de pujada, després fins al pont de goi, menys xerrameca ja que el terreny comença a enganxar-se.
Una vegada a dalt, toca ca-co, o motoret, o ritme bisonte, per pista, camins i alguna baixadeta tot carenajant la muntanya. Aquí cadascú va al seu ritmet, no si pot fer més, només desitjar arribar el més aviat possible al nou control.

A el Coll, control 8, si arriba després de varis minuts de baixada bastant dreta, creuar la carretera i fitxar, 7h.51'. M'adono per primera vegada que la cosa pinta bé a nivell del temps que hi puc fer-hi. En principi pensava vorajar les 10h, si podés ser baixar de les 10h, però ara veig que em queden 13kms i encara no he consumit les 8h., la setmana passada a aquestes alçades obrien la meva tumba a Valldàneu , jajaja... avui les tornes han canviat. Fent un càlcul ràpid baixo de les 10h. gairebé segur, a no sé que em torni a agafar l'home del massu!!!!, alguna cosa em fa pensar que avui farà vacances.

No hi penso més, torno a beure i picar alguna cosa, ara la calor ja es fa sentir, en aquestes que arriba en XColl, quan jo ja enfilo la sortida de nou, un petit canvi d'impressions i torno arrencar, ell necessita una mica més per a recuperar, el veig per primera vegada tocadot. El David continua ara aquí ara allà, talment anant a la seva. Corriols estratosfèrics, tupits i ombrívols m'acompanyen la propera estona tot fent via. En un moment em de ser a l'Albiol una altre vegada per acabar de desfer camí cap a la Selva.


L'Albiol, 8h18', torno a fixar-me en el rellotge, si apreto les dents puc baixar de les 9h. i mitja!!!!, només queden 10kms i en principi han de ser de cara avall. No m'ho puc creure. Faig una valoració de xàssis i motor. Els indicadors em diuen ok. Doncs endavant, encara noto que tinc una mica de pota a la reserva, no sé a on, però.... Em marquen el corriol de baixada i una vegada a la pista li dono les gràcies al company, adéuuu, jajaja... el David em surt de no sé on, mig perdut, però de seguida torna al camí correcte i accelera el ritme, jo sense poder-lo seguir vaig a la meva. Una altre vegada ritme bisonte amb tres unitats d'Altafulla que deixo marquin el pas, un troç on hi quedem ben esgarrinxats. Més camí, més ca-co. Ara és l'hora del coco i avui no fallaré, estic moderadament eufòric de com anat tot plegat veient als meus peus la Selva del Camp. Lluita, collons, lluita!!!! m'he dit mil vegades en aquests últims kilòmetres. Pista asfaltada, ben dreta de cara avall, uff!!!, atxassu, deixo la companyia al darrera, penso, tres posicions més al sac i baixar de la mitja hora a l'abast.

Entrem a la Selva, s'ha fet pessat amb l'impressió de que em fet un bon tomb abans no hi arribem. Passo un altre corredor i en tinc dos més a tiro, això és massa. Un miratge, ja en tinc prou, em torna a adelantar i el deixo fer, tot controlant que no m'enllacin els d'Altafulla. Illa de vianants, gir a l'esquerra i a la dreta. La glòria 9h.27'19 i molt content, 50è, número rodó per una "cursa" rodona. Al poc arriba en XColl i una mica més tard en Malfieten, també han fet una cursa molt bona.

Després d'una bona dutxa i beure tota la cervesa que vulguessim ja em despedeixo de la resta que ja anat arribant, Pedro, Massa, Ballesta.. i un XMiquel i Escurçó que havien abandonat a Prades. En fi colorin-colorado este cuento se ha acabado aquesta vegada amb un bon regust de boca.

Salut.

Marató de la Vall del Congost

Diumenge, 21 de març 2010 - 8h.29' 40
Aiguafreda (vallès oriental)


Crec que l'abuelo ha complert la seva promesa. Vull fer la marató més dura de l'estat, havia dit més d'una vegada i la meva opinió és que ho ha aconseguit. L'any passat també va tastar la gran Zegama i el seu somni és que algun dia, la de la Vall del Congost, també sigui un referent arreu.
En general i si no vaig errat, l'abuelo ha aconseguit que tothom fes una hora més que l'any passat, a grosso modo, per tant, si volia endurir la cursa, a fè de Deu que ho ha aconseguit, l'últim invent, l'última pujada abans de meta, a aquelles alçades de cursa, hi fa molt de mal i estic segur que li deurien fer mal les orelles dels renecs que proferia el personal, jajaja....

Tot i la seva duressa, la cursa és impressionant, els camins i corriols són fantàstics i quedes amarat de muntanya pels quatre costats. Muntanya en estat pur i amb les últimes nevades i plujes, ha fet que l'aigua dels rierols a travessar fos més abundant que mai i ens mullessim fins els cataplins!!!!


Ufff!!!! sens dubte que el Congost va fer putrum-putrum

Abans del tret de sortida, tot és bon ambient, riures, bromes, xerrameca per a donar i per vendre, saludar vells coneguts, d'altres que fa temps no hi coincidies, noves coneixènces, més bromes i més gresca fan com si el personal no sabés massa bé on es fica i les sorpreses que ens tindria a punt l'abuelo. Més de tres cents participants prenem la sortida.

L'inici és distès i els primers kilometrets passen volant, tot i que l'organitzador ja ha variat el recorregut inicial vers l'any passat, essent més distret i amè, però alhora més dur. Tot i així com estem al principi, ningú es queixa i el trenet que anem l'Enric, el Joan Ll., el Ramon, el Luigi.... fem via tot i buscant l'escalfament de les cames.



L'alegria dura poc a casa del pobre i no passa massa temps que ja perdo companyia i pujo cap el pla de la calma amb altres corredors desperdigats. Ostres, només portem 10kms. i la muntanya ja estar plena de corredors. De fet la meva cursa serà una calcomania de la de l'any passat. Em planto al pla de la calma en 1h.39', no anem massa bé, però el nou circuit inicial potser fa que hi empri més temps. No faig cas i ara bé un bon tram de baixada per recuperar abans d'afrontar el paraiso. En la baixada torno a enllaçar amb el Luigi, que va a mig gas interessant-se per un company que ja ha quedat out. Jo vaig fent tot i que noto no anar massa fi de panxa, però l'avituallament del 15 ja és a tocar i farem quelcom. Els voluntaris ens animen, de fet en conec molts, sobretot en aquest punt, ja que són correcats i vénen a donar un cop de mà.
Afronto el paraiso continuant no anant massa fi de panxa, deixo marxar al Luigi que ja no veuria més, per buscar un raconet per a fer-hi una parada tècnica tot apartant-me del corriol. Uff!!, això ja és una altre cosa, quin descans!!. Toca tirar endavant, conec el camí i sé que la pujada tot i que costaruda no és excessivament llarga. Mentre ja vaig sentint l'ambientillu que formen els koales a dalt de tot, fitxats per l'abuelo per donar ambient a la cursa. Ho aconsegueixen i és d'agraïr pujar tots els artilugis allà dalt a pata i fotre el xivarri que resonava per tota la vall.



Tornem a tirar avall per anar a buscar la bifurcació amb la mitja, anem a buscar el km19, quan em passa en Jessed, el primer de la mitja que han sortit una hora més tard, de fet només me'n passa un aquest any, per tant, no em quadre res. Tan se val, ara ha de venir la part més complicada i ja tremolo. Arribo a la cruïlla, on ja em toquen les 3 horetes, gir a l'esquerrà i cap a serra madrona. Un tram molt dret on la gent queda ben clavada, sobretot després de venir d'una baixada considerable. Jo no sóc menys i aquí com l'any passat començarà el meu calvari. L'Enric, un altre vell conegut, m'atrapa i se'n va amunt, tampoc el veuria més. Mica en mica el pendent va disminuint, per després d'una estona, planejar una mica i entrar en un puja-baixa abans de començar el purgatori. En Tamayo, també em diu adéu, en Pedro no va tan fort i encara m'hi puc afegir una estona tot i que ell ja té els primers símptomes de quedar-se enrampat en qualsevol moment.

Comença de nou el meu calvari, el purgatori s'em torna a atrevessar i no puc amb ell. Estic exactament en la mateixa tessitura que l'any passat, els mateixos problemes, els mateixos dubtes, el mateix esgotament físic, els mateixos pensaments. De sobte, sento en Joan Llopart una mica més amunt, amb qui amb prou feines i treballs puc enllaçar per uns moments. Ell també va mort i enrampat per a tot arreu, de tan en tan fa una petita parada per recuperar-se, jo ni així aconsegueixo quedar-me amb ell i és que de coco tinc el que tinc. El Pedro recuperat una mica també em deix, així com una vintena de corredors que des de l'inici de la pujada han anat adelantant-me.

Només tinc un pensament, arribar a dalt com sigui i allà ja recuperaré el que faci falta, sommiant en un bon avituallament que capgiri la situació que hores d'ara sembla més la d'un nàufrag enmig de l'oceà buscant un tauló on agafar-se que el d'un corredor de fons.
Mica en mica el bosc s'esclarissa, senyal inequívoca de que arribem a dalt. Continuen passant-me corredors que ténen el pundonor d'anar corrent una mica, jo no puc dir fava i menys "bisontejar". Abans d'arribar a can Vollber, també em pasa la Mireia que amb el seu tram-tram va fent tot divisant ja el meu tauló.


La Teresa em vé a rebre i riu de tots els improperis que surten de la meva boca, de fet baixen tots els Sants i em sembla que els que no ho són, també. Vaig de pet a l'avitullament on hi sommio un bon entrepà del que sigui, però... li foto al plàtan però no en tinc prou. L'Assumpta em socorra, tot i que em diu que estic blanc com el paper! Entro a la terrasseta de Can Vollber i m'hi trobo en Pedro amb unes volls i una plata de pernil amb pà i tomàquet!!!!



Això no es fa Pedro!!!!, jajaja.... com no podia ser d'una altre manera compartim taula com si ni vingués d'una hora, i en aquells moments no hi anava, Volls, coca-cola, llom embutxat, fins i tot m'haguera menjat el pà en tomàquet. L'avituallament pirata estava preparat per en Pau que vé més al darrera, però mentre, nosaltres anem fent, quan també si ajunta en Sioux. Entre tots tres en passem via de la safata, jajaja...


Sembla que em vagi refent, també em prenc un ibuprofeno, quan decideixo tornar a tirar avall ja que estic agafant una mica de fred. En Sioux i en Pedro encara si queden i veig que no ténen intenció de fer moviment, per tant en bodi, sant tornem-hi!
En un moment estic al tagamanent i porto 5h13', km27 de cursa, a l'avituallament pirata he perdut més d'un quart d'hora però ha servit per a revifar-me una mica. Ara toca una bona baixada, llarga de gairebé una hora, que anirà bé per acabar de recuperar.

Ja de cara avall, saludo al Yves, que estar en un control, m'hi paro un moment per a fer la foto . . . .



Per passar l'estona ja s'ha polit més d'una ampolleta de sidra, jajaja... , encara amb el somriure a la boca continuo per la feina que encara hi queda molta cursa i no fos cas que arribessim fòra de control, amb tot el que m'ha costat.
Continuo de cara avall on topo amb el Robert, alma mater de la forestal de Sort que també ha vingut a donar un cop de mà. Ja ensumo el Figaró per travessar de nou el riu ben farcit d'aigua per fer-ho tot més .... aventurer?
6 horetes de cursa i encara me'n quedan potser un parell, ufff!!!! no s'acaba mai, i encara falta pujar a la Trona, lloc on ara enfilem després d'uns corriols on en situacins normals es podrien fer perfectament trotant, però jo em conformo amb un caminar ràpid juntament amb un corredor que porta un gos lligat a la cintura, en plan canicross.
De sobte em torno a topar amb en Joan Llopart que continua trempajant la situació com pot, encara amb fortes rampes per tot arreu. Ara ja no ens deixarem i ara jo, ara tú procurem que no se'ns faci de nit.
Coronem la Trona, una hora més, ja en van 7 en el km36. L'any passat ja s'enfilava tot baixada cap al poble però en aquest l'abuelo encara ens ha posat una última dificultat. Una vegada a dalt a Trona es va a buscar el torrent de l'avellaneda, una baixada molt tècnica que ens portarà a Valldàneu on enfilarem, ara sí, l'última dificultat del dia.


L'última pujada se m'enganxa molt i torno a defallir, però per sort és curta i entre pitus i flautes puc arribar a dalt. Ara sí, es planeja una mica per fer cap a l'últim avitullament, aquest format per la gent de SVicenç amb la caloreta al front, molts ja havien estat a l'avituallament del 15. No me'n puc estar i encara agafo dos o tres troços de pa de pessic que devoro com un primitiu, jajaja... torno a tenir gana i això que ja hi som.

El Joan em dona pressa, doncs ja té ganes d'arribar. Una última baixada que ens portarà a les portes d'Aiguafreda on ja hi veiem les primeres cases. En buff ens vé a rebre doncs tenim la parròquia una mica preocupada per la tardança i fa els últims metres amb nosaltres.

L'entrada és emotiva després de l'esforç i l'abuelo s'encarrega de fer-hi la cleca microfon en mà, on el Joan aconsegueix la marató 101 i estar més content que un gínjol, jo hi clavo la 44, una de les que m'ha costat més, us ho asseguro. Per l'anecdota 8h.29' 40, la marató amb més temps emprat però no hi fa res, de fet em sembla que hi venia a fer un bon entrenament, jajaja.... Ah! i al final "només" 200 arribats!!!! quina escabetxina!!!!




"El tercer tiempo" tanca una jornada memorable on evidentment en Pau és un dels propagonistes estrella després d'assolir el repte (fer-la dins de les 9h. que donava l'organització) a més de super-guido (2on de la general, baixant de les 5h!!!!), la mireieta, el ballesta, el sioux, el nil, el gran massa, tamayo i el seu company, norbert, pedro, els koalas.....


Agraïr a tots els que ho vau fer possible, començant per l'alma mater i tots els seus col.laboradors, avituallaments amb el komando caloretu al front, l'animació dels Koalas situats estratègicament, i un llarg etc que han fet possible aquest esdeveniment, això deu portar una feinada de por i trobar gent que hi col.labori també costa lo seu. A tothom, per molts anys i podeu estar orgullosos d'haver fet una cursa que sense cap mena de dubte se'n parlarà molt i molt, i si no ho és, ja estar en una de les més dures de l'estat. Ho heu aconseguit F E L I C I T A T S ! ! ! !

Per acabar, quatre imatges per a la història . . . .


La duresa de la prova queda ben reflectida en la cara del meu company Víctor de la Hermosa.



L'èpica entrada de l'amic JBallesta improvitzant dos pals per poder arribar a meta després de fer els últims tres kms en una hora degut a les fortes rampes que va patir.



Imatge impagable del Pau esprintant després de gairebé 9h de cursa aconseguint el seu objectiu.



El Joan Llopart amb el trofeu que li donà l'abuelo en motiu de la seva 101 marató. No tothom ho pot dir.


E N H O R A B O N A A T O T S ! ! ! !


Salut.