El joc de l'oca

Dilluns, 5 d'abril 2010
El Bruc (Anoia)


El passat dilluns hi feiem una sortida pendent, engrescadora, a mi això de fer la cabreta sempre se m'ha donat bé, i alhora pendents del repte que hi tenia en Pau, en una última experiència de no massa bon record.




Set membres composem l'aventura, algunes cares conegudes i algunes noves coneixènces, tot capitanejat pel gran Carles martorell. Avui correrem poc i farem pocs kilòmetres, es tracta de passar una bona matinal tot grimpejant i emparrant-nos paret amunt ajudats de les cordes i cadenes fixades a la roca, talment una via ferrada.


Hi ha bon ambient i tots agrupats en cada pas per iniciar el següent, després d'analitzar i rebre quatre consells de com atacar la següent dificultat. Tothom se n'ensurt prou bé, però el Pau ja ha tingut un parell d'ensurts i cada vegada va més "tupé", ja que en cada pas gasta una energia brutal.




Faltant tres pasos pel final en Pau es dona una forta petacada que el deixarà fora de combat. És la segona, però la primera no ha tingut conseqüències, però a la segona es fa mal al turmell i queda ben rebregat. Després d'uns moments d'ensurt, hom torna a recuperar el to i per darrera tenim la sort de que vénen dos excursionistes ben equipats, amb cordes, etc que ens treuran de l'embolic que ens haguessim pogut trobar. Tres passos pujats a pes, ben assegurat i amb molta calma.



Una vegada "a salvo", els "rescatadors" ens deixen, després d'agrair la seva paciència i immortalitzar el moment per la posteritat.
La baixada, ara ja per corriol de retorn als cotxes aparcats a Can Jorba, es fa molt lentament ja que el Pau hi veu les estrelles, potser la nostra primera impressió de que podria ser un bon esguinç, es quedi curta.



Afortunadament dins del trangul viscut, ningú per l'humor i ens fem un tip de riure. Qui més qui menys té pressa per donar i/o anar a menjar la mona, però a ningú se li acut deixar el vaixell tot i que es va fent cada vegada més tard. De fet amb la trompada que porta el Pau, encara estar donant el callo i primer, pujar el tres passos que faltaven i després fer tota la baixada fins als cotxes té un mèrit envejable.



A la fi arribem al punt de sortida, toca posar-se gel quan més aviat millor al turmell i enfilar cap a casa. Ha estat una sortida collonuda, malgrat l'incident, ens ho hem passat d'allò més bé i encara hem estat de sort amb els dos "rescatadors". La mala noticia arribaria unes hores més tard doncs de ser un possible esguinç ha estat finalment fractura de tibia i peroné que mantindrà al nostre amic força temps apartat d'aquests menesters. En fi, coses que passen, vam tenir, mai millor dit, mala pata, tot i així esperem tornar-hi algun dia per acabar de treures l'espina, si convé lligat des d'un començament.

Salut.