Roses (Alt Empordà)
Cap de setmana intens a Roses on el dissabte hi corria la Ket en la distància de 24'5kms. i jo el diumenge la marató. Trobada tallaferrenca per anar a sopar el dissabte vespre, bones menges amb un servei absolutament millorable, com malauradament i gairebé a tot arreu. Amb la companyia de l'Anna Davis la ianki dels Tallaferros que la Pocchi ha enredat a venir per a participar de la marató i sí, millors paratges no podria haver triat encara que al final va quedar ben trinxada en el tomet de més de set hores pel "paradís".
Temps per a saludar gent minuts abans de començar dins el pavelló, punt de sortida i arribada on hi ha tota la logística, lluny del que semblava aquell kampikipugui de fa dos anys que acabava en un espigó en el mateix port de Roses. Tinc al cap aquests dos anys enrere, cursa ràpida, encara que enguany hi ha alguna modificació que no penso repercuteixi massa en el temps final... quan d'equivocat estaria.
Sortida ràpida per dins dels carrers de Roses, és qüestió d'apretar una mica per no agafar els primers taps que es succeiran a les primeres de canvi, tot just deixem el poble. En Campali s'escapa i procuro anar amb el Pauet i el Capi amb la Pilar mínimament per darrera. Uns minuts després apareixerien les dues amigues de l'ànima, l'Anna i la Pocchi... i de l'Antolí, kil va parir, amb la panxeta que feia a la sortida, no li veurem el pèl en tota la cursa, sens dubte, li surt una carrera fantàstica.
Tenim el Campali a "tiro" quan el terreny comença a pujar, una pujada mooolt tranquila amb gran qüantitat de taps, per una banda va bé perquè pots gaudir del paisatge amb l'espectacular golf de Roses sota els nostres peus i el massís del Canigó davant nostre i tanmateix guardes molta pota per a més endavant, però s'hi perd massa temps, tant pujant, com una vegada dalt la cresta que ens ha de dur a les runes de S.Salvador Saverdera, així que molta tranquilitat tot esperant el terreny per a córrer de valent.
Amb paciència fem camí sempre acompanyats per una moderada tramuntana, del Marc ni rastre, ha fet més via i segurament els seus companys de viatge són més traçuts que els nostres a l'hora de fer la cabreta... continuem perdent mooolt de temps, sens dubte no l'hem encertada en el fet de no sortir més endavant o de no haver apretat una mica més en la sortida.
Arribem a les runes on hi trobem un bon ambient, ja tenim la primera pujada feta, lleugerament diferent a la que jo recordo però si fa no fa, no penso que això impliqui massa, tot i que no recordo l'estona que hi vaig estar per a fer "cim".
Arriba l'hora de treure brillo a les cames, baixada tècnica, curta, fins a S.Pere de Rodes on ens hi esperen les nostres fans tot just abans de l'avituallament, bones vistes, corriol magnífic però encara no ho donem tot, falta molt, tot i que el fet d'apretar només una mica, ja avancem a molta gent.
Arribem a l'avituallament amb brillo tots tres encara que el Capi hi està molt poc temps i tira avall sense dir res. El Pau el segueix, arriba la Pilar i jo segueixo al Pau. Conec la baixada fins al Port de la Selva, tècnica al principi i de més bon fer al final per encarar uns dos o tres kms. planers al costat de la carretera.
Tornem a estar junts a la baixada dins d'un grupet d'una dotzena de corredors, junts fins als carrers de la Selva de Mar on hi veuen el tram recte i planer i s'hi llancen de valent... ja sóc pell, sé que ja no els veuré més, el seu ritme està fora del meu abast, jo, em conformo a mantenir un ritmet, el que em correspon amb l'objectiu de mantenir el tipus fins a l'entrada del Port de la Selva.
La gent va per feina, als avituallaments s'hi estar el just i necessari, és com si fós una altra cursa. Tot i així encara puc saludar a l'Albert Tatjé, un vell conegut dels correcats abans de tornar a la batalla per un terreny nou respecte a fa dos anys endinsant-nos per dins el poble en paral.lel a la platja fins enfilar-nos a la dreta escales amunt. Tram costarut a més no poder fins arribar dalt una mena d'urbanització on ens hi apareix una bonica platgeta. Hi baixem per a tornar a pujar per l'altra banda, novament ens estem enfilant a les portes d'un bon tram trencacames.
Tot pujant hi veig en Pau, no va massa fi i mica en mica m'hi vaig acostant encara que no serà fins arribà a l'avituallament de S.Baldiri on hi coincidim. Jo vaig fent la goma, la calor ja apreta, ell té més pota i el deixo fer tot i que sempre el tinc a la vista fins tornar-nos a enfilar als puig dels Bufadors. Aquest punt també m'és familiar i em vénen al cap tant la marató de fa dos anys enrere, com la tasca d'ouvriers amb el Ramon a la Costa Brava Xtrem on en aquest punt hi coincidírem amb un xicot de Cadís que s'hi va afegir tot venint de Cadaqués.
Ara hi hem de fer cap a Cadaqués pel mateix lloc de sempre, pel que recordo i conec, tot baixada, una baixada només per a deixar-me anar, sense apretar i guardant forces, no em comença a sobrar massa energia i convé no estirar més el braç que la màniga, ja fa molta calor, hi haurà molt poca ombra durant la resta de recorregut i mirarem de no patir més del compte.
Tot just abans d'arribar al poble, la Pilar m'atrapa amb un estilàs digne d'una campiona com ella és. A l'avituallament hi coincidim però no li accepto la invitació de sortir amb ella, em portarà collat i faré figa al minut 1, no convé fer lo ridícol, jajaja...
Accepto una cocacola ben fresca de la Ket que fa el seguiment amb l'Inés, entra de primera a més de remullar-me el cap i la gorra amb una garrafa d'aigua. No tinc pressa per sortir, amb només 26kms. ja estic ben baldat i ni l'entorn, ni la temperatura, ni res de res conviden a sortir corrent, tot presta més a fer un bon vermut arran de mar.
Sortint del poble una rampa de ciment m'acaba d'estabornir, també la coneixia però s'em posa travessera i ja m'aniré arrastrant fins dalt el puig de Sa Cruïlla, un altre punt inèdit vers dos anys enrere encara que les vistes des d'aquí dalt valen la pena i aprofito per a fer una ullada al meu darrera intentant cercar la Pocchi i l'Anna amb qui compto trobar-nos ben aviat, el meu ritme és lentot i elles ténen més pota, no dubto de que més tard o més d'hora acabaré de ser pell.
2kms. de baixada i som a cala Jòncols i sota una bona ombra un nou avituallament, ep, aquí carrego i faig el meu vermut particular... truita de patates, quatre olives, una mica de taronja, un trocet de platan i alguna gominola, tot això remullat a cop de manguera. Espero refer-me abans d'arribar a la pista i arribar com un gínjol a cala Montjoi.
Però una vegada dalt encara no agafem la pista, anem direcció cap Norfeu per girar a la dreta i resseguir totes les cales i caletes per un trencacames al costat del mar. Moralment estic derrotat, jo esperava la pista, la que ahir tirant amunt vaig anar a buscar la Ket... res pitjor quan esperes una cosa i s'et presenta una altra. Res pitjor que trobar-te com un pop en un garatge absolutament perdut entre banyistes disfrutant del paradís en el que estan. Jo no, jo remugo i maleeixo els meus òssos preguntant-me que punyeta faig allà al mig talment fós un marciano.
Cales idíl.liques que presten a capbussar-s'hi i pendre el sol, cales amb gent nua per tot arreu, amb canalla jugant amb la sorra, amb gent pensativa que es deix emportar asseguda sobre unes roques, que gaudeix de l'entorn, de l'aigua de mar, clara i neta. Són llocs per a fer-hi tot això i més, no perquè et passin un tios suats i bruts, esbofegant i amb cara de pam.
Ara sí, arribem a un tros de pista, la part final, baixo les escales per entrar amb més pena que glòria a cala Montjoi on hi ha la Ket i la Inés, incansables, un bé de Déu trobar-te-les quan un està ratllat. Un altre trosset de truita de patates i nova remullada garrafera, km.35, segons deien ahir, queden 3 de pujada i quatre de baixada, desconec el tram però tan fa, vingui el que vingui, no serà res de bo, jajaja...
En aquest tram final la Ket hi va estar hora i mitja encara no, estaria bé baixar de les 7h. però la veritat és que no les lluito massa. Surto de l'avituallament una mica refet però quan el terreny torna a picar amunt torno a ralentir molt el pas. Alhora no em passa cap corredor i els de davant tampoc van massa lluny, per tant, a aquestes alçades de carrera tothom va igual de tocat, uns pujaran més bé i baixaran fatal, d'altres ens arrastrarem a la pujada i ens deixarem anar a la baixada.
Un tramet de descans tot girant a la dreta per a recuperar a mitja pujada, queda l'últim esforç i continuo sense veure al Pocchi team, tampoc deuen anar tan bé. Ens refresquem al darrer avituallament dalt del pla de les Gates, ara sí, ja es veu Roses i tot el seu golf, resta una baixada i cap a casa. M'hi deixo anar, lluny de xalar de valent com ha estat fa unes hores baixant de S.Pere de Rodes, ara només es tracte de sobreviure, d'arribar, tan fa si per sota de set o per sobre de set hores, ja sabeu que jo pateixo uns mínims i aquest mínims... són molt mínims.
Finalment el Campali ha estat atrapat pel Pau i la Pilar entrant tots tres junts a meta un quart d'hora davant meu. El Capi està que se surt i de l'Antolí no cal ni parlar-ne. Les "nenes" entrarien vint minuts darrera meu, mentre la fem petar amb la tropa i fent un traguet de cervesa. No tinc dret a queixar-me, el meu entrenament continua sent 0 segurament per falta de motivació encara que ja tenim fixat algun objectiu que fa gràcia, un d'ells aquest MissionX3 que consta de tres curses, la primera aquesta marató, la segona l'ultra trail d'Ulldeter i la tercera l'ultra trail del Catllaràs, de moment, la primera ja està al sac. Persistirem.
Salut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada