dilluns, 13 de maig del 2013

7Cims

Diumenge, 5 de maig 2013
58 kms. - 8h.54' 43
Torrelles de Foix (Alt Penedès)


Ja és ben sabut que l'afició per aquest esport va creixent cada día més, i tanmateix, també en són molts els que volen experimentar quelcom més, quelcom diferent, viure i sentir quan creuem una barrera, tan de kms. com d'hores i saber-ne les sensacions, les bones i les dolentes. De mica en mica, si no es defalleix a les primeres de canvi, haurà nascut un nou home/dona ultra. El cartell convida a afrontar aquest repte en una marxa/cursa apte pels que hi debuten, i assequible per a tothom donat el seu baix nivell tècnic, molt corredora, on la principal dificultat rau en la distància, sobretot si no s'hi està acostumat, encara que el temps a emprar-hi no en sigui excessiu.

Hi acostumem a coincidir molts coneguts, com dirien a Castella... "veteranos y noveles", però tots amb ganes de guerra, la majoria, dies i mesos preparant la marxa/cursa (encara que ens centrerem talment fós una cursa), alguns hi debuten, d'altres, hi coincidim any rere any. Enguany hi havia la intenció de preparar-la mínimament bé i presentar batalla, després de perdrem l'edició de l'any passat coincidint amb la Marató del Cap de Creus, però aquest any és complicat plantejar-me un calendari solvent i intentar complir en els entrenaments, segurament el cap i conseqüentment les cames, no estan per a massa òrgues.


La fresca del matí ens fa espavilar i en principi, quatre núvols ens estalviaran tenir massa calor, un altre hàndicap en aquesta cursa a tenir en compte. Fets els últims retocs, ens plantem a la línea de sortida, enmig de molts companys, castellers, ex-futbolístes, excursionístes... i també de grans atletes, sembla, la rambla de Vilafranca!!!!

Compartirem ruta amb la Montse Bou, una nouvinguda a aquest món de la muntanya encara que ja fa dies que hi batalla, però serà el seu primer 7Cims i per primera vegada correrà una distància tan llarga. Sempre m'ha agradat fer d'amfitrió, si s'em permet el terme, i gairebé sempre he tingut l'oportunitat d'anar molt ben acompanyat. Ja fa cinc anys quan van venir els nostres amics de Lleida, en Crit, en Joker i en JBru, vam fer un trenet de primera, o fa dos anys amb en JArtigas i la Montse Sisteré que va ser primera dona, o a la Marató de Bcn del 2010 en el debut de mitja dotzena de vilafranquins, o en la MpM, amb el Karim i l'Elena, etcetcetc...





Comentem quatre cosetes, com ara sortir davant dels marxaires i no encantar-se a la sortida per evitar algun tap que altre. En poc més de mitja hora ja estarem dalt del Clapí Vell. Sortim alegres, per davant dels caminadors, encara que no entenc com ens en trobem algun a primera fila, i ens evitem el tap abans d'entrar al corriol. De seguida ja trobem als primers fotògrafs, un d'ells fotografiarà la marxa/cursa des de dins, és a dir, carregat amb la càmera i els accessoris i com un corredor més... tela.

Ja deixem el corriol i enfilem pista amunt, hora de que tothom es vagi situant si ha sortit de més enrere o es vagi situant més endavant si ha volgut sortir molt prudent. Continuem saludant a molta gent, uns ja no els veuríem més, d'altres, coincidirem més endavant en alguns trams del recorregut fins que la propia carrera i la pròpia muntanya, ens situi a cadascú al lloc que li correspon.

Al primer cim ja ens espera la catifa de control, una de les novetats d'enguany, mentre el dia avança i comencen a escampar els núvols. Amb la inercia vaig avançant, deixant la Montse una mica al darrera però sempre amb el retrovisor posat, no hi ha problema si queda uns metres despenjada, encara no ha agafat el ritme i esbufega més del compte, ha d'agafar el seu punt de comoditat.




Clapí Vell, 704m., 34', exactament el mateix temps de fa dos anys on finalitzàvem en 8h.03', són les referències que porto per avui encara que desconec les novetats de l'últim tram, diuen que més dur. Catifa i tiro avall amb la intenció de fer el puig de l'Àliga, 698m., a escassos minuts del Clapí, aleshores farem reagrupament ja que serà tot trote fins a Pla de Manlleu.

No tarda massa en arribar la Montse on s'hi ha afegit momentàneament el Kiku que aviat perderem de vista en la baixada. També coincidim amb un històric, en Fèlix Miró, que ja ha caigut i en el primer avituallament líquid intenta rentar-se una mica. Faria camí amb nosaltres fins a Pla de Manlleu, bona companyia que ajuda a que passin els primers kms. i a fe de Déu que estem distrets... no calla ni sota l'aigua!!!!

Pla de Manlleu, ens hi aturem molt poc a l'avituallament, encara que invito a afegir-s'hi al Pau Senabre, 16 anyets, tot il.lusió i molta empenta, també és el seu primer 7Cims i l'encara amb respecte però amb ganes de menjar-se el món. Ho té tot programat, en sobrets que els seus suporters li aniran donant... que si el dinar, uns gels de no sé què, que si el berenar, un gels de no sé què més... també casteller i sempre interessat i preguntant sobre les ultres de muntanya, el jovent puja fort encara que una mica pillat, al dir-me que ja pot plegar al tenir una foto corrent amb mi, tot veient a l'Assumpta al peu de camí, jajaja... els Paus, deuen tenir quelcom d'especial.



També deixem Aiguaviva al darrera, mentre ens avança la que serà 3a. noia, encara que erroneament, ens diuen durant molts kms., que la Montse és la tercera. Ens apropem a Vallflor on ens espera el primer avituallament i on començarà la dificultat més important del dia... el Montmell, 861m., 400m. de desnivell possitiu en un parell de kms. Hi tornem a trobar al Kiku, fa pocs dies que va fer la Trailwalker, per tant un altre pura sang, ex-futbolista, sempre fent esport, el conec des de... uff!!!! però també amb respecte vers el seu primer 7Cims.


Tirem amunt de seguida mentre en Pau sembla quedar-se a l'avituallament, encara ha d'aprendre que s'ha d'anar per feina. La Montse ja ha anat agafant un ritmet còmode i la respiració ja és més correcte, però ara cal un bon esforç tot començant a pujar el Montmell. El Kiku es queda uns metres per a tirar quatre fotos i la Montse i jo, fem via, sempre enganxada al darrera sense perdre ni un metre fins arribar al collet abans del cim.

Em sembla veure al Pau a la llunyania amb una gorra blanca i utilitzant els pals per a pujar, mentre, continuaré cap al cim tot esperant a la Montse que finalment ha perdut uns metres, encara que va bé, potser he estat jo el que he tirat una mica més del compte. Fem cim, 2h.28', 6' per sobre, però si fa no fa... Ara, una llarga cresta ens portarà fins a una gran creu de ciment on ja començarem a baixar per un corriol prou tècnic, fent cap a l'ermita de SMiquel on hi tornarem a trobar un altre punt líquid.



En l'aturada, s'hi torna a afegir el Kiku, ara si que ja compartiríem cursa fins el final, bé... ell, si. El grupet de tres unitats fem via per un dels corriols més bonics de la marxa, ombrívol, corrible, encara que tans sols ens dura dos kilometrets de res, just, abans de tornar a passar per sobre d'una catifa i creuar la carretera, on per contra, comença un dels trams més lletjots i enganxadissos del trajecte, un tram llarg, de gairebé 10kms. de puja i baixa, és el tram del coll de SMarc i del coll de Selma.

Ja veig la Montse on fire, ara vé el seu terreny, d'aquells caps durs que no paren de córrer si tú no pares, en el pla, "falsos llanos", uff!!! i a mi que això, ja ho sabeu, em mata. Sempre he admirat a les dones quan he coincidit a la muntanya, i han estat unes quantes, veure-les apretar les dents, saber patir, sigui pujant, sigui amb aquell ritmet bisonte que et va minant. Ténen un plus que els homes no tenim, almenys jo, i no em canso d'admirar-les i de treurem el barret... la Teresa, la Sisteré, l'Isabel, la Valerie, la Chigaya, l'Anna Sebastián, la Mireia, la Laura, l'Elena, la Dolo, la Mesi, etcetcetc... ja en podré afegir un parell més, la Montse i la seva amiga Anna Valle.

A més d'aquestes cabòries, el terreny permet anant-la fer petant i ens posem entre tots tres mínimament al dia. Feia temps que no havia coincidit tant amb el Kiku, i a la Montse, poc la coneixia. A la festa s'hi afegeix un altre il.lustre, en Manel Soler, un altre històric on els hi hagi. Ara tancarem barqueta, tots quatre farem camí. El Manel sempre està lesionat, apedaçat per a tot arreu, sempre plorant, però és tota una garantia, fins i tot mermat.




És bona companyia, experimentat en mil batalles ens ajuda a passar aquest enganxifós tram. La Montse ens fa riure explicant-nos el secret dels gels i a més, ens confessa que té un bateig, a les cinc de la tarda!!!! #kisencuidaixò, jajaja... ep! que també hi ha temps per a tocar temes més seriosos, com l'educació, la feina, els fills, els i si..., els famosos, i si...

Abans d'arribar al coll de la Torreta, trobem tot caminant, anunciant-nos la retirada, mig lesionats en Pedrito i el Calixto, mala sort per a ells que en d'altres edicions han estat al capdavant.

Coll de la Torreta, mitja cursa, 4h.18', un quart per sobre de les vuit hores, res greu encara que el desaventatge va sumant, on hi ha sempre la botifarra i pots recuperar forces, però aquest any encara haurem d'esperar a pujar i baixar el Montagut, ja que han traslladat el xiringuito a l'església de SJaume, lloc amb més espai i sense el perill de la carretera.

Pugem cansinament tot semblant que el Manel i la Montse s'en van lleugerament mentre restem el Kiku i jo a reraguarda. A mida que el terreny es fa fent més dret, la distància sembla aumentar coincidint en que la calor ja es comença a notar. A mitja pujada hi trobem un corredor mig grogui, no el conec, però l'indico la manera més ràpida de sortir d'allà, ho té fàcil i en un no res està a l'avituallament. Tanmateix, des d'un metres més amunt, ja el vénen a buscar, per tant continuem a la recerca del preuat cim.


Montagut, 962m.., 4h.51', hem retallat la diferència, però es clar, aquest any a la Torreta no s'hi ha parat i ara ho tornarem a compensar en la parada a SJaume. Ja hi ha el Manel i la Montse, i per darrera, el Kiku, aparentment amb alguna mostra de cansament. Aprofito tot esperant-lo, per a lligar-hi una cinta en aquesta talaia penedesenca, encara que administrativament pertany a la comarca de l'Alt Camp. La cinquena cinta #sempre3a, un gest que encara que procuro passi bastant desapercebut, sempre hi ha algú que s'hi fixa i em comenta la jugada, a la Montse, l'emocionà quan ho va llegir i ara n'és testimoni directe. El Kiku arriba a dalt, un cim, sense massa espai però amb força gent animant i esperonant als participants. Hi ha gana, fa calor i també estem secs, l'avituallament a cinc minuts, just sota els nostres peus.




Els quatre magnífics quedem inmortalitzats sota el Montagut, encara que sigui amb el Kiku amb l'entrepà a la mà. Jo vull anar per feina i em poso els compresors als bessons, ja que he tingut més d'un avís durant els últims kms., menjo una mica, cau un ibu, omplo l'ampolla i em disposo a reposar una mica tot assentat en una cadira. Estic cansat, les cames grinyolen i començo a pensar que potser no va ser massa bona idea anar a córrer el dimecres. No tinc més temps per analitzar la situació, ja que toquen generala i el trenet ja està nerviós per a sortir.





Novament dos kms. de pista fastigosa i jo, les de perdre, encara que intento no perdre pistonada però ja fent momentàneament la goma. Espero que la parada, la mica de menjar i beure, més l'ibu facin el seu efecte. Ells disminueixen la marxa, caminen quan podrien córrer, i començo a veure que sóc un estorb. De seguida pugem al Formigosa, 995m., i aquí les meves mancances poden quedar més amagades.

El Manel i la Montse tornen a tirar, el Kiku, torna a justejar i un parell més de corredors que hi trobem, estan com nosaltres dos. La pujada és feixuga, són curtes però prou dretes, per si vas tocat, t'acabin enfonsant. Fins i tot una mini parada tot pujant és necessaria. Quan arribem a dalt, ja ens esperen la dupla que està més forta, i els començo a dir que ja sóc mala companyia. Tanmateix, ara toca un bon tram de baixada per a veure realment on estic i diguem, que em donen un oportunitat, jajaja...

Baixem bé, per a girar a la dreta i endinsar-nos en un curtet corriol que ens tornarà a la pista que havíem deixat abans de pujar al Formigosa. Una pista que pica de cara avall, després planeja per tornar a pujar lleugerament fins arribar al sisè cim, el de Solanes de 914m.. Continuo notant, que sense anar amb el ganxo, necessito baixar un puntet. Els aturo i els dic que facin la seva tots tres, i a la Montse li dic que no podria estar en millors mans, ara en Manel, portarà la nau (la Bou) a bon port juntament amb el Kiku que sembla vagi recuperant. Estem al coll de la Rimbalda, km41, es pot dir, que fins aqui he durat.

Em deixo anar mínimament encara que durant molta estona els vaig seguint amb la vista. Després de la baixada, corriol planer i molt pedregós que ens deixa a l'entrada del camí costarut que ens portarà al sisè cim del dia. Els continuo tenint a la vista abans de desviar-se a la dreta per agafar el corriol. Una oportunitat per a poder comprovar la diferència que hi pot haver en fer servir el plaA i el plaB. Després de valorar la situació i sense tenir la conciència massa tranquila, ho poso en pràctica i efectivament, la diferència és prou important com per a desvirtuar la classificació. A mi no m'implica, ja que tan és quedar 10 llocs més amunt que més avall, i avui, en que el meu cansament era notable, m'estalviat 10-15' de patiment.

Sortim de Solanes novament junts, però sense cap intenció de seguir-los, ja que tornen trams on s'hi ha d'engegar el motoret i ells en fan via. Tenim el Puig Castellar, 944m., a tiro, últim cim de la marxa, km45 a una dotzena llarga de kms. de l'arribada. Fitxo a dalt del cim, 6h.40', encara no estamos tan mal, on enguany hi trobo a faltar a la familia Mongai uns habituals en aquest avituallament i que enguany han fet el salt.

Una baixada ens porta a un nou avituallament sòlid, el de coll de Carbons, l'últim fort de la jornada, no sense abans saludar pel camí al Pep Santacana, un altre il.lustre que està encoratjant als corredors abans d'arribar al punt de la carretera. Jo arribo i els meus companys estan marxant, però els rebutjo la invitació de sortir amb ells, necessito omplir mínimament el dipòsit i reposar una mica tot encarant la part final del recorregut.



Costa tornar a arrencar, sobretot quan no petes fi, però per altra banda també vull enllestir el més aviat possible ja que tenim un dinar-berenar-sopar a SSadurní i tampoc es tracte d'arribar a misses dites. Aquí hi deixo la motxilla, ja no em farà més servei i em pot alleugerar una mica i fer-me canviar el xip. Però no serà així encara que ara el terreny pica notablement cara avall, tot fent esforços per a córrer el major temps possible, fent servir com a excusa qualsevol repetxonet per a tornar a caminar-hi, això si, encara amb un pas prou viu. En pocs minuts arribo a Pontons on ja hi comencen les variacions del recorregut, uns 3kms. nous i desconeguts que no estaran excents de petites sorpreses.



A la plaça del poble hi ha en Paco Osuna, el guanyador de la prova establint un nou récord i baixant de les 6h., alma mater i corredor experimentat amb un currículum espectacular. Assegut , reposant i animant als participants, gelat en mà i assegut en un pedrís.



Em posa al corrent d'aquest nou tram mentre també enceto el meu gelat i agafo quatre gominoles. Torna a picar amunt, passarem per l'ermita de SJoan i tornarem a enllaçar al coll de Sapera amb el mateix recorregut fins a meta dels darrers anys. Per tant, no sé si ara haurem de dir 8Cims, no ho crec, però si que per les cames, aquest tram, és molt més dur i mentalment afrontes una nova pujada/cim.



Ja m'hi estat més temps del previst, per tant torno a enfilar el circuit tot creuant la carretera de Torrelles, escales amunt amb l'objectiu d'arribar el més aviat possible a l'objectiu final. Aquest tram comença costarut per anar planejant més endavant sense massa dificultat però amb més d'una cinquantena de kms. a les cames, es fa més complicat i córrer costa més.

Mentre vaig pujant torno a recordar els bons moments de la marxa i el que hem disfrutat quan, encara que tard, s'ha format l'excel.lent barqueta. Tanmateix, em malhumora el fet de no haver pogut seguir-los, el algodón no engaña, però una vegada més he sabut veure a temps les meves limitacions i m'alegra haver-los deixat marxar tot visualitzant la seva arribada, encara que el meu desig haguera estat sortir a la foto final, ah! i si, la Montse, va arribar a temps pel bateig.


Els pensaments ajuden a fer passar l'estona, el temps i els quilòmetres, i aviat ja es veu l'ermita de SJoan, edificació que ens la fan voltar per a no perdre detall juntament amb unes casetes de pedra seca que hem anat troban pel camí. El temps s'ha anat ennuvolant i ha arribat a caure només d'un parell de gotes, és a dir, res de res, que no saps si fa més calor o si l'aire és ara una mica més fresquet.



S'intueix el coll de Sapera a l'horizó encara que tornarem a enllaçar a la carretereta asfaltada que ens hi portarà, la de sempre, però aquesta vegada agafada molt més amunt i després de deixar un corriol ben treballat pels companys del centre. Han tret asfalt del recorregut, però per contra han aumentat desnivell i han enmaquit aquest tram.

Coll de Sapera, superats els 53kms., 8h.08', ara si que ja s'ha disparat el temps i aquest nou tram s'ha fet molt feixuc, mentalment no el tenia al disc dur, perdent tota opció d'acostar-me  a les 8h. gairebé de sempre. Alhora que sé que ara tot és baixada i en 40'-45' ja estic a l'arribada, encara que les cames no estan per a massa gresca. La familia Montfort, uns clàssics també en aquest avituallament, s'interessen per els canvis en el recorregut i em confirmen les impressions de la gent, tram molt més bonic, però també molt més dur.

Tirem avall en busca d'uns mínims, baixar de les 9h. aparentment assolible, però en alguns moments sense veure'l absolutament assegurat, ja que hi esmerço algun minut que altre de més vers l'any passat, però el marge que tinc m'ho permet i ara no lluitaré per un minut més o menys, però si per a baixar de les nou hores, un mínim que jo mateix m'imposo.

Les Dous, 8h.34', tinc 25' per arribar a meta i en principi me n'han de sobrar més d'un. Indret ple de families tot ocupant un diumenge de picnic a l'aire lliure. Les oloretes de brasa són un atemptat vers la meva persona, pels que correm, sempre ho he pensat, és una putada passar per llocs o pobles mateixos de muntanya i sentir aquelles olors, olor de poble, ufff!!! s'em desperten tots els sentits, sobretot els d'un bon entrecot.

Gasto algún minut més del compte, però no hi fa res, ja tinc el poble a tocar i això vol dir que el tema s'acaba. La gent que hi ha a l'entrada del poble m'anima tot dient-me que a la plaça ja m'esperen, una plaça que està a tocar i de veure a concloure la meva sisena participació en els 7(8?)Cims.





Després de 8h.54' 43 torno a arribar al punt de sortida on encara hi ha corredors arribats escampats per la plaça tot recuperant-se i fent-la petar. Encara sense temps a situar-me i pensant el que agafar o no agafar de l'avituallament de l'arribada, el proper en creuar la línea d'arribada, és el jove Pau Senabre, cordons, si m'encanto... està molt content i el resultat era impensable tan sols fa quatre dies, però aquí, hi ha fusta. No es creu que jo acabo d'arribar i que no m'ha enganxat pels pèls, també haguera estat bé entrar els dos junts, ell, amb l'estelada en mà.




Mig emocionat, m'abraça, està en un núvol i em demana per tornar-se a fer una foto, Pauet, que jo no sóc ningú, jajaja... Mica en mica torna en si i ens acomiadem d'ell, dels seus familiars i de la resta de corredors on encara s'hi troba en Manel i xerrem un xic de com els hi ha acabat anant, per suposat tot ok i entrant tots tres junts a meta. Objectiu complert., la Montse i el Kiku, ja ténen el seu 7Cims al sarró.


No hi ha temps per més que agafar el cotxe i després de passar per casa i fer-me una dutxa ràpida, presentar-nos a SSadurní per acabar-hi la jornada. Però això ja són figures d'un altre pané.

L'any que vé, si s'escau, tornarem a estar a la línea de sortida, disposats a donar guerra o a compartir amb algun que d'altre debutant que segurament hi tornarà a haver-hi. Els 7Cims ha tornat a estar un èxit, donant un passet més, any rere any, si cal, en la seva millora. Els encoratjo a seguir, els 7Cims ja s'està convertint en un esdeveniment que molta gent ja té marcat en el seu calendari i cada vegada en són més.

Salut.