U.T. Ulldeter

Dissabte, 28 de juny 2014
52 kms. - 12h.14' 40
Setcases (Ripollès)

El Capi ja ens havia avisat de guardar molt al principi perquè aquesta ultra era molt dura amb gairebé 5.000m de desnivell possitiu, si més no, ell ha estat el principal culpable d'aquest exigent itinerari amb un recorregut espectacular, la majoria d'estona per sobre dels 2.000m., en definitiva una cursa d'alta muntanya de les de veritat, de les que posen cadascú al seu lloc i que calia afrontar amb molt de respecte.

Com sempre a la sortida molta gent coneguda amb els Tallaferros al peu del canó on la majoria busquem acabar la segona prova de la MissionX3, després de Cap de Creus, un escenari absolutament diferent encara que igual d'espectacular.

Sortida per dins el poble, ràpida i curta, són set cases, jajaja... insuficients per evitar algun que altre tap encara que la parada és breu i de seguida comencem a pujar per un estret corriol, després un camí més ample per, finalment, ja encarar de cara amunt per assolir els primers 1.500m. desnivell possitiu d'una tacada en poc menys de 8kms.... bufa !!!!

L'Antolí de seguida desapareix, va per feina, i comparteixo els primers kms. amb el Pauet amb qui parlem una mica de la vida, els dos tenim coses a explicar tot i que no durem gaire, jo, sense fer res, el vaig deixant una mica enrere. Ja en plena pujada m'hi trobo a la Rosa i la Quima que ja van de cara avall en un petit entrenament que s'han organitzat, la Rosa molt recuperada de l'operació de no deu fer encara un mes. També coincideixo amb la filla del Mario Redondo, de vegades el món és ben petit encara que ja els conec la seva faceta de corredores.

Ara una mica la goma amb el Vikingote, ell amb la calma, guardant, passant els minuts, esperant que la pujada s'acabi, ja hi ha ganes de trotar tot i el fort vent que comença a apretar d'allò més. Després de dues hores coronem el cim de les Borregues a 2.691m, ara sí, sempre amb un vent cada vegada més fort anem tirant avall, terreny per estirar les cames amb l'objectiu del refugi d'Ulldeter entre cella i cella i amb la sensació de que de moment, la cosa rutlla.

Un petit repetxó ens porta al coll de la Marrana on ja hi crida n'Yves Almellones, un Yves que no et deixa mai de sorprendre, ara amb una pedra a la cintura perquè el vent no se l'endugui, jajaja... kil va parir !!!!

El Massa, uns metres més amunt s'encarrega d'anar tirant fotos. La parada és mínima i de seguida encaro la baixada cap al refugi tot recordant el descens de fa tres anys tot escapant del torb havent sortit de coma de Vaca. Ara, a mida que anem perdent alçada el vent disminueix i fa bo, sembla que començarà la caloreta i avui d'ombra, poca.

Al refugi s'hi estar al recer, hi ha bon ambient, barreja d'excursionistes i de familiars seguint la cursa. L'avituallament està bé, capitanejat per un xicot  que compartírem taula a l'Ultra del Montsec, de Girona, trempat i que avui col.labora en la cursa, ja sabeu que sense un bon grapat de voluntaris aquests esdeveniments no serien pas possible i si a més saben el que toquen, l'èxit està garantit.

Arriba el garrafenc Andreu quan jo ja començo a sortir de l'avituallament amb una horeta sota el temps de tall. Anem bé, el primer tall ja ens dona una idea d'on serem encara que la cursa acaba de començar i tan sols portem 12kms. encara que això de kms. a la muntanya como que no, parleu-me d'hores i de desnivells.

El proper objectiu és el Bastiments on el pujarem per una ruta desconeguda per a mi després de creuar alguna de les pistes de Vallter. Vaig a la meva, amb un ritme còmode, amb confiança de que avui les coses sortiran bé tot (no em vull fer pesat) i el poc entrenament que aquest any (de transició?) hi porto.

La pujada no és extremadament dura, però de nou el fort vent en dificulta avançar amb facilitat. El Vikingote continua fent la goma, guardant, esperant l'hora per llençar l'atac, el seu objectiu, l'Ultra de l'Aneto, es va apropant. L'Andreu encara per darrera a no massa distància... gent coneguda arreu que fan més entretinguda la marxa.

Al cim, a 2.881m., bufa de valent, una mica de cresta i tirem avall per la dreta, fa uns dies férem cap a l'esquerra durant l'Emmona, ara encarem la vall dels Becívers, una nova zona a descobrir. Un rampell de gana i una mica de fred em fa aturar, unes galetes i els manguitos solventen el tema durant un puja-baixa abans de recordar com es fa el culenbajen en una bona clapa de neu.

El recorregut continua essent espectacular i em noto disfrutar, a l'alta muntanya és on m'hi trobo millor, però sé que queda molt i la patacada pot amagar-se darrera de qualsevol pedra, dalt del proper coll o en el proper cim a conquerir. La pujada al pic de la Dona és molt dreta, per una canal que ens fa esbufagar de valent tot compartint-la amb l'Andreu i el Lluís de l'Ultra Lleida, amb un ritme feixuc però ferm, gaudint en el primer tram del rierol que hi tenim a la dreta.

Una vegada a dalt el collet, ens queden uns metres per a fer cim molt més fàcils i on hi coincidim amb alguns corredors de la curta. El vent torna a bufar fort i a dalt, a 2.701m., una de les imatges més vistes avui, un grupet d'excursionistes al recer darrera les piles de pedres que hi ha dalt dels cims. La baixada a Vallter és ràpida tot desfent 500m. de desnivell en un vist i no vist tot cercant el punt d'avituallament on provarem de menjar-hi alguna cosa, no em vindrà de cinc minuts, tinc més d'hora i mitja de marge i vull omplir bé el dipòsit.

M'hi trobo el Pauet que ha abandonat tot esperant que el baixin, ha tingut fred i les sensacions no li són bones, un d'aquells dies de que avui no toca. A dins hi ha el company d'equip en Jordi Beneyto que està apunt de marxar, l'Andreu que acaba d'entrar  i en un moment també hi arribaria l'Enric, l'altre garrafenc i els germans Campali's que encara no els hi havia vist el pèl.

Cauen quatre macarrons, truita de patates, una mica de nutella, cocacola, aigua, algun ganyip i prenc alguna llaminadura. Quan ja estic tiro avall, els Campali's compto que ja m'atraparan i els del Garraf fa uns minuts que han tirat avall, ja ho sabeu, quan en un lloc no hi fas res... perds el temps.

Novament un tram de puja i baixa després de deixar l'estació d'esquí al darrera i endinsar-nos altra vegada a la muntanya per l'esquerra de la carretera. Tram on no s'hi pot córrer gaire enmig de boscos plens de troncs al terra, jo, ja amb la música petant a tot drap, amb una Merçè que m'atrapa per darrera i els Campali's, efectivament, una mica més tard, però també aconseguim ajuntar-nos uns metres abans de dividir-nos els de la curta, que ja van cap a meta i nosaltres que tornem a tirar amunt, ens espera un bon pepino, llarg, costarut i molt enganxós.

Uns 600 positius que em faran treure l'alè, em faran dubtar d'agafar el trenet que hem format tirant amunt... ara és l'hora de la veritat. M'hi puc enganxar, ho provaré, si quedo sol, em deixaré anar i seré pell. Mica en mica cadascú agafa el seu ritme, tothom fa la goma, tothom fa una miniparada per a recuperar-se i seguir. Penses que ets dalt i no, girem a l'esquerra, uns punts a la llunyania, a dalt de tot i el món et cau a terra. Tanmateix la situació no és crítica, tothom puja més o menys igual de feixuc, no m'agobio i continuo endavant amb la sensació de controlar la situació, encara em sento fort, encara no m'els acabaran.

Una petita baixada serveix per a recuperar-me i encarar la part final fins el cim, sembla de més bon fer, atrapo en Campali mentre el seu germà esbufega més enrere però sense tirar la tovallola, és el seu debut, bona tria i bona enredada... és dur de pelar i ja quedarà batejat per sempre més. Al cim, 2.506m., un control ens informa del que queda, planegem una estona a un trote més que acceptable on hi trobem al Gerard, il capo, que ens esperona.

Baixada prou dreta ja amb el Marc per arribar al refugi Jaume Ferrer on hi ha un nou avituallament. Ja tenim el Costabona tota l'estona vigilant-nos, l'última dificultat seriosa fins a meta, bufa, una bona baixada per a tornar a pujar... mecasun l'olla !!!!

Torno a menjar, avui 0 problema d'estòmac, i em prenc el meu temps mentre el Marc i l'Enric que ja estava a l'avituallament, tiren pista avall. En Campali segon, també s'ho pren amb calma, va just i necessita omplir dipòsits, jo quan estic, també tiro avall esbrinant per on punyeta pujarem al Costabona, pista avall, trotant sense un esforç aparent sempre amb la referència de la Mònica, rossa, una noia Salomon amb la que hem anat coincidint.

La bona vida aviat s'acaba mentre el menjar es va posant a lloc, deixem la pista per tornar a enfilar-nos a mà esquerra tot just al passar una tanca de ferro, de nou per una canal dreta, molt dreta, els de davant van clavadets, jo també. Pas cansí a primeres hores de la tarda, sort que tot i el Sol, la calor no apreta i vaig compaginant manguitos amunt, manguitos avall. Sembla que la part més dreta s'acabi arribant al refugi del Costabona, petit, tancat, amb una font que aprofito per a beure aigua mentre hi trobo un Enric  reposant en un pedrís, està bé, només necessita uns minuts per a recuperar-se. A la llunyania, davant nostre, a l'altra part, petits punts ja baixen del Costabona, a nosaltres, encara ens queda una estona.

Faig camí amb un Campali com a referència mentre amb la Mònica cada vegada la tinc més aprop, i tot arribant a l'alçada del Gerard, omnipresent tot el recorregut, encarant la part final de la pujada trencant a mà dreta, accelero el pas, em torno a sentir esperonat, ja es veu el cim mentre els records del passat mes de març on hi vam ser-hi una bona colla de Tallaferros succeeixen pel meu cap així com també el record de la 3a., no sé perquè, potser perquè hi és, potser puja amb mi, potser és perquè la trobo a faltar. A la creu encara hi ha la cinta que hi va penjar el Pau, m'hi apropo, li faig un petó i se m'humitegen els ulls.

A dalt fa fred, tornem a estar gairebé a 2.500m., el vent, que no ens ha deixat en tot el dia, encara molesta tot i que sembla no ser tan fort com al migdia. Em llenço avall, a per en Campali i la rossa que m'ha passat quan estava a la creu. Avanço depressa, em moc bé entre les pedres i de seguida ja l'estic fent-la petar amb el Marc, el seu germà no està a més de 10' i ens vé el cap la Pilar Esquerdabocs que no l'hem vist en tot el dia, m'extranya que no ens hagi pillat... Pilaaaaar !!!!!

Últim avituallament a la collada Fonda, tan sols hi queden les escurrialles en forma de 10kms. trencacames, hi torna ha haver en Narcís, l'avituallador del refugi d'Ulldeter, una bona currada, sí senyor, agraït. D'allà fem trenet amb el Marc, un conegut seu, la Mònica i la seva parella que l'ha vingut a buscar en sentit contrari des de Setcases, de paisà, amb la samarreta a la mà, amb uns texans i unes bambes... cordons !!!!

Correm el que podem, ell tira del grup, bé, tira d'ella i nosaltres al darrera aferrats per no perdre roda. Compto tres repetxons i abans de l'últim ja tenim el germà del Marc recuperat amb nosaltres. Tan sols queda la baixada al poble, 20' ha dit el tiu, i la clavarà. Ens deixem anar mentre ells dos els perdem, el Marc truca per telèfon, a mi m'agafa un bon rampell a la panxa... ells dos tiren avall, no puc més i he d'ajupir-me darrera una pedra, no m'havia passat mai, tan bé que anàvem, a un quart d'hora de meta, és igual, entraré net i polit, jajaja...

Em torno a deixar anar avall, ja se sent la megafonia i es veu el poble, atrapo a la Mònica que ha anat clavada tota la segona part de la cursa i al seu xicot, dels Campali's res de res. M'hi esforço i faig els deu últims minuts corrent alegre... ja hi sóc, una més a la saca, ho dedico als de sempre i tinc el goig que tinc sempre, de vegades més expressiu, d'altres no tan, no ho decideixo jo, surt.

No ho sabia, però no corria una ultra des de Cavalls encara que hem fet moltes milles amb els Tallaferros, com ara per Molló, etc... Contents em reben la claca dels Koala's, dels Campali, del Gerard, i de la Marta que finalment avui no ha corregut.

Tothom m'havia parlat molt bé d'aquesta cursa, el circuit certament és espectacular, de pura alta muntanya, encara que hi hagi una ordre de recerca i captura vers el Capi. El Gerard, la Cristina i el seu equip són de 10, particularment no hi sé trobar cap pega, sempre he estat tractat amb una amabilitat exquisida i durant la cursa no m'ha faltat de res, circuit ben marcat, avituallaments els que calen i ben situats, etcetcetc... De ben segur que hi tornarem.

Salut.