Ronda dels Cims

Divendres, 21 de juny 2013
retirada a Coma Bella després de 90 kms. i 24h. 21'
Ordino (Andorra)

Ens presentem a Andorra després d'una setmana moguda, on la xerrada del dimarts, dins el cicle de projeccions del Centre Excursionista Pdès., ens ocupa força dies en la seva preparació, jo que em pensava que seria enxufar el blog i ja està, resulta que porta molta més feina de la que em pensava, i a última hora, imprevistos que ens fan córrer de valent, però solventats gràcies a la col.laboració dels amics.

El cap a Andorra li tinc poc i només m'hi enxufo el dia abans de marxar per a saber-ne quatre coses, com per exemple que es suprimeix el Comapedrosa i s'està pendent d'anul.lar algun tram més. M'en refio de l'experiència de l'any passat i confiem en tornar a saber gestionar la cursa en unes condicions més justetes físicament, que enguany.

El dijous, abans de les cinc, ja estem a lloc, anem bé d'horaris, hotel, briefing i cap a sopar d'hora. Cap novetat a la xerrada, res que no sabéssim, l'endemà, a la sortida, acabarien d'afinar, el Bony de la Pica no està descartat i segurament es farà, en principi, tans sols es suprimeix el Comapedrosa, sostre del Principat d'Andorra i que tant ens vé al cap tot recordant les peripècies de l'any passat trobant-nos i vivint de ple,  l'infortuni de l'Enric Sabaté.

Aquest any la sortida és una hora més aviat, a les set, i enguany en som una bona colla de Tallaferros, les cases "d'apostes", han fet l'agost pronosticant el desenllaç de la cursa. A la sortida molts coneguts, a part de la colla que ja formem per si sols, tots nosaltres. Tothom amb les seves expectatives, des de poder-hi fer una bona cursa fins a "simplement" acabar-la. La carrera aniria posant a tots al seu lloc i les barquetes que s'havien fet a priori, en una cursa tan llarga, no són cap garantia de que puguin arribar a bon port. La Valerie, amb la simpatia sempre per bandera, ja em fitxa tot entrant al corraló de sortida.

Jo sortiré cercant un ritme còmode i de ben segur que amb un o altre anirem coincidint, ara, l'estona que ho farem, no la sap ningú. No parem de tirar-nos fotos i coincidir tots és difícil, o sigui que aquí en deixo un reguitzell, tothom amb ganes de que comenci ja la carrera, el dia pinta mitjanament tapadot i serà qüestió, com sempre, de fer via per evitar els primers taps encara que el tomet pel poble estirarà i molt, els corredors.

Per fi, i bastant puntuals, potser passen 2-3 minuts, es dona la sortida que servirà més que res per estirar al grup, de moment sense pals, tinc previst fer-los servir a partir de Sorteny, encara que els porto a sobre. No es pujarà a Ferreroles i es girarà a l'esquerra abans d'arribar a dalt el coll.

Ja per dintre el bosc vaig coincidint, abans no acabin d'accelerar, primer amb el Txema de RialpMatxicots, i després amb The Gardener, ex-jardinero, la fem petar, mentre el corriol va fent ésses tan de pujada com de baixada, trams que recordo perfectament de l'any passat tot compartint-los amb en Clave, avui molt més enxufat, i l'Alex, aquest any, baixa. A la llunyania vaig controlant n'Esteve Sala, veig que no s'allunya, que m'hi vaig apropant, mentre jo el feia molt més endavant.

Per darrera vénen el Capi, en Juanlu, en Marc i l'Albert, penso que no tardaran massa en atrapar-me encara que no sé el lluny que estan, però molt més forts que jo, no crec que n'hi tardin massa. Mentre, cada vegada més aprop de l'Esteve a qui atrapo finalment i compartirem prop d'una vintena de kms. Una tècnica baixada ens porta al primer control de cursa, el de Coma Obaga, km.14 i després de 3h. de carrera, suficients per ja està definitivament dins del sarao, mentre, el temps va aguantant encara que es preveuen pluges de 3 tarda a les 8 del vespre i de neu, de moment, poca n'hem trepitjat.

Compartim amb un parell d'andorrans, joves, que aquest any s'han atrevit a la Ronda i ells són els que ens dónen les explicacions del que vindrà i deixarà de venir mentre l'Esteve i jo els seguim amb atenció. Els puja i baixa són constants, encara que en les baixades, anem en compte, ja que tant l'Esteve com jo hem patit fa pocs dies unes bones rebrincades de turmell, fet que no ens acaba de deixar disfrutar on seria, en condicions normals, el nostre terreny.

A Sorteny ja ens hi espera la claca, aquest any un seguiment extraordinari, amb totes les parelles dels corredors encoratjant-nos i amb la presència d'una Anna Sebastian, veient "els torus" des de la barrera, tot seguint a dues amigues canadenques. Ja fa estona que hi són i ens posaran al dia de com van els de davant... Kako, Joel, Sergi, JCodina, Albert Perez, Clave, the Gardener, Txema, etcetcetc... i una Olga Manko amb una progressió estratosfèrica, que lluny queden aquells 7cims, gent d'una altre dimensió, inabastables per a molts de nosaltres i que lluiten pels primers llocs de la carrera.

Primer avituallament a l'aparcament de Sorteny, km.17'5. Potser una distància massa llarga per a no haver-hi trobat res abans, encara que en els inicis de carrera es quan es necessita menys cosa. Aquí també agafaré els pals, m'els hauré estalviat una bona estona i ara em vindran bé per tornar a pujar, de moment i encara, en companyia de l'Esteve.

Les nostres suporters van ben tapades, però per nosaltres, fa una temperatura ideal per a trescar i de moment la pluja encara aguanta. Piquem quatre coses, omplim de líquid i sense entretenir-me massa ja tiro amunt, sempre procurant guanyar metres, a l'estar els altres i sobre el paper, més forts que jo, de moment però, encara que al començament, va tot prou bé.

El terreny es torna a empinar i el pas s'alenteix, l'Esteve, de seguida ja el tinc darrera, i els andorrans també volten per aquí mentre guanyem alçada, mentre tornem a rondar els 2.000m., mentre fresqueja i el cel es va tapant, mica en mica ens anem envoltant de neu, de geleres que encara perduren després d'un hivern on n'hi ha caigut molta, ara els peus ja aniran tenint mes dificultats per esquivar un desglaç inevitable amb els pas dels dies i que sense control, esdevénen rierols sense llera i pèlags d'aigua arreu.

Ja tot baixant, en un parell de punts hi ha unes cordes per ajudar als corredors, però la neu encara és prou bona per a passar-hi pel mig... Esteve, si ho veus bé, endavant. Així ho fem, essent imitats deseguida per més d'un corredor. Creuem rierols descontrolats, impossible no mullar-se els peus, saltem marges de neu, anem de pedra en pedra, mentre anem deixant enrere la part més salvatge de la muntanya i ens endinsem novament per a corriols magnífics, sovint pel costat del riu enfurismat i de salts d'aigua espectaculars, de fet, la muntanya esta ben amarada d'aigua.

Davant meu, un corredor rellisca i cau, ja dins el corriol, sense conseqüències, però el pal sembla que li queda malmès, jo m'interesso, però no l'acabo d'entendre i tiro endavant. L'Esteve ja s'ha escapat uns metres, després de la baixada, ens regalen uns kilometrets de pista, i es clar, em torna a passar gent i el del pal, encara que en cap de les dues vegades es pot dir que hem conectat, ni m'he fixat ben bé, de com, ni de qui era, després maleiria no haver-ho fet.

La pista ens deix a les portes de Llorts on hi torna ha haver totes les nostres fans i on l'Esteve ja està endrepant pasta d'una fiambrera de la Dolo. Ens tornem a posar al dia de com va la carrera per davant i com van els nostres perseguidors, encara, sense rastre. No m'hi torbo i enfilo carretera enllà cap al poble on hi fitxem, km.29, la 1 del migdia, una hora que convida a entrar en qualsevol dels bars que anuncien un sucós menú des de les seves terrasses.

Tanmateix hi trobem un bon avituallament, on en Massa ja hi volta per allà, i el mateix Gerard que ja ens comunica que el Bony de la Pica, també queda anulat per risc de tempestes, de fet, diu que no tardarem massa a mullar-nos. Un platet de caldo i quatre ganyips per a seguir endavant, a l'Esteve li dic que tiri ja que jo hi estaré una estoneta més i així ho fa, ara ja tan sols coincidiríem en algun punt d'avituallament, el típic de quan arribes, ell s'en va.

Ara ens espera novament una bona pujada, uns 700 positius, durs i costaruts, en principi, sol, per tant em poso música, em despedeixo del Massa i amunt. De sobte veig que quelcom no funciona, em noto un pal raro, tan raro, que està trencat, me l'han canviat, m'hi han deixat un de trencat!!!! el paio que havia caigut davant meu abans d'arribar a Llorts... kil va parir!!!!

Torno a l'avituallament, tot just havia començat a pujar, esverat i amb el crit al cel, però busca, a qui busco? quin dorsal duia? no sé ni a quí busco, només puc mirar pals que no s'avinguin, però em tornaré boig fent-ho, a més, potser ja ha tirat amunt davant meu... els dos andorrans que volten per allà s'assabenten i diuen que escamparant la veu, no sé perquè, ni com, ni d'on ha sortit, però comença a córrer  que el número culpable de tot plegat, és el 82, a partir d'ara, caça i captura vers el dorsal 82.

La pujada s'em fa feixuga, mig puc arreglar el pal trencat, però ja vaig ratlladíssim, repassant tot l'arbre geneològic de l'impresentable que m'ha fet això... ni la música em consola, talment, no sé ni que escolto, només m'invaeix l'emprenyamenta que duc a sobre, mentre ara un, ara un altre, diversos corredors em sobrepassen i em van deixant enrere.

El pal no aguanta gaire i definitivament es trenca del tot, si no ho estava abans, tornen a baixar els sants i amb ganes de fotre'l al foc, però l'he de traginar, doncs és la prova del delicte. Com un oasi apareix davant meu un nou control, coll de Cases, km.32, quarts de tres de la tarda, ratllat del tot, baldat, ple de pensaments negatius donant voltes dins el cap... "no nem bé"

Encara que només sigui control, m'hi recreo una mica i vaig explicant el meu infortuni a tothom, com més corri la veu, més opcions tindré de recuperar el meu pal i potser un click al xip per a tornar a entrar dins la cursa, justet que venia mentalment, només em faltava això.

Queda un últim tram de pujada per arribar a dalt, continuo clavat quan veig per darrera, per les diferents ésses que em van quedant a sota, unes samarretes blaves. Ja els tinc aquí penso, fins que m'adono de que són el Capi i el Juanlu, amb el Víctor d'Arenys. Els espero a dalt del coll per anar plegats, encara que ells porten un ritme més alt, tanmateix, miraré de no perdre'ls amb la vista. Han estat 8h. per atrapar-me.

Ja estan assebentats del tema dels pals i el Capi m'ofereix els de la Laura a l'arribar a Arinsal, els dur al cotxe i em poden anar bé. Compartim una bona estona tot fent la goma, al menys serveix per estar una estona desconectat i compartir amb algú, així encara els vaig podent seguir, suposo deuen tenir pietat, jajaja... més rius a creuar, ara per sobre uns troncs, ara per unes pedres i ara, abans d'arribar al pla de l'Estany, ens toca trepitjar força neu.

Ens creuem amb l'Esteve, mentre hi ha gent que es posa els crampons, per a mi innecessaris. L'Esteve i el refugi ja estan al corrent de l'incident i per ràdio intenten trobar al culpable, fins i tot sento a dir que és el número 92, però si aquest, sóc jo!!!! #kisencuida!!!!

Pla de l'Estany, km.37, les quatre menys cinc de la tarda, nou hores de cursa. Avituallament al refugi, amables i simpàtics m'ofereixen cervesa, només per casos especials em diuen, i jo, avui, en sóc un. Agraït. D'aquí començava la pujada al Comapedrosa, amb en Terés, l'Escuté, l'Enric... avui tirarem avall per una altra banda, el sostre andorrà està poc més que inaccessible, més, per una cursa de muntanya.

Baixada en fort pendent, una mena de trialera per eixamplar-se més avall, en Juanlu tira endavant, el Capi el vaig perdent i amb el Víctor fem la goma tot afegint-s'hi per darrera, l'Agustín. Una vegada ja hem perdut tot el desnivell en aquest tram, toca remuntar una altre vegada, ara per una pista d'esquí, moooolt dreta. El grupet s'acaba de disgregar, encara que tots ens anem veient. Ara coincideixo amb l'Antonio Chalita, un altre vell conegut de l'any passat, mexicà, que també va viure in situ, l'incident de l'Enric Sabaté. Tot xerrant, s'en fa creus de lo dels pals, arribem a l'estació d'Arinsal, km.41, les cinc de la tarda.

Ens hi esperen, el nostre seguiment, amb entrepans, que ja no ni ha manera de que passin i sobretot amb l'oportunitat de tenir uns pals en bon estat. Entrem dins on la fem petar, prenc una infusió, un ibu i pico alguna cosa. El temps encara aguanta, però pels acompanyants, a 1.800m., tapadot i amb un aire fresquet, costa aguantar el tipus. El trenet Tallaferro s'en va, l'Esteve, el Capi i el Juanlu, ja no coincidiríem fins a Margineda, ja negre nit. Jo, ja apunt de sortir novament, teòricament amb els ànims renovats, m'enganxo inicialment amb en Víctor, però aviat veuria que no el puc seguir i he de baixar algun puntet per a continuar al meu ritme, ara molt més baix que al principi.

Després dels dos kilometrets de carretera deixant enrere l'estació d'esquí, un mini-control i un corriolet,  ens espera a mà dreta. El Víctor va marxant i jo agafo el meu ritme en una pujada costaruda però que no serà res comparat amb el kmVertical que ens espera per a pujar al cim de l'Alt de la Capa a 2572m. La primera part de la pujada s'acaba i en un "descansillu" es pot recuperar, alhora, que aixecant el cap, es pot veure el reguitzell de corredors que s'estan emparrant en busca del cim i del puntet taronja que serveix d'aixopluc als voluntaris.

Em sembla distingir uns puntets blaus, Tallaferros penso, i en Víctor, que també va blau, però prou feina tinc per anar pujant, ara ja en plena recta final vers el cim. Abans però, el temps va canviant ràpidament i he de parar a posar-me l'impermeable, comença a ploure amb ganes i fa vent, i aquest, és gelat.

Procuro arribar el més ràpid possible al cim, tot escoltant el so inconfusible de la gaita, un so que et dona ales, mentre el vent i l'aigua, són en aquests moments, els teus únics acompanyants. Fitxo i baixo direcció al coll de la Botella, una baixada enfanguissada i molt relliscosa després de deixar enrere un tram més pedregós. Amb un andalús fem camí, semblem una mica més trassuts que algun altre que passem amb facilitat encara que continuo tenint problemes amb els pals quan de tant en tant, un, s'em desmunta al quedar clavat al fang, així, diverses vegades... Pocchiiiii!!!!

La baixada ha estat ràpida, no plou gaire i alterna amb alguna clariana, sembla que el pitjor ja ha passat encara que depén on miris, està ben negre. Entro al refugi a quarts i mig de vuit, km.50. N'Ernest Alegri em diu que el grupet del Capi acaba de sortir, mentre, tornem a coincidir amb l'Agustin que diu no petar fi, mort de fred i tremolant com un pollet. Diu que es prendrà el seu temps, es canviarà i mirarà d'entrar en calor.

Jo ja tiro avall, la Margineda m'espera, encara que hi estaria 4h., una hora menys que l'any passat, passant pel Bony de la Pica. Al sortir veig que arriba el nostre seguiment i des de dalt d'un turonet, el començament del coll Montaner, els faig senyals que evidentment, no veuen. Desisteixo de tirar enrere i continuo fent via per uns corriols de bon fer i que es pot fer via si tens bones cames.

Alterno amb diversos corredors, em torna a atrapar l'Agustin, encara fet un embolic amb la roba que s'ha de posar i és que si es córre, entres ràpidament en calor. Els diferents corriols es van eixamplant i aprofito per encendre el mòbil i posar-me mínimament al dia i comunicar-me amb l'Assumpta. Això em fa perdre molt de temps i em van avançant corredors com per exemple l'Ernest Alegri i el Joan Pallejà que ja formaran un tàndem perfecte fins a meta. Els veig molt enxufats i això que només els veig el moment de passar-me, però dónen bones vibracions. Jo ni goso seguir-los i continuo fent el dropo ara ja desant i apagant el mòbil, guardant l'impermeable i tornant-nos a posar "d'estiu".

Deixem un corriol juguisser, ja gairebé fosc, per arribar a baix la carretera que creuem per sota uns punts i unes escales. M'enxufo amb dos francesos, un de veterà, l'altre més jove, parant breument davant d'una ermita per a posar-nos els frontals. Són dels del ritme bisonte i m'hi he d'esforçar, penso que és la penyora d'haver perdut tan de temps amb el mòbil. És un tram fàcil, per una mena de passarel.les al costat del riu enfurismat que en diverses ocasions ens esquitxa com si li féssim nosa.

Escaldes, km.57 i un quart d'11 de la nit, diuen que en queden 6 per Margineda, ara pel costat d'una sèquia, sempre planer, envoltats de plantacions de tabac, per sobre la carretera i amb les vistes de la ciutat ben il.luminada. Els han tret les cintes, ens avisen, però el tram no té pèrdua, sempre pel costat del canal i quan s'acaba un tram de pedres, tram tècnic i molt relliscós. He fet conversa amb el més jove, que parla força bé el castellà i el que són les coses, nascut a Pau (França), treballa al Canadà, però va estar dos anys treballant a ... Vilafranca!!!! va viure aquests dos anys a SPere Molanta i treballava per Norbert Dentressangle, gran aficionat als castells i al menjar i beure de casa nostra. Que n'és de petit el Món.

Deixem enrere la sèquia i el pedruscam tot arribant a l'ermita de Sta.Coloma, magnífica, amb una bona claca, jovent amb ganes de gresca tot dient-nos que ens queden 2kms. per Margineda, uffff!!!! com s'allarga això, fa un munt de temps que ens han dit sis, i ara encara en queden 2. Finalment, avançant-me als meus dos companys, entro a Margineda, km.65 a quarts de dotze de la nit, més de 16h. de cursa.

Encara hi ha el grupet del Capi, amb en Juanlu i l'Esteve, l'Anna Sebastian que continua de suporter vers les dues amigues canadenques, a més de totes les nostres girls. Jo aprofito per estirar-me en una camilla i mentre em descarreguen una mica la musculatura, tanco els ulls. Em poso roba i mitjons nets, i després tornem al plat de sopeta tot fent-la petar amb l'Anna. Sembla que no em vingui d'un quart, hi estic bé i he trobat la posició en una mena d'alfombres cilíndriques. Encoratjo a l'Agustín, bastant derrotat, a que es repensi la idea d'abandonar i que surti amb mi, tanmateix, que reposi una bona estona i després decideixi, a plegar, sempre s'hi estar a temps, encara que finalment, ho acabaria fent allà mateix.

El trio Tallaferro ja s'en va, mentre per altra banda, arriba l'Albert Torrent que opta per anar al cotxe a dormir dues horetes. En Campal tampoc tarda massa a arribar i li dic que l'espero si no tarda gaire, però no m'ho compra, es vol dutxar i prendre's el seu temps, per tant no em queda més remei que continuar la ruta, ara per un tram ben conegut, amb l'imponent coll de la Gallina i buscant seguidament el nou punt d'avituallament a Coma Bella. Ah! la feina de detectius que implica buscar el pal, no dóna resultats i de moment, desapareguts el pal i el 82, encara que la Inés, el va seguint per internet i mínimament l'hi anem seguint les passes.

Fa mandra arrencar, però novament iPod i amunt en una nit excel.lent, primer et fan pujar un turonet, després baixes a la carretera on s'hi fa un bon tram per després girar a l'esquerra per a començar propiament la pujada per un corriol dret, dret, dret. El rètol pels excursionistes ja ho indica, tram molt difícil, no sé quantes hores. Jo calculo que sobre les 7 del matí estaré a Coma Bella i així l'hi faig saber a la Martona que tot i tenir la intenció de venir, penso que no val la pena pels horaris tan bèsties que hauria de fer.

Tot i conèixer aquest coll de l'any passat, ja fent-lo a primeres hores del dissabte i en plena claror de dia, enguany s'em torna a creuar. Estic clavat, el pitjor dels excursionistes, em passaria sense pietat, ara si que pinten bastos Bodi. A més es fa llarg, moooolt llarg, sabedor de que arribant al refugi que hi ha a mitja pujada, el pendent suavitzarà i entrarem en un bon tram de pista, en principi, més de bon fer. Però el refugi no arriba mai i una bona colla de frontals, per darrera, ja ensumen el meu calvari.

Miro enlaire buscant una carena retallada sota la lluminositat d'una lluna esplèndida, que em permeti saber que estic arribant a dalt, però ara, sense adonarme'n, ja giro a la dreta i el desnivell desapareix, en uns moments estic al refugi on manualment em prenen nota del número. Aprofito la font que hi ha per a fer-hi una bona parada, un gel per a refer-me i deixar passar tota la tropa que portava al darrera, potser 8 o 10. Però la pista salvadora, l'any passat m'hi vaig enxufar bé, enguany no obté el mateix efecte, i a part de que em comença a venir la son, començo a tenir problemes d'arcades, l'estòmac es torna a tancar.

Passet a passet com diria la Franquet, ressona al meu cap, però hores d'ara, res fa efecte, tan sols alguna petita parada recolzat en un arbre. També arriba el fred i m'he de tornar a tapar ja que el cos genera molt poca escalfor. La pista continua i continua, no la feia tan llarga, fins que arribem a l'alçada de la carretera. Un tramet per a recuperar i encarar novament els últims metres novament costaruts, però alguna cosa em diu que vaig recuperant un puntet de xispa, minso, però venint del 0, molt valuós.

Coll de la Gallina, 1910m., n'han estat 900 positius d'una tacada, però ara ja sóc dalt i sé que tot és baixada fins SJulià. No m'hi encanto tot i que trobo a faltar un bon avituallament, sobretot perquè hi poden arribar cotxes, furgonetes, etc. i es pot pujar el que convingui. De Margineda a Coma Bella, penso que són moltes hores sense res, eps! crítica constructiva, es clar, un cafetonet haguera anat de conya ;-))))

Abans de baixar per la pista hi ha un parell de trams tècnics, l'herba està prou xopa per a relliscar-hi i s'ha d'anar en compte, però una vegada a la pista veig que em fa mal el genoll dret, unes punxadetes a la cassoleta em fan la punyeta quan intento córrer. Merda, ara que podria guanyar temps, hauré de baixar caminant encara que de tan en tan, ho torno a provar, sense èxit, per la pista, què és on es va més depressa, va a ser que no.

N'Albert Torrent ja m'avança, sembla que l'estratègia de dormir un parell d'horetes ha funcionat, mentre en Campal em diu que no pot tardar. Ja em deixo anar, tot esperant al Marc, potser ara si que em compri el fet d'anar tots dos junts. A Fontaneda, hi canvio les piles del frontal que apurant, no arriben a les primeres clarors de dia, mentre penso que en aquests minuts, em pot aparèixer en Campal i acabar de tirar avall fins a SJulià i arribar a Coma Bella, plegats.

Però en Marc no apareix i aprofito que vé en Ramón Cahiuelas, un company seu, i una parella de València per a tirar avall. Ara el tram és més tècnic i encara que em costa, tot fent la goma, els puc anar seguint mentre el genoll encara va grinyolant. En aquest tram es veu perfectament, molt enllà, les siluetes dels corredors pujant el pic Negre, una imatge espectacular. Ja estem a SJulià, hi ha desbandada, n'hi ha que desen el frontal, n'hi ha que tiren, alguns es queden, d'altres... d'altres, plegaran veles.

Trosset de carretera, temptat d'entrar a una gasolinera a fer un cafè, i escales amunt, novament, feixugament, un passet davant de l'altre, passet a passet com diria la Franquet, però em torna a entrar una borratxera de son i he d'asseure'm en una pedra i tancar els ulls, cinc minuts, quatre, tres. Torno a estar al borde del k.o. però ja no falta massa per Coma Bella, allà m'estiraré mitja horeta i després decidirem, ja fa hores que hi dono voltes, el problema és que la negativitat ja ha fet la seva feina, però donarem aquesta mitja hora de marge, per a posar-ho tot a la balança.

Els últims metres els faig amb el Ramon que ha vingut per darrera, també prou tocat, podríem fer una bona parella, li explico els meus plans i després de la mitja hora decidirem. Coma Bella, km.85, però segur que en són uns quants més, un quart i mig de vuit del matí, poc més de 24h. de cursa. Ens reben l'Assumpta i la Pocchi i jo m'en vaig de pet a una llitera per intentar descansar, almenys tancar els ulls durant una bona estona.

L'Assumpta em posa al corrent de tot, al cotxe i sorprenentment, hi ha el Capi, en Juanlu i l'Albert Torrent, tots tres per plegar, l'Esteve ja ho ha fet a SJulià i en Campal al coll de la Gallina. Desastre total, la bandera dels Tallaferros per terra, apart de les màquines que van al davant, però la nostra colleta, aniquilada. Si decideixo plegar, m'esperen per a tirar tots avall en cotxe, hi cabem tots. No hi sé trobar massa arguments per a dir que no, em salto els consells que pregono i no m'aplico. No respecto la mitja hora, no crec que arribi als deu minuts, deixo de banda el fet de la bona parella que podria fer amb el Ramon, de que ara vé la part més xula del recorregut, de que no vaig més fotut que l'any passat a aquestes alçades, de que em puc trobar al Pau per allà dalt aquelles muntanyes disfrutant com un boig, que puc coincidir amb l'Yves, de que l'arribada tornarà a ser brutal, de que sóc l'únic que pot recollir la bandera del terra i portar-la a bon port...

Aquí, el fet d'haver fet la Ronda l'any passat, suposo que pesa molt, no hi ha el plus necessari per afrontar una carrera com aquesta quan pinten bastos. Sabia que mentalment no estava preparat, però hi confiava. L'any passat, potser menys preparat físicament, però mentalment més fort, gestionava la carrera en tot moment amb l'únic objectiu d'acabar-la. Avui s'ha torçat massa coses, començant pel tema dels pals i acabant per a veure l'estesa de companys dins el cotxe. Avui no hi ha el plus necessari i decideixo plegar, encara que gairebé al moment de treurem el xip, ja n'estic apenedit i quan pujo al cotxe, després de dir-li al Ramon la meva decisió, sé que haguera hagut de continuar... m'he fallat a mi mateix.

Dins el cotxe és ben bé un funeral i jo no hi pujo pas per a transmetre alegria, a part de que hi havia hagut els seus castells de foc anteriorment. No tardem a arribar a l'hotel, encara amb temps per a esmorzar i anar de pet al llit després d'una bona dutxa. A la tarda, ja quedarem, bé a l'arribada o bé per anar a buscar les bosses al Pas de la Casa.

Els Capis, a mitja tarda ens informen de que ja ténen les bosses del Pas i fan cap Bordes d'Envalira per a veure el grupet del Clave. Nosaltres quedem tota la colla a la Vall d'Inclès, següent punt per on passaran. El dia és magnífic i durant tot el dia ha picat la calor encara que a 2.000m., alçada que avui han sovintejat durant gairebé tot el dia, segur que córrer l'aire encara prou fresquet.

Abans del punt d'avituallament, trobem un altre terceto de garanties, en JCodina, SCots i l'Albert Pérez Valero, tots tres van per feina encara que s'aturen un moment per saludar-nos, els seus números indiquen que sobre mitjanit arribaran a meta.

A Inclès ja hi ha la dona del Clave, la Mònica, i el seu germà, aquest any s'ha assegurat en primera persona de que el Carles no torni a agafar el tren de bones a primeres com l'any passat a Arcalís. Li està fent un bon seguiment i això l'encoratge fins al punt de que fa una carrera estratosfèrica. També formen un gran terceto, ell, the Gardener i el Ricard, un trio de garanties. A l'Enric li dono els mitjons de la meva bossa acabada de recollir del Pas, van molls de peus i necessita un recanvi, si volen piles, gels, uns altres mitjons... els hi ofereixo tot, però ja van servits.

Ells conten arribar sobre les dues de la matinada, dues hores més tard que el terceto anterior, però li prometo al Clave que l'esperaré, i jo, sóc home de paraula. Ja ens acomiadem d'Inclès, una vall preciosa, absolutament recomenable per anar-hi d'excursió tranquilament, amb la parella o amb la familia. Els Capis ens retornen a Ordino pel coll d'Ordino, un petit port de muntanya que ens torna a sorprendre per les meravelloses vistes.

És hora de sopar i ens tornem a apleguar al voltant de la taula, una bona colla d'amics, tot fent-la petar, passant el video fins on ha arribat la nostra cursa, fent temps per anar a rebre al primer terceto, tots controlats via internet, que si ara passen per Armiana, que si ara el coll d'Arenes... i el nostre amic 82? el seu xip ja fa moltíssimes hores que està parat, no recordo a on, però no posa que n'estigui retirat, per tant encara més misteri pels Campal que porten les investigacions en primera persona.

Jo aprofito l'espera a meta per dirigir-me a la Valerie que la veig al seu despatxet, per a fer-li saber tota la història dels pals, jo traginant els pals amunt i avall, encara que en sóc conscient de que serà buscar una agulla en un paller, però si més no, que en quedi constància d'aquest acte tan antiesportiu que representa una bona putada pel perjudicat.

Ja són aquí, pocs minuts després de la mitjanit, el Sergi amb el Jan i agafat de la mà d'en Jordi Codina i l'Albert Pérez... unes màquines, tres cracks de les muntanyes, dos amb el doblet de Tor i Ronda i l'Albert amb la seva participació enguany al Tor, de ben segur que hi farà un paper destacat i també aconseguirà la doble corona.

Arribades emocionants, sobretot per en Sergi que feia temps perseguia la Ronda i on tota la família també l'havia vingut a recolzar, amb una Meritxell, la seva dona, alleujada pel repte aconseguit i és que de tossuts, en som una estona i moltes vegades no valorem el patiment que provoquem als que tenim més a prop.

Ja falta menys per les dues, els corredors van arriban molt en compte gotes i aprofitem per a fer un gin amb els suporters del Clave. Nou corredors hauran passat d'un terceto a l'altre per aparèìxer, gairebé a un quart de tres de la matinada, per la recte d'arribada on ja m'havia avançat uns metres, amb el Pau, per anar-los a rebre.

Tots tres pletòrics, contents i satisfets, és un tros de cursa, encara que l'hagin retallada, ha perdut desnivell però els hi han sortir pràcticament 190kms., una autèntica passada, en Clave també podrà dir que té el doblet, l'Enric i el Ricard, hi han posat la primera pedra. A poc més de cinc minuts d'ells tres, entra el Jordi Rastes, koala de pro, ell acaba el mític, la de 112kms. que no per menys kms. deixa de ser dura. Anem tocant retirada, contents pels èxits dels nostres companys, cada dia m'agrada més estar darrera la valla o seguint als valents en la ruta, encara que no vull acostumar-m'hi, però reconec que m'ho passo bé i disfruto al seu costat, és com si corressin per mi.

Al cap d'unes hores ens tornem a trobar a l'arribada, més descansats, ben esmorzats i tornan a compartir batalles amb els que no havíem vist a arribar, com el Kako, el Joel, l'Olga... tots ells amb temps sensacionals, una quinzena posició per en Kako, una vint-i-tresena per en Joel i per l'Olga un segon lloc realment impensable però molt treballat i ben jugat, i pensar que fa quatre dies, corríem junts pels 7Cims!!!! També hi volta en Txema, arribat de bon matí, encara que la majoria han matinat per anar al podòleg. I l'Anna Sebastián amb les dues canadenques que han hagut de plegar, una a Margineda i l'altre al Pas de la Casa.

Ara ja és hora de que caiguin les cerveses, l'organització hi posa barra lliure de tan preuat suc de civada... no saben el que fan, jajaja... Koala's, Paus, Yves, Tallaferros varis, tots fem un important kilometratge anant i venint per omplir els vasos. L'entrega de premis sera a les 3 de la tarda, per tant ho combinem per anar a dinar abans de la cerimonia ja que la Mesi, l'altra campiona, ha guanyat el trail, carrera de 35kms.

Abans d'anar a dinar es produiria un fet inimaginable, en Campal atent a tots els que anàven entrant, no els hi anava treient l'ull vers els respectius pals que hi duien, i per casualitat... zaska!!!! el dorsal 231, (la llegenda del 82 quedava en un no res, pobre) "senyor" PAULO JORGE RODRIGUES, portuguès, entrava amb dos pals diferents, era qüestió de seguir-lo, demanar-li el pal i comprovar que era el meu.

Quan ja deix el corraló d'arribada, uns quants l'envolten mentre vaig a l'hotel  buscar els pals. Si, és el meu, hem trobat el pal i al culpable d'una actitud tant antiesportiva, mesquina, bruta, molt bruta i més en aquest esport, on tothom sempre fa per un, una vergonya incalificable, ell, naturalment, fa l'orni, això ja ho sabíem, però queda ben retratat enmig d'una bona munió de curiosos i dels seus propis companys que l'han anat a rebre... kil va parir!!!!

El dinar ja s'em posa més bé, ja no hi comptava, era ben bé buscar una agulla en un paller, però al final ha sortit bé. Tres plats i postre, "quién dá más", però el postre l'hem de posposar per a més tard, ja sona a tot drap la megafonía per a l'entrega de premis i la Mesi que s'enfila al calaix més alt... sense paraules, i això que s'ha perdut, no ha estat fina i no sé quantes pègues més, chiquillaaaa, és la Super-pequeña, la nostre entrenyable Mesi, la Tallaferro més gran.

L'Olga Manko puja al segon calaix de la Ronda dels Cims, un lloc només guardat pels millors, sense paraules, ja ho he dit però hi torno, Bodi, si fa quatre dies corries amb ella en els 7Cims, jajaja... M'alegro moltíssim, una currante de la muntanya, com tots els que han fet un bon paper en qualsevol de les diferents carreres, aquí, a Andorra, no et regalen res.

Ens retrobem amb el postre, breument per a tornar a la plaça i continuar veient arribades, per continuar amb la cervesa a la mà. Ara ja van arribant corredors amb el quals havia coincidit, per tant, jo haguera pogut està apunt d'arribar a meta. La mala llet em va in-crescendo, per tant no cal pensar-hi més, els castellans jo ho diuen, "a lo hecho, pecho". Tanmateix, aprofito l'impass, per tornar-me a dirigir a la Valerie i informar-li de que el tema dels pals ja estava solucionat.

Torno a disfrutar, com a la nit abans, de l'arribada de més coneguts, com ara la del mexicà Antonio Chalita tot coincidint en ruta pujant les costarudes pistes d'Arinsal, un bon tipus que abans de tornar a casa, volia comprar la samarreta del Barça.

O la del Ramon Cahiuelas, el company que vaig deixar a Coma Bella, la roda que em penedeixo de no haver agafat. Arriben esgotats després de l'esforç brutal, però necessari per a creuar l'arribada, satisfets de la feina ben feta.

També hi veig la parella de valencians que vam coincidir baixant Fontaneda. Darrera seu en Jean Luc, el corredor que seguien les amigues andorranes de l'Assumpta i que sempre que em veien hi tenien paraules d'ànim, amb ell vaig coincidir pujant l'alt de la Capa i a Arinsal.

A no massa distància, entra l'incombustible Enric Terricabres, un altre que pot presumir de tenir el "doblete" amb qui hem coincidit un munt de vegades encara que en aquesta cursa, no ens havíem trobat enlloc, anava més o menys per darrera en Campal. La Montse, la seva parella, sempre riallera i amb un coet al cul, surt a rebre'l esperitada.

Mentre no s'acaba la cervesa, d'allà no es mou ningú, encara que haguem de fer servir vasets de cafè. Pel temps que queda, ja esperem a veure els darrers corredors, en queden dos i encara que ja superen les 62 hores donades per l'organització, se'ls comptabilitzarà com a finishers. Aparentment arriben bé, són un espanyol i un mexicà, però tot just a l'arribada un dels dos s'agenolla com per donar un petó al terra i ja no es torna a aixecar.

De seguida es veu que no és greu, però l'esgotament és total i queda ben adormit sobre la línea d'arribada. No m'hi fixo, però un dels dos és el famós dorsal 82, el principal i desmentit culpable del tema dels pals, casualitats de la vida, i a mi em sembla que és el que queda adormit a terra. Sense ser greu, talla el rotllo de l'organització que pensava fer-hi més festa amb molts voluntaris esperant el final de carrera.

Res millor que un bon sopar per a treure el mal gust de boca, en principi a Can Koala's, però els Tallaferros, més senyoritus, no ho veuen clar i encara que han pagat religiosament, opten per anar al restaurant de l'hotel. Després ja hi anirem a fer el cafè, això sí, si trobem l'apartament on es fa la barbacue. No hi ha cafè, però hi ha birres al costat d'una foguera de SJoan, a baix el pont i sota el pavelló, una verbena atípica que serveix per a cloure un cap de setmana llarg a Andorra, entre amics i companys, units per la pasió de les muntanya, ànimes de muntanya com el títol d'enguany del cicle d'audiovisuals esmentava.

La cursa, no ha resultat com esperàvem, però ha servit per a continuar aprenent-ne i així ho continuarem fent... hi persistirem.

Salut.