Vallter - Canigó - Vallter

Dissabte, 20 de juliol 2013
Vallter (Ripollès)
+-25 kms. - 8h.

Feia molt de temps que esperava l'oportunitat de poder tornar a trepitjar el Canigó, l'última i única vegada, ens hauríem de remuntar mooolts anys enrere, en aquelles sortides organitzades pel CEP, quan jo encara era un marrec. Per tant, era un "debe" que estava a punt d'esmenar, immillorablement acompanyat, una sortida fugaç del trio de la bona vida que s'iniciava la mitjanit de divendres a dissabte després d'haver sopat al Mas de les Gasoveres on també hi farem nit quan tornem, sota l'aixoplug de la Marta i el Toni que ens fan sentir com a casa.

Una vegada deixat el cotxe a Vallter, en un moment som dalt la Portella de Mantet, després de retrassar-nos un xic en la sortida programada inicialment per a les dotze de la nit i que fet i fotut, arranquem a tres quarts d'una. En l'indicador, ja sorgeixen els primers dubtes, nem bé, jo no m'he mirat gaire el trajecte, confio amb el Ramon encara que sempre fa la conya de que no sap el camí, però aquesta vegada semblava que la cosa anava de serio. Havíem d'anar cap a la dreta, descartem cap a Mantet, així, que després d'una bona estona tirem enllà, direcció nordest, hem d'anar per aquella carena diuen, semblant tenir-ho clar.

Anem seguint unes marques grogues i unes fites, sembla que anem bé, per sobre la carena i sense dificultat. Salvem algun tram per dins de bosc on sembla que perdem les marques, però les tornem a recuperar tot fent una batuda, en som tres i ens despleguem fins a trobar-les. Però les marrades es van succeïnt, tenim tendència a tirar avall i sembla que per primera vegada comencem a dubtar del trajecte, encara que al fons s'hi veuen unes llums.

Tornem a perdre'ns per dins d'uns boscos, tornem enrere, no trobem la sortida, ara ja anem sense rumb, reunió, parlem de vivac, estem fatal, jajaja... fins que al final tornem a trobar unes fites, això sí, algunes, amb mooolta imaginació. Ara el senderol sembla prou fresat, això sí de cara avall i sembla directe al poble, per tant definitivament no anem bé, però al poble podrem resituar-nos i estudiar el tema. La baixada es va complicant tot creuant un riu amb força aigua que ens fa estar a l'aguait, però continuem seguint les fites fins a tornar a perdre-les, és com un joc, però a aquelles alçades, de nit, etcetcetc... és un joc que no convida massa a participar-hi.

Tornem a donar tombs talment estiguéssim sotmesos a una sínia, amb el poble que ens va quedant a mà dreta, tan aprop i tan lluny alhora. Tornem a trobar unes marques grogues novament per un tram prou fresat, ja deixem el poble per sobre nostre i sembla fàcilment accessible, però novament, les marques es perden enmig de la foscor. Talment sembla que ara ens allunyem de les cases deixant-les a la nostra esquena, però sembla que haguem d'anar a cercar el collet que hi ha damunt nostre, encara que anem a les palpentes, sense saber on anem.

Afortunadament ja comença a clarejar i en una nova reunió, decidim girar cua després de no trobar cap indici de camí. Amb les primeres clarors, les coses es veuen diferent, i en un moment, ja veiem en unes tanques que ens havia indicat la Marta, un reguitzell de marques, que si de grogues, que si del GR10, etcetcetc... i en un moment ens presentem al poble de Mantet, o Mentet, suposo que depenén de l'idioma, un poblet, quatre cases, del Conflent.

Tenim una trobada amb una noia tot investigant una mica les quatre cases i sense veure ni una ànima pels carrers, són quarts de set del matí. No l'acabem d'entendre i la Marta i el Ramon, fan un mos mentre jo trec el cap en una mena de refugi tot buscant un lloc per a poder deixar-hi una mostra. Trec el cap en una mena d'habitació amb una motxilla a terra als peus d'un llit de matrimoni només amb el matalàs. Al costat, una habitació més gran amb quatre lliteres netes i polides, lavabo, dutxa, talment un petit refugi, el refugi de Lagirada, potser aquella noia ens l'indicava per a poder-lo fer servir. Proposo fer-hi un parell d'horetes com aquell qui no vol la cosa, però la Marta ho compra de seguida, del Canigó... el Canigó, ni el veurem.

Ens hi estirem un parell d'horetes, ep! cadascú en una llitera, amb els peus encara mullats i jo amb una bona trompada a la cama esquerra. Hi ha uns bons edredons i uns coixins que fan que tots tres quedem clavats, sinó les dues horetes, sí una bona estona... qualsevol arrenca. Però som prou disciplinats i després de les dues hores, sense necessitat de despertador i sense remugar, el trio de la bona vida es torna a posar en marxa, no sense quedar esturats de l'imatge que en tenim al sortir de l'habitació on un grup de frikis, començant per una mena de capellà al càrrec d'uns marrecs amb l'impressió de sortits del nazisme inicien la seva ruta matinal, una imatge que ens transporta en el temps molts i molts anys enrere, això sí, el mandamàs en qüestió, amb unes flamants Salomon, jajaja...

Enmig de tant surrealisme, surt la figura d'una altre persona més en sintonia per l'època, talment un marxaire com nosaltres, quan de sobte el sentim a dir... Bodi!!!! Casunseuna, aquí també hi trobo un conegut, jajaja... de primer no el reconec, només l'havia vist una vegada a la vida i durant no més de cinc minuts, però en aquella trobada, ja em va dir que era seguidor de l'esboddir, va ésser durant el GR5 de l'Oriol Antolí, tot baixant del Turó de l'Home... l'Àngel d'Arenys.

L'Àngel fa el GR10 sortint de Banyuls i acabant a Hendaya, al País Basc francès, no sé quants dies, amb "la casa a cuestas", un trajecte que cada vegada hi té més adeptes. Fa dies que només sent a parlar francès i s'alegra de poder-la fer petar en català, a més compartirem camí fins una mica més enllà de la Cabana dels Alemanys, on ell seguirà el GR11 a la dreta, mentre nosaltres tornarem a buscar la Portella de Mantet per a tornar a "casa", la recerca del nostre objectiu, haurà d'esperar un altre dia, continua pendent i molt em penso que no n'estarem massa dies a tornar-ho a provar.

Una vegada acomiadats de l'Àngel, el trio de la bona vida continua camí tot tornant a xerrades més o menys trascendentals, amb més riures i amb l'objectiu, sempre aconseguit, de passar-nos-ho bé. La  decepció de no haver aconseguit l'objectiu, no ens treu ni un bri, del nostre bon tarannà. La part final es va emparrant, la millora de la Marta vers el primer dia és notable i no en dubto del seu èxit a la CCC, cada dia va a més, puja i baixa millor, el cap el té a lloc i com totes les dones que sempre he conegut i he comentat en aquest blog, també té una voluntat de ferro, aquell plus que sempre he dit que els homes no tenim, ella encara no ho sap, al.lèrgica a les competicions i al sofriment, però tard o d'hora, com més bé s'hi trobi, més en gaudirà.

De la Fura d'Osona que voleu que us digui que no sabeu, bon trescador amb les seves dèries vers els dorsals, sempre ficant cullerada, no sempre encertat, però amb una trempera encomenadissa i disposat a sempre fer per un. Ell ja ha tirat endavant tot cercant el rètol indicador, esbrinant el nostre error hores abans, un error que va condemnar tota la sortida, un error que de ben segur, aquest, no el repetirem més, la lliçó ha estat apresa.

Va venir d'uns metres, havíem d'haver girat més a la dreta, el corriol, ara, a la llum del dia, és extremadament fresat i ple de marques que de nit, no vam saber trobar. El recorregut que vam fer va ser molt semblant al planell de baix, encara que continua semblant mentida, novament ara, prop del migdia, la nostra gran marrada.

En Ramon proposa allargar la ruta, un Pic de la Dona per exemple, però jo proposo un esmorzar de forquilla i ganivet, encara una mica destrempat de la sortida, les ganes de trescar jo, ja les dono per finiquitades. La Marta torna a inclinar la balança al meu favor, espero no em demani comissió, i sota la mirada de dos guardes forestals, des de dalt el coll, enfilem l'aparcament de Vallter.

Esmozem a Llanars i tal com havíem quedat, de forquilla i ganivet, ben atesos, menjats i convenientment assedegats, mentre ens posem al dia amb la premsa després del rebombori del Tito Vilanova, però com que el futbol no és d'interès per a tota la taula... de temes no ens en falten.

Tornem al Mas abans de l'hora prevista, en principi marcada sobre les quatre de la tarda, trencant la tranquilitat de l'Assumpta que estirada en una tombona a peu de piscina, tota per ella, està gaudint de l'entorn i dels sorollets que l'envolten i que no ténen res a veure amb els que produim nosaltres, jajaja... Li expliquem les aventures al voltant d'una tauleta, a peu de piscina, ara tot fent el vermutillu, i és que de jalar en sabem "un rato", tanmateix, la presència de l'aigua es fa irresistible el fet de donar-hi una capbussada.

Al Ramon li comencen a sonar les alarmes i ens acomiadem mentre la Marta, l'Assumpta i jo, esperant al Toni i al Font, fem una mica de temps abans de tornar a estar entaulats. Potser no serà una sortida per a passar a la història, o sí, el temps ho dirà, però del que no hi ha dubte, és de que continuem omplint la saca d'experiències, de noves coneixènces i amistats que aniran perdurant en el temps, enfortint-les si cal. 

Salut.