Núria - Queralt (Berga)

Dissabte, 6 de juliol 2013
retirada a Bagà després de 48 kms. i 9h. 42'
Núria (Ripollès)

Al 2008 feia la meva primera i única Núria-Queralt, que encara que acabi a Berga, en aquella edició ja hi va acabar, per a mi i per a moltíssima gent més, sempre serà la Núria-Queralt. Eren els meus principis en el món de l'ultra, coneixia de resquitllada al gran Paco Robles, amb qui baixant coll de Pal, vam compartir amb el que, a la llarga, esdevindríem grans companys d'aventures... en Josep Artigas, tot un altre referent. Per l'anècdota també queda, l'haver compartit molts kms. durant la nit amb en Jordi Ballesta, aleshores no ens coneixíem, però tanmateix ha esdevingut un Tallaferro més, un bon company de viatge en qui poder confiar.

En vaig quedar molt content baixant de les 15 hores, per mi una marcassa tot i no poder seguir al tàndem Paco-Josep fins al final, m'havien portat en butaca bona part de la cursa. També va escapar-se, en JBallesta, que ja feia anar el seu motoret diesel, tot pujant al Santuari de Queralt. Tenia ganes de repetir, i sense cap objectiu en concret, lluny del temps de 2008, em feia gràcia, rememorar, per a dir-ho d'alguna manera, aquells inicis i comprovar per a bé i per a no tan bé, que des d'aquell dia, ha plogut força.

A última hora és baixa la Martona que havíem quedat de fer-ne un bon tram com a entrenament de la CCC, a mi n'anava de primera després de la decepció d'Andorra, sortiríem mooolt tranquilets i aniríem fent, tothom diu que sempre surto massa ràpid, no és cert, i ara era l'ocasió per a posar en pràctica el fet de sortir a la part de darrera del pilot i anar fent xino-xano. Canvio el xip, i com sempre sortiré a la meva, sabent que tinc un trenet interessant amb els germans Ferreres, l'Elena i en Joan Baptiste.

Aquí, com a la setmana  d'Andorra, tampoc és que haguem fet massa bondat per a preparar una cursa d'aquesta distància i duresa. El dia abans, tinc "eventus" varis, em salto l'assaig de castells perquè veig que arribaré molt tard, mig mal sopo i a quarts de dues al llit per a dormir-hi unes mínses dues horetes per agafar el primer cremallera de pujada a Núria a tres quarts de vuit del matí. L'esmorzar tampoc serà de forquilla i ganivet, encara que al bar del Santuari haguera pogut fer alguna cosa més. Sembla com si tirant, potser de l'experiència, potser anant mal confiats amb un tot ho farem... la cursa ja s'haguera de fer sola, i són curses molt dures que cal preparar-les com cal, física i mentalment i reconec, que últimament, estic massa deixadot, absolutament... mea culpa.

Arribem amb el primer cremallera per evitar aglomeracions, tot en ordre, ràpid i amb temps per a no anar estragat, temps d'anar al bar i trobar-hi molts coneguts, d'anar a buscar el dorsal sense cues, de preparar bé la motxilla, de poder anar al lavabo si cal, de dir quatre parides i riure una mica, etcetcetc... i intercanviar salutacions amb més amics i companys de ruta, els seus plantejaments, tots, molt més ambiciosos que el meu, tanmateix és l'última prova de la Copa Catalana de curses d'ultraresistència de la FEEC i encara hi ha moltes coses a decidir i amb més d'un corredor per optar a guanyar algun dels campionats.

Parlo amb l'Elena, una dona Tor, que em presenta al seu germà Baptiste, a qui ha enredat per acompanyar-la després d'una bona temporada mig lesionada. M'anirà bé que estigui en baixa forma, encara que estic veient que cada dia es treballa el seu entrenament de bon matí i intueixo, que per malament que estigui, estarà millor que jo, però, inocent de mi, crec que podrem fer un bon trenet. El seu germà, més de l'asfalt, ha tastat poca muntanya i caldrà veure com li va, el seu avantatge, que té en César, l'home de l'Elena per a pujar al cotxe en qualsevol de les escapatòries que ofereix la cursa... és part del tracte ;-))))

No sortim massa endavant, però aprofitem el tram que es pot córrer fins al trencall de Fontalba, per agafar una bona posició i estalviar-nos els primers taps. Durant aquests primers metres de pujada, en algun tram, es pot anar pel dret i la gent es dispersa per diferents punts tot confluint novament al senderol reglamentari. Això provoca que perdem el contacte a les primeres de canvi, he quedat davant, però convençut de que en qüestió de minuts ja els tindria al darrera.

Vaig fent a un ritme còmode, sense encantar-nos i gairebé sempre en fila india, mentre, quan el terreny m'ho permetia, mirava enrere tot cercant als meus dos companys de viatge. No els sé veure, o si, perquè el vermell és un color habitual en les samarretes dels que correm, el fet, és que vaig fent tot passant per Fontalba i més tard arribant a la Font de l'home mort on hi ha el primer control-avituallament, majoritàriament, composat de síndria, la famosa síndria de la Núria-Queralt.

No hi estic massa temps, la síndria no és el meu fort i ara toca una duríssima pujada fins al Pas dels lladres, per tant, tiro amunt no sense abans tornar a cercar els dos germans que ja els veig baixar apunt de creuar el pont de fusta per a dirigir-se al control. Ja els tinc aquí, els faig senyals, però... jo aniré fent, amb la calma, segur que abans d'arribar a dalt ja ens ajuntarem. La pujada es va fent feixuga gradualment, a mida que avances metres i guanyes alçada, el desnivell aumenta essent bàsicament en el seu tram final, la part més dura i exigent. Abans però, en direcció contraria em trobo amb la sorpresa de trobar-hi un grupet composat per l'Enric Sabaté, la Montse Sisteré, el Roger Tella... tot entrenant per  aquelles contrades. M'hi paro uns minuts i la fem petar, mentre de reüll, continuo cercant els meus dos  companys, sense èxit.

Dalt el coll a més de 2.500m., la calor que es pronosticava, de moment queda esmorteida per l'alçada a que estem i per unes boires que ens han acompanyat pujant el coll. Hi trobem gent que va cap al Puigmal, uns a peu, d'altres en bicicleta, una zona bastant transitada i prou desconeguda per a mi. Continuo fent via, sense forçar en cap moment i amb ganes de poder compartir cursa, fet que no arribarà a passar durant tot el dia, encara que en aquest tram de baixada, "falsos llanos" i alguna "tachuela", la gent acostuma a agrupar-se encara que sigui inconscientment.

Un nou control a Coma Morera, prop del km.20, novament mirant el retrovisor, novament sense obtenir resposta. Continuem baixant i continuem creuant-se amb ciclistes pujant la bicicleta a peu. Jo aprofito per obrir el mòbil i enviar un watsap per a que em preparin la cinta pel dorsal, un invent prou efectiu, al que m'he acostumat i que ara ja em fa nosa portar el número al pit quan portes la motxilla lligada, la samarreta, etcetcetc... amb aquestes parides hi perdo temps, recordo a Andorra que va passar el mateix abans d'arribar a la Margineda, però són coses que em vénen al cap i les faig al moment.

Ja encaro la collada de Tosses tot continuant baixant, ja fa estona, sense boires i cap núvol, mica en mica, la calor es fa sentir i en algun moment, sembla que les rampes comencin a treure el cap, fet absolutament inhabitual, no sóc de patir rampes. Abans d'arribar a la carretera i després de passar per un dels fotògrafs oficials, em trobo amb en Campal que ha vingut, de paisà, a buscar-me. Van a veure el Tour i passant per la collada, ha dit... mira que fan ara, jajaja...

Serà un vist i no vist, encara que li demano si té pastilles de sal per a foragitar els inicis de rampes, però no. Em poso el dorsal a la cinta mentre l'Assumpta sembla una mica més recuperada d'un matí amb dificultats, afortunadament, en Massa, l'assessora correctament i mica en mica torna a estar al peu del canó. Tornem a creuar la carretera per darrera un edifici on recordo hi havia un copiós avituallament al 2008, ara haurem de baixar fins la Molina, per una pista que no s'acaba mai, cada vegada amb més calor, cada vegada remullant més i més la gorra, ja no em comença a sobrar res i portarem tot just un terç de la cursa.

Abans d'arribar al punt d'avituallament, l'Elena m'atrapa, ja era hora, encara que em renya per haver sortit massa ràpid, que no, doooona. El seu germà per darrera sembla que justeja, no acabant d'estar acostumat a aquests tútes, ep! té fusta, sap patir i aviat donarà guerra, passant a ser ell el que anirà mirant el retrovisor, hi té una bona mestra.

A l'avituallament, una mica de pasta, però no entra i em decanto per fruita i quatre ganyips, de fet hi ha molts plats de pasta "abandonats" per a qualsevol racó, no sóc l'únic que se li comença a tancar l'estòmac, per a mi, mala senyal, comencen les hores de més calor, queda molta cursa i les forces van justes. Abans de tocar el dos, convé sortir ben refrescats... aigua pel cap, cara i les dues cames, sobretot, aquestes dues, ben refrigerades, els hi queda molta tralla i no les veig pas massa fines.

Com sempre, intento sortir abans que ningú, conscient de les meves limitacions i de que no tardaré massa a tornar a ser engullit per a qualsevol que s'ho proposi. Deixem La Molina per la carretera, i en un moment, abans de desviar-nos per un corriol a l'esquerra, ja sento al darrera el "zapateao" dels bastons de l'Elena, no m'han deixat agafar ni uns metres!!!! em treu les enganxines en un vist i no vist, però encara tinc temps per a quedar per l'endemà per a fer unes cerveses abans de marxar. En Baptiste continua fent la goma per una pista amb un pendent considerable mentre la calor, a aquestes hores del migdia, continua implacable. Els vaig seguint amb la vista, n'Elena fa alguna aturadeta per esperar al seu germà per a tirar d'ell una altra vegada, fins que els perdo definitivament. 

Coincideixo uns metres amb la Sandra, una noia que busca per primera vegada l'objectiu de la copa catalana. Li pregunto si té una pastilleta de sal i m'ofereix Recuperation, ara el terreny es suavitza i permet xerrar una mica tot passant per davant d'un Mas, on hi ha un bar-restaurant que em miro de reüll, no m'hi aturo encara que de ganes no m'en falten, que bé entraria una coca-cola fresqueta, penso. De seguida em marxen les cabòries del cap quan al saltar una cadena hi quedo ben enrampat, el bessó de la cama dreta, ja el tinc al clatell i una pedra que hi trobo al costat, em permet fer l'estirament perquè gradualment, vagi passant el dolor. La Sandra l'he fet tirar endavant, els patiments, quan menys gent milor, jajaja...

Aprofito que el terreny planeja per intentar recuperar tot xino-xano, quan per darrera vé l'Albert Plaza que em reconeix, li explico que començo a anar enrampat i em dóna una pastilla de sal, estic salvat penso tot agraint-li el gest. La companyia torna a durar poc i és que qualsevol que m'avança, sóc incapaç de poder-lo seguir. El meu calvari es comença a coure, per adobar la situació ja comença la dura pujada a coll de Pal tot recordant el que vaig patir al 2008, enguany es repetiria la situació encara que penso, intentant buscant una escletxa d'optimisme, en la bona recuperació que vaig tenir amb la fortuna de trobar al Paco i el Josep.

Ara, no tindria la mateixa sort, sembla que els angelets, aquest any, em ténen bastant deixat de banda. La pujada és un infern, per mi, duríssima, sobretot si vas apurat, i ara, n'hi vaig i molt amb les rampes cada vegada treient més el cap... A la fi arribo a dalt el coll, hi córrer una mica l'aire, algun exagerat es posa l'impermeable, creuem la carretera i tiro corriol avall tot parant-me al costat del rierol per a refrescar-mi, fer una coca-cola, calenta, que tragino des de Núria i trobar el click per a poder canviar la meva dinàmica aprofitant la baixada fins al Rebost.

Però el canvi que busco, tard molt a arribar i ni la pista que ens condueix al xalet de coll de Pal, en lleugera bajada, serveix per a que pugui trotar-hi penosament, i només provoca el constant avançament de corredors que en situacions normals, no es produiria. Però ja he canviat al xip, cap a pitjor, conscient de que serà molt difícil readreçar la situació, el meu únic objectiu és acabar, encara que consultant la taula dels temps, la meva hora estimada d'arribada ja s'en va sobre les 8 del matí, mare meva!!!! Però vaig tenint marge de maniobra, entre una hora i mitja i dues hores per anar jugant com l'any passat a la Ronda, i a més, compto amb el Xeix com a últim recurs per a poder-m'hi afegir.

Un crit d'ànim em fa aixecar el cap tot arribant al xalet i novament a la carretera, hi ha corredors que s'han saltat les marques hi han tirat pel dret carretera avall, absolutament concients del que feien. L'Assumpta torna a estar al peu del canó, ella ja es troba més bé gràcies a un recuperation begut que ha comprat a la farmàcia. En faig alguns glops encara que és calent com una mala cosa. Ja veu que peten seques, però no diu res, tan sols que la propera parada serà a Bagà, en aquestes situacions ja sap que no hi ha massa xerrameca, un, ho passa malament, l'altre, pateix, tot veient l'imatge d'un home derrotat.

No hi ha massa tros fins al Rebost, reconec el tram, en Paco Robles hi va tenir una bona patacada, afortunadament sense conseqüències. Veig les marques taronges de Cavalls i visualitzo el setembre, lluitarem per a girar la truita, serà la revenja, tot i que baixant cap a Rebost penso que aquest tram pot ser prou dur en direcció contraria. També em vénen al cap imatges de l'únic Cavalls que he fet, el del txuleton etílic, on el Massa i jo vam agafar la capdavantera sortint del refugi, un bon ritmet i fins al Niu, on ens hi vam reagrupar. Acabaríem la ruta en poc més de vint hores, el mateix Massa, el Luigi i jo mateix... una jornada per a recordar.

Arribo al Rebost sense notar cap tipus de millora. L'Albert Plaza volta per allà i em diu que plega pel turmell, oferint-me més pastilles de sal. Però no els hi agafo, no he notat massa res i les rampes continuen fent-me la punyeta, prefereixo un ibu que sé em va més bé, això sí, si me'l puc empassar. Quan sembla que ja el tinc avall, res, tot cap a fora...

Els de l'avituallament s'interessen per mi, fins i tot hi ha una noia, resultaria ser l'Anna, la del refugi, que em diu que entri i s'hi vull alguna cosa. Li demano aigua calenta per a fer-hi una infusió que també porto a sobre, estic acabant les meves últimes bales. Mentre em prenc l'infusió, entre una noia i em diu que és metge, cap problema, tot controlat, la calor, deshidratació, esforç... ara el Sol ja començarà a baixar i la calor minvarà, li dic, talment fós un expert en la materia. Per altra banda tampoc veig que hi tingui massa trastos com per a treure'm del compromís, encara, que ben mirat, el metge basc del refugi de l'Illa, tampoc hi tenia massa cosa i va poder solventar-m'ho, ara, jo, molt més limitat, ho intento repetir.

M'acomiado de l'Anna, no em vol cobrar res, mentre dos guiris li demanen dos calimotxos ben fresquets, bufa!!!! El de l'avitualament em diu que ara em trobaré mes bé després de treure, potser té raó penso i és que m'he d'agafar a qualsevol cosa per a tirar endavant. Mica en mica tornem a pujar a un collet abans d'agafar la baixada definitiva, m'en passen dos més, però ja no m'afecta, només busco acabar i sé que ho puc fer, molt a poc a poc, patint-patan... les pujades em són un martiri, però aquesta és curta i treient el nas a la carretera ja encarem avall per un tram molt tècnic.

A la baixada passo als dos d'abans, bé, Bodi, bé, sense tirar coets, però baixant, ells, grinyolen per a tot arreu, penso que em diuen que pleguen a Bagà. Quan s'acaba el tram tècnic i abans d'arribar a un prat on hi ha unes pedres molt grosses i molt ben posades, sembla expressament, o potser han caigut muntanya avall, dubto del camí a seguir tot veient unes banderoles que tornen a tirar amunt, no potser em dic i espero als dos d'abans que em baixen per una altre banda. L'error meu, sense adonar-m'en ni d'on, ni com, veig que per darrera també l'han comès d'altres.

Però l'error més greu encara estava per venir, després d'aquesta mena de parc amb aquestes misterioses pedres ben posades, el corriol passa a ser pista, fent les seves ziga-zagues corresponents, sembla que vagi recuperant i torno a deixar enrere la mitja dotzena que ens havíem reagrupat. De sobte em trobo una creu de GR i una altre que indica un corriol a la dreta avall, dubto perquè el veig bastant brut, però pista avall no hi veig cap cinta, els de darrera encara no vénen i no vull perdre més temps ara que puc tirar una mica i opto per a seguir el que em diu el GR, corriol, dreta i avall.  Al cap d'un metres, bastants, ja m'adono de que l'he cagada, faig quatre crits però ningú em respon i per darrera meu tampoc hi vé ningú, moraleja, era pista avall.

No vull tornar a tirar amunt, això m'acabaria d'ensorrar, estic tranquil perquè estic en un GR que tira avall, amb tota seguretat, va a Bagà i encara penso que en qualsevol moment aniré a parar de nou a la pista havent-me estalviat alguna esse. Però el corriol es va complicant, cada vegada més brut, cada vegada més semblant a baixar per una canal, com la de Pou de Gat de no fa massa dies. Per acabar-ho d'adobar, hi tinc un parell de rampes monumentals que em deixen la cama dreta estabornida, gairebé insensible i amb la mà, l'he de tornar a posar en òrbita, costan de trobar la posició perquè el dolor, brutal, disminueixi. Tot plegat no pinta massa bé, el meu consol, són les marques de GR vermelles i blanques, però una altra rampa torna a fer-me veure les estrelles, les dues rampes mes fortes que he tingut mai, i això que no en sóc propens!!!!

Passo per una bauma, de cuyo nombre no quiero acordarme, nom pintat en vermell, no ho acabo de llegir bé. Mes avall el corriol s'obre i esdevé un tram on hi puc tenir bona perspectiva i aprofito per analizar la situació, per començar no veig cap corredor ni sento cap soroll enlloc, però sota meu hi veig una casa amb quatre cotxes i gent... salvat! el GR sembla que es dirigeix cap allà.

S'apareix una terrasseta, amb gent prenent-hi alguna cosa, uff!!! temptat de parar-hi i demanar-me quelcom, pero vull saber on estic i passar-ne via. Estem al Santuari de Paller i efectivament, la Núria-Queralt, no passa per allà, però estic a 2kms. de Bagà, per un camí asfaltat avall, no té perdua. Aprofito aquest còmode tram per a trucar l'Assumpta i explicar-li la situació, més que res, que ara ja venia, sense saber s'hi havia guanyat o perdut amb la marrada.

Abans d'entrar al poble, empalmo amb el camí original tot veient corredors baixant de dalt per la meva esquerra i d'altres creuan un pont, abaix, a la dreta. No hi ha cintes, però si marques taronges, sort que he vist als que creuaven el pont, si nó, en tornava a dubtar. Arribant a la plaça ja em vénen a buscar l'Assumpta i el Massa, arribo mig emprenyat encara que la marrada ha estat absolutament culpa meva, però la trinxamenta ajuda a estar malhumorat. En Lluís Soler, l'Sting, em vé a veure i em comenta que els hi estan treient les cintes i per això han pintat el terra de fletxes taronges. Em veu apurat, però àbans de dir-me res, ja enfilo directe al bar, ha de ser la meva salvació, són dos-tres quarts de vuit i tinc una horeta, si s'escau per a buscar el miracle.

Entrepà de truita, una cerveseta, una aigua amb gas, una bossa de patates... en un bar de bons records, amb tota la tropa de Zegama, fent la penúltima abans de marxar, amb el Ramon Malcorra i la Maite, l'Ainhoa, els Ppongs, l'Angela i el Povedano, veient l'arribada de la Núria Picas, de l'Emelie, de la Frosty, un final apoteòsic, la plaça on finalitzen els Cavalls.

Intento menjar pero no entra res, vaig al lavabo però tampoco hi faig res, mentre el Massa i l'Assumpta em comencen a mirar amb mala cara tot convidant-me a fer un pensament, fins i tot en JXaus treu el cap, preparat per a la sortida de la curta. Avui no compro, avui tiro endavant, n'estic segur, estic bé per a continuar? segurament no, puc continuar? si. Els dubtes aviat s'esvaeixen i de cop i volta, torno a vomitar, assegut a la cadira, una vegada i una altra fins a no quedar-hi res. Demano una ambulància, ja veig de seguida que no he estat afortunat, ja que provoca l'esveramenta del personal, jo només volia que el metge veiés in situ la deshidratació que portava al damunt i m'enxufés allà directament el suero, si no és al moment et diuen, segui aquí, estigui tranquil, ara venim, etcetcetc...

L'ambulància no hi és, ha anat a Saldes a buscar un corredor i l'Sting ens convida, ja que tenim cotxe, anar directament a l'hospital de Berga. Ja una mica més tranquil, a fora la plaça després de disculpar-me mil vegades amb els del bar, no crec que em deixin entrar mai més, jajaja... l'únic cert que hi havia és que deixava la carrera, bufa, aquesta no me l'esperava, mentre vaig veient al meu salvavides, en Xeix, com, si fos un marajà, està rebent un confortable massatge dins la font de la plaça. El meu últim tren havia passat.

El cap torna a barrinar, aquesta plaça, Cavalls, l'arribada, setembre... la 3a. Avui estic absolutament derrotat, hauré perdut 5k en poc més de 9h. i encara no 50kms., però sé que no estic vençut, no ho he estat mai i ser segur que el diumenge 22 de setembre, aquesta plaça que ara em veu buit i sense forces, em veurà entrant triomfalment a meta, tan se val l'hora, tan se val si no hi ha ningú, sempre hi haurà dues persones que estaran a primera fila, dues persones que sempre m'acompanyaran i que m'estan dient a cau d'orella que unes vegades es guanya i d'altres s'apren. 

Em despedeixo i desitjo tota la sort del món al Xeix i al JXaus, foto, sort que m'aguanto amb el Massa i el Jordi i cap al cotxe i a l'hotel, al'hospital ja veurem, mica en mica tot tornarà al seu lloc. De Bagà a Berga és un moment però pel camí hem de parar una altra vegada, mig marejat i per tornar a vomitar, jo que em pensava que ja no hi quedava res!!!!

A l'hotel estirat sobre al llit, no sé com posar-me ja que continuo ben enrampat, pràcticament, sóc tota una rampa. L'Assumpta pregunta a recepció per l'hospital, no fos cas que estiguéssim una hora per atendre'ns... finalment hi anem. Mentre m'espero un momentet a recepció d'urgències i l'Assumpta acaba de donar les dades, mig enrampat, torno a fer ús d'una paperera, ara anirem més de pressa, jajaja... m'entren en cadira de rodes, potser no calia encara que em costava moure'm, a un box, em fan seure i després m'estiren. La Núria és tot amabilitat i mentre se m'escapen quatre llàgrimes, m'adono que el que va passar en aquesta sala aquella maleïda nit de setembre, no ho oblidarà mai ningú.

M'enxufen de seguida el suero, electrocardiograma, pressió, sucre, anàlisis... tot està bé i a mida que van passant els minuts, el color de la cara em va tornant i les rampes, moooolt lentament, van desapareixen. Fins a set infermeres-doctores van passant pel box, totes simpàtiques i amables i d'un bon principi, amb ganes de fer conya, sobretot la Nancy, que és la que està més per mi fent-me fins i tot un tatoo aquí al pit per enganxar-hi l'instrumental de l'elèctro. Mentre, el degoteix de corredors per l'indret es va succeint, que si un turmell esguinçat, que si un altre embolicat amb mantes tèrmiques... avui han tingut feina. Al marxar, en Mia, n'està pendent d'un company, esperem que al final també només fos un ensurt.

Són la una de la matinada quan deixem l'hospital, donant les gràcies novament al personal i encaminant-nos a meta, davant mateix de l'hotel per a tranquilitzar a l'organització. El Lluís Soler em diu que ja sóc un altre i sí, em noto un altre, més entonat, bebent un suc que he anat a buscar en un bar tot veien a l'Olga Manko en un racó també amb clars simptomes de deshidratació. Li aconsellem que vagi a l'hospital, però al final no hi aniria, segurament no era tan greu, però la mala estona del moment, no li treu ningú, al final, 2ona dona.

Al llit hi quedo clavat i l'endemà ens hi toquen les tantes, abans de marxar, cumplim la promesa de fer unes cerveses amb els FerreresTeam, bé, jo cerveses no, jajaja... la fem petar gairebé dues hores en una terrasseta del passeig de la Indústria, on comença i acaba la marató de Berga. Ens posem al dia de tot el panorama atlètic, polític, econòmic, social, animal, jajaja... gent amb la que estaries hores xerrant i compartint, gent com diria algú que tots coneixem... dels nostres.

Una setmana després ja estic totalment recuperat, els 5 kilos ja estan al seu lloc i en sóc conscient que tinc 10 setmanes per a posar-me a to, m'ho he proposat i sé que ho aconseguiré, estar entre cella i cella és fonamental, i aquesta hi està. Des d'aquí ho anireu seguint, des d'aquí veureu el camí recorregut que finalitzarà el proper dia 22 de setembre a la plaça de Bagà, una plaça que m'ha vist derrotat, però una plaça que em veurà vèncer, i ells... també ho veuran, a primera fila.

Salut.