Emmona

Dissabte, 16 de juny 2012

Retirada a Planoles després de 62 kms. - 16h.12'

S.Joan de les Abadesses (Ripollès)

Feia quinze dies que amb el Pau i la Teresa havíem anat a fer un reconeixement de la segona part de l'Emmona, el tram que més havia canviat vers l'any passat, de Planoles a Ribes per acabar pujant el Taga abans d'enfilar l'arribada. Ja en vau llegir les peripècies, però si de per si ja era una prova dura, ara, amb aquestes variants, la feien realment duríssima. Per tant, més bé que ningú sabíem amb el que ens trobaríem, una primera part molt més muntanyenca, amb poques variacions respecte a l'any passat tret del canvi en la part inicial del Puig Estela pel Taga, i la segona part de mitja muntanya amb el tram Planoles-Campelles que faria molt de mal per acabar-ho d'arrodonir amb la pujada final al Taga on depenent de l'hora i la calor podria esdevenir infernal.

Mitja hora abans de la sortida ja estem al pavelló després d'haver assistit al briefing i recollida de dorsals, dormit a Ripoll i haver sopat com uns senyors amb els Artigas-Campal, la clatellada és considerable encara que el menjar és de 1a., però és el que té quan surts del menú establert, molt més econòmic i vols fer un extra. Al pavelló ja hi ha ambient mentre d'altres prefereixen anar a fer el cafetó al bar del poble.

A mida que es va acostant l'hora de la sortida ja tothom es va posant a lloc, encara saludes a aquell i aquell altre, el mateix protocol en totes les curses però sempre hi ha gent que fa temps que no hi  coincideixes. Fotos aquí i allà, ara amb uns, ara amb els altres. Entrem dins el calaix tota la Tallaferrada, els inseperables Tres Trastos que faran la cursa en equip, la Teresa, que voldrà compartir trenet amb l'Artigas, Campal i jo mateix, super-Juanlu que no es pronúncia a quin ritme anirà, però pel que sabem està molt fort, l'arbitrutxu de l'Albert Torrent, l'Abuelo, encara que no el vegi ni a la sortida, la bèstia del Yak Jordi Garcia, l'Angel Hanrath, el Jordi Xaus, l'Angel Codinachs, els tres Enrics, Terricabras (amb la seva suporter número1, la Montse) Sabaté i Corominas, la tropa de Banyoles amb el Pere Masó, el Pausident que amb la seva teoria de la realitivitat tornarà a intentar vènçer a la seva estimadíssima abadessa, el llibre obert de n'Alpenser, a l'incombustible Manolo Real, el sempitern PacoRamos, el tot-terreny Xeixinho, en Xaume, un exemple per a tots, i la tropa de Tortosa amb el Paco Estorach, el Karim... En un altre apartat ja hi trobem als cracks, començant pel Guido, que faria segon, ja es comença a notar el bon fer de la Mireia, l'equip format per tres super classes com són el Jordi, el Salvador i el mític JMCabanas, primers per equips, el Rül que tot i dir que no li havia sortit massa bona cursa acabaria 19è., l'Alberto, 28è., la bèstia de Sansa, el Jordi Martí que tot just recuperant-se d'una llarga temporada inactiu, acabaria 36è. en poc més de 22h....

I de les dones que dir, un cartell autènticament de luxe encapçalat per la Corinne Favre, la Marta Prat, la Teresa Forn, l'Olga Mankó, guanyadora de l'any passat, la Montse Torné, la Cristina, i les nostres estimades trastos Laura i Dolo, a més de les tortosines Elena i Isa, la Mariona de Banyoles... uffff!!! tanta i tanta gent coneguda amb qui sempre és un plaer retrobar-nos novament.

La sortida puntualment a les sis del mati, una sortida ben currada amb gralles i bengales per a donar-hi més ambient, tanmateix la cursa és campionat de Catalunya, els guanyadors seran els campions absoluts de Catalunya, un al.licient més per a tenir-hi un cartell ben complert. Inici ràpid pels carrers del poble, estirant el pilot abans d'arribar a l'emblemàtic pont de Sant Joan de les Abadesses on les nostres fans, l'Inés i l'Assumpta ja ens esperen per a cosir-nos de fotos.

Jo ja intento agafar un ritme que em senti còmode sense preocupar-me de qui em segueix ni de qui s'em pot escapar, encara que ja d'un bon començament el circuit fa els giravolts corresponents per a divisar la situació. Deixem el poble i per un cami rural ja comencem a enfilar-nos, donant pas a un corriol estret que provoca les primeres files indies i la caminamenta generalitzada per unes ziga-zagues que em permeten veure al Capi uns metres darrera i pràcticament no reconec a ningú més encara que sovintejo amb els banyolins i el Manolo Real.

La ruta es va obrint per uns prats preciosos amb les primeres llums del dia, jugant amb els colors del mati i encara amb els endormiscats corredors. Ens tornem a tancar per a dins d'un grau que ens donaria pas als Solells d'Estela, novament a camp obert, però sempre mantenint una pendent prou pronunciada.

Ara ja em sembla divisar el cim del Puig Estela, tot intentant seguint els puntets de colors que hi ha davant meu i escollir el traç més curt entre les dues opcions que hi tenim de pujada en l'últim tram més costarut. De la tropa tallaferros ningú ha arribat a la meva alçada però evidentment no em preocupen, més aviat que tard, seré carn de canó, tan sols el Juanlu ha sortit com un coet així que ha sonat el tret de sortida. Faig cim, 1h.51' i dono una ullada al darrere, ja estem a 2.000m. i ara encarem una llarga i tècnica baixada. No hi veig ningú conegut que pugui esperar, faig un riu i tiro avall, vull prendrem amb calma el descens, no arriscar i gastar les menys energies possibles.

Les vistes ja són espectaculars tot trescant per la Serra Cavallera, per una banda, S.Joan de les Abadesses, d'on fa menys de dues hores que he sortit, per l'altra, a baix, Pardines, el nostre nou destí, i tot el recorregut que ens queda per aquella part amb el Bastiments, Freser, Infern, Puigmal... el tomb i els desnivells que ens esperen són una bestiesa.

El recorregut és preciós i en aquest tram, de fet fins a Pardines, s'hi pot donar molta pota, però amb mantenc amb les meves intencions, xino-xano que això és moooolt llarg i acabem de començar, a part de que pinta un dia calorós i a primera hora del matí la humitat que hi ha, ja ens fa suar de valent... patirem.

Tornem a fitxar a la Portella d'Ogassa i ara tot girant 90º a mà dreta, amb el Taga espectant a l'esquerra, ja enfilem el tram definitiu i directe que ens portarà a Pardines. La baixada no és tan complicada ni dreta com la de l'any passat baixant el Taga, aquesta és menys dreta i no hi té tanta dificultat, però tot i així extremo les precaucions, tant, que tot arribant al tram de pista, el Capi, Campal i Hanrath, ja em donen caça. Ens informem de com està el pati i passem revista de la resta de companys, m'extranya que la Teresa s'hagi despenjat.

Pardines, 2h.58', tres quarts d'hora menys que l'any passat, una referència que hem de mirar amb prudència doncs amb el canvi de recorregut i el canvi del Puig Estela pel Taga, no ens podem fiar de com anem encara que les sensacions són bones, només faltaria, a aquestes alçades de la cursa, a part de que en la part final ens esperarà el Taga que es convertirà en un "pepino" de 1a. a falta de 14kms. de l'arribada.

Un avituallament generós, molts coneguts, uns que ja marxen, d'altres que van arribant. La calor ja es fa sentir i és hora de treure's els manguitos i posar-se d'estiu, gorra, ben mullada, ulleres... Hi piquem alguna cosa, omplim bidons i amunt després d'acomiadar-nos de les nostres fans, ara ja no tornaríem a coincidir fins a Núria i per això haurien de passar moltes hores.

Tot just quan marxem arriben la Teresa i l'Enriccb així que pràcticament ja estem tots junts encara que ells dos encara han d'avituallar-se. Iniciem l'últim tram d'ombra que hi trobarem en tot el recorregut, a partir d'ara, quan deixem aquest petit tram al darrere, patirem calor de la bona i sempre per sobre dels 2.000m.

Al començament el Capi veig que vol anar per feina encarant els primers trams amb el Marc a "rebufo" i el Hanrath que també es vol apuntar a la festa, "se encienden los petardos en el Tour, jajaja..." ui, no ho compro, aquest tram és dur i no vull forçar la màquina a part de que començo a veure que la parada a Pardines no m'ha anat gaire bé, com si hagués deixat tota la xispa allà al poble. No tarda a passar-me l'Enriccb, la Teresa s'ha quedat més endarrera, i contacta de seguida amb el "tercetu".

Encara en el primer tram, el dels matolls abans d'arribar a creuar la pista, ja els vaig perdent encara que molt paulatinament. Començo a tenir calor, molta calor, això que fa un moment que he sortit ben refrescat del poble. Per sort hem de creuar un rierol i no sóc l'únic que es para per a tornar-se a remullar. Ja em passen l'Enric Sabaté, l'Elena, el Karim i la Teresa que va com un coet, maleïnt el ritme infernal que he posat al Puig Estela, jajaja... tampoc els puc agafar roda, paciència, encara que quedo parat de lo aviat que m'ha vingut aquesta baixada.

Arribem a la pista abans d'entrar al bosc, paro sota l'ombra d'un pi i em prenc un gel, així no duraré massa. Els de Banyoles em pregunten que em passa i també tiran endavant, amb la meva imatge suposo que ja els dec haver contestat, estic fós. Espero que l'entrada al bosc sigui la meva salvació però en comptes de trobar-hi un ambient més fresc i trobo un forn, a part el senderol va pujant i pujant.

Estic k.o, ni rastre de la gent que m'anava passant, en un moment em va deixant tothom, és desesperant. Estic apunt de parar a seure'm en un tronc, n'hi ha un fotimé i vaig esbrinant quin seria el millor per asseure'm i fer una queixelada a uns entrepanets de nocilla que hi porto, però no trobo el moment ni el tronc idoni. Em passa els Gralla Team, van tres, sé qui són encara que ells no, i avui no sé si és el millor moment per a fer-hi presentacions, diguem que no estic per a massa òrgues.

Deixo el bosc enrere, guanyem alçada a cada pasa que fem, les vistes tornen a ser magnífiques altre vegada, el Balandrau, Tres Pics, Puig de Fontlletera per una banda, el Cerverís i la serra Cavallera per l'altra... l'Albert Torrent i el seu company també m'enxampen al creuar una valla i girar 90º a l'esquerra  per un dels últims pendents exigents que quedaran abans d'arribar a l'avituallament de Tres Pics, i el terceto de Tortosa amb el Paco Estorach al front, també.

Abans de l'avituallament, ja hi noto una revifalla, si més no els de davant ja els costa més deixar-me i sempre els vaig seguint amb la vista. Fa molt d'aire i això sembla refrescar la situació tanmateix que guanyem constantment alçada, igual a més fresca, igual a que el Sol pica més, avui tothom en sortirà ben bronzejat.

Tres Pics, 5h.56', unes tres hores des de Pardines, aquí si que la referència és vàlida, mitja hora més que l'any passat, encara que continuo uns 25' per sota en el global. Penso passar-hi una bona estona avituallant-me encara que ja no hi ni rastre dels Tallaferros, tan sols i resta, de coneguts, l'Albert i el Paco Estorach. Un avituallament perfecte, amb una bona ració de pasta personalitzada, fruita, chips, xocolata, beguda isotònica, aigua, cocacola, magnífica atenció al corredor, un 10 pels voluntaris, posar aquest avituallament té molt de mèrit a banda de que és un punt molt important de cursa.

L'Albert m'apreta per a baixar amb ells, no compro, avui sé que no seré una bona companyia per a ningú, he anat fent les meves cabòries des de fa molta estona i això no pinta bé i quan no pinta bé, et comencen a venir mals pensaments i tot és una merda, penses en el que podries fer i deixar de fer, en el que et queda, en els que t'estan esperant, en els companys, en el lloc on hauries d'estar i no estàs, no estàs per a res i et sents una piltrafa arrossegant-se per aquestes inmenses muntanyes.

Per altra banda no és una sensació nova i precissament deu ser per experiències passades, que saps que la truita pot girar encara que també l'experiència em diu que la truita només s'em gira a la cuina. El que no gira és la pasta que intento menjar, no passa, l'any passat recordo menjar-me-la amb delit, aquest any, torno el tàper a la capsa, sortint del pas amb una combinació explosiva de xocolata i patates xips. No hi estic més temps, quan en un avituallament no hi fas res, perds el temps, així que avall en direcció al refugi de Coma de Vaca, sota el Torreneules, hi passarem pel costat i sempre en tindré el record, al passar-hi, de la magnífica experiència de l'Encantada 2011.

Arribats a baix i finalitzat el tram tècnic de baixada ens endinsem en la vall del Freser, la pujada serà permanent i constant encara que fins encarar el coll de la Marrana és de bon fer si s'estar bé, és clar. Continuem fent la goma amb el grupet de Tortosa i els Gralla team que no paren de tirar fotos. El ritme continua essent cansí, relativament constant i amb la calor tornant a ser el principal protagonista. Tenir el riu al costat és molt temptador, sé que alguns s'hi remullaran de dalt a baix, jo, no tan agoserat, aprofito l'últim tram abans de girar a la dreta on ens espera un perfil molt més costarut per a refrescar-m'hi novament.

El Bastiments (2881m.) sempre present domina la Vall i a mida que hi anem avançant també hi podem veure tota la carena amb el Fresser (2834m.) i el Pic de l'Infern (2869m.). Ara sí, el terreny s'empina, la tropa esbufega, de tant en tant hem de parar per a recuperar l'alè, no sóc sòl, tornem a aprofitar qualsevol escletxa d'aigua per a remullar-nos, el proper avituallament queda molt lluny, a Núria i cal regular el líquid. Aviat hi veig un puntet grog intuïnt una tendeta de campanya per a protegir-s'hi els membres del control, hi torna a fer un vent de por però ens diuen que per la carena no en fa tant, bones noticies. Coll de la Marrana, 7h.30' si fa no fa com l'any passat que hi vam pujar fent grupet amb el Juanlu i el Ballestita, aquest any la història estar sent moooolt diferent encara que el rellotge diu que no estem pas tan malament, però les sensacions no han estat, fora dels primers kms., mai bones.

Aprofito el recer del marge de pedra per a tornar a posar-me els manguitos, n'hi ha que recorren al paravent, però jo amb el que porto ja faré. Amb un càlcul ràpid hi tinc unes tres horetes fins a Núria, això si no empitjorem encara que penso que pitjor ja no hi puc anar. El terreny que ens espera és molt tècnic i això farà que el meu estat hi passi més desapercebut i tot i així encara podré anar complint els horaris que m'havia establert, si més no, fins a Planoles.

Torno a la dura realitat i el Bastiments s'em fa molt dur, l'any passat, tapat per la boira en guardava bon record amb un Rül baixant després d'haver-se perdut al principi de cursa i tirant la tovallola tot cercant el cami vers el refugi de Vallter. Afortunadament no estem als Alps on les pujades poden durar de dues hores llargues a tres hores, aquí hi estic 40', però amb l'impressió d'haver-se fet molt llarg.

Dalt del cim l'espectacle torna a ser espectacular, cap a la banda de França hi podem veure els Bacivers amb el seu estany, la serra Gallinera, el Gra de Fajol i al fons de tot el massís del Canigó. Per la catalana, hi podem esbrinar perfectament l'itinerari a seguir a partir d'ara tot resseguint la carena amb els pics del Freser, l'Infern, de la Vaca i el de la Fossa del Gegant, per anar a buscar el coll de Noucreus que ens portarà directament a Núria. Certament a dalt no fa tan d'aire, continua picant el Sol i iniciem el puja-baixa constant, tècnic i pedregós on procurem no perdre-hi massa temps, en bona forma, seria un terreny ideal per a retallar minuts al rellotge, però penso que en aquest aspecte ja fa molta estona que m'el miro amb certa indiferència, les bones sensacions continuo sense trobar-les per enlloc.

El tram més exigent és entre els pics dels Fresers i l'Infern amb qui vaig compartint amb el grup del Paco Estorach i els Gralla team encara que jo vaig a la meva, n'hi ha que baixen amb molta precaució, paren a tirar fotos, n'hi ha que pujen més bé, d'altres seuen en una pedra, etcetcetc... en definitiva procuro anar buscant el que em pugui anar més bé per a mi encara que també hi faig alguna paradeta en algun moment del tram per a reposar un xic i menjar i beure tot buscant una revifalla que no arribarà mai.

Les vistes ens acompanyen durant aquest trajecte, ara hi podem veure els estanys Blau, Negre, de la Coma de l'Infern i Comamitjana i les capçaleres de la vall de Carançà. Tot el trajecte el recordo perfectament d'haver-hi estat en d'altres ocasions tot entrenant per  preparar-hi el Tor, un dels terrenys indispensables per a preparar-hi quelcom amb una certa garantia. Vaig recordant els revolts per on passo, les vegades en que m'he creuat amb gent que recordo perfectament, amb esplais, amb col.legis, amb algun guiri, sòl, carregat com un burro i fer-me parar per a fer-li una foto, el grup de "tietes" que no falla mai, etcetcetc...

Uff!!!, per fi, Noucreus, un altre punt superat, si, amb més pena que glòria però encara en combat després de 9h.52' i gairebé les 4 de la tarda, pel rellotge no vaig malament, si fa no fa em plantaré abaix, a Núria abans de les 5 i segons el temps que hi estigui, estaré a tocar els temps de l'any passat. Tanmateix continuo esperant una recuperació, un entrepanet de llom m'espera d'aquí uns minuts i espero sigui capaç de reactivar-me definitivament.

Començo la baixada després de compartir breiment amb els controladors que estaven al coll. No necessito el telèfon perquè encara segueixo el guió de l'altra vegada, són els altres els que han anat molt més ràpid, jo vaig complint els termes establerts des d'un inici, encara que una mica irreals tenint en compte el darrer tram de la cursa amb la pujada al Taga, però fins allà crec que hi puc tenir una bona guia per superar la prova i acabar amb un temps que em permeti estar a primera hora del matí a Sant Joan de les Abadesses.

Baixo molt tranquil tornant a coincidir amb el Gralla team, pel meu cap hi van passant els companys que van per davant, un inmens Jordi Martí amb una qüalitat extraordinària que tans sols és capaç d'espatllar-ho les lesions que hi té massa sovint. Un Juanlu que ha fet un pet com un gla, mort i enterrat jau sobre l'herba de Núria, intentaria seguir el trenet Tallaferro però finalment ho deixaria a Planoles. El trenet en el qual hauria d'haver-hi estat, capitanejat pel JArtigas amb un MCampal i Enriccb que estan donant el do de pit, gran carrera. La Teresa que ja va per feina i fins i tot deixa el trenet encara avituallant-se, atxassu!!!!...

Els reflexos ja comencen a fallar i vaig a parar a terra de la manera més tonta, res greu però suficient perquè un bessó em pugi al clatell. El Gralla que volta per allà s'interesa però li dic que no és res i cadascú torna a fer la seva. Hauré de deixar estar les cabòries i tornar a estar per la feina, ja no falta massa per arribar, Núria cada vagada és més aprop i el fet de poder descansar una estona esdevé un somni que pot convertir-se en una realitat. Núria, 10h.39', encara no tres quarts de cinc de la tarda, la situació de l'avituallament varia respecte l'any passat que estava al restaurant de la Cabana dels Pastors, em desoriento una mica i no sé on vaig, però en JJ de correcats, em pregunta si sóc el Bodi i m'indica el cami a seguir. Ara, després de creuar la via i passar per sota del pont de fusta, anem a parar davant del llac una mica arrecerats dels encuriosits turístes.

Més que un avituallament, sembla un camp de batalla. L'Assumpta em posa al día de tot plegat, de com van uns i altres mentre repaso amb la mirada tota l'estesa de corredors. L'entrepà de llom impossible de menjar, una queixelada?, potser ni això, ja no recordo que menjo, segurament res, tan sols una cervesa ben fresca que m'ofereixen l'Alvaro i el Jaume Soler (estan fent el seguiment) sembla que em revifi una mica. El cap torna a l'any passat on juntament amb el Ballestita encara hi vam poder menjar alguna cosa després de taladrar-me una i altre vegada, a les 5 marxem, a les 5 marxem, a les 5 marxem, jajaja...

Els de Tortosa s'ho monten de 1a., tot el grup a cobert del Sol en un racó, el grup del Karim, amb l'Elena i el grup del Paco que ja ha arribat formen una colla estupenda. Sempre comentem la jugada, també eren al Tor l'any passat i això, és clar... L'Albert Torrent es fa el ronso, si plego, no plego, jo li dic que tiri amb mi que pujaré molt a poc a poc, i compto dues horetes per després a la baixada fins  Planoles recuperar una mica. El Roger, dels Castellers, tampoc sap que fer, el JXaus ja ha decidit plegar veles i baixar amb el cremallera, bona opció, però jo no en compro cap, arribaré al menys fins a Planoles, temps suficient per a veure si a Núria m'he pogut recuperar una mica abans de començar la nit i el tram de cursa que vam fer fa quinze dies amb el Pau i la Teresa.

Marxem a les 5, marxem a les 5, encara sento al Ballesta, doncs enguany són un quart de sis, mitja horeta per a donar-m'he una nova oportunitat en aquest carrusel de sensacions que comporten aquestes curses. Finalment l'Albert arrenca amb mi i junts enfilem la pujada al Puigmal. A ritme de turístes hi vam estar 1h.45' feia quinze dies, de nit, creia que era el punt clau de la cursa, una pujada còmode m'ompliria, ja no parlo de l'1h.35' amb un Ballesta embogit per arribar al cim abans de fer-se fosc.

Novament em sento buit de forces a les primeres de canvi, igual que sortint de Pardines i pujant el coll de Cerverís. L'Albert s'en va, cada vegada més lluny, amb la Mariona de Banyoles que ja m'ha deixat tirat i en un moment arriba a la seva alçada, junts faran un bon grapat de kms. Per darrera vé el Roger que també ha tirat amunt i més endarrera el Karim i l'Elena, mira que serien bona roda penso, no van massa ràpid i per poc que pugui els he de poder seguir.

Mentre vaig tirant molt feixugament, el Roger ja m'ha passat i ofert la seva roda, lokuuuu i més endavant ja el veig acabussat dins el rierol que hem de creuar, sense rastre de neu vers feia quinze dies on en vam trepitjar força. També hi remullo la gorra i continuo per la coma de l'Embut amunt mentre per darrera, el tàndem de Tortosa ja em ténen. La fem petar sense deixar de caminar, també m'ofereixen acompanyar-los, ho provaré però que vagin fent, i si, van fent i jo em vaig quedant tot just comença la part més costaruda.

Em torna a caure el món a sobre, estic clavat, sembla que pugi un vuit mil, per darrera ja vénen els Gralla team que no van massa millor i una mica lluny,el grupet del Paco Estorach. No hi ha manera, paro i bec, paro, menjo, és un dir, i bec, potser cada cinc minuts, no ho sé, perdo bastant la noció del temps mentre els minuts van corrent i la tarda va avançant... tot torna a ser una merda!!!!

Torno a fer memòria de l'any passat amb la festassa que hi tenia muntada la Dolo i els seus amics dalt del cim com a responsables del control. Enguany no hi ha tanta xerinola però ja escolto la música que peta a tot drap d'una mena de radiocassette. Hi estic aprop, el grup del Paco ja m'ha superat, però ja veig la creu dalt del cim, és com si estigués en el "segundo escalón" apunt de coronar l'Everest. Finalment després de dues hores i quart puc arribar a dalt de tot, ja porto 13h.17' de cursa, ara en unes dues hores més, m'hauria de plantar a Planoles, encara, pel que veig, de dia.

A dalt hi estic poca estona, prefereixo anar tirant avall a poc a poc mentre d'altres hi perden más temps tirant fotos. Però hi vaig pocs metres, a l'estona de tirar avall ja em comencen a venir arcades, encar m'en puc estar, però uns metres més endavant he de treure. Ja hi som, una altra vegada el mateix problema a l'estomac de sempre. Aprofito la parada per desar els pals i trucar a l'Assumpta, ho tinc decidit, fa hores i hores que no vaig, la pujada al Puigmal en comptes de revifar-me m'ha enfonsat i coneixedor de tot el recorregut que m'espera, en aquestes condicions no puc pas continuar. Li dic que a Planoles plegaré veles, que hi tingui paciència que n'hi ha per estona, parlem poc perquè novament ho engegaria tot a rodar.

Continuo resignat la marxa, ara ja ni tan sols vaig al trote, només a les baixades em deixo anar, només això perquè aumentar el ritme suposen més arcades. El cap torna a treure fum, tornen els dubtes d'Andorra, torna el fet d'anar a veure d'una vegada que punyeta em passa, ja és la tercera vegada, Les Fonts, Tramuntana I ara l'Emmona, si totes tres amb molta calor, però abans això no em passava, anèmia? ho haurem d'esbrinar-ho, amb això estem.

Aixeco el cap i em trobo sorprenentment a l'Oriol Antolí, a l'alçada dels remuntadors, amb uns pantalonots com de bàsquet, desgarvat i amb la samarreta Tallaferro, quil va parir, jajaja..., carrerón que es va marcar l'altre dia a la Cerdanya i ara aquí, muntanya amunt anant animant a tota la tropa i per a veure-hi la posta de Sol si pot ser des de dalt del cim del Puigmal. M'ofereix tot el que té, em deu veure fet un nyap i li dic que les meves intencioms són les de plegar a Planoles. Mentre li sona el mòbil, és en Juanlu, el Juanlu?, no sé què d'anar-lo a buscar... no entiendo ná!!!! es veu que està tirat al Corral Blanc no es pot ni moure a més de també tenir problemes d'estòmac. Ens acomiadem i em tira una foto, jajaja... a dalt hi arribaria amb el temps just per a fer-hi unes fotos de bandera.

Deixo la pista per baixar corriol avall tot cercant el refugi de Corral Blanc, encara noto que em puc deixar anar, eps! sense massa estirabots, però així no es farà tan llarg. Al meu costat una parella que no para de xerrar, penso que l'any passat va ser la 4a. i diu que també ho deix a Planoles, com estar la tropa! Ja estic cansat de sentir les seves penes i accelero una mica el ritme... els perdo, quin descans, no callaven, jajaja... bosquet que dóna a la pista asfaltada i de pet cap al refugi, que bé hi vam estar l'any passat per la revetlla de Sant Joan, fent servir l'indret com a camp base pels nostres entrenaments durant els tres dies que hi vam estar.

L'ambient a l'avituallament és magnífic, amb gent dels "d'antes", molt amables, m'ofereixen de tot, truita de patates, pernil, tota classe de beure, fruita, iogurts... aquest any el salt qüalitatiu en els avituallaments s'ha notat i molt per a bé, si més no, puc opinar fins a Planoles, encara que per a trobar-hi alguna pega, Corral Blanc i Planoles estan separats per mitja hora, és a dir massa junts, tanmateix hi tens l'ópció d'estar-hi més estona en un i passar-hi més d'esquitllada per l'altre.

Pregunto pel bàsquet, que ens estem jugant la Lliga i una senyor em diu ha guanyat de 13 després de dues pròrrogues mentre salta una senyora i diu no te'l creguis de res que no sap ni que és una cistela, jajaja... No m'entra res, has de menjar em diuen, i ho provo amb un iogurt encara que a la segona cullerada ja el deixo estar. S'em fa tard i m'acomiado de la gent, vull arribar a Planoles sense fer servir el frontal.

Baixant per dins el bosc torno a caure, més senyals de que he pres la decisió correcte, vaig molt feixuc, amb manca de reflexes i amb unes ganes bojes d'acabar, Encara hi trobo algun cadaver, la gent ja va molt tocada i si per casualitat trobo algú li deixo que em marqui el cami. S'em fa llarguet, pensava mitja hora llarga, però el temps va corrent, això que tenia aquest tram ben fresc! al final hauré d'encendre el frontal ben bé per a 10', en un tram fosc que hi baixa força aigua.

Passo pel bar del camping abans d'entrar definitivament al poble, hi ha la tele engegada, ho sabran, si, hem guanyat al Madrid i tornem a ser campions de lliga!!!! escales avall, carrer a l'esquerra, ja sento la xerinola i els focus encesos són la senyal de que ja hi sóc, passades les 10 del vespre, després de 16h.07' poso definitivament peu a terra en aquesta nova aventura.

Em reben l'Angela i el Ppong, tothom ja sap que plego i m'estan esperant. L'imatge és d'un hospital de campanya, tothom per allà terra, molts que pleguen, entre ells l'Artigas, el Juanlu, el Roger... els de Tortosa van a la seva amb el seu "tenderete", els de Banyoles també volten per allà, mentre que la Teresa, l'Enriccb, en Campal, etcetcetc, fa estona que han reemprés cami. Hi ha el Massa, ja ha marxat l'Yves, tots donant un cop de mà als voluntaris, i és clar, l'Assumpta, la Inés...

Els Ppongs em diuen que tenim taula reservada als Caçadors perquè hi caigui un bon txuletón, en serio?, no foteu, si no m'entra ni un glop d'aigua! queda pendent i em sap greu haver-vos fet aquest lleig. Només tinc ganes de marxar i anar a estirar-me a l'hotel, al menys l'amortitzaré, jajaja... em despedeixo de tots els coneguts, em sembla, i enfilem cap al cotxe. Abans d'anar al llit, entrem en un bar per a comprar-hi dos Vichys petitets, serien el meu sopar.



----------------------------------------------------------------------------------




Hi passo bona nit, puc dormir i descansar prou bé, ara el que fa falta és poder menjar alguna cosa. Ho provem al bar del davant, un entrepanet de truita i una cerveseta, ara el coll em molesta a l'empassar-me el menjar, suposo que irritat al respirar per la boca i petar-hi tantes hores l'aire, quina merda perquè l'entrepà està boníssim. Em menjo la truita sola i enllestim per tornar a SJoan per a veure com va arribant la gent.

Els primers que veiem arribar, encara dins el cotxe, casualitats de la vida, són l'Elena i el Karim, prou cofois amb obvis signes de cansament, però prou contents. La fem petar una vegada han recuperat l'alè i m'expliquen les seves peripècies.

Coincidim amb el Cabanas que encara no havia vist des de la sortida fugissera que hi va fet tot just aterrats a l'aeroport de Bcn quan la tornada del TOR i el mateix Salvador. Evidentment, guanyadors per equips de l'Emmona.

Asseguts en un pedrís, a l'ombra, fem tertúlia amb tothom que s'hi afegeix tot esperant l'entrega de premis, els de Banyoles, la Teresa Forn, la Montse que ens posa al corrent de la cursa de l'Enric Terricabras, la Teresa que volta per allà sabent que el Pau continua en cursa i tota cofoia a l'haver  quedat campiona de Catalunya en la categoria de veteranes, una altra guanyadora, aquesta guanyadora absoluta, per davant de tota una Corinne Favré, o la Marta Prat, es tracta de l'Olga Mankó, gran amiga i que després d'una parada ho està guanyant tot. El Guido, amb el suport incondicional de la Mireia, ha assolit una estratosfèrica segona posició a tan sols 10' del primer, per a treure's el barret.

Els Capis també apareixen per allà i ens fan cinc cèntims de tot plegat amb una Laura que ho ha deixat a Campelles, però la Dolo i el Joan Iborra continuen fent cami, l'equip continua amb ells dos. la megafonia ja torna a petar per a fer-hi l'entrega de premis. A part del guanyadors absoluts, la Teresa i l'Elena comparteixen categoria, primera i segona, buff, quin "luju".

Ara ja estem esperant l'arribada dels darrers coneguts mentre entrevisten als guanyadors i fem temps per anar a dinar un bon grupet. També la fem petar amb el Jordi Chomolungma, un dels organitzadors, més content que l'any passat i prenén nota de tot lo millorable per a properes edicions. Mentre van arribant el Xeix, Xaume i PacoRamos formant un bon terceto ...

Una hora més tard ho feia la Dolo i el poeta d'Alpens entre "olor de multitudes" on no hi podia faltar la sorpresa final de la Dolo, sempre disposada a treure un somriure dels presents, els Tres Trastos Team ho havien aconseguit, tot i la baixa de la Laura.

Seguidament hi entrava el Pau, exultant, no sé quantes hores més aviat del previst, n'hi van sobrar quatre i enguany les escombres no el van ni veure, jajaja.... eps!, no hi faltava la voll, ben fresqueta esperant-lo.

Ja ho podíem donar per acabat, ara si, es fa tard, acomiadamenta general i cap a Sant Pau de Seguries a dinar, s'encarrega el Jaume Folguera, ostres, compartiré taula amb el segon, un luxe, jajaja... un bon lloc, tres plats i postres!, "bueno, bonito y barato", ja puc dinar bé, cauen una sopeta, tres plats de paella i unes gambes, recuperat, jajaja... tanquem pràcticament el local juntament amb els Capis, Campals i Xeix, una bona manera d'acabar un gran cap de setmana. I un agraïment especial per a tots els fotògrafs, gràcies a vosaltres puc farcir gràficament les meves experiències, avui n'hi heu col.laborat molts ;-)))

Salut.



P.D.: Com a aficionat al temps, procuro no perdrem mai l'espai meteorològic, avui hem sabut de la mala nova d'un dels seus integrants, en Toni Nadal, un home senzill, bonachón, amant de la muntanya, del País, com nosaltres. Ha trobat la fatalitat a la muntanya, un hàbitat que ell estimava i respectava, aprop dels núvols que tan admirava. Avui estem de dol, per ell aquesta crònica de l'Emmona. Descansi en Pau.