del Puigmal ... a l'Infern!!!!

Dilluns, 22 d'agost 2011
Queralbs (Ripollès)
45 kms.? - 11h.


Esboddir que aquest any hauré pujat al Puigmal en horaris ben diferents, des de primera hora del matí, passant per un dia a la tarda i avui ha tocat pujar-hi de nit. Una idea que feia temps que em rondava pel cap i que aquest dia es va poder dur a terme. Sortida ideal de qüalitat per acumular desnivell, kms., hores ... i tot això per sobre dels 2.000m., amb la qual cosa, l'entrenament és magnífic, segurament l'últim d'aquesta envergadura abans del TOR.

No tinc ni un horari ni un trajecte definits, però al no dependre de ningú, puc fer la meva i anar variant si cal sobre la marxa, però l'idea inicial és la d'estar-hi forces hores i veure sortir el Sol a dalt del Puigmal, sempre a ritme còmode i tirar alguna foto si cal, a partir d'aquí ...

Inicio la marxa les dues tocades de la matinada de la plaça de Queralbs, pel camí del cremallera, camí segur, que conec, fet important ja que a la nit "todos los gatos son pardos". La temperatura és bona i ben d'hora ja he de baixar-me els "manguitus", una lluna pletòrica, fa una bona llum, tot hi haver perdut la meitat del seu diàmetre, un xic d'aire ens va refrescant continuament i va esvaïnt la sensació de xafogor a mida, que de mica en mica, es va guanyant alçada.

Durant la pujada vaig sent observat per a diferentes cabres que volten per allà, els dos puntets brillants delaten els seus ulls i suposo que el respecte és mutu, sobretot per part meva, afegint-hi els sorolls diversos que vas copçant en unes condicions en les que no hi estàs massa acostumat, sort que l'escalfor del frontal, al màxim de lluminositat, em dona certa tranquilitat, a més de conèixer el camí sobradament.

Abans de les 4 de la matinada ja sóc al Santuari, no massa il.luminat per la nit, amb la qual cosa respecten la contaminació lumínica, evidentment ni una ànima, un indret fantasmagòric. Com a anècdota, descobreixo el perquè de la sempiterna verdor de l'entorn, doncs si, resulta per per la nit ... reguen!!!! veure per creure, jajaja... i jo pensant que sempre estava impecable per ésser a l'alta muntanya!!!! Una petita aturada i alhora fer una mica de temps per a coincidir amb l'inici del dia a dalt del cim, més o menys vaig controlant el temps i penso que a les 4 tocades, vol dir uns minuts abans de les 6 a dalt, hora que ja comença a clarejar.

Ritme molt tranquil tot pujant cap el cim, que tot i la foscor, treta de la llum del frontal, permet reconèixer el recorregut i no tenir cap marrada en tot el trajecte, acompanyat en alguns moments pel descans nocturn de vaques i cavalls, i algun xisclet d'alguna altra bestiola que de tan en tan em provoca algun ensurt. Em vénen imatges de l'ascensió d'ara fa un mes en motiu de l'Emmona, reconec cada passa i recordo imatges pel record, va ser una pujada molt bona amb el JBallesta i ens vam presentar de Núria a Corral Blanc, en tres hores.

No acabo de calcular bé, i a dos quarts i mig de 6, ja sóc al cim, fosc i negre, amb un vent força emprenyador i alhora amb un fred de nassos. No hi ha trinxera que pugui estar al recer de la ventolera que s'ha girat, i encara queda una bona estona per començar a clarejar. Impermeable, gorro, guants, però per les cames ... :-( . Passo l'estona com puc, no hi ha una ànima, encara que pensava que algun que altre "sonat", haguera tingut la mateixa idea que jo. Ostres vinc de 30º a les 12 de la nit de Vilafranca, i ara necessito tapar-me amb tot el que puc. Per fi comença a clarejar i començo a tirar quatre fotos amb la dificultat del vent i del fred que fa.



S'ha acabat, el Sol ja el veuré sortir més endavant, si no em quedaré glaçat!!!! Ja sense la necessitat del frontal, tiro avall direcció al pic del Segre, tot emulant l'itinerari de l'Olla de Núria. Mica en mica la claror es va fent més notòria, fins que per l'horitzó comença a sortir el Sol que ja a la meva esquena i a dalt del cim que hem deixat, ja impacten els primers ratjos.



Fa de mal fer aturar-se, el vent continua bufant amb força i, a més a més, és força fred. Sembla que de mica en mica la gent ja es va despertant i començo a veure els primers excursionistes al coll de Finestrelles. M'hi aturo un moment , però a la meva arribada, ells ja han reiniciat la marxa. Recordo els moments de SJoan, amb el JBallesta, Salvador i capi Artigas, on en aquest punt hi vam perdre en Massa, fent-nos recular de nou fins al Segre. Per un moment dubto si repetir el camí d'aleshores, però finalment em decanto per a seguir ollejant.



Baixant Finestrelles, al coll d'Eina de nou revisc moments d'aquell pont de juny, ara i per aquí ja hi ha més trànsit i és habitual creuar-me amb gent. Faig la vista a l'esquerra tot resseguint la vall d'Eina i enxampo a dos corredors, un de cara avall i l'altra de cara amunt, per què diguin que després ningú entrena, jajaja... El temps continua sense acompanyar, sort del Sol que reconforta l'ambient, però el vent continua fent-me companyia des de primera hora del dia i els guants, impermeable i gorra d'hivern no em sobren pas. Per trencar la rutina, em poso els auriculars i a ritme de LadyGaga, Coldplay ... pujo com un llampec el Noufonts, a la caça d'uns excursionistes que estan a punt de fer cim. No crec que sigui massa políticament correcte, i tampoc en sóc massa partidari, encara que sembli que dia a dia siguin més els adeptes, però si que ajuden a desconectar durant una estona, i en el meu cas fart ja del vent fred i empipador.

Després de fer-la petar amb un excursionista que inmortalitza la meva trescada a dalt del Noufonts, continuo camí per un fort pendent, ara proper destí Noucreus. Fins al coll de Noufonts, és un terreny prou conegut, però arribats a aquest punt, sempre ja he tirat avall cap al Santuari, per tant avui descobriré un nou tram el que porta de Noufonts a Noucreus, no sense abans tornar a reviure tornant a girar el cap a l'esquerra la dura i exigent pujada per la banda francesa que ens va conduïr fins a dalt el coll de Noufonts.

Un petit tram empinat per després, durant una bona estona, suavitzar-se molt el terreny i amb la possibilitat d'anar trotant per dalt la carena. Tram prou concorregut, fins i tot un croata amb "la casa a cuestas" que em va fer tirar una foto. Un grup d'escoltes on els últims del grup crec que avorriran la muntanya per sempre més. No cal entrar en aquest tema doncs crec que m'emprenyaria molt, però ja us dic jo que aquell parell no hi tornen. Molts excursionistes francesos que aniriem coincidint en algun tram de la ruta. Eps!, d'espanyolitus, també, i de catalans no cal dir-ho, encara que com tothom hi ha de tot ... i força.

Després de Noucreus i situar-me mínimament, decideixo encarar el pic de l'Infern i rememorar una mica un dels trams de l'Emmona. Abans faig un mos, doncs no he menjat res des d'ahir al sopar, això si, he de buscar recer, el vent no ens vol deixar. A la banda francesa, sembla que no hi bufi tant i amb la vista posada als llacs de Carançà, hi considero que és un bon lloc per a recuperar forces.




De nou un tram prou desconegut, però el corriol ben fresat, no hi permet cap dubte, sabent la direcció que he de prendre. Més excursionistes que vénen de la vall de Coma de Vaca i en comptes de girar a mà dreta cap el coll de la Marrana, ho han fet a l'esquerra tot buscant aquest altre coll que els portarà a Noucreus o al pic de l'Infern. La faig petar amb alguns d'ells, uns que porten la carmanyola de macarrons, em pregunten si no sóc un imprudent trescant des de les 2 de la matinada, quan saben la ruta que porto. Home, imprudent? ... no ho crec, no se sap mai, però ja portem alguns tiros, jajaja... i amb seny no ha de passar res. Imprudent penso que són alguns que no saben on van, no van equipats degudament i desconeixen la muntanya, i d'aquests tothom n'ha vist a tot arreu.

En una espècie de cabana on en cas d'emergència es pot trucar als bombers, comença la pujada al pic de l'Infern, camí tècnic, bastant malmès, una mica aeri que s'agreuja amb el vent i que no recordo massa, tot i fer boira aquell dia de l'Emmona, encara que ara vagi en sentit contrari. Davant meu hi van dos excursionistes, aparentment "echaos palante", però al veure que el camí es complica fins i tot em fan tenir dubtes. Extremo les precaucions i en un moment els deixo dubtant. En pocs minuts faig cim, i si, al no ser massa ampli, amb el vent, espedat a banda i banda etcetc... no hi convida a estar-hi massa. Prou per a deixar-hi constància, amb un bon escrit a la creu i unes vistes excel.lents, veient a la llunyania, el Puigmal. Ja porto un bon troç. Veig Bastiments, però no tinc clar el camí, haguera fet aquest tram de l'Emmona al revés, però al no veure-ho clar, giro cua i torno per on he vingut, fins una altra vegada a la barraca dels "bombers".


Aquí al recer, i abans de començar la baixada per la vall, em veig capaç de treure'm l'impermeable i d'altre indumentària d'abric. És gairebé el migdia i ara que perderé alçada definitivament, la calor començarà a fer de les seves. Doncs si, trotant de cara avall ja començo a notar el Sol al clatell i la calor comença a fer acte de presència, ostres quins canvis de temperatura en unes hores ... al primer rierol que puc i havent deixat d'una vegada el fred al darrera, m'hi aboco de cap i em refresco de cap a peus.

Ara ja encaro, tot girant a mà dreta la vall de Coma de Vaca, on en el seu final m'espera el refugi on hi faré un recés. M'ho prenc amb calma, gaudint de l'estona, obsevant gent que vaig trobant pel camí que es remullen en el riu talment fossin a la piscina, barcelonautes, penso, jajaja... el grup és molt numerós, potser una vintena de grans i petits amb prou xerinola. Molt abans tres noies que busquen el recer d'una roca per fugir de la mirada dels curiosos, uiuiui... torró?, jajaja... en fi, que a la casa del Senyor hi ha de tot.

Una vall esplèndida, grandiosa que cap càmera ni cap fotògraf és capaç de plasmar en tota la seva dimensió. Verda, abrupta, amb el riu Freser per a sentir-s'hi acompanyada, així com tot el bestiar que hi volta, vaques, cavalls ... Mica en mica arribo al meu objectiu, tot i que les distàncies enganyen, a la fi aconsegueixo el meu petit trofeu. Una cerveseta i unes patatilles en un refugi absolutament buït on solament les tres persones que hi treballen trencaven la sol.litud de l'establiment. Lluny de la bogeria de l'any passat durant l'Encantada que en arribar-hi el dissabte a mitja tarda, ens va ser del tot impossible seure a dins del refugi fins l'hora de sopar.




M'informo del camí que he de prendre per fer cap a Daió, tampoc el conec i avui tindré l'ocasió de descobrir-lo. L'altre dia amb el Ramon, ja en vaig fer un troç, però encara que és un camí força concorregut no l'he fet mai. El primer tram, abans de girar a mà dreta, és el que vam prendre per pujar al Balandrau fa uns dies, però en comptes de tirar amunt, al corriol, a la dreta per una corriol ben fresat i impossible de perdres. Tot de cara avall, ja sense treva fins a Daió. La calor comença a apretar, estem al migdia i el vent s'ha anat convertint en un airet reescalfat.

Arribo al trencall que et porta directe al Balandrau i que l'altra dia el vam fer de baixada, una canal de primera categoria que suposo que algun dia haurem de fer de pujada, un dia amb temps, ja que t'hi poden caure tres horetes si t'encantes una mica. Ara ja reconec aquest troç de camí de tornada, sé que arribo a lloc encara que ja s'em fa bastant pesat, només vull arribar a Daió per a remullar-me de dalt a baix dins el riu. Després ja faré xino-xano cap a Queralbs, on tinc el cotxe, net i polit.

El trajecte no s'acaba mai i torno a contemplar a la vora del riu alguns "banyistes", prenén el Sol i refrescant-s'hi, talment estiguessin a la platja. Banyadors, bikinis, jajaja... pares, fillls, néts i nétes. Ja vaig arribant a lloc, ho noto, ja que la remor de la gent es va fent més evident en els últims trams abans de la presa. Per fi, de nou un petit premi en forma de banyet gairebé a sota del pontet per creuar el riu cap al camí principal on els més matiners hi han pogut deixar el cotxe. M'imagino que és la platja de Queralbs, doncs l'indret és prou concorregut pels estiuejants i més d'un/a està tret d'una platja californiana qualsevol.


En definitiva, bona cloenda en una jornada que començava molt aviat i que després d'11 hores i posava punt i final. Últim entrenament de qüalitat de cara al TOR, més ja no si pot fer i serà el que Déu vulgui, però ganes i entusiasme no n'hi faltaran i si els entrenaments hi poden ajudar-hi una mica, doncs millor.

Fins la tornada, salut.