Tram del GR5, d'Aiguafreda a Sant Celoni

Dissabte, 6 d'abril 2013
Aiguafreda (Vallès Oriental)
60 kms. - 14h.20'

Després de Setmana Santa, convenia novament posar-se les piles, els dies van passant i els principals reptes de la temporada es van acostant, i diguem que ho porto tot plegat, una mica endarrerit. El nostre amic Oriol Antolí, un altre home Tor, se li va possar entre cella i cella, realitzar el GR5 en la seva totalitat i d'una tirada. Sortia el divendres al vespre de Sitges i comptava arribar a Canet de Mar, el diumenge a la tarda, després de creuar el Parcs Naturals del Garraf, Montserrat, SLlorenç Savall, Montseny i el Corredor del Montnegre, en fi... poca cosa.

Ja ho tenia, una excusa perfecte per a fer un bon grapat de kms. i desnivell, a ell, n'hi surtien més de 200kms. i més de 8.000 de desnivell possitiu. Calia decidir el tram a fer, es veu que li havia comentat que el faria sencer... lokuuuu!!!!, de la manera que estic. El divendres al vespre teniem compromís a Tgna. i no vam poder anar a la sortida a Sitges, ens hi podríem afegir a mig matí, però massa kms. perquè la intenció era acompanyar-lo fins al final. El millor seria dinar a casa i fer cap a Aiguafreda, km.135, ell ja estaria tou i quedarien una setentena de kms. que per a mi ja eren més assumibles.

En el pitjor de les seves previsions, entre 8-9 del vespre, al bar del Racó... perfecte. Durant tot el dia, podem anar sabent la seva situació, via twitter, via d'altres amics que l'acompanyen en algun que altre tram, facebook, alguna trucada, etcetcetc... però el nanu va endarrerit, mooolt endarrerit :-((.

Ja no cal córrer tant per arribar a Aiguafreda i mentre faig temps a la tarda, m'arribo a buscar una mena de crampons que tenia al cap feia temps, ja que es preveu, i hi ha fotos, del Matagalls ben nevat.

Quedem amb en Campal de ser a la mitja part del Barça al Racó per a fer-hi una queixalada i veure-hi la segona part. L'Oriol porta molt de temps de retràs, pèrdues, camins tallats per urbanitzacions i hípiques etcetcetc... mentre, al bar, al voltant de la taula, els comensals es van multiplicant, començant pels pares del nostre protagonista, i acabant per a la seva xicota.

El partit acaba i no s'en sap res, són les dotze de la nit, i la sobretaula s'allarga amb certa preocupació per part de la família, encara que entre tots, més quan arriben en Joel i en Pau, intentem animar el cotarro, encara que sigui a base de ratafia ;-))

En Joel i el Pau es disposen a sortir a buscar-lo en direcció contraria, pujarant fins als cingles de Bertí i s'han de creuar a la força, ja són la 1 però al bar encara hi ha gent i els propietaris, la Sussana i el Quique, es van portar de bandera, amb el sopar preparat per l'Oriol, arribés a l'hora que arribés.

Les dues tocades, ja no ens convenia ni beure ni menjar més, així que decidim, amb en Campal i l'Yves, sortir també a buscar a la tropa, desperdigada ja, vés a saber per on. Ningú sabia res de ningú. Alhora, fem tancar el bar, entre poc i massa... ja estem tots al carrer i nosaltres tres disposats a sortir. No farem ni un km. quan ja ens truquen, per fi havia arribat, encara que no sabem per on, jajaja...

El bar, semi-tancat, torna a obrir, novament... un 10!!!!, l'Oriol pot sopar una mica, explicar aventures i tranquilitzar als seus. A partir d'ara anirà ben acompanyat d'aquí fins al final. En Joel i el Pau no tarden en arribar, en una crono, hagueren guanyat de carrer l'espectacular descens des de la Trona, dos cracks, que us he de dir.

Són gairebé les tres de la matinada quan iniciem la marxa... sense comentaris, la pitjor de les previsions assenyalava de 8 a 9 del vespre, per tant, tot plegat es dispara totalment i de recuperar temps, serà més al contrari, cada vegada s'anirà incrementant el retard, pel cansament, pel desnivell, per la nit, per la neu...

Encarem cap a Can Bellver de bon humor i l'Oriol continuant explicant batalletes, l'acompanyem en Campal, l'Yves i jo mateix i aquest primer tram passa força bé. Una vegada dalt, enfilem el pla de la Calma després de veure que a Can Bellver hi va haver una mica de festeta, ei, que el cava era Llopart, els comensals, bon gust tenien.

Molta pista i molt de fred, terreny corredor que l'Oriol no compra, bé, en compra alguna tira, però no l'apretem, va tocar de son i cau un Durbitan encara que tardaría a fer efecte. Continuem comentant la jugada, ara una estona va un amb ell, ara n'hi va un altre, així fins a Collformic.

Una petita parada, quant ja comença a intuir-se un nou dia, fa molt de fred i ens hem d'abrigar de valent per encarar la pujada el Matagalls. L'Yves ja contacta amb el Massa i envia la nostra situació a tota la parroquia, que a hores d'ara deu estar dormint ben merescudament, són un quart de set del matí.

La pujada, és prou glaçada encara que el corriol està ben fresat però alhora un xic perillós. Suposo que la mandra de treure de la motxilla, pel fred, els crampons, em fa continuar endavant buscant trepitjar una neu que encara està en bones condicions. Les vistes comencen a ser magnífiques, el dia es va aixecant, comença a veure's per on treurà el nas el Sol, el fred va passant, curiosament a mida que guanyem alçada, l'esforç, res exagerat ja que és un trajecte de molt bon fer, i posa la resta. Feia un grapat d'anys que no hi pujava.

En Campal i jo hem fem via, sempre mirant pel retrovisor als de darrera, però vull espavilar-me per arribar a dalt tot just surti el Sol, encara que anem uns minuts tard i no ho aconseguirem del tot. Tanmateix hi tinc prou temps per, ara si, treure els crampons de la motxilla i alguna queixalada a una barreta energètica. El dia és excel.lent, penso que en som els primers del dia en fer cim i encara s'hi està prou bé, sense massa fred, estem a 1.700m., tampoc res de l'altre món.

Quatre fotos i tirem avall quan veiem el puntet d'un excursionista que també ha matinat. Ens encantem per a qualsevol cosa, encara no sé perquè, que si ara això, que si ara allò, d'avançar, avancem ben poc. L'indret és magnífic per a córrer en les primeres llum de dia i el solet intenta anar escalfant a poc a poc. Una nova mini-parada abans de fer tota la baixada, i encara en faríem una altre, aquesta vegada per guardar el paravent, guants, etc. i anar una mica més lleugers de roba.

Abans d'arribar a baix, hi trobem algun corredor tot entrenant, si, després ningú no entrena, jajaja... La baixada és llarga, primer per dins inmensos boscos i després per un terreny més obert que ens portarà a baix la carretera on hi ha una plaçoleta amb unes pedres tot enfilant, a mà dreta, un bar on hi posa esmorzars, mmm... prou que hi faria un parada i fonda, però ni s'em acut proposar-ho a part de que segurament, encara està tancat.

Començarem l'aproximació al camí cap a Les Agudes, 500m. de desnivell, majoritàriament amb neu fins a mitja canya a mida que anem pujant, amb un Oriol tancant el grup prou dignament, no sembla que porti més de 150kms.!!!!

Jo em poso l'iPod i amunt, amb un Marc Campal més fort, obrint traça, una horeta no ens la treu ningú. Estem a la banda ombrívola i torna a fer fred, però ja no ens abrigaríem més. Durant la pujada ens hi trobem tres guiris que precariament fan la pujada, carregats com a mulos i amb uns pals d'última generació, uns pals Ballesta, de fusta, trobats d'entre el bosc, jajaja... els adelantem, el nostre currículum, no es pot veure afectat per a tres guiris, jajaja...

Ens hi anem apropant, cada vegada veus la ratlla on se separa l'ombra del Sol, més aprop, senyal que queda menys, senyal que ja som dalt, al menys del collet. Girem a l'esquerra i en un tres i no res... cim, Les Agudes, 1.700m. Si feia anys que no trepitjava el Matagalls, Les Agudes, encara més, des de les sortides d'excursionisme, amb el CEP, de quan era ben menut i que el meu pare va cuidar-se d'avessar-m'hi abans de que conegués la pilota. Potser estem parlant de quaranta anys enrere, si, ja ho sé, no semblo pas tan gran, jajaja...

Hi dono una ullada, em fa especial gràcia... ja ho tinc, hi deixaré una cinta, una cinta per a la 3a, sempre amb nosaltres, sempre en porto una de més per s'hi ha opció, ja ho sabeu, sense massa escarafalls, anar farcint cims, indrets on s'escaigui, i que d'una manera ho altre, em siguin representatius o simplement prestin a deixar-n'hi una, encara que em penso que acabaré abans les cintes que els cims, eps! sempre en guardaré un parell pel coll de Malatrá... hi tornarem ;-)))

Tornem a fer queixalada  a quatre ganyips encara que no vagi sobrat de menjar, enmig d'excursionistes encuriosits al veure'ns tots quatre amb la samarreta Tallaferro, ei, que fem patxoca, al menys, més que els guiris. Mentre, observem el trajecte fins al Turó de l'Home, no sembla complicat i no tardo a tirar avall, em vull permetre uns minuts de gaaaaasssss... encara que sia amb gasosa.

No sedueix la idea de pujar al cim, l'Oriol remuga però convenço a la tropa, ja sabeu el que m'agrada fer cims, jajaja... i ho tenim a tocar encara que toca esforçar-s'hi per uns metres de fort pendent. Avui, l'indret, sembla dominguerolandia, a vessar de gent, excursionistes, els que menys, més killakus i julais, gent gens equipada per fer aquells 100m. de desnivell,  amb neu sota genoll, equipada vull dir unes tristes bambes.

Baixem pitant així que l'Oriol treu el nas, l'hem putejat, però haurem fet els tres cims per excel.lència del Montseny. Una baixada molt llarga, encara amb neu fins ben avall, encara amb "gent" pujant tot queixant-se amb uns "... queda mucho", va, home,va, quisencuida d'això!!!!

També hi trobem gent sana i preparada, gent que ha sentit a parlar dels Tallaferros i que fins i tot em coneixen i segueixen les meves peripècies, malauradament, jo no els recordo pas, però m'ho fan saber. També coneixen al Marc, pel fet de ser de Tordera. La fem petar una mica ja arribant al final d'aquest petit tram, ara, el Sol, comença a apretar i jo, començo a tremolar encara que a la motxilla hi porto una muda més estiuenca.

Ja som baix a Fontmartina, on és l'avituallament... no veure'm a ningú fins a Canet???? m'has mort company, que començo a justejar!!!! Uri, si es torna a fer, avituallament a Fontmartina i Sant Celoni, per la mor de Déu!!!!, jajaja...

Hi estem una bona estona, comença a ser hora de dinar i les olors que ens vénen, aquell "olor a pueblo", acompanyat amb la fumera d'alguna barbacoa, em remou l'estòmac. Mentre miren la cartellera per corraborar el camí a seguir, em prenc un gel barrejat amb l'aigua d'una font que diu no és potable... serà molt, tothom en beu.

Enfilem camí, seguint sempre el GR5, no hi ha pèrdua, si no fos que l'agafis en direcció contraria, em podeu dir que punyeta miràveu tanta estona al mapa???? Hem de desfer un corriol de baixada després de més de 3kms. d'haver arrencat. Reunió, ja som baix d'una pista i girant a l'esquera tornaríem a estar en la direcció correcte, però l'Oriol, vol fer el GR5, vol tornar a pujar els més de 3kms. que acabem de baixar... kil va parir!!!!

L'Yves, no ho compra, encara que ja no serà a temps, de cap de les maneres, d'arribar a una calçotada que tenia, a no ser, que fós per sopar ;-))) En Campal, té decidit acompanyar a l'Oriol i desfer camí, i jo... , jo, a mi no m'agrada disgregar el grup, el més lògic, potser seria fer dos per una banda i dos per l'altra. Però no sé perquè, opto per a tornar enrere tot i el cop moral que signifíca per el meu fràgil psico. Yves, no m'ho tinguis en compte, jajaja...

Reculem tots tres mentre l'Yves segueix el camí iniciat a Fontmartina. El tram final, fins la font, el decidim fer per carretera, no pujarà tant i una mica d'asfalt, tampoc farà mal, no hi pot haver-hi massa tros. Un cotxe es para a la nostra alçada en direcció contrària... batua l'olla, és l'Alvaro, el Fede i la Carmen. Tan si com no, giren el cotxe i ens porten a Fontmartina, sí, quedava poca distància, però serveix per aixecar la moral. Agraïts, i l'alegria de veure aquests cracks, un del running i l'altre de la fotografia, ens torna a omplir d'energia i d'adonar-nos en quin punt havíem comès l'errada, una errada d'uns 7kms. més a afegir al rutòmetre de l'Oriol.

Una vintena de kms. ens separen de Sant Celoni, és tard i començo a fer números, encara que siguin prou corribles en situacions normals, a hores d'ara, no estem per a massa gresca. Alternem carretera, pista, camins i algun corriol, no essent particularment una part massa agraïda, de fet, anem cap a mar.

El Marc té decidit anar amb l'Oriol fins a Canet, jo ja no ho tinc tan clar, ens tocaran les tantes per arribar a casa i la setmana que vé, m'esperen un centenar de kms. pel Montsec i Mont-Rebei, avui haurà estat un bon entrenament i no cal cremar-se de cop. Els nostres seguidors continuen estant a l'aguaït, encara que els veig posant-se les mans al cap pel retard que es va incrementant cada vegada més. Afortunadament, prènen la iniciativa de venir a Sant Celoni... estic salvat, ho tinc decidit, a Sant Celoni, campana y se acabó.

Per sort hi trobem l'Yves, arribat poc més d'un quart d'hora davant nostre i després d'haver empalmat novament amb el famós GR5, o sigui, que el vam portar davant nostre durant un bon grapat de kms. Hi ha una bona claca, porten quelcom per a picar, però crec que ens faltaria un bon entrepà asseguts en un baretu, que tornés a posar-los les piles, mentre, jo podria fer el meu únic àpat del dia. No compren, en Marc decanta la balança, i en un tres i no res continuen camí, ara tots dos sols.

Ja en cotxe, ens acompanyaran a Canet, l'Yves, i a Tordera, nosaltres per enfilar cap a Vilafranca, són gairebé les 7 de la tarda i estic segur que abans de las 10 no arriben, encara els hi queden 24kms. i no crec que vagin a 6 al km.

A casa els anem seguint, s'han tornat a perdre i ningú en sap res, fins que passades les 11 de la nit fan la seva aparició a Canet quan el Capi, ja els havia anat a trobar. Finalitzava així una bona aventura protagonitzada per aquest vailet de Terrassa tot cruspint-se el GR5, això si, amb bastants kms. de més, li sortirien 233 i unes 51h.

Va acabar a l'estàtua de Neptú, ja veus, no haguera dit mai que fos de l'Atlético, jajaja... i sí, per a treure's el barret, coi de jovent ;-)))

Salut.

Mini - Marató de la Vall del Congost

Diumenge, 17 de març 2013
Aiguafreda (Vallès Oriental)
17'5 kms. - 3h.20'

Després d'un mes mogudet, on ha mancat molt la falta d'entrenament, haguera estat una temeritat prendre la sortida a la Marató de Bcn, com en un principi estava planificada. Segurament l'hagués acabat, però em feia l'efecte de que hauria de pagar un preu molt alt, hi vaig veure que no valia la pena. Em va saber molt de greu, si, però tampoc em veia fent uns kilometrets per la ciutat acompanyant a algú o fent l'ultim trajecte... m'haguera mort d'enveja, de fet, és pràcticament l'única cursa d'asfalt de l'any i és que ara, la Marató de Bcn val molt la pena i una vegada a l'any, ficar-se al mig de més de 15.000 corredors, també em fa gràcia.

Per altra banda també hi havia la Marató de muntanya del Congost, una altra cursa referent encara que no tingui res a veure amb Bcn, però una pena que les dues proves coincideixin el mateix dia, alguns anys, i més d'un, compaginava les dues curses, sense anar més lluny, l'any passat. Espero que aquesta "errada" de calendari, és relativament fàcil moure la data del Congost, es pugui corregir vers altres edicions i que molts poguem poder tornar a compaginar les dues proves, ambdues s'ho mereixen.

I si, vaig dubtar fins el mateix dissabte a la nit, però el diumenge al matí, enfilàvem direcció a Aiguafreda, bé, una miqueta abans, a Can Bellver tocant al mateix Tagamanent, allí vam quedar amb els Campal per a esmorzar-hi i si venia de gust, fer el trajecte fins l'arribada, uns 17kms. tot acompanyant a algun conegut.

No hi feia bon temps, al contrari, molta fresca i gairebé tota l'estona emboirat, que intensificava la humitat i la sensació de fredor, per ara, no convidava massa a posar-se la calça curta i s'hi afegim que hem fet un esmorzar prou correcte, doncs... Però queda molt encara per què passin els nostres possibles objectius de corredors a qui acompanyar, jo penso tenir-ho clar, sinó m'agafa la mandra, potser acompanyaré al Pau, per tant, tenim ben bé tres hores llargues per a veure, saludar i donar un copet a l'espatlla a tot el reguitzell de corredors que van passant per a sota la carpa que ens protegeix una mica del temps encara, que a estones, si està millor a fora que a dins.

Els Messis, són dels primers, abans, ja han passat les màkines de l'Albert Pérez i el Kako, ella, riallera com sempre, ell, l'Alvaro, sembla que avui comença a grinyolar. Una parella extraordinària, plena de simpatia i optimisme que permet sempre, passar-hi bones estones. Tot i això, no podem oblidar que estan en una carrera i ràpidament van per feina. Ella va primera, i a la segona, la mítica Teresa Forn, ja li porta més d'un quart d'hora.

Mica en mica van arribant més corredors, ara més espaïats, ara més agrupats, però sempre a algú a qui saludar i sempre amb l'anècdota d'algun seguidor del blog que jo no conec o recordo i que es dóna a conèixer... sempre fa gràcia.

L'Antolí, que entra a pocs minuts del Manolé, gent jove que están finets i poden donar gas a les cames, molta conya, molts riures i la voll que no falti, i a més, resulta que ara festeja... Antolíííííííí...

La bèstia parda de Sant Sadurní per excel.lència, el Jordi Martí, que està acompanyant a una amiga, l'Anna Valle que acabaria fent molt bon paper en el seu debut, del Jordi, no fa falta dir res més...

El Kintillu, Marc Castejón, vilafranquí de pro i ex-futbolísta que vaig tanir el plaer d'entrenar-lo durant la nostra etapa futbolera i ara enganxat totalment a les curses de muntanya...

El mític Jordi Xaus, incombustible, rialler i sempre possitiu, bon company de viatge quan hem coincidit... mentre van passant Cesc Sensada, el Carletes koala, el Tallaferro Enric Coromines, els fills del Xavi Miquel, l'Issac d'Alpens, etcetcetc...

El Jesús Agudo, un altre ultra-fondista de garanties, gent, on la marató se'ls hi fa segurament massa ràpida, però sempre amb ganes de muntanya...

El germà "guapu" del Pau, en Jordi Sust, en la seva primera marató, no en podia haver triat altre de més dura, però al final sub8h....

El Bernat Sust Farriol, el fill del Pau i la Teresa, també primera marató, una marató molt estimada per la seva mare on sempre hi havia fet bon paper i no cal dir que una de les predilectes per en Pau, ja famós per les seves parades a Can Bellver, el seu pernil, voll i cigaló de ron i entrant sempre dins dels talls... L'Ignasi, l'amo del restaurant, també l'hi ha preparat el seu platet de pernil com al seu pare, tot un detall, que no va dubtar en cruspir-se'l...

El Joan Iborra, prou destrossat i ratllat mentalment, tant, que en Marc Campal decideix baixar amb ell, jo encara mandrós, esperaré l'opció Pau, encara fa fresca i vestit de "carrer" si està més bé...

El Pau no arriba massa més tard que n'Iborra, m'he de decidir ràpid mentre entra directamente al bar on ja hi ha el seu plat preparat, aquest any el gos, no se l'hi haurà menjat el pernil, com alguna vegada ha passat, ni se l'haurà deixat l'encarregat de portar-lo, aquesta vegada se l'ha deixat... ell!!!!!

Tot va ràpid, aquest any no l'hi sobra tan de temps, venço la mandra i em canvio en un tres i no res, de fet, només m'he de treure els pantalons i llestos, anava preparat. Mentre, arriba la Rosa de Sitges i ja hi som... el duel està servit, jajaja...

Arranquem tots tres encara que la Rosa, a les primeres de canvi, para a posar-se els mitjons bé, que de tan ràpid que ha anat, s'els ha posat malament. Ja no la veuríem més, aquest duel, el guanyaria el Pau, així com el del Xeix, que encara no havia passat per Can Bellver, en canvi, podiem tenir la dupla Campal-Iborra a tiro, la gresca estava assegurada.

En un no res ja estem dalt del Tagamanent i ara una dura i llarga baixada ens portarà fins la carretera, creuar el riu Congost i enfilar la Trona. Abans, haurem trobat a l'Yves amb la seva estrafulària parada, el Pau va per feina, però jo la faig petar mínimament amb l'Yves, així com en el següent avituallament amb el X.Coll, on encara que jo no vulgui agafar res em fan prendre quatre ganyips.

Al riu hi ha poca aigua, lluny d'aquell any que es necessitaven cordes, no ens mullem ni els peus, res, corda amunt i continuar pel camí principal. El Pau ja mostra simptomes de fatiga i a més va enrampat fins les celles, "... no m'havia passat mai" diu, i és que sempre falles per on menys ho esperes. Treu tot un arsenal de la motxilla i fot-li Pouuu, jajaja... afortunadament el tram que vé no és massa dur i sembla recuperar-se una mica, l'ibu que li dono també farà el seu efecte... on vas sense ibus????

Avituallament intermig abans d'arribar a dalt, anem per feina i esgarrapant algun minut al crono i és què talla tant just com l'any de les 8h.59'58. Ja som dalt, sempre a la meva roda i jo acoplant-me al seu ritme sempre amb el retrovisor posat, una mica de carena i avall cap a Valldàneu, baixada tècnica i ràpida on ja arrepleguem algun corredor que fa les delícies del Pau, potser en passaríem cinc o sis fins a la línea d'arribada, això, l'esperonava d'allò més.

Deixem la masia al darrera i pugem per la dura pista, empinada i fastigosa, duríssima a aquestes alçades de carrera. El Pau diu prou, miro, i el veig assegut en una pedra recuperant l'alè. No dic res i l'espero en silenci. Ho està passant malament, les rampes el mortifiquen i no hi ha manera d'eliminar-les, el cansament cada vegada s'incrementa i recuperar-se costa molt.

Ja estem a dalt del collet, gir a la dreta i canvia la fisonomia de carrera deixant la pista al darrera i agafant un corriol juganer amb algun "falso llano", encara que el Pau em compra el fet de trotar suaument quan el perfil pica lleugerament avall.

Últim esforç, el terreny torna a empinar-se per tornar a arribar dalt la cinglera, és l'últim tram exigent, ja ho sap, però tanmateix, fa mal. Ens trobem trotant a un ritmet acceptable per a com està el pati, però ara ja pica tot de cara avall, veiem i tenim el poble a tocar, però l'Abuelo encara ens farà fer una ginkama abans de baixar definitivament.

Darrer avituallament, km.39 on hi ha el kariñete de l'Angela, però el Pau ni la veu, i uns metres més avall en Ppong dirigint el tràfic. "Pau, que aquella era la Ppona i aquest és el Ppong..." es tronxa, jajaja...

Ara si, en un quart llarg som baix i continuem avançant a gent, mentre el Pau està eufòric quan avancem a algú, s'oblida de les rampes i de tot el cansament, no em vull imaginar el que deu passar pel seu cap, suposo que un reguitzell d'emocions brutal, íntimes i personals, fins i tot contradictòries... em fa gràcia està al seu costat, amb la sensació de no haver emprenyat massa, jo sóc el primer que no vull massa soroll, mentre, també navego amb les meves cabòries.

Creuem per sota l'autovia, ens espera algú a l'encreuament per inmortalitzar el moment, la mateixa noia que estava dalt del Tagamanent, girem a l'esquerra, no ens veu ningú i caminem una mica per a fer l'entrada triomfal.

Passem per sota el primer globus de davant el Racó, ja dins del passeig, m'aparto i el deixo sol, eps! que jo vaig de pirata. Hi ha una munió de gent a l'arribada, l'speaker cridant d'allò més, ja ens han vist i el Pau comença el repertori de salutacions arreu...

Entrada triomfal, després d'estrènyer  la mà del Jordi i del Bernat, aixecant els tres dits enlaire tot dedicant-ho a la Teresa, sens dubte, en el record de tothom i davant dels aplaudiments de tota la gent que esperava la seva arribada.

Encara dóna temps de fer-la petar a la mateixa arribada, adhuc que ja són més de les quatre de la tarda i hi ha gana, compartir amb gent que fa temps que no veus, sempre vé de gust. La Messi ha guanyat en fèmines, és clar ;-)), i en general ha anat a tothom força bé.

Ens trobem tots al bar del Racó, corredors i organitzadors ocupem gairebé tot l'espai del local, però aquests "tercer tiempo" són impagables, ara xerres amb un, ara amb l'altra, etcetcetc... ambient magnífic i entranyable, familiar i distès, tant, que ens hi toquen quarts de nou del vespre quan, nosaltres, toquem retirada. Una vegada més, ha valgut la pena matinar, encara que aquesta vegada no massa, i tornar a gaudir d'un dia entre bons amics, que amb "l'excusa" de la muntanya i unes bambes, hem tornat a compartir bons moments.

Salut.