Aiguafreda (Vallès Oriental)
17'5 kms. - 3h.20'
Després d'un mes mogudet, on ha mancat molt la falta d'entrenament, haguera estat una temeritat prendre la sortida a la Marató de Bcn, com en un principi estava planificada. Segurament l'hagués acabat, però em feia l'efecte de que hauria de pagar un preu molt alt, hi vaig veure que no valia la pena. Em va saber molt de greu, si, però tampoc em veia fent uns kilometrets per la ciutat acompanyant a algú o fent l'ultim trajecte... m'haguera mort d'enveja, de fet, és pràcticament l'única cursa d'asfalt de l'any i és que ara, la Marató de Bcn val molt la pena i una vegada a l'any, ficar-se al mig de més de 15.000 corredors, també em fa gràcia.
Per altra banda també hi havia la Marató de muntanya del Congost, una altra cursa referent encara que no tingui res a veure amb Bcn, però una pena que les dues proves coincideixin el mateix dia, alguns anys, i més d'un, compaginava les dues curses, sense anar més lluny, l'any passat. Espero que aquesta "errada" de calendari, és relativament fàcil moure la data del Congost, es pugui corregir vers altres edicions i que molts poguem poder tornar a compaginar les dues proves, ambdues s'ho mereixen.
I si, vaig dubtar fins el mateix dissabte a la nit, però el diumenge al matí, enfilàvem direcció a Aiguafreda, bé, una miqueta abans, a Can Bellver tocant al mateix Tagamanent, allí vam quedar amb els Campal per a esmorzar-hi i si venia de gust, fer el trajecte fins l'arribada, uns 17kms. tot acompanyant a algun conegut.
No hi feia bon temps, al contrari, molta fresca i gairebé tota l'estona emboirat, que intensificava la humitat i la sensació de fredor, per ara, no convidava massa a posar-se la calça curta i s'hi afegim que hem fet un esmorzar prou correcte, doncs... Però queda molt encara per què passin els nostres possibles objectius de corredors a qui acompanyar, jo penso tenir-ho clar, sinó m'agafa la mandra, potser acompanyaré al Pau, per tant, tenim ben bé tres hores llargues per a veure, saludar i donar un copet a l'espatlla a tot el reguitzell de corredors que van passant per a sota la carpa que ens protegeix una mica del temps encara, que a estones, si està millor a fora que a dins.
Els Messis, són dels primers, abans, ja han passat les màkines de l'Albert Pérez i el Kako, ella, riallera com sempre, ell, l'Alvaro, sembla que avui comença a grinyolar. Una parella extraordinària, plena de simpatia i optimisme que permet sempre, passar-hi bones estones. Tot i això, no podem oblidar que estan en una carrera i ràpidament van per feina. Ella va primera, i a la segona, la mítica Teresa Forn, ja li porta més d'un quart d'hora.
Mica en mica van arribant més corredors, ara més espaïats, ara més agrupats, però sempre a algú a qui saludar i sempre amb l'anècdota d'algun seguidor del blog que jo no conec o recordo i que es dóna a conèixer... sempre fa gràcia.
L'Antolí, que entra a pocs minuts del Manolé, gent jove que están finets i poden donar gas a les cames, molta conya, molts riures i la voll que no falti, i a més, resulta que ara festeja... Antolíííííííí...
La bèstia parda de Sant Sadurní per excel.lència, el Jordi Martí, que està acompanyant a una amiga, l'Anna Valle que acabaria fent molt bon paper en el seu debut, del Jordi, no fa falta dir res més...
El Kintillu, Marc Castejón, vilafranquí de pro i ex-futbolísta que vaig tanir el plaer d'entrenar-lo durant la nostra etapa futbolera i ara enganxat totalment a les curses de muntanya...
El mític Jordi Xaus, incombustible, rialler i sempre possitiu, bon company de viatge quan hem coincidit... mentre van passant Cesc Sensada, el Carletes koala, el Tallaferro Enric Coromines, els fills del Xavi Miquel, l'Issac d'Alpens, etcetcetc...
El Jesús Agudo, un altre ultra-fondista de garanties, gent, on la marató se'ls hi fa segurament massa ràpida, però sempre amb ganes de muntanya...
El germà "guapu" del Pau, en Jordi Sust, en la seva primera marató, no en podia haver triat altre de més dura, però al final sub8h....
El Bernat Sust Farriol, el fill del Pau i la Teresa, també primera marató, una marató molt estimada per la seva mare on sempre hi havia fet bon paper i no cal dir que una de les predilectes per en Pau, ja famós per les seves parades a Can Bellver, el seu pernil, voll i cigaló de ron i entrant sempre dins dels talls... L'Ignasi, l'amo del restaurant, també l'hi ha preparat el seu platet de pernil com al seu pare, tot un detall, que no va dubtar en cruspir-se'l...
El Joan Iborra, prou destrossat i ratllat mentalment, tant, que en Marc Campal decideix baixar amb ell, jo encara mandrós, esperaré l'opció Pau, encara fa fresca i vestit de "carrer" si està més bé...
El Pau no arriba massa més tard que n'Iborra, m'he de decidir ràpid mentre entra directamente al bar on ja hi ha el seu plat preparat, aquest any el gos, no se l'hi haurà menjat el pernil, com alguna vegada ha passat, ni se l'haurà deixat l'encarregat de portar-lo, aquesta vegada se l'ha deixat... ell!!!!!
Tot va ràpid, aquest any no l'hi sobra tan de temps, venço la mandra i em canvio en un tres i no res, de fet, només m'he de treure els pantalons i llestos, anava preparat. Mentre, arriba la Rosa de Sitges i ja hi som... el duel està servit, jajaja...
Arranquem tots tres encara que la Rosa, a les primeres de canvi, para a posar-se els mitjons bé, que de tan ràpid que ha anat, s'els ha posat malament. Ja no la veuríem més, aquest duel, el guanyaria el Pau, així com el del Xeix, que encara no havia passat per Can Bellver, en canvi, podiem tenir la dupla Campal-Iborra a tiro, la gresca estava assegurada.
En un no res ja estem dalt del Tagamanent i ara una dura i llarga baixada ens portarà fins la carretera, creuar el riu Congost i enfilar la Trona. Abans, haurem trobat a l'Yves amb la seva estrafulària parada, el Pau va per feina, però jo la faig petar mínimament amb l'Yves, així com en el següent avituallament amb el X.Coll, on encara que jo no vulgui agafar res em fan prendre quatre ganyips.
Al riu hi ha poca aigua, lluny d'aquell any que es necessitaven cordes, no ens mullem ni els peus, res, corda amunt i continuar pel camí principal. El Pau ja mostra simptomes de fatiga i a més va enrampat fins les celles, "... no m'havia passat mai" diu, i és que sempre falles per on menys ho esperes. Treu tot un arsenal de la motxilla i fot-li Pouuu, jajaja... afortunadament el tram que vé no és massa dur i sembla recuperar-se una mica, l'ibu que li dono també farà el seu efecte... on vas sense ibus????
Avituallament intermig abans d'arribar a dalt, anem per feina i esgarrapant algun minut al crono i és què talla tant just com l'any de les 8h.59'58. Ja som dalt, sempre a la meva roda i jo acoplant-me al seu ritme sempre amb el retrovisor posat, una mica de carena i avall cap a Valldàneu, baixada tècnica i ràpida on ja arrepleguem algun corredor que fa les delícies del Pau, potser en passaríem cinc o sis fins a la línea d'arribada, això, l'esperonava d'allò més.
Deixem la masia al darrera i pugem per la dura pista, empinada i fastigosa, duríssima a aquestes alçades de carrera. El Pau diu prou, miro, i el veig assegut en una pedra recuperant l'alè. No dic res i l'espero en silenci. Ho està passant malament, les rampes el mortifiquen i no hi ha manera d'eliminar-les, el cansament cada vegada s'incrementa i recuperar-se costa molt.
Ja estem a dalt del collet, gir a la dreta i canvia la fisonomia de carrera deixant la pista al darrera i agafant un corriol juganer amb algun "falso llano", encara que el Pau em compra el fet de trotar suaument quan el perfil pica lleugerament avall.
Últim esforç, el terreny torna a empinar-se per tornar a arribar dalt la cinglera, és l'últim tram exigent, ja ho sap, però tanmateix, fa mal. Ens trobem trotant a un ritmet acceptable per a com està el pati, però ara ja pica tot de cara avall, veiem i tenim el poble a tocar, però l'Abuelo encara ens farà fer una ginkama abans de baixar definitivament.
Darrer avituallament, km.39 on hi ha el kariñete de l'Angela, però el Pau ni la veu, i uns metres més avall en Ppong dirigint el tràfic. "Pau, que aquella era la Ppona i aquest és el Ppong..." es tronxa, jajaja...
Ara si, en un quart llarg som baix i continuem avançant a gent, mentre el Pau està eufòric quan avancem a algú, s'oblida de les rampes i de tot el cansament, no em vull imaginar el que deu passar pel seu cap, suposo que un reguitzell d'emocions brutal, íntimes i personals, fins i tot contradictòries... em fa gràcia està al seu costat, amb la sensació de no haver emprenyat massa, jo sóc el primer que no vull massa soroll, mentre, també navego amb les meves cabòries.
Creuem per sota l'autovia, ens espera algú a l'encreuament per inmortalitzar el moment, la mateixa noia que estava dalt del Tagamanent, girem a l'esquerra, no ens veu ningú i caminem una mica per a fer l'entrada triomfal.
Passem per sota el primer globus de davant el Racó, ja dins del passeig, m'aparto i el deixo sol, eps! que jo vaig de pirata. Hi ha una munió de gent a l'arribada, l'speaker cridant d'allò més, ja ens han vist i el Pau comença el repertori de salutacions arreu...
Entrada triomfal, després d'estrènyer la mà del Jordi i del Bernat, aixecant els tres dits enlaire tot dedicant-ho a la Teresa, sens dubte, en el record de tothom i davant dels aplaudiments de tota la gent que esperava la seva arribada.
Encara dóna temps de fer-la petar a la mateixa arribada, adhuc que ja són més de les quatre de la tarda i hi ha gana, compartir amb gent que fa temps que no veus, sempre vé de gust. La Messi ha guanyat en fèmines, és clar ;-)), i en general ha anat a tothom força bé.
Ens trobem tots al bar del Racó, corredors i organitzadors ocupem gairebé tot l'espai del local, però aquests "tercer tiempo" són impagables, ara xerres amb un, ara amb l'altra, etcetcetc... ambient magnífic i entranyable, familiar i distès, tant, que ens hi toquen quarts de nou del vespre quan, nosaltres, toquem retirada. Una vegada més, ha valgut la pena matinar, encara que aquesta vegada no massa, i tornar a gaudir d'un dia entre bons amics, que amb "l'excusa" de la muntanya i unes bambes, hem tornat a compartir bons moments.
Salut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada