Volta a la serra del Picancel

Dissabte, 3 de Març 2012
Borredà (Berguedà)
30 kms. - 7h.


Una bona matinal ens tenia preparada el nostre amic en Joan Iborra, tota una institució en el poble d'Alpens, Osona, gairebé tocant a la comarca del Berguedà. Un coneixedor com ningú de corriols i itineraris, per la majoria de gent, desconeguts, amant de la natura i del bon rotllo, no escatima esforços en organitzar trobades per donar-nos a conèixer el seu entorn. Una organització acurada, no ens fa dubtar ni un moment de ser-hi presents ... no va decebre.

Tenim, amb l'Assumpta, el cap de setmana lliure, i per no matinar tant decidim passar la nit a l'Hostal Cobert de Puigcercós, després de deixar Berga en direcció a Ripoll, per una carretera, que ja fosc, es fa una mica feixuga. De fet, fem cap a un cul de món, hi passa un cotxe cada quan jo que sé, i no hi ha una benzinera a 50kms. a la rodona ... però hi estarem bé, una recomenació del Joan, no pot fallar. Som els únics hostes i estem molt ben atesos pel matrimoni que s'encuida de l'establiment, amb la casualitat de que ell, va fer la "mili" amb un de Vilafranca. Ja va estar liada, compartim sopar i xerrameca, sense tenir res, ténen de tot, fins i tot vénen benzina!!!!


No ens allarguem, que em cal matinar, i després d'una estona agradable, toca retirada. Puntualment, a l'hora convinguda, ja tinc al Joan i al capi Artigas que em passen a recollir per anar al punt d'arrencada, Borredà, a escassos 10' del cobert de Puigcercós. Ja hi ha algú, els de sempre, algun de nou i alguna sorpresa en forma de campió olímpic, es podria dir, encara que va ésser medalla d'argent de bàsquet en les olímpiades de L.A., un bon tipus, l'Andrés Jiménez, campetxano, gens feréstec i també enganxat en això de la muntanya, tot i les seves limitacions físiques que comporta estar tants anys a un nivell tan alt de competició.

Procurem no retardar la sortida i una vegada fet el recompte, emprenem camí, un corriol joguisser que de seguida es torna lleugerament costarut ... bon ritme, bon ambient, però més silenci quan es puja, tothom esbufega a la seva manera. El bo d'aquestes sortides és que l'ofegamenta, si n'hi ha, és curta i tot sovint hi ha reagrupaments, tanmateix, en algun tram, tothom pot exhibir les seves característiques de baixador o el que se les pela pujant.



El primer, és a La Quar, sota el Santuari del mateix nom i que haurem de pujar després de fer l'oportú regrupament. Ningú va estregat, el primer tram l'hem fet prou còmode i la pujada al Santuari no sembla pas compromesa, encara que en Joan ens tenia preperada com a sorpresa, encarar la pujada per la part més dura, aèrea, i aventurera de totes les possibles. Foto de rigor una vegada a dalt i continuem camí.


El proper objectiu és el Monestir de Sant Pere de la Portella, una edificació que es té com a primera referència l'any 997, evidentment una obra prou malmesa però amb una església al costat que fa el lloc molt acollidor. Sembla un bon lloc per a fer-hi una parada i fonda, però fem via més amunt, estem situats sobre els 800m., però busquem el sol més amunt ja que si hem d'estar parats una estona que millor que està al recer i amb l'escalforeta de solet que, encara que no fa fred, el dia no és per tirar coets.

El lloc triat serà Sant Miquel de les Canals, una vegada deixat enrera Corrubies, i per una forta pendent que fa que el grup s'estiri d'allò més. El saber que una vegada a dalt, ara sí, hi farem una bona queixalada, fa tornar l'humor al grupet ... la sortida està resultant magnífica.



No ens encantem, ja que encara queda camí i les hores van passant, ara fort pendent avall, començament tècnic on els baixadors poden xalar de valent. És llarg, ombrívol, dins d'uns bosc prou ofanós encara que tot sec en excés. L'embassament de la Baells el tenim davant nostre, és la nostra propera fita. Corriol per a disfrutar, continuem baixant tenint cada vegada més aprop l'objectiu, arribats a baix toca de nou reagrupar el ramat, estem en una punta de l'embassament, ara tocarà pujar de nou per l'altra banda d'on hem baixat ... començaran els esforços de debò.



Enfilant les canals de Sant Miquel, hom ja esbufega, uns més que els altres, ara és l'hora dels que pugen bé, a un bon ritmet, no massa ràpid però que mica en mica van fent forat vers la resta del grup. La pujada s'em fa feixuga, encara que, qui més qui menys ja va bufant. Un parell de marrades em van la mar de bé per tornar a ajuntar el grup, encara que el pilot davanter, ja deu ser a dalt.

Primer s'arriba dalt d'un collet on en Lluís Soler ens espera, ha fet dracera tot sabent el que li esperava, però una vegada arribats al coll, ens cal continuar a l'esquerra per arribar al Serrat del Migdia, valdrà la pena, les vistes són fantàstiques, a 1.083m., la panoràmica és de 360º. Vilada, l'embassament que hem deixat enrera, el Sobrepuny, Borredà més enllà ... el temps es va enlletgint, però la foto de rigor, no ens la treu ningú.




Encara ens queda una última dificultat i una vegada tornant a estar tots reagrupats al collet, després d'una suau baixada tornem a pujar per un corriol zigazeru, costarut, on la part final és prou esquerpa i bruta abans de sortir a l'exterior des d'on veure'm el cim de la Salga Aguda, punt més alt del recorregut a 1172m., encara que les perspectives no canviïn massa de les del Serrat del Migdia, torna a valer la pena, sobretot després de l'esbufegada final per a fer cim.





No hem de fer massa desnivell per tornar a Borredà, poc més de 300m., però al fer tota la carena, és un puja i baixa constant amb l'agreujant de que comença a ploure, un bon xafaguet que fa més perillosa la baixada. Extremant precaucions i arribats a Salga, canvia el decorat deixant pas a una pista corredora tot ensumant el poble, abans, però un kitkat del Pedro em treu d'un bon "baixon" durant el puja i baixa de la carena.

Últim tram per enllaçar de nou amb el camí de sortida, la pista es torna a convertir en el corriol joguisser, ara de cara avall, aprofitant la gent per a cremar els últims cartutxos arribant a Borredà, ja estic recuperat i encara arribo al final de la jornada amb prou bona cara. Ja ens esperen l'Assumpta, l'etern Massa, l'Artigas i el Píjaru, una cerveseta ràpida mentre arriba la resta del grup i de pet cap a un dinar de bandera.



El lloc triat, és el refugi de Puigcercós, uns metres més amunt d'on havíem passat la nit, està tot encarregat, estem sols i ja ens esperen més enllà de les quatre de la tarda. Em penso que no hi cap baixa per a dinar, jajaja... Les menges de 1a., qüalitat i qüantitat, un poti-poti des d'amanides, arròs, peus de porc, xipirons, conill ... no va faltar de res, ben atesos i ben servits, digne de cloure una jornada com Déu mana.



Agrair en aquest cas al Joan per haver muntat aquest "tingladu tan estupendu", i a la resta per la companyonia, i fer-nos passar una jornada per a recordar, per uns paratges, que per un servidor, éren prou desconeguts i que a partir d'ara, ja hi haurà un raconet més del nostre inmens atles, que podrem dir ... jo ja hi he estat.

Salut.

Botifarunner

Diumenge, 26 de febrer 2012
20'6 kms. - 2h.27' 29
La Llacuna (Anoia)



Enguany, tenia mal amanit poder participar en aquesta clàssica cursa de muntanya de La Llacuna, el motiu? quan es van obrir les inscripcions no pensava pas poder estar bé per córrer degut a l'operació de clavícula i conseqüentment no m'hi vaig inscriure. Però tot ha anat molt bé i molt ràpid i si la setmana passada ja debutava en la marató de Campdevànol, ara em delia per a no poder córrer a La Llacuna, tot i que al cotxe, hi porto "el traje de guerra" per si... De totes formes ja ens tens cap allà, doncs si no es pot córrer, animarem a la tropa, els esquellots ja estaven a la motxilla.

Una vegada allà, moc cel i terra per aconseguir un dorsal, però sembla que l'organització no està pel tema. Hi ha molts coneguts, de Vilafranca i d'arreu, molts hem compartit aventures, la plaça es va omplint i el reguitzell de coneguts aumenta. Estic de sort, la veu ha corregut i un noi em cedeix el dorsal de la seva xicota que finalment ha estat baixa. Bien!!!!, amb el vist i plau de l'organització, podré córrer, encara que no figuri el meu nom i corri amb nom de dona ... tan se val, la qüestió és estar a la línea de sortida.



Encara la faig petar amb els Koala's, ja dins el calaix de sortida, que no es volen perdre aquesta cursa per res del món, eps!, que vénen de Manresa en BTT!!!! el Raul, la Mireia, els germans Sella, etctecetc... amb els companys de Fondistes, amb l'Enriccb, l'Eiger, amb el Jordi Ollé, el Joan Torrents i el Pau Llopart dels castells, amb els de Correm per la Terra, amb el David i el Siscu de l'UEC Anoia ... ufff!!! no paro de saludar gent, hi ha molt d'ambient i aquest any el temps acompanyarà, l'any passat dalt del Puig Castellar i queia aigua neu!!!!




Un coet dóna la sortida, una sortida rapidíssima ja que és en baixada, curta, però suficient per al primer km. ja treure la llengua. Uns metres amb l'Enriccb, de seguida li perdo l'estela, intento seguir als Koala's, sobretot al Raul amb la seva barretina que se'l veu de lluny. Em passa i s'en va, el Pau Llopart, vaig fent la goma amb el Jordi Ollé, tots anem buscant una situació còmode dins la cursa. Una cursa prou dura, amb uns +935 en 20kms., amb tres pujades importants encara que curtes, però un circuit prou trenkacames, com per a morir-hi en l'intent.

Una nova oportunitat per a veure on estic després d'unes sensacions prou bones a Campdevànol, això sí, amb el dipòsit prou buit per a notar el desgast més aviat del que un voldria, però avui, eren dues horetes llargues i pensava arriscar una mica més, sobretot a les baixades, a les pujades pensava defensar-me com sempre, encara que aviat veuria que no seria així.

Pujant hi pateixo més del compte, bé, patir, no massa, però avanço ben poc. Vaig perdent la barretina del Koala's, del Pau Llopart ni rastre i el Jordi Ollé, ja m'està passant a les primeres de canvi. Espero la baixada per a recuperar posicions, però ja veig que avui no serà el meu dia. Si, a la primera baixada, prou tècnica pels que no hi estan acostumats, premo el gas i avanço força gent, però aviat veuré que la distància que els trec a la baixada m'és insuficient quan tornem a pujar.




Tornem a passar pel poble, km.5-6 per tornar a pujar Cuitòria amunt. Corriol amable, essent amb poc desnivell per a trotar-hi bé, però en el meu grupet la gent camina ... compro, una compra miserable. Alterno amb el Jordi Ollé, ell puja, jo baixo, però com deia, és ell el que em guanyarà la partida. Jo a la meva, resignat a la meva sort patint el mínim i anar sumant kms., apretant una mica més a les baixades comprovant que no tinc molèsties i que puc córrer bé, el perfil no presenta cap tram compromès.

Tornem a baixar, torno a avançar gent, ja encarem la desena de kilòmetres en un punt amb prou ambient, corriol joguisser, gir brusc a l'esquerra i amunt una altre vegada. Vaig recordant el circuit i no m'en porto cap sorpresa, al contrari d'alguns corredors, novells en la prova, que no s'esperen algun tram sobtat i maleeixen els òssos.


Jo maleeixo els inevitables trams de pista, ja en sabeu que no som massa amics, no n'hi ha massa, però els que hi ha ... me'ls prenc amb calma. La cursa avança, apunt de creuar la carretera per encarar l'última pujada, curta en el seu tram final, però ja fa estona que el perfil pica amunt.

Aviat hi cauran la quinzena de kilòmetres, el dia avança i la calor comença a apretar, un nou contratemps, ja que en aquesta zona i fins el final, l'ombra serà més aviat escassa. Deixem enrera la carretera i ara si que encarem, l'última pujada, el punt més alt de la cursa, el Puig Castellar de 945m.



Abans d'encarar els últims 100m. per a fer cim, una caravana destartalada, un grup amb disfresses i una música a tope, ens encoratge per afrontar el darrer esforç, es nota que per a ells, el carnaval, encara és vigent, encara que tres bombers que volten per allà possiblement els hi cridin l'alto.

Cim, La Llacuna, el que és el mateix, la línea d'arribada, sota els nostres peus, ja falta poc, ara si, tot baixada tret d'alguna "trampa" al final de tot. Petit recés a l'avituallament i avall. Pista ampla, molt pedregosa, feixuga, però de cara avall, on encara que no hi tingui cap objectiu establert, sembla haver-me revifat una mica. Coincideix en un petit tram de bosc, les últimes ombres del recorregut, quan em topo amb en Dani dels Correm per la Terra, estès a terra amb un fort esguinç, hi ha un altre corredor mòbil en mà, així que després d'interessar-me pel tema continuo camí.

Darrer avituallament a manca d'un parell de kms. que s'agraeix per entrar en un terreny lleig de nassos, pel mig d'una rierota, ampla, seca, pedregosa, plena de ziga-zagues ... s'enganxa. Deixo enrera la trampa en forma d'una pujada d'uns 50m. però que a aquelles alçades fa prou mal. Ja entrem a la part de dalt del poble, asfalt, cara avall, tornem a creuar la carretera per enfilar els carrerons que ens portaran a la Plaça Major, punt de partida dues hores i vint-i-set minuts abans, glups! onze minuts més que l'any passat ... no m'esperava tant i per darrera de gent impensable fa uns dies.





A l'arribada no hi tiro coets, veig que tinc les cames per "l'arrastre" i que m'hi tinc que posar de seguida si vull sortir-ne viu dels reptes que m'esperen enguany, que encara que no siguin els de l'any passat, també mereixen un respecte enorme. Sóc conscient de que al Març patirem, a l'Abril ja estarem millor, al maig afinarem i al juny i juliol disfrutarem de valent, però abans toca això, és el que té començar de 0, persistirem per a tornar a disfrutar ...

Salut.

Marató hivernal de Campdevànol

Diumenge, 19 de febrer 2012 - 7h.02' 43
Campdevànol (Ripollès)





De fet, fa un mes i un dia de l'operació de clavícula i altrament pot semblar un xic temerari afrontar una marató amb una certa exigència en tan poc espai de temps. Segurament ho és, pels sols fet de no poder minimitzar el risc a 0, però diguem que em conec una mica i avui, més que mai, extremaré les precaucions, i avui, més que mai, l'únic objectiu de cursa és acabar sa i estalvi i poder tornar a començar una temporada que s'ha vist estroncada per aquesta inoportuna patacada el passat 7 de gener. Per altra banda, el meu estat atlètic està molt lluny d'un mínim estat de forma exigible per una prova d'aquests tipus, però per altra banda, penso que puc entrar dins el temps límit de 8h.




El retrobament amb els companys de "sempre" és inevitable i hi coincidim prou coneguts. Un cafetonet al primer bar que obre ens fa entrar una mica en calor ja que la temperatura a fòra és de -5º!!!!, no hi tenim massa temps i fa mandra tornar a fora, però l'hora de la sortida ja és propera i toca anar a la línea de sortida.

Un mini briefing serveix per donar pas al tret de sortida i com sempre la gent ja en surt esperitada, ni el JBallesta, ni el Vikingote, ni el Chomolungma ... ningú compleix la paraula de sortir amb tranquilitat, com havien dit, però com que ja ens coneixem, no m'els vaig creure en cap moment i en tenia la certesa de que quan sonés el tret de sortida ...

El fred inicial dura pocs minuts i de seguida entro en calor. La sortida ràpida ajuda i a part d'una pujada inicial encara dins el poble, de seguida agafem un camí prou planer i ample perquè la gent ja premi l'accelerador. El Jardinero arriba a la meva alçada i abans d'acomiadar-se la fem petar uns metres, mentre, mica en mica, la cursa va posant la gent al seu lloc, alhora que el dia es va aixecant i el solet comença a fer acte de presència escalfant un ambient gèlid entre rierols absolutament glaçats.


Comença la pujada on coincideixo amb en JXaus, a més tenim a la vista al Chomolungma, per tant ja vaig veient que tindré bona companyia, encara que en diferents moments tots tres anem fent la goma, tot i que sempre amb l'alma mater de l'Emmona com a capdavanter. Alternem alguna baixada tècnica, curta però prou perillosa per el meu estat ... extremo les precaucions, no val a badar.

A punt de fer el primer cim, La Covil de 2.000m., ara hi estarem força estona bordejant aquesta alçada, baixant al collet i pujant als cims següents, un trencacames terrible amb uns pendents prou seriosos. Tots tres fem la nostra, arribo a l'avituallament i en Chomolungma, marxa, jo arrenco i arriba en JXaus, així faríem durant molta estona.

Les vistes des de dalt dels cims són espectaculars, a la dreta Planoles i el Puigmal i més enllà la serra del Cadí, a l'esquerra un Pedraforca amb tot el seu esplendor. Continuo esbufegant a les pujades, veient més enllà la filera de corredors iniciant el següent cim, a les baixades, ja sense dificultat, per un prat alpí corredor, continuo deixant-me anar sense arriscar en cap moment.


Després de La Covil, encarem el Costa Pubilla, el punt culminamt de la serra del Montgrony, 2.055m., que no per més desconeguda, és menys vistosa, un autèntic descobriment, encara que hi hagi força tram de Bastions, una cursa que mica en mica va agafant embranzida. Em recorda tot plegat l'Emmona, amb la primera part de cursa, a força alçada i la segona ja baixant de cota per corriols i boscos fins arribar a meta.





I segueix l'Emperadora de 1961m. i el Pedra Picada de 2.010m., abans del qual ens informen en l'avituallament que ja és l'última pujada forta de la jornada. Avituallaments ben posats i amb el necessari pel corredor amb la sensació de que amb poca cosa es pot muntar un esdeveniment d'aquests tipus, un jeep ben carregat i amunt amb quatre o cinc voluntaris a col.laborar per la causa, així pràcticament en cada punt, eppppssss!!!!! que no vull dir que no hi hagi moooooltes hores al darrera, moooolta feina i que es necessiti mooolta gent, però la sensació és aquesta, per tant les meves sinceres felicitacions.

Ja deixem la serra del Montgrony, l'hem feta gairebé en la seva totalitat, i un ràpid, tècnic i vertiginós descens ens farà perdre alçada en un tres i ni res. Continuem fent la goma amb el JXaus, en Chomolungma ha marxat a l'última pujada i encara que no pot estar massa lluny, li hem perdut el rastre, encara que s'ens afegeix un nou membre, desconegut per a mi, en JAAranda.

De nou un avituallament al km.24, encara que em penso que portem uns 3kms. de diferència, bé, ja ho veurem al final, però no concorde el que diu el gps amb el que diuen les gràfiques que hi ha als avituallaments. Ens diuen que queda una última pujada encara que menys costaruda, que de seguida planeja a la dreta per endinsar-se novament dins el bosc que ens durà, al cap d'una bona, estona al Santuari de Montgrony.

Procuro no perdre massa temps i busco un ritmet constant per encarar la pujada, és veritat, no és massa dura, pocs metres enllà planeja i ens endinse'm al bosc. Tram corredor, però amb la poca benzina que porto em limito a perdre el menys temps possible, encara que el fet de que no m'avançi ningú m'indica que tampoc vaig tan malament encara que sóc conscient de que estic al furgó de darrera la cursa.

Ensumo Montgrony, després d'un nou avituallament i creuar un rierol totalment glaçat, m'és familiar un tram amb una barana de fusta, la recordo perfectament de l'Emmona, encara que aquella vegada era ben de nit i en aquells moments fins i tot i vaig tenir una bona crisi, potser per això, recordava la barana de fusta, sabia que tenia el Santuari a tocar. Efectivament, sortim a un prat que ens permet veure l'església de Sant Pere de Montgrony, una imatge de postal que malauradament no vam poder gaudir-la a l'Emmona, m'han atrapat tres Diedre, enfilant les escales que ens porten al Santuari, passem per sota l'arcada i de nou ... avituallament, el millor, amb una xirinola de por, gent jove amb ganes de gresca i l'Assumpta tirant fotos a tort i a dret.





Moment per a respirar un xic tot esperant en JXaus i JAAranda i fer-la petar un moment amb l'Assumpta per dir que tot anava ok. Penso veure el km.29, per tant ja li tenim gairabé el peu al coll, i si a més és més curta ... el meu gps continua marcant uns tres kms. menys. No m'hi vull encantar, ja començo a estar cansat i vull acabar com més aviat millor, així que tiro avall esperant que els meus acompanyants no tardaran en agafar-me.




Iniciem un nou tram amb una nova baixada tècnica, però ja noto que les meves cames ja no estan per a massa òrgues, per tant els meus dos companys m'enxampen sense esforçs. Jo estic per a tirar la tovallola, però un corriol prou entretingut encara em fa apretar les dents i procurar no quedar sol, però "la suerte está echada", serà qüestió de minuts que el grup dels tres components es trenqui, i serà amb certa pena per part meva.


Ara un corriol prou feréstec, pelat, sec i a aquestes alçades prou costarut, fa que definitivament plegui veles i deixi marxar als meus companys, ja no els veuria més. A partir d'aquí llei del mínim esforç, controlant que no vingui ningú més pel darrera i procurar no patir en excés. Després de l'últim avituallament, fem cap a un turonet amb una creu, ara ja veig el poble als nostres peus, ja ho tinc, es pot dir que prova superada però que deix en evidència la meva baixa forma física, que per altra banda, no podia ser d'una altra manera.

Ni tan sols el fet de la lluita per baixar de les 7h. m'esperona i em dedico més a gaudir de les vistes i de passar el video de la cursa, com ja he dit, per mi, la germana petita de l'Emmona, també amb dues parts ben diferènciades. Pista asfaltada, ziga zagues, encara hi veig al JXaus, encara que de seguida es fa fonedís. L'Arribada em recorda Zegama amb la pista encimentada i entrant al poble per uns forts pendent abans de creuar la carretera. Encara hi camino una mica per sota unes voltes quan no em veu ningú, em reservo per l'arribada, jajaja... ara si, últims metres i sorpresa, n'Eudald, el parent de l'Abuelo, m'enxampa sobre la línea d'arribada, per badoc, jajaja...





Entro una mica despistat i no veig a ningú, bé em costa reconèixer a l'Assumpta, però està molt ben acompanyada per en Lluís Planagumà, en Cesc Sensada i la campiona Olga Manko i la seva parella, que no han volgut marxar sense veure'm arribar, epss!!!!, bon detall ;-)) La fem petar, bona gent, gran detall ... ens espera una bona botifarra i un sortidor de cervesa, per tant després de canviar-me i de veure arribar als últims participants, donem la jornada per acabada amb molt bon regust de boca, això sí, després de comprobar que la clavícula està bé, cal entrenar de valent per la temporada que ens espera.

Ho continuarem explicant, després d'aquesta gran cursa, una cursa cientoxciento recomenable, l'any que vé hi procurarem tornar-hi, espero que en millor condicions i amb el desig de poder-la disfrutar en tota la seva essència, de moment avui un bon tastet per a començar l'any, amb l'esperança de poder-lo readreçar.

Salut.

Compte enrere

Dimarts, 6 de febrer 2012
Vilafranca del Penedès (Alt Penedès)


Tot just demà farà un mes de la trencada de clavícula. El temps passa ràpid i més si en aquest temps, ja he passat pel quiròfan, les cures diàries, passo els controls que pertoquen i ja he començat la recuperació. M'operaven el 18 de gener i l'endemà ja em volien enviar cap a casa! ells mateixos van veure que es precipitaven un xic, o van veure la meva cara de peneta i al final em donaven l'alta el divendres 20, la ferida encara supurava i em van avançar el dia de visita pel dimarts 24.


Amb pocs dies la ferida millorava, s'anava assecant i acabant de cicatritzar, per tant, control satisfactori i una nova data, el dimecres 1 de febrer, es convertia en el dia per a treure ja els punts, una quinzena penso.
Abans, el cap de setmana 28-29 hi havia la festa dels 10K de Vilafranca, aquesta vegada molt a contra cor, em tocava mirar els "toros" des de la barrera, tot i que, ho he de confessar, m'ho vaig passar bomba col.laborant en alguna petita tasca i seguint la cursa per a tota la Vila.


La ferida quedava al descobert, un dia de precaució encara tapada i ... jueguen!!!! ostres, un bon tall, vés a saber quina remenada hi va haver-hi per allà dins. El que és segur és que hi ha una bona placa i uns quants claus, jajaja... El dimecres treuen punts i el divendres 3, primer dia de recuperació on em troben d'allò més bé amb molta mobilitat al braç, avui el segon, etcetcetc... amb el proper dia 22 a la vista i com a visita definitiva on segurament ja em donaran l'alta del tot. Hauran estat uns quants dies, però amb la impressió d'haver estat tot prou ràpid i a més molt ben tractat i atès.

Si, ja he anat a córrer, 14 kilometrets per Olèrdola, tram fàcil, 0 tècnic, +300, ca-co, les cames superpesadíssimes i acabant bastant desanimat, no em pensava estar tan malament ... el millor, que no he notat molèsties al fer el moviment del braç. A l'horitzó salvar el mes de març i més a curt termini i un petit somni, poder salvar Campdevànol. Persistirem.

Salut.