Canigó

Dilluns, 12 d'agost 2013
Vallter (Ripollès)
55 kms. - 16h.

Diuen que a la tercera va a la vençuda... cert, però també és cert, que ens ho va fer gruar, de principi a fi, després de dos intents fallits per a diferents motius, encara que el principal, era el de no saber on anàvem. En el tercer no es podia fallar, havia de ser el dia, sinó s'hauria de posposar per vés a saber quan, però no va ser fàcil i de bones a primeres els entrebancs, s'anaven succeïnt.

Però anem pel començament de la història, la història d'un cap de setmana inoblidable per a molts i molts motius. Un cap de setmana que rebíem com a convidats la Marta i en Toni, neguitosos per a veure un assaig de castells, un assaig de veritat, encara que a plaça, a Mataró, ja havien estat testimonis de la nostra magnífica Torre de nou. A més de l'assaig habitual del divendres, coincidien amb la diada del Figarot on una vegada finalitzada, el ball, la gresca i la bona companyia, estava ben assegurada a la Rambla.

Com a bons amfitrions, ja vam buscar una agenda ben atapeïda per els nostres convidats, per en Toni, molt més escalador que caminaire, li tinguérem preparada una sortida amb la Martuckli i el Moi, castellers i escaladors, a Montserrat. Per la Ket, una sortida d'excursionistes per Olèrdola, amb la germana de l'Assumpta i la seva parella. Una vegada acabats la primera part dels "actus" i després d'un bon dinar, cuinat i sevit per l'Assumpta, en Toni ens deixava per a d'altres compromisos, mentre la Marta, l'Assumpta i jo començavem anar a plaça. Diada culminada per un assaig de Tres de Deu podent-hi col.locar sisens. Soparet al Purgatori i a pasar una bona estona a la rambla entre riures, beures i una mica de ballaruca, la bona estona estava garantida, encara que va costar arrencar i recordo finalitzant pel carrer de casa tots tres ben agafats.

El diumenge, molt més tranquil, relax a la piscineta de l'Olga, un bon dinar i poc soroll perquè, no em feu dir ni on ni perquè, decidim amb la Marta tornar a intentar el Canigó. Novament mano-mano, amb la lliçó ben apresa de l'última vegada que també vàrem haver de recular, però amb molta feina feta per a la propera ocasió. No podíem fallar, teníem previst sortir com sempre de nit i que s'ens comencés a fer-se de dia en el lloc que ho havíem deixat l'última vegada, la segona part, la desconeguda, ja ens hi ajudaria la claror del nou dia, encara que en portàvem prou referències per no tornar a errar.

La muntanya no ho posa mai fàcil, i ja en el viatge d'anada cap a Vallter, hi tenim problemes al cotxe que ens fa recular i haver d'anar a Campdevànol per a fer-hi el canvi. Tot el temps que intentàvem guanyar, d'entrada, se'ns anava a norris, sort del bon humor de la Marta, encara que de la primera intenció de sortir sobre la una de la matinada, una vegada superats els primers entrebancs, a quarts de tres, iniciàvem la marxa des de, com havia sigut la intenció de sempre i mantenint la ruta original... Vallter-Canigó-Vallter.

Iniciem el recorregut al pàrquing de les pistes de Vallter tot enfilant la Portella de Mantet i agafant el camí clàssic d'aquesta travessa que porta al Canigó i que, el primer dia no vam ni ensumar, i al segon, tampoc vam ser capaços d'ensurtir-nos-en. Aquesta vegada fins a Pla Guillem no hi havia d'haver problema, ja que en el segon intent va ser, de dia, fins on vam arribar, feina feta per a no perdre-s'hi, ara, de nit, per un camí de bon fer i ben fresat. Després de les Esquerdes de Rojà, enfilem el nostre primer objectiu entre la xerrameca que no ha parat durant tot el trajecte en una nit fantàstica, poc freda i sense vent.

A Pla Guillem, en l'horari establert, hi fem una parada tot aprofitant la sortida del Sol, moments en que no et sap greu, l'haver empalmat o l'haver-te aixecat en unes hores intempestives. Un petit mos i una consulta als apunts per afrontar, ara sí, una ruta que no havíem trepitjat abans però que ambdós, n'estàvem segurs de què no podia tenir-hi massa complicació.

Ara tenim tres opcions per a continuar el camí, a l'esquerra, corriol i mooolta pista cap a Marialles, recte, també fas cap a Marialles però per un altre itinerari, i a la dreta, direcció NE, tot cercant els lloms del Pic dels Set Homes. Aquesta és la nostra ruta deixant la primera opció per a la tornada, on des d'aquest punt tornarem a desfer el camí d'anada fins a Vallter.

La pujada als Set Homes, no té complicació, camí fresat, ben marcat i en el que vas guanyant alçada ràpidament, pot recordar una mica la pujada al Taga des de coll de Jou, per exemple, una mena de km vertical que et permet disfrutar dels primers raigos de Sol que, a la nostra esquena, comencen a escalfar els cims de Gra de Fajol, Bastiments, Pic de la Dona... alguna mini-parada per veure que tot està en ordre, i en no massa minuts, ja ens plantem dalt del cim.

Pic dels Set Homes, 2.661m. i unes vistes del Canigó espectaculars, on la Ket ja comença la seva tasca de mentalització, ara, fins a assolir-lo, el Cim que hi venim a fer, es mostrarà espectant i desafiant posant a prova les nostres capacitats, a la Marta la veig preparada pel repte, s'el mira fit a fit, fins i tot, penso que hi parla, quin rebombori hi ha d'haver dins el seu cap després de l'accident, avui, hi ha d'haver un abans i un després i tanmateix, el fet de posar-hi la primera pedra vers el repte de la CCC, sobretot en l'aspecte mental.

Continuem per la carena direcció al Puig de Rojà, ara el camí ja no és tan evident, les marques han desaparegut i tan sols alguna fita, trossos de corriol mig erosionats i la nostra intuició cercant la direcció correcte, ens portaran a bon port, tenint sempre de referència el gegant, encara allà al fons. No hi ha dubte de que en aquest tram, de nit, haguérem tingut moltes dificultats, segurament, el tercer intent hagués tornat a ser un fracàs.

Novament una munió de pedres dalt d'un turonet, no hi ha cap nom, tampoc al Pic dels Set Homes, però decidim, per unanimitat, de que ja estem al Puig de Rojà, 2.724m. Arribar-hi, no ha estat fàcil, el camí no era evident, ens hem separat i cercat el camí entre algun arronsament de celles i cares sèries, amb la por al cos de tornar-la a cagar, jo no les acabava de tenir totes, però la direcció, anant girant cap a l'esquerra, com si tanquéssim un cercle, i la referència del Cim, cada vegada més aprop, m'hi convidava a confiar-hi, la Marta, sense dir massa cosa, no ho acabava de veure clar. La principal referència de que anàvem pel bon camí, els Gorgs del Cadí, encara no els havíem vist per enlloc.

Ara ens enfrontem a una baixada prou tècnica, amb molta pedra i amb una forta pendent que no convidava pas a l'optimisme, ans al contrari, els dubtes anàven creixent i la serietat anava augmentant. Tornem a intuir alguna fita, alguna senyal molt antiga i algun corriol que s'ens insinua, tot, per anar a parar a un collet, novament, amb una pila de pedres espectacular. Sense saber-ho, i sense haver-hi cap rètol, estem a la Portella dels Tretze Vents.

Sabem que hem de continuar "girant" a l'esquerra, encara que un parell de puja i baixes, aparentment sense sortida, ens torna a fer dubtar. Vaig a investigar, mentre la Ket estic segur que comença a recordar els avantpassats de molta gent, però abans de que m'ho pugui dir, li esclato el crit de... salvats!!!!!

Sota els meus peus ja hi veia els Gorgs del Cadí, no hi havia dubte, tan sols calia desfer una última baixada, sí, també tècnica, descomposta, amb blocs de pedra, però ara amb el premi de que una vegada abaix, tan sols calia pensar en fer cim per un traçat ben marcat i sense estar pendent de buscar el camí correcte.

Tornen els somriures i bon humor, ara tothom tenia raó, però el fet era de que estàvem en el camí correcte, tanmateix, hi havíem estat sempre, encara que sempre dubtant degut a la mala i/o nul.la senyalització. Aprofito la parada, ja al costat d'un dels llacs, per a posar-me d'estiu ja que pinta caloreta durant el dia, la Marta, ara ja molt més aprop del Cim, el torna a mirar, diria que visualitza el que pot ser  el fet de conquerir-lo i deixar tancades algunes portes, alguns dels papus que tots portem dins.

Travessem entremig dels diversos llacs seguint les fites, fins enllaçar amb el camí que porta al Canigó provinent de Marialles, arriba l'hora de la veritat, després de deixar enrere tots els entrebancs, comencem a enfilar un corriol que va guanyant alçada, que les seves ziga-zagues el va cargolant. Jo intento donar conversa per a distreure i foragitar algun fantasma que encara hi pugui rondar. La Marta m'ensenya i em torna a explicar l'accident, ara farà més d'un any, a l'hivern, amb en Toni, on un mal pas la va portar a estar una llarguíssima temporada en un cul de llit i sense poder caminar.

A la font, acabem d'omplir d'aigua abans d'encarar la xemeneia, la Marta comença a dubtar, però li dic que si ella no puja, jo tiro enrere. És un itinerari prou transitat i anem coincidint amb gent que baixa i d'altres, davant nostre, que també hi pugen. Penso que això la pot tranquil.litzar i sense dir res comencem a emparrar-nos ximeneia amunt, jo marcant-li tots els passos i sense deixar-la ni un moment i si cal, hi fem una petita parada.

A vint metres del Cim, potser la part més dreta, la part final que hi requereix una petita grimpada, torna a dubtar i proposa tirar avall, ho està passant malament. No compro, Ket, tan és tirar ara avall, que 10-20m. més amunt i hauràs fet el Cim, aquesta gent de davant nostra, aquesta que veus aquí davant... ja són dalt. M'ho compra, i en un moment arribem a dalt, ens abracem i la felicito, però ella no hi és, no hi ha cap alegria, no s'ha disfrutat, asseguda aprop de la Creu, comença a plorar.

Estic al seu costat i prometem no pujar-hi mai més, per uns moments dubto que hagi estat el correcte estirar-la fins dalt, però imaginava que li era necessari, que li aniria bé tancar un cercle, unes pors, una porta, que es va obrir aquell fatídic dia de l'accident. Per altra banda, un pas de gegant mentalment vers la CCC, demostrant-se a si mateixa, de que pot vèncer les seves pròpies pors i la falta de confiança que també es generen en una Ultra d'aquestes característiques, més, quan hi particípes per a primera vegada.

La deixo una estona en la seva intimitat, mentre jo volto una mica pel Cim, molt concorregut, amb una fauna diversa, des de l'excursionista experimentat, al dominguero de torn, poc preparat i equipat per a fer-hi un cim de 2.786m., i sí, hi deixo també la corresponent cinta de la #sempre3a. Quatre fotos més, ara ja amb una Marta més serena, però estant més pendent de la baixada que li espera, que de res més. No la presiono, la feina ja està feta, només cal desfer la canal i l'èxit ja serà total, quan ella estigui preparada tirarem avall.

No tarda gaire a donar-me l'ok, organitzem la baixada, jo davant indicant-li cada pas i no deixant-la ni mig metre. Dubta, s'ho pensa, hi reflexiona i comencem a tirar avall molt a poc a poc amb l'ajuda d'algun forestal francès que està dalt del Cim.  De tan en tan, una petita parada per a recuperar un cor revolucionat i per deixar passar alguns que encara pugen. De mica en mica anem deixant enrere els passos més compromesos i fa gràcia veure com va canviant la fesomia del rostre a mida que "el perill" va desapareixent.

Una vegada a la font, ja es veu les orelles, i ara sí, que l'objectiu es pot considerar assolit del tot. Ja hi torna ha haver-hi rialles, ja la veig tornant a manar, que si això aquí, que si això allà... torna a repassar, segurament per última vegada cada racó d'aquell fatídic dia, segurament per ja enterrar-lo del tot, encara que tanmateix, aquestes coses no s'obliden mai.

Anem tirant avall, ara direcció a Marialles i deixant els Gorgs a l'esquerra, per un camí fresadíssim i que no té pèrdua, tot passant per un altre punt determinant d'aquell dia, una mena de refugi, ara en estat ruinós i que hi té prohibida l'entrada, d'on la van treure en helicòpter, m'ho explica i ho torna a reviure, suposo que ara amb satisfacció de veure que tot va acabar bé, a partir d'ara, les converses fins a Marialles ja van per una altra banda, sempre interessants i que permeten passar els kms. i el temps d'un llarg tram que ens ha de dur al refugi, on la Marta, hi espera menjar quelcom.

Però no hi ha sort, la cuina està tancada, tot i que no treu que hi caigui una cerveseta i alguna cosa per picar mentre a fora, es comença a tapar, i a la llunyania, comença a tronar. No ens hi encantem i prenem ràpidament la pista que ens ha de tornar a portar a Pla Guillem i des d'allà desfarem el camí d'anada fins arribar altre cop a Vallter.

Sembla que anem esquivant la tormenta, que anem direcció a una petita clariana, però després de deixar la pista i pujar per un corriol, comencen a caure les primeres gotes. Unes gotes que van aumentant en intensitat i que fan que ràpidament treiem els impermeables. Abans d'arribar a un collet, amb una Marta ja cansada, comença a pedregar, les coses es tornen a girar, quan al fons del coll em sembla veure una pila de pedres descomunal. No ho dubto, m'adelanto, només demano que no sigui una trampa, una d'aquelles fites gegants, de vegades la vista enganya i en la situació d'ara, pot ser fàcil equivocar-te.

Quan hi arribo, hi dono el tomb tot cercant una entrada... bingo!!!! una porta de ferro tancada amb un cordill que ràpidament trenco amb un cop de peu a la porta. Estem salvats, una cabana de pedra, segurament de pastors, que degoteja una mica d'aigua a mida que va passant l'estona, però que ens serveix per a poder tornar-nos a canviar d'hivern i aixugar-nos una mica. La pedregada, no massa intensa, pot fer baixar la temperatura dràsticament i cal actuar ràpid.

En uns minuts entren uns nanos a la cabana, ens mirem amb la Ket i quedem esturats, semblava que en aquell cul de món, no hi existís ningú més. En són una bona tropa, quatre mainades i quatre grans, tots familia, tres generacions que m'han vist entrar amb el meu impermeable taronja, dins la cabana, ells també han pensat... estem salvats!!!!

Els fets es succeeixen ràpidament i encara la familia Telerín no està aposentada a la cabana, gairebé no hi cabem tots i ens hi fan fora, un dels seus components descobreix el refugi de Pla Guillem amagat darrera un turonet i a dos minuts d'on ens trobem, ara sí, un refugi mínimament correcte per a casos com aquest o per a pernoctar-hi una nit, una taula, foc a terra que conseguim encendre fins que el fum gairebé ens mata, i al costat, un espai per a poder-hi dormir. Tots, ens hi traslladem de seguida.

Amb la calma, les presentacions pertinents, de la Garriga, d'Olot... ens ofereixen menjar amb un pa casolà i embotit, ens hi conviden a dormir tot deixant-nos alguna flassada, però el meu cap només pensa en sortir d'allà. Són les cinc de la tarda i estem a tres hores llargues del cotxe, però a fora no para de ploure i ja veig dificil arrencar a la Marta d'allà dins si no para ràpid i surt un bon Sol.

Per sort podem contactar amb l'Assumpta i en Toni, hi ha cobertura, més que res per avisar-los de que el tema s'allarga i estem a l'espera de poder tornar a sortir. Però els pronòstics no són massa bons i el Toni ens avisa de que la pluja continuarà algunes hores més. Estem en contacte, mentre trec el cap a fora i m'arribo fins a la pista que havíem fet de matinada, per acabar-me d'ubicar i per a valorar la situació.

No pinta bé, encara que ara no plou massa, però sembla que no sigui una simple tormenta que en mitja hora ja ha passat, jo m'hi veuria en cor, a més a les Esquerdes de Rojà, hi tenim un altre refugi per si torna a complicar-se la situació, però, precisament, a les Esquerdes hi veig una bona enfarinada segurament a causa de la pedra... res, en mitja hora, s'haurà desfet, intentant convencem.

Torno al refugi i la Marta ja ha comprat el vot dels nostres companys tot rebent-me amb un ".. no sortireu, oi?", ja veig que no tinc res a fer, penso que ni contesto, i deixo anar un somriure tot cercant la mirada trapella de la Ket. M'hi conformo, i compro, cert, el que havíem vingut a fer, el Cim, ja ho hem assolit, ara, que ens vinguin a buscar.

El que veig és que és una bona putada per en Toni, nosaltres baixarem a Marialles, per on hem vingut i continuarem pista avall fins a trobar-nos-el, això no és cap problema, però ell haurà de passar a la banda de França per la Collada de Tosses, Puigcerdà, BourgMadame i Villafranche de Conflent. Anem mantenint el contacte des del refugi per a concretar una mica més els horaris i definitivament, acordem que sobre les vuit del vespre, nosaltres dos començaríem a tirar avall xino-xano, ja que ell, més aviat de les 10-11 de la nit no hi apareixeria.

Mentre, a dintre el refugi, aprofitem per a fer-hi una capcinada mig cargolats en un banc encimentat al costat del foc que es va apagant i fent servir una incòmode pedra per a falcar-m'hi, mentre, de fons, anem seguint les converses, a voltes sense sentit, de la curiosa familia amb la que compartim. La capcinada es trenca amb l'entrada d'uns pastors francesos, que també pronostiquen aigua fins demà.

A les vuit del vespre, encara amb claror de dia i aprofitant una petita treva que ens dóna la méteo, sortim del refugi tot acomiadant-nos dels nostres companys, alleugerits de saber que girem cua i tornem a Marialles. Aquest tram s'ens fa molt més curt del que havia suposat feia unes hores, es clar que ara era de cara avall, va ploviscant, va parant, alhora que de mica en mica comencem a assaborir la jornada.

Passem Marialles de llarg i continuem pista avall esperant-nos trobar de cara el Toni amb la seva furgoneta, una vegada superada la barrera i els aparcaments de cotxes. Es va fent fosc i trec el frontal, amb un, ja passem, és tot pista i baixem tranquil.lament, caminant, cadascú en els seus pensaments i un de comú... haurà estat una jornada inoblidable. Caminant arribem a Casteil, aquí esperarem definitivament al Toni sota un panell informatiu, ens hi estirem, em convé tancar els ulls doncs ens esperen tres hores de cotxe i a mi dues més fins a casa, encara que insisteixen en quedar-me a dormir a Campdevànol, prefereixo aixecar-me al meu llit.

A pocs minuts de les onze de la nit acaba definitivament la nostra aventura, una aventura de gairebé 24h. amb un reguitzell de sensacions inigualables, difícils de descriure, compartides, interioritzades, consensuades, patides, respectades i disfrutades, quan s'ha pogut, al màxim. Estic content d'haver-hi estat, perquè com vam prometre, no hi tornarem mai mes...

Gràcies, Ket.

Salut.