l'Ultra Trail del Montsec... Desafio Ultra Lleida

Dissabte, 13 d'abril 2013

Àger (La Noguera)
60 kms. - 10h.30'

Ja fa molt de temps que volta pel cap del Dani Delgado, d'organitzar una festa grossa a les muntanyes del Montsec, el seu somni, montar una ultra espectacular per aquesta serra i pels seus llocs més emblemàtics. L'amic Enric Sabaté, el meu inseperable company del Tor, seria la seva mà dreta en col.laborar d'una manera decisiva en el traçat com a gran coneixedor de la zona, on hi passa més hores durant la setmana, que a casa seva. La parella d'en Dani, l'Olga, s'ocuparia principalment de la intendència, completant aquesta tercera pota perquè quelcom s'aguanti i funcioni.

S'els i acut fer-hi un simulacre i conviden a més d'una cinquantena de corredors per a veure com podria funcionar la cosa, recorregut, avituallaments, temps de pas, etcetcetc... tinc la sort de que sóc un del convidats juntament amb molts d'altres, una bona colla on pràcticament ens coneixem tots i que hem coincidit en moltes curses i hem compartit un bon grapat de kms. encara que a primer cop d'ull, em pregunto que hi faig jo entremig de tanta qüalitat i experiència. Per sort es tracte d'un entrenament, amb algunes escapatòries, amb varis grups i amb la possibilitat d'abandonar en diversos punts.

Aquestes trobades fan bé de començar la nit abans amb un bon sopar amb l'oportunitat de coincidir amb la gent no tan coneguda, sobretot els de l'Ultra Lleida i de tornar-la a fer petar amb "els de sempre", i en aquest aspecte, Casa Merçè, a Fontdepou, hi col.labora amb un marc acollidor i casolà.

S'ens fa un pèl massa tard, però tenim l'hotel aprop i els d'Àger, també ho ténen a tocar. Abans d'agafar el llit, puc comprovar al cel esplèndid, el grapat d'estrelles que s'alcen sobre meu, ufff!!! semblen a tocar, fins i tot i puc apreciar el carro gros, o petit, tan fa, però en quedo ben meravellat, la nitidesa en que es veu tot plegat, dubto que es pugui veure enlloc més, ep!, estem a 1000m. i això també influeix, però per alguna cosa, aquesta zona està declarada patrimoni de la humanitat pel que fa a aquests aspectes d'observació.

Anem a dormir tard i ens aixequem d'hora per anar a fer un petit most al càmping d'Àger, on hi ha el gruix de la colla, el punt de concentració i el lloc de sortida i arribada de la trobada. Ens esperen més d'un centenar de kms. i +5.000, una bona pedra de toc per a veure com està el pati.

La convocatòria a quarts de sis per a sortir a les sis del matí. La sala ja està que bull, encara amb molta més gent que durant el sopar, mentre, l'Olga s'encarrega d'agafar les dades dels que hi participem. Temps per a fer-la petar i prendre un cafetó, entre salutacions, fotos i demés... un molt bon ambient, que fa agafar mandra per a posar-s'hi, a fora fa fresca i a dins s'hi està de primera. Però tot d'una, en Dani, ens posa tots firmes i ens fa desfilar cap a fora per a fer-hi la foto de rigor abans d'arrencar, més o menys, dins d'una certa puntualitat.

Temo els primers 10kms. ja que són planers i per pista... comencem bé!!!! El tram és d'Àger a Corçà i la gent ja va que se les pela. En principi hi haurà dos grups, els ràpids i els lents, que més endavant, aquests dos grups, s'anirien subdividint en diferents subgrupets, tots i en principi, amb el corresponent gps o amb algú ho altre coneixedor de la ruta. El meu objectiu és no despenjar-me massa, evidentment introduir-me en el grup lent i anar xino-xano, l'Enric, responsable del grupet, és tota una garantia i ningú d'altre coneix tan bé el recorregut, d'entre altres coses, perquè ell, l'ha parit.

Hi ha dos tallaferros més, els Capis, dues garanties més si coincidim en el ritme, la intenció és aquesta, però després d'unes hores, Déu dirà, a més, bons coneixedors del funcionament del gps on la Laura n'és una llicenciada. Per tant, tot minimament estudiat, només em cal no despenjar-me en aquests primers 10kms., després ja començarà el desnivell i la tropa perderà i/o reservarà gas, essent més fàcil de seguir.

El primer avituallament a Corçà, està apunt, l'Olga i el Dani al peu del canó amb una furgoneta i un tendal que ens acompanyaran durant el recorregut en els punt establerts, cinc punts, on ens ajudaran a fer més suportable la marxa, amb tota classe de menjar i beure, sandwich de nocilla, macarrons, fruita, cervesa, cocacola, etcetcetc... un luxe. S'aprofita per a reagrupar-se i continuar camí, amb un ilustre convidat que ens acompanyarà durant un bon tram... en Pausident que s'ha volgut afegir a la festa després d'un d'aquells sopars que té ell, de tan en tan.

La parada ha estat prou profitosa per a poder recuperar-nos, ara ja vindria muntanya de la bona, puja i baixes constants, un autèntic trencacames per una zona absolutament desconeguda per a mi i amb ganes de conèixer un dels llocs emblemàtics de la jornada, el congost de Mont-rebei.

Aviat deixem el poble de Corçà sota els nostres peus mentre el dia també comença a fer camí, un camí, el nostre, prou distret amb la xerrameca que encara no defalleix, amb els Capis, en Kako i en Pau fent-la petar mentre passem revista a les batalletes, de moment, "els galgos" continuen fermats a l'espera de passar el congost, i els punts de reagrupament, sovintegen.

A mida que anem guanyant alçada, les vistes es tornen més espectatulars, el terreny encara que va pujant, és prou còmode per anar gaudint de l'entorn. Continuem amb grupet, un grupet estirat però on en Pau està donant el do de pit, encara que coincidim que a aquests ritmet, no sé com acabarem els més de 100kms., i això què, de moment continuem tots junts a l'espera i desitjant que passat el congost, ja es formin els dos grups, els més lents i els més ràpids.

Trams tècnics, blocs de pedra, noves aturades per a no perdre el ramat i alhora tornar a quedar meravellats de les vistes intuint, mica en mica, que no tardarem a endinsar-nos dins el congost. Mentre, tot baixant i a mà esquerra podem veure l'impressionant pont penjant i el tram d'escales a la paret que diuen fa frontera amb l'Aragó... quina pena no passar-hi, sens dubte que ha de ser espectacular encara que fins i tot pugui produir una mica de "cague". Queda pendent.

Ja hi som, un corriol no més ample d'un metre, a una alçada considerable vers el riu i talment fos una reguatera a la paret per a passar-hi l'instal.lació elèctrica, amb passamans i algun cable en algun punt, tots en fila india i sense badar. Sense arribar a ser perillós, s'hi ha de posar els cinc sentits, ja no et dic anant en bici on una derrapada pot ser fatal, encara que n'hi havia algun que ho havia fet i treia importància a aquest fet.

Per altra banda, el lloc val la pena, un lloc feréstec i espectacular alhora, potser un parell de kms. de llargada on el trajecte es va estrenyent, com un embut, amb la imponent paret de davant, una delicia per a tots els escaladors que sovint s'hi poden veure.

Una petita parada en una mena de mirador per a fer el penúltim reagrupament i que la gent hi pugui tirar fotos abans de sortir del congost. Tots els comentaris són d'admiració vers el lloc i tothom coincideix en que, solament per aquest fet, ja ha valgut la pena venir. Fotos i més xerrameca que es veu interrumpuda pels responsables del grup. Hem de continuar, encara queda molt.

El congost es torna a obrir alhora que va perdent alçada, però ara davant nostre, a la llunyania, hi tenim un cim de postal, del no res, hi sorgeix el Turbón, un 2.500m. majestuós enmig de la plana aragonesa. En poca estona arribem a un pont penjant, aquí el Pau girarà cua, se li acumula la feina, però ha passat una estona on ha xalat de valent i nosaltres, amb ell.

Hi torna a haver-hi un petit reagrupament, serà l'últim, ara ja es faran els dos grups i a partir d'aquí, gaaaaasssss a la burra. No sé perquè, ja que estic fent una petita parada tècnica abans d'arrencar, per darrera encara queda l'Enric tirant fotos amb el Gralla i algú més, i encara més al darrera, en Pacorobles i l'Escuté que s'han encantat a la sortida.

Segueixo el nombrós grup que tinc al davant, potser una vintena de corredors, no té pèrdua, ja que un xicot alt i pelat al cero, de la terra i coneixador del circuit, ens portarà a bon port. Però no, tot arribant a un aparcament, veiem que hem errat en l'itinerari... merda!!!! gps en mà, tornem a retrocedir novament fins el pont, més o menys 2+2=4-5kms. de més, tan fàcil que era sortint del pont, a la dreta, ggrrrr!!!!

Ens espera un puja i baixa constant tot i que els indrets són de primera, però encara que no portem ni una treintena de kms., la tropa, en aquest petit grupet que va quedant, ja va prou castigada. Amb els Capis fem camí, ara amb un ull sempre al gps, també hi ha l'Esteve que per ell és un pur passeig, el Roger, un Km0 que feia temps que no veia, també la Carmen, mig lesionada al turmell i un parell més de l'Ultra Lleida, amb l'equipació vermell llampant ben xula.

En ple corriol rebem la trucada de l'Enric que ja ha arribat a Alsamora, nou punt d'avituallament, ell fa estona que està allà i no sap res de nosaltres. Li expliquem l'errada sortint del pont, encara que ja està al corrent ja que el gruix del nostre grup també ha arribat al punt d'avituallament.

La gent està forta, encara que estem aprop, costa arribar a Alsamora, comença a fer caloreta, hi ha gana i sed, però novament, el Dani i l'Olga ho tenen tot preparat. L'Assumpta ja s'afegeix a la jornada, com sempre amb la màquina a la mà i preguntant això i allò altre. No, ja no em sobre res, però penso que puc anar fent fins a coll d'Ares i per poc que pugui fins al dinar al llac de Cellers. Ara cal un xic de calma, temps per a menjar una mica tot esperant que tornin els bons moments... però els Capis sempre van per feina i em toquen a generala, doncs anem, al darrera encara hi quedarà gent i això em recomforta una mica a part dels encara desapareguts, Paco i Juankar.

La Pocchi no va fina, porta una tralla monumental i a les pujades fa figa, però a mi ja em va bé, m'hi afegeixo i asseguro que el Capi no s'en vagi, jajaja... Per darrera ja arriba l'Enric, fortíssim, amb dos lleidetans més, merda, no els feia tan d'hora al nostre costat, ara ja sóc dels dolents que queda i el terreny segueix pujant amb l'agreujant de que no és tan agraït.

Alguns ja han anat plegant, d'altres ho faran ara a coll d'Ares, la Laura ja ho té decidit... hi plega, més sabent que segurament hi haurà l'Assumpta, està salvada. L'Esteve, per d'altres circumstàncies, arribats dalt del coll, tirarà avall directe cap a Àger. La gent, ara ja molt desperdigada i el Dani no dóna a coll amb el telèfon, encara, que en principi, està tot sota control.

Mica en mica, entre cabòries i decisions preses, ens anem acostant al coll, un altre indret que ens deixarà bocabadats per les impressionants vistes que ens ofereix banda a banda. Al nord, tot el Pirineu distingint perfectament els cims més emblemàtics, no sé si des de Euskadi fins a Cap de Creus, però la vista ho abarca absolutament tot. Al sud, el poble d'Àger amb la seva plana lluïnt uns colors primaverals  extraordinaris predominant la verdor i el groc.

Tornem a carregar forces, cada vegada més minces, però amb l'objectiu mínim, d'arribar al dinar amb una seixantena de kms. a les cames, allà, també decidit, ho deixaré estar, a no sé que hi hagi un tomb miraculós en el meu estat, fet, que entre nosaltres, no espero.

Ara sóc jo el que vaig tirant, tot i que en un moment m'agafaran... no em dónen treva!!!! en som quatre per a poca estona, ja que l'Esteve, tan si com no, tirarà avall on l'Enric l'indiqui. Tot i així, encara tindrà temps per a saludar uns ex-colegues de quan saltaven en parapent i d'altres artilúgis de, com a mínim, de risc. L'esplanada, a sobre la carena, està plena de furgonetes i autocaravanes, tots amb els seus prototips a punt de llençar-se a la mínima que l'aire els fos favorable.

Anem deixant la bogeria de gent per anar fent camí per a sobre la carena, continuant gaudint de les vistes que ens ofereix el magnífic dia que arrepleguem. A Sant Alís ja no es veu ni una ànima, mentre l'Enric ens va comentant cada punt del territori. Ara sí, després d'una petita baixada on hi ha un 600 estavellat deu fer anys i panys, i tornar a fer una petita pujadeta, l'Esteve tira cap a la dreta avall per un corriol dret i polsagós que el portaria a Àger en un tres i no res.

A nosaltres també ens espera una llarga i dura baixada, però cap a l'esquerra i és aqui on veig que no acabo d'anar i el que és pitjor, començo a fer anar malament a l'Enric i al Capi. Ells van relantitzant la marxa, que si ara trobem una font, que si ara una pixaradeta, que si ara aquella muntanya és tal, etcetcetc... jo encara que no ho sembli, faig mans i mànigues per a poder-los seguir i fer-los perdre el menys temps possible. Si el circuit hagués estat marcat, o hagués estat una cursa oficial, hagueren marxat ràpidament amb el meu conseqüent alleugement.

Creuem ja abaix, un riu, tornem a pujar, corriol, pista, més pista i a mà dreta ens toca un +200, buff!!!! ja pregunto a l'Enric si tinc alguna escapatòria, la meva situació ja és sota zero, i aquests dos cents possitius, són com fer una paret. M'animen a seguir pujant aquest petit turonet i després ja enfilaré directament el llac de Cellers tot reseguint novament la pista.

Cocacola, un gel i aigua en gas, segurament un ibu i amunt, feixuc, un calvari que sembla alleugit amb l'ànim que m'inspiren els meus companys i al fet de que mica en mica anem arribant a dalt. El telèfon de l'Enric torna a sonar, gent perduda que entre tots intentem recuperar. Si, si no saps el traç, no tens gps, en aquest tram és molt fàcil equivocar-te, hi ha senyals que et porten cap a baix el riu, que no has d'agafar, de seguida veiem per les petjades, que per allà no han passat tota la gent que portem al davant. Tot quedarà en una anècdota i encara que mullant-se una mica, tothom arribarà a bon port.

L'Enric ja m'indica el camí a seguir, no té perdua, pista, túnel a la dreta, carretera, pont a l'esquerra i arribo a l'avituallament del llac, ells encara en tindran per una bona estona. Els astres es tornen a alinear a favor meu i en una clariana, tot just quan anava a agafar la pista, l'Enric hi troba un company seu tot buscant el gps perdut el dia abans. Ja tira avall... en cotxe!!!! salvat!!!!

M'estalvio un bon tute encara que era tot per pista en clara baixada, però segurament l'haguera feta tota caminant, alleugerit per ja no ser una rèmura pels meus companys. La faig petar amb el meu salvador resignat a comprar-se un altre gps. Em deixa al pont on hi paro un moment per a treure i posar coses, les ulleres etc. quan en Kako em passa com un esperitat, cordons!!!! si que he avançat, jajaja..

De seguida arribo a l'avituallament en un marc novament incomparable. Inmediatament, abans de que els aplaudiments vagin a més, els dic que estic fora de "carrera" mentre, els makinorrus estan endrepant un bon plat de macarrons. Observo que el Yakman està amb els Terés, el Jordi, aquest any està que se surt i jo, me n'alegro molt, poder seguir als germans Terés, uns referents on els hi hagi, l'ha d'omplir d'orgull.

La fem petar un moment, tampoc tinc massa ganes d'explicar les meves penúries, ja ho sabeu, quan tot va malament, tot pren una dimensió menys optimista. Agafo quatre macarrons, no tinc gana per a més i trobo un banc de pensar, idil.lic al costat del llac. Estic alleugerit.

Mica en mica em va passant tot plegat, van arribant nous companys que vaig saludant i compartim sensacions, comentant la jugada, tot menjant i amb l'ànim de seguir tirant endavant. D'alguns en quedo parat, la millora ha estat considerable vers fa unes setmanes, i avui, en una senyora ultra, estan donant el do de pit, chapeau per a ells. També hi ha l'altra cara de la moneda i aquí el llac, el lloc és massa temptador pel que just de forces, faci una picada d'ullet tot deixant-ho estar.

Arriben l'Enric i el JArtigas, prou sencers i havent arreplegat i tenint ja controlats a la gent que s'havia despitat tot baixant fins aquest punt. Tanmateix, el Dani, amb la furgo ja ha anat a buscar algun "cadaver" fent-lo anar fins a la carretera. Tot torna a estar sota control, menys el Mario W. Ramos que ha vingut de Madrid i ningú sap on para.

Després de la marxa dels meus dos companys, i al cap d'una estona, apareixen les dues super fieres del món de l'ultra, tota una assegurança a la muntanya, en Paco i en Juanka que curiosament, fins ara no havíem coincidit. Estan pletòrics i estic segur que no han parat de xerrar des del minut 1, segurament, per això han fet tard!!!!

La fem petar una bona estona, aquests no ténen tard, riem i comentem la jugada mentre devoren un plat de macarrons darrera de l'altre. Fan els seus càlculs i estan segur d'acabar-la tot xino-xano i evidentment tot xerrant, en són dos que estan cansats de fer ultres junts i han compartit mil experiències, uns referents per la gent que comença, sempre escoltant amb atenció els seus consells... una garantia.

Es va fent tard, i una vegada marxats tots els que continuen i controlats tots els que pleguen, menys en Mario que hom espera, que tard o d'hora, doni senyals de vida, es tanca la paradeta del llac per anar al següent avituallament, a la font de les Bagasses km.80, molt aprop en cotxe, però encara per molta estona pels que corren.

Nosaltres anem a Àger, soparem i després tornarem a l'avituallament per a tornar a veure tot el sarau. En l'aparcament de la font, un aparcament ampli i ideal per a muntar el xiringuito, hi ha dos helicòpters de rescat. Més tard, per les notícies sabríem de l'infortuni de dos excursionistes de la zona, que tot i l'impacte de tot plegat, haurà quedat tot en uns quants cops i un bon ensurt.

Sopem de bandera després d'una bona dutxa, l'entrecot, ajuda a posar-ho tot a lloc compartint taula al mateix hotel on dormim amb l'Assumpta i la Laura. Clavem els horaris i a quarts de deu aixequem la sessió per a tornar a la font de les Bagasses. Ara si que sembla un hospital de campanya. La majoria ja en té prou, els queda uns 24kms. de bon fer amb només uns 300 possitius, però la tropa claudica, només una dotzena de valents faria el trajecte tot sencer.

La sorpresa la proporciona l'aparició d'en Mario que més tard en sabríem totes les seves peripècies, però valent com ningú, es vol afegir al grupet per a fer l'últim tram. No tarden massa en arribar l'Enric i el Capi, els que volen continuar, estan esperant l'Enric per a fer-los de guia. El Capi també ho té clar... campana y se acabó. Una vuitantena de kms. ja fan un bon gruix i ho dóna per a ben emprat.

Tornem a enfilar cap a Àger, ara de manera definitiva, encara que l'avituallament haurà d'esperar al Paco i l'Escuté que a més, han anat arreplegant a la gent que quedava endarrerida. Els herois que continuen els espera una nit molt freda, m'alegro que hagin continuat, aquesta Ultra del Montsec número 0, es mereixia tenir uns finishers com cal.

A Àger s'ens giren d'esquena a l'hora de fer una queixalada pel Capi i hem de recórrer novament al camping on ens tracten de bandera. No ens entretenim, el Capi està baldat i toquem retirada, l'endemà ja hi haurà temps per a fer balanç novament davant d'una taula tot esmorzant amb tota la tropa que s'hi haurà quedat, d'altres, aquesta mateixa nit, ja han tornat cap a casa.

Esmorzem a l'hotel, però no ens podem resistir a les menges de l'esmorzar popular que ha organitzat el Dani, i en un tres i no res tornem a estar entaulats, tornant-la a fer petar enmig d'un ambient magnífic i intentant posar-nos al dia de les últimes peripècies nocturnes de la marxa. N'hi ha que han dormit poc, potser a les cinc del matí s'acabava tot plegat, però tampoc s'han volgut perdre aquesta festa final on per acabar-ho de rematar, es treuen de la màniga uns sortejos que fan les delícies dels presents. Per acabar, i  com agraïment, en Paco i el Juanka, obsequien al Dani amb una foto seva... tot un detall.

Agrair als protagonistes la convidada, als fotògrafs per les seves fotos que ajuden a fer-ho més entretingut tot plegat, als que han ajudat a donar un cop de mà al trio protagonista que han parit una ultra de primera categoria, tot esperant que ben aviat, aquest somni es pugui fer realitat. A tots els que heu fet que aquest cap de setmana torni a ser inoblidable i m'hagueu ajudat a descobrir un territori tan nostre i alhora tan desconegut per a mi. A les noves coneixences que de ben segur coincidirem en algun lloc ho altre, els de la samarreta vermella ja han deixat de ser uns desconeguts per a mi. Si a Lleida hi tinc els amics del Km0 a partir d'ara també tindré els de l'Ultra Lleida, en definitiva..."Volveremos más"... moltes gràcies.

Salut.