67 kms. - 12h. 37'
SEsteve d'en Bas (Garrotxa)
Ara farà un any i encara convalescent de la meva operació de clavícula, ens va ésser impossible poder assistir a aquesta nova ruta que organitzaven els capis, a aquesta, de moment aquest any ja estar sent millor, procurem no faltar-hi, i el divendres al vespre ja estem entaulats per a sopar aviat, ens hi trobem gent que sortirà a les quatre i a les cinc de la matinada i també els Messis, amb el seu germà i una escocesa, la Lucy que ha vingut expressament per a poder córrer per aquestes contrades, a ells, els toca sortir a quarts de set del matí.
Procurem no fer massa sobretaula, però tampoc es tracte de fer un lleig als últims que han arribat i encara hi estem una estona aprofitant per a caure un gotet de ratafia i acabar de comentar la jugada, tot lligant la logística de l'endemà, on el temps ens ha pronosticat pluja i vent tot el dia... molt mal temps, encara que no haguem d'estar a unes alçades considerables, no passarem dels 1.300m., sempre toca una mica els nassos i fa recolar a més d'un amb intenció de venir-hi.
A les cinc en punt el nostre grup ja està a punt de solfa, sota el campanar de Sant Esteve d'en Bas, a la plaça de l'església, encara que sempre hi ha l'endarrerit o el que ha d'acabar de preparar-se, però a la foto, crec que hi som tots, una foto que sembla tirada des d'Olot i és que a aquelles hores, el "tirador", anava ben adormit.
En un moment sortim del poble, tram fàcil per a passar llista i comentar la jugada amb els components de grup, que tapats, a les fosques, etcetcetc... costa de reconèixer, d'uns, fa poc que hem coincidit, d'altres, ja feia molt de temps. L'alegria dura poc més d'un quart d'hora, el que tardem a enfilar-nos per un corriol prou costarut que posa el grup en fila provocant els primers despenjaments. En Campal ho passa malament, però en Juanlu l'enllaça al primer reagrupament al collet de SMiquel, camí ja, a la serra de Llancers.
El temps ens respecte una mica, el més important és que no plou, però està enboirat i fa vent encara que en aquests trams en quedem ben a recer. Els indrets han de ser fantàstics encara que degut a la foscor no es pot apreciar, alguns trams reconeguts en d'altres curses tot fluint per Bracons, la Grevolosa i el prat de la Vola on ja clareja i podem desar els frontals. Ara recordo els fantàstics entrepans de botifarra que ens donen als Matxos abans de pujar o al baixar de Cabrera, avui, però, no tindrem aquest petit plaer i comencem a tirar amunt per anar a buscar el primer santuari, el de Cabrera.
L'itinerari de pujada recorda al que conec, s'hi assembla, però pugem pel coll Vidrier i el camí de la Serrica, uns corriols i una pujada que fa xalar de valent a la vintena de corredors que compartim grup. Per uns moments sembla que vulgui sortir el Sol, però no seria així en tot el dia i a més, l'impermeable no em fa nosa i el portaria pràcticament tot el dia posat, ara perquè cauen quatre gotes, ara per les fortes ventades.
Després de crestejar una bona estona, arribem a Cabrera, fa fred, vent i està emboirat, per tant, jo que comptava amb una mini-parada, res de res i en un "visto y no visto", tirem escales avall. Una vegada a baix, agafem un corriol a l'esquerra, el Capi encara ens farà gruar per arribar al primer avituallament, a Cantonigròs, tot encarant el pla d'Aiats amb les seves cases que s'hi troben pel camí, una de vella i una de nova on s'hi està fent la matança del porc, qui no ha sentit a parlar o fins i tot ha vist en directe la matança del porc, encara que la impressió del moment, és la d'una imatge que em queda mooooolt lluny, per cert, actualment, una tasca, penso que prohibida.
Alhora, és el punt on atrapem al grup de les 4, hi va la Pocchi que ara s'ens afegirà i hom suposa que el Capi, ja afluixarà el ritme. Hi fem una bona foto i compartim l'últim tram fins a Cantonigròs, primer un tram tècnic però amb unes vistes fantàstiques, amb el nostre destí a la llunyania, sota els nostres peus. Després mancaran 2kms. de pista fins al poble, una mica de gas per a treure la carbonilla i arribar quan més aviat millor per a saborejar l'avituallament.
Les avitualladores s'ho han tornat a currar, no falta de res, també amb la col.laboració dels corredors on la majoria han portat alguna cosa... truites, entrepans, fruita, begudes de tot tipus, caldo, fruits secs, dolços, gominoles, ferreros i fins i tot un pernil!!!! Ara si que en som una bona colla, els de les quatre, els de les cinc, els que s'hi afegeixen ara, els que faran un tros, els que des d'aquí l'acabaran de fer... hi apareixen en Ramontxu i n'Yves, però serà un vist i no vist perquè surten abans i ja no els tornarem a veure.
El Capi toca generala i hem de començar a desfilar. El tram fins a Rupit és de bon fer i prou ràpid, en menys de 2h. ja tornarem a estar "entaulats" a l'aparcament de Rupit, després de deixar enrere trams de corriol i pista. El grup es comença a estirar i els de les quatre van quedant endarrerits, una vegada a Rupit cadascú farà la seva coincidint amb les primeres gotes una mica sèries, però que afortunadament no anirien a més. En Folguera, tot sortint de Cantonigròs, ja ens ha arrencat les enganxines ;-)))
Poca estona en aquest nou avituallament, tomet pel poble, ple de turistes, sorpresos per les nostres pintes i enfilem corriol enllà deixant el famós pont del poble a mà dreta. Ja portem uns 40kms. i les cames comencen a pesar encara que m'hi trobo prou bé, tot i les set horetes de trescada, fa un dia genial per a mi, gens de calor, núvol, fresqueta, quatre gotes, trams de boira i vent...
El trajecte continua oferint-nos llocs inigualables com el sal de Sallent, l'Osca de Rupit, les Guilleries, el pantà de Sau-Susqueda... s'ens afegeix en Pedro encara en plena recuperació, però que vé del santuari del Far, a vingut a trobar-nos i ara tornarà cap allà tot ben acompanyat. El camí va picant sempre amunt, creuem prats i cingleres, veient de ben lluny, on hem d'anar a parar.
Torna a bufar el vent amb força i hem d'anar amb compte, els espedats que tenim a mà dreta ens esperen amb els braços oberts, però ningú té ganes de caure i aprofitem per a fer algunes fotos amb un Juanlu que no para d'anar amunt i avall tot treballant-se un bon reportatge. Paradetes que serveixen per anar reagrupant el grupet i fer més entretingut el tram.
Santuari del Far, el segon, i l'avituallament aixoplugat dins una petita ermita al costat de tot el conjunt. Un espai petit però que va de meravella per a quedar a recer del temps que ha anat girant a pitjor, sobretot per la gent, com les avitualladores, que estan parades. Hi torna a haver-hi de tot i el caldo els vola de les mans, jo em decanto per unes fantàstiques maduixes i quatre pastes, eps! i uns ferrero, off course ;-))) L'espai es va fent més petit a mida que va arribant la gent, per tant, el nostre grup, que ja està, toca el dos... ens queda un santuari. S'ens afegeix un fitxatge de luxe, en Jaume Tolosa, també en plena recuperació i que no s'ha volgut perdre tota la moguda.
Dos kilometrets de baixada per asfalt que senten d'allò més bé quan ens creuem una part del grup de les quatre en direcció contraria, casunseuna, s'han perdut, encara que ara van en la direcció correcte cap al santuari per a trobar-se amb la resta del grup... suposo.
Tornem a compaginar corriols i prats amb el poble de SFeliu de Pallarols per sota nostre, encara que hi haurem de petar-hi. Tram on ens atrapen el gruix del grup de quarts de set, on hi trobem a faltar els Messis i la Lucy, després ens posarien al dia on finalment tots tres van haver de deixar-ho.
Arribats a SFeliu hi tenim 3kms. i +300 de desnivell, el primer tram moooolt fangós i costarut que dificulta molt la marxa, el segon, havent creuat la carretera, molt més fàcil unes zigazagues per dins el bosc després d'haver passat per una font. Sembla que la mini-crisi m'ha passat, ja que començava a caure enrere després de més de 10h. de camí.
Al santuari de la Salut, tercer i últim, tornem a estar sota coberta, se les empesquen totes i valen un imperi, encara que aquí ja és tot més "cutrillu". Per tant, tampoc ens hi estem massa ja que ens manca menys de dues horetes per a tornar al punt d'inici.
Conec el tram d'haver-lo fet una vegada amb el Ramon i el JArtigas, però en direcció contraria a la d'ara, és a dir, SEsteve-La Salut. Trams per a córrer i gaudir pel camí de l'Hostalot que donarà pas al camí ral de Vic a Olot, un tram magnífic, pedregós, ple d'història i camí habitual "años a". Arribats a la font de les Marrades, el terreny es torna a tranquilitzar i ens tornem a reagrupar, gairebé per última vegada abans de sortir a cel obert, direcció a Hostalets d'en Bas.
Aprofitem les últimes hores de llum, no hauríem d'encendre més el frontal, per a fer-hi una foto de tots plegats, si més no, dels que ens hem quedat en el grup abans de fer l'entrada triomfal a SEsteve. La sortida ja no dóna per més, ensumem l'arribada, creuem la carretera i enfilem els últims metres, més de 65kms. i gairebé 13h. trescant, es podria dir que tot el dia, i si, el temps, encara que no ho sembli, s'ha comportat. Encara s'hi veu quan entrem a SEsteve, a la plaça de l'església on a les cinc del matí n'havíem sortit. Ja hi tornen a haver-hi els nostres tres àngels de la guarda, l'Assumpta, la Mireia i l'Inés, que a més de la currada, encara ténen l'humor de regalar-nos un recordatori, de la sortida, aquesta vegada en forma de xapa.
La majoria no es vol perdre l'àpat prou merescut a la ja famosa Cooperativa. Després d'una bona dutxa hi fem cap, xerrameca, bones menges, saber el que ha passat amb aquells i els altres, els que han plegat, els que s'han perdut... La mestressa està que treu foc pels queixals, l'impuntualitat de la gent la treu de polleguera ja que ho té tot preparat, però la sang no arribaria al riu, encara que el principal problema és que a les 9 tanquen :-((
No es perd el temps i tothom endrapa de valent amb les famoses mongetes i botifarra, plat únic, postre, volls, cava... no sé si la millor manera de recuperar-se de l'esforç, però la companyia i el bon ambient hi ajuda. A L'hora dels parlaments, en Massa no hi col.labora, sort de n'Alpenser, "curtido en mil batallas", solventa el tema i no, no vaig cantar cap saeta encara que ho sembli, jajaja...
Ara sí, n'hi ha que es queden a dormir, però d'altres encara els queden bastants kms. per a tornar a casa i tot i no ser cap hora, la tropa estar cansada. La foto de família conclou l'acte, una jornada exitosa que deixar bocabadats als neòfits i satisfets als repetidors i organitzadors. La conclusió de tot plegat només en pot ser una... hi tornarem.
És aviat i pels que ens quedem aquí, busquem una tasca per a fer-hi els últims gins, més conversa, més riures tot continuant el bon ambient fins que un servidor ja en comença a tenir prou i a una hora prudent ja toquem retirada ja que per l'endemà el Capi ens ha preparat una excursioneta, en plan guiri, per Olot.
El lloc escollit és el volcà Montsacopa, ben bé al costat d'Olot, eps! després d'un bon esmorzar al Vertisol. Més que una excursioneta, és una bona passejada assequible per a tothom, encara que per a pujar hi ha uns quants graons prou costaruts pels que no estan acostumats, però el lloc i les vistes s'ho valen.
Una vegada novament a baix a Olot toca l'hora de fer el vermutillu i fer una mica de temps per a dinar a Joanetes. A les dues ja estem a taula i ens acompanyen el Ramon i l'Imma... ja tornem a estar entaulats. Més menges, més beure, més conversa i més bon rotllo, no crec que es pugui demanar més, mentre ens puguin deixar fer aquestes sortidetes, anirem bé.
Tots dos malmesos encara per les duríssimes condicions meteorològiques, fred, neu, vent... però una felicitat inmensa en els seus rostres. L'abraçada amb l'Eugeni, amb qui compartírem Tor durant una setmana inoblidable a Itàlia, són de les que queden per sempre, fins i tot, el mal parit em va fer emocionar. Quines bèsties, uns autèntics cracks.
La fem petar una estona, està aclaparat, que si el mòbil, que si la família, amics. Tothom també en vol fer partícep en Joel, peça clau perquè l'Eugeni guanyés, ho saben tots dos, ho sap tothom. Llàstima que ho va haver de deixar massa aviat per ell, hagueren arribat tots dos junts, n'estic segur, però una vegada retirat, el Joel va ser clau perquè l'Eugeni se n'ensortís en els seus 440kms., en els seus més de 5 dies.
Encara xerrem amb aquest i aquell altre amb un Kako mig mestre de cerimònies, amb l'Eugeni entrevistat per a no sé quina ràdio, amb tots els/les fans i familiars tancats al lavabo per a sentir-lo, jajaja... És hora de tocar retirada, encara els deixem allà, l'Eugeni encara allunyat, mòbil enllà, vestíbul amunt i avall. M'acomiado amb un copet a l'esquena, ja ens la veurem ;-))
Un cap de setmana expremut del primer a l'útim minut, un cap de setmana de muntanya, d'amics, de bons àpats, moments per encarar la temporada, de fer-la petar, de compartir amb gent nova, de retrobar-se amb els antics, de recórrer nous camins... un altre cap de setmana genial, i en van uns quants ;-))))
Salut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada