Campdevànol (Ripollès)
32 kms. - 8h.
No hi ha res més bo per un mandrós com jo, que ésser convidat per una parella d'amics a una de les seves trescades, excusa perfecte per haver de matinar, calçar-se les bambes i sigui quin sigui el temps que tardi en cotxe per a desplaçar-m'hi, gaudir d'una jornada que serveix per a treure una mica de rovell i sobretot de gaudir d'una altra jornada fantàstica.
Aquesta vegada compartiria amb els Capis, en JArtigas i la Pocchi, es veu que això dels "trius" és lo meu, ja que és inevitable no recordar la sortida de l'1 de juny passat, amb el Pau i la 3a. Aquesta hi tindria moltes semblances i suposo que s'endevina un petit somriure al venir-me imatges d'aquella inoblidable sortida, sobretot al passar per algun tram comú.
La sortida és des de Campdevànol i el recorregut consta de 53 kms. i uns +4.000, o sia que un bon tute tenint en compte el meu paupèrrim estat de forma, però m'hi veig amb cor i allà estem, tots tres, gairebé a les 6 del matí, encara fosc i negre però ja amb ganes de gresca.
El primer tram el recordó perfectament ja que és de l'Emmona 2011 sortint de Campdevànol amb en JBallesta i encarant una pista a mà dreta on de seguida vaig quedar sol encara que més tard, tornàrem a fer trenet a l'haver-se perdut tot pujant. Ara el gps de la Laura ens porta pel bon camí després d'alguna inevitable marrada, continuo dient que el gps encara li faltar afinar molt, encara que reconec, que és una bona guia.
Anem pujant a un ritme tot xerrant, distesos, però amb la sensació, seria durant tot el dia, de que ens fem un fart de pujar. Després de deixar enrera una masia amb els seus gossos corresponents, i cercar un corriolet prou entretingut, arribem a un tram prou tècnic, una tartera que hem d'enfilar cara amunt ja gairebé amb la claror del dia, encara que al Sol, li costi treure el nas.
A l'arribar al cim de Sant Amand, 1.851m., es produeix el moment top de la sortida, d'aquells que ja val la pena tot l'esforç que ha suposat, des de matinar tan d'hora, a l'haver hagut de pujar cap aquí dalt. El Sol ja treu el nas per sobre les boires que cubreixen les valls i podem sentir els primers raigos del dia.
Moments que omplen, moments on hi ha la resposta del perquè una colla de "sonats?" ens fotem aquestes pallisses, tot l'esforç, de vegades inhumà que ens suposa aquesta afició. Suposo que potser, per aquests moments tan nostres, que tant els sentim i gaudim, precisament i vaja quina contradicció, fa que mai en tiguem prou. És una mena de retroalimentació, tot i que, molta gent, sigui incapaç d'entendre, encara que els hi expliquis, el perquè de tot plegat.
Volem inmortalitzar el moment, ara tira una foto un, ara la tira l'altre... queden prou bé, però ni la millor màquina, ni el millor fotògraf poden ser capaços de captar el que veuen els ulls en qualsevol d'aquests indrets, la inmensitat de les muntanyes, el reguitzell de colors, etcetcetc... el sentiment que et produeix el que veus, aquí pot estar el kit de la qüestió. Dono una ullada a la Creu que corona el cim amb el pessebre d'aquest any ja posat, però encara que la situació i l'indret el podríem qüalificar fins i tot de màgic, a la petita esplanada que hi ha al darrera sembla tanmateix que hi hagi hagut algun ritual de bruixeria, no encerto el lloc per a deixar-hi una cinta i tenint en compte que el proper objectiu és el Taga, la guardo per allà.
Un corriol joguisser ens fa estar atents a la baixada encara que s'escau alguna mini-parada per anar gaudint de tot plegat. En un moment estem a Coll de Jou on s'ens presenta el Taga. Serà una pujada curta i agradable encara que amb un fort pendent durant la mitja hora aproximadament que hi esmercem pels pocs més de 2kms. fins al cim, situat a 2.040m., un dels cims més característics d'aquestes contrades.
Penso que hi som els primers d'arribar encara que a la llunyania, ja hi veiem un grupet que enfila cap a la nostra direcció. A l'endemà, una bona expedició Tallaferrenca tornarà a pujar-hi per a celebrar-hi la torronada de Nadal, a hores d'ara encara no sé s'hi tornaré a pujar, per tant, torno a procurar copsar el que l'entorn em proporciona. Les vistes tornen a ser excepcionals, per una banda, tenint a Pardines sota els nostres peus, Pocchi, Pardines, no Altafulla ;-))) observem el Canigó, més enllà, els Bastiments, coll de Tres Pics, l'Infern, tota l'Olla amb el Puigmal a l'esquerra de tot. Per l'altra, la serra Cavallera, Montserrat i Montseny a la llunyania, Ensija, el Pedra, Pas de Gosolans... tots, prou emblanquinats.
Aquí sí, al costat del reeixit pessebre d'enguany hi trobo la meva brida salvadora tot convidant-me a lligar-hi la cinta de rigor. Un lloc emblemàtic, més tenint en compte que és l'últim obstacle per arribar a meta en la cursa de l'Emmona que aquest any hi havia tingut a la Teresa com a guanyadora absoluta de Catalunya en la seva categoria. M'hauré de fer una llista ja que la meva memòria està minvant, de moment, el Comanegra i el Taga han estat els cims privilegiats ;-)
Abans de que l'indret es converteixi en un passeig d'una rambla, ja enfilem la llarga i dura baixada cap a Ribes. No coneixia aquest tram tan transitat per la majoria d'excursionistes i atlètes i em sembla duríssim, tenint en compte que n'és una ruta de pujada al cim, segurament, la més clàssica des de Ribes de Fresser. No m'imagino aquesta pujada amb gairebé un centenar de kms. a les cames... potser algun dia ho haurem de provar i passar-hi les tres hores de rigor per arribar a dalt des del poble.
Ja ensumem les menges del Bar Gusi, parada obligada per a recuperar forces. El David ens el trobem a pocs metres d'arribar-hi, cal anar a calçar-se les bambes i sortir una estona. Entrar a l'establiment amb la cantarella de "dos-mil-qui-ni-en-tos-vein-te... no sé quants e-u-ros" ens fa tornar a la realitat qüotidiana del dia a dia què, tot venint d'on venim, ens sorpren una mica. Venim del silenci, de la natura i tot el que hi comporta i tornem al soroll en la seva màxima expressió tractant-se d'un bar.
L'entrepà de truita es posa de maravella, pasteta de crema, cafè... i bona conversa, pausada i alhora animada. Reptes, anècdotes, records. Es fa feixuc el tornar al camí, ens agafa un fred del "carallo" tot sortint al carrer, un fred que no l'havíem notat pràcticament des de l'inici.
Cerquem el camí de Ribes direcció a Queralbs, trajecte que s'inicia tot just passant per la mítica Fonda Vilalta. El fred passa ràpid, encara que no passarem calor en tot el dia, el Sol no acaba de decidir-se a sortir. Continuem fiant-nos més del gps que d'altre cosa, més quan al cap d'una bona estona i tot deixant les marques, en endinsem en un "bosc-a-través". De fet l'únic que sabem és que hem d'anar a petar al collet de les Barraques, però encara haurem de gruar bastant i cauré en alguna que altra marrada, afortunadament, la direcció, és bona, jajaja...
Trempagem la situació i després d'un tram de pista puja-baixa i de creuant-se amb uns ornitòlegs hi fem cap. Tornem a estar a 2.000m., mil metres més per sobre de Ribes de Freser punt d'on hem sortit després de la parada. El meu cap comença a fer cabales, sobretot per l'horari ja que físicament vaig fent. Ja són la una tocades del migdia, ara baixarem a Planoles, Coma Ermada, pimpam, tres horetes, etcetcetc... no em surten massa els números, tinc sopar "d'alto copete" i no m'agradaria arribar tard, l'hipòtesi d'agafar el tren a Planoles fins a Campdevànol no em sembla cap bestiesa, encara que abans ens l'hem pres rient.
El Capi ens fa agafar drecera i el refugi de Corral Blanc ni l'ensumem encara que la baixada cap a Planoles és la clàssica, una baixada en que poques vegades he disfrutat, s'em fa llarga i generalment ja hi porto molts kms. Però avui després d'una petita parada tècnica, agafo la iniciativa i tiro avall tot deixant per uns moments festejant a la parella, o és que potser ensumo l'estació de tren...
Ho tinc decidit, són gairebé les dues del migdia i arribats al punt de prendre la decisió, la meva és la de que poso peu a terra. La Laura fa un intent, avui no ha estat per a tirar coets, però al Capi, encara li queda metxa. Ens acomiadem i els agraeixo la sortida, ara només falta que els astres m'acompanyin en l'hora de pas del tren.
Si, després d'un primer impacte al veure l'estació tancada i barrada, Bodi, ets pell, els horaris que hi consulto a la cartellera, em són favorables i en poc més de vint minuts hi ha de passar un tren, encara que per allà no hi volta ni una ànima.
Primer arriba el que vé de Ribes, menys mal, una mica de "trànsit" i de seguida arriba el que m'ha de portar a Campdevànol, aquí, a Planoles, és on aprofiten per a creuar-se talment fossin un cremallera ja que el trajecte només consta d'una via.
En 10' estic a Campdevànol per 2'20€ i a quarts de cinc a Vila i a més l'he encertada, ja que a ells, hores després, sabria que a quarts de vuit tornàven al cotxe, fosc i negre amb un frontal diguem-ne que precari, essent els últims 7kms. una mica angoixosos. Ja deia jo que no em sortien els números...
Tanmateix, magnífica sortida, aprofito les que puc, encara que l'intenció a primers d'any, és d'entrenar una miqueta més que prou falta em fa. De moment, avui, una trentena de kms. i uns 2.600m. de desnivell possitiu acumulat, menys és res, ja hi haurà temps per a matxacar-se, sobretot si els sorteigos em són favorables.
Salut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada