Marató Pirata de Montserrat

Dissabte, 24 de novembre 2012 - 8h. 53' 32
El Bruc (Anoia)

Sense adonar-nos ja tornem a tenir una nova edició de la MpM aquí, i com aquell que no vol la cosa, en serà la quarta edició. Novament triu el pack complet, sopar-marató-dinar i cada vegada crec més acertada aquesta decisió de començar la festa tot sopant, al voltant d'una taula i fent safareig amb els amics. Aquest any potser no fem tan de rebombori, però caldria contrastar-ho amb la resta de clientela, jajaja... La majoria som repetidors i els que no, s'hi tornaran a afegir l'any que vé, a part d'estar molt ben tractats en tot moment i tenir el nostre espai per a poder fer-hi la xerinola que s'escaigui.

El sopar es va allargant, tant, que fins i tot els que han de sortir a les 2 encara faran tard. En són uns quants, potser una dotzena, tots amb el Pau de capità major i el Xeix guardant-li les espatlles, no trobareu millor parella per compartir unes hores a la muntanya... sense pressa. Ho ténen ben muntat, és el grup dels gruixuts, els que van més lent, per això surten més aviat ja que, com a recordatori, es tracte d'arribar tots els grups entre la 1 i 2 del migdia. Ells faran el seu esmorzar, amb cafè copa i puro quan creguin oportú, es pendran el temps que calgui als avituallament i sobretot no tindran cap mena d'estrés per arribar.

Ens ajuntem tots a la sortida per acomiadar-los, i regne el bon ambient i el nerviosisme en els/les debutants, el que és segur és que s'ho passaran de 1a. Una vegada han marxat la majoria de gent toca retirada per anar a estirar-se una estona abans no surti el seu grup, els de les 4 poca estona tindran, però els de les 5, el meu grup, encara podran fer-hi una capcinada.

L'altre opció és seguir la festa els que quedem a l'esplanada on es dona la sortida, beure, conversa i unes rises, fan que el temps passi ràpid i alhora tornem a passar una estona de conya amb el perill de que cada any hi ha algú que no podrà prendre la sortida per raons obvies ;-))))

En Tronja ens suministra tot el que cal per a fer-nos passar el fred, crec que fins i tot el seu gos, deu flipar, d'aquella autocaravana hi surt de tot, des de ratafia, quintos, secallones... es tracta de sortir ben hidratats encara que algun no encerti la mesura. Entre una cosa i una altre, ja són les 4 i el corresponent grup a punt de sortir, ep! cap de nosaltres surt en aquest grup, però ara ja caldrà fer bondat.

Al cap de mitja hora, ja arriben els de les 5, això vol dir que ja no em puc encantar gaire i vaig cap al cotxe del Ramontxu a canviar-me, ell, més prudent, després de les 2, ha tocat retirada. Va arribant gent i més gent, la majoria ens retrobem després de molt de temps, d'altres no els he vist a la vida i entre la foscor, la gent tapada, els frontals i demés, molts em passen per alt, però ja hi haurà temps per a fer-la petar, el nostre grup, és el de les 8h., o sia, a la una del migdia ja estarem fent el vermut en el mateix lloc on ara ens trobem.

M'adono que hi falten l'Elena i el Karim, dos tortosins que s'han volgut afegir a la festa, bé de Els Reguers (s'escriu aixine?) i Xerta, cadascú lo seu, és la primera vegada que vénen i van una mica perduts tot i que estaven al sopar i han vist la sortida del grup de les dues. M'afanyo a trobar-los ja que veig la gent anormalment impacient, però si mai hem sortit a l'hora!!!! però si jo sóc el capità de grup!!!!   El fet és quan tornem a la sortida el gruix del grup ja ha sortit esporoguit talment d'una carrera es tractés... kils va parir!!!! El descontrol ja ha començat des del minut 1.

Afortunadament encara hi ha esperant-nos l'Enric Calvet i el Joan, l'organitzador de la cursa de l'Alba i també, com l'Enric, coneixedor, pam a pam de la muntanya montserratina, a més del meu sempre fidel escuder Ramontxu. L'Enric i el Joan ens porten pel bon cami, encara que no era el de cada any, fem cap al mateix lloc, jo diria i continuo dient, que fent una mica més de tomb.

No hi patim, ja estem encarats al cami dels francesos i comença la pujada, tots sis bastant agrupats i jo sempre amb un ull a sobre dels meus dos hòstes del Baix Ebre. A sobre hi sentim veus i veiem frontals, no ens porten massa, encara que a dalt, l'altre capità, en JBallesta, que deu anar al davant, hi farà el primer reagrupament. En 1h.26' conquerim el cim de SJeroni, ple de gent, el nostre grup potser en som més d'una trentena, curiosament, hem pujat amb el mateix temps que l'any passat amb la diferència de que enguany no ens hem perdut ni un metre.

El primer que faig és dirigir-me al pessebre on encara, i procurarem que hi siguin per a moooolt de temps, està ple de flors, la majoria ja malmeses, però allà estan sense voler marxar de l'indret. Fa fred i bufa el vent, no és cap novetat. Sabia que hi havia unes espelmes a dins el pessebre i a Cal Noio, on hi hem sopat, hi he comprat un encenedor. Però no hi ha manera, el vent, em posi com em posi, no em deix encendre-les... està pendent, i procuraré portar sempre l'encenedor a la motxilla al costat de la teva cinta ;-))))

La gent ja ha anat tirant avall, a l'ermita ens tornem a reagrupar ja que aquí dalt no fa de bon estar. Quedem el JBallesta i jo tot sols quan li pregunto pel dia que hi va pujar i... ostres, s'hi havia de deixar-hi una cosa!!!! tornem escales amunt per a deixar una dedicatòria per la 3a, coi de Ballestita.

A l'ermita ja gairebé no hi queda ningú, cordons la gent va a gas!!!! el grup ja s'esmicola, hi ha molts amb ganes de guerra, jo em quedo al darrera tancant el grup, els únics que distingeixo són l'Elena i el Karim que també han optat per la prudència encara, que baixant, mica en mica, els vaig perdent. Baixo com els ànecs, malament, "torpón" i això que és el meu terreny, però faig moooolt xino-xano fins que em quedo completament sol. No m'atabalo, conec el cami i a SJoan en Ballesta tornarà a recollir el ramat.

Mica en mica comença a clarejar, la mitja hora que s'ha avançat la sortida aquest any, ens priva de veure sortir el Sol a dalt de SJeroni, però estiguis on estiguis, sempre ens regala unes imatges espectaculars. A SJoan tampoc res, quan jo trec el nas, el grup ja fa via, la majoria ja no els veuria fins a  l'arribada, tan sols els Tamayo a la llunyania, el Ramon que també volta per allà darrera, l'Elena i el Karim i jo que tanco el grup.

Ja agafem el trencall que ens portarà cap a Collbató. Ja és de dia i guardem els frontals. Continuo sense baixar bé i ara la baixada és llarga. El Ramontxu tampoc va fi, li fa mal tot, però anem tirant avall deixant darrera als tortosins per un moment, no voldria mai que es perdéssin encara que en Karim porta gps. Els anem esperant i tiren avall, jo ara em quedo amb el Ramon fins que em fot fòra, jajaja... diu que plegarà a Collbató, però encara no m'el crec. No m'enganyarà, i a l'avituallament de La Salut, posarà peu a terra, no hi ha manera de que hi hagi un any que pugui disfrutar de la muntanya montserratina, això que enguany, és dels que està més en forma.

Una vegada abaix i abans d'agafar la pista, ens espera en Ballesta i els Tamayo. En Ballesta espera al Ramontxu i jo vaig fent xino-xano avall que ja tinc ganes d'arribar a l'avituallament, a part de necessitar una parada tècnica.

Encara hi ha força gent, però el grup s'ha trencat del tot. L'avituallament és un oasi, el Pedro, el Txuss, en Papiol... quina currada, amb toldo i tot!!!! Ja hi ha alguna baixa, ara recordo la Belen, en Korfbaler, etcetcetc... jo vaig a la meva i mig amagadet, dóno fer d'haver passat per alli.

Estic bastant baldat, no sé que agafar, però un ibu i un gel, és el primer que em prenc. La gent m'anima a sortir en els diferents grupets que es van formant, però avui no sóc bèstia de bona companyia i prefereixo anar tot sol a la meva, entre cabòries, entre música. Arriba en Ballesta tot esperitat, no acaba mai el gas en Ballestita, i confirma la baixa d'en Ramontxu. També em convida a marxar amb ell, però als 100m. ja m'haurà reventat, jajaja... Em prenc el meu temps i quan em sembla, després d'acomiadar-me de la tropa i amb l'iPod, començo a tirar amunt a un ritme cansí, el Ramon encara no ha arribat, però tampoc vull estar-m'hi quatre hores.

Tot i no estar massa bé, continuo portant el mateix temps que l'any passat a La Salut, 3h.12'-14' i penso que pitjor ja no podré anar i que a partir d'ara per poc que em revifi, he de tirar amunt, per tant, puc tornar a estar sobre les 8h. Vaig pujant les escales de la cova de Salnitre quan veig no massa lluny a l'Elena i al Karim, quedo una mica sorprès doncs ja fa estona que havien marxat de l'avituallament, però, en definitiva, ens tornem a trobar per pujar cap a Sant Miquel.

Jo vaig amb els cascos, per tant els hi dono poca xerrameca, a més, abans de començar la pujada, agafo la capdavantera que ja no deixaré fins dalt. De tan en tan em vaig girant o aprofito els giravolts per anant-los controlant i veig que més o menys anem mantenint la distància. El Guido ens adelanta, com aquell que no vol la cosa, sense anar massa depressa, però amb un ritmet impossible de seguir, de fet ningú ha pogut aguantar el seu ritme, en pujada... un crack.

A dalt a SMiquel espero els meus companys de viatge, ja farem tota la cursa junts, quan recordo l'Emmona d'aquest any, tot pujant el Puigmal, que em van convidar a seguir-los, el Karim tirant de l'Elena, quina enveja, que bé s'ho monten els de Tortosa, sempre ho he pensat, ep!!!! i també són dos Tor-erus, i a més a més de tot això... bona gent.

En un no res estem al monestir, el Karim queda un xic endarrerit però en un moment tornem a reagrupar-nos abaix a la plaçoleta on els germans Tamayo, que avui sembla estiguin de "campo y playa", ja comencen a tirar amunt.

Ja portem més de quatre hores i mitja trescant i l'Elena sembla que vol anar per feina. El pobre Karim no es pot acabar ni la mandarina i a mi les presses, doncs... Em costa atrapar-los escales amunt mentre ja ens engulleixen el grupet del Sergi i l'Esteban, però abans del pla de Sta.Anna procuro fer-ho perquè no es passin el fet de que hem de girar a la dreta per cercar el cami de l'arrel. És un cami que sempre he disfrutat, recordo un any baixant amb l'Anfeca, a gas tots dos, sobrats i a més plovent. Avui no serà el cas i en aquest tram és constant la trobada amb d'altres corredors de diferents grups.

A més de trobar-nos al Pau i al Xeix sense cap tipus de pressa ni preocupació, en un dels seus indrets preferits, encara a l'hora del cafè. Mare de Déu, farem tard al dinar!!!! Nosaltres tres anem fent, ens van adelantant gent, la fem petar breument i cadascú torna a fer la seva. Abans d'arribar a Sta.Cecilia, trobem a l'Angela, malferida, també causarà baixa, la Rosa i la germana de la Mireia. La tornem a fer petar, no els costarà arribar i entre totes tres fan pinya.

Sta.Cecilia, 5h.45' i el crono a Can Pistraus, s'acabat buscar les 8h., ah, però buscava alguna cosa? lo important és que m'ho estic passant bé amb l'Elena i el Karim i el que està clar, per s'hi havia algun dubte, és que tots tres arribarem junts. El Karim necessita una bona parada i jo aprofito per xerrar amb la gent d'altres grups, amb els voluntaris, etcetcetc... fondie de xocolata, fruita, donetes, coca, cervesa, uf!!!! la repera.

Quan el Karim està apunt, tornem a tirar amunt. L'Elena la veig forta, jo m'he refet mínimament, el fet de no anar depressa ajuda, ara toca vigilar i cuidar al Karim potser el que va més justet, o potser té alguna carta amagada. Aquest tram és un xic més durillo, jo des del monestir, que m'he tret l'iPod i gaudeixo de la xerrameca i simpatia de l'Elena i de les aventures del Karim, a mi el paper d'amfitrió m'escau d'allò més bé, m'hi sento a gust i estic content veient-los com disfruten de tot plegat, de l'organització, del recorregut, del muntatge, dels avituallaments... i encara els falta el millor!!!! ah!, ja ho sé, els Ports també ténen els seu encant, ei, que ningú ha dit el contrari, jajaja...

A sota la cadireta queden esglaiats, talment un dinosauri se'ls tirés a sobre, fins i tot a mi és un dels llocs més impressionants, sobretot sota la pedra. El Karim està en crisi i potser s'estimaria més que el dinosauri s'el fés seu. Estar blanc con el paper encara que ell no ho reconegui, però ja ensumem Can Massana i allà tindrà temps per a refer-se, estarem el temps que calgui i podrà menjar i beure tot el que vulgui, eps! després de passar unes duríssimes proves...

Ja ens esperen les dues capitanes de l'avituallament, la Mireia i l'Assumpta, amb noves sorpreses i proves a realitzar. La gent està flipada, ja és inutil mantenir el secret de l'avituallament de Can Massana, ara ja tothom l'espera, tothom es deix enredar, tothom col.labora, tothom s'ho passa bomba, l'únic secret que hauran de mantenir serà el de les proves que haurem de passar.

Aquest any, tot un reguitzell de maquilladores ens deixen ben guapos, després hem de pescar uns ànecs, jugar al minigolf, fer la xarranca, o lo Tello,  i finalment enganxina de record. Ara ja ens podem avituallar com cal i el Karim reposar el que es mereix.

No ens vé d'un quart, és més, jo ja m'hi quedaria. La fem petar ara amb un, ara amb l'altre, els que van arribant estant flipant al veure a la tropa tota pintada però no els queda més remei que passar pel tubo. És una festa, és una sort de gaudir de dies com aquests, ja tindrem temps per a patir a les curses, avui toca passar-ho bé, com més bé millor, encara que m'és inevitable, recordar l'any passat, recordar a la Teresa al mateix indret, amb el nas ple de farina, mossegant una poma en un cubell d'aigua, buscant unes monedes de pirata... les idees de la Mireia són inesgotables.

El Karim també hi faria parada i fonda, però l'Elena m'ajuda a arrencar-lo del banc, ja no està tan blanc, però potser és el maquillatge, jajaja...res, una cerveseta se li ha posat d'allò més bé. Aprofitem per marxar amb el Pere de Banyoles, un clàssic, i tota la tropa del Txema dels Maltxicots.

Deixem la pista i entrem al corriol que ens portarà al ref.Vicenç Barbé, l'Elena s'en va i jo li dic que tiri i que s'enganxi en algun grupet, en una hora i mitja ja estem al Bruc. Deixo passar al Karim, refet del tot, mentre jo passo una mini-crisi tot enfilant la pujada. Pujo lent i els perdo. Torno a estar sol però mica en mica m'acosto al ref. i el terreny perd desnivell, gairebé estic salvat encara que ja no espero trobar-hi ningú.

Estic equivocat, el Karim estirat a terra i l'Elena fent-li fregues als genolls, jajaja... el grupet de Maltxicots i el Pere estan arrencant i els agafem roda mentre el Karim em malaeix per haver arribat tan d'hora. Es tracte de no despistar-se i agafar el cami correcte cap al torrent del Lloro, una vegada el tinguem, tornarà ha haver-hi pau.

El clavem a la primera i deixem als de davant per tornar a quedar-nos tots tres sols, ara ja amb una distensió total, explicant aventuretes, recordant el Tor, que fins ara no surt, l'arribada contemplarà 990kms. de cop, jajaja... coincidim de nou, una vegada més i les que calguin, Tor des Geants... l'experiència.

Tornem a gaudir del recorregut una vegada deixem al darrera el torrent per contemplar la cova de l'Arcada, un altre punt espectacular, de moment des de la llunyania mentre mica en mica, ens hi anem apropant. Tornen a gaudir de l'indret, i jo, amb ells, ah, si, als Ports hi ha quelcom semblant, jajaja...

Ja ho tenim, menys de mitja hora, encara que pel Karim se li fa feixuc, no problemo, l'anem esperant. Baixada, no els enganyo, ja ho tenim, un trencall perdedor a la dreta que el pillem a la primera, un repetxonet, més baixada, falso llano i la pista. Ja és nostre, al menys serem sub9h., jajaja... haurem salvat "l'honrilla", l'any que vé ja farem marca. Gaudim del tros de pista, estic content, m'ho he passat bé, content d'haver compartit amb l'Elena i el Karim, espero fer-ho moltes més vegades, totes les que pugui, en forma, són unes bèsties i ha de ser unes de les motivacions per a posar-me en forma, arribar a poder-los seguir, sobretot a l'Elena que ja l'hi ha agafat "gustillu" a pujar als podis.

Arribem a les cases i s'ha de saber girar a la dreta per fer l'entrada correcte, s'ha de saber tot i portar gps. La munió de gent al final de la baixada és important, de fet, no crec que falti massa gent per arribar, però tan fa, la nostra arribada és com cal, amb la satisfacció d'haver complert, amb la satisfacció que veig reflectida a les cares dels meus companys, d'haver gaudit d'una cursa incomparable, inimaginable, estratosfèrica, incalificable... la cursa 10 del bon rotllo, del companyerisme i de l'amistat, una cursa en la que no s'hi pot faltar.

El Pedro ja ens espera amb un bon vermut, gent que ho fa perquè si, sense res a canvi, bé, si, l'agraïment més sentit que pot tenir una persona, perquè suposo que no hi ha res més bonic que ser amic dels teus amics, dels de veritat, i això, no sé perquè, els que tresquem per la muntanya, ho apreciem, ho valorem i ho sentim més que els altres. I jo estic orgullós de tenir amics així, i aquestos, me'ls ha donat la muntanya.

El vermut i la xerrameca no es pot allargar massa ja que el capità pota torta toca generala, si volem aprofitar el buffet lliure del Bruc. Tot i així costa arrencar la gent, ja que després de tantes hores, recordem que els primers sortien a les dues de la matinada, molts no es veuen fins ara i no tothom vé al dinar.

Del dinar que voleu que us digui, novament l'oportunitat de xerrar ara amb un, ara amb l'altre, de repassar la jornada, d'establir noves coneixènces, de veure com creixen els hereus i les pubilles de la tropa, d'agrair tota la feinada que comporta organitzar tot el tinglado, de desmentir una i altra vegada les llegendes urbanes que s'expliquen del campament gitano a altes hores de la nit, encara que cada any es cobra alguna victima, etcetcetc... una nova mostra del bon rotllo, amb sorteigos, homenatges al Pau i al Pedro, la venda de samarretes, el compromís de continuar l'any que vé i del que dur se'ns farà arribar-hi...

I la foto final, la foto de grup, la foto del fins l'any que vé, la foto on les cares demostren la jornada viscuda, la foto que voldrem repetir d'aquí un any, segurament amb molta més gent perquè això ja és imparable. Carletes, para-ho, això, jajaja... eps!, jo procuraré no faltar-hi.

Salut.