24 kms. - 2h.55' 17
Collbató (Baix Llobregat)
Després de la setmana moguda que hem tingut i que ja no cal parlar-ne més, el diumenge ens arribàvem a Collbató per a fer-hi la Cursa de l'Alba després de dos anys d'absència, una cursa que ja hi celebrava la 25a. edició, una cursa absolutament consolidada, una clàssica del calendari català que esgota ràpidament el limit d'inscrits.
L'objectiu, cap en concret, potser una posta a punt per les dues següents maratons de muntanya, la de Zegama i la de Berga, no prendre mal i poder tornar a disfrutar una mica de la muntanya per un circuit conegut de memòria però que ara feia molt de temps que no hi corria, una distància relativament curta però amb força desnivell que suposadament en unes tres horetes ho tindriem esbaldit.
Novament cares conegudes a la sortida, gent que fa temps que no has coincidit, gent que hi corres cada setmana ... però avui és un dia especial i no precisament per a tirar-hi coets. Estic trist. És la 1a. cursa que ja no sóc de Fondistes i aquest fet no me'l puc treure del cap, m'entristeix. Suposo que és un estat que hauré d'anar superant i que en el temps hi trobaré el meu millor aliat perquè aixi sigui.
Ens visiten d'estrankis, a pocs instants de la sortida, en Sergi Cots i el Jordi Flotats que ja vénen corrent des de Monistrol i ara faran un troçet piratilla de la Cursa tot preparant Zegama. Hi ha l'Isma, nerviós com un flam per la setmana que vé també a Zegama, el Txuss que feia temps que no veia, una bona representació de correcats, amb el Presi al capdavant, el Nil's que no para d'entrenar, l'EnriccB el Vikingote, l'Enric Calvet, etcetcetc... i com no, Mossèn Joan Llopart i l'Isabel que enguany també fa la cursa.
Per a celebrar la 25a. edició, el recorregut inicial es fa per a dins el poble. Primer per una dura pujada d'asfalt on ja hi quedo ben clavat i em passa bona part de la cursa materialment per sobre, després ja baixem par anar a empalmar a la carretera de sempre que ens portarà a les Coves de Salnitre. Són 3kms. d'asfalt que s'enganxen i que les escales que et porten a les Coves t'acaben d'arreglar. Mentre pujem en fila india hi trobo n'Albert Tatjé, correcat però que va d'incògnit i em costa distingir-lo i on potser no havíem coincidit des de Berlin'08. La fem petar tot fent via i em diu que "els altres" l'han enredat, gent acostumada a l'asfalt, trobaran l'Alba una prova ben dura.
Deixades les escales, anem a ritme còmode pel tros de descans que hi ha abans de pujar definitivament cap Sant Miquel. Gairebé sempre en fila india, molt còmode, ja recuperat de l'inici, però es clar, ara em passa que no en puc fer via, tanmateix guardarem pota que ja hi ha prou terreny per a fer-ho. S'em fa la pujada curta, la temperatura és bona i està mig ennuvolat, però l'humitat es nota tot suant encara que de tan en tan i córrer l'airet. Sant Miquel, dues ampolletes d'aigua, una per beure i l'altre per a remullar-s'hi. En Txuss m'atrapa a dalt de tot i es queixa d'haver sortit tan endarrerit. N'Isma, ja a baix al monestir es para a cordar-se les bambes. El km. llarg de baixada ha estat ràpid, avançant a gent però sense arriscar en cap moment ... ja en tenim un tram al sac.
Més escales, les coneixem tots, feixugues, no n'hi ha cap d'igual, ni d'alçada, ni d'amplada, procurem trotar al pocs espais de descans, sabedor que en tinc per a tres quarts d'hora ben bons. Tothom va prou tou, o han sortit massa ràpids i ara ho paguen, o no coneixien el recorregut, etc, el cas és que encara em trobo prou sencer. Arribats al pla de Sta. Anna, sé que ja hi queda poc i que el segon tram és més corrible.
L'avituallament del pla dels Ocells, és boníssim, ja que fa estona ha mig sortit el Sol i la calor es comença a fer notar. Per sort, ara ens endinsem al bosc i quedarem al cobert. Dues ampolletes més, bec i me la tiro per sobre. Efectivament, en aquest tram encara hi ha pota per a trotar-hi, he d'esforçar-m'hi una mica ja que hi haurà temps per a tornar a caminar encara que per altra banda encara vull guardar per córrer durant una hora seguida a bon ritme una vegada arribats dalt a Sant Jeroni.
Al tram d'encreuamenta, s'ha d'anar en compte de no provocar cap caiguda, tampoc cal parar-se i disminuïr el ritme, tan sols està una mica més a l'agüait. Sempre fa gràcia creuar-te amb els companys i comprovar el seu estat de forma i per altra banda et fas una idea de la distància que et porten i comences a fer cabòries de si podràs aixugar el teu desaventatge o si per contra, els de darrera et podran atrapar. Cares conegudes que ens saludem i esperonem cadascú en el seu tram.
1h.51', cim de Sant Jeroni, igual que fa tres anys i pitjor que fa 5, no m'hi encanto i enfilo les escales de baixada a tot drap. Hi compto una horeta fins a meta, per tant l'objectiu d'almenys fer sub3h. el tinc controlat. Baixada ràpida, encara que agafo una altra ampolla a l'ermita de Sant Jeroni abans de tirar definitivament avall, abans tot pujant, ja ens hem avituallat més bé.
Ara ja pica el Sol i el trajecte que ens queda, poca ombra hi trobarem. Corriol fàcil, tret del primer tram més tècnic, enfilant Sant Joan on encara ens podem distreure veient sempre l'impressionant Cavall Bernat a l'esquerra i el Gorro Frigi a la dreta per on hi passarem per al seu peu, on uns escaladors ja hi són preparats.
A la rampa de Sant Joan aprofito per a fer-la caminant i recuperar una mica per la fortíssima baixada de ciment i posterior cami de les Bateries. Em deixo anar sense forçar, a la baixada, fins i tot bado una mica aprofitant el ciment i contemplar les vistes ... si, si, les vistes ... la patacada que m'emporto és de primera, metres abans de tornar a fer cap a Sant Miquel. El corredor de davant i el de darrera es paren i els hi dic que estic bé, encara ajegut a terra, panxa enlaire i amb les cames mirant a Sant Jeroni. Un fort cop al colze dret, pelat i amb sang, i una bona rascada al genoll dret, així com una pelada darrera l'espatlla esquerra. Res, xapa i pintura, jajaja... suposo que a l'estar calent encara no noto les conseqüencies i puc tornar a reemprendre cami sense dificultats.
A l'avituallament de Sant Miquel, em netejo una mica les ferides ja que semblo un "Sant Cristu", botelleta d'aigua per a beure i una altra per tirar-me per a sobre. Ara si, el temut cami de les Bateries i ja estarem novament a Colbató. Bona baixada, de les que m'agraden, continuo guardant i baixo amb certa precaució encara que ja sé que no tornaré a caure, ara l'atenció és màxima. Tanmateix vaig avançant corredors, uns de lesionats, d'altres més perucs, els que han acabat el gas ... l'alternància amb els excursionistes és inevitable encara que ambdós grups intentem respectar-nos. La marxa Sants-Montserrat i Cubelles -Montserrat, no podien haver triat millor dia per pujar per la Taca Blanca i les Bateries.
Ja ens tornem a endinsar al bosc, serà per a pocs moments, els que ho coneixem sabem que ja som baix, un tramet de pista i els últims corriols planers abans d'entrar a l'amplíssima avinguda que una vegada s'acaba es gira a l'esquerra directes a l'arc d'arribada.
Encara dona temps per a avançar algun corredor més, encara que en la pujadeta de la recta final m'hi encallo una mica. He complert tot i l'ensurt de la caiguda, he notat que sempre tenia un puntet més que no he fet servir prioritzant la precaució per a futures curses. He pujat relativament bé i a les baixades he guardat molt, ha estat un bon entrenament de 24kms. i més de 1.000m. de desnivell, estarem a punt per a Zegama i Berga, encara que ja sé qui ni totes dues sortiran iguales i que segurament en alguna no m'ho passaré tan bé, però ara per ara no sé quina serà, per tant a la línea de sortida i a per totes.
La botifarra de rigor servirà d'excusa per a fer-la petar amb els companys i amics, canviar impressions de la cursa i comentar els nous reptes. Alhora, en Joan Llopart i jo fem temps per anar a rebre l'Isabel, i així és, al cap poc més de les 4h. fa la seva arribada, sembla que per fi deix d'una vegada per totes el reguitzell de lesions que la van empaitant. Recordem que és la primera dona "espanyola" de fer 7 maratons en els 7 continents, de ben segur un repte que jo no faré mai.
Una vegada ben polits fem el vermut al mateix Collbató, abans de concloure la jornada a Cal Joan on ens ha convidat a fer-hi una costellada. Ens ho passem de conya fent el foc, fent-la petar, prenent unes cerveses i cuinant unes menges de 1a., a la brasa, una de les meves debilitats, ah! i regades amb cava del Penedès com no podia ésser d'una altra manera. Que per molts anys puguem anar fent el que més ens agrada, en aquest cas, compartir kms. i muntanya amb una inmillorable companyia.
Salut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada