Marató de la Vall del Congost

Diumenge, 20 de març 2011 - 7h.47' 35
Aiguafreda (Vallès Oriental)


Després de la cita anual amb la Marató de Bcn, esdevenia en el calendari una altra cita anual, imprescindible i esperada any rera any com és la Marató de muntanya de la Vall del Congost, de la Völl del Congost o la Marató de l'Abuelo. En qualsevol dels casos, una Marató exemplar en tots els sentits, organitzatiu, recorregut, duresa, paissatgístic, diversitat de terreny, tècnica, casolana, altruísta ... us estic parlant d'una cursa 10, que fa que any rera any, ens retrobem un bon grapat de coneguts per tornar a disfrutar de les delícies de l'Abuelo.

A nivell particular, la reentré a la muntanya ja d'una manera definitiva, després del tastet de la setmana passada i d'haver deixat enrera els problemes del tendó produïts el passat mes de desembre. El fet de tornar a posar a prova la maquinària en un terreny duríssim i per poc que podés, que sortís una cursa una mica més bona que la de l'any passat. Per tant la motivació hi era i les ganes de trescar per la muntanya, bé, aquestes gairebé sempre hi són.



Una sortida a la part de darrera del pilot, em fa prendre l'inici amb calma, fent petar la xerrada i rient a tort i a dret amb el Pausident, Norbert, JPapiol, Sioux, Orzo, Natatxa, Dolo, n'Alpenser, l'Isma, Manolito ... és la cursa des d'un altre punt de vista, distès, amb suficiència, patint els embuts més que considerables sortint en aquesta posició, quan s'estrenyia el camí, a les pujades i fins i tot a les baixades més tècniques. De fet més que una Marató, per moments sembla una sortida dominical d'un grup d'amics.

No hi fa res, la cursa és molt llarga i amb suficient terreny per a recuperar el temps perdut i el fet que ara estigui estalviant forces potser farà que passi amb més garanties el temut Purgatori que any rera any em fa la guitza i m'estaborneix fins el punt de no recuperar-me fins l'arribada a meta. Fins i tot la meva posició tan endarrerida provoca sorpresa i alhora es tem per la meva integritat al trobar-me a la cua del pilot, en el primer creuement aqüatic sobre el km.6 ... el Gorditu, en JArtigas, el JLlopart, etc ja fa estona que han passat. A cop d'ull, l'endarreriment volta els 10', tampoc és res de l'altre món i absolutament recuperables durant el trajecte.


No obstant, el terreny que comença a empinar-se, va posant sense voler les coses a lloc i sense adonar-me'n, primer amb el Manolito i després en solitari vaig fent camí, anant perdent els meus companys de viatge que hi duia fins ara. Abans d'arribar al Pla de la Calma, km.10, comparteixo amb en Pitit del Km0, ponentí, que em coneix i em segueix les meves fetes, bona part de la cursa on li faig cinc cèntims del que li espera, en el seu debut en aquesta marató. De fet coincidirem durant molt bona part, ara fent la goma un, ara fent-la l'altra.

A dalt el Pla de la Calma hi ha molta animació, entre d'altres coses per la presència de l'Ardillita team, l'Àlex, n'Enric i en JBallesta que es prenen la cursa sense pressa. Després d'avituallar-nos reemprenem la marxa, ara de cara avall, entre prats ofanosos, corriols esplendorosos i camins a vessar d'aigua, alternant trams tècnics amb els més assequibles, tot fent-la petar, distesos, però fent camí, ostres, un grup de p... mare!

Al km.15, ja ens espera en Massa, a l'avituallament, més o menys continuen els +10' vers l'any passat, una minúcia a la muntanya i recuperables en un moment si hi ha pota. No m'encanto massa, el terreny es torna a empinar per afrontar "el Paraiso", vull anar al meu pas i m'adelanto al grup que he despenjat a la baixada. Sé que més d'hora que tard em tornaran a fer seu. Sento al JBallesta pel darrera i tinc el Gorditu a tiro, ell ha sortit esperitat tot i no saber el que li espera i ja ho comença a pagar. Novament els corriols són un regal de la naturalesa i et fan disfrutar del recorregut, ep, disfrutar?, senyal que vaig força bé!


Tot arribant a dalt ens reagrupem tots tres, ensumem la mitja i després d'una baixada tècnica i un troç de pista hi fem cap, no sense abans, haver trobat a faltar l'ambientació koalí que tant de fervor va aportar l'any passat i sense patir un ensurt en forma de torçada de turmell que em fa veure les estrelles, curiosament en un lloc amb perill 0 i amb nul.la dificultat, fet per altra banda bastant habitual segurament la baixada d'atenció en un terreny que en principi no ha de suposar cap entrebanc. Tot i l'endarreriment que em suposa aquest fet, els torno a enllaçar i supero abans de l'avituallament de la mitja, d'aquesta manera podré esmerçar més estona en menjar i beure per afrontar el temible tallafocs i el meu compte pendent ... el Purgatori.

Aquesta vegada el tallafocs és més frondós i no dóna aquella sensació de tallafoc-tallafoc, pelat i exposat al Sol, això sí, continua empinant-se fins al cel, de tant en tant tothom ha de fer un moment de pausa per a recuperar l'alè. He tornat a sortir primer, veig patir el Gorditu uns metres darrera meu i el JBallesta s'em fa fonedís. Jo aprofitaré, una vegada arribat a dalt i recuperar el ritme de marxa, per menjar de nou una mica i prendre'm un gel, potser psicològic, però tinc ganes per retrobar-me amb la meva bèstia negre.

Un altra avituallament, mínima parada, i de cara avall per recuperar temps, de nou camí a vessar d'aigua, primer esquivant els pèlags, després ... corriol magnífic, amb la quarta i cinquena dona, un troç de dona la banyolina, Mariona?, acompanyada per un altre corredor de la zona que li fa una mica de guardespatlles, un troç d'home que no voldria pas fer-lo enfadar, jajaja... baixada tècnica, recupero, em sento amb pota, ja falta poc, a veure si podem fer un bon grupeto, em deixaré portar i sigilosament xuparé roda sempre i quan els ritmes siguin similars. Ho són, vaig còmode i estem en ple Purgatori, fent camí, ells xerrant, jo escoltant, concentrat en el meu desafiament, aquí està la carrera, superada aquesta dificultat, tot i quedà molt, tot i que pots defallir en qualsevol moment, etcetcetc ... hauré fet un pas prou important.

Continua la zigazaga, però la vegetació sembla que es vagi obrin, senyal inequívoca de que ja estem a la part final, tot i que, si vas tocat, ja fa estona que et pot semblar arribar a dalt. No és el cas, ja hi som, el Purgatori ja és meu i amb molta suficiència, això sí, he de deixar tan bona companyia, per a buscar un lloc a recer dels ulls, però que em deixi veure el pas dels corredors, pocs metres abans de Can Bellver, ja que necessito una parada tècnica, un regal al cos per la feina feta, jajaja...

Un plaer quan m'incorporo de nou i en JBallesta m'acompanya triomfant a l'històric avituallament de Can Bellver, on ens reben, en Martox, en Hanrath i en XColl, com a col.laboradors de la cursa, més un JPapiol que ha dit prou a la mitja i que com un llampec ja es trobava en aquest punt, amén de les incombustibles Assumpta, ara ja fa més bona cara al veure la meva recuperació de posicions, la Isabel i la Núria Papiola. La fem petar una estona, no la mitja hora que vaig necessitar l'any passat per a recuperar-me, sentat en una cadira mig grogui. El dia es comença a tapar i la gent que està parada té força fred, per contra, pels que correm sembla que la calor amenaçadora, té tendència a esvaïr-se.




Inicio camí, ja hem recuperat un grapat de minuts al crono, el Tagamanent es fa en un suspir i la llarga baixada cap al Figaró permet fer una barqueta en aquest trajecte capitanejada per l'incombustible JBallesta que en els trams més corribles ens fa treure el fetge per la boca, on acompanyat pel Jaume Soler (Capderec), fem el que podem, bé la goma vull dir, jajaja... A l'avituallament ens tornem a reagupar, així com a baix la carretera, però jo no vaig còmode, el turmell fa nyigui-nyogui per la torçada al Paraiso, les sabatilles estàn massa gastades i em fa ser prudent i a nivell d'estòmac, massa potipoti i em torna a agafar un altre rampell. Per sort se m'apareix la Verge en forma de l'Assumpta amb el cotxe, estic salvat, agafo paper i m'amago darrera unes canyes ... uff!!!!, per poc, jajaja...




Ara em comença una nova cursa, perdo el grupet en la meva parada i sé que no els tornaré a veure més, per altra banda sé el que em queda, ara ja no vaig tan fi, però encara m'hi puc esforçar una mica per a no perdre-hi massa. Creuo el riu, ajudat per unes cintes que sense fer res et dóna confiança, per contra i manca la corda per pujar a dalt el camí. Tan fa, de seguit hi ha bon terreny, corrible, però ara ja amb més pena que glòria, amb dos corredors de negre que van junts, tots tres farem la goma fins el final. Tram més tècnic, de pujada, sé que tinc una hora des de baix el riu fins dalt la Trona per tant ni m'hi capfico ni faig res, tot i que ara miro el rellotge massa sovint, senyal de que ja costa passar els kms. i el temps.

Avituallament a mitja pujada, torna a fer calor, el terreny torna a fer suar. Mentre intento recuperar-me en l'avituallament, em passa la Montse Sisteré, no n'havia sabut res en tota la cursa i resulta que ha sortit mitja hora més tard per un malentès, va esporoguida, gairebé no s'atura i va a totes. Torno a coincidir amb el Capderec, que va de més a menys, i el Pitit que ha regulat molt bé i que havia perdut de vista feia moltes hores i s'ha incrustat com una paparra al grup de l'Ardillita que se n'encarrega del grupet. Jo intentaré afegir-m'hi, si més no fins al cim, per no fer-se tan feixuc. La xerrameca ja no es tan fluida i la tropa va tocada, les rampes són dures i tot sovint se senten els esbufecs tot perdent alguna que altre unitat i recollint algun que altre "cadàver" pel camí. Sempre hi ha algú que no ha calculat bé i va pitjor que tú.

Ja som dalt, uns metres corribles per estirar les cames i afrontar el torrent de Valldàneu, tècnic, em recupero, torno a fer forat al meu favor, sé que em tornaran a agafar i tot això que tinc. Un traguet a baix la masia i pista amunt fins uns corriols, altra vegada preciosos, on el grup es torna a reagrupar abans dels últims 400m., una paret mortal a aquestes alçades de carrera, on amb l'Alex arribem com podem a dalt.

Ara sí, ja estem, restaran 4kms. per l'arribada, altra vegada troç corrible que aprofita l'Alex per enllaçar amb el grup, jo ja en tinc prou, no em deixo anar però tampoc malgasto el poc que queda, tot esperant de nou la baixada per a perdre el menys temps possible. Torno a trobar els de negre, que ja a la baixada els deixo enrera definitivament, i sorprenentment em trobo al Massa en direcció contraria en busca de la Carme, "mira que és buena persona".

Entrada al poble, més sencer que l'any passat, on vam entrar agafats de la mà amb en JLlopart en la seva marató 101, encara amb ganes de córrer, amb una bona esgarrapada al crono, gairebé tres quarts d'hora menys i veient que mica en mica puc tornar a començar, això sí, la torçada em deixa el turmell com una bota una vegada treta la sabatilla i veure el desgavell produït. No és res que no es pugui resoldre amb gel i antiinflamatoris i espero no faci la guitza a l'UTAG.



Després d'una bona i merescuda dutxa, jubilo les sabatilles que tants kilòmetres de glòria m'han donat, però que avui justejaven per aquesta escomesa. Encara entra gent, el Capderec, el Gorditu, n'Alpenser ... compartim xerrada amb els arribats i amb els que ja fa estona estan nèts i polits, els que han acabat i els que han acabat abans d'hora. Satisfacció general, agraïments per l'organització i esperonar-los per l'any vinent. Hi serem, la cursa i els que l'organitzen s'ho mereixen.

Ah! i tant ... tots cap el Racó per a fer-hi un bon dinar, riure el que convingui, refer calendaris i objectius, potser l'àpat en sí, és el de menys ... i el que costa marxar-hi!, de fet hi hem arribat ben fosc i arribem a casa de la mateixa manera, però això sí ... una mica més feliços.


Salut.