l'Encantada (coll Bracons-ref.Coma de Vaca-Olot)

Dissabte, 19 de juny 2010
1er.dia, 62 kms. - 15h. 45'
2on.dia, 67 kms. - 14h.
Coll de Bracons - Olot (Alta Garrotxa)


Puntualment, a quarts de vuit, passo a recollir un dels companys de viatge, en JBallesta. El recullo a l'area de Bellaterra, on haviam quedat per posar, tots dos, rumb a SEsteve d'en Bas, on els altres dos expedicionaris, en JArtigas i la MSisteré, ens hi estarien esperant. Tots quatre ehunmilakerus d'aquí uns dies, ens trobavem per a fer-hi l'últim entrenament de qüalitat, compaginant distància, desnivells, alçada ... tot el necessari per intentar dur a bon terme el nostre repte del proper dia 16 de juliol.

Per omplir el dipòsit, el Capitán, ens porta a una pizzeria d'Olot, després d'haver-la fet petar una bona estona a casa d'en JArtigas. La xerrameca continua entre plat i plat, parlant de curses ja finalitzades i d'altres que encara s'estan cuinant o a punt de sortir del forn. Mica en mica el rellotge avança i quan ja ens cau la mitja nit a sobre, tornem a SEsteve per posar-nos el "tratju" de guerra i emprendra camí.
En cotxe ens apropem a Coll de Bracons 1148m., pas conegut en el recorregut de Matxos al creuar la carretera en aquest punt tot baixant Puigsacalm i enfilar cap el prat de La Vola. I cauen quatre gotes, que ens fa treure per primera vegada els impermeables, tot i que quedaran en les quatre gotes, però que deixarien a més de l'humitat regnant, el terreny, en la seva primera part, xop i ple d'aigua arreu.

Iniciem trajecte, són les 0'45h. del dissabte. Llocs coneguts i trepitjats en la darrera edició de Matxos, tot i que en la foscor costa reconeixels tot i l'assessorament del nostre guia. Llocs emblemàtics, com la font Tornadissa, el pla Traver, la dura pujada pel prat que ens aproparia al creuament del Puigsacalm, i que en la foscor i la distensió del moment fa que sigui més de bon fer. La nit és bona, una mica d'humitat, tot estar ben xop, però comencem a veure gran qüantitat d'estrelles que indicaran una nit tranquila. Això sí, tot emulant el fanguisser de Zegama, sembla que ja hi tornem a ser, fang i aigua per tot arreu fa que la marxa es ralenteixi en excés procurant com a únic objectiu, mantenir-se d'empeus. No hi ha pressa, són les primeres hores, els primers kilòmetres i més endavant ja fariem més via. Tanmateix, creuem diversos camps tot obrint i tancant el filferro, moltes vegades amb una petita descàrrega per espantar el bestiar, el qual també ens dóna més d'un ensurt en mig de la foscor.


Després de deixar enrera Sta.Magdalena de Cambrils i esmenar una petita pèrdua, comença a clarejar el dia tot arribant a coll de Canes, també, com si el nou dia hi volgués col.laborar, deixem enrera tot el fanguisser que ha fet treure de tots nosaltres els renecs més profunds Una pista s'enfila per donar pas a un magnífic corriol que ens portarà a SJoan de les Abadesses, on ens hi espera un bon cafetó i alguna menja ben merescuda. Costa trobar un "xiringitu", essent dissabte i una hora prou coherent, 7h.30' del matí, per què més d'un establiment ja estigués d'empeus.



Refets un xic, tot compartint amb un grup de bikers i observant com quan al deixar el poble, aquest es començava a despertar, enfilem cap a la primera dificultat sèria del dia, el Taga 2.035m. Primer tram de corriol de bon fer, tot començant a petar-hi el sol i pujant paulatinament la temperatura. A l'arribar a la pista, gir a l'esquerra per a fer-n'hi un bon troç per estirar les cames i preparar l'última part d'ascensió, un xic més exigent que l'anterior tram. Som testimonis d'una trobada de cotxes antics, però no massa antics, 600, 127, algun quatre-quatre.... que en algun repetxó hi tenen prous problemes, només ens faltaria apretar-los, per lo qual accelerem una mica el trote, jajaja...
La pujada ja pica més. En un tram decidim tirar pel dret tot retallant camí, però això si, l'alternativa és més empinada. Molts excursionistes trescant per aquest cim emblemàtic, on segurament més d'un hi ha donat les primeres passes de petit i per altre banda molts boletaires cercant no sé quin tipus de bolet, però a fe de Deu que n'hi havia un munt.
Després d'un "descansillu" i quan penses que ja ets dalt, toca fer-hi encara l'últim esforç, però ara sí, ja es veu el cim amb prou gent per a no passar desapercebut. Hi esmercem el temps per a deixar-hi constància i tirar una mica de barretes o quatre ganyips. Des de aquesta talaia el nostre guia ens indica els nostres propers objectius, el poble de Pardines, sota els nostres peus i lloc on seurem a taula, i davant nostre, una bona mòle, el Balandrau, sostre de la sortida amb els seus gairebé 2.600m.



La baixada al poble és ràpida, però enganyosa ja que ens desvia molt cap a la dreta i quan hi ha gana, saps que seuràs una estona a taula..., és una putada, zigazagues per una pista, afortunadament en baixada, que després de coincidir també per aquesta vertent amb diferents excursionistes de tot tipus de "rango", per fí enfilem l'entrada del poble, aquest net i ben cuidat, de muntanya 1.226m., petitó i amb regust històric. Crec que són les 12 o quarts d'una, però tanmateix, l'hora de menjar quelcom que entri bé i omplir els nostres estris per les hores que queden de ruta.

Abans del Balandrau, hi tenim un bon aperitiu, el nostre amfitrió ens obsequia un kilòmetre vertical per a païr el dinar, hem d'assolir el cim de puig Cerverís 2.208m., porta d'entrada des d'on venim al pic de Balandrau i a la Vall del Freser. L'inici és trempat, però d'hora deixem el corriol i una pista que ens portarà a enfilar tot recte i cara amunt amb l'única mirada i l'únic pensament d'arribar allà dalt, no sé a on, però allà dalt, amunt, tot recte, anant deixant el poble als nostres peus i el Taga a la nostra esquena. Mil metres de desnivell "a saco", medicina recomenada per a fer-hi una digestió com cal, tot i no haver carregat massa el dipòsit sabedors de la sorpresa.

El dia es comença a embolicar, però de moment no cal patir. Ja veiem les primeres restes de neu que ja ens acompanyarien la resta del dia, congestes abandonades a la seva sort que mica en mica s'anirant desfent muntanya avall. Fa aire, i al cim el justet per reagrupar-nos, inmortalitzar-nos, fer un traguet i agafar forces per encarar ara sí, el nou objectiu que hi teniem davant nostre, espectant, desafiant, contemplatiu, autoritari ...



Tot i no semblar tant lluny, novament hi sóc enganyat i les distàncies a la muntanya moltes vegades enganyen i jo n'hi sóc avessat a aquesta enganyifa, però de totes maneres si que és més de bon fer, tot i que venint de fer un km.vertical! Els kilòmetres ja fa estona que es noten i ja fa un grapat d'hores que l'estem voltant, però sabem que tenim la fita ben aprop i ben aviat restarem en el refugi, resguardats de qualsevol eventualitat, podrem polir-nos i refer-nos una mica i esmerçarem hores de descans, no en va, ja portem una nit sense dormir.




Cim de Balandrau 2.600m., sostre del dia i de la travessa i muntanya de trist record, on no fa massa anys i van perdre la vida uns quants excursionistes al ser sepultats per la neu, on el torb i va fer estralls. Novament, foto-record i avall que fa baixada i on en la llunyania ja es divisa el refugi de Coma de Vaca, destinataris d'aquesta primera etapa. Ens hi cauen quatre gotes, com si el caprici de la mare natura volés que fossim rebuts talment com a la nostra sortida ja fa molt, de coll de Bracons.
Baixada dreta i plena d'isards amb mirada atenta sobre el nostre desenvolupament vers la muntanya. Que no en tinguin cap dubte, ells guanyen. Rierols plens d'aigua, amb dificultat per travessar-los en alguns trams per l'abundància de cabdal, cercant el lloc idoni per a fer-ho i arribar a bon port. Un pontet metàl.lic ens deixa a la porta del refugi, 15h.45', 62kms., +3.900m. de desnivell. Un bon entrenament per ser el primer dia.




El refugi ple de gom a gom, talment no hi ha ni lloc per a sentar-nos!!! Aprofitem per fer-nos-hi una bona dutxa, merescuda , gratificant i reparadora, pero el refugi continua ple i hem de seure, com a quatre pidolaires a les escales. Estem pendents d'altre banda d'en Ramon que també hi té reserva, però que de tant "dimes i diretes", no sabem si vindrà o no. Pocs minuts abans de les set, ja el veiem baixar de la muntanya, amb l'Adela, ells vénent de Queralbs, i l'endemà també trescaran per les muntanyes de Núria. Com no podia ser d'una altre manera en Ramontxuuuuu i en Patxííííiíí es fónen en una abraçada, jajaja...

Compartim taula i les menges de sopar, entre cervesa i cervesa, entre aventures i més aventures, la fura d'en Ramon estar en forma. El "toque de queda" marcat a les 22h. fa que no ens hi poguem esplaïar, tot i no ésser massa respectat per molta gent, però nosaltres el complim a "rajatabla" ja que necessitem descansar, l'endemà hem de desfer camí i també serà una dura jornada.

Feia anys i panys que no parava en un refugi i no recordava que de dormir, ben poc, quan no ronca, l'altre estusega, un que va al lavabo, cops de porta, claror, frontals i soroll de gent que s'aixecava més aviat ... en fi, deixem-ho en que vam descansar-hi una bona estona. La diana era a les 5 del matí per a trenc d'alba començar a caminar, després de fer quatre ganyips per esmorzar.

Se sent el vent des de dins el refugi i durant la nit hi ha fet una bona nevada. Quan obrim la porta, 5h.45' de la matinada, a 2.000m., som sabedors que el començament no serà fàcil, sense ser temerari. El tàndem ramontxu enfila camí diferent al nostre, més tard sabriem que poca cosa van poder fer. Nosaltres enfilem direcció cap al coll de la Marrana que una vegada arribats, ens portarà en un ràpid descens, al refugi d'Ulldeter.


Seran 500m. on la dificultat anirà in crescendo, a mida que guanyem alçada i ens dirigim cap al nord-est, el cel es va tancant i el "Torb" cada vegada és més fort, la temperatura per descomptat, sota zero i amb la sensació del vent posem-hi uns quants graus negatius. Els quatre, poques coses diem, ens seguim amb la mirada procurant no quedar desperdigats. Afortunadament el vent a l'aixecar la neu el veus a venir i d'esquena i amb "cuclillas", anem trempejant la situació. No queda massa, però avançar ràpidament, és utòpic. Amb paciència ens apropem a l'objectiu i una vegada arribats al coll, 2.515m., no hi perdem ni un minut per enfilar l'altra vertent de la muntanya. L'enfarinada ha estat important, però ara, a mida que anem perdent alçada, les condicions ens començen a ésser més favorables.




Sobrepassem amb una revolada el neixament del riu Ter, on fa uns mesos, els koala's, ens hi van oferir un bon repte. Ja tenim el refugi d'Ulldeter, 2.220m., a tocar i el pitjor ja ha passat. El guarda ens rep amb els braços oberts, ens fa entrar amb alguns privilegis, ens ofereix cafè, quelcom per menjar i una bona estufa , els pocs hostatges ja dempeus ens miren una mica estorats. Hi "perdem" mitja horeta, però era necessaria per refer-nos física i moralment, ara ja anem de cara avall i per llocs "més civilitzats", tot deixant el mal temps a les nostres esquenes.



Acabem de desfer el corriol del refugi a Vallter, per entre parkings, tornar a agafar el corriol principal vorejant el riu que ens portarà a fer quatre kilometrets de carretera, no sabeu com s'agraeixen, per arribar a Setcases 1.230m. Encara notem el polsim de la neu fregant els nostres impermeables provinent de muntanya amunt, talment com si caiguessin quatre gotes. A Setcases hi fem via i intentem recuperar un xic el temps perdut, però la forta pujada que ens espera, no ho permet massa, això sí, tornem a gaudir del paissatge i tornem a trepitjar boscos impressionants, corriols enamoradissos i prats desitjant sent acaronats per les nostres sabatilles. Aquests paratges bucòlics ens porten al coll de Liens, on podem gaudir de deixar Setcases als nostres peus i veure des de la llunyania d'on venim, on el mal temps encara hi regne. Nosaltres, en canvi, ja anem amb màniga fina i amb un solet que s'agraeix.


El descens de coll de Liens, ens ha de dur al poble de Molló, on hi fem cap prop de les dotze del migdia. Una mica de beguda en un bar del poble i poca cosa més si no fos per la fluixera col.lectiva que ens agafa a tot el grup, fins i tot una trucada al Massa per venir-nos a socorrer, mentalment estem castigats i se'ns fa feixuc continuar, però afortunadament en Massa no pot venir i després de reunir el comité de crisi, decidim continuar. Passat el temps, no sé ben bé que va passar, però m'alegro de que continuessim, doncs així culminariem el repte i fariem content a l'instigador de l'aventura.

Proper destí, Beget, 988m. Tenim alguna despistada en el recorregut, però res greu i la maquinària continua endevant, per entre camins, corriols, per entre boscos, camps ... A Beget hi fem una bona parada, per carregar les "piles" i l'estòmac al primer bar entrant al poble, ràpid, bo i bé de preu. Aprofitem la font del costat per remullar-nos i omplir el camel i també per posar-nos "el traju" d'estiu, doncs ja fa bo i la màniga curta es fa necessaria. La tropa recupera la moral i ja no es parla d'una altre cosa que d'arribar a Olot i és que amb l'estomac ple i ben fresquet, les coses es veuen millor.




Entrem en territori conegut, sobretot els que vam compartir l'UTAG i algun entrenament per la zona, tot i que si he de ser franc, no ho recordava pas massa. Pujadetes ja més suaus combinats amb baixades corribles, el terreny ha canviat hi ja fa estona que hem deixat l'alta muntanya i entrat a la mitja muntanya. El collet de Salomó, on, amb les herbes altes, costa d'esbrinar el camí correcte, corriol, de nou camí per fer cap a l'hostal d'en Bac, on una remullada a la font ens he sap a glòria. Aprofito per canviar una tirita en el peu que fa estona fa la guitza i on un ciclista guiri, comença a alucinar quan sap d'on venim. Ell penso que va a Camprodón, per tant uns anem cap una banda i ell cap a l'altra.


Això ja gairebé ho tenim, són +- les cinc de la tarda, tot i que encara ens hi mancaran tres horetes, però mica en mica ja li comencem a veure les orelles al llop. Última dificultat del dia, un collet, el de Planserras, que tot i ser de "tercera", torna a fer-se costarut i és que ara, qualsevol fals pla, recorda el Tourmalet. Afortunadament és curtet i de seguit som dalt. Ara sí, ja tot és baixada i pla, bordejant la vall de Bianya, per un camí que encara permet córrer i avançar temps. Amb paciència, ara aquí paro ara m'aturo, arribem al creuament de la carretera Olot-Camprodón, queden les escurrialles per una mena de via verda bastant malmesa i brutota, però que seguint el camí més recte, culminarem l'objectiu, quan per fi divisem el rètol esperat O L O T, a 443m. de desnivell del mar on hi arribem després de 14h., 67kms., +2.600m. de desnivell.





L'alegria és evident i les felicitacions al Capitán JArtigas, són merescudes. Sempre pendent de la tropa, gran coneixedor del terreny que trepitjavem i un guia fantàstic. Han estat dues jornades, per recordar, amb un grupet de quatre sensacional. Hem format un molt bon eskamot.

La Teniente O'Neil MSisteré, una gran atlèta que es va saber acoplar quan va ésser necessari al ritme del més lent i que entre tots vam procurar cuidar-la com mai, això si, uns més que altres, jajaja... , però, de riure, a fe de Deu que vam riure d'allò més.

El Cabo 1a. Don Pésimo JBallesta, gran persona i un patidor de primera amb corda per estona capaç de córrer i córrer, sense parar, un tipus atlèticament dur de pelar i que de tan en tan es disfressa de Don Óptimo, jajaja...
I un servidor Sargento bodi, pendent de les ordres del Capitán, i procurar no ser en cap moment un estorb per la resta de components i aportar en la meva modesta mesura el toc d'humor necessari per provocar la rialla i bon humor durant la travessa.

En total, hem omplert el dipòsit de l'EHUNMILAK, amb 128kms. i 6.500m de desnivell possitius i una trentena d'hores trescant per uns dels indrets més bonics del nostre País. Espero que tots quatre, el proper 18 de Juliol, podem estar igual de contents com vam estar-ho a l'acabar L'ENCANTADA !!!!


Salut.