Marató Zegama - Aizkorri

Diumenge, 16 de maig 2010 - 7h.16' 32
Zegama (Goierri), Gipuzkoa
EUSKAL HERRIA


No hi ha cap mena de dubte, que després de les 9 edicions, aquesta ha estat la més dura amb diferència, dit pels corredors i també reconegut pels mateixos organitzadors que no es pensaven que el percal estaria tan malament. Veient i repassant fotos d'aquí i d'allà, gairebé de tots els llocs per on vam passar , hi havia trams prou fotuts, sobretot i coincidint amb tothom, la baixada de l'Aitxurri, el més criminal. Baixada ja molt complicada en situacions normals, s'hi afegim, neu, fred, boira, fang i els pedrots que hi ha en tota la seva canal, n'hi havia per tremolar, i això ho dic jo que m'agrada aquest tipus d'aventuretes i una mica el show, però era més dificil baixar per allà que fer el joc de l'Oca amb una mà!

A pesar de tot l'organització va tornar a ser, com no pot ser d'una altra manera, perfecta, amb personal extra en els llocs més complicats del recorregut indicant el tram més factible per a superar-lo. Dels avituallaments, no cal parlar-ne, excel.lents, enguany amb gels a StoSpiritu, Aizkorri i Urbia, perfectament ubicats i amb una gent per treure's el barret. El recorregut, senzillament espectacular, això si, amarat d'aigua en tota la seva totalitat, i neu, molta neu i fang i més fang i fang i fang i més fang . Ara és quan l'Orzo diu que per molt que ho expliquis, costa que la gent se'n faci el càrrec, a part de segurament deixar-te coses al tinter. Només els que han estat allà i els que han corregut sabran mai el pa que s'hi va donar.


El públic va tornar a estar a l'alçada tot i el mal temps i centenars de persones es llançaren "al monte", grans i petits, pares, fills, néts i nétes, paper en mà, pràcticament ilegible al nostre pas, no paraven d'animar pel teu nom, tot i que jo per dins el canviava ja que per dir Francesc, no se n'acaben de sortir, "Aupa, Patxi, me cagüenla, que cojones tenís"

Divendres, 18h., fem la nostra arribada a casa Tellerine on ens espera el nostre amic i amfitrió, JMiguel que ja ha encés la llar de foc. Fantàstic, el temps s'aguanta, però al costat del foc s'hi estar de conya tot fent petar la xerrada. Avui tocarà "xuletón", va, de 800grs., doncs no s'en parli més!, de primer una truita d'espàrrecs per xupar-se els dits, doble, gustosa, d'un groc intens, ummm!!!!, tot el que mengem és de la casa i es clar, es nota. Ho reguem amb una mica de cava fins que ens hi toquen la 1 de la matinada, hora raonable, ja que l'endemà encara no toca córrer. A fòra ja va fent aquella pluja que mica en mica ho va empapant tot. Al venir ja hem vist l'Aizkorri enpolsimat de neu, res de l'altre món, però potser aquesta pluja a dalt, torni a ser neu o potser l'acabi desfent.

Dissabte matí, sense pressa per activar-nos ja que fa mal temps, continua plovent, tot enboirat i fa força fresca fet que invita a no sortir de la casa i quedar-se al costat del foc, tot i així alguns ssadurninencs que també hi ha a la casa opten per anar a Donosti, d'on tornaran hores més tard ben escaldats, amb fred, pluja i una ventada espectacular. Prop de les 12h ens posem en marxa i treiem el cap per Zegama, continua plovent amb ganes. Hi trobem n'Enric Calvet, esparreguerí de pro i el Joan Arnau, organitzador de la cursa de l'Alba. Després d'unes "canyites" fem cap a dinar a l'apeadero d'Otzuarte, on l'endemà hi passarem tot corrent. Caminem uns metres per anar a observar el km7 on també hi trobem tota una tropa de l'UECAnoia, en David, que compartírem kms a la Selva del camp, amb la seva dona que l'endemà també correrà. Ara no plou i sembla que vulgui aclarir, fins i tot una ullada de sol ens dona la benvinguda.

Dinem correctement, no per tirar coets, però estar aprobat. Mil batalles reguen la taula tot i que en el fons tothom ja hi té el cap a l'endemà. Torna a tapar-se i plou novament. Avui no hi haurà siesta, doncs ens quedem a fer una mica de temps amb una família vinguda també de Vilafranca, per participar en la prova, que també han dinat allà, en JMontaner, un bon diesel que demà debutarà i coneixerà en primera persona tot el que envolta aquesta carrera. Preguntes i dubtes inundan als "novatillus", nerviosos, espectants, inquiets, sabedors del que han sentit a dir, del que els esperarà l'endemà.

Hora del brieffing, vells coneguts, noves coneixènces, amics de sempre d'aquí i d'allà, els cracks també hi són presents i entre ells en Kilian Jornet, guanyador en totes les edicions en que ha participat. Xerrada, parlaments que per mi no serveixen de res davant d'una sala plena de gom a gom. La part tècnica i la que ens interessa es fa esperar, no para de ploure i l'Aizkorri és ben blanc. En efecte, es farà una petita variació si el temps no canvia en el cim d'Aizkorri, per salvar un tram força complicadot,
de totes maneres, l'endemà a la sortida s'acabarà de decidir si hi ha algun altre canvi, de fet pels que hi van per primera vegada, el canvi del dia següent serà inapreciable.



La xerrada ha acabat i comença el sidrerio amb formatge, un pica-pica per tothom que permet continuar en tertúlia amb gent que si abans tenia dubtes, ara encara en té més. Aventures, batalletes i un fart de riure, deu ser la sidra? ens acompanya durant una bona estona tot aprofitant per fotografiar-nos amb el Kilian, de fet es tracta d'una foto pel fill de lOrzo, jajaja... en Rül, Massa, Yves, Jballesta, l'orzo i jo mateix inmortalitzem el moment tot desitjant-li sort per l'endemà, com si la necessités!

No en tenim prou i anem a fer unes cervesetes tot trobant l'Abuelo i el Jardinero que vénen de l'Euskalraid. La tornem a fer petar amb un Alpenser una mica temerós, però que entre tots l'animem. Al bar no hi cap una agulla, no hi ha altra tema, en tot el poble no es parla de res més. Som els primers de marxar i encarar Tellerine, es fa tard i no vol ploure, plou.

Sopar amb truita de bolets i pollo casero, tot de primera en una taula avui plena en la seva totalitat, on hi ha més d'una vintena de persones, corredors i acompanyants ssadurninencs. Més xerrameca, la llar continua inconmensurable, escalfa i acompanya, présta a quedar-te amb una copeta de cava ben fresquet o una copeta d'un bon Armagnac i no mirar el rellotge. Però com diria el President, avui no toca, el que toca és demà donar tota la guerra que pugui, ho porto al cap, estic confiat, en tinc moltes ganes, conec el terreny i sé el que m'espera, recordo cada km i porto les pintures de guerra a la bossa i el ganivet esmolat entre les dents. Hi plou. Continua plovent . . . .

Normalment la nit de la marató no dormo massa per no dir gens, tingui objectius o no, sigui de muntanya o d'asfalt, sigui una marató important o més aviat casolana, no hi ha manera i porto ja 46 nits amb aquest plan, gairebé es podria dir allò de "es de ser de inútiles" , però que hi farem.... enguany aconsegueixo dormir la 1a. part, algo és algo, unes 4horetes, lavabo, mirar per la finestra, si, plou, lavabo i esperar que soni el despertador que de fet no sé perquè el poso.

M'aixeco i vaig per feina, "traje de luces", "pintures de guerra", "ganivet esmolat", tot estudiat. Esmorzar ràpid però suficient i a fer maletes per enfilar de seguida cap al poble. Són quarts de vuit i ja hi ha moviment, la sortida, a les 9h. L'Assumpta em deixa i ella posar rumb a StoSpiritu on hi passarà gran part del dia, allà trobarà més acompanyants i tota la tropa basca que com ella començarà a farcir la muntanya de colors.


Tinc temps i faig un cafetonet a la taverna amb en JMasgrau, company de club i on hi trobem l'Abuelo i el Jardinero ja esmorzant, veuran la sortida i marxaran cap a casa. Fòra el carrer ja es comença a omplir de korrikolaris i tornem a retrobar cares conegudes del dia abans, això si, un pel més nervioses. Durant la nit no ha parat de ploure, ara no, però...., a més l'Aizkorri vist des d'el poble pinta xungo. Mica en mica s'acosta l'hora de la veritat i tothom va a la seva ultimant detalls i anant deixant la bossa al guardarropia per entrar tot seguit al caixó de sortida, on com si d'una sínia es tractés, tothom dona voltes en un simulacre d'escalfament. Altres s'aixopluguen sota les carpes doncs tornen a caure gotes i desllueixen l'aurresku de rigor. Ara sí, música per l'ocasió, tothom a lloc, moment intens on intercanvio una mirada de complicitat amb el JMartí, tornem a estar a la linea de sortida, "no hase falta desir nada mas", amb la mirada ens hem entès. Darrera la música, Vangelis?, les campanades de les nou, nou tocs i comença LA CARRERA ! ! ! !



Ni la pluja deslluiex un dels moments màgics com és la sortida. Sortida ràpida per donar un tomet pel poble, per estirar el pilot i primera rampa d'escalfament. Estic prou endavant, però ràpidament, quan s'acaba el paviment i comença el pedregà vaig reculant posicions inexorablement. Ja comença el fanguisser i l'Orzo em diu que el segueixi per fer-la junts, ostres portem 5' de cursa i ja m'atxuxen! , jo li dic que faci que vaig a la meva i ja ens la veurem. En JBallesta també volta per allà, ell tira endavant mentre jo els vaig seguint amb la vista. Les primeres sensacions no són bones, però penso que encara és molt aviat i encara no he entrat en calor, però la veritat és que em costa agafar un ritme i no vaig còmode i això és igual a NO DISFRUTO que és igual a NO ANEM BÉ !!!!



La primera referència em dirà on sóc encara que ja intueixo que no seré on voldria. Encara els segueixo amb la vista, però l'Orzo cada vegada és més lluny, l'imagino eufòric i espero que controli, una hòstia a Zegama, és una bona hòstia i aquí et treuen el dorsal ràpid, afortunadament i m'alegro moltíssim, ja no el veure fins darrera la valla d'arribada del poble donant-me l'últim alè després de 25' d'espera.
El JBallesta el tinc més aprop i veig que més o menys anem patxim-patxam. "L'algodón no enganya", Otzuarte, 53'18, dos minuts més que fa dos anys, es confirmen les meves sensacions, el fanguisser és terrible, hi ha aigua per tot arreu i córrer córrer no es pot córrer gaire. Continuo sense disfrutar i tan sols a les baixades sóc el de sempre, a les pujades em costa més del compte.



A Otzuarte hi ha força gent que t'empeny per la dura rampa, aquesta vegada impracticable, relliscades a gogo i a veure qui fa més el ridícul i això només acaba de començar! Aquesta primera pujada, tot i ser molt dura , és curta i tot seguit hi ha un bon troç per planejar arribant a l'avituallament de Ultzama per agafar una forta, tècnica i relliscosa baixada que tornarà a fer les delicies dels espectadors. Tot seguit un bon troç de pista per recuperar-se i iniciar ara si la propiament pujada de l'Aratz.

Plou de valent en aquest tram, atrapo en JBallesta momentàneament ja que a l'acabar la pista i enfilar-se el terreny el torno a perdre de vista. Tot i així fem barqueta de tres, el correcat Sergio i l'Amèlia de Santpedor, tots tres anem fent, primer per les dures rampes que hi ha dins el bosc, després algun descansillu per dirigir-se a l'avituallament-control d'Atabarreta on enceto la primera pregària a Sant Gel, continuo no petant fi, però tampoc tinc cap defalliment, probarem un gel per l'últim tram d'Aratz tot i quedar un altre avituallament abans de fer cim. Fa fred i em poso els guants, 5' més i no puc ni posar-me'ls, en canvi de cos vaig bé tot i la màniga curta i no em poso el paravent, més que res, per mandra.


Tram de puja i baixa per dins un bosc espetarrant ple de fulles traïdores que amaguen en qualsevol moment una bona torçada de turmell, amb més i més fang. En Sergio es queda una mica a les baixades i l'Amèlia va fent. Al final llepo i em foto un bon "leñassu", una bona trompada a la cama, però res greu, xapa i pintura, no m'ha vist ningú, jijiji.. Aquest troç es fa llarg fins arribar a l'avituallament d'Allarte encara abans del cim i de sortir a descobert per coronar-lo. Hi començem a trobar premonitòries plaques de neu. Ara Sant Ibu, em toca i se que em funciona, gel+ibu per l'última empenta.
Per darrera canviem el Sergio pel Sergi de SSadurní tot continuant de tres i sortint al descobert on ens espera força neu i un ventet que deu ni dó. L'ambient no és per tirar coets, cau aiguaneu i gairebé no es veu res, ufff!!!! costa arribar a dalt on et van indicant el millor camí. CIIIIIMMMMM, clico el crono, 2h39' dotze minuts més, se acabó lo que se daba, però no hi ha temps per pensar massa ja que de pet comença la baixada, tècnica i pronunciada, on en un tres i no res ja estarem a StoSpiritu.

Per un moment penso en la retirada, però m'ho trec del cap de seguida, estimo massa aquest dorsal perquè me'l treguin a les primeres de canvi, dono una ullada al darrera, en la baixada s'ha dispersat tothom i cadascú va a la seva. Torno a mirar l'hora i és que no havia contat els temps de tall, no sobre massa però a partir de StoSpiritu el marge s'incrementa. Abans de SAdrián, trobo i paso en JBallesta que ja no contava amb ell, va patxim-patxam i diu que vol plegar. Jo li trec del cap, que ara ja som baix i el que queda és paciència. Sembla que el convenç i suposo que trobar de seguida la cleca facilita una mica més les coses També enxampo al Benito pastor, el dels pals i al Txema, un altre clàssic que cada any es tenyeix els cabells i que generalment coincidim en carrera, per tant suposo que més o menys estic al meu lloc, això sí, amb deu minuts més que fa dos anys.

StoSpiritu, abans d'arribar a l'avituallament, ja em criden, gairebé només i queden els incondicionals i pocs més, però fan força xivarri i et permeten tirar endavant tot preguntant com vaig. Em surt de dins: és un infern !!!! , després sabria lo preocupada que havia quedat l'Assumpta, suposo que hauria d'haver dit, collonut, tot va de p..mare !!!! jajaja....





Descansillu per menjar una mica, un altre gel, i reagrupar la barqueta per afrontar l'Aizkorri, aquesta vegada som cinc, Ballestita, Sergi, Amèlia (toc femení ni hi podia faltar), un altre catalanufu i jo. Ritme còmode tot xerrant i rient amb la gent que ja va baixant del cim, la majoria també catalans que ens esperonen cada vegada que trobem un grupet. El "pastor" ens passa a les primeres de canvi amb les seves espardenyes de betes i mitjons de llana. Per dins el bosc encara tirem força bé, però al sortir al descobert ens trobem amb molta neu, fred, boira, ja hi tornem a ser!, el grupet es torna a disgregar i cadascú tira com pot posant els ulls en un fictíci punt de destí. Ja ningú xèrra, de riures menys, però els hi dic que el cim és a prop i s'ha de donar el callo. A mi m'esperona saber que hi trobaré en Massa i en Yves que els han enxufat de col.laboradors allà dalt, ufff!!!! tantes hores allà dalt, amb aquest temps.... un 10 pels voluntaris !!!!





CIIIIIMMMMM!!!!!! ens rep en Massa dient-nos que anem molt bé de temps, jo no dic res i penso, mentider, però ell volia dir respecte al temps de tall, i ens dona ànims. 3h53', ja me'n vaig de +16, més o menys mantenint i anar perdent en cada tram uns minutets que sumats al final farien +34 respecte a les 6h42', la meva referència de 2008, però avui estava clar que degut a la meteorologia l'important era acabar i no fer-s'hi mal.




Em prenc un gel que aquí dalt estan bé de preu, i tirem milles cap a l'Aitxurri el cim del costat on hi estarem poc més d'un quart d'hora tot crestejant entre neu i roca envoltats d'una boira que no et deixa veure res, sort dels fils fluorescents del terra i les indicacions dels voluntaris, entre ells n'Yves que amb el seu crit característic ens dona una empenta . També hi trobem, en direcció contrària, en David de l'UECAnoia que tira la tovallola, no és massa bon lloc per tirar-la ja que haurà de desfer camí fins a StoSpiritu havent de baixar tot l'Aizkorri. No estar mentalitzat per patir més, ell ja l'ha feta i a més avui li córrer la dona que se les deu veure per passar els temps de tall, jo crec que hi tenia més el cap allà i segurament va fer ben fet.

Ara arriba l'hora de la veritat, OSTIANGORRI, senzillament impracticable, una baixada terrorífica on en sec ja té la seva dificultat, amb neu, boira, fang, pedra ..... més voluntaris en aquesta espècie de canal indicant una vegada més el camí més òptim. Al principi és on estar pitjor i és impossible estar de peu. Les relliscades són continues i si no et fas mal, és la manera d'avançar més ràpidament. Amb paciència desfem camí i a mida que perdem alçada, la neu va mimvant, però el terreny xop continua i ens veiem obligats a anar a buscar més a la dreta on hi ha més pedra, en fi una odissea com ha dit tothom, per mi el troç més complicat del recorregut, però tampoc el censuro, és la muntanya, i qui no vulgui pols..... Ja som baix, el malson ha acabat i ara tindrem terreny per córrer. El balanç de la baixada, és que hem sobreviscut tres unitats, hem perdut al Ballestita i del catalanufu nunca más se supo.



Després de la duríssima baixada, fem un glopet a l'avituallament d'Arbelar, on si no estic alucinat del tot i veig dos jeeps de la Guardia siví, ostres, jo que em pensava que no n'hi havia, potser algun atlèta no tingui la cartilla neta, no seria la primera vegada que en pillen un, jo per si un cas m'assembli a algú, me les piro, jajaja...

Urbía ens espera, abans tresquem per dins d'un bosc preciós, bastant corrible i picant avall, l'Amèlia de Santpedor i el Sergi de SSadurní els veig amb més motor, diesel totals, jo només a les baixades els trec distància i ara precissament el que es necessita és un bon diesel per creuar tota la campa. L'avituallament d'Oltze, és un vist i no vist, molt a tocar de l'anterior i molt proper al d'Urbía. A Oltze, els deixo anar, em porten un pel collat i no estic per orgues. En un moment els hi explico el que els hi queda per si no tornem a coincidir, com així serà, ells són dos novatillus que avui es treuran el doctorat de cop.

Arribo a Urbia per la variant que han fet nova, un puja-baixa bastant tocac...llns, abans s'agafava el camí principal que t'hi portava de pet. Aquest petit tram i el de l'arribada, són les dues modificacions respecte a anys anteriors per acabar d'ajustar el circuit, independentment del tema del temps d'avui. Urbia, 5h.15' i sumaaaaandooooo +19 respecte al 2008, això voldria dir que estaria sobre les 7h i pico veient que en cada tram i perdo alguns minutets, no masses, però "muchos pocos, hacen un mucho" . Que consti que no estic en absolut capficat pel temps que faré, però sempre m'agrada saber-ho i tenir més o menys referències, ara per exemple, sé que d'Urbia al cim de l'Andraitz i esmerçaré poc més de 20', si no ho sabés qui sap el que pot pensar una persona quan no va fina, potser creu que li espera una hora més de pujada, quin rotllo us estic fotent i potser no ho entén ningú, jajaja...

Andraitz, última dificultat del dia i situada a 12kms de meta, pràcticament tot de cara avall. Ah!, 23 minuts. A dalt m'hi ofereixen cervesa i faig un glopet, he fet la pujada sol, bé amb algú més però cadascú a la seva, del meus companys, ni rastre. Tot i això, sorprenentment i venint del darrera, m'hi trobo l'Olga Gasset, guanyadora per exemple de la marató del Congost, de Collserola, del Mediterrani... i que vam coincidir l'any passat a La forestal de Sort en la seva primera marató de muntanya. Va fosa, sense ganes i el temps l'ha matat, tot i això tirem avall, baixada pronunciada i entrem en el tram de més fang de la carrera, de sempre, però avui supera totes les espectatives, com si fins ara no n'haguessim tingut prou, com si algú ens anés posant traves pel camí tot impedint el nostre objectiu La vaig deixant enrera tot i no poder córrer gaire, en prou feines es pot estar dret, però ella pren moooooooolta precaució, tot i així va xerrant pels descosits i jo més aviat sóc parc en paraules.


Passo el mal tràngul treient-li un quants metres, el camí sembla que s'arregli quan de sobte, a terra hi trobo un corredor amb la manta tèrmica i assistit per tres o quatre nois. Em giro per veure si el reconec, penso que és del Diedre, però no em feu cas, però diria que és català, segur. Uns metres més avall ja van pujant el metge i l'infermer amb una camilla, més tard dirien que s'havia trencat el genoll, realment va estar de pega perquè no li quedava massa per arribar a Itzubiaga on el camí ja era més bo, ple d'aigua, però més bo.

Toca una mica de bisonte, ja ho sabeu no és el meu, però vaig fent tot proposant-m'ho, tot i que no vaig fos, si vaig molt cansat, no he tingut cap baixón, però si la sensació de que mica en mica el cos s'anava degradant. A Moano hi ha gresca, doncs i ténen un fenòmenu, que se'n fot del mort i de qui el vetlla. Els seus 200kgs. reposen sobre una cadira de camping que em pregunto quan resistirà. Arriba l'Olga, dorsal 68 i ja hi som. L'individu li diu que s'han equivocat de número i que li haguera hagut de tocar el 69 . . . Xist ! Ella surt esporuguida i jo aprofito l'avinentesa per despedir-me de l'individu . . . . no hi ha Xist !

Queden les escurrialles, algun repetxonet que cada vegada s'enganxa més, però a les baixades fem la pau. Encara la puc anar seguint amb la vista, però cada vegada s'em fa més difícil fins que finalment la perdo. Novament el motoret decideix, però em proposo córrer els 4 últims kms. després de l'últim avituallament. Ritme bisonte, però anem avançant km a km, doncs els darrers estan marcats un per un. Em canvien el fang per l'aigua, aigua per tot arreu, ja som gairebé a baix i la muntanya s'escorra que dóna gust . . . . Xist ? Trepitjo uns metres d'asfalt que saben a glòria, per encarar l'últim corriol que ens portarà a l'arribada que fa estona sento pels altaveus, fins i tot pujant l'Aizkorri, se sentia l'speaker quan possiblement feien la seva entrada els primers classificats.

Xiulet, senyal per tallar la carretera i advertir de l'arribada d'un korrikolari. Aquest, sóc jo. Les valles, gir a la dreta i esquerra. No aixeco el cap de terra tot i sentir crits, tan sols de resquitllada veig n'Orzo a la meva dreta. Si aixeco el cap, sóc pell, haguerà entrat plorant com una madalena. Generalment m'embarga l'emoció a l'acabar una marató, un reguitzell de sentiments inexplicables que moltes vegades fan que se t'humitegin els ulls i més si hem hagut de treballar-la a tope, com ha estat el cas d'avui. Potser també recordi l'arribada del '08, molt diferent a la d'avui, amb una rialla orzoriana d'orella a orella, a ell li dedico aquest M I S S A L en el seu doctorat com a corredor a Zegama.





A dins el calaix encara hi volta en Lluís Planagumà que tot i fer una hora que ja acabat, la fa petar amb tothom. Em vé a rebre i comentem breument la jugada. En JBallesta també entra tot seguit, el portava enganxat al darrera, només 1 minutet !!!! En Massa i n'Yves ja també són baix i canviem impressions i ens posem al dia de com anat la jornada, abandonaments, etcetc, "el infierno del norte" li dic a l'Yves tot recordant la Paris-Roubaix, però content de ser-hi, faltaria més !!!!

Els números de l'organització són 454 atlètes sortits, 409 arribats = 45 retirats. Entre els que corrien i van finalitzar, algun ilustre, com cada any, l'any passat hi havia el Mikel Erentxun, per exemple, enguany i va prendre part el ciclista Joseba Beloki en un temps de 5h.49' una mica per davant del Jordi Martí, 6h.02'. Curiosament l'home que tancava la cursa dins del control fixat en les 8h. va ser el Joan Arnau, l'alma mater de la cursa de l'Alba, sens dubte, també va tenir un mal dia, però al cap i a la fi pogué acabar-la.



Després de la xerrameca ja es comença agafar fred i després de posar-nos una mica al dia, només falta enfilar les dutxes que vindran acompanyades tot seguit per un bon vermut i uns entrepans que es posen d'allò més bé, el que se'n diu un avituallament generós i merescut, a més de qui vulgui fer-s'hi el massatge corresponent. Evidentment continuen les mil batalles a mida que et vas trobant els companys, de fet en un marge d'un quart d'hora n'hem entrat un grapat, ah! això sí, no passes al recinte si abans no has passat per la manguera, jajaja....


Només em queda felicitar-vos a tots de tot cor pel cap de setmana inoblidable que passem quan visitem aquestes terres.

Als que no ha estat possible acabar la carrera, espero que ben aviat pogueu tenir una altra oportunitat.
Als que l'han acabada, alguns amb molt bon temps a pesar de l'estat del circuit, d'altres hem fet el que hem pogut.
Als acompanyants i fotògrafs per ser-hi i donar-nos empenta.
Als col.laboradors, sense ells, la cursa no seria possible, i enguany hi erem ben representats.
Als organitzadors per haver parit aquesta carrera inigualable.

El pitjor del cas és que haurem d'esperar un any per tornar a repetir i a poder ser, tornar a ser a la línea de sortida, diuen que el temps passa ràpid, doncs ja hauriem d'ésser maig del 2011 !!!! Allà hi serem, de moment . . . . ZEGAMA'10, JO HI ERA !!!!

Salut.