Cavalls del Vent

Dissabte, 21 de setembre 2013
100 kms. - 22h.33' 15
Bagà (Berguedà)

Encara recordo com si fos ara, aixecar-me aquell diumenge al matí i amb els ulls plens de lleganyes, mirar si hi havia alguna novetat al mòbil del menjador. El mòbil estava col.lapsat i em va cridar molt l'atenció, diverses trucades del Ppong. El que va succeir després era inimaginable. Vaig parlar amb el Ppong, Massa, Martox, amb els Tallaferros que ens esperàven a la Festa Major d'Alpens... Les lleganyes de seguida es convertíren en un munt de llàgrimes descontrolades.

Amb aquesta magnífica foto del Jordi Saragossa, es manifestava el sentiment especial vers aquesta nova edició de l'Ultra de Cavalls del Vent, sobretot, pels que li érem més propers, sobretot pels que l'estimàvem i la continuem recordant aprop nostre.

No vaig dubtar ni un moment en participar-hi, calia anar-hi, calia tornar-hi, calia experimentar el reguitzell d'emocions que viuríem durant tot el cap de setmana, tots fent pinya, des de casa, sobre el terreny i en cada racó de la muntanya, en els avituallaments, la predisposició dels voluntaris i el fet de trobar-te a cada metre, gent coneguda. Calia trepitjar el Pas de Gosolans, somiava en un moment màgic, volia arribar-hi encara amb claror de dia per sentir i empapar-me del sentiment que per sempre més hi haurà en aquell indret. Volia disfrutar, riure, patir i plorar... com dirien els germans Terés, pura vida, i si, calia ser-hi, corrent per ella i amb ella.

El divendres a mitja tarda ja som a Bagà on ràpidament (ja fem tard) l'Assumpta col.labora en la tasca de donar dorsals. Moltes cares conegudes darrera la taula, la Marta que també s'ha afegit de voluntària pel cap de setmana, la Sílvia, l'omnipresent Massa, l'Sting, el Manel, el Moisés, tots dos també correran l'endemà, el Marc com a capitano del nostre grup de Cortals, etcetcetc...

A mi s'em fa la tarda molt llarga sense fer res, encara que repasso el perfil i comprovo el xip. No paro de saludar a gent coneguda que va a buscar el dorsal i m'entretinc portant aigua, xiclets i berenar a l'Assumpta i a la Ket. Aprofito per anar al briefing, saludar al Joan Sola, i a la plaça trobar-hi els Koala's, l'Esteban, els Ppongs, l'Yves... més gresca, però el meu cap no vol soroll i torno al pavelló per a veure si ja puc arrencar a les dues hosteses de luxe mentre el Massa fa gestions per trobar lloc on sopar. Se n'ensurt, i tots quatre fem via cap a Ca l'Amagat on en Valentí, amic del Massa, ens guarda taula.

Tots els cracks ja gairebé estan de sopar, però si hi ha una taula ben parida és la de l'skamot vallesà amb el FerRun, l'Anna Cos, l'Andrés, Xavi70, Tottu, la Tensi, Vicente, el fill del Píjaru, etcetcetc... tots ells sentiran la cursa de l'endemà com ningú, sobretot en FerRun, company inseperable de la Teresa en totes les edicions de Cavalls, aquesta vegada, fort com mai, pensa dedicar-li una carrerassa per la que porta mesos preparant, sens dubte, la millor manera de recordar-la.

Després de l'àpat no convé perdre-hi massa temps, comença a ser tard i cal matinar, acompanyem la Ket a la furgo i ens acomiadem del Massa, nosaltres enfilem SCorneli on hi tenim el "cuartel general" juntament amb els Capis que han obtat per restar a l'hotel tota la tarda/nit. Sí, dormo les meves 3-4 horetes de rigor per desvetllar-me després i ja no poder tornar-m'hi a quedar, però descanso i ja repasso com pot anar la carrera, amb la intenció de, assenyadament, donar-ho tot.

A les sis ja estem esmorzant a Bagà, al lloc de sempre, tots tres, l'Assumpta, la Ket i jo, el local, força ple de corredors, ja s'hi viu la cursa, tothom hi diu la seva, es comencen a notar els nervis encara que jo em sento força tranquil, potser perquè aparentment tinc clar com ha d'anar la carrera, amb uns temps una mica agoserats que em va passar el Capi, però que em seran una guia perfecte per a saber on sóc en tot moment i encara que ell m'assegura que la Laura i ell estaran molt més endarrera, jo no me'l crec, estic segur que tots tres podem estar allà i si s'escau, fer el trenet perfecte.

Abans d'entrar a la plaça on s'hi dóna la sortida, encara hi ha temps per a saludar a la tropa de Sitges, els carrers ja són plens de gent mentre els voluntaris fan espavilar-se als corredors per anar a la sortida. És el moment, el moment que havíem estat esperant molts de nosaltres, els que tenim més aprop ho saben i ho han patit, fa dies que no es parla de res més, per tant, ens acomiadem fins a Cortals, amb poques paraules i molt de sentiment, sota una lluna plena espectacular.

Pel carreró que et porta a la sortida em topo amb el Pau cara a cara, ell ja va per feina i fer el seguiment de la cursa vers el seu fill, el Bernat i en Tottu, el germà guapu del Pau. Topem i ens abracem, aquí si que no fa falta dir-nos res. Abans d'entrar al calaix encara saludo al Joan Iborra i al David del Gusi, mentre la plaça comença a estar a reventar tant d'atletes com de públic.

Els altaveus a tota pastilla, la música, l'speaker... ja en posició, saludem a molta gent, estic al costat de l'skamot vallesa i els Ppongs, ens desitgem sort alhora que no sabem massa que dir, però al veure als Capis m'hi apropo, continuo creient que podem fer mooooolta cursa junts.

Costa contenir les emocions, un sentiment que avui ha de servir per esperonar-nos i fer-nos més forts quan pintin bastos, quan comenci el defalliment i ens costi tirar endavant, avui, els que ens hi sentíem més propers, hi tindrem un ajut inestimable. En un moment ja comencem a córrer per l'estret carreró, ja hem d'estar per la feina, una ràpida volta al poble, ple de gent, de cridòria donant l'última empenta... uns metres de carretera i comencem endinsar-nos a la muntanya.

Corriol estret, primers taps, la gent retalla i es busca la vida, és un kampikipugui caòtic, però al mateix temps controlat encara que qualsevol posició dins la cua ja es difícil de mantenir i en un tres i no res ja perdo als Capis. Com sempre, procuro anar còmode encara que la gent sempre diu que surto massa ràpid, però l'important és que les primeres sensacions són bones, ja em sento plenament dins la cursa i començo a disfrutar, ara caldrà gestionar cada tram per assolir l'únic objectiu d'avui, acabar, i avui no puc fallar, les retirades a Comabella i casualment, Bagà, encara les tinc molt presents però tanmateix avui a les primeres de canvi, ja em sento més fort que mai.

Deixem el corriol per continuar pujant per un tram de pista, amb el Pedra a l'esquerra amb els primers raigos de llum i la lluna plena sobre seu com no volent marxar, tot un espectacle. Alenteixo la marxa perquè els Capis em puguin atrapar, no tarden massa i tots tres continuem la marxa. En una hora i mitja ens hauríem de presentar al Rebost i sembla que per aquí estaran els "tirus", per altra banda, ja hi comptava, la Laura i el Josep, porten el pas que jo esperava, molt similar al meu, per tant la teoria d'acabarem dues hores darrera teu, ja està descartada a les primeres de canvi i sembla que "la xuleta" que portem dels temps per a fer poc més de 21h., encara que em sembla un pèl agoserada, de moment, la comencem a treballar.

El Capi sempre ha clavat els temps, és un rellotge, pots fiar-te'n del que et diu, si diu dues hores seran dues hores, si en diu quatre seran quatre. El Rebost ja s'ensuma, gir a l'esquerra per encarar-hi la baixada que ens hi porta, em deixo anar i els deixo al darrera tot apretant una mica el gas, sé que serà poca estona i no vull taps a l'avituallament. Doncs sí, en una hora i mitja ens hi plantem i els Campals ja ens hi esperen, molta gent, un entrenyable guirigai, el Pedra continua impressionant i la lluna que el continua festejant, sense cap mena de dubte, un dels millors refugis per a tenir unes vistes privilegiades sobre aquesta muntanya tan nostre. El tracte de l'Anna també és exquisit i encara recordo el cop de mà que em va oferir tot entrant al refugi quan ja estava grogui, fa quatre dies, a la Núria-Queralt.

Ens acomiadem dels Campalis per continuar camí novament tots tres junts, la pujada continua, tenim un bon tute fins a Niu d'Aguila, pràcticament sense cap tram per a descarregar les cames, però el ritmet continua sent bo, jo marco el pas, el Capi darrera meu cuidant de que la Pocchi no es despengi, el trenet funciona, és el desitjat i el més important és que estic disfrutant.

El Lluís Soler, ja està preparat per a tirar quatre fotos, sempre de gran qüalitat i guanyador de diversos premis de fotografia, cal posar-s'hi bé, jajaja... ens saludem sense aturar-m'hi, d'aquí una estona farà de jutge en algun punt del recorregut, en algun punt que no sap ningú, per a fer-hi complir el reglament. De mica en mica m'adono que he pujat mig puntet, el suficient perquè la Pocchi esbufegui més del compte, el Capi la vetlla i jo de tan en tan, miro pel retrovisor.

No afluixo, continuo anant còmode esperonat per la gent que vas trobant pel circuit, serà la cursa, d'aquí a casa on he vist més gent animant als corredors, gairebé i en alguns punts, com en el País Basc. Creuem una pista, més gent, més crits d'ànim i en Fran Izquierdo que em dona la mà, són moments que s'agraeixen, moments que no fa falta dir-hi res, perquè tothom sap que avui és un dia especial, només faltaria fer-m'hi una radiografia per a veure-hi els nusos que hi porto a l'estòmac cada vegada que m'esperona la gent, però tanmateix senyals inequívoques de que et sents viu, i molt viu dins de la cursa.

Mentre, anem guanyant desnivell i alçada, fa fresca, suportable, amb una mica d'aire, per mi una temperatura ideal encara que pinta, més endavant que avui farà calor. Tinc en Manels en el punt de mira direcció al coll de Pal, m'adono de que torno a pujar mig puntet més mentre encara controlo al Capi però a la Laura ja no la puc distingir. No és problema, de bones a primeres ja he vist que avui també van per feina, que lo de les tres hores darrera meu, res de res, i que tard o d'hora, m'agafaran.

Deixo al Manels al darrera, miro endavant tot resseguint els puntets de colors que ja estan crestejant la part de dalt d'aquest tram, mentre, també em fa l'efecte, encara lluny, de veure-hi una munió de gent que no es mou. Entrem al sol, arribo a dalt del collet, a Comafloriu, i sí, començo a veure un bon passadís de gent. Crec reconèixer alguna veu, però quan arribo a la seva alçada només veig als de primera fila cridant com a posseïts, l'Oriol, la Sílvia, els de Sitges... Encara no estan acostumats a veure'm de groc i han tardat a saber qui sóc, però la festassa és de primera i he de mirar a terra perquè no em comencin a brollar les llàgrimes.

La força que donen és immensa, em fan sentir pletòric i en aquests moments un dels homes més feliços del món, mentre continuo endavant, em sento imparable i en aquests moments sé que avui no fallaré, torno a aixecar la vista i encaro el final de la pujada amb ganes de cercar el segon refugi, el de Niu d'Àliga a 2.520m. després d'haver estat pujant ininterrompudament més de 1.700m. possitius, i sí, el Capi ho torna a clavar, una hora i mitja més des del Rebost, un pèl més ràpid segurament degut a l'empenta de la gent, la qüestió és que en tres hores ja estic a Niu d'Àliga, són les deu del matí,  i a una hora i mitja del tancament, fet que no hi havia comptat, ni hauré d'estar-n'hi més pendent.

No m'hi encanto, sé que ara bé una forta baixada i després les temudes Penyes Altes, els Capis encara no arriben, hi trobo al Xavi Agulló, cansat encara de l'Utmb però una altra vegada al peu del canó, amb dos amics més, un d'ells també del Cep-Terradesports. Al sortir, veig al Ppong assegut en un banc menjant un entrepanet dels seus, és un luxe tenir entrenadora particular ;-)) , li dic que faig via, ell és molt més corredor que jo i si l'estòmac no se li gira, acabarà sense problemes i segurament amb molt més bon temps que el meu, però això avui no importa, el que si voldria és arribar a Pas de Gosolans encara de dia... és el meu objectiu d'avui.

La baixada és dura però la conec, em deixo anar amb calma tot pensant amb la Pocchi quan hi passi tot maleint els sants, avui, en tindrà unes quantes d'aquestes. Després d'estona baixant, canvia el terreny, de pedregós passem altra vegada a més boscós i tanmateix més planer on es pot córrer a gust. Coll de Jou, collet de la Guilla sempre a bon pas i ficat dins d'un grupet abans d'encarar Penyes Altes, un fort pendent curt, però matador, quan la caloreta ja comença a sentir-se i les cames ja no estan tan fresques com el començament.

A dalt m'hi paro un moment, he notat que el genoll comença a grinyolar i ara, altra vegada a la baixada, la cinta de goma, sempre m'hi pot ajudar alhora que faig uns minuts de pausa per a veure si vénen els Capis. No apareixen i tiro avall seguint un grupet que ha aparegut per darrera amb una noia que em sona molt però no la logro situar. Novament baixada tècnica, de les de la Pocchi, aquesta especialment perillosa, no em vull ni imaginar com estaria l'any passat, el fanguisser i les relliscades deurien sovintejar fent d'aquest tram, encara més perillós.

Després de la baixada i endinsar-nos en un bosc, aquest es comença a obrir i arribats al collet del Raset hi trobo al Pau i el Ruben koala's carregats de volls. L'aturada és obligada, ara sí, abraçada amb el Pau que em veu més fresc que una rosa i voll cap dins mentre veig que van tirant fotos al meu dorsal.

Un dorsal especial, per una cursa especial, per una amiga especial... un dorsal per enmarcar. Els hi dic que estic bé i m'ho estic passant de conya, i és cert, els cuquets que hi poguéssin haver, de moment els puc anar gestionant, la gent que m'ha ajudat en aquesta tasca ha fet bona feina. Sap greu acomiadar-m'en, però sé que tornaré a veure al Pau a Cortals i la podrem tornar a fer petar.

Uns metres més enllà ja en ple Moixeró, hi ha n'Yves amb els seus crits kreeeekkkk, kreeeekkkk... el seu esquellot i la seva bota. És com sortit d'un conte, però dels que fan por, jajaja... la veritat és que torna a aixecar la moral en aquest tram corredor que tant em costa, però trobant amics en tants racons del recorregut, és impossible quedar-hi malament. Li comento que hi ha el Pau uns metres més amunt i també pregunto pel Guido, ell em diu que no feia bona cara i li pregunto... i jo? diu, tú sí, kreeeekkkk.

Creuem Moixeró, dins d'un trenet, sempre va millor, amb la noia de Penyes Altes que encara no he reconegut, estic segur que la confonc, fins que en un moment del recorregut, tot xerrant, ella també em creu reconèixer, per fi lliguem caps...CostaBravaXTrem al mes de maig!!!! vam coincidir força, des del primer dia aparcant el cotxe, fins l'últim on hi va fer podi, és la Silvia

Al coll de la Trapa tornem a baixar, hem de perdre desnivell després d'estar moltes hores per sobre dels 2.000m., combinarem una monòtona pista amb corriols més divertits encara que recordo del ja llunyà txuleton etílic del 2010 que vam baixar directes per una canal força bruta amb en Luigi i el Massa, per anar a petar a una pista que ens portaria de pet al refugi. Però ara, després de deixar al darrera un senderol de baixada força tècnic, la pista es fa molt llarga encara que afortunadament, hi toca l'ombra.

M'hi esforço, és el meu punt dèbil, em passen corredors més ràpids, però jo amb un ritme bisonte, ja faig. El bosc es torna a esclarissar, començo a sentir remor, aixeco al cap i a la llunyania ja hi veig el refugi. Res Bodi, deu minuts i allà. Torno a apretar una mica, hi torna ha haver-hi molta gent, n'adelanto a un, a dos, torno a estar pletòric, més quan sento a cridar vaaa Bodiiiii... és la Belenka, una bona amiga de corredors.cat que feia temps que no coincidíem i ara amb en Dani, ha vingut a passar el dia a la muntanya. La Marta Colomer, una altra bona amiga que hem compartit kms. i riures en algun entrenament tallaferrenc, també fa el seguiment de la seva parella, el Jordi i també participa de la cridòria general.

Serrat de les Esposes km.28, només?, 5 hores i quart de carrera, un quart d'una del migdia, clavant els temps del Capi, clavant-los al minut... kil va parir, jajaja... Un avituallament de primera, de seguida vé l'Oriol Pagès, també del Cep-Terradesports que està fent el seguiment, em pregunta com vaig i si em falta alguna cosa, ben parit trobar-te a companys capaços de deixar-ho tot per a donar-te un cop de mà, la veritat és que et permet estar per altres coses mentre, per exemple, t'omplen el bidó, una xorrada però immensament valorada.

Abans de sortir arriba en Ppong, jo li dic que vaig fent, que ja m'atraparà, ell, tornarà a fer el seu mini-entrepà, Angela, va complir al peu de la lletra totes les teves instruccions ;-)) Ara sí, enfilo el fort pendent mirant de reüll si vénen els Capis, però no, encara que suposo que abans d'arribar a Bellver, tram molt corredor, recuperarant temps i m'enxamparan.

N'Artigas m'ha marcat una hora tres quarts fins a Bellver, és important saber-ho, és el tram nou i convé no capficar-s'hi. Sortint del Serrat de les Esposes i enmig del pendent, hi trobo a la parella de l'Olga Manko, pregunto per ella i em diu que no va massa fina, ell va a esperar-la a Cortals, on al final hi plegarà, ho té aprop ja que el fet de nosaltres anar a Bellver, ell té temps de sobre per arribar a Cortals, li indico el camí, una vegada acabada la rampa és qüestió d'agafar la pista i al cap de 2-3kms., ja trobarà indicació a la dreta i en pocs minuts ja s'hi plantarà. Li dic que tranquilitzi a l'Assumpta, sempre patidora, que tot va bé i que segurament a les quatre ja estaré a Cortals.

Ens quedem sense poder refrescar-nos a la Font Freda, a peu de pista, nosaltres anem per dins abans de girar a la dreta, ara sí, direcció a Bellver, psicològicament és dur saber que tens Cortals a un quart d'hora, que tothom t'espera allà... m'entren ganes de desviar-me i anar-los a saludar un moment, jajaja... La millor teràpia, per acabar-ho d'adobar, és una mica de pista, bravi Bodi, novament ens autoconvencem d'emprar el ritme bisonte, però amb la calda que ja es fa sentir, les cames ja no van tan alegres com abans.

La pista dóna pas a un corriol magnífic, ombrívol i ofanós, un bosc que fa olor a bolets, tornaríem a veure gran qüantitat de bolets durant tota la jornada, algun rovelló també, però aquesta vegada no m'aturaria a collir-lo i a fer-hi una mossegada. Sortits del bosc ja vé un terreny planer, camins entre camps i sembrats, sempre picant lleugerament avall, camí per córrer... qui pot. És un tram molt poc agraït, a camp obert, calurós, que s'enganxa, però intento no mandrejar i encara que el trote és lent, procuro esforçar-m'hi.

Adelanto a la mare del Kilian, la Núria Burgada, un tros de dona, una mula en el bon sentit de la paraula, va caminant, però penso, fins aquí ha anat davant teu, per tant, no s'ha encantat massa. Les cases ja les anem veient i mica en mica ens hi acostem, abans d'entrar al poble hi trobo l'Isma Flores, també de pomponero, un altre que feia temps que no veia, ens fa gràcia retrobar-nos encara que no hi puc estar massa estona, ja tinc ganes d'arribar a l'avituallament, al pavelló que hi ha a l'entrada del poble. Hi torna ha haver gent, sento altra vegada algun vinga Bodiii, però no endevino qui són entre la gent, molts aplaudint i donant ànims abans d'entrar al recinte, torna a fer goig. Entre ells, el Kako, ep! freno i em paro, ens abracem i el torno a felicitar pel Tor des Geants, un carrerón que ens va fer estar enganxats a l'ordinador dia i nit.

Bellver, km.39, 6h.45', tres quarts de dues, perfecte, un quart-vint minuts per dinar i a les quatre a Cortals, el Capi la segueix clavant, els temps per a fer 21h. van com un rellotge i encara he pogut esgarrapar alguns minuts de coixí. A l'entrada, revisió de material, cap problema, ho porto tot a sobre, des del començament fins al final. De seguida em poso en òrbita, no vull estar-hi més del compte. L'Oriol Pagès torna a venir per si em fa falta alguna cosa, els Campalis també volten per allà i en Marc també s'apropa. Sí, em tornen a donar un bon cop de mà, mentre jo menjo, ells s'encarreguen del demés i si em fa falta alguna cosa, la van a buscar. També hi veig el Francesc Fos darrera la tanca, potser també el Kiku Olivella, penso saludar-los després però ja no els veuré més i de veritat que em sap greu, m'haguera agrada't aturar-m'hi.

La majoria de corredors està per la bossa de recanvi que els ha dut l'organització, però nosaltres no l'hem feta servir i portem el necessari a sobre. El Roger, amic i company dels Castellers de Vilafranca, està apunt de marxar i torno a donar salutacions pels de Cortals, sé que n'estan pendents i vull que sapiguen que tot funciona correctament i sobre els horaris previstos.

Al poc d'arribar, també entra el Ppong i els "meus" assistents s'encuiden de fer-lo seure al meu costat donant-li també un cop de mà, novament, immensament agraït. Els Capis no tarden a arribar amb una Pocchi cabrejada per haver-li regirat la motxilla un parell de vegades, ells, si que van per feina i als avituallaments hi perden poca estona, temps per a fer-hi un plat de macarrons, omplir i tirar milles. Jo al fer més estona que hi sóc, faré per sortir amb ells, al Ppong, encara li deixarem.

Fem quatre fotos amb l'Inés abans de marxar, els Capis surten amb un coet al cul amb una Pocchi, potser per l'emprenyamenta, sortint esperitada, corrent  i deixant estorats en un moment a mitja dotzena de corredors que avança. Jo ja m'he posat la música per aquestes dues hores que tenen tota la pinta d'enganxar-se molt i molt, i més, amb l'estòmac mig ple. Em faig la idea de que els perderé de seguida, no m'hi capfico, tard o d'hora sabia que passaria.

Però de mica en mica m'hi vaig apropant, ja tot agafant la pista, la Laura també porta música, però segurament la meva és mes bona perquè, a poc a poc, es va quedant enrere. Jo agafo bon ritmet tot capficat amb la música cursi que alguns diuen que hi porto, l'objectiu de Cortals és massa llaminer per a fer el ronso, i ara, encara que sigui pista, que pica cara amunt, que gairebé ningú corri, jo, en passo via, el mig dinar m'ha sentat bé i em torno a sentir fort.

El Capi arriba un punt en que em diu que espera a la Laura que definitivamente l'hem perdut de vista, alhora que veig baixar un corredor que primer no reconec però a l'instant m'adono que és en Gerard Martí, el capo del Cep-Terradesport que ha combinat, entrenament per la zona i seguiment de la carrera, certament, ara em vé al cap la seva parella, la Laura també donant-me ànims a Bellver. Ens aturem i la fem petar alhora que em tira quatre fotos i em posa al dia de, més o menys, com va la carrera i dels trams que ell ha anat seguint de cursa i d'altres components de l'equip. Ens acomiadem i encara que no vénen els Capis vaig tirant endavant.

Per fi deixem els més de sis kms. de pista per girar a l'esquerra, al pla d'Ingla, per endinsar-nos per un corriol costarut. Torno a coincidir amb un grupet on ara hi ha la Bàrbara Sagi, fem via encara que més lentament que abans mentre afortunadament, el terreny es va suavitzant. Una font salvadora a mà esquerra abans d'agafar el corriol definitiu per a pujar a Cortals, ens salva de la calor que comencem a passar i juntament amb un de l'Ultra Lleida, ens hi prenem un bon temps. Un temps que perdem i aprofiten per atrapar-nos un altre grupet novament amb la Núria Burgada marcant el pas seguida entre d'altres de l'Aitzol, el xicot del Pipas, visita sempre obligada en les nostres estades pel País Basc.

A pocs metres del refugi sento una veu coneguda, és la Ket que de primera mà vol saber com em va tot,  deixo passar l'Aitzol i fem uns metres junts dient quatre parides que ens fan riure als dos, de seguida veiem que tot està en ordre, ella també m'ajudat a gestionar les emocions que de ben segur em fluiran en aquesta cursa, s'ha interessat per mi de la mateixa manera que jo m'hi vaig abocar per la seva CCC i aquests detalls, en aquestes situacions, et fan més fort.

A dalt, el xivarri està garantit amb el Ramon Malcorra i el Pau, l'Assumpta també ve a rebrem i ens fem plegats una foto tot fent les presentacions pertinents, sobretot del Ramon al Pau, que ja té bolets, que portant hores de disbauixa i que el Pau no sabés que ho estava compartint amb el Ramon de Zegama, no s'ho poden creure i els dos esclaten a riure. Cortals d'Ingla, tal com havia dit el Capi, a les 4 allà, km.47 i nou hores de carrera que ja es comencen a notar.

L'Assumpta ja em diu que li han anat passant el parte i sabia que tot estava bé, m'informa una mica de quatre coses mentre la Ket s'en cuida d'omplir el bidó. Saludo a tota la tropa, la Dolo, la Maite, la Sílvia, el Koala's que volta estirat per allà terra, el Martox, el Massa, el Marc, el Luís (fill de la Maite i el Ramon) que s'incorpora al grupet dels bascos per a donar-los un cop de mà, hi torna a haver-hi la Belenka i el Danistal, etcetcetc... tots em veuen bé i certament és així encara que no estem ni a la meitat de recorregut tot i que mentalment estem al punt d'inflexió de la carrera, a partir d'ara, ja caldrà anar restant kms.

Els Capis no tarden a aparèixer però de seguida fan via i els deixo marxar, jo ja no marxaria d'allà i em costa dir adéu, fins ben entrada la matinada no ens tornarem a veure, ja a l'arribada. Marxo lentament, com si em sabés greu i amb la mirada, més enllà de la tanca de fusta, els torno a dir adéu. Al cap d'uns metres, m'adono que no he preguntat pel meu company d'escola, el Jordi Sabaté, guarda del refugi, ostres, quina cagada, per uns moments penso tornar enrere, però finalment desisteixo i cansinament, posant novament música als meus pensaments, enfilo després d'una baixada, el coll de Pendís.

Ja no compto amb tornar a coincidir amb els Capis, ja pujo feixugament i ells és de suposar que com a mínim aniran mantenint el ritme. Però a dalt del coll de Pendís estan fent-la petar amb d'altres corredors que abandonen la cursa, tallant pel refugi de SJordi i tornant a Bagà. Tornem a reemprendre tots tres encara que els hi dic que jo ja vaig justet, tanmateix fem via tots tres enfilant els colls de Vimboca i de la Moixa. De sobte ens trobem en direcció contrària al Jordi Ballesta que va cap a Cortals on ha de sortir d'escombra amb la Dolo. Ens aturem, els Capis un moment, els torno a deixar marxar i la faig petar amb el Ballestita, a mi no em vé de cinc minuts i ja començava a notar que em portaven una mica amb el ganxo. Finalment aprofito un grupet de 15-20 corredors per afegir-m'hi amb la presència novament de la Núria Burgada.

Mica en mica em vaig despenjant del grup, el genoll em comença a fer mal de veritat i a més les dures rampes de Vimboca m'acaben d'estabornir. És la primera crisi del dia talment com si a la sortida de Cortals m'haguéssin desenxufat. No m'hi atabalo, conec el tram, vaig bé de temps i passet a passet continuo fent camí. L'única preocupació que em volta pel cap és la de no poder arribar amb claror a Gosolans, encara que fent quatre números i sinó m'acabo enfonsant, ho tinc a l'abast... sí, ja tinc objectiu, un objectiu que ja hi era d'un principi, però ara, amb aquesta petita sacsejada, és més viu que mai i penso que és el que em fa tirar endavant i no deixar-me anar.

Tot arribant al coll de la Moixa, em trobo amb una imatge fastasmagòrica, que em fa pensar per un moment... Bodi, estàs fatal. De sobte, aixeco el cap i em trobo amb 20 o 30 "soldados de la nación" vestits de camuflatge i armats fins les dents, veritablement fan respecte mentre el que va davant, segurament el que mana, els diu... atención, iiiiiz-quierda, i automàticament tots amb una coordinació destacada em deixen passar pel corriolet estret i mínimament aeri. No m'entretinc a mirar-los massa perquè les mans del fusell no les treuen, per tant, adiós muy buenas, un ensurt bastant còmic. Uns metres més enllà, quant encara estava cavilant la trobada en torno a veure un altre grapat, ajeguts darrera uns matolls ja apartats del camí, intueixo escoltant-los a remugar i amb un cop d'ull, que són els més gruixuts, jajaja...

Tot això m'ha distret i sembla que em vaig revifant, sense tirar coets però coincidint en que el terreny torna a planejar i ja tindrà tendència tirar avall, tornem a trotar prou decentment, de fet el Capi havia marcat Cortals-Prat d'Aguiló 3h., això vol dir les 7 de la tarda i tanmateix una hora per pujar i arribar a Gosolans... de dia. Em torno a engrescar, desitjo arribar a Gosolans, és el meu objectiu com abans ho havia estat Cortals, micro-objectius que et vas marcant en aquestes curses tan llargues.

Per la serra dels Estalabards el terreny es torna pedregós, de fet ja fa estona que ha canviat la decoració del terreny, però ara el pedregam es fa més evident. La recuperació és un fet encara que el genoll continua molestant-me molt, esperaré una dura baixada que ens espera i em treure la cinta, potser fa massa hores que la porto, des de Penyes Altes, i ara fins la baixada a la pista de l'Estasen mirarem de recuperar-lo, serà una cursa que escoltaré a molta gent queixar-se dels genolls, tot i no sent una cursa ni més ni menys diferents a d'altres.

A la baixada tècnica torno a avançar gent, n'hi ha que baixen amb molta precaució i d'altres ja van més petats que jo, a més de tornar a tenir la mare del Kilian a tiro talment com si juguéssim al gat i a la rata. El terreny es torna a suavitzar i procurem mantenir la trotada, torna a baixar, planeja, algún tobogan per anar minant, un trencacames abans no veus, per fi, el refugi de Prat d'Aguiló en el km.58, són dos quarts i mig de set de la tarda, gairebé 12h. de carrera, de moment tot segons el previst per l'Artigas que encara els trobo per l'avituallament amb el Joan Iborra, una altra escombra Tallaferrenca que es desviu per nosaltres.

Els Capis ja marxen, volen pujar Gosolans tranquilament, jo acabo d'arribar i vull pendre-m'ho amb calma, necessito seure, reposar una mica i intentar menjar i beure per evitar un nou defalliment que segurament, d'una forma o una altra, acabarà venint. El Ppong també arriba i ho celebrem amb una cervesa que ens porta el Joan que no para de voltar amunt i avall. Ara és el Ppong el que necessita temps per a recuperar-se i no em compra el fet de sortir junts per a tirar amunt. No insisteixo, de fet ja m'agrada pujar sol, arriba el moment de la veritat, el que havia esperat, el de sentir unes emocions que ni jo sé per on sortiran.

Tot just deixo el refugi a l'esquena, sento al Joan que diu... tu segueix al de groc, és bona roda?, li pregunta l'altre i el Joan respon, és un home Tor. Per aquesta tonteria, somric i m'emociono, però darrera aquesta tonteria s'hi amaga el fet de que hi havia el ferm propòsit d'anar a fer el Tor amb la Teresa, mano-mano, Teresa, al 2014 estem allà. M'espurneixen els ulls, com ara que ho estic escrivint... recordo l'any passat a Cortals dient-li que ho havíem d'adelantar aquest 2013, vols dir?, em va dir, si Teresa, un altre any davant l'ordinador no hi puc estar, ho hem d'adelantar.

La pujada s'em fa feixuga, de tan en tan miro al darrera per a veure si vé en Ppong però no el sé distingir. Últims metres en forma de ésses tot sentint una mica de xivarri a dalt, ja gairebé hi sóc, penso que hi deu haver els Koala's amb el Pau fent el seguiment, miro el cel i la posició del sol, serà un moment perfecte, hi arribo en claror de dia i amb l'espectacle del sol que es comença a amagar.

Ja sóc dalt, a 2.430m., hi ha un grupet de noies tot preparant un fogonet i uns metres més avall una tenda, jo penso que són com una mena de control, comentem breument la jugada mentre em dirigeixo a posar-hi una cinta. La meva sorpresa és que n'hi ha un munt tot jugant amb les banderetes tibetanes, per un moment desisteixo de posar-la, però una de les noies em diu... no la volies posar? doncs posa-la, és igual que n'hi hagi d'altres.

Penso que té raó i els explico mentre s'em tornen a humitejar els ulls si en saben el significat, sí, n'estan al corrent i alhora que jo col.loco la meva criden al fotògraf oficial que hi havia uns metres més avall. Li expliquen el perquè de tot plegat i em comença a disparar no sé quantes fotos, mentre tot el grupet trenca el silenci amb forts aplaudiments. Ara ja estic en llàgrima viva, tanmateix no vull cap espectacle, giro cua, els hi dono les gràcies amb la mà enlaire i tiro avall mentre continuen els aplaudiments, uns aplaudiments sentits i emocionants, sens dubte dedicats a la Teresa que en algun lloc privilegiat n'és testimoni del fet i del pas de tots els seus amics.

De mica en mica em vaig asserenant tot trotant avall i ara busco on hi ha les pedres que hi posa 3A, ja les tinc, a peu de corriol...no, són unes que hi posa força pare, em penso, continuo avall i ara sí, tot mirant a la dreta es veuen perfectament, venint del Pas ho has de saber i girar el cap a la dreta, si vens de la serra Pedregosa són més fàcils de veure.

Penso en apropar-m'hi, però no hi vaig, em quedo al corriol tot fixant-hi la mirada, porto la música a tope tot sonant una de les meves cançons, no marxaria d'allà, el cap comença a barrinar però no és el dia ni el moment, encara que no puc tornar a evitar tornar a plorar i no, no vull marxar d'allà, calia anar-hi i ara ja hi sóc, calia impregnar-se del sentiment que s'hi desprén i sí, el noto i la sento, diuen que una persona no es mort si no s'oblida, la Teresa no morirà mai perquè sempre la recordarem i la portarem amb tots nosaltres.

Començo a allunyar-me del lloc, el sol marxa ràpidament i encara que hi ha claror, la foscor caurà de seguida, però l'espectacle que ens ofereix el cel em fa parar una altra vegada per a gaudir de l'indret per última vegada. He estat de sort, ha estat realment un moment màgic, tal com havia esperat que fós.

Costa córrer per la serra Pedregosa, però m'ho proposo, el genoll ja no grinyola tant, potser la cinta apretava massa, i puc córrer amb certa dignitat. Em vé el cap que a l'Estasen m'hi espera en Pau Senabre, un jove de 16 anys, casteller i també iniciant-se com a corredor de muntanya, que s'ha proposat acompanyar-me des de l'Estasen fins dalt del coll de la Bena tot tocant a Gisclareny. No li puc dir que no, i no em fa res que ho faci, m'agrada aquest jovent amb tanta empenta, sap que en mi hi pot trobar consell i una mica de guia, si tot anava bé, havíem quedat a les 9 a l'Estasen i de moment el Capi ho continuava clavant.

Recordo aquest tram tot acabant els Cavalls del txuletón etílic, en Luigi i jo a tot drap i el Massa per darrera, vam fer un bon trio. Sé que aquí han variat una miqueta el recorregut i sí, en comptes de tirar canal avall pel prat Llong, després de deixar la serra Pedregosa al darrera i petar directe al Collell per agafar la pista a l'Estasen, han suprimit la canal i et fan baixar per una altra pista sinuosa que no s'acaba mai i que va minant la moral. Abans d'arribar al Collell encenem els frontals per a veure més bé les marques, allí hi tornem a trobar la Marta Colomer que hi veu la meva emprenyamenta pel tomb que ens han fet donar.

Ara els quatre kms. novament inacabables de pista, picant avall, sí, però una autèntica agonia. A l'esquerra les llumetes dels frontals baixant de la serra Pedregosa mentre la lluna plena comença a treure el cap, novament imatges fantàstiques, ralenteixo el pas i trec el mòbil per a fer-hi una foto alhora que aprofito per a posar-me al dia d'uns quants missatges que hi tinc al watsap. La foto no surt bé i la llenço, però els missatges m'esperonen per arribar al refugi, km.70, més de catorze hores de cursa, encara no són quarts de deu quan entre un passadís de gent, tots aplaudint i donant-me ànims, entro a la carpa de l'Estasen on ja m'hi esperen els Campals i el Pau Senabre, es clar.

En aquest tram he estat més estona, mitja horeta d'endarreriment vers els temps del Capi, però tanmateix perdre'l a Gosolans ha estat un plaer a més d'afegir-hi la petita crisi de Vimboca i la Moixa i la inesperada pista fins al Collell mentre que anant cap Estasen, també he perdut força temps diguem, amb les noves tecnologies ;-))

El Marc em torna a donar un cop de mà mentre la Inés també volta per dins la carpa, també hi colo al Pau perquè hi visqui l'ambientillo, de fet ja està preparat per a sortir amb mi com un corredor més, i  passa desapercebut. A l'estòmac ja no hi entra res, tan sols una mica de fruita, impossible un altre plat de macarrons. Aprofito que hi veig dos físios ocupant-se d'un corredor, un s'escaqueja i l'agafo per banda, si hi té traça, m'anirà bé. Bones mans que em deixen la musculatura apunt per a tornar-hi mentre el Ppong ha arribat a la carpa també una mica fotut de l'estòmac.

La fem petar i riem amb el Pauet que ja s'ha fet amic de tothom, em pregunta per kms i trams i el renyo dient-li que a la muntanya no hi ha kms., hi ha hores i desnivells, tornem a riure... Pau, vols una altra regla d'or? si en un avituallament no hi fas res, estàs perdent el temps, i cert, ara jo estic perdent el temps, jajaja...

El Ppong no em compra el fet de sortir junts, ell vol reposar més estona i el Pau i jo tirem avall. En un moment som novament a la pista per a creuar-la i enfilar Gresolet, quan de la foscor i surten els Karinyete's team que estan de suport amb el Ppong. En aquests moments, l'Angela està parlant amb ell pel mòbil... bandiduuu!!!! Ens saludem i petonegem un momentet, ara ja hi ha pressa, la baixada a Gresolet requereix màxima atenció així que amb el Pau tirem avall. Són quatre kms. (encara que haguéssim quedat que a la muntanya no hi havia kms.) tècnics de baixada, alguns trams amb fort pendent i les cames ja noten les hores, tot i així, marco el pas, em sento bé i anem adelantant corredors mentre el Pau amb la seva GoPro em diu que m'està fent un reportatge, jajaja...

Encara que sembla que haguem baixat ràpids, l'horeta fins a Gresolet no ens la treu ningú però a partir d'ara, les tornes canviarien. Reposo un moment de l'esforç de la baixada assegut en un banc del refugi, no massa temps, però ho necessito, sé el que vé ara i no m'agrada, novament dos colls que em poden deixar ben clavat. Tornem a arrencar, ara amb el Pau a davant buscant el meu pas... Pau, tranquil que porto 75kms. a les cames i tú estàs fresc com una rosa. És un pas lent i feixuc mentre el terreny puja i puja cap al coll de Bauma. S'em fa inacabable, no xerrem, alhora que veig al Pauet esforçant-se per no deixar-me endarrerit, de nou, un petit calvari.

Són dos collets seguits el de Bauma i el de la Bena, un et prepara perquè l'altra t'acabi estabornint. Miro sovint enlaire tot buscant la lluna plena, sé que em pot donar força, entre ella i jo sempre hem compartit bons moments i m'agrada passar-hi hores contemplant-la. Ara m'entra la son i em noto fent ésses darrera el Pau per la pista que ens deixarà a les portes de Gisclareny, lloc on el seu pare ja l'espera per a tornar a casa. A part del seu pare, hi ha mitja dotzena de persones més fent seguiment que em fan revifar i abans de marxar aprofito per a canviar les piles del frontal. No sé si el Pau s'ho ha passat la mar de bé, però de ben segur que ha pogut viure durant unes hores una ultra per dins, de les bones, vivint els moments difícils que s'hi presenten i de com intentem superar-los, n'estic segur que un dia hi canviarem els papers, essent jo el que l'acompanyi en algun tram i jo, n'estaré content de fer-ho.

Ens acomiadem tot dient-me que queden uns 3-4kms. fins a SMartí del Puig, bufa! una horeta més de paciència. Giro cap al corriol de l'esquerra on hi ha una font, la font Vella, aigua fresca per a fer-hi un traguet, gairebé és l'únic que entra però almenys, ara la fresca ens acompanyarà, són les 12 de la nit i la lluna continua pletòrica i jo amb ella, he tornat a superar una altra petita crisi.

Sense cap novetat després de deixar enrere camins i corriols i novament marcant exactament els temps dels Capis, ja desapareguts des de Prats d'Aguiló, em presento al punt de control número 10 situat a Sant Martí del Puig, són tres quarts d'una de la matinada, km.83 i 17h.44' de carrera, des de Gresolet, les tres hores i quart que havia pronòsticat l'Artigas, ja ho sabeu, un rellotge.

Començo a estar baldat encara que ja encarem la recta final del recorregut, tot va sobre el temps previst, em quedaran unes quatre hores i ara, assegut en una cadira, sense saber massa que fer ni que agafar per picar, em deixo anar una mica, ja no em vé de cinc minuts, ni de deu... El fred comença a ser viu mentre algun corredor dóna per acabada l'aventura, tanmateix sóc testimoni de la desfilada de corredors que van passant per davant meu, d'alguns hem coincidit, d'altres els veig per primera vegada i sí, torna a aparèixer la Núria Burgada, agafa quatre ganyips i seu damunt una caixota. La veig baldada, no ha acabat mai aquesta carrera però enguany es veu les orelles. No hi està massa estona, vol mirar d'acabar el més aviat possible, fa quatre números i també li surten les quatre hores fins a meta. Per uns moments penso que pot ser bona roda, i segur que ho hagués estat, però la mandra em pot i continuo a la cadira talment escoltés en Mènec, excap de colla dels Castellers dient aquella mítica frase... d'aquí no m'arrenca ningú.

He de fer un pensament, encara que no ho sembli, també vull acabar ràpid i quan ja estic decidit a sortir, apareix en Ppong una altra vegada, ara sí, amb més insistència l'intento convèncer de sortir junts, però no torna a comprar, mira que és cabut en Povedano, res, jo ja estic apunt i ara ja no m'hi vull entretenir més així que començo a tirar avall per a començar els Empedrats i la pujada al refugi de Sant Jordi, el Capi ha marcat una hora tres quarts, però jo ja n'hi compto dues.

Lleugera baixada on al final hi torna a haver-hi els Karinyete's team, m'hi paro i els dic que el Ppong ara vé i que, rient, m'he emprenyat amb ell per no voler anar junts. No tarda ni cinc minuts en aparèixer, els explica els seus problemes de panxa però que encara va prou sencer, així que tot el grup ens acompanya fins a Can Cerdanyola on hi ténen el cotxe. Abans d'acomiadar-nos, també hi trobem al Joan Sola, un dels "capos" de la cursa, ens hi aturem i la tornem a fer petar moment en que ens n'assabentem de les moltes desqüalificacions que hi ha hagut per no portar el material obligatori, entre elles la del Jaume Folguera per a no portar el frontal. Quedem sorpresos i encara estem estona xerrant del tema, però el fred comença a apretar i les ganes d'acabar fan que ens acomiadem de tots i ara sí, en Ppong i jo tirem amunt plegats, seria així fins a l'arribada.

Als Empedrats no s'hi pot anar amb pressa i ens fiquem dins d'un grupet que va marcant el traç, ja ens va bé i aconseguim passar tots els obstacles aquatics sense mullar-nos els peus, tot un èxit. Deixem l'aigua al darrera encara que creuerem alguna vegada més algun tram menys complicat mentre el Ppong necessita aturar-se per a canviar la bateria del frontal. Hi fem parada quan el corriol, ja dins el bosc, comença a tirar amunt, tot aprofitant per a fer un traguet i regar algun arbre. Continuem amunt, als dos no ens sobre res però anem fent sense aturar-nos més, tret d'una petita parada a una font que hi ha a mà dreta abans d'encarar la pujada final al Sant Jordi, mentre la lluna, seguint el seu recorregut, ens va guiant tot festejant-la.

Mitja hora més del previst però ja estem al Sant Jordi, km.88 a dotze del final, ja són un quart de quatre de la matinada i després de 20h. de cursa tornem a seure en uns bancs que hi ha pels corredors. Continuem veient gent que es retira, no ho acabo d'entendre, els hi fa mal el genoll i ténen l'estòmac regirat... cordons, com tothom!!!! Ja no sabem que picar, penso que ja ni omplo el bidó, només volem arribar i encara que ja haguéssim entrat al refugi per a fer-hi una bona dormida, ens aixequem i procurem fer camí.

Ja no correrem més en el que resta de recorregut, tothom camina, però el nostre ritme és prou bo per anar avançant corredors fins arribar a la base de l'últim obstacle del dia, el coll d'Escriu, curt però amb un fort pendent que ens tornarà a deixar estabornits. He de parar alguna que altra vegada per a revifar-me, l'imatge d'agafat a un arbre intentant treure, es torna a repetir, però aquesta vegada no hi ha manera de que surti res. Lentament continuo amunt fins arribar a dalt on hi trobo en Ppong fent exactament el mateix que jo. Ens consolem mútuament i ara si que tirem avall amb ganes, totes les que permet el nostre estat, s'acabat les sorpreses en forma de collets assassins, el que resta ja és tot de cara avall.

A la pista, quan pica avall ens hi deixem anar i quan planeja caminem a molt bon ritme tornant a avançar a més d'un corredor, encara que a aquestes alçades el millor qüalificatiu podria ser el de caminaires. El tram es fa feixuc perquè és molt llarg i no s'acaba mai, el Capi havia marcat dues hores i quart des del Sant Jordi, la tornarà a clavar, ho tinc en compte i vaig restant minuts mirant el rellotge més sovint del que em convindria, tot pensant que ells ja deuen està a meta.

Arribem a Gréixer i tanmateix a la carretera, on hi torno a comprovar els missatges del mòbil a més de posar en alerta la nostra propera arribada. Apago el frontal i deixo que la lluna em vagi guiant en aquest tram, sempre que l'apago em vé al cap la sortida al Puigmal amb el Pau i la Teresa, fer-lo a plena nit sense menester d'encendre'l, arribar al cim i anant-lo baixant tan sols amb la llum de la lluna, és una de les experiències més brutals que he tingut a muntanya, des d'aquell dia amb la lluna hi ha una relació especial, si ja no hi era.

El Ppong em comenta de fer alguna cosa a l'arribada, jo li dic que sí sense saber ben bé el que em diu, la veritat és que no comptava entrar-hi acompanyat i el que em diu ja m'està bé. Abans encara entrem en un corriol, casunseuna, el poble no hi ha manera de veure'l i em començo a agobiar. Arribats al càmping Bastareny, tornem a trepitjar asfalt, ara sí, el poble dorm davant nostre on hi entrem per un rampot per si a algú encara li queden ganes de córrer...#kisencuida!!!! Girem a la dreta i escales avall...

Són quarts de sis tocats de la matinada, a meta hi ha una cinquantena d'incondicionals aguantant un fred que pela, n'hi ha una cinquantena i el Pau, com sempre d'estiu, pantaló i màniga curta, de correcat. Ens està esperant, m'agrada, no podríem haver tingut millor rebuda, la gent aplaudeix, per molts som uns sonats, per d'altres uns herois, per mi unes persones absolutament normals. Acabem de girar a la dreta i entrem a meta... ja està, no sento res especial a l'arribada encara que sé que en el fons estic molt content, és com si m'hagueren xuclat totes les emocions encara que pensant-ho bé, n'he deixat unes quantes escampades per la muntanya i a més, he viscut moments realment màgics, inoblidables, en el fons he aconseguit el que buscava.

El destí ha volgut que acabés aquesta cursa amb el bo del Ppong, un bon home, una persona deu, i que fa un any, ell, precisament ell, em donés una de les pitjors notícies que he rebut mai. Si és que s'ha de tancar un cercle, no se m'acut millor manera per a fer-ho, de vegades sembla que les coses ja estiguin escrites. Ens abracem amb el Pau, tampoc sé si ens diem res però no cal, sovint els silencis, un gest o una mirada diuen molt més que un grapat de paraules.

Anem cap a l'avituallament principal de final de cursa, hi estarem més calentons i podrem picar alguna cosa encara que qualsevol intent és inutil, ni la cervesa que ens ofereix l'amic del Ppong. No hi estem estona i volem aprofitar les tres o quatre hores que encara ens queden d'hotel per a dutxar-me i dormir-hi un parell d'hores. Ens acomiadem sense saber si l'endemà baixaríem a Bagà i ens hi tornaríem a veure, tot dependria del cansament i de l'hora.

No voldria acabar aquesta crònica, aquest missal com va dir al seu dia l'amic Orzo, sense treurem el barret davant el coratge que ens ha demostrat el Bernat, fill del Pau i la Teresa, per aconseguir també acabar aquesta carrera, de què fins a quin punt, una persona, segurament molt menys preparada que altres, pot assolir un objectiu si realment s'ho proposa i n'estar convençut d'assolir-lo, hi aquest objectiu que s'havia proposat era molt dur, duríssim per ell, però l'ha superat amb escreix, sempre i sense deixar-lo ni un moment, acompanyat del seu oncle, el Tottu, el germà guapu del Pau.

També el meu reconeixament a la Núria Picas que a més de ser una gran campiona també va mostrar, tot just al creuar la línea d'arribada, unes paraules de record vers la Teresa... avui tots som Teresa Farriol, va dir, un gest que encara la fa més gran, un gest que sense cap necessitat de fer-lo, en va voler deixar-hi constància.

L'any que vé sóc incapaç de dir si faré Cavalls, de si tornaré a córrer, si tornaré a la meva tasca de voluntari a Cortals, si seguiré als corredors muntanya amunt i avall, per a mi, el més important era córrer aquest any i fer-ho el millor possible, cercant i copsant totes les sensacions i emocions que se m'hi presentéssin i sí, he disfrutat, he rigut, he patit i he plorat, sempre amb la complicitat de la lluna plena, la mateixa lluna plena que ens va permetre pujar al Puigmal aquella nit d'estiu d'aquell dos de juny de l'any passat, tots tres, el Pau, la Teresa i jo, moments, com dirien els germans Terés, de pura vida, moments inoblidables que van omplint la saca en aquest camí per aquest món, moments que si no els tinguéssim, no seríem res... #sempre3a.

Salut.