dilluns, 30 de setembre de 2013

Marató RialpMatxicots

Dissabte, 14 de setembre 2013 - 8h.29' 25
Rialp (Pallars Sobirà)


Feia temps que el company i amic Txema Ubach em deia que havia de pujar a Rialp per a tastar-hi alguna de les "seves curses". Només per l'entusiasme en que ho transmitia ja valia la pena anar-hi encara que per dates sempre havia estat impossible. Aquest any, l'1 de juny, baixant del Taga amb la Ket, casualment hi vam coincidir després d'haver-se suspès Bastions pel mal temps. No m'hi podia negar una altra vegada i vaig prometre que hi aniria a córrer, així com l'Assumpta a anar-hi a tirar fotos.

El calendari va voler que en dues setmanes hi hagués la RialpMatxicots i a la següent Cavalls del Vent on aquest any també hi correria, per tant, a Rialp hi faríem la Marató en vistes a Cavalls i deixaríem l'Ultra per a més endavant.

Hi haurà força coneguts aquest cap de setmana a Rialp repartits en les tres distàncies, molts, Tallaferros, on ens veurem les cares a la Marató. A la tarda de divendres, ja som a lloc, temps per a saludar a tothom, posar-se al dia de la cursa, fer unes cerveses i buscar lloc per sopar.

La infatigable parella de l'Olga i el Dani, ja ténen el tenderete d'Ultra Lleida muntat disposats a servir al corredor el que faci falta, alhora d'interessar-nos per la primera edició de l'Ultra i Marató del Montsec del proper da 5 d'octubre, on també ens hi desplaçarem per a prendre-hi part. Entre tanta xerrameca procurem que no s'ens faci tard i quan fem quorum per anar a sopar, ja ens trobem entaulats al mateix Hostal Víctor on també hi dormim.



L'Ultra comença a quarts de sis del matí i la Marató a un quart de set, per tant tenim temps, des del mateix hostal, de veure passar a tots els ultrafondistes, mentre nosaltres, els maratonians, encara estem amb el café a les mans. Cap de setmana que també coincideix amb la finalització del Tor des Geants, tots pendents durant la setmana i especialment ara, a poques hores de finalitzar, encara amb el nostre amic Marc Campal pendent de passar Malatrá. Ell va prometre que em trucaria quan passés per aquest mític coll i sobre els temps que duia, això està a punt de passar, per tant, no he començat una cursa estant tant pendent del mòbil.



Ambient distès, fotos per a deixar-n'hi constància i amb ganes de començar la cursa, la meva primera cursa amb la nova samarreta groga, la de Cep-Terradesports, una nova etapa per anar seguint sumant quilòmetres, però especialment content ja que de ben petit, el meu pare, ja em va fer soci del Centre Excursionista, talment com aquella dita de volta el món i torna al born.

Sortida ràpida on ja deixo escapar el trenet blau Tallaferro, jo més pendent de que em truqui el Marc, em costa moltíssim entrar en cursa. Encara amb el frontal al cap, deixem la primera pista al darrera per endinsar-nos al corriol, quan de sobte, sona el mòbil. Pels nervis, per la butxaca massa apretada o pel que sigui, no puc treure el mòbil i la trucada es perd... merda! Ho provo jo, però no hi ha manera encara que al cap d'una estona torna a sonar. Ara sí, durant uns instants, escolto al gran Campi baixant de Malatrá, són uns segons, és tot el que puc entendre perquè la comunicació es torna a tallar. El Tor és seu i a complert amb el fet de trucar-me quan passes Malatrá.

Passem els poblets d'Altron, Seurí i Llessui on comença propiament la pujada al Montsent de Pallars, encara que d'un bon començament, no hem deixat de pujar. Continuo pendent del mòbil, ara, pel grup dels Tallaferros ens hi arriba tota l'informació, jo calculo que sobre les onze del matí, en Campali, arribarà a Courmayeur, per tant, després de comprovar el rellotge, procuro desconectar-m'hi una mica i està mínimament per la cursa, què, tot i tenir la intenció de reservar per la setmana següent a Cavalls, tampoc es tractava de venir-s'hi a passejar.



Mica en mica vaig entrant en cursa, em trobo bé i apreto una mica tot coincidint que ja ens toca el sol abans d'arribar al coll Triador. Adelanto a varis corredors que han de parar un moment per a recuperar l,alè, mica en mica començo a disfrutar, a guanyar alçada i a veure a la llunyania els puntets de color enfilant-se pels últims metres abans de fer cim.

A coll Triador uns segons per avituallar-nos, saludar als amics de Lleida i continuar tirant amunt. A pocs metres, ja hi veig en Dani Delgado animant als corredors i fent un seguiment especial a l'equip  d'Ultra Lleida. El terreny continua picant amunt, encara que abans de la traca final, hi ha uns prats per estirar les cames i gaudir del paisatge a banda i banda de la carena... espectacular.



Arribo a l'alçada del Pau que fa l'ultra i pregunto com va i pels Tallaferros. Vaig una estona amb ell, va bé i està content, està disfrutant de la muntanya i això, ja ho sabem, és bàsic. Per un moment dubto de quedar-me amb ell fins fer cim, però tinc el trio Tallaferro a cinc minuts i per inèrcia tiro endavant coincidint amb els primers rampots que ens portaran a la cota més alta en aquest tram.

La pujada és moooolt costaruda, cada x metres hom para uns segons per a recuperar l'alè, segons que s'aprofiten per a fer un traguet i continuar gaudint de l'entorn. Em defenso pujant i m'esperona el fet de que hi hagi corredors més tocats que jo i deixar-los enrere. Una petita xemeneia, tipus Canigó, ens alerta de que estem aprop del cim, encara que enganya i tanmateix hi queden uns metres. Assegut en una pedra hi trobo en David Arnau, també del CepTerradesports, recuperant una mica abans d'encarar els últims metres.

Es comença a sentir una bona cridoria al cim, ara ja hi som, em sembla sentir la veu de la Mireia animant al personal, al Capi que va davant meu, a mi, encara no em tenen enregistrat com a groc i els costa reconeixem, però quan ho fan, el Guido i la Mireia criden com a bojos fent anar l'esquellot a tota pastilla. Una parella 10, en Jaume la setmana que vé correrà a Cavalls on de ben segur farà un paperàs i ara, aquí dalt d'un cim mig perdut, animant a tota la tropa. La Mireia, la incansable entusiasta en totes les curses, la persona que sempre fa per un i que està disposada a donar-te un copet a l'esquena.



Ens ofereixen coca, volls, cocacoles, que evidentment, han pujat esquena amunt, per tant no fem un lleig i amb el Capi ens partim una Voll mentre la fem petar una mica. També hi volta en Massa en un no fer res i fer-ho tot tant característic en ell, almenys ens tira una bona foto amb els altres Tallaferros que esperen per a tirar avall tots quatre junts, així seria ja fins a meta.

Abans de marxar em ve de gust penjar-hi una cinta, el lloc s'ho mereix i presta a fer-ho, no ho dubto i la Teresa també restarà per sempre al Montsent de Pallars a 2.883m. on les vistes són impressionants, sobretot mirant a l'esquerra on es pot apreciar bona part del circuit de Carros de Foc, un espectacle per la vista amb tot el reguitzell de llacs que s'hi presenten.


Tirem avall tots quatre, terreny tècnic que l'encarem amb força després de la parada i l'eufòria del moment, ara desfem el Montsent direcció al Montorroio, un baixa i puja per a fer-hi el segon cim del dia. Ja són quarts d'onze del matí i ja torno a estar pendent de l'arribada d'en Campal a Courmayeur, miro el mòbil i ja hi veig bastante moguda, gent que ja l'està felicitant encara que sembla que encara no ha arribat. La Inés diu que està conectat, porta el mòbil encès i aprofito per a provar sort.



L'agafa a la primera i podem parlar a 500m. de meta ja en els primers carrers de Courmayeur, em paro enmig del collet, parlem uns minuts, uns minuts ple d'emocions, de dedicatòries, de sentiment i de llagrimeta. Un més al club, un més que ha pogut tastar el Tor des Geants en tota la seva magnitud, un més que ha experimentat una aventura única viscuda fins les últimes conseqüències, un més que guardarà aquest repte per sempre més.

Ara ja puc estar definitivament per la carrera, em continuo trobant bé i esperonat per poder haver parlat amb el Marc torno a tirar endavant amb ganes. Últims metres costaruts abans d'arribar al cim del Montorroio 2.860m., dels que s'enganxen, dels que et fan esbufegar abans d'assolir l'objectiu.



El dia continua sent espectacular i des del cim tornem  a disfrutar de les vistes, d'on venim i on hem d'anar, amb ganes ja d'arribar a l'avituallament de Mainera, avituallament fort de la cursa i on hi podrem menjar bé. En Txema volta per aquí dalt d'on sembla que han evacuat un corredor i ens indica les bones menges que hi trobarem al final d'una duríssima baixada. Al cim hi estem un moment, temps per a fer la foto de rigor i avall, després de coincidir també durant uns metres amb el Ruben Piñol que també fa l'ultra i aparentment prou tocat encara que al final, assoliria el seu objectiu.



Si, la baixada és dura, primer per una mena de tartrera de pedres petites, plena de esses que et permeten baixar lliscant i disfrutar d'allò més. La segona part, potser fins i tot amb més inclinació, però ja per uns prats on s'ha de vigilar, propensos a una bona torçada de turmell i que castiguen els genolls una barbaritat a més de deixar-te les cames com a pals de fusta, jajaja... Abans d'arribar a l'avituallament coincideixo amb l'Iñigo (Andasto) del País Basc i amic del grup del Pacorobles que en el 2010 vam coincidir a l'Ehunmillak, ell fa l'ultra hi baixem xino-xano fins la carpa habilitada per l'avituallament, un paio de bandera i que feia temps que no veia.


A Mainera, km23, en Txema tenia raó, l'avituallament és sensacional, no hi falta de res, des d'embotit, de Ca l'Ubach, és clar, fins a sandwichs de nocilla. Jo em decanto per la xocolata i mitja voll. El lloc et permet passar-hi estona i continuar amb la bacanal, però ja se sap que si vas amb el Capi, aviat toca la corneta, així que els quatre components tallaferrencs tornem a la batalla per una pista inacabable, però en la que hi surto enxufadíssim, sigui per l'avituallament, sigui per la música que m'enxufo... surto com un coet, els deixo al darrera i començo a passar corredors, és el meu petit moment de glòria.



La pista és llarga picant sempre amunt, corrible, però pocs la corren, tanmateix et permet caminar molt ràpid. Disfruto escoltant la música, m'ha donat espit mentre el cap va cap aquí i cap allà, canto, toco la guitarra, si una cançó no em fa el pes, passo a l'altre. Una vegada dalt del coll de la Portella començarà una llarguíssima baixada que ens portarà al poble de Caregue on ens espera la nostra claca.

De seguida el Capi m'adelanta al so de Viva la Vida de Coldplay, m'ho passo d'allò més bé, disfruto després d'un començament de cursa per a tirar la gorra al foc, tanmateix el genoll comença a grinyolar i afluixo, el Juanlu també m'enxampa i el deixo marxar tot continuant a la meva. Una baixada eterna, de les que has d'anar frenant amb tot el que això comporta.

L'itinerari comença a girar a dreta i el pendent comença a mimvar tot entrant en un corriol força ombrívol i ple de bolets, no, aquesta vegada no en queixalo cap, però aprofito per a fer una petita parada i posar-me la cinta al genoll. Del corriol passem a una pista, després de deixar enrere el control de la Mare de Déu de Caregue, hi procuro trotar i ho aconsegueixo tot tornant a coincidir amb el Capi i el Juanlu que han afluixat el pas, de l'Albert, de moment, ni rastre.

La Xuxi ja ens espera per acompanyar-nos a l'avituallament, el tenim a pocs metres, ella ha volgut guardar per la setmana vinent a Cavalls i avui està de seguiment, amb una mica d'enveja al veure'ns, però segurament una bona estratègia vers la setmana vinent.




Caregue, km30, avituallament per hidratar-se quan la calor ja es fa sentir i on serveix per a tornar-nos a reagrupar els quatre i gaudir de tota la claca. La fem petar amb el Capi, suposo que a falta de dotze kms. i amb la feina feta, quan la calor comença a apretar, ja és qüestió de nedar i guardar la roba. Ens prenem el nostre temps, ens remullem de dalt baix i omplim bidons.






Tirem avall, aquests dotze kms. es faran llargs, abans, un nou poble al nostre abast, Escàs, després de deixar Caregue, a poca distància entre els dos punts i després d'un baixa i puja, tornem a coincidir amb les nostres suporters tot esperant-nos al final de les típiques escales costarudes que hi ha en aquests pobles de muntanya i on, una vegada arribats dalt, ens espera una font, de bon raig, que no perdonem, novament, tots remullats de dalt a baix.






Tenim ganes d'acabar i procurem anar ràpids per afrontar l'última dificultat del dia, res a veure amb els dos cims més alpins que hem fet, però ara ens esperen 400m. de desnivell que ens deixaran ben estabornits. Abans d'encarar la pujada tornem a veure l'incansable Dani i l'Olga procurant pels de les terres de Ponent, sense parar, intercanviem quatre paraules i molts somriures, una bona manera de començar a pujar.

La pujada s'enganxa i els dic que tirin, però el Capi es queda amb mi, i la resta, també afluixa i es queda amb nosaltres. Tinc clar que no vull gastar ni un gram de més ja pensant en Cavalls, i el Capi està d'acord, en Juanlu i l'Albert, poden tirar més ja que no tenen cap més cursa en l'agenda, però ja està clar, que els quatre entrarem a meta junts.

Un avituallament líquid abans d'arribar dalt ens dona ales i revifa, un avituallament estratègicament perfecte, més, quan la calor ja fa estralls. Tanmateix, hem anat guanyant alçada i l'airet ajuda, sembla que els mals moments queden enrere. Serra de Posa, ara sí, una voluntària ens indica que ja resten 6-7kms. de baixada per arribar a meta. Les forces ja van justes, i quan un no té un all, té una ceba, però l'olor de l'arribada i les ganes d'acabar ens fa tirar avall.

Encara resta el poble de Surp, on hi tornem a trobar els incansables de Ponent, però ara ja anem per feina, deixem el poble ràpidament, corriol, camí, carretera... i ens presentem a les portes del poble. Ja ho tenim, sí, entrarem junts, Capi dixit i dedicarem aquesta arribada al Tor-eru del Marc Campali. Ara és en Juanlu que té problemes a les cames, afluixem, caminem fins al mateix revolt de l'arribada, on al trote, creuem la línea de meta després de vuit hores i mitja d'haver iniciat la cursa, la 64a. marató ja tenia el guió escrit.




Sap greu haver estat tant de temps a poder venir a Rialp ja que és una cursa que enamora, que t'enganxa quan veus l'entusiasme en que està organitzada, en Txema ha parit una cursa 10, m'ho havien dit, i ara ho puc dir perquè ja l'he tastada. Quedarà en el "debe" fer l'ultra, potser algun altre any, encara que la marató penso que hi té la distància i el recorregut idoni.

Acabem al voltant d'una taula, fet no massa estrany, els Capis, els Bodis i els Messis, a Cal Kiku, a Llessuí, tard, però amb ganes de xerrameca i amb molta gana. Riem, mengem i bevem per cloure un dissabte prou intens, un dissabte que no començava massa bé, però que veies que a mida que anaven passant les hores, la situació s'anava redreçant, talment com la vida mateixa.

Salut.

1 comentari:

Anònim ha dit...

ets un crack!