divendres, 18 d’octubre de 2013

Marató del Montsec

Dissabte, 5 d'octubre 2013 - 6h.46' 56
Àger (La Noguera)


El passat mes d'abril el bo del Dani Delgado convidava a una cinquantena de corredors a tastar el què per a ell seria un somni. Juntament amb l'Enric Sabaté, havien parit una ultra pel parc natural del Montsec i per a què un dia aquest somni es pogués fer realitat, ho volia comprovar in situ, tot fent un simulacre de cursa, destinat a corregir errors, establir els avituallaments i talls de pas, reaccions al recorregut, els temps aproximats dels primers i darrers, etcetcetc... abans de llançar-se a l'aventura, volien tenir-ne garanties de que seria un èxit.

La majoria dels que vam estar allà aquel día, ens vam comprometre a venir si mai aquest macro entrenament de reconeixament es convertís un dia en una cursa oficial. Potser més aviat del que tothom es pensava en aquells moments i en un temps récord de cinc mesos, la prova tirava endavant amb dues distàncies per a poder triar, l'ultra de 107kms. i la marató. Jo venint de Rialp i Cavalls ja em vaig inscriure a la Marató tot suposant que estaria bastant cansat i ara, pels que estem acostumats a fer tants kms. a les ultres, una marató és una distància ideal, com aquell qui diu, farem una marató i al migdia a dinar a casa.


Tenim la sort de coincidir amb el Joan i l'Isabel que estan en un piset llogat per l'ocasió, nosaltres una mica endarrerits en el tema allotjament, podem compartir una de les habitacions del pis. Ens hi trobem, deixem els trastos i anem a comprar el que seria el dinar de l'endemà, hi hauria gana una vegada acabats la nostra marató. Enfilem cap al càmping, centre d'operacions de la cursa on ja hi podem trobar molts coneguts i alhora uns atrafegats Dani i l'Olga, l'Enric, el meu company inseparable en el Tor des Geants, encara està marcant part del recorregut.




Abans de sopar, el Dani ens fa una xerrada per a donar als corredors les últimes novetats vers les dues curses i respondre a possibles dubtes plantejats pels participants. Sense novetat, ens dirigim al menjador del mateix càmping per a compartir el pasta-party amb la resta de corredors que, com nosaltres, han optat per aquesta opció. Uns macarrons boníssims, una llonganissa (aquí seria una botifarra) amb patates i una crema catalana em deixen satisfet, més, quan m'acabo les restes d'algun plat en que aquest menú no ha acabat de triomfar.


A l'acabar encara fem un vol pel poble per estirar les cames i pair una mica alhora que ens apropem a veure on serà la sortida, un lloc realment màgic i una bona elecció per part de l'organització, la col.legiata de Sant Pere, que en serà testimoni quan les seves campanes toquin puntualment les vuit del matí. Els més joves encara aprofiten per a treure el cap en el pub del poble, però nosaltres ja toquem el dos cap a dormir.



Al matí, encara fosc enfilem cap a la sortida on mica en mica hi van arribant els corredors. Temps per a salutacions i fer fotos , ara amb uns, ara amb d'altres mentre fem temps per a l'hora exacte de la sortida tot coincidint amb les primeres clarors del dia, el frontal ja no s'haurà de fer servir. La música va a tot drap amb el Dani de mestre de cerimòmies quan a pocs segons de les vuit en punt del matí, es fa el silenci per a deixar pas a les campanades anunciant l'hora exacte i així donar la sortida a les dues proves, donant per iniciada oficialment aquesta primera edició de l'Ultra Trail del Montsec, segurament,  un goig pels organitzadors.



La sortida pels carrerons estrets  i costaruts, fan que l'inici sigui lent, però tan se val, l'indret s'ho mereix. Tanmateix de seguida s'arriba a carrers més amples i no hi ha cap dificultat per a fer-ne via, tothom tindrà per endavant 9-10kms. per a córrer de valent fins al poble de Corçà. És dels trams menys agraït, dels que se m'enganxen, camí ample, pista, un trencacames constant encara que faig mans i mànigues per a esforçar-m'hi i no haver de fer el préssec a les primeres de canvi que com sempre he sortit buscant un ritme còmode que em serveixi per anar entrant en carrera. L'objectiu d'avui és disfrutar al màxim, porto la GoPro per a tirar-hi quatre fotos, i un test per a veure com estic després de Cavalls, tivarem, com diu ara el jovent, en comptades ocasions procurant acabar la marató amb bones sensacions.




A Corçà m'hi presento abans d'arribar a l'hora de carrera, curiosament tot just per davant del que seria el  guanyador de l'Ultra, el Jaume Fanals, cert que sembla com si li fes de llebre però ja us dic jo que prou feina tenia per a mi. Punt de control una mica descontrolat, quatre ganyips i ara sí que veritablement comença la part més maca de la cursa tenint en ment el congost de Mont-Rebei i el coll d'Ares.

Surto del control sol encara amb un temps emboirat que fa que l'humitat encara sigui més alta i suï com mai. La temperatura és bona però en aquest 9-10kms. des de la sortida la boira no ens ha deixat i ja hem de procurar beure sovint. La primera pujada serveix per a canviar el xip que es duia fins ara i tastar per primera vegada els primers 400m. de desnivell possitiu, que es fan bé i a mida que anem guanyant alçada, la boira va quedant sota els nostres peus, comença aparèixer el sol i a córrer l'airet... la sensació de xafogor va desapareixent.


Al punt més alt d'aquest tram s'hi arriba després d'un petit repetxó costarut de pista, on arribats a dalt deixem de veure cintes i afortunadament, un dels corredors ens alerta de l'error. Només hem de desfer una cinquantena de metres per a tornar a recuperar el recorregut correcte, tot just abans d'arribar als tècnics blocs de pedra per a descobrir-nos les primeres imatges, encara a la llunyania, de l'entrada del congost i presidint al mig l'inconfundible cim del Turbión, aquesta vegada a diferència del passat mes d'abril, sense neu.


Es nota que estem en una cursa ja que el ritme no té res a veure al de l'entrenament que hi havíem fet, amb molts punts per a reagrupar-se, tanmateix mantinc un ritmet còmode i ara, havent deixat enrere les runes del castell de Sant Llorenç, podem explaiar-nos primer per un tram de pedra i després per un magnífic corriol, sempre picant avall i disfrutant de valent.

Al refugi de Mas Carlets ja creuem amb els primers excursionistes que amablement ens cedeixen el pas, apunt d'entrar al congost del Noguera Ribagorçana que talla la roca separant Aragó i Catalunya, correrem entre una impactant geologia d'enormes penya-segats tot entrant dins el congost, el congost de Mont-Rebei, un lloc espectacular, un lloc únic.





Durant els més de 2kms. que hi té de recorregut, hem de tenir cura de no donar un pas en fals ja que el corriol, talment retallat dins la roca no supera el mig metre d'amplada amb un passamans a la paret pels més porucs. S'ha de vigilar a l'hora d'avançar a un altre corredor, així com el fet de que algú es pari de sobte a fer fotos. Jo m'hi entretinc i amb la GoPro intento copsar tota la magnitud i bellesa de l'indret.

Un cop superats els passos més estrets, el corriol continua el seu taranna d'abans d'entrar al congost, ja s'allunya dels precipicis i es torna a endinsar mínimament a la muntanya. Ja tenim el pont penjant a tocar, per tant ens deixem anar una mica i després de canviar l'oli i guardar els estris de fotografia ens disposem a arribar a un nou punt de control-avituallament tot just passant el pont, un pont que per alguns, també suposa un petit pessigolleig a l'estòmac.


Km.19, dues hores i mitja de cursa, punt en el que coincideixo amb el Bernat, que fa l'ultra, i la tercera noia de la marató. El meló està boníssim i els deixo fer perquè ja tirin amunt, mentre a mi, encara pispant algun tallet més de meló, em costa més, ara, el terreny es torna a empinar i fa més mandra.

Ens tornem a enlairar deixant el pont penjant als nostres peus, diminut, difícil de distingir. Tornem a baixar, no per massa estona, abans d'endinsar-nos per una obaga impressionant, un bosc espectacular i una de les parts més maques del recorregut. Efímer temps per a gaudir-ho tot plegat per a començar, ara sí, la segona pujada seriosa del recorregut que em recorda, si em permeteu, la dura pujada al Purgatori en la marató de la vall del Congost.

Ràpidament la tercera noia queda despenjada, del Bernat ni rastre, i jo faig la goma amb una parella de nois de Lleida aparentment sobrats i fent-la petar sobre temes d'escola de la canalla i de la gran qüantitat de bolets que anem veient, rovellons inclosos. Un bon purgatori, dret i costarut, amb les zigazagues corresponents, prou llarg per a semblar que no s'acabi mai tot mirant enlaire cercant el raigos de sol que delaten la finalització del tram.

Arribats al coll tornem a baixar, no per massa estona, tot jugant novament amb unes boires que els costa de marxar, més humitat i xafogor, suem més i hem de beure sovint. Un altre repetxó contundent abans de baixar definitivament cap al poble d'Alsamora, un bon trencacames que hem de solventar abans de poder-nos entaular, magnífics i ombrívols corriols, camins més amples, algun "falso llano", novament  més repetxonets, no tan exigents i més curts, ara ja a ple sol, de nou més corriols en l'últim tram abans d'entrar, per fi al poble...



Km.29, 1h.53' des del pont penjant i en total 4h.24' de carrera. Aquí ens tornem a retrobar amb l'Assumpta i l'Isabel que ja vé de fer el seu entrenament i s'afegeix al seguiment de la cursa vers el Joan i a mi. Parada obligada a Alsamora on també hi treuen el nas la família del Marc Feixas, de Lleida, mític Homedeferro, gran corredor, excel.lent casteller i millor persona, però ell no hi córre i també estant fent el seguiment a d'altres companys.

Ara la calor sembla estigui assegurada i a quarts d'una del migdia poques boires ja trobarem, per tant em prenc el temps necessari per a sortir en bones condicions, el meló continua essent boníssim, quatre galetes per picar i una mica de pa amb oli, em deixen prou satisfet. Procuro remullar-me bé abans de sortir i coneixedor del tram dur que ens espera, m'hi poso la música adient.



7kms. cara amunt amb +750, sol, calor, terreny poc agraït, lloc ideal per a deixar-hi bous i esquelles, el principi del final en l'entrenament de l'abril per la Pocchi i una bona clatellada per un servidor que ja arrossegaria fins abans del llac de Cellers on vaig plegar veles. Ara és diferent, la música em torna a donar spit com a la Rialp, trotant pel corriolet pedregós pel costat de la carretera amb el volum a tope vaig adelantant corredors.

Primera rampa superada amb èxit, a bon ritmet, un pujadot de primera, però apreto les dents, em sento fort, la suada és important però noto que avui, en aquest tram, no em para ningú, mentre segueixo avançant corredors aparcats a la vorera recuperant l'alè, encara tinc temps per a fer-hi alguna foto.



Petit tram per a recuperar i creuar la carretera alhora que aquest petit sector d'ombra em revifa una mica per encarar la segona part de la pujada, més curta i més suau que ens portarà dalt del coll d'Ares. És un coll situat a 1.495m. que travessa la serralada del Montsec d'Ares, servia de pas al camí ral dels Pallars, que enllaçava les poblacions del Pla de Lleida amb les pirinenques dels dos Pallars i la Ribagorça.

El terreny ja planeja, veig l'observatori a la dreta i de seguida endevino el final del coll on oneja una estelada. Els fotògrafs apunt en l'últim tram, l'oficial, l'Isabel i l'Assumpta...això no pot fallar, ep! i a més, jo que vaig pujant amb la GoPro a la mà.





Arribo a dalt molt content, en aquest tram he pencat 1h.13' des d'Alsamora, bé Bodi bé, jo comptava com a mínim, un quart d'hora més, però ja notava que mínimament m'hi esforçava, la música a tornat a fer efecte. Ara només resten 7kms. de baixada per entrar a meta, jo ja considero la marató acabada, més o menys baixarem de les set hores i sacrifico els cronos, els temps, les marques, etcetcetc... per a gaudir de l'entorn i saludar i comentar la jugada amb la gent que hi ha per allà.

Vaig a cercar una bona fotografia (que no acabarà sent la foto 10, un, no dóna per més) veient una parella una mica més amunt amb unes vistes excel.lents vers tots els Pirineus, es pot dir ben bé, des de l'est a l'oest o a l'inrevés... s'ha de disparar aquí i prou, click,click, ja està?, si, quina passada, jajaja... el que no està acostumat a veure una GoPro, en queda ben parat i encara que no es puguin veure les fotos al moment, després, poques s'han de llençar.



L'Isabel em posa el coet el cul i s'en fa creus al veurem per allà passejant. Encara tinc temps per a fer una ullada, des de lluny, com s'enlairen els del parapent des de la seva zona de llençament, acomiadar-me de la familia Feixas de Lleida i agaïr el tracte dels voluntaris i avituallament. Ara sí, mirant de deixar l'Isabel més tranquila... tiro avall.



3kms. de carretera que procuro fer-los tots trotant sense treure l'ull de sobre als parapents que volen sobre el poble d'Àger per aterrar al costat del càmping on quan hi arribem, l'espectacle de veure'ls de tan aprop, serà impagable.

Deixem la carretera i enfilem a l'esquerra una pista sempre cara avall quan de sobte em trobo un corredor que ve de cara, caminant, jo penso que s'ha lesionat i torna a la carretera perquè el recullin, però, és de l'ultra i ara, al cap d'uns quatre kms., s'adona que s'ha equivocat. Jo continuo la marxa tot animant-lo encara que la putada és força grossa...ep! he de girar a la dreta i deixar la pista, uff!!! per un pèl ara el que perd el camí sóc jo. Després em comentaria el Joan i un grupet que ha estat el punt, a pocs kms. del final, on s'han perdut i necessitat força minuts per a tornar a trobar el camí correcte.

Ara el descens és força dret i pedregós, un corriol serpentí amb molta pedra, a cel obert, on jo m'hi deixo anar talment tingués la feina feta, sí, baixarem de les 7h relativament amb suficiència, els minuts que en restaré? no em vé d'un.

Passem per davant de l'ermita de la Mare de Déu de Pedra en un vist i no vist, desitjant sortir de la soleia i arribar ja al tram de pista, qui ho havia de dir, que ens deixarà a l'entrada del poble. Tot entrant a la pista, em passa la que seria la segona dona, una noia que la feia molt endavant, la Laia de les Garrigues, em sorpren i li pregunto que li ha passat, no m'ho crec, s'ha perdut sortint de Corçà al km.9 !!!!



Ja entrem al poble, uns metres pel voral de la carretera i enfilem cap el càmping, si et despistes tires carretera avall, com han fet diversos corredors, però jo encara hi porto aquella parella de Lleida (hem anat fent la goma) que hem coincidit al "purgatori" i no hi tinc problema per a girar a l'esquerra i sentir el pet de música de l'arribada.

Dos marrecs al costat del camí criden el meu dorsal, el 3844444... no sé qui ho pot sentir amb la música anant a tota pastilla, però el datallet s'agraeix. Ara gir a la dreta i l'arribada amb el Dani esperant a tots els corredors...





Entro, sí, menys de set hores, baixant mooolt xino-xano des d'Ares 1h.08' absolutament millorable, ens saludem i comentem breument la jugada, s'el veu content i jo també, la responsabilitat de muntar una cosa així és molta i no només es tira endavant a base d'entusiasme, que d'això n'hi sobre, sinó a base de perdre-hi moooltes hores i en molts casos de rascar-se la butxaca. Ell i el seu equip, tenint amb lo mestre Enric el seu màxim exponent, han aconseguit donar a conèixer una zona per molts desconeguda i que és veritablement un tresor més que tenim al nostre País. Segur que serà una cursa amb continuïtat i en la que procurarem sempre donar-hi suport, l'entorn, l'organització i l'estusiasme de la gent, ho mereixen.


El Joan assegut en un pedrís amb un plat de macarrons a les mans, m'explica les seves anècdotes mentre jo ja tinc entre cella i cella els entrecots que ahir vam anar a comprar a la carnisseria, així que sense perdre massa temps i després d'una cerveseta (barra lliure de l'organització)... o dues, de saludar a més corredors que hem anat coincidint en el recorregut, etcetcetc... tornem cap al piset per a fer-nos una bona dutxa i aferrissar-nos amb els talls de carn.


No ens allarguem a la sobretaula i procurem tornar a estar a la sortida a l'hora d'entrega de premis de la marató perquè l'Assumpta hi acabi de tirar quatre fotos. Coincideixo amb l'Enric, la fem petar i parlem d'alguns aspectes a millorar i de futurs projectes, queda clar que l'experiència del Tor ens ha marcat per sempre hi tindrà en mi un company i amic. De seguida el reclamen i amb l'Olga ja han d'anar a muntar l'últim avituallament de l'Ultra, més i més feina, una feinada de por que s'ha de veure compensada vers les opinions dels corredors, som la millor propaganda, el boca orella en mi el ténen assegurat, una cursa, trieu la modalitat que volgueu, imprescindible.

Salut.