Els 5 cims

Dissabte, 29 de desembre 2012

Castellar del Vallès (Vallès Occidental)

52'3 kms. - 10h.26'

Per acabar l'any i per segona setmana consecutiva, tornava a fer per un, per afegir-me als Capis per a fer una nova ruta, la ruta dels 5 cims del Vallès on hi lligarem La Mola-Montcau-Sant Sadurní de Gallifa-Pic del Vent i el Puig de la Creu, més de 50kms. que segurament em deixaran ben tou, però si complim els temps previstos, fins i tot puc dinar, encara que tard, a casa.

La sortida i arribada serà a Castellar del Vallès i abans de les 6 del matí ja estem en dansa. L'Albert Torrent ens vé a rebre, ell pujarà a La Mola per una ruta més aèrea i ens trobarem a dalt on aleshores s'ens afegirà fins a Sant Llorenç Savall on hi ha prevista la parada per a esmorzar-hi.

La pujada per la que optem nosaltres diría que és una de les clàssiques encara que a uns metres del cim, gairebé totes tornen a coincidir. Em fa gràcia pujar a La Mola, tan sols trepitjada ja per unes llunyanes maratons de muntanya de S.Llorenç Savall. Tornar a trepitjar aquell mugronet que veiem des del Penedès a la dreta de Montserrat, molt més aprop quan anem a la muntanya Santa, una Mola, amb els seus 1.101m., venerada per tots els dels Vallès, de Terrassa i de Sabadell, i tanmateix lloc imprescindible per una pila de jugadors del Barça, que hi han passat per a fer-hi una bona recuperació.

Tots tres arribem a dalt abans de que sortir el Sol i la panoràmica torna a ser espectacular amb tot el Vallès als nostres peus, encara amb tota la seva lluminositat artificial. L'Albert ja hi és, així com un parell de grupets d'excursionistes per a veure-hi néixer un nou dia... com matina la gent!!!!

Jo busco aquella magnífica taula d'orientació i rosa dels vents alhora, però es veu que uns brètols no estaven massa d'acord que hi fos... qui els va parir!!!! vaig cap al punt geodèsic, una mica més enllà però no em sembla un bon lloc com per a deixar-hi una cinta, així que ho ajorno per al Pic del Vent, sense coneixer-lo, penso que pot ser-hi un bon lloc.

Intercanviem quatre fotos amb tots els presents i després de picar quatre ganyips que ens ofereix l'Albert, tirem canal avall direcció al Montcau, el nostre proper objectiu i el nostre proper cim, el segon. Durant el trajecte, rebem l'explicació de tot el que veiem per part de l'Albert, gran coneixedor de la zona i un enamorat d'aquest terreny, sempre de manera distesa i amb un pas d'anar fent, d'aquí paro, aquí m'aturo per a rebre-hi les corresponents explicacions... que si aquí hi ha aquesta canal, que si aquest corriol va a tal lloc...

Un terreny còmode ens porta al collet abans de fer els últims metres propiament del Montcau situat a poc més de 1.050m. Talment és com si estiguéssim pujant per a qualsevol indret de Montserrat, el pedrissam és idèntic i la roca conglomerada, la mateixa.

Montcau, 1.056m., segon cim, m'agrada, no hi havia estat mai, així que un més a la llista. Novament les vistes són espectaculars amb el Sol ja petant plenament a la muntanya. Torno a anar més enllà per a veure-hi els pessebres que la gent de Sant Llorenç Savall hi han posat, fins i tot hi ha pujat una escola, si més no, aquesta és la conclusió que en trec al veure diverses fotos que hi han deixat. Un lloc a recer, però tampoc m'acaba de convèncer per a deixar-hi una cinta.

Fa prou vent i fred per no estar-s'hi massa estona, unes fotos i altre vegada cap al collet on ja agafarem direcció a Sant Llorenç Savall a mà esquerra per un corriol molt tècnic, el mateix de la marató i que tan bé recordo.

El Pausident tenia previst venir-nos a trobar encara que no va asegurar res, però abans d'arribar a la font del Llor, ja el sento a cridar. Quedem a la font i després d'uns minuts ens hi retrobem, un Pau que trescarà tres dies consecutius i que mica en mica es torna a posar "en forma". Ara ja en som cinc, encara que això durarà fins l'hora d'esmorzar, allí, el Pau i l'Albert ens deixaran novament sols la resta del camí, mentre la xerrameca s'imposa a les ganes de trotar, el terreny, pistós de cara amunt, primer, i per una urbanització que ens portarà al poble després, hi presta.

A Cal Ramon de Sant Llorenç Savall ens hi esperen unes bones menges de forquilla i ganivet, convé omplir ja que encara ens resten una trentena de kms. Un lloc d'aturada obligada per ciclistes, corredors i excursionistes, el punt, on comença i acaba la marató de muntanya més antiga de Catalunya.

Ja se sap que quan t'entaules és difícil de predir un temps d'estada, generalment tothom es fa el ronso i a l'hora d'arrencar tothom hi despista. Potser ens hi cauen uns tres quarts d'hora, però sempre són ben aprofitats tan per descansar-hi una estona com per a fer-la petar novament. Ens acomiadem del Pau i l'Albert i novament el trio, segueix camí per una pista amunt, ara la pista estarà a l'ordre del dia i jo... conteeent!!!!

Sembla que tots tres anem a la nostra o sia que faig ús de l'iPod sota consell de la Pocchi, que inexplicablement, no el porta. La música em produeix una pujada de forces que fa fins i tot que estiri de la parella... pobre diable, malaguanyades forces, jajaja... Tot i així arribem a dalt d'un collet fent un tomb espectacular, tot per pista, on el Capi ens ha indicat d'on venim i on anem.

Sembla que deixem la fresca que ens ha acompanyat fins ara, comença a sortir el Sol i aprofito la mini-parada per a canviar-me la part de dalt i posar-me d'estiu. Encara queda un xic per arribar al tercer cim encara que el terreny, ara, ja pica una mica avall, menys l'últim tram per assolir l'objectiu desitjat, com no, entre excursionistes que aprofiten el bon dia que hi fa, arribem a Sant Sadurní de Gallifa, 942m., o sia uns 500m. més amunt des d'on hem esmorzat.

Un lloc molt acollidor amb una ermita molt xula i com deia amb un grup d'excursionistes, bocata en mà gaudint de l'entorn i de la familia... sempre he pensat que el tema de l'excursionisme, a casa nostra, està més que assegurat, ja que sempre hi veus canalla a tot arreu, futurs excursionistes en potència.

No ens encantem i tirem avall, ara si, per fi, per un corriol molt xulo, tècnic i que aprofito per a xalar-hi una mica, encara que l'esmorzar, estic veient, que no ha entrat massa bé i fa estona que va amunt i avall a més de tenir una cosa al pap amb un regust a no sé què. Afortunadament hi ha prevista una petita parada a Gallifa per a prendre alguna cosa fresca tot esperant recuperar-m'hi na mica.

Ens desviem minimament del nostre camí per a fer cap a la Fonda on una bella señorita ens atén amablement amb un jersei d'aquells I love NY que fa les delícies de dos integrants del grup i la recriminació per part de l'altre membre, no sap apreciar de que possiblement, estem davant una de les poques noies de Gallifa, que ha estat a NY, jajaja...

Deixem Gallifa al darrera, després de no atinar la ruta de sortida del poble, el gps, les marques blanques, un petit garbuix resolt amb una mica de paciència. La paciència que he tenir al veure novament l'interminable tram de pista que m'espera, ara sempre amunt amb alguns rampots importants. És el meu principi... del fi. La coca-cola ni la noto, l'estomac no millora i això del pap va cada vegada pitjor, la composició del llom amb patates, voll, ibu i cafè no ha estat satisfactòria i quelcom a fallat.

Sense esperar-m'ho, tenim una altra mini-parada a El Farell en una mena de cantina de mala mort però on la Pocchi s'avança en busca de tres coca-coles fresques, vès si em veuen cardat, jajaja... coke i aigua ben fresca que acabo tirant-me-la pel cap per encarar els últims metres vers el Pic del Vent, 815m., i extremadament conegut pels veins de Caldes de Montbui, el quart de la jornada encara que per un moment, mig grogui, crec que és el cinquè i últim. Cerco amb la mirada perduda un lloc apropiat per a deixar-hi la cinta, però potser el meu estat segur que influeix, no n'hi trobo cap d'adient. Avui no n'hi haurà.

Mort i enterrat m'hi assento uns minuts intentent recuperar-me de la petacada psicològica, encara en queda un i el Capi me l'indica ... a l'infinit!!!! afortunadament, minuts més tard, corregiria el seu error confonent el piquet que ens quedava per a fer, ni més ni menys que per La Mola, precissament on hi havíem vist sortir el Sol.

Trec la calculadora i el fet de poder dinar a casa, encara que tard, s'esvaeix per complert. Una trucada a l'Assumpta en la que té llum verda per a fer-s'ho sola, jo, ja faré cap. Alhora ja busco una alternativa per escurçar camí i anar directe a Castellar del Vallès, però avui n'hi ha estació de tren, ni els meus companys estan massa per les meves queixes.

Més pista i ... més pista, planeja, però requereix un ritmet constant que jo no tinc, ni el meu estat es pot permetre, encara que procuro fer el màxim procurant no endarrerir la marxa dels meus dos acompanyants. Em sento una càrrega i començo a pensar que no ha estat massa bona idea el fet de fer tants kms. Continuo tenint la mala sensació al pap i, agafat en un arbre, procuro treure però no puc. Tot plegat és ben estrany, no és ben bé l'estomac, però quelcom hi ha que no funciona i per més inri, no són els simptomes que altres vegades he experimentat.

Continuem per una pista escapçada de tan en tan per un corriol que dura ben poc i alertats per la corneta dels caçadors de porc senglar. Cridem, no volem tenir cap ensurt, però la moguda és important, caçadors, jeeps, gent armada... aquí procuro trotar, jajaja...

No hi tinc escapatòria i gairebé sense adonarme'n arribem al cinquè cim sense esma ni de sortir a la foto. El Puig de la Creu, 668m., que fa tanmateix de divisòria dels municipis de Sentmenat i Castellar del Vallès.

Ja ho tenim, 300m. de descens per una ampla pista ens portarà al poble, però tampoc els puc seguir, tans sols em puc deixar anar, incrementar la velocitat significa que l'aparell digestiu es queixi i possiblement torni a acabar agafat en un arbre tornant a fer una intentona.

Els agraeixo la seva paciència, estic mort i enterrat i en canvi, ells dos, molts sencers. Al final el temps es dispararà sobre les previsions inicials, entre que la primera part ens l'hem agafat molt xino-xano, el temps a Sant Llorenç esmorzant i els meus problemes a la segona part, ens ha fet anar més enllà de les 10h., encara que el més important ha estat seguir sumant kms. estant en pre-pretemporada, i aquestes dues setmanes seguides, hauran ajudat a fer una mica de solatge, i ara, després d'una setmana de descans, n'hi haurà dues per entrenar de valent cara la ruta dels 3 Santuaris, sortida Tallaferrenca pel proper dia 19 de gener.

Demà dia 5 de gener, espero que a tots us portin força coses els Reis, que puguin fer-se realitat els vostres somnis i els vostres reptes, segur que en algun o altre hi coincidirem, i que tingueu molt Bon Any 2013.

Salut.

... Capitanejant pel Ripollès

Dissabte, 22 de desembre 2012
Campdevànol (Ripollès)
32 kms. - 8h.

No hi ha res més bo per un mandrós com jo, que ésser convidat per una parella d'amics a una de les seves trescades, excusa perfecte per haver de matinar, calçar-se les bambes i sigui quin sigui el temps que tardi en cotxe per a desplaçar-m'hi, gaudir d'una jornada que serveix per a treure una mica de rovell i sobretot de gaudir d'una altra jornada fantàstica.

Aquesta vegada compartiria amb els Capis, en JArtigas i la Pocchi, es veu que això dels "trius" és lo meu, ja que és inevitable no recordar la sortida de l'1 de juny passat, amb el Pau i la 3a. Aquesta hi tindria moltes semblances i suposo que s'endevina un petit somriure al venir-me imatges d'aquella inoblidable sortida, sobretot al passar per algun tram comú.

La sortida és des de Campdevànol i el recorregut consta de 53 kms. i uns +4.000, o sia que un bon tute tenint en compte el meu paupèrrim estat de forma, però m'hi veig amb cor i allà estem, tots tres, gairebé a les 6 del matí, encara fosc i negre però ja amb ganes de gresca.

El primer tram el recordó perfectament ja que és de l'Emmona 2011 sortint de Campdevànol amb en JBallesta i encarant una pista a mà dreta on de seguida vaig quedar sol encara que més tard, tornàrem a fer trenet a l'haver-se perdut tot pujant. Ara el gps de la Laura ens porta pel bon camí després d'alguna inevitable marrada, continuo dient que el gps encara li faltar afinar molt, encara que reconec, que és una bona guia.

Anem pujant a un ritme tot xerrant, distesos, però amb la sensació, seria durant tot el dia, de que ens fem un fart de pujar. Després de deixar enrera una masia amb els seus gossos corresponents, i cercar un corriolet prou entretingut, arribem a un tram prou tècnic, una tartera que hem d'enfilar cara amunt ja gairebé amb la claror del dia, encara que al Sol, li costi treure el nas.

A l'arribar al cim de Sant Amand, 1.851m., es produeix el moment top de la sortida, d'aquells que ja val la pena tot l'esforç que ha suposat, des de matinar tan d'hora, a l'haver hagut de pujar cap aquí dalt. El Sol ja treu el nas per sobre les boires que cubreixen les valls i podem sentir els primers raigos del dia.

Moments que omplen, moments on hi ha la resposta del perquè una colla de "sonats?" ens fotem aquestes pallisses, tot l'esforç, de vegades inhumà que ens suposa aquesta afició. Suposo que potser, per aquests moments tan nostres, que tant els sentim i gaudim, precisament i vaja quina contradicció, fa que mai en tiguem prou. És una mena de retroalimentació, tot i que, molta gent, sigui incapaç d'entendre, encara que els hi expliquis, el perquè de tot plegat.

Volem inmortalitzar el moment, ara tira una foto un, ara la tira l'altre... queden prou bé, però ni la millor màquina, ni el millor fotògraf poden ser capaços de captar el que veuen els ulls en qualsevol d'aquests indrets, la inmensitat de les muntanyes, el reguitzell de colors, etcetcetc... el sentiment que et produeix el que veus, aquí pot estar el kit de la qüestió. Dono una ullada a la Creu que corona el cim amb el pessebre d'aquest any ja posat, però encara que la situació i l'indret el podríem qüalificar fins i tot de màgic, a la petita esplanada que hi ha al darrera sembla tanmateix que hi hagi hagut algun ritual de bruixeria, no encerto el lloc per a deixar-hi una cinta i tenint en compte que el proper objectiu és el Taga, la guardo per allà.

Un corriol joguisser ens fa estar atents a la baixada encara que s'escau alguna mini-parada per anar gaudint de tot plegat. En un moment estem a Coll de Jou on s'ens presenta el Taga. Serà una pujada curta i agradable encara que amb un fort pendent durant la mitja hora aproximadament que hi esmercem pels pocs més de 2kms. fins al cim, situat a 2.040m., un dels cims més característics d'aquestes contrades.

Penso que hi som els primers d'arribar encara que a la llunyania, ja hi veiem un grupet que enfila cap a la nostra direcció. A l'endemà, una bona expedició Tallaferrenca tornarà a pujar-hi per a celebrar-hi la torronada de Nadal, a hores d'ara encara no sé s'hi tornaré a pujar, per tant, torno a procurar copsar el que l'entorn em proporciona. Les vistes tornen a ser excepcionals, per una banda, tenint a Pardines sota els nostres peus, Pocchi, Pardines, no Altafulla ;-))) observem el Canigó, més enllà, els Bastiments, coll de Tres Pics, l'Infern, tota l'Olla amb el Puigmal a l'esquerra de tot. Per l'altra, la serra Cavallera, Montserrat i Montseny a la llunyania, Ensija, el Pedra, Pas de Gosolans... tots, prou emblanquinats.

Aquí sí, al costat del reeixit pessebre d'enguany hi trobo la meva brida salvadora tot convidant-me a lligar-hi la cinta de rigor. Un lloc emblemàtic, més tenint en compte que és l'últim obstacle per arribar a meta en la cursa de l'Emmona que aquest any hi havia tingut a la Teresa com a guanyadora absoluta de Catalunya en la seva categoria. M'hauré de fer una llista ja que la meva memòria està minvant, de moment, el Comanegra i el Taga han estat els cims privilegiats ;-)

Abans de que l'indret es converteixi en un passeig d'una rambla, ja enfilem la llarga i dura baixada cap a Ribes. No coneixia aquest tram tan transitat per la majoria d'excursionistes i atlètes i em sembla duríssim, tenint en compte que n'és una ruta de pujada al cim, segurament, la més clàssica des de Ribes de Fresser. No m'imagino aquesta pujada amb gairebé un centenar de kms. a les cames... potser algun dia ho haurem de provar i passar-hi les tres hores de rigor per arribar a dalt des del poble.

Ja ensumem les menges del Bar Gusi, parada obligada per a recuperar forces. El David ens el trobem a pocs metres d'arribar-hi, cal anar a calçar-se les bambes i sortir una estona. Entrar a l'establiment amb la cantarella de "dos-mil-qui-ni-en-tos-vein-te... no sé quants e-u-ros" ens fa tornar a la realitat qüotidiana del dia a dia què, tot venint d'on venim, ens sorpren una mica. Venim del silenci, de la natura i tot el que hi comporta i tornem al soroll en la seva màxima expressió tractant-se d'un bar.

L'entrepà de truita es posa de maravella, pasteta de crema, cafè... i bona conversa, pausada i alhora animada. Reptes, anècdotes, records. Es fa feixuc el tornar al camí, ens agafa un fred del "carallo" tot sortint al carrer, un fred que no l'havíem notat pràcticament des de l'inici.

Cerquem el camí de Ribes direcció a Queralbs, trajecte que s'inicia tot just passant per la mítica Fonda Vilalta. El fred passa ràpid, encara que no passarem calor en tot el dia, el Sol no acaba de decidir-se a sortir. Continuem fiant-nos més del gps que d'altre cosa, més quan al cap d'una bona estona i tot deixant les marques, en endinsem en un "bosc-a-través". De fet l'únic que sabem és que hem d'anar a petar al collet de les Barraques, però encara haurem de gruar bastant i cauré en alguna que altra marrada, afortunadament, la direcció, és bona, jajaja...

Trempagem la situació i després d'un tram de pista puja-baixa i de creuant-se amb uns ornitòlegs hi fem cap. Tornem a estar a 2.000m., mil metres més per sobre de Ribes de Freser punt d'on hem sortit després de la parada. El meu cap comença a fer cabales, sobretot per l'horari ja que físicament vaig fent. Ja són la una tocades del migdia, ara baixarem a Planoles, Coma Ermada, pimpam, tres horetes, etcetcetc... no em surten massa els números, tinc sopar "d'alto copete" i no m'agradaria arribar tard, l'hipòtesi d'agafar el tren a Planoles fins a Campdevànol no em sembla cap bestiesa, encara que abans ens l'hem pres rient.

El Capi ens fa agafar drecera i el refugi de Corral Blanc ni l'ensumem encara que la baixada cap a Planoles és la clàssica, una baixada en que poques vegades he disfrutat, s'em fa llarga i generalment ja hi porto molts kms. Però avui després d'una petita parada tècnica, agafo la iniciativa i tiro avall tot deixant per uns moments festejant a la parella, o és que potser ensumo l'estació de tren...

Ho tinc decidit, són gairebé les dues del migdia i arribats al punt de prendre la decisió, la meva és la de que poso peu a terra. La Laura fa un intent, avui no ha estat per a tirar coets, però al Capi, encara li queda metxa. Ens acomiadem i els agraeixo la sortida, ara només falta que els astres m'acompanyin en l'hora de pas del tren.

Si, després d'un primer impacte al veure l'estació tancada i barrada, Bodi, ets pell, els horaris que hi consulto a la cartellera, em són favorables i en poc més de vint minuts hi ha de passar un tren, encara que per allà no hi volta ni una ànima.

Primer arriba el que vé de Ribes, menys mal, una mica de "trànsit" i de seguida arriba el que m'ha de portar a Campdevànol, aquí, a Planoles, és on aprofiten per a creuar-se talment fossin un cremallera ja que el trajecte només consta d'una via.

En 10' estic a Campdevànol per 2'20€ i a quarts de cinc a Vila i a més l'he encertada, ja que a ells, hores després, sabria que a quarts de vuit tornàven al cotxe, fosc i negre amb un frontal diguem-ne que precari, essent els últims 7kms. una mica angoixosos. Ja deia jo que no em sortien els números...

Tanmateix, magnífica sortida, aprofito les que puc, encara que l'intenció a primers d'any, és d'entrenar una miqueta més que prou falta em fa. De moment, avui, una trentena de kms. i uns 2.600m. de desnivell possitiu acumulat, menys és res, ja hi haurà temps per a matxacar-se, sobretot si els sorteigos em són favorables.


Salut.

Marató Pirata Alta Garrotxa

Dissabte, 1 de desembre 2012 - 9h. 14'
Beget  (Alta Garrotxa)

Encara amb la ressaca de la MpM, la setmana següent hi teniem guardada una altra piratada, la 1a. edició, i no serà l'última, de la MpAG, aquesta vegada organitzada pels Tallaferros i més concretament pel seu capità, en JArtigas amb l'ajuda inestimable d'en JIborra i la LPoch.

La sortida serà el dissabte a les 7h.15' per la majoria de participants i una hora més tard, pels que corren més, per tant, el més assenyat és anar a passar la nit a Beget i estalviar-se la matinada que hauríem de fer sortint de Vilafranca.

Dit i fet, sobre les 9 del vespre, ja en som una bona colla al voltant de la taula esperant la teca, tots els que hi passarem la nit a la fonda. No cal dir que torna a ser un sopar de bandera on, a part de les menges, la qüantitat d'anècdotes i les esclatamentes de riure, són continus.

Per pair fem un tomb al poble, que de seguida està fet, amb la intenció de tornar a la Fonda per a fer-hi l'última, però de fet, em penso que som els únics que transitem pel poble on sembla que no hi hagi ningú. El de la Fonda ha aprofitat per xapar el xiringuito i ens quedem sense poder fer un últim traget.

Encara fosc, tot intuir-se l'inici d'un nou dia, baixem a esmorzar, una taula plena de menjar amb truita a la francesa inclosa, embotit, fruita, pastisseria, sucs, cafès... un 10, sembla que haguem passat gana i la tropa pilla més del que seria necessari, afortunadament l'horari mana i a l'hora convinguda, a la barra del bar, ja ens espera la resta del grup que entre tots potser en farem una cuarantena de corredors.

Al final podem ser tots a la foto de la sortida, que si ara així, que si ara aixà, un que encara és dins, l'altre que no sabem on és... nois, que estem a -12º!!!!  Encarem el pont de baix de Beget i comença l'aventura tot intuint un gran dia, tant a nivell meteorològic, el fred passarà ràpid, com a nivell de companyonia. Gairebé tots ens coneixem, molts ja hem coincidit a Montserrat i ara tornem a compartir kms. i els que no, no es tarda massa a congeniar.

A mi em va anar bé la setmana passada el fet de compartir amb l'Elena i el Karim, i avui em torno a trobar bé, encara que estigui a principis de temporada i amb el greuge de no haver fet uns mínims, bàsicament per mandra.

El dia s'aixeca ràpidament i les vistes a mida que es va guanyant alçada, comencen a ser espectaculars tot coincidint amb els primers reagrupaments i aprofitant per a treure's alguna peça de roba. L'ambient és molt distès, continuen les anècdotes i batalletes, a més de veure com la gent ja està xalant, de la companyia i del paisatge.

Els "fotògrafs" fan anar les seves màquines, bé, els seus mòbils que això de les màquines ja va quedant anticuat i cada dos per tres ens aturem per a contemplar i inmortalitzar les vistes a primera hora del dia, amb un cel net i clar que permet gaudir de l'espectacle com mai, i on els entesos, s'explaien i expliquen a la resta, tota l'orografia que hi contemplem. Mentre, els més endarrerits, aprofiten per tornar a afegir-se al grup.

La primera dificultat del día és el Comanegra, de 1557m., no gaire cosa, però encara hi ha alguna resta de l'emblanquinada de fa uns dies, fins i tot i trepitgem alguna clapeta de neu tot arribant al cim. Abans d'arribar a dalt i de deixar el bosc al darrera, ja ens ha passat com un coet en Jaume Folguera, el Guido, que amb una classe extraordinària, ens treu les enganxines a tots i enfila abans que ningú el cim.

A dalt, les vistes tornen a ser extraordinàries, Pirineus, Canigó, Montseny, Cadí... fins i tot el mar molt més enllà, la claretat d'avui, després d'uns dies de vent, ens ofereix unes imatges que valen amb escreig l'esforç i les hores intempestives (avui no ha estat el cas) que moltes vegades convenim per a iniciar la marxa. Avui haurà tornat a valer la pena.

Em fixo amb una mena de brida que hi ha al voltant del punt geodèsic, em vé com anell al dit per a deixar-hi una cinta, la cinta de la Teresa. N'hi ha una altra de vermella i una mena de carnet del 2006, collonut, sis anys que suposo que s'ha mantingut allà dalt, així que quan hi tornem a l'abril per a l'Utag i espero que molt de temps més, encara l'hi pugui trobar.

No se n'ha donat massa gent i tampoc m'agrada el safareig i rebombori amb aquestes coses, més íntimes i personals, i he aprofitat abans que hi arribés tota la munió de gent per a fer-ho possible i així serà sempre que hi trobi un cim adecuat i l'ocasió s'ho valgui, i mentre... no s'acabin les cintes ;-)))

Una vegada tot el grup a dalt, la foto de rigor, en som una vintena i encara falten els que han sortit més tard. A partir d'aquí ja hi fem dos grups, els que anem més rapidets, el grup del JArtigas i els que van més xino-xano, el grup del JIborra, el mític Alpenser.

Tot baixant el Comanegra, per un tram de bosc ple de fulles fins al genoll, on és a veure qui baixa més malament, podem coincidir amb el grup que ha sortit una hora més tard que nosaltres. Fotos-videos per inmortalitzar la baixada abans de tornar-nos a reagrupar tot carenajant per a fer cap al Pic de les Bruixes, un xic més baix que el seu "germà" el Comanegra.

És un plaer poder compartir encara que per no massa estona amb aquests makinorris, bé, encara hi podem estar una horeta pelada i en algun tram els hi fotem canya, jajaja... El reagrupament torna a ser inevitable dalt del cim i a més de veure d'on venim i on anem, tornem a gaudir de les vistes.

La baixada és ràpida i el grup s'estira encara que es va aguantant fins a Talaixà on l'ermita i el refugi romanen tancats, tanmateix és un punt de cruïlles, que si cap a Sadernes, que si cap a Oix, que si cap a SAniol... però una vegada la gent ja està encarada cap al nostre proper destí, ara si que la gent li fot gas, jo a reraguarda, amb el Capi i la Pocchi entre d'altres. Sóc conscient de que he de guardar pota degut al meu pauperrim entrenament i encara que és tot baixada per un sensacional corriol, s'imposa el seny i no malgasto forces que segurament al llarg del recorregut em faran falta.

Després de passar per uns gorgs, on la Pocchi em diu que n'ha fet de les seves ;-))) i d'haver-hi trobat tres tietes, enfilem una pista que m'és familiar d'una altra sortida, precisament amb en JIborra, el Capi, el mític JTolosa... acabant aquella sortida a "Ca les russes", jajaja... Un tram de pista que recordo s'em va fer feixuc, com sempre, però que encara salvo aquests 2kms. amb prou dignitat. Ens porta a Sadernes, km21 de "cursa" i on ens espera el primer avituallament, amb les avitualladores més trempades que s'hi puguin trobar.

Si les menges de la setmana passada a la pirata de Montserrat eren excel.lents, aquestes no queden endarrera, fins i tot hi podem assaborir uns Ferrero Rocher que faran les delícies dels presents. Tornem a coincidir tots, tans sols mancaran els del grup del JIborra i fins i tot el Guido el trobem gaudint del solet i el bon ambient tot esperant els del seu grup per a reemprendra la marxa.

S'hi estar de primera i costa tornar-hi, tot són excuses, hi ha alguna baixa, els makinorris ja s'en van però nosaltres encara volem gaudir una estona més. Fins i tot hi ha un brindis de ratafia captat en una excel.lent foto de l'Enric Calvet i més Ferreros, jajaja... Foto de grup de rigor, els Tallaferros ja comencem a fer patxoca i ara si, més remugant que altra cosa, ens hi tornem a posar, el proper destí i de nou avituallament, a Oix.

Toca tornar a pujar, una pujada de bon fer però on mica en mica anem perdent la dupla del Garraf amb l'Enriccb, no problem, porta el track i ja farà via. Encara la gent no va massa castigada però diguem-ne que mica en mica s'aniran perdent unitats, a Sadernes, més d'un posaria peu a terra i a Oix també en cauria algun.

Arribats a Sta. Bàrbara de Pruneres ens hi trobem l'aplec de Sta. Bàrbara, 4 de desembre i patrona de l'artilleria, digueu-m'ho a mi, un "artilleru de pro", jajaja... Hi ha gent entaulada i d'altres que encara hi estan fent el tall, mmm... això no es fa, haguera arrasat aquelles graelles de llom o del que fos el que sigués, ràpidament em vé el cap la salsitxina abans d'arribar a Malatrá, novament el Tor omnipresent, a veure si en podem tornar a ser una bona colla per aquest 2013.

Baixada ràpida fins a una pista on esperem al senyor dels mapes, kil va parir, amb tants mapes i l'hem d'esperar... la parada serveix per a veure l'última dificultat del trajecte, el coll i el Pic de Bestracà. Enfilem ràpidament la pista tot ensumant Oix i de nou l'avituallament, arribats a un corriol prou tècnic, en prenem la davantera tot mirant de resquitlló pel retrovisor. Uns metres per la carretera i ja hi som, Oix.

Aquí s'ens hi afegiran el XMartorell, Martox, i l'Alba que per d'altres raons no han pogut estar a la línea de sortida. Coincidim amb algun retirat a Sadernes així com els Koala's Raul i el Rastes que a l'hora de la veritat han fet figa. Aquí no hi estem tanta estona, ja comença a ser hora de dinar i encara que l'avituallament torna a ser perfecte, el cansament ja es comença a fer palès km30, més, tenint a davant el restaurant on hem compartit d'altres vegades grans menges argentines, una carn boníssima. Novament foto, prou reeixida i tornem-hi amb un Massa, de paisà, obrint pas.

A les primeres de canvi el ritme es fa més viu, la calor es comença a notar i el cansament ja el noto més del compte encara que ningú vol perdre pistonada i jo el primer. Al primer tram, la Pocchi, amagada tota la matinal, hi posa una marxa més i la feinada que tenim per a seguir-la... ens fa anar amb el ganxo!!!!

La pujada està dividida en dues parts, jo aguanto la primera, a la segona em deixo anar i tanco el grup procurant no quedar despenjat i controlant-los amb la vista, ufff!!! ocellot a la vista,  el padrí i la padrina a la vora del foc, crisiiiiii... per sort no sóc l'únic, la Pocchi després de dinamitar el grup, també va quedant endarrera, l'Enric Calvet, tampoc tira coets, en Jordi Davi també para per a recuperar l'alè, Pocchiiiiiiii...

L'arribada al tram final on s'hi ha de fer una petita grimpadeta, em salva. El grup es torna a reagrupar a dalt el cim i aprofito per a prendre'm un gel per a la part final del recorregut. La vista i l'indret tornen a ser reeixits tot veient el Sol com busca l'indret idoni per a amagar-s'hi. No ens hi encantem i comencem a cercar la tartera que ens farà perdre desnivell i presentar-nos a Beget abans de necessitar la llum dels frontals.

Una tartera tècnica, molt tècnica, perdedora, fa que el grup es ralenteixi molt, ja em va bé, em podré acabar de recuperar. Hi disfruto mínimament, això de fer la cabreta és lo meu, però no hi podem fer massa via ja que el tram és perdedor, tant, que després d'uns dubtes i amb l'ajuda del gps, ens en podem sortir sense perdre massa temps. Aquí, els fotògrafs han tornat a fer anar els flaixos.

Una vegada acabada la tartera, el terreny es fa més corrible, fet que em fa veure que la meva recuperació ha estat un miratge. Torno a quedar endarrerit i procuro refer-me a base d'un entrepanet de nocilla que hi duia a la motxilla, tinc un atac de gana i espero que això m'ho solventi.

Nou reagrupament, zenkiu ;-)) ja amb el mos a l'estomac tot coincidint amb un corriol encisador, sempre en baixada, prou tècnic per a tornar a sentir les cames funcionant, sense tirar coets, però amb una certa alegria. Ja són els ultims kms., s'acaba el corriol i comença el tram final per una pista mig asfaltada que ens durà a la carretera i aquesta, a Beget. M'he refet una mica i procuro no anar l'últim encara que arribarem tots junts, però...

Tornem a entrar a Beget amb cares de cansament i alhora d'alegria, de satisfacció, d'una jornada novament per a recordar. Abraçades, fotos i una sorpresa inigualable, una medalla conmemorativa com a totes les maratons com Déu mana, una currada de por per part de l'Inés i el Marc amb la complicitat i ultimant detalls per part de totes les avitualladores, ah! i una voll, jajaja...

La jornada ha de cloure amb un dinar-berenar-sopar a Can Jeroni, com no podia ser d'una altra manera al voltant d'una taula i d'unes menges excel.lents, però nosaltres no hi podrem ser ja que tenim un altre compromís a l'altre punta de Catalunya, el sopar dels cosins Via a... Tarragona!!!! eps! i alhora, encara sense saber-ho, a buscar el nostre nou passaport ;-))))

En definitiva, dues maratons en dues setmanes, prou similars, però cada una amb les seves característiques, sensacionalment organitzades, o no, però que garanteixen disfrutar d'un dia per a trescar i enfortir encara més, si cal, les coneixènces, sigui trescant o al voltant d'una taula. Hi tornarem i segur que aquesta 1a. MpAG esdevindrà un nou referent tal com ha estat la MpM. Ara toca entrenar per a començar amb certes garanties una nova temporada.

Salut.