Beget (Alta Garrotxa)
Encara amb la ressaca de la MpM, la setmana següent hi teniem guardada una altra piratada, la 1a. edició, i no serà l'última, de la MpAG, aquesta vegada organitzada pels Tallaferros i més concretament pel seu capità, en JArtigas amb l'ajuda inestimable d'en JIborra i la LPoch.
La sortida serà el dissabte a les 7h.15' per la majoria de participants i una hora més tard, pels que corren més, per tant, el més assenyat és anar a passar la nit a Beget i estalviar-se la matinada que hauríem de fer sortint de Vilafranca.
Dit i fet, sobre les 9 del vespre, ja en som una bona colla al voltant de la taula esperant la teca, tots els que hi passarem la nit a la fonda. No cal dir que torna a ser un sopar de bandera on, a part de les menges, la qüantitat d'anècdotes i les esclatamentes de riure, són continus.
Per pair fem un tomb al poble, que de seguida està fet, amb la intenció de tornar a la Fonda per a fer-hi l'última, però de fet, em penso que som els únics que transitem pel poble on sembla que no hi hagi ningú. El de la Fonda ha aprofitat per xapar el xiringuito i ens quedem sense poder fer un últim traget.
Encara fosc, tot intuir-se l'inici d'un nou dia, baixem a esmorzar, una taula plena de menjar amb truita a la francesa inclosa, embotit, fruita, pastisseria, sucs, cafès... un 10, sembla que haguem passat gana i la tropa pilla més del que seria necessari, afortunadament l'horari mana i a l'hora convinguda, a la barra del bar, ja ens espera la resta del grup que entre tots potser en farem una cuarantena de corredors.
Al final podem ser tots a la foto de la sortida, que si ara així, que si ara aixà, un que encara és dins, l'altre que no sabem on és... nois, que estem a -12º!!!! Encarem el pont de baix de Beget i comença l'aventura tot intuint un gran dia, tant a nivell meteorològic, el fred passarà ràpid, com a nivell de companyonia. Gairebé tots ens coneixem, molts ja hem coincidit a Montserrat i ara tornem a compartir kms. i els que no, no es tarda massa a congeniar.
A mi em va anar bé la setmana passada el fet de compartir amb l'Elena i el Karim, i avui em torno a trobar bé, encara que estigui a principis de temporada i amb el greuge de no haver fet uns mínims, bàsicament per mandra.
El dia s'aixeca ràpidament i les vistes a mida que es va guanyant alçada, comencen a ser espectaculars tot coincidint amb els primers reagrupaments i aprofitant per a treure's alguna peça de roba. L'ambient és molt distès, continuen les anècdotes i batalletes, a més de veure com la gent ja està xalant, de la companyia i del paisatge.
Els "fotògrafs" fan anar les seves màquines, bé, els seus mòbils que això de les màquines ja va quedant anticuat i cada dos per tres ens aturem per a contemplar i inmortalitzar les vistes a primera hora del dia, amb un cel net i clar que permet gaudir de l'espectacle com mai, i on els entesos, s'explaien i expliquen a la resta, tota l'orografia que hi contemplem. Mentre, els més endarrerits, aprofiten per tornar a afegir-se al grup.
La primera dificultat del día és el Comanegra, de 1557m., no gaire cosa, però encara hi ha alguna resta de l'emblanquinada de fa uns dies, fins i tot i trepitgem alguna clapeta de neu tot arribant al cim. Abans d'arribar a dalt i de deixar el bosc al darrera, ja ens ha passat com un coet en Jaume Folguera, el Guido, que amb una classe extraordinària, ens treu les enganxines a tots i enfila abans que ningú el cim.
A dalt, les vistes tornen a ser extraordinàries, Pirineus, Canigó, Montseny, Cadí... fins i tot el mar molt més enllà, la claretat d'avui, després d'uns dies de vent, ens ofereix unes imatges que valen amb escreig l'esforç i les hores intempestives (avui no ha estat el cas) que moltes vegades convenim per a iniciar la marxa. Avui haurà tornat a valer la pena.
Em fixo amb una mena de brida que hi ha al voltant del punt geodèsic, em vé com anell al dit per a deixar-hi una cinta, la cinta de la Teresa. N'hi ha una altra de vermella i una mena de carnet del 2006, collonut, sis anys que suposo que s'ha mantingut allà dalt, així que quan hi tornem a l'abril per a l'Utag i espero que molt de temps més, encara l'hi pugui trobar.
No se n'ha donat massa gent i tampoc m'agrada el safareig i rebombori amb aquestes coses, més íntimes i personals, i he aprofitat abans que hi arribés tota la munió de gent per a fer-ho possible i així serà sempre que hi trobi un cim adecuat i l'ocasió s'ho valgui, i mentre... no s'acabin les cintes ;-)))
Una vegada tot el grup a dalt, la foto de rigor, en som una vintena i encara falten els que han sortit més tard. A partir d'aquí ja hi fem dos grups, els que anem més rapidets, el grup del JArtigas i els que van més xino-xano, el grup del JIborra, el mític Alpenser.
Tot baixant el Comanegra, per un tram de bosc ple de fulles fins al genoll, on és a veure qui baixa més malament, podem coincidir amb el grup que ha sortit una hora més tard que nosaltres. Fotos-videos per inmortalitzar la baixada abans de tornar-nos a reagrupar tot carenajant per a fer cap al Pic de les Bruixes, un xic més baix que el seu "germà" el Comanegra.
És un plaer poder compartir encara que per no massa estona amb aquests makinorris, bé, encara hi podem estar una horeta pelada i en algun tram els hi fotem canya, jajaja... El reagrupament torna a ser inevitable dalt del cim i a més de veure d'on venim i on anem, tornem a gaudir de les vistes.
La baixada és ràpida i el grup s'estira encara que es va aguantant fins a Talaixà on l'ermita i el refugi romanen tancats, tanmateix és un punt de cruïlles, que si cap a Sadernes, que si cap a Oix, que si cap a SAniol... però una vegada la gent ja està encarada cap al nostre proper destí, ara si que la gent li fot gas, jo a reraguarda, amb el Capi i la Pocchi entre d'altres. Sóc conscient de que he de guardar pota degut al meu pauperrim entrenament i encara que és tot baixada per un sensacional corriol, s'imposa el seny i no malgasto forces que segurament al llarg del recorregut em faran falta.
Després de passar per uns gorgs, on la Pocchi em diu que n'ha fet de les seves ;-))) i d'haver-hi trobat tres tietes, enfilem una pista que m'és familiar d'una altra sortida, precisament amb en JIborra, el Capi, el mític JTolosa... acabant aquella sortida a "Ca les russes", jajaja... Un tram de pista que recordo s'em va fer feixuc, com sempre, però que encara salvo aquests 2kms. amb prou dignitat. Ens porta a Sadernes, km21 de "cursa" i on ens espera el primer avituallament, amb les avitualladores més trempades que s'hi puguin trobar.
Si les menges de la setmana passada a la pirata de Montserrat eren excel.lents, aquestes no queden endarrera, fins i tot hi podem assaborir uns Ferrero Rocher que faran les delícies dels presents. Tornem a coincidir tots, tans sols mancaran els del grup del JIborra i fins i tot el Guido el trobem gaudint del solet i el bon ambient tot esperant els del seu grup per a reemprendra la marxa.
S'hi estar de primera i costa tornar-hi, tot són excuses, hi ha alguna baixa, els makinorris ja s'en van però nosaltres encara volem gaudir una estona més. Fins i tot hi ha un brindis de ratafia captat en una excel.lent foto de l'Enric Calvet i més Ferreros, jajaja... Foto de grup de rigor, els Tallaferros ja comencem a fer patxoca i ara si, més remugant que altra cosa, ens hi tornem a posar, el proper destí i de nou avituallament, a Oix.
Toca tornar a pujar, una pujada de bon fer però on mica en mica anem perdent la dupla del Garraf amb l'Enriccb, no problem, porta el track i ja farà via. Encara la gent no va massa castigada però diguem-ne que mica en mica s'aniran perdent unitats, a Sadernes, més d'un posaria peu a terra i a Oix també en cauria algun.
Arribats a Sta. Bàrbara de Pruneres ens hi trobem l'aplec de Sta. Bàrbara, 4 de desembre i patrona de l'artilleria, digueu-m'ho a mi, un "artilleru de pro", jajaja... Hi ha gent entaulada i d'altres que encara hi estan fent el tall, mmm... això no es fa, haguera arrasat aquelles graelles de llom o del que fos el que sigués, ràpidament em vé el cap la salsitxina abans d'arribar a Malatrá, novament el Tor omnipresent, a veure si en podem tornar a ser una bona colla per aquest 2013.
Baixada ràpida fins a una pista on esperem al senyor dels mapes, kil va parir, amb tants mapes i l'hem d'esperar... la parada serveix per a veure l'última dificultat del trajecte, el coll i el Pic de Bestracà. Enfilem ràpidament la pista tot ensumant Oix i de nou l'avituallament, arribats a un corriol prou tècnic, en prenem la davantera tot mirant de resquitlló pel retrovisor. Uns metres per la carretera i ja hi som, Oix.
Aquí s'ens hi afegiran el XMartorell, Martox, i l'Alba que per d'altres raons no han pogut estar a la línea de sortida. Coincidim amb algun retirat a Sadernes així com els Koala's Raul i el Rastes que a l'hora de la veritat han fet figa. Aquí no hi estem tanta estona, ja comença a ser hora de dinar i encara que l'avituallament torna a ser perfecte, el cansament ja es comença a fer palès km30, més, tenint a davant el restaurant on hem compartit d'altres vegades grans menges argentines, una carn boníssima. Novament foto, prou reeixida i tornem-hi amb un Massa, de paisà, obrint pas.
A les primeres de canvi el ritme es fa més viu, la calor es comença a notar i el cansament ja el noto més del compte encara que ningú vol perdre pistonada i jo el primer. Al primer tram, la Pocchi, amagada tota la matinal, hi posa una marxa més i la feinada que tenim per a seguir-la... ens fa anar amb el ganxo!!!!
La pujada està dividida en dues parts, jo aguanto la primera, a la segona em deixo anar i tanco el grup procurant no quedar despenjat i controlant-los amb la vista, ufff!!! ocellot a la vista, el padrí i la padrina a la vora del foc, crisiiiiii... per sort no sóc l'únic, la Pocchi després de dinamitar el grup, també va quedant endarrera, l'Enric Calvet, tampoc tira coets, en Jordi Davi també para per a recuperar l'alè, Pocchiiiiiiii...
L'arribada al tram final on s'hi ha de fer una petita grimpadeta, em salva. El grup es torna a reagrupar a dalt el cim i aprofito per a prendre'm un gel per a la part final del recorregut. La vista i l'indret tornen a ser reeixits tot veient el Sol com busca l'indret idoni per a amagar-s'hi. No ens hi encantem i comencem a cercar la tartera que ens farà perdre desnivell i presentar-nos a Beget abans de necessitar la llum dels frontals.
Una tartera tècnica, molt tècnica, perdedora, fa que el grup es ralenteixi molt, ja em va bé, em podré acabar de recuperar. Hi disfruto mínimament, això de fer la cabreta és lo meu, però no hi podem fer massa via ja que el tram és perdedor, tant, que després d'uns dubtes i amb l'ajuda del gps, ens en podem sortir sense perdre massa temps. Aquí, els fotògrafs han tornat a fer anar els flaixos.
Una vegada acabada la tartera, el terreny es fa més corrible, fet que em fa veure que la meva recuperació ha estat un miratge. Torno a quedar endarrerit i procuro refer-me a base d'un entrepanet de nocilla que hi duia a la motxilla, tinc un atac de gana i espero que això m'ho solventi.
Nou reagrupament, zenkiu ;-)) ja amb el mos a l'estomac tot coincidint amb un corriol encisador, sempre en baixada, prou tècnic per a tornar a sentir les cames funcionant, sense tirar coets, però amb una certa alegria. Ja són els ultims kms., s'acaba el corriol i comença el tram final per una pista mig asfaltada que ens durà a la carretera i aquesta, a Beget. M'he refet una mica i procuro no anar l'últim encara que arribarem tots junts, però...
Tornem a entrar a Beget amb cares de cansament i alhora d'alegria, de satisfacció, d'una jornada novament per a recordar. Abraçades, fotos i una sorpresa inigualable, una medalla conmemorativa com a totes les maratons com Déu mana, una currada de por per part de l'Inés i el Marc amb la complicitat i ultimant detalls per part de totes les avitualladores, ah! i una voll, jajaja...
La jornada ha de cloure amb un dinar-berenar-sopar a Can Jeroni, com no podia ser d'una altra manera al voltant d'una taula i d'unes menges excel.lents, però nosaltres no hi podrem ser ja que tenim un altre compromís a l'altre punta de Catalunya, el sopar dels cosins Via a... Tarragona!!!! eps! i alhora, encara sense saber-ho, a buscar el nostre nou passaport ;-))))
En definitiva, dues maratons en dues setmanes, prou similars, però cada una amb les seves característiques, sensacionalment organitzades, o no, però que garanteixen disfrutar d'un dia per a trescar i enfortir encara més, si cal, les coneixènces, sigui trescant o al voltant d'una taula. Hi tornarem i segur que aquesta 1a. MpAG esdevindrà un nou referent tal com ha estat la MpM. Ara toca entrenar per a començar amb certes garanties una nova temporada.
Salut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada