dimarts, 5 d’agost de 2014

U.T. Catllaràs

Dissabte, 26 de juliol 2014
58 kms. - 12h. 41' 50
La Pobla de Lillet (Berguedà)




És bo de dir que abans d'endinsar-me a fons per a dins el Catllaràs, hi va haver l'intent fallit d'aconseguir la g2h, l'Ehunmilak petita. Una nit duríssima pujant el Txindoki i Gambo amb vent, pluja, boira i fred va fer que arribant a Lizarrusti ho deixéssim estar tot sabent els 15kms. infernals que ens esperaven fins Etxegarate. No hi va haver decepció, al contrari, satisfets per la decisió presa, contents d'haver gestionat a la perfecció tota la nit i sabedors i convençuts de que aquesta prova estar al nostre abast.

Els castellans diuen allò de que no hay mal que por bien no venga, i així va ser, el dissabte a la tarda, ja recuperats del tot i acompanyats del Clave, el txikiteo va ser de fàbula i la visita obligada al Pipas per sopar en una nit de lluna plena fantàstica, també, tot coincidint durant el dia amb els nostres amics d'allà dalt que es van afegir, amb els Ppongs, en algun moment o altre a la processó de tasques.


Cap de setmana que coincidia amb Andorra i arribant a casa em trobava amb aquesta foto, això és idea de la Montse que juntament amb el mític mexicà Antonio Chalita, em feien arribar el seu record, un detallassu impagable el fet de que es recordin d'un mindundi com jo. L'any que vé no procurarem fallar.




La Ket gestiona la logística del Catllaràs, per mi, la tercera i última prova de la MissionX3, per ella a intentar fer un dos de tres. El Gerard ens deix "la furgo", així solventem tema dormir i gossos que aquesta vegada vindran amb nosaltres, no passaran massa hores sols i creiem que podem fer-ho compatible essent les dues sortides en diferents horaris.



Sense haver dormit massa em presento a la sortida, no hem anat a la zona d'acampada i hem aconseguit un bon lloc a recer del sol i la calor que pinten per avui, no fos cas que trobéssim el gossos mig rostits. Mentre sopàvem va fer un bon patec d'aigua i durant la nit ha anat fent algun xàfec, avui ho trobarem tot moll i el fang està garantit. Un cafetonet abans d'anar a la sortida on em retrobo amb tota la tropa, això sí, encara no són les sis del matí !!!!!




Fotos de rigor i cap dins el calaix, comença a aixecar el dia però dins el bosc encara és ben fosc. Tomet obligat pel poble per estirar el gran grup, uns 400 corredors, i enfilar muntanya amunt. Des del minut 1 que començo a suar, jo no sóc de suar, però la humitat em deix ben moll, haurem de procurar beure més sovint del compte, no val a badar, diuen que tinc opció a pòdium, ara vaig segon i el tercer el tinc a hora i mitja, i si el primer, fora del meu abast, avui no corre... la mare que em va parir, el plus que necessito avui per a tirar endavant quan pintin bastos.



Pujo Falgars relativament còmode amb en Campali, el tio està fort, ho veig de seguida, jo si vaig mig punt per sobre afluixo encara que de moment, sempre acompanyats, anem fent camí. Els boscos són espectaculars, les llums juguen amb el sol i la foscor que encara resisteix a sortir d'entre els arbres. Corriols per córrer, en el meu cas per guardar pota, vistes espectaculars amb el Pedra que ens guiarà i vigilarà tota la cursa, sí, és una zona meravellosa i encara n'hem vist una petitíssima part, el Martox, Xavier Martorell, koala's de pro, ha parit un circuit espatarrant.




Uns +800m que passen prou bé compartint amb una noia de Rubí i atrapant un altre mite, en Manolo Real abans d'arribar al primer avituallament a S.Julià de Cerdanyola, ep, sempre amb un Campali marcant el ritme, ah, i algun que altre pesat que costarà treure's del damunt, a mi em fan molta gràcia aquests que no callen ni sota l'aigua i sembla que vagin un graó per sobre teu. També hi ha d'altres neguitosos darrera teu per passar... pesats! jo no demano mai permís ni pretenc que el de davant s'aturi, si vull passar busco un forat i zaska, sense fer anar malament al de davant, o això, o haver sortit més endavant... pesats !!!!



Una bona remullada a la font i picar quatre ganyips per a continuar un inacabable puja-baixa que serà tota la cursa. La Inés i la Sílvia ja estan al peu del canó tot fent el seguiment durant tot el dia, també han hagut de matinar i segurament faran més kms. que nosaltres encara que elles els faran en cotxe. Tallo les cintes dels pals, si, a lo bèstia, amb una navalla de l'avituallament, no són els meus, un altre canvi en l'últim avituallament d'Ulldeter on n'hi havia quatre parells iguals, almenys aquests no estan trencats i són igual de bons però són més vellets, ja estic cansat de la cinta i així semblaran més nous. Estem fatal.


Fins a Malanyeu poques novetats, les hores, el desnivell i els kms. van passant entre corriols de fang, drets, tècnics, on en alguns racons es deix veure la pedregada que ha caigut durant la nit, d'altres més corribles, ara fent la goma, ara anant sol, en grupet, acompanyat, sempre per indrets espectaculars, sempre amb el Pedra de vigia, espectant. Continuo moll, vaig bevent per no fer l'ànec, per sort l'itinerari és ombrívol i sense fer massa calor, la humitat continua essent insoportable.


A Malanyeu continua l'hora llarga de marge, l'horari està controlat encara que no puc encantar-me, el sol ja bat de ple i la calor, ara sí es nota. Avituallent ràpid per a tornar agafar alçada sota l'aixoplug de l'ombra del bosc, tan sols allà ens lliurarem d'una calor insoportable que comença a treure el nas. No sabeu com la temo.

L'organització ens sorpren amb un tram de cordes i escales, vertical, ombrívol, al costat d'unes gorgues. Serveix per a fer tap que es desfarà ràpidament una vegada superat l'obstacle. Molts fan fotos, molts no ténen paciència, d'altres els engegaries simplement a pastar fang però no ho fas, segurament perquè no saben que és fang si no has estat al País Basc, i aquí es queixen per embrutar-se una mica les bambes... hi havia un fanguisseeeer !!!!! , diuen.



El fotògaf oficial, col.locat estratègicament copsa el moment de la grimpadeta, ep, hauré quedat bé? fes-ne una altra per si un cas, jajaja... Superat l'obstacle cadascú va per ell, en Campali ha aprofitat per perdrem de vista i està per davant, darrera un grupet em passa d'una revolada, continuaré sol, cada vegada hi aniré més, la cursa va posant a tothom al seu lloc i el meu sé on és, me l'he guanyat a pols i no en puc dir res, sobreviure, no puc demanar més i això avui, ja serà molt.

Tot just abans d'arribar a la Nou de Berguedà, em remullo bé en una font al costat del camí, apunt de creuar un pontet que després de remuntar una petita pujada ens condueix a l'avituallament. D'allà en surt en Pauet, va amb l'Esteve que no logro veure'l, ens saludem a la llunyania i tot entrant al tancat ja m'espera l'Inés càmera en mà, en Campali fa molt poc que ha entrat i ja volta picant d'aquí i d'allà.



La calor apreta i la remullada de fa uns minuts ja és història. La Inés em porta una cervesa del bar, mmm... entra com els àngels, milions de gràcies. El meu cap bull a més de la calor, res greu, l'hora de marge que vaig mantenint m'és suficient, però sé que a partir d'ara comença veritablement la cursa, que patiré, que en algun moment m'arrossegaré, poques coses ajuden a tirar endavant però pel meu cap no passa ni per un moment el fet de plegar veles.


Al contrari, visualitzo l'arribada a meta de la Ket, més o menys... sí, era així, entrant contenta i feliç, les coses li comencen ha anar bé, disfruta, aquesta paraula imprescindible que ens fa tirar endavant i alhora passar-ho bé els dos junts de la muntanya, segurament el nostre hàbitat natural.



En Campali em fa tocar de peus a terra... nem !!!! Costa reemprendre, a mi molt, de seguida ja veure que no el puc seguir, tot just a les primeres de canvi tot agafant el trencall per pujar al Sobrepuny, +800m amb la calorada que cau, deixo passar a tothom i quedo al darrera tot fent la meva, en qüestió de segons, m'adono que la pujada s'em farà eterna.

Una horeta i mitja de pujada amb microparades incloses per agafar una mica d'alè i remullar-me una mica, fent la goma amb un parell un dels quals estava blanc com el paper, marejat, ells van parant... jo també. Per sort l'itinerari és per ombra i amortigua la temperatura i una vegada al cim corre l'aire. M'he guanyat una coca-cola que porto a la motxilla i comparteixo amb algun assedegat. Assegut a la pedra del cim no em vé d'un quart, aprofito per guaitar l'entorn i triar algun trenet per a tirar avall encara que avui sembla que els perderé tots els trenents.

No en podia triar un de millor. Apareixen la Pilar i en Martox, el veritable ideòleg de l'itinerari d'avui. Tan si vull com si no em fan tirar avall, potser encara hi seria, però al ser baixada sembla que revifi. Baixada molt tècnica que ens fa anar lents, ja em va bé, trams gairebé verticals, sorrencs, relliscosos, plens d'arrels, de branques arreu que ajuden ha agafar-te i tirar avall, semblem el Tarzan, la Jane i la Xita, no fa falta dir qui és cadascú, crec que és bastant obvi, jajaja....

Una vegada baix, zona plena de gorgs, però tots molt bruts degut a les pluges que no ens permet remullar-nos, llàstima, ens fa falta aigua i refrescar-nos però haurem d'esperar fins al castell de l'Areny. Abans hi ha una font que en Xavier coneix, jo llenço l'aigua calenta que em queda del bidó per omplir-la de fresca. Error de novato, la font no raja. Tots tres sense aigua, arribar a l'avituallament s'ens fa molt llarg i l'últim repetxó abans d'arribar-hi ens mortifica, però tindrem premi, hem comprat per entrar al bar-museu d'anís del poble, fins i tot s'ha parlat de forquilla i ganivet...

Sentim uns crits d'ànim, són els Ppongs que fa estona que han plegat veles i fan el seguiment de la cursa, així que tots cinc entrem de pet al bar, no ens entaulem, no haguera costat gens, però si que cauen unes cervesetes ben fresques mentre ells ens expliquen la seva aventura i posen al dia de com va la cursa. L'aturada al bar fa que a l'avituallament hi estiguem poca estona, just per omplir bidons i veure com la taula està plena de xips, sí, en aquest punt, molta gent ha plegat veles.

El Martox no ens enganya, ara vé un bon pepino i és a bat de sol, bufa, sóc mort, però no saben que he comprat uns quants núvols i a més corre una mica l'aire, tot i així vaig tancant el grupet que mica en mica va marxant i jo, com sempre, fent la goma. De darrera arriben tres pubilles que m'entretenen escoltant els seus comentaris, dues de Planes d'Hòstoles, ben aviat veïns, i l'altra penso que de la capital.


Dalt el coll m'esperen la Pilar i el Martox, les tres acompanyants també m'han deixat tirat. No t'esperem em diuen, guaitem l'entorn, jajaja... bona, me la crec i no m'enfado, no vull ser mai una rèmura per ningú, no hi ha res més que m'emprenyi, però sembla que ells avui tampoc els vé d'un quart i ens distreiem quan puc coincidir amb ells.

A Sant Romà de la Clusa hi ha el penúltim avituallament, d'aquells que ja no saps que agafar, que ja tens ganes d'acabar, que portes moltes hores i que no has fet ni la distància de la marató, que torna a venir pujada i que encara queda la de l'Ardericó, l'última. Ens hi espera en Gerard, s'abraça amb el Martox, el que ha tingut la idea i el que la realitzada, barret pels dos, una cursa espectacular 100%. Sóc dels que m'assento en una cadira si puc, mala senyal, però és el que hi ha i fer per fer... assegut.

Vist d'una altra manera, no queda massa, uns 12kms., els primers picant suaument cara amunt, carena fins puig Lluent, baixar a Ardericó i encarar l'ultima pujada que ens portarà de pet a meta. Em quadra més la primera versió, però ens tornem a refrescar i tirem amunt, sempre ells dos al davant, jo sempre fent la goma. Les dues noves veïnes surten del corriol per necessitats bàsiques, dos culets ben blancs em fan posar vermell, a la meva edat, però sabeu que els homes de primitius en som un munt, jajaja... ep!, no m'hi encanto, lleig, continuo amunt cercant els meus dos companys d'aventura.

Em tornen a esperar a dalt el coll, bé, ja ho sabeu, admiren el paisatge amb les corresponents explicacions del Martox... allò és el puig Lluent, però no acabarem de fer cim. En forma d'una mitja lluna ens dirigim cap a l'indret indicat sense ningú per davant ni ningú per darrera, terreny fàcil, vistes magnífiques, caminar fàcil, poca gasolina queda ja.

La baixada a Ardericó em costa seguir el motoret de la Pilar i els vaig seguint amb la vista arribant al refugi, finalment, plegats. Torno a seure, estic fos, l'avituallament és un eixam d'abelles i en Kun, el del refugi, es fon en una abraçada amb el Xavier. Segur que tots dos han compartit hores i hores de xerrameca ideant el millor traçat. Costa arrencar, hi ha un que diu que ens falta una hora, un altre que gairebé dues amb el ritme que portem, el cert és que queda una pujada malparida, curta, però que m'acabarà de reventar per dins, ho sé i per això em vé la mandra a l'hora de tornar-hi.

Abans de sortir apareixen dos de Vilafranca, ells em coneixen, jo no, també van bastant fets pols, sobretot un, però fet i fotut encara surten del refugi abans que nosaltres. La dupla Pilar-Martox no volen que tiri la tovallola, m'esperen, santa paciència, jo no els vull endarrerir més, m'aixeco i tirem amunt.

La pujada em costa, com sempre els segueixo amb la vista, se que van a ralentir per esperar-me, jo faig el que puc, gràcies a ells no em cauran més hores, ja sabeu que pateixo el mínim però segurament encara hi seria. Tornem arribar a dalt, aquesta vegada no m'esperen però de seguida els veig caminant avall, si ells caminen a la baixada, jo deixant-me anar avall els atrapo fàcilment per a seguir cami trotant els tres. Passem els de Vilafranca abans de veure el poble que no arriba mai, intento que ja no em deixin, m'hi esforço, més del que voldria, avui vaig molt just i no acabo d'entendre massa que avui, en teoria una cursa molt més senzilla que Ulldeter, hi estigui més estona encara que al final a més d'un li surten 58kms. ben bé quatre més dels establerts inicialment. Però números a banda l'important són les sensacions i avui no arribo a meta tan pletòric com vaig arribar a Setcases.


Arribo mort, blanc com el paper, xop de suor, només busco una cadira i tot just puc dir alguna cosa als qui em pregunten. La Ket em pregunta que necessito, un vichy, necessito un vichy ben fresc. El Pau no sé que em diu mentre veig la Pilar i el Xavier contents i feliços, absolutament sobrats, bona gent, bons corredors, grans amics, una sort tenir a tanta gent que està per tú, un tresor d'una valua incalculable.

Les dues ampolletes de vichy en un got ple de glaçons em van revifant, però la cadira em costa deixar-la. Els koala's, en Campali que ha fet un carrerón, samarretes Tallaferro, en Titan... estem com a casa. Segons les classificacions he quedat primer de categoria de la MissionX3 una bona sorpresa, la primera vegada que guanyo alguna cosa, jajaja... d'alguna cosa ha de servir fer anys, la veritat és que desconeixia si el primer corria o no, si corria o ha plegat, jo només sabia que era segon i que el tercer estava a una hora i mitja.

La taula d'arribada encara no té les classificacions definitives, però esperem pacientment, pujar a un podi no passa cada dia, però l'espera s'eternitza, hauré de guanyar-me les garrofes un altre dia perquè es comença a fer tard, vaig agafant fred i acabem marxant després de veure com koala's i tallaferros pugen al podi en d'altres categories. La Pilar l'agafarà per mi una bona estona més tard, això sí, ja estic refet del tot.

Aquest primer lloc bé valia la pena deixar-ne constància i aprofitant un dels dies que passava per Avinyó, en recollia el premi. Recordo va ser un dia atapeït, un dimarts 29, santa Marta, entrevista de feina, visita a la casa... però això ja són figues d'un altre pané, el cas és que convenia cel.lebra-ho tot plegat com calia.



Content d'haver pogut fer com a mínim aquest repte de la MissionX3 amb la cirereta del premi en la categoria, però no eufòric, sé que ho podria fer moooolt millor si entrenés mínimament encara que no em puc queixar pel poc que faig. Gairebé no entreno, ha estat un any dur i de difícil motivació, un any de transició, dels de fer un pas enrere per poder fer-ne dos endavant i així estem encarats, sempre endavant, amb reptes, amb somnis, amb il.lusions, perquè qui no en té... és mort.


Felicitar i agraïr al Gerard i la Cristina i a l'equip de klassmark trail tot el tracte rebut en les tres magnífiques carreres que heu organitzat, Cap de Creus, Ulldeter i Catllaràs... un 10. Al Capi Artigas i al Xavier Martorell per parir uns circuits espatarrants, als amics que hem anat coincidint en alguna d'aquestes tres carreres, a tots els voluntaris que feu possible que puguem córrer per aquestes muntanyes i esperonar-vos a continuar amb el projecte, l'any vinent no procurarem fallar. Es bo de dir que tornarem a donar guerra... persistirem.

Salut.

Cap comentari: