dissabte, 5 de gener de 2013

Els 5 cims

Dissabte, 29 de desembre 2012
Castellar del Vallès (Vallès Occidental)
52'3 kms. - 10h.26'


Per acabar l'any i per segona setmana consecutiva, tornava a fer per un, per afegir-me als Capis per a fer una nova ruta, la ruta dels 5 cims del Vallès on hi lligarem La Mola-Montcau-Sant Sadurní de Gallifa-Pic del Vent i el Puig de la Creu, més de 50kms. que segurament em deixaran ben tou, però si complim els temps previstos, fins i tot puc dinar, encara que tard, a casa.

La sortida i arribada serà a Castellar del Vallès i abans de les 6 del matí ja estem en dansa. L'Albert Torrent ens vé a rebre, ell pujarà a La Mola per una ruta més aèrea i ens trobarem a dalt on aleshores s'ens afegirà fins a Sant Llorenç Savall on hi ha prevista la parada per a esmorzar-hi.

La pujada per la que optem nosaltres diría que és una de les clàssiques encara que a uns metres del cim, gairebé totes tornen a coincidir. Em fa gràcia pujar a La Mola, tan sols trepitjada ja per unes llunyanes maratons de muntanya de S.Llorenç Savall. Tornar a trepitjar aquell mugronet que veiem des del Penedès a la dreta de Montserrat, molt més aprop quan anem a la muntanya Santa, una Mola, amb els seus 1.101m., venerada per tots els dels Vallès, de Terrassa i de Sabadell, i tanmateix lloc imprescindible per una pila de jugadors del Barça, que hi han passat per a fer-hi una bona recuperació.

Tots tres arribem a dalt abans de que sortir el Sol i la panoràmica torna a ser espectacular amb tot el Vallès als nostres peus, encara amb tota la seva lluminositat artificial. L'Albert ja hi és, així com un parell de grupets d'excursionistes per a veure-hi néixer un nou dia... com matina la gent!!!!

Jo busco aquella magnífica taula d'orientació i rosa dels vents alhora, però es veu que uns brètols no estaven massa d'acord que hi fos... qui els va parir!!!! vaig cap al punt geodèsic, una mica més enllà però no em sembla un bon lloc com per a deixar-hi una cinta, així que ho ajorno per al Pic del Vent, sense coneixer-lo, penso que pot ser-hi un bon lloc.


Intercanviem quatre fotos amb tots els presents i després de picar quatre ganyips que ens ofereix l'Albert, tirem canal avall direcció al Montcau, el nostre proper objectiu i el nostre proper cim, el segon. Durant el trajecte, rebem l'explicació de tot el que veiem per part de l'Albert, gran coneixedor de la zona i un enamorat d'aquest terreny, sempre de manera distesa i amb un pas d'anar fent, d'aquí paro, aquí m'aturo per a rebre-hi les corresponents explicacions... que si aquí hi ha aquesta canal, que si aquest corriol va a tal lloc...

Un terreny còmode ens porta al collet abans de fer els últims metres propiament del Montcau situat a poc més de 1.050m. Talment és com si estiguéssim pujant per a qualsevol indret de Montserrat, el pedrissam és idèntic i la roca conglomerada, la mateixa.



Montcau, 1.056m., segon cim, m'agrada, no hi havia estat mai, així que un més a la llista. Novament les vistes són espectaculars amb el Sol ja petant plenament a la muntanya. Torno a anar més enllà per a veure-hi els pessebres que la gent de Sant Llorenç Savall hi han posat, fins i tot hi ha pujat una escola, si més no, aquesta és la conclusió que en trec al veure diverses fotos que hi han deixat. Un lloc a recer, però tampoc m'acaba de convèncer per a deixar-hi una cinta.

Fa prou vent i fred per no estar-s'hi massa estona, unes fotos i altre vegada cap al collet on ja agafarem direcció a Sant Llorenç Savall a mà esquerra per un corriol molt tècnic, el mateix de la marató i que tan bé recordo.




El Pausident tenia previst venir-nos a trobar encara que no va asegurar res, però abans d'arribar a la font del Llor, ja el sento a cridar. Quedem a la font i després d'uns minuts ens hi retrobem, un Pau que trescarà tres dies consecutius i que mica en mica es torna a posar "en forma". Ara ja en som cinc, encara que això durarà fins l'hora d'esmorzar, allí, el Pau i l'Albert ens deixaran novament sols la resta del camí, mentre la xerrameca s'imposa a les ganes de trotar, el terreny, pistós de cara amunt, primer, i per una urbanització que ens portarà al poble després, hi presta.

A Cal Ramon de Sant Llorenç Savall ens hi esperen unes bones menges de forquilla i ganivet, convé omplir ja que encara ens resten una trentena de kms. Un lloc d'aturada obligada per ciclistes, corredors i excursionistes, el punt, on comença i acaba la marató de muntanya més antiga de Catalunya.



Ja se sap que quan t'entaules és difícil de predir un temps d'estada, generalment tothom es fa el ronso i a l'hora d'arrencar tothom hi despista. Potser ens hi cauen uns tres quarts d'hora, però sempre són ben aprofitats tan per descansar-hi una estona com per a fer-la petar novament. Ens acomiadem del Pau i l'Albert i novament el trio, segueix camí per una pista amunt, ara la pista estarà a l'ordre del dia i jo... conteeent!!!!

Sembla que tots tres anem a la nostra o sia que faig ús de l'iPod sota consell de la Pocchi, que inexplicablement, no el porta. La música em produeix una pujada de forces que fa fins i tot que estiri de la parella... pobre diable, malaguanyades forces, jajaja... Tot i així arribem a dalt d'un collet fent un tomb espectacular, tot per pista, on el Capi ens ha indicat d'on venim i on anem.


Sembla que deixem la fresca que ens ha acompanyat fins ara, comença a sortir el Sol i aprofito la mini-parada per a canviar-me la part de dalt i posar-me d'estiu. Encara queda un xic per arribar al tercer cim encara que el terreny, ara, ja pica una mica avall, menys l'últim tram per assolir l'objectiu desitjat, com no, entre excursionistes que aprofiten el bon dia que hi fa, arribem a Sant Sadurní de Gallifa, 942m., o sia uns 500m. més amunt des d'on hem esmorzat.

Un lloc molt acollidor amb una ermita molt xula i com deia amb un grup d'excursionistes, bocata en mà gaudint de l'entorn i de la familia... sempre he pensat que el tema de l'excursionisme, a casa nostra, està més que assegurat, ja que sempre hi veus canalla a tot arreu, futurs excursionistes en potència.


No ens encantem i tirem avall, ara si, per fi, per un corriol molt xulo, tècnic i que aprofito per a xalar-hi una mica, encara que l'esmorzar, estic veient, que no ha entrat massa bé i fa estona que va amunt i avall a més de tenir una cosa al pap amb un regust a no sé què. Afortunadament hi ha prevista una petita parada a Gallifa per a prendre alguna cosa fresca tot esperant recuperar-m'hi na mica.

Ens desviem minimament del nostre camí per a fer cap a la Fonda on una bella señorita ens atén amablement amb un jersei d'aquells I love NY que fa les delícies de dos integrants del grup i la recriminació per part de l'altre membre, no sap apreciar de que possiblement, estem davant una de les poques noies de Gallifa, que ha estat a NY, jajaja...



Deixem Gallifa al darrera, després de no atinar la ruta de sortida del poble, el gps, les marques blanques, un petit garbuix resolt amb una mica de paciència. La paciència que he tenir al veure novament l'interminable tram de pista que m'espera, ara sempre amunt amb alguns rampots importants. És el meu principi... del fi. La coca-cola ni la noto, l'estomac no millora i això del pap va cada vegada pitjor, la composició del llom amb patates, voll, ibu i cafè no ha estat satisfactòria i quelcom a fallat.

Sense esperar-m'ho, tenim una altra mini-parada a El Farell en una mena de cantina de mala mort però on la Pocchi s'avança en busca de tres coca-coles fresques, vès si em veuen cardat, jajaja... coke i aigua ben fresca que acabo tirant-me-la pel cap per encarar els últims metres vers el Pic del Vent, 815m., i extremadament conegut pels veins de Caldes de Montbui, el quart de la jornada encara que per un moment, mig grogui, crec que és el cinquè i últim. Cerco amb la mirada perduda un lloc apropiat per a deixar-hi la cinta, però potser el meu estat segur que influeix, no n'hi trobo cap d'adient. Avui no n'hi haurà.



Mort i enterrat m'hi assento uns minuts intentent recuperar-me de la petacada psicològica, encara en queda un i el Capi me l'indica ... a l'infinit!!!! afortunadament, minuts més tard, corregiria el seu error confonent el piquet que ens quedava per a fer, ni més ni menys que per La Mola, precissament on hi havíem vist sortir el Sol.

Trec la calculadora i el fet de poder dinar a casa, encara que tard, s'esvaeix per complert. Una trucada a l'Assumpta en la que té llum verda per a fer-s'ho sola, jo, ja faré cap. Alhora ja busco una alternativa per escurçar camí i anar directe a Castellar del Vallès, però avui n'hi ha estació de tren, ni els meus companys estan massa per les meves queixes.

Més pista i ... més pista, planeja, però requereix un ritmet constant que jo no tinc, ni el meu estat es pot permetre, encara que procuro fer el màxim procurant no endarrerir la marxa dels meus dos acompanyants. Em sento una càrrega i començo a pensar que no ha estat massa bona idea el fet de fer tants kms. Continuo tenint la mala sensació al pap i, agafat en un arbre, procuro treure però no puc. Tot plegat és ben estrany, no és ben bé l'estomac, però quelcom hi ha que no funciona i per més inri, no són els simptomes que altres vegades he experimentat.

Continuem per una pista escapçada de tan en tan per un corriol que dura ben poc i alertats per la corneta dels caçadors de porc senglar. Cridem, no volem tenir cap ensurt, però la moguda és important, caçadors, jeeps, gent armada... aquí procuro trotar, jajaja...

No hi tinc escapatòria i gairebé sense adonarme'n arribem al cinquè cim sense esma ni de sortir a la foto. El Puig de la Creu, 668m., que fa tanmateix de divisòria dels municipis de Sentmenat i Castellar del Vallès.


Ja ho tenim, 300m. de descens per una ampla pista ens portarà al poble, però tampoc els puc seguir, tans sols em puc deixar anar, incrementar la velocitat significa que l'aparell digestiu es queixi i possiblement torni a acabar agafat en un arbre tornant a fer una intentona.

Els agraeixo la seva paciència, estic mort i enterrat i en canvi, ells dos, molts sencers. Al final el temps es dispararà sobre les previsions inicials, entre que la primera part ens l'hem agafat molt xino-xano, el temps a Sant Llorenç esmorzant i els meus problemes a la segona part, ens ha fet anar més enllà de les 10h., encara que el més important ha estat seguir sumant kms. estant en pre-pretemporada, i aquestes dues setmanes seguides, hauran ajudat a fer una mica de solatge, i ara, després d'una setmana de descans, n'hi haurà dues per entrenar de valent cara la ruta dels 3 Santuaris, sortida Tallaferrenca pel proper dia 19 de gener.

Demà dia 5 de gener, espero que a tots us portin força coses els Reis, que puguin fer-se realitat els vostres somnis i els vostres reptes, segur que en algun o altre hi coincidirem, i que tingueu molt Bon Any 2013.

Salut.