divendres, 31 de maig de 2013

Zegama

Diumenge, 26 de maig 2013
Zegama (Goierri), Gipuzkoa
EUSKAL HERRIA


Novament i sense adonar-nos de com passa el temps, ja tornem a estar, carretera amunt, en direcció a Tellerine, a Zegama, a Euskal Herria on ens hi trobem tan a gust, fent-nos sentir com a casa i fent-nos partíceps com si fóssim un més. Ja no té tanta importància de si corro o no corro, ei, sempre seria millor poder córrer, però ja hem decidit amb l'Assumpta de procurar no faltar-hi, ja coneixem a massa gent, ja s'ha fet amistat amb molts d'ells... tanmateix, ens ho prenem com un cap de setmana de desconexió i de festa, la festa que cada any, per la Marató, converteix a Zegama en el centre del món de l'skyrunning.

Si fa no fa, són per allà les sis de la tarda quan sempre ens presentem a la casa, la nostra segona residència, Tellerine, "venid tranquilos" sempre ens diu el José Miguel, i així ho fem. El foc a terra ja va a tot drap, avui encara fa solet, però la rasca és important, per dissabte pinta mal temps i diuen que per diumenge, el dia de la carrera, tornarà a fer bo.


Com cada any, compartim la casa amb tota la tropa de SSadurní, capitanejats per la Paula i el Salvador, al final també hi hem encabit al Jordi Martí i a ultimíssima hora, hi farà cap el Tallaferro de l'Yves. La fem petar mentre esperem a la resta, ja que no tots hem pujat junts, però a punt de fer-se fosc, ja baixem tots plegats cap a Zegama on soparem, nosaltres per primera vegada, a l'Ostatu, enmig d'un gran ambient al poble i començant a saludar gent coneguda d'arreu i del mateix poble, així com la resta de santsadurninencs que tampoc hi falten any rere any.

Bon sopar, on ja s'hi afegeix l'Yves qui durant els dos dies compartirem molts i bons moments, impossible no passar-t'ho bé amb ell. L'àpat s'allarga i gairebé ens fan fora del local ja que l'endemà, els corredors d'èlit, que estan dormint a dalt, ja demanaran l'esmorzar de rigor per, uns minuts més tard, anar a rodar una estona.

Dir no, a fer la penúltima al Txantón, és com... no trobo la comparança, però no pots dir que no. A dins, ens hi trobem l'Ainhoa, un dels pilars de la cursa a qui no veiem des de Cavalls, encara que sempre hem anat mantenint el contacte, i tothom sap que des d'aleshores, han passat moltes coses... la salutació, és emotiva i sincera.



Hi ha una mica de gresca, res exagerat tret d'un parell que ja van un punt desfassats, i de seguida, la nostra tresorera, la Núria, dipositària d'un pot comú, es disposa a demanar per a tothom. No tarden massa a arribar tota una tropa de canaris i en Ramón, el mític Ramón Malcorra, ara sí que la festa està assegurada, així que ens veu, tot anirà a més.



Ells ja vénen engrescats i nosaltres de seguida ens hi afegim, els més veterans i els més joves, comencem a pillar i a ballar, fent-nos en poc temps els amos del bar, que mica en mica s'ha anat omplint, en una improvitzada pista de ball on hi sona des d'El Tiburón fins a Pet Shop Boys... mesoneraaaaa!!!!


Deuen ésser les quatre de la matinada quan en el local encara va tot en dansa, encara que nosaltres ja estem a punt de tocar el dos, tot i axí, en Ramón ens organitza un entrenillu per l'endemà, amb els jutges de cursa i el diumenge pujarem amb ell i el seu grup a l'Aizkorri per a dónar un cop de mà a l'avituallament... perfecte, ja tinc el cap de setmana complert. Encara que tard, i que l'endemà ja hem d'estar, l'Yves i jo, a la plaça de Zegama, a l'arribar a la casa encara hi cauen un parell d'ampolles de cava, més xerrameca i xirinola, al costat del foc i amb una copa de cava a la mà, s'ens fan gairebé les cinc de la matinada quan un servidor, toca retirada.



Tot i la gresca de fa una estona, hem dormit tres hores, a quarts de nou ja estem a la plaça de Zegama, quan ens creuem amb els dos japos, corredors d'èlit en el seu País, que ja han sortit a estirar les cames i a gaudir del xiri-biri que ja comença a caure. El tema es va allargant tot esperant a un dels jutges, però finalment ens dividim en dos cotxes i en dos grups, per una banda el Ramón, l'Esther, d'Alcora, Castelló, i un dels jutges, i per l'altre, l'Yves, els altres dos jutges, un de Zumaia i l'altre un mallorquí establert a Vitòria, i jo mateix, tots quatre encabits en el cotxe de l'Alberto per a deixar-nos al refugi de SAdrián a 900m.


Tot és deixar-nos i al cap de poca estona començar-nos a mullar, poca intensitat, però fa un fred que pela, està tot enfangat i les mateixes gotes d'aigua estant gelades. Boira, aire i fred, tres entrebancs que els solventem pujant a bon ritme.


Els jutges van fent la seva feina, ben bé no sé quina és, a no ser, la de fer-hi una llambregada per què l'endemà estigui tot correcte, però penso jo, que en 24h. tot pot canviar i aquesta sortida no hi tindria massa sentit. Fem bon grupet encara que amb l'Yves ens deixem anar una mica, el de Zumaia és una ràdio i no para, el mallorquí, molt més reservat. Tots expliquem les nostres batalletes talment les volguéssim posar en una balança per a veure qui hi té més collita.

A mida que anem guanyant alçada, l'aigua es va convertint en aiguaneu, el terreny està prou enfangat com per, en un pas, a pocs metres ja del cim, potser el més delicat que hi ha, sigui prou perillós com per a prendre-hi nota per l'endemà. En aquests moments, els jutges, són partidaris de fer servir el tram alternatiu o de posar-hi una corda fixa per ajudar al corredor i a tota la gent que hi ha de pujar.

Fem cim, Aizkorri 1528m., continuem amb la boira, l'aire i el fred. Hi ha algun "turista" i ens hem trobat amb algun corredor que no podent córrer l'endemà, avui, fa el circuit pel seu compte. Els jutges ja enfilen sota el cresterio per anar a petar per sobre les "campas d'Urbia" , enfilar l'Andraitz i d'allà, ja pel circuit de la marató, cap a Zegama.

N'Yves i jo ens vé de gust passar-hi una mica més de temps a dalt l'Aizkorri, encara que l'endemà ja ens hi passarem prou hores, cadascú tenim una tasca a fer, l'Yves la d'amagar una botella d'una mena de ratafia que ha portat, d'un gust difícil d'explicar, però que l'endemà, amb la munió de voluntaris i després de l'esmorzaret, qui més, qui menys, en faria el traget. Jo m'enfilo a dalt la creu del cim, que hi ha una mica més amunt del refugi i de l'ermita, el vent bufa fort, talment volés impedir la meva tasca enmig encara d'alguns trossos de gel, durant la nit hi ha caigut una bona nevada, sembla que em faltin mans, el mòbil per copsar una bona fotografia, fer el nus, el vent... però finalment, el resultat és òptim, l'Aizkorri, ja té la seva cinta ;-))))



Ja tenim la feina feta, l'Yves, també ha trobat un bon lloc per amagar l'ampolla, per tant ja podem seguir el camí en busca dels dos jutges que ja fa estona han tirat avall, encara que poc m'espero trobar-los. Ara tenim temps per a disfrutar, aquest temps em va i l'Yves també sembla trobar-s'hi bé, per tant, gaaaaassss a la burra per un terreny que massa no s'hi pot córrer, però que procurem anar el més ràpid possible. En un moment atrapem els jutges que van fent-la petar, però nosaltres tenim ganes de gresca i els deixem enrere, procurant no quedin despenjats.

Ara creuant uns prats, encara plovent i gambant cara amunt, en silenci, un silenci trencat per la teva respiració, el soroll de les teves petjades i de les gotes d'aigua que continuen fent la guitza, o és que potser també volen ser partíceps i gaudir del moment? Estem carregant bateries, i amb silenci, tots quatre ens n'adonem tot coronant Andraitz de 1.425m., el petit Aizkorri, l'última dificultat de la Marató.

La resta del circuit ja és tot baixada tret d'alguna sorpresa en forma de repetxonet, això sí, la part amb més fang del recorregut, encara, que per ésser sincers, n'esperava molt més. Tornem a disfrutar tirant avall, sobretot a l'agafar el camí més ample, deixant al darrera el corriol i el bosc ben enfanguissat. No ens encantem i li donem gas fins a l'avituallament del km.33. Sembla que el temps es va arreglant una mica, ara, els 8-9kms. que manquen per arribar a Zegama, els alternarem entre el circuit de la Marató i el de la cursa dels juniors.


Hauran sortit uns 24kms. ben aprofitats quan arribem a la una tocades abaix a Zegama. El Txantón torna a ser punt de reunió, per anar a trobar-nos amb l'altre grup i per anar a buscar els estris per a una merescuda dutxa. Abans ens hidratem mínimament ja que a les dues, ja ens esperen, tota la tropa de SSadurní, més els Ppongs, al Pipas, a Lazkaomendi on l'Aitzol i la seva família ens prepararan unes menges per a llepar-s'hi els dits.



El lloc és fantàstic amb unes vistes al Txindoki impressionants on hi surten unes fotos de postal, la llàstima no haver pogut dinar a fora i gaudir de l'espectacle en una talaia privilegiada, amb l'esmentat Txindoki per una banda i l'Aratz i Aizkorri per l'altre. La sobretaula no s'allarga massa i coincidint amb el final d'etapa del Giro, etapa de muntanya i nevant, anem tirant avall per poder assistir al briefing de la cursa ja que els Ppongs encara no han vist a ningú i, a part del que pugui explicar l'organització, és el lloc ideal per a retrobar-se amb tothom.



La gentada ocupa tot el pavelló, dins i fora, i efectivament, tenim l'oportunitat de saludar gairebé a tothom. Als briefings, gairebé sempre es diu el mateix i aquí a Zegama, plogui, nevi o faci Sol, diuen que l'endemà farà bon temps, i algunes vegades ho encerten, d'altres, no. Encara que no corro i ja en sabem tota l'explicació, doncs cap dins a sentir les explicacions de l'Alberto. La xerrada dura lo suficient com per et quedi el cul cuadrat, amb ganes de que s'acabi i tornar a sortir a fora on la sidra i el formatge ja van en dansa.

Aquest any, quan ja tothom volta per allà fora, se li fa un homenatge al Kilian, un fixe en les últimes edicions i que l'organització vol agrair-li la seva assistència any rere any. Un aurresku, ram de flors, bastó de comandament, una fotografia ben grossa, txapela... al nanu, se l'ha de tenir content, ell també ha ajudat a situar Zegama en el mapa i que tingui el ressò que té.

I la penúltima... sí, al Txantón, s'estan plantejant fer-nos socis honorífics, jajaja... Aquesta vegada no ho allargarem encara que el local es queda petit després d'acabar tots els "actus", corredors, acompanyants, els del poble, totes edats i sexe... deuen fer els calers de tot l'any!!!!



Sobre les nou del vespre ja estem asseguts a la taula de Tellerine, avui toca peix, un lluç "de categoria" que fa llepar-se els dits. En José Miguel s'afegeix a la taula, mentre, malauradament i de resquitllada, mirem la final de la champions, gairebé cada any hi coincideix i jo ja he guanyat una champions a Telllerine ;-)))). Comença a sortir el cansament i ja tinc el cap que l'endemà a quarts de cinc em toca diana juntament amb l'Yves que s'ha quedat a Zegama i aiaiai...


A tres quarts de cinc ja estic a baix revifant el foc a terra amb tota l'estesa de roba de l'Yves al costat del foc, semblen els Encants, encara que d'encant, la imatge, en té ben poc. Estic a punt de trucar-lo algun minut abans de les cinc perquè no sento moviment, però de seguida està a baix, seré jo que pateixo i sóc de vegades exageradament puntual, Yveeeeeeesssss, creeeekkk,creeeekkk...

A un quart de sis ja tornem a estar a la plaça de Zegama, el Ramón i la Maite ja manen el cotarro, l'Ainhoa, també volta per allà, l'Alberto, els que van a un lloc o a un altre, la Creu Roja, etcetcetc... no hi ha temps ni de fer un cafè, Yves, ets lent, d'altres, més llestos, encara s'han pogut posar quelcom calent a l'estomac ja que els bars ja tornen a estar oberts o potser, no han tancat.

Pugem cap a Sancti Spiritu, plens de banderoles per a clavar per l'itinerari, amb en Jesús i la nostra Montse Sagalés, també feia molt de temps que no coincidíem, una Montse que també passaria un cap de setmana per enmarcar, i és que no hi ha com ésser simpàtica i la Montse, d'això, n'és una estona... ei! "...y hasta aquí puedo leer", jajaja...

Tot el grup de l'Aizkorri anem pujant mentre comença a aclarir el dia, i sí, tot fa pensar que farà un dia excel.lent. Nosaltres quedem més endarrerits posant cintes i banderoles amb l'Angela, l'Esther, en Txemi, membre de l'organització de l'Ehunmilak, i de suministradors de banderoles, en Jesús i la Montse. De seguida ens adonem amb l'Yves de com ha canviat el terreny en poques hores, ahir hi passavem estent tot xop, amb fang i relliscós, ara, Sancti Spiritu, sembla una alfombra, gairebé sense fang i amb el Sol que hi farà, de seguida acabarà d'eixugar-se el que queda. Els suporters, ja podem preparar la crema de Sol.




A mida que anem pujant les vistes són sensacionals coincidint en que el día va avançant inexorablement i el Sol va agafant alçada. Tot i així, l'Esther es dedica a fer fotos a un arbre ¿? sin ton ni son, i és que es veu que al seu poble no hi ha arbres, la veritat, no la veo, però, criatura, si la foto està a l'altra banda!!!!, no cal dir que ens fem un tip de riure i el "no la veo" ens acompanyarà durant tot el dia.



El pas tant pelut d'ahir, ja el veiem d'una altra manera, tot ben sec, sense rastre de neu, tanmateix, més tard, els de seguretat i posaran un cable. Ja arribem al cim, tot encintant el que serà un passadís de gent d'aqui una estona, lo veo... Cim, per segona vegada, ahir i avui, avui amb la calma i disfrutant del que ens proporciona la muntanya, compartint i rient amb gent que fins ara no coneixíem i fent-la petar amb els de sempre, ei! i també hem pencat una mica.


A dalt en Ramón ja va atrafegat, treient coses de l'ermita i portant-les ja a la zona de l'avituallament, un esplèndid balcó que dóna a banda i banda. La plana de Vitòria, més enllà de totes les campas i el poble de Zegama als nostres peus on es pot sentir, parant l'orella, la megafonia de la cursa, minuts abans encara de donar-hi la sortida. N'Yves aprofita per a fer-hi la seva particular performance davant del deliri del personal tot cantant a "grito pelao" Tallaferroak, tallaferroak... ta-lla-fe-rro-ak. Els pals i la samarreta dels Tallaferros portaran durant una bona estona a la Maite de corcoll. La manera que té en Ramón per a calmar-lo, és fer-lo anar a buscar el km.23, un km. misteriós, que ningú ha vist mai, o si... el fet és que estarà una bona estona desaparegut del mapa, jajaja...


Últims preparatius en un entrar i sortir del refugi, fer beguda isotònica, tallar plàtans, posar barretes energètiques, gels, aigua amb la seva estesa de vasos, preparar l'alfombreta del xip, etcetcetc... de fet, té prou mèrit que els corredors es puguin trobar tot això aquí dalt, doncs l'únic mitja de transport és el de pujar-ho a peu, imagineu garrafes d'aigua amunt una setmana abans.

Deu ser costum escoltar la sortida des de dalt abans de fer-hi un bon esmorzar, per fi omplirem l'estòmac, mitjançant la ràdio del Ramón, i si tens l'oida bona i l'aire ajuda una mica, sí... el coet de sortida a les 9 en punt del matí després de les ja clàssiques campanades de l'església de Zegama, ep! això no ho sentim, però els que hi hem estat sabem el pa que s'hi dóna i recordem els intants previs amb enyorança, potser un altre any...



Al mateix temps comença a venir gent, pujant per Calvariotas o per la Marató, d'altres, els nostres suporters més especials, ja procuren un bon lloc a Sancti Spiritu, en un tres i no res, aquest lloc ja s'omplirà una vegada els corredors hagin passat per Outzarte, cal trobar un bon lloc per a desplegar-hi les estelades i les ikurriñas. A dalt, abans de que vingui tota la gentada, s'aprofita per a fer-hi una mica d'esmorzar, formatge, embotits, etcetcetc... tot regat per un bona bota de vi i per l'ampolla que havia portat l'Yves el dia abans.



Es va acostant l'hora de la veritat, i ara, abans d'acabar de distribuir la gent es fa la foto de grup, glups! quin honor formar-hi part, n'estic molt content, tant com si corrés, sé que m'ho passaré d'allò més bé animant a la tropa, sobretot als que més coneixes que en seran un munt... talment com si fós jo el que corrés, avui, ells, corren per a mi.

En Ramón ja va de cul, la gent passa de les cintes i amb el seu peto de juez adjunto (oju!) va amunt i avall. La Maite organitzant el cotarro de l'avituallament i la resta de voluntaris, encara relaxats a l'espera de que vingui el mogollón, gaudim d'una situació privilegiada per a veure com arriben els primers, bé, per veure com arriba el Kilian.



L'Angela, l'Esther i el Jesús han estat destinats a l'Aitxuri on hi ha un altre control, capitanejat per un altre il.lustre, el Jesús, un altre Jesús, excorredor de Zegama, mig retirat de les curses i que sempre hem coincidit, trempat, com tots, i disposat sempre a compartir el xikiteo ;-)))) És el punt més alt de les Vascongadas, ep!, no us penseu, 1.551m. i és el tros de cresterio que hauran de fer els corredors abans de baixar per Ostiangorri i les Campas d'Urbia.


L'Aizkorri comença a estar espectacular, falta poc perquè arribi Il Fenòmeno, dues hores i quart va estar l'any passat. L aseva mare ja l'espera a dalt amb un abotella de vés a saber què, mmm... l'hi haguera pogut preguntar, casunseuna... Amb el que si hi parlo és amb l'Iker Karrera que aquest any participarà al Tor des Geants, comentem la jugada i si ja s'ha mirat quelcom de la cursa, sííííí... li dic que sóc un home Tor, jajaja.... però li dec semblar poca cosa i no em pregunta res, potser vindrà a la xerrada del dimarts 18 ;-))) paio trempat, l'any passat també vam coincidir quan entrenava per la cova de SAdrián, sempre treu el cap tot seguint la cursa, el que no sé si mai l'ha correguda.

El fill del Ramón que volta per allá, un futur crack, i el mateix Ramón, amb l'Iker els faig foto, m'agrada com ha quedat i en guardaré un bon record, un més a seguir al Tor, veurem si pot amb l'Oscar Pérez que s'ha passat tot l'hivern a la muntanya.

La gent comença a cridar, uff!!!!, és massa, és Aizkorri, m'enpasso la saliva, el Kilian ja el tenim aquí, dos hores i quart, com l'any passat, clavat, va sol, ja treu uns minuts als seus perseguidors encara que massa, massa bona cara no fa, però ningú dubte de que tornarà a guanyar.


La seva mare li dona el bidó, però tot just en fa un glop i s'en va. A partir d'ara comença el rosari de corredors seguint la seva petjada. Encara tenim uns minuts per a veure com passen els 5-10 primers i cap a la feina, donar vasos, omplir les botelles dels corredors, portar aigua, omplir els sacs de brossa (que també es baixen a peu tot i que pesen poc), estar atent a qualsevol requeriment dels corredors intentan-los ajudar en el que es pugui, amb especial simpatia per els de casa.



Moments únics veient una Oihana Kortazar, com ho ha de deixar, abatuda i enfonsada dins el refugi... gran. Una Núria Picas embogida saben que ara venia el seu terreny, a Aizkorri, 7a.-8a., a meta, segona a escassos segons de la guanyadora, l'Emelie Fosberg. Veure els teus, un Cots pletòric i un Guido no tant però patint de valent, em feu emocionar coi de mainada... l'Abuelo, que el veig de resquitllada, la feina, és la feina. En Mans, sort de l'Yves, el puc cridar tot marxant d'esquena i aixecant-me el braç. Els dos representants Tallaferrencs, l'Albert i l'Enric, primeres samarretes blaves que participen a Zegama. Els de SSadurní, encapçalats per l'incombustible Jordi Martí, el mític Miguel Arburua, Burus, patint però tirant endavant després de recuperar-se dins del refugi. Els de Diedre, els d'Spiridon, els de l'Ebre, on una noia de l'UEC de Tortosa em va dir que era mooooolt amiga de l'Elena Ferreres, quina ilu, jajaja... em sap greu no veure en JBru, hi penso, quan passo llista mentalment, m'haguera fet gràcia poder-lo animar en la seva primera Zegama, per les fotos, he vist que no li sobrava massa., ep! però va acabar amb un molt bon temps.

Veure com pugen emocionats la majoria de corredors, alguns amb els ulls humitejats, fins i tot els més veterans no poden escapar de l'emoció que produeix passar pel mig del passadís que forma la gent banda i banda. Un passadís, que de la mateixa manera que s'ha anat omplint es va buidant a mida que van passant els corredors, molts, encara veuran l'arribada.

Pocs abans de que arribin les escombres de carrera, en Ramón m'envia amb l'Aitzol cap a l'Aitxuri on una vegada passin els darrers, hem de tornar a desfer camí cap l'Aizkorri treient cintes, banderoles i en busca del misteriós km.23, tot això acompanyats de nou per l'Angela, l'Ester, la Montse i el Jesús. El grup de l'Aitxuri, desferant cap a l'altra banda, cap a Urbia.



Quan tornem a Aizkorri, ja està tot recollit, la resta de voluntaris ja ha anat baixant i sembla ben bé que no hi hagi passat res. Quatre bosses i quatre banderoles que carreguem, alguna cinta que trobem pel cami i alguna deixalla d'algun corredor, poques. L'Yves, la Maite, el Ramón i jo quedem endarrerits, tanquem l'expedició i baixem de forma distesa i fent-la petar, abaix al poble, ja ens hi tornarem a trobar tota la tropa.



Sí, en Kilian ha guanyat, i per uns segons no ha batut la marca de la carrera encara que el segon li trepitjava els talons entrant tot just al seu darrera. L'Emilie, guanyava i van formar un podi per a la rumorologia... fan bona parella ;-)))

Mica en mica es va venén tot el peix, la meitat dels de SSadurní ja han marxat, nosaltres, aquest any, ens hi quedem una nit més i marxem dilluns. Ens anem retrobant amb els corredors, amb els que estàvem dalt l'Aizkorri, etcetcetc... no pares de tornar a saludar gent. Nosaltres, fem un pensament i per allà les sis de la tarda toquem el dos cap a Tellerine, siesta i dutxa, després ja tornaríem a baixar per a sopar-hi.

Són les vuit, quarts de nou quan ens tornem a trobar al Txantón, els de l'organització, no tots, voluntaris, no tots, i simpatitzants, no tots, ja vénen de la Societat i es clar, porten un puntet maco, ei! i l'Yves davant de tot. Costarà agafar roda, per tant en desistim i comencem a canviar els plans. Mentre tots s'en van a l'Ostatu per acabar-hi la festa, nosaltres, sabedors de que tenim la nevera de Tellerine plena de cava, agafem alguna cosa per menjar i decidim mig sopar allà la casa.

Anant cap al cotxe i passant per davant l'Ostatu, hi trobem l'Ainhoa, sentada en el banc de pedra, absolutament desfondada. Han estat dos dies plens de nervis i organitzar una carrera com aquesta, amb la repercusió que hi té, és una tasca de molta responsabilitat, i l'Ainhoa, n'hi té molta. Però com no podia ser d'una altre manera, tot ha tornat a sortir perfecte, i sí, el dia de la carrera, ha tornat a fer Sol, un dia esplèndid, i més, tenint en compte els dies seguits que feia que plovia i que l'endemà tornaríem a marxar amb pluja. Gran Ainhoa i gran Maite, una pencaire de cap a peus, que si convé t'obre les portes de casa seva de bat a bat... ens acomiadem de totes dues, fins a la propera, que de ben segur hi tornarà a ser.

Només em manca donar les gràcies novament a tota aquesta gent que ens fa sentir com a casa i que ens fa sentir com un dels seus, fent-nos partíceps amb el que convingui, ep! que els catalans en som una estona de pencaires, jajaja... Moltes, moltes, moltes gràcies. Volveremos más ;-))))

Eskerrik asko,

Osasuna.