retirada a Cúber després de 73 kms. i 16h.16'
Andratx (Mallorca)
Per fi aquest any es podia compaginar tot, perquè la nostra presència a Les Illes fos una realitat, després de tenir el deute moral de poder assistir a aquesta cursa, ja que l'Assumpta hi va passar sis anyets de la seva vida fent amistats inesborrables i formant una mena de segona família que a la llarga també ha estat la meva.
Així doncs, ens esperava un llarg cap de setmana a Mallorca on l'excusa era el córrer i el principal objectiu, tornar a veure i saludar a tots els nostres amics illencs que ens fan sentir com a casa. Per altra banda, el fet de tornar a agafar l'avió després del viatge a Itàlia el passat setembre, fa que tot plegat, sigui molt engrescador. El dijous a la tarda, comença l'aventura i he de dir que em comencen a venir les primeres cagarrines i no per haver de volar, sinó per què comença a aparèixer el virus de la panxa i al mateix aeroport ja dono fe de la situació.
La família Fiol-Vich, amb el Joanet i Andreuet de mainada, ens acullen a casa seva, a Algaida a pocs kms. de Palma, poble rural, molt tranquil i que m'enamora a les primeres de canvi. La Cati, ja ens té preparat un típic sopar mallorquí amb empanades de carn i pebrots farcits de marisc a més d'altres menges de la terra, una cuinera excel.lent, eps! i cava del Penedès per una sobretaula ben profitosa.
El divendres tocarà relax fins a mitja tarda on ja m'hauré de començar a posar les piles. Al matí, el Pep, ens ensenya el poble i la farmàcia per a comprar-hi Fortasec per a veure si podem controlar la situació i no va a més, penso que és la primera vegada que en prenc. Fem la cerveseta de rigor a la plaça del poble atapaïda pel mercat i la gernació de cicloturístes que envaeixen absolutament tota la Illa. Crec que aviat, un souvenir de Mallorca, serà un cicloturísta guiri, sinó, al temps, jajaja...
Anem a dinar a Randa, una mena de fonda-hostal on es menja de primera on crec que no acabo d'endevinar els plats. Em conformo de que l'àpat quedi retingut a la panxa i no vagi canonada avall. Sembla que ho aconsegueixo i després d'un bon descans, ja a Algaida, començo a fer la motxilla.
Després de passar per Palma per anar a buscar l'Antònia, la meva sogra d'horabaixa, enfilem cap a Andratx per a recollir la paperassa amb la sorpresa que fins a les nou-quarts de deu, no donen res. És una putada, doncs haurem de fer una bona espera i posar en perill el bon sopar que hi volíem fer. Ens haurem de conformar amb uns tristos entrepans per sortir del pas, a la mateixa cafeteria del pavelló.
Ja fa estona que el Xaume i la Berta van per feina amb les seves fiambreres, s'ho han muntat bé i la fem petar mentre, en comptagotes, comencen a arribar corredors, on no hi podia faltar una bona representació dels TallaferroTrailTeam, a més del Jordi Xaus, en Paco Ramos, etcetcetc ... molts coneguts i d'altra gent que no conec de res, però que em saluden igualment, suposo que deuen haver llegit algunes de les meves aventures, jajaja...
Gernació al pavelló per anar ja tots plegats a la sortida. Últimes escapades al lavabo on sembla que la situació està controlada encara que a la motxilla, no hi falta un rotllet de paper. Fotos per doquier i acomiadamenta mallorquina, on l'endemà dissabte, ja tindré l'oportú seguiment. Fora, hi ha molt ambient, fa patxoca, la música de sortida encoratge al públic a omplir la zona. Els Tallaferros ens desitgem sort, alguns compartirem, d'altres només coincidirem als primers kms. on si que comencem plegats, encara entre rialles i acudits protagonitzats pels benjamins de l'equip i solters d'or, el Jaume i l'Oriol. Són les dotze de la nit.
Començament ràpid picant sempre amunt encara pels carrers d'Andratx anant tots els Tallaferros agrupats amb Miss Poch tancant la grupeta. Això duraria poc i mica en mica, les parelles es van formant, quedant despenjants, la Laura i jo. Els altres quatre components, més forts, ja fan via endavant. La carrera, ha començat.
Primers kms. d'escalfament per un cami asfaltat que ja ens fa suar de valent. Curta, però tècnica baixada per a treure la son de les orelles i un petit tram de carretera abans d'afrontar la primera pujada sèria, la pujada a s'Esclop, dura, pedregosa, lenta, feixuga. Arribats a dalt, m'adono que la Laura ha quedat una mica endarrerida, en una petita estrebada per a treure un tap de davant. Tan fa, hi ha kms. de sobres per a tornar a trobar-nos i poder fer bona part de la ruta plegats. L'objectiu d'avui, només n'és un ... acabar.
Baixada molt llarga, massa, massa estona trotant per un cami que va serpentejant i l'estomac comença a queixar-se. Amb les llums d'Estellencs davant meu, he de buscar un racó per a fer servir el rotllet de paper, no estic ni a temps d'arribar al poble. Una vegada a aixopluc a l'avituallament, el primer que vaig torna ser anar al lavabo, 20kms. i ja tinc problemes!!!! Em torno a prendre un Fortasec.
Assegut en un racó hi veig al garriguenc que compartírem al Congost i Hostalets, em diu que plega per l'esquena. Hi ha alguna que altra baixa, però pel meu cap no hi passa plegar veles, són un quart de quatre de la matinada. Al sortir del lavabo hi trobo la Laura i em diu de sortir junts. Jo li dic que faci, avui no li seré bona companyia.
Vaig molt desfasat respecte als temps que porto de referència de l'any passat del JXaus i JBallesta, a les primeres de canvi ja vaig tres quarts d'hora endarrerit, encara que sento a comentar que hi ha hagut variacions en l'itinerari vers l'edició anterior en el seu tram inicial fent-lo una mica més llarg.
Les cabòries van invaïnt el meu cap, però a ritme cansí vaig tirant endavant, pendent també, si necessito alguna altra parada tècnica. La nit s'em fa llarga, això tampoc m'ho esperava. Després d'un bon tram de puja i baixa arribem al poble de Banyalbufar on sorprenentment no hi trobo l'avituallament esperat. Vaig apurat d'energies, no acabo de pitar i tots els avituallaments que em posin, són pocs. Nous corredors que es retiren al carrer principal del poble on una font a raig ens refà una mica.
Hauré d'esperar 6kms. més per l'avituallament oficial, a Port des Canonge, ja clareja, són un quart de set del matí i només queda mitja hora-tres quarts pel tancament, es comença a encendre la llum d'alerta. Novament gent que plega veles i començo a dubtar, però em prenc un ibu, en prou feines, i tiro endavant, més estona a aquell camp de batalla no em podia fer bé.
Tornem a pujar, pas feixuc, no hi ha altra, però mentre, vaig sumant kms. i hores, es fa de dia i espero que la meva sort canviï. M'entretenc a escoltar diferents converses de la gent de la terra, però és díficil seguir el ritmet d'un grup. Per contra, algun corredor que arriba a la meva alçada en busca de conversa, veu de seguida que no és massa bon moment per a fer-la petar i amb l'impressió de que dec ser un esquerp, fan via endavant.
Després d'un breu moment de dubte, havent quedat sol a punt de coronar una altra pujada, una inoportuna patacada em fa anar de cul a terra. Torno a trobar el camí correcte per una pista asfaltada, ja cara avall per enllaçar amb la carretera que ens durà a Valldemossa després de 2kms. d'asfalt. Procuro deixar-m'he anar a la baixada per tornar a caminar quan a la carretera planeja, del ritme bisonte no hi ha ni rastre.
Arribant al pavelló torno anar al lavabo, encara clarejo abundanment i penso que és quan corro quan hi tinc més problemes i on l'estomac fimbreja tornant-se a desencadenar la guerra, quan camino, sembla que pugui solventar més la situació. Novament pastilleta al canto i novament la pista exterior del pavelló, un camp de batalla. Ja no sé massa que agafar de l'avituallament i ens informen que a Sóller hi haurà pasta, Sóller? si encara em queda mig matí per arribar-hi!!!!
Deixo Valldemossa a la meva esquena, punt on a les 8 del matí començava el Trail de 60kms. Ja estan desplegant la sortida. Recordo les paraules del Massa, "s'ha de fer de dia a Valldemossa", doncs anem bé penso, a un quart de nou, inicio el camí de l'Arxiduc.
Per mi el tros més bonic fins ara, és clar tanoka, a la nit no es veu res, jajaja... Una dura pujada inicia el cami per entremig d'un bosc. Puja i puja però fa de bon fer, potser i noto una mica de revifalla, agraeixo l'ombra perquè, encara que sigui a primera hora del matí, el temps ja apunta de que la calor picarà. Em passen un grupet de mallorquins i ara si, la fem petar amb el capo del grup. Sembla que se m'escapin i els torno a atrapar abans d'arribar a dalt. Em faig una idea del que queda, dels temps estimats per cada tram i del final fins a Pollença. Quedo una mica igual, bé, igual no, em començo a mentalitzar de que em quedaré sense el Barça-Madrid però m'hi resigno, ara, no toca.
Tot arribant a dalt i començar a crestejar, em topo amb la dona dels JXaus, ella em reconeix i comentem breument la jugada, tot i portar dorsal, em diu que només en fa un tros en plan turista i que del Jordi no en sap res. No vull perdre els mallorquins i faig via per a tornar-los a atrapar abans de la baixada. Sens dubte, aquesta cresta paga la pena tot l'esforç emprat. Les vistes són excepcionals, Deià al fons, Sa Foradada als nostres peus i la "mansión Douglas" al costat.
Fem via ara per un corriol joguisser, cara avall, ombrívol, tècnic, prou empinat per a produir-se algun ensurt, jo a la cua observant el traç i arriscant el mínim, no els hi faig estorb i ja hi estic bé. Són cinc caminaires que només troten a les baixades, la resta sempre caminant, però a un pas lluent. Poden ser bona roda, experimentats, de la terra, però, em fa l'efecte, que tot dependrà de mi. Ells, en aquests moments, compten unes 22h.!!!! Em vaig mentalitzant de que definitivament, em perdo el futbol.
Deià, quarts d'onze del matí i la calor ja es fa sentir. Aquí ja hi tinc els meus suporters, de moment, l'Assumpta i l'Antònia, més tard s'afegiran la resta ja que el Joanet Fiol té partit de futbol. Abans ja havia trucat a l'Assumpta dient-li que anava amb prou retard respecte els temps que teníem de referència i ella em corrabora que el mateix JXaus, li ha dit que no en faci cas d'aquests temps, estan totalment desfasats, de fet ja fa estona que no en faig massa cas, tan sols em serveixen per tenir una petita guia dels temps entre un punt i l'altre.
Es veu que no faig massa bona cara, estic blanc, bé, sempre m'ho diu, jajaja... però de moment no necessito anar al lavabo. Això si, l'avituallament al raig del Sol i conseqüentment tot calent, ara la calor ja es fa sentir i aprofito per canviar-me i posar-me maniga curta, gorra mullada i ben fresquet seguim cami. No m'adono, però he perdut la grupeta de Ses Illes i per tant no tinc més remei que continuar sol tot fent la goma amb una guiri amb vestimenta negra i poc femenina ... la vestimenta i ella.
És una zona molt senderista i és habitual trobar-hi excursionistes, alguns de la terra, d'altres de la terra ... enllà, sense cap mena de calçat adequat ni roba per l'ocasió, ben vestits i vermells com a titots, no hi ha dubte, estem invaïts d'alemanys per a tot arreu, molts rètols també hi inclouen l'alemany com a tercer idioma.
Després de deixar un troçet de carretera, ens tornem a endinsar al bosc, sempre amb el mar a mà esquerra, terreny de puja i baixa i el pas per alguns massos que ja han estats adquirits pels estrangers, continuo trobant gent, turístes, que fan el camí de Deià a Sóller o a l'inrevés, sols, amb grups, dones, homes, tota la fauna haguda i per haver.
Es divisa Sóller al fons, hi farem una bona parada i fonda, estic baldat però res que s'hagi incrementat gairebé des d'Estellencs, a poc a poc però avançant, sempre amb el cap ple de cabòries quan les coses no funcionen. La calor continua i procuro refrescar-me en cada font que trobo encara que malauradament no n'hi ha massa.
Arribo a Sóller després de creuar la carretera i intuïr on l'any passat en Clave i l'Oriol es van pendre la Voll, potser no, però em bé el cap la foto de la jugada. Gimkana per Sóller, ara un carrer, ara un altre, ara per una plaça plena de gom a gom on no s'esbrina cap senyal ... la gent, de diumenge total, encara que siguem dissabte, les terrasses plenes de gent gaudint del dia, fent el vermutillu, i nosaltres, doncs nosaltres ...
Una bona dona m'indica el cami fins el punt d'avituallament, més tranquil, lluny de les aglomeracions. Ara si que noto que no faig bona cara, la calor em comença a fer estralls i el meu estòmac no estar per a massa òrgues. Tres dones em reben a l'arribada, s'hi ha afegit la Ginesa, simpàtica com sempre i amb un somriure d'orella a orella per a rebrem. Gent que potser feia vuit anys que no veiem i que sembla que el temps no haguera passat, i com si fos talment ahir, la impressió de no haver perdut mai el contacte.
Són quarts d'una del migdia quan busco una ombra per a menjar-me l'últim plat de pasta que quedava. Però no entra res i alguna arcada m'avisa del perill inmediat. Ho deixo estar. La fem petar una mica i encara en treiem algun somriure, el germà de la Gine, fa la curta, però ella no en sap res, però tant fa, senyal que va tot bé encara que a ella li hagués agradat anant-lo seguint. Jo hi guanyo, ara totes tres em faran el seguiment a mi.
A l'avituallament hi ha un bon reguitzell de corredors, el "meu" grup mallorquí estar a punt de sortir, però no m'esforço en seguir-los, encara faig el ronso una estona fins que em decideixo a marxar. Compto unes tres horetes fins a Cúber, fet que aprofitaran les meves tres fans, per anar a dinar com Déu mana.
Toca un tram dur, un altre corredor de Mallorca m'en fa cinc cèntims del que m'espera i no és que precisament estigui per a tirar-hi coets, però xino-xano fem camí aprofitant l'última font per a refrescar-nos i tornar a deixar xopa la gorra. Inicio el famós Barranc de Biniaraix, on la gran qüanitat d'escales ens reben a l'entrada del cami, un cami, que s'enlaire fins a perdre'l de vista.
El meu guia, de seguida es fa fonedís, mentre, em torno a retrobar amb la guiri-homenot de Deià. No ens diem res, tampoc ens entendríem, però un somriure de patiment n'és comú. Ella va fent la goma, més tard, com aquell qui diu, m'aplegaria de terra.
Torna a ser un tram molt xulo tot i el patiment que ja començo a arrossegar, diria que el barranc de Biniaraix i el camí de l'Arxiduc, s'emporten els millors trams del recorregut. No parem de pujar, sense gairebé cap descans. Llocs d'ombra, d'altres on bat el Sol sense pietat. Començo a anar grogui fins que em vé una arcada i arrepenjat en una pedra començo a treure, ara per dalt.
Patirem, tot això ja ho conec i no és pas res de bo. Recuperat una mica i després d'interessar-se per a mi una altre noia, aquesta penso que del Principat, torno a arrencar feixugament, no sóc l'únic que he vist al llarg de la cursa amb problemes d'aquests tipus, però sembla que jo sempre compri més números que la resta. El ritme és molt lent, però la qüestió és avançar, encara que de tan en tan, breument, he de parar per a recuperar l'alè.
Quan sembla que estiguem dalt, encara queda un turonet per a culminar la pujada. He anat a fer tot aquest tram a la pitjor hora del dia i això m'estabornit del tot, si tenia o em quedava un gram de força, l'he acabat de perdre. Per fi s'intueix el final, ja li veig el llom alhora que un grupet de tres o quatre corredors arriba a la meva alçada. Pel ritmet que porten, em sorpren que estiguin tan endarrera, fan patxoca, tots a una, xerrant i rient, ara m'adono, un d'ells és en Xaume!!!!
L'animo i esperono mentre li dic que jo vaig fós, bé, no sé si fa falta dir massa cosa, ell es troba bé i com sempre va dins els seus paràmetres. Això volia dir arribar fregant la campana en el meu cas, això volia dir arribar a les 12 de la nit!!!! Em penso que em cau el món a sobre i penso en abandonar, no és qüestió de que un convidat faci anar tan tard a la gent, jajaja...
Em deixo anar cara avall, però de seguida torno a caminar encara que el cami tingui una lleugera baixada. Per l'inacabable embassament de Cúber, caminant, no hi ha més. A mig cami m'he de tornar a parar, agenollar i tornar a treure. Definitivament, no puc seguir. Em torna a trobar la noia del Principat i deu pensar que estic ben grillat. No pateixis, li dic, ja sé el pa que s'hi dona. A ella li sap greu deixar-m'he allà terra en aquell estat tan lamentable. S'agraeix, però li dic que segurament ho deixaré arribant a l'avituallament.
Només em falta veure les cabres de color taronja per a veure el malament que estic, no comptava en veure al.lucinacions a aquestes hores del dia, jajaja... Em passen mil coses pel cap, però el més assenyat és plegar arribant a Cúber, ja hi sóc, aquests metres que em resten per arribar-hi, continuo donant-li voltes i voltes al cap. Encara em quedaria la pujada cap a Lluc, en aquests estat, unes tres hores i tres hores més fins a Pollença = mitjanit i gràcies = "campana y se acabó".
Arribo al meu destí, a Cúber, km.73, a un quart de cinc de la tarda, és a dir, després de 16h.16' de cursa, abatut, resignat, però sabedor de que així no puc continuar si no vull pendre mal, estic totalment buit. Ja l'he tastada, de moment guanya la Serra de Tramuntana 1-0 i no hi ha res a dir, és dura, molt dura o jo he estat malament, molt malament, però això va com va. La Laura fa 2h.15' que ha passat, uff!, li estar agafant "el trankillu", jajaja... i jo que m'alegro molt.
Ja sense dorsal, que dolorós és que te'l treguin, faig costat a les meves tres incondicionals. La Gine, encara no sap res del seu germà (al final sabria que hauria arribat sa i estalvi a Pollença), l'Antònia que per primera vegada experimenta una activitat per a ella desconeguda i l'Assumpta que em fa l'efecte de que no es sorpren de la meva retirada, penso que fins i tot en queda alleugerida, i això que no m'ha vist en els moments més crítics. Els Fiol-Vich, que venien a veure'm, ja no hi seran a temps, un altre any serà, o no.
"No hay mal que por bien no venga", així que podré veure el futbol. Una trucada del Massa serveix per a xerrar-hi i posar-me al dia de la resta de Tallaferros. La meva juguesca imaginària de com els aniria la cursa s'en va a norris, només encerto Miss Poch que acaba brillantment per sota de les 20hores, bravi! el JArtigas que ho ha hagut de deixar a Lluc, la jovenalla que estar pletòrica, 17hores, el Juanlu, que anava amb el capi, al final fa unes 18h., en fi, èxit tallaferrenc com no podia ser d'una altra manera. Llàstima de deixar el pavelló tan baix al sopar final, amb unes atlòtes dignes de veure i mortes de fàstic, jovenallaaaaaa!!!!
A més la Berta Moreno, assoleix un estratosfèric segon lloc a la general femenina, darrera la campiona Nerea Martínez, algun dia m'haurà de dir que hi havia a la fiambrera i deixar-se d'òrgues del que s'ha de posar en cada cursa ;-))) . Gran cursa també del Sergi en la seva reaparició estirant de l'Eugeni els últims kms., dos cracks, menys de 16h.!!!!, el Xaume també assoleix el seu objectiu i en poc més de 23h. fa la seva entrada a Pollença, visca la planificació, i malauradament el PacoRamos també ho va haver de deixar, etcetcetc...
Arribem a Algaida completament informats, ens espera una bona dutxa, un petit descans i cap a veure el Barça que no cal que us expliqui com va anar ... a més, com a penitència, en un "antru de merengues"!!!!. Pep, això no es fa, jajaja... Com dirien els de l'APM, de moment tot va malament.
Per sort la Cati, ens torna a regalar un magnífic sopar, bé, jo una mica d'arròs bullit i una mica de pollastre, però que s'em posa la mar de bé i sembla, que a bona hora, el tema de la diarrea, comença a recular ... des de Valdemossa! Una mica de sobretaula que he de deixar prematurament ja que el meu cansament comença a sortir per a tot arreu, demà diumenge ja hi haurà temps de continuar fent-la petar.
Ja no hi ha massa temps per a més, dilluns al matí ja toca fer maletes i anar cap a l'aeroport per a tornar cap a casa, abans passem per la feina d'en Pep per acomiadar-nos i veure l'impremta on l'Assumpta hi va treballar una temporada, eps! encara la van reconèixer!!!! Només agrair l'hospitalitat del Pep i la Cati que amb els dos vailets, ens han tractat de bandera, de cinc estrelles ... mmmm, potser em quedo curt, jajaja... i esperar que no passi tant de temps per a tornar a Ses Illes, encara que no sigui per a córrer, tot i que aquest fet, ha estat l'excusa per a tornar a retrobar-nos.
Salut.
