dissabte, 9 de juny de 2012

Marató de muntanya de Berga

Diumenge, 27 de maig 2012 - 7h.26' 53
Berga (Berguedà)


Aquest any, com l'any passat hi tornava a haver-hi Zegama i Berga consecutivament. Ja sabeu el resultat de l'any passat, no massa bé a Zegama, molta calor, i prou bé a Berga, acabava de ploure i feia fresqueta. Enguany no ha estat possible córrer a Zegama per tant l'artilleria estava intacta per poder retrobar-nos novament amb La Gallina Pelada, en teoria més descansat que l'any passat, encara que, com també m'he cansat de dir, és un any poc engrescador.

Procurem no faltar a la capital del Berguedà, sempre ben acollits, bona marató, retrobament amb amics... lluny queda el meu debut en aquesta prova al 2005, una cursa que va arribar a ser campionat del món de muntanya amb els millors especialistes, però que també va patir molts problemes fins el punt de no poder-se cel.lebrar per motius econòmics durant un parell o tres d'anys. Afortunadament i amb les ferides guarides, la cursa s'ha tornat a reemprendra degut a la gent entusiasta de la comarca com l'infatigable Lluís Soler (Sting), el Marc i la Silvia, els Serarols Team, als Mountain Runners del Berguedà, etcetcetc... tots bona gent i amb molta empenta.

Força coneguts a la línea de sortida, una mica de poti-poti, cap samarreta iguala després de la meva ja sabuda sortida del Club. La primera cursa com a Tallaferro i envoltat, això sí, com sempre, de gent on l'apreci és mutu. També hi saludo la Berta Moreno que vam compartir la Tramuntana i no havíem tornat a coincidir. La meva felicitació per la segona posició aconseguida i pel triomf, recent, dels 7cims, tota una campiona encara que ja començava a notar la fatiga de tanta tralla.

Últimes consignes de l'speaker després d'haver anat a fer el cafetó de rigor i una vegada entrats al calaix. Estar una mica emboirat, fa fresca, però ens diuen que una vegda superada la Figuerassa, la boira escampa i el dia és magnífic. Al cap em vé la cursa de l'any passat compartida amb la seva totalitat amb el Capi Artigas, jo estava pletòric i fins i tot el vaig haver d'estirar, jajaja... vam trobar al JLlopart destrossat a dalt la Gallina Pelada, vam seguir la roda de la campiona Marta Prat en tota 1a. pujada... una cursa rodona.


El tret de sortida em torna a la realitat i rambla amunt s'inicia la cursa. La cursa es va estirant a mida que arribem al primer rampot de ciment encara dins el poble i abans de creuar la carretera per 1a. vegada. No porto ni cinc minuts i ja estic suant, la xafogor és terrible i caldrà anar bevent continuament.

No em trobo còmode pujant, trobo a faltar i molt, la companyia de l'any passat, se'ns va fer la mar de curt, xerrant tota l'estona amb la Marta sobre els nous projectes i el Capi i jo passant-nos-ho d'allò més bé. Avui tocarà patir, però sé on vaig i el que m'espera, això sempre és un aventatge. Vaig tenint la Berta a tiro, però no arribaré mai a la seva alçada. Tot inmers en els pensaments faig cap a La Figuerassa, 58', efectivament, les sensacions coincideixen amb el rellotge, per tant el temps mica en mica se'ns anirà disparant, tement en algun tram, el fet d'arribar ben just al tall.

Toca un descens agraït encara que no dura massa, fins al Santuari de Corbera, la Berta acaba de sortir, per endinsant-nos en un corriol per tornar a guanyar alçada. Caldrà paciència i intento recordar cada tram de la cursa, ara bé això, ara em trobaré amb allò altre... El tram és costarut, però a la Font de Tagast, un racó idíl.lic,  tenim temps per a recuperar forces alhora que arriba a la meva alçada el Jordi García. El retrobament és breu i ell tira endavant, sempre de menys a més, tanmateix, vé de l'IronCat i està fort com un toro.

Acabem l'últim tram, el més empinat i dur, encara que prou curt per a no treure-hi el fetge. Una vegada dalt planejarem un parell de kms. abans de tornar a pujar per una canalota prou bruta que ens portarà per primera vegada als Rasos. Jo vaig fent al "tran-tran", sense l'alegria de l'any passat, sense saber si estic content d'estar allà o no, no assaborint la cursa com a mi m'agradaria. Definitivament, aquest 2012 no passarà a la història.


El servei meteorològic l'ha clavada i ha estat deixar la Figuerassa i començar a sortir el Sol, encara que a aquestes hores del mati encara no suposa cap problema, però la xafogor continua sent important i arribo al control de Rasos amb el bidó ben buit. Metres abans, em trobo a l'Albert Torrent fent pràctiques d'àrbitre federat, ufff!!! ja tenim un àrbitre als Tallaferros, espero no em desqüalifiqui ni m'ensenyi tarjeta, jajaja...





A l'avituallament ja m'hi trobo a l'Assumpta i a l'Isabel que ha sortit a estirar les cames i fer una mica d'entrenament aprofitant alguns sectors de la cursa. L'Assumpta em pregunta, i li dic que avui no peto, 1h.15' de cursa i no em sobre massa. Saludo al pare del Marc Solé, un altre incondicional, video en mà, inmortalitzant la cursa, els anys sembla que no passin per a ell. Malauradament no m'hi puc estar massa temps i surto avall amb ganes de recuperar el temps perdut, la baixada i el llarg tram de pista hi pot ajudar.


Aquest any també hi falta el Lluís Planagumà que l'any passat, en aquest tram de baixada, ens encoratjava amb la companyia de la seva dona. El tram de pista s'enganxa, s'enganxa tot, però a la llunyania ja sento la xerinola de l'avituallament de Ferrús, abans haurem de salvar un dur pendent per un cami costarut, ple d'aigua, coincidint amb un glop de boira que aumenta la sensació de xafogor. Ens anem apropant al control, ara per un corriol fantàstic i joguisser, dels que firmaries trobar-te'ls durant tota la cursa.

Si, l'ambient torna a ser de bandera, sense desmerèixer als altres, és l'avituallament amb més ambient dels que he vist mai en una cursa de muntanya, situat estratègicament just abans de començar la pujada a la Gallina, per l'espectacular paret de Ferrús, regalimant d'aigua, un altre pas, encara que novament feixuc, espectacular.


Amb la vista encara segueixo al Jordi Garcia i m'imagino la Berta davant seu. M'anima no haver-los perdut definitivament de vista, suposo que no estic tan malament, encara que les sensacions no continuen sent bones. Feixugament, arribo al collet per girar a la dreta i enfilar la part més dura de la pujada, trams en els que has de posar els cinc sentits i haver de fer alguna petita grimpada en algun punt.

La boira va i vé, però cada vegada menys i el cel blau i ras, comença a imposar-se a mida que anem guanyant alçada. No noto excesiva calor encara que algun corredor s'en queixa tot quedant-se al costat del cami per a fer-hi estiraments perquè les rampes ja comencen a fer estralls. No acabes mai d'arribar a dalt, sobretot si no vas bé, i a més, el terreny enganya alhora d'arribar a la carena. Després d'uns quants renecs, aconsegueixo arribar-hi, gir a la dreta i el magnific tram de cresta em revifa notablement.

Em retrobo amb el Marc i la Silvia que es dediquen a tirar fotos, uns anys al cim de la Gallina Pelada, d'altres, aquí a la cresta de Roques Blanques, sempre amb els seus somriures i la seva empenta. Una cresta magnífica, espectacular, un petit tram, que et porta directe al cim de la Gallina Pelada, a 2.300m.



No hi ha massa ganes de córrer i ja tinc al cap el proper punt d'avituallament al refugi d'Ensija, allà, intentarem recuperar-nos per a la resta de la cursa. Al cim hi ha el Lluís Soler amb alguns excursionistes que volten per allà. Novament crits d'ànim, hem passat un bon tram de cursa, potser el més complicat encara que, al capbaix, queda mitja cursa i amb la pujada a Peguera a l'horitzó.



3h.41' després de la sortida, toco la creu de la Gallina Pelada, segurament fins l'any que vé no hi tornarem a coincidir, i enfilo ràpidament la baixada que em durà de pet al refugi. Hi arribo amb mitja hora per sota del tall, per tant, m'ho prenc amb calma, un ibu i un gel, més quatre ganyips de l'avituallament que prenc per a menjar-los cami amunt, sense pressa, pensant ja en la dura baixada per la canal d'Ensija, prou coneguda en d'altres edicions i en algun entrenament per la zona.

Al començar la canal ja hi ha un corredor a terra queixant-se de rampes, no es pot aixecar, però diu que ja farà la seva. Baixo amb precaució i guardant pota per la temuda pujada de Peguera, li tinc pànic, ja que sempre se m'atrevessat, menys l'any passat tot anant a roda del Capi.

Font de Cal Coix, 4h.31', he perdut força temps i estic a 20' minuts del tall, aquest any he après a estar pendent dels talls, no m'havia passat mai i entenc que pot resultar angoixant. A Xerta, Mallorca... espero no haver-m'hi d'acostumar. A la font em refresco de dalt a baix i em preparo per la pujada, el Sol s'en va i torna, potser fa calor, però avui no la noto gaire, em prenc un altre gel per assegurar, l'anterior no l'he notat, i l'ibu ... tampoc.



Al començament no vaig malament, però a mida que la pendent s'accentua, torno a fer figa parant-me tot sovint per agafar aire. Incapaç de seguir qualsevol roda que em passa, que m'ofereixen. Em tiro aigua pel cap, bec i només torno a desitjar girar definitivament a la dreta perquè el cami sigui més suportable i m'indiqui el final de la pujada. L'obaga de Peguera, m'ha tornat a vèncer i m'ha tornat a deixar estabornit. Continuo sense notar l'efecte dels gels, a vegades també fallen, i de l'ibu, ni rastre.

Una llarga cinta a terra ens fa girar a la dreta, reconec el cami, un repetxó i el corriol ens ofereix una pausa, fins i tot planeja al final abans d'encarar el cami que ens tornarà a portar als Rasos on hores abans ja hi havíem passat. No tinc massa esma per a trotar pel cami, ja picant de cara avall i amb un altre corredor anem fent el ronso fins arribar a l'avituallament-control de Rasos.



Sorprenentment sembla que l'Assumpta i l'Isabel m'han fet el salt, l'any passat les recordo sota un paraigua amb bastanta gent a l'avituallament, enguany, gairebé no hi queda ningú i només hi ha quatre coses per picar amb la trista sensació de que ja van desplegant la parada. 5h.27' i a 45, tanquen, si, no torna a sobrar massa encara que ben aviat el terreny ja serà favorable fins al final.

Amb més pena que glòria abandono el control i enfilo a mà esquerra per pujar pel remuntador de les Soques, de sobte, i aixecant el cap hi veig assegudes a l'Assumpta i a l'Isabel al bellmig del rampot, com si estiguessin al mig de la rambla, jajaja...




M'hi entretinc ben poc, tan sols hi deixo el cinturó amb el bidó ja que crec no necessitar-lo més i que amb els avituallaments que resten ja puc fer, a més tot ja em fa nosa, encara que per si de cas no vull deixar-hi els "manguitus", el temps no s'acaba de decidir, torna la boira, torna la fresca, torna el Sol, torna la xafogor.



Una vegada dalt ens tornem a endinsar per un cami, de cara avall, un puja i baixa constant de cursa. El proper objectiu és el coll d'Estela on ja hi espero en Pemi, com l'any passat. Abans, però, ens hem de desfer d'un parell de trams prou tècnics però curtets i fer front a alguna que d'altra pujadeta, també curta, amb no massa pendent, però que a aquestes alçades de curses ja fa mal.

Efectivament, metres abants d'arribar a l'avituallament, m'hi trobo en Pemi, càmera en mà, tirant fotos a tort i a dret. Estar amb el fill, és clavat, el del bàsquet, m'el presenta, riem i la fem petar. Estar al corrent de tot el que ha passat amb el Club, ha tingut la paciència de llegir-ho tot i l'únic que sap avui, és que no aniré de color verd, però no sap amb quin color ens tornarem a retrobar. Potser ens veiem una vegada a l'any, però hi ha molt feeling, de fa temps, de fa anys i em va fer especial gràcia que l'any passat vingués a veure els Castells a Berga on hi vam actuar "en olor de multitudes". Un gran patumaire, vaja, un berguedà de socarrel.


Anem xerrant a l'avituallament fins que em pasa pel cap preguntar a quina hora el tanquen, cordons!!! d'aquí 10'!!!! Correm-hi tots, afortunadament ara hi vé una bona baixada, prou tècnica per a fer-hi via i mirar de disfrutar una mica. Però avui no és el dia i tan sols m'hi deixo anar. Em passa una parella on ell  l'estira, sense pitrall, estic a punt de dir-li alguna cosa ja que fa més nosa que servei, però dic Bodi, calla. També comenten el fet, a l'avituallament de Corbera, ara, a la part final, els avituallaments, estan prou junts per a no patir.

Els torno a enxampar novament al tècnic corriol abans d'arribar a la carretera, que si ara m'aparto, que si ara et deixo passar, ja s'em comencen a inflar i em fan gastar un atxassu innecessari per a treure-me'ls de sobre abans d'arribar a la carretera.




A l'avituallament torno a tenir-hi les meves suporters. Hi arriba en Txuss, un altre que sempre va de menys a més, tot i que jo el feia a davant. Em comenta que buscarà baixar de les 7h. i m'el miro amb cara d'extranyat, només queden 5kms., però això no és asfalt que és tot planer, encara es trobarà amb un parell de trampes que el faran perdre força temps, a ell i a tots.

El deixo marxar ja que vull anar a la meva, el neguit dels temps de tall ja ha passat i si no hi ha un daltabaix, no cal patir. Em torna a passar la parelleta sortint de l'avituallament, els deixo passar, no estic per a més guerres i ells porten un puntet més, que hi farem.

Uns trams trencacames durant els 3kms. aproximadament que hi ha fins arribar al Santuari de Queralt, m'acaben de deixar ben tocat, sense trobar en cap moment un instant que digués ... ara. Avui no han aparegut ni els gels ni ibus... suposo que potser l'individu ha de posar alguna cosa de la seva part i avui no ha estat el cas.

Per fi a l'alçada del Santuari, ja hi som, baixem el tram d'escales i fem cap al control-avituallament amb uns personatges, a l'igual que l'any passat, que sembla que encara hagin d'anar a dormir. Jovenalla cridanera i amb ganes de gresca, però un altre tipus de gent totalment diferent dels de la casa de Ferrús. Hi arriba en Berni, dels Correcats, em penso que no em reconeix, el deixo fer i que em passi escales avall ja deixant l'avituallament al darrera i enfilant cap a Berga que, majestuosa, s'ens mostra sota els nostres peus.


Novament em vé el cap l'any passat, amb el Capi marcant un ritme estratosfèric en aquests 2kms. finals, drets, tècnics, pedregosos, deixant enrera als Koala's que han aparegut qui sap d'on retrobant-los en l'avituallament de la carretera. Hi havia gas, xalavem, ensumavem l'arribada i no hi havia qui ens parés. Ara també l'ensumo, però té un altre aroma, la collita del 12 no farà bon vi si no plou aviat o el temps gira com un mitjó, i el cap continua barrinant, ple de dubtes, amb l'esperança de poder salvar la temporada en els dos reptes que queden.

Sí, enfilo el Passeig de la Industria, s'acaba el sofriment, avui no he disfrutat pas massa, però em quedo amb una nova marató, amb 42kms. més a la saca, amb el meu debut com a Tallaferro, encara que m'hagués agradat acabar d'una altra manera, i sí, he tingut algun petit dubte en carrera de deixar-ho estar però he tirat endavant, sense queixar-me de la calor, de la duresa del recorregut, ja coneixia la cursa,  ni dels entrebancs que hi anava trobant. De l'única queixa, tans sols hi ha un responsable, el mateix responsable del meu estat de forma.






Assegut a la cadira continuo amb les meves cabòries, els meus dubtes. Dues carreres més, hi acabo temporada, només dues més, però, sobretot Andorra m'ofereix molts dubtes, encara, que dificil, pot canviar tot de la nit al dia. L'Emmona en serà una bona prova.

Aprofito l'apartament del Joan i l'Isabel par anar a dutxar-m'hi i tornar a l'arribada per compartir amb la resta de corredors i organitzadors el dinar com a cloenda de la jornada. El menjar, és el de menys, l'important és el compartir amb la resta, opinions i sensacions de cursa, a veure com li ha anat a aquell i aquell altre, sobretot a la gent a qui coneixes més. Compartir amb els organitzadors els seus punts de vista, possibles millores, etcetcetc... fins que arriba l'hora del comiat tot emplaçant-nos per l'any vinent, on si es pot, hi tornarem a ser.

Salut.