dimarts, 17 de setembre de 2013

Trescant pel País Basc... la nostra segona casa.

2 i 4 de setembre 2013
Goierri (Gipuzkoa)


Després d'una Festa Major intensa, amb una històrica diada castellera on per fi podem veure descarregar el Tres de Deu, a més, d'un Quatre de Nou net, el Pilar de Vuit i el nostre sempre Quatre de Nou amb l'Agulla. Sempre quedo ben baldat i això sense comptar-hi cap caiguda, però deurà ser que cada any som més grans, el cas és que cada vegada costa més recuperar.

La millor medicina per a fer passar tots els mals la trobem al País Basc, un lloc idíl.lic, tranquil i solitari on hi anem sovint des del 2007. El José Miguel ja ens espera amb la llar de foc encesa i la casa per nosaltres. Estem a casa nostra, és la nostra segona residència, jajaja...

La situació del lloc, enmig del bosc també permet sortir a córrer, a més de menjar i beure com a reis, per tant, a l'endemà, a les primeres de canvi, abans de que surti el Sol ja faig camí a Otañu, un petit cim situat sobre la casa, de fàcil accés però amb unes vistes privilegiades situat al bellmig de la Vall.



Hi procuro pujar cada vegada que hi venim, té quelcom especial encara que amb els seus poc més de 800m. no ho sembli. Un indret per a respirar a fons i carregar-te d'energia, amb unes vistes de 360º absolutament recomenables. La pujada me la prenc amb calma, tiarant fotos i disfrutant de la sortida del Sol, moments, sempre, en que veus que ha valgut la pena matinar. La baixada la disfruto, a gas, bé, al meu gas, 26 minutets i com aquell qui diu ja estic assegut a taula per a esmorzar, ha estat la millor manera de començar el dia.





L'altre sortida que hi tinc prevista, és la de fer el doblet del Txindoki i l'Aizkorri en un matí, novament matinar per a veure sortir el Sol des del Txindoki, baixar, agafar el cotxe fins a Sto.Spiritu i pujar a l'Aizkorri... ho porto al cap.


De nou, el joc de colors al començar el dia, és brutal, gairebé millor que la sortida en sí, ara es barregen un blavós amb tons taronges, totes les tonalitats, juguisseres a mida que van passant els minuts. Pujo alegre des de Larraitz, per entremig de vaques encara agegudes al mig de camí, de cavalls que sembla hagin matinat una mica més, ja voltant per a tot arreu acompanyats, més enllà, de diversos ramats d'ovelles.



La pujada al Cim la faig per la via directe, una vegada passada la font i arribats, pocs metres mes enllà, a la valla, esquerra i amunt, un bon km vertical que et fa pujar les pulsacions ràpidament, mentre el Sol comença a despuntar i a impactar els seus primers raigos sobre l'Aratz i Aizkorri, per això, Aizkorri, vol dir muntanya vermella.

A dalt hi fa molt de vent, però procurem buscar recer, deixar trastos i disposar-nos a deixar-hi una cinta. El vent ho fa trontollar tot, però no sense dificultat, la 3a, també està dalt d'aquest Matterhorn o Cerví basc, el Txindoki de 1.346m., també anomenat Larrunarri, "peña de pastizal", segurament, traduible a muntanya de pastura.




A la baixada torno a posar-me les botes i em trec la son de les orelles al mateix temps de que ja em vaig creuant amb algun excursionista que es dirigeix cap al Cim. En 36' sóc baix, content i suat havent tret una mica la carbonilla i amb intenció de fer una queixalada a Larraitz mateix, però no hi ha sort i està tot tancat. Ho probarem a la venta de Otzaurte abans de pujar Aizkorri, per tant, agafo el cotxe en busca del segon objectiu del dia.

La Venta també està tancada, tanmateix amb una barreta ho solvento, una vegada a dalt ja hi caurà una cocacola que porto a la motxilla. La pujada, la de la Marató, es clar, també tranquila, gaudint-la ara que es pot, quan està dins de la cursa, aquest tram no el disfrutes pas massa, es fa feixuc i pesat, i si fa calor, és un forn.




Avui la calor tambe comença a apretar, ja baixa algú sense samarreta, però la mica d'aire que fa, jo ja faig el fet. Aquí ja hi trobo més gent, alguns baixant carregats amb estores i sacs de dormir, segurament, han gaudit d'una bona nit dalt el cim o dins el refugi.




El cim de 1.528m. sempre espectacular, encara que no compto amb l'immens passadís de gent com en el dia de la cursa. Hi ha gent rondant per dins el refugi, torna a fer vent, per la creu, gent que puja d'Urbia, que baixen Calvariotas, un cim de fàcil accés encara que amb un xic més de dificultat que el Txindoki.

M'enfilo al turonet que hi ha la creu i on, el maig hi vam pujar, primer amb el àrbitres el dissabte i després el diumenge en l'avituallament. La cinta ha volat, sempre he pensat que cada cert temps, potser els guardes, fan neteja, a dalt a SJeroni, a Montserrat, de tan en tan també ho trobes tot net. N'hi torno a deixar una, la Teresa va córrer la Marató  i en guardava un record imborrable.



Es comença a fer tard i després d'un petit refrigeri em disposo a tirar avall, tot coincidint amb una noia que està entrenant per allà, diu que baixa "por la maratón", l'hi compro, és la Rakel Aperribay, corredora de Legazpia, també ha fet Zegama, Ultratrail Les Fonts, etcetcetc...

Baixem còmodament, sense apretar i tot xerrant fins a Sto.Spiritu on ella tira cap a l'esquerra i jo cap al cotxe donant per acabada una bona matinal, la matinal del doblet, tot aprofitant els magnífics indrets que ens depara aquesta comarca del Goierri, al cor de Gipuzkoa, a l'Euskal Herria més autèntica, la que més ens agrada... la nostra segona casa.

Osasuna.