dissabte, 3 d’agost de 2013

Un Bastiments... palmeru

Dissabte, 27 de juliol 2013
Queralbs (Ripollès)
35-40 kms. - 10h.


Cada any, coincidint amb un cap de setmana en el que els Castellers de Vilafranca no tenim actuació, uns quants palmerus, una de les colles que hi ha dins la Colla, surten a la muntanya per a conquerir-hi alguns cims emblemàtics o que despertin la seva curiositat. En el seu currículum, ja hi ha la Pica, Aneto, Canigó... aquest any se'ls havia posat al cap pujar el Bastiments i es clar, de seguida m'hi vaig oferir per acompanyar-los i obrir-los camí. Aquest passat dilluns ja hi vaig fer el recorregut per a no fallar-los i comprovar l'itinerari, segurament, perquè després, m'ho retreurien tota la vida.

Tenim reserva al refugi de Coma de Vaca per a sopar i dormir el dissabte al vespre, la sortida de la Vila no pots ser més aviat de les dues, és el que ténen els botiguers, però mirem de quadrar horaris i confeccionem el timming... sortida 14'15, sobre les 4 un platet combinat al mític Bar Gusi (ja m'encarregat d'avisar-lo) i a quarts de sis, mirar d'arrencar de Queralbs per a ser a quarts de vuit al refugi, hora en la que, puntualment, dónen el sopar.

Al Bar Gusi, els encanta, el tracte, el menjar, el "Santuari"... només entrar a la barra, hi ha l'Abuelo i senyora i l'Avi Mena a qui feia molt de temps que no veia, de fet és extrany anar al Gusi i no trobar cap conegut. Al David, l'Abuelo, el fa baixar expressament ja que li portem uns obsequis, un mocador casteller dels Castellers de Vilafranca i per altra banda una foto meva de l'arribada del Tor des Geants que tant de temps feia que restava pendent.


La fem petar, ens tirem fotos, tornem a comentar la jugada mentre es bada veient el racó del número 1, del Messi de les muntanyes. El timming s'ens en va, tot i la rapidesa en servir-nos, el rellotge córre ràpidament, per tant, acomiadamenta general i cap a Queralbs que n'és Festa Major. Bon aparcament al costat de la Plaça, indret idoni per quan arribem pel camí vell del cremallera, per a remullar-nos i canviar-nos com Déu mana i presentar-nos amb un mínim d'higiene a dinar a Ca l'Anna, a Ventolà.

Els quatre membres de l'equip que intentaré portar a bon port i que s'ho passin de primera descobrint nous indrets, tot ensenyant-los les muntanyes que ens envoltaran, són, d'esquerra a dreta vers la primera fotografia, en Carles Roca, potser físicament el més límitat, però tossut i disposat a disputar-li el cim a qualsevol de la resta. L'Edu Vallès, atleta de curtes distàncies, és qüestió de temps que debuti en una marató, sigui de muntanya o d'asfalt. Jordi Oller, potser el més muntanyenc, portant des de fa temps, una gran evolució en aquest terreny. Xavier Escribà, en dos anys de dedicació, ja està sobre les 3h.20' a la Marató de Bcn, una de les evolucions més bèsties que he vist mai. Tots ells amb uns mínims muntanyencs per afrontar, amb un cert respecte, la llista de muntanyes que s'han pretès conquerir.

Ràpidament desfem el kilometret d'asfalt que ens deixa a les portes de Daió, ple de cotxes, no haguéssim pogut aparcar-hi, amb menys gent de la que em pensava mentre algun no deix de remullar-se al riu. Corriol amunt, ritme pausat tot obrint camí, visita al Salt del Grill i els primers...OoOohhh, jajaja... semblem pixapins!!!! Tanmateix per allà hi volta el fill Codina tot entrenant-hi, que retorna cap a casa amb males sensacions.

El Roca comença a remugar, no peta fi, si acabem de començar, penso, però la veritat és que està blanc com el paper de fumar. Miro de que poguem arribar al pontet que creua el riu i passes a l'altre banda de la muntanya, on hi ha algun raconet per a refrescar-s'hi. No ho dubta, llença la motxilla al terra i es fica, estirat, de cap a l'aigua, davant la sorpresa de tres excursionistes que estan reposant en el lloc. Sembla que revifa, potser a dinat massa ràpid i es pensa que pot ser una mena de tall de digestió, una digestió que no ha tingut temps de realitzar-se correctament.

Podem seguir la ruta, amb una clara millora del Rokita, amb alguna que altra ensopegada, amb xerrameca constant, tot admirant el recorregut i el paisatge en el que no hi estan massa avessats, i amb alguna que altra esgarrinxada. Després de dues hores llarguetes des de Queralbs i amb diverses aturades arribem al refugi de Coma de Vaca on hi acabarem la jornada i agafarem forces per a tornar-hi l'endemà. Ja ens hi esperen, tothom està entaulat i acabant el primer plat, el primer bona tarda que tenim, és, feu tard.


No podem perdre temps i en un tres i no res, ja tornem a estar entaulats. Si, som els últims a seure i menjar, però només han estat deu minuts de retard, per sort, mica en mica, es van posant a to, rebaixant el mínim estat d'emprenyamenta i acabem estant-hi a gust. Llenties de primer i pollastre (de la casa, que diria el José Miguel) amb patates, de segon. La cervesa va en dansa enmig d'una celebració d'aniversari, 50anys, ja ho diuen els castellans..."cuando veas a tu vecino las barbas cortar, pon las tuyas a remojar", que poc queda per a posar-hi el 5 !!!, fins i tot procurem uns gin-tònics pel ressopó, però la manca de gel, ens hi fa desistir.

Toca desfilar cap a les lliteres, tothom ja és al seu lloc intentant dormir, nosaltres, com es diria en alguns àmbits, hem tancat el bar, jajaja... Silenci absolut, en quedo parat, només durant la nit, el típic que no s'aguanta la pixera, que s'entrebanca amb un tamboret... però en general, no se sent ni una mosca, tan sols, algú, que de tan en tan, respira fondo. Tot i la quietud, m'és impossible dormir tan sols siguin cinc minuts, no hi ha manera, deu mil tombs i setanta quatre vegades mirant el rellotge. L'Edu, està com jo, mentre els demés ho trempegen, essent l'Escribà el que dorm més estona, tot somiant amb personatges gairebé de ficció.

A l'hora convinguda, les 5h.15', negre nit i puntuals com un rellotge, ja estem a baix per acabar-nos de vestir, preparar la motxilla i esmorzar com Déu mana, ja el tenim a taula i ja tornem a estar entaulats per a tercera vegada en poques hores. Tenim temps de sobre per a poder fer-ho tot i sortir a l'hora programada, les sis del matí, tot bon punt, les primeres clarors, s'estendran per a tota la Vall.


Tornem a començar amb problemes, ara un dels pals Quechua del Roca, no funciona, per primera vegada, m'assabento de que també hi ha pals Quechua. No el podem arreglar, o sia que haurà d'anar amb un pal. Mica en mica ens anem endinsant a la vall del Freser amb un ritmet còmode per a tothom enmig de ramats de vaques i dels isards que ja ens estant vetllant a una i altra banda.

Arribats a l'encreuament, esquerra, Tirapits, dreta, coll de la Marrana, s'aprofita per acabar d'omplir d'aigua ja que és previsible que hi tinguem una bona calorada, alhora que ja no ens podrem assedegar,  fins que no baixem cap a Núria. A mida que anem pujant el coll de la Marrana el vent s'intensifica i quan arribem a dalt, la ventolera ja és molt notable.


Unes siluetes ja es dibuixen tot pujant el Gra de Fajol, a la dreta, a l'esquerra, la direcció que hem d'agafar, ja hi baixen un parell de xicots que segurament ja han fet el cim de Bastiments. Sense torbar-nos-hi massa, enfilem el senderol que ens portarà al primer cim dels tres que ens hi trobarem al llarg de tota la carena, Bastiments, l'objectiu dels palmerus d'aquest any.

Cadascú puja al seu ritmet mentre jo els vaig marcant el camí. El vent és molt molest i fa anar els pals de banda a banda, mentre una bona munió d'isards tot venint de Vallter, sembla vulguin creuar cap a l'altra banda per davant nostre, alguns reculen, no sé si al veure'ns o per la ventolera.


En poc menys de tres quarts d'hora, tornem a estar tots plegats al cim, Bastiments 2.881m., contents i cofois, però la ventolera no ens permet estar-hi massa tot i trobar un recer per a fer-hi una petita parada. La tropa està pletòrica, el Rokita recuperat d'ahir i els altres tres..."dándolo todo". Les vistes són impressionants en un dia amb un cel clar i net, i com "mandan los cánones", en deixem constància de la nostra presència en unes fotos que ens fan d'altre gent que ha pujat darrera nostre.

Ara el tram ja serà prou tècnic com per a posar a prova l'expedició, primer per la carena, després per a baixar del cim i aprofitar l'embranzida per atacar el Freser, també en poc menys de tres quarts d'hora tot plegat. També hi fem una petita parada, però tirem avall de seguida, aquí ja hi ha menys espai per a trobar un recer del vent que no para i que és prou fred com per obligar-m'hi a posar els guants i continuant amb els "manguitos" des de bon començament.

Una altra pronunciada i pedregosa baixada per creuar un rocallam i encarar-nos cap a l'Infern, abans, però, el pas per una placa de neu que fa que tots cinc llepem el terra i és que, a aquesta mainada no s'els pot deixar obrir el pas, jo que ja li havia ficat l'ull el passat dilluns, i tenia clar per on passar.


Un corriolet fàcil, ja ens deix dalt el collet per a fer el cim, i en un moment ja som dalt, on en Roca aprofita per a deixar-hi una estelada, diu que defectuosa... com voleu que vagi bé aquest País? Pic de l'Infern 2.860m., aquest ja més transitat, doncs hi ha gent que ja ve de Noucreus o de Núria, alhora que hi ha gent que fa la nostra volta en sentit contrari. Aquí la fem petar amb uns excursionistes, a partir d'ara, ja aniríem trobant gent durant tota la resta del trajecte, tanmateix ens intercanviem el fet de fotografiar-nos els uns i els altres.

Desfem el petit tram fins el collet en direcció a la cabana i el coll de Tirapits, després d'un altre punt pedregós i tècnic que requereix posar-hi els cinc sentits, ja tenim la cabana als nostres peus, quan comencem a veure una invasió d'excursionistes, ens diuen que tres autocars!!!! alguns ja tiran Tirapits amunt, d'altres, tot just treient el cap pel fons de la vall on hores abans, nosaltres, havíem decantat cap al coll de la Marrana.

Procurem anar per feina per a no trobar-hi taps, però la tropa ja comença a mostrar signes de debilitat, ara un ha de parar per no sé què, ara l'altre que s'endarrereix a les pujades, qui si el menisc, que si una torta de peu... el que ho passa pitjor, ara, és l'Edu que a les pujades no tira ni pá trás. A dalt del coll, el fem menjar una mica i pren algún gel enmig d'una gentada escampada per a tot arreu, encara buscant el recer vers el vent que encara no afluixa, però ara, amb l'inconvenient d'unes boirotes que incrementa la sensació de fred.

Em quedo acompanyant a l'Edu direcció Noucreus, una companyia que dura poc ja que a la baixada, amb l'Escribà, m'engresco i estirem una mica les cames abans de l'últim repetxó per arribar al coll. A Noucreus 2.799m., ens hi tornem a reagrupar i no costa gens en posar-nos d'acord per a tirar avall cap a Núria, descartant la possibilitat de continuar per la carena i baixar per Noufonts o Finestrelles. Ep! això sí, després de fer la foto de rigor, envoltats de guiris i demés fauna.


La baixada és ràpida i en els primers moments sembla que tots tinguin ganes de gresca, però de seguida, tornem a quedar l'Escribà i jo molt al capdavant. És igual, el camí no té perdua i menys, enmig de tanta gent, per tant, ens tornem a llençar de cara avall per a disfrutar-hi una mica, sense de deixar de donar una ullada al darrera. Tot en ordre i ja ens deixem anar fins abaix el pontet metres abans de fer l'entrada a Núria, on durant l'espera, aprofito per a donar senyals de vida a casa, mentre el Sol torna a sortir i intenta apretar amb força, per primera vegada ja em trec els "manguitos". L'Escribà va tirant avall i em perderé una bona aterrissada seva, que ja el deixarà gairebé fora de combat, la resta de la sortida.


Al Santuari enfilem la cafeteria per a fer-hi una bona hidratació de civada i intentar revifar la tropa i que ens permeti arribar a bon port fins a Queralbs. A la cafeteria gent de Torrelles de Foix, de fet, les forces vives d'aquesta població penedesenca que durant diversos periodes, han ocupat espai en els informatius de Tv3, i no precisament per la seva suposada bona conducta.

Mitja horeta per a activar-nos i continuar camí, ara ja l'últim tram, per tots prou conegut, el camí vell del cremallera, a l'altra banda de les muntanyes, on al matí, havíem iniciat el recorregut. Hi trobem un Edu absolutament recuperat, el suc de civada és miraculós, ell marca el ritme i jo darrera. El Jordi Ollé va fent la goma per a seguir-nos, mentre tanca el grup el Rokita i el malmès Escribà. Hi veiem uns Spiridons entrenant, algun també va prou tupé i el van esperant tot fent reagrupament en el trencall que hi ha per escollir si tirar pel camí vell o el nou per sobre del túnel del cremallera. Tots optem pel vell, pel del pont de Cremal, on ara ja, el quintet va fent xino-xano tot agrupat.

Encara anem trobant gent que puja cap a Núria, d'altres que tiren avall, com la família Martí-Molins, coneguts vilafranquins, vtv, que han pernoctat al camping de Núria i que l'Eloi ha aprofitat per a fer un "sube-baja" al Puigmal. Les nenes rondinen després de tanta estona de camí, però qui sap, si en un futur, també quedaran enganxades a la muntanya.

Ja a la plaça de Queralbs, aprofitem per a netejar-nos una mica i poder anar a dinar amb un mínim d'higiene, Ca l'Anna, a Ventolà, ens espera, hi hem de fer-hi bon paper, i a fe de Déu que hi tenim tots els números ja que tan el Jordi com el Xavier, podríem dir de que són dos comensals de primera i que no saben quedar mai malament, en el seu historial, per exemple, hi figura un segon lloc al concurs de calçots de Valls... mama, poooooor!!!!




Taula d'embotits, de quatre quilos dos-cents que ens la regalen si l'acabem, tan sols dues persones ho han aconseguit, però avui, no hi tenim els dos comensals preparats per a tal repte, encara que, com és d'imaginar, no queden pas malament. Jo m'aboco a l'ànec, especialitat de la casa i tampoc em quedo enrere, tot repetint diverses vegades, la cassola, també queda prou neta. I per acabar, tot acompanyant els cafès, una mica de ratafia, ja a fora la terrassa on som atesos per a la mestressa tot interessant-se pel fet casteller, tanmateix, la taula, estava encarregada a nom dels Castellers de Vilafranca.

Ens obsequien, amb unes mini-ampolletes de mistela abans de concloure la jornada, una jornada que acabarà feixugament ja que toca tirar carretera avall, amb el solet de cara i amb aquella nyonya de quan acabes de dinar, encara que una parada per a fer benzina tot just passat Vic, fa que tots ja ens revifem fins a arribar a lloc, doncs qui més qui menys, ja havia tancat els ulls de Ripoll a Vic.

Cap de setmana novament magnífic i molt content de poder haver-los fet de guia, n'han quedat encantats del recorregut i tot ha sortit de primera, havent complert tots els objectius en un timming seguit a la perfecció, si, tret dels deu minuts del primer dia, jajaja... de ben segur que repetirem l'any que vé, però ja serà cap una altra banda, un altra lloc, un altre repte, un nou cim emblemàtic, on segurament no els podré anant assessorant tan com ha estat aquí. Però tornarem a riure, a trescar, a menjar i a gaudir de l'entorn, i jo procuraré tornar a estar al seu costat.

Salut.

2 comentaris:

sargantana ha dit...

De la mateixa manera que per l'onze de setembre esta previst fer una cadena humana, els blogs també ens estem preparant per enllaçar-nos

ens agradaria que us afegíssiu al projecte i si podeu fer-ne difusió

animeu-vos !!

http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/

bodi ha dit...

per a mi cap problema, ja miraré com fer-ho,

Salut.