dissabte, 27 de juliol de 2013

Bastiments

Dilluns, 22 de juliol 2013
Daió (Ripollès)
+-30 kms. - 6h. 30'


Sense temps per pair un cap de setmana expremut al màxim, després de l'intent al Canigó, d'una estada al Mas sensacional i d'una altra gesta castellera com va ser, després de descarregar la sempre imponent torre de nou, el nou de vuit amb una enxaneta, a Mataró, el dilluns tornava a estar plantat a la central de Daió per a tornar-hi a fer una bona trescada.

Calia, el més aviat millor, treure el mal regust que va suposar l'intent fallit d'un Canigó que no el vam veure ni en pintura. Per altra banda, el proper dissabte, un grup de palmerus es volien acostar a la zona per a fer-hi el Bastiments després de passar la nit al ref. de Coma de Vaca, jo em vaig oferir de guia i aprofitava aquesta sortida per a refrescar mentalment el recorregut. Un recorregut totalment Emmoneru i per tant prou conegut i que aquest any per motius meteorològics, van haver de suspendre precisament aquest tram, per a mi, el més maco de tots. Tanmateix aprofitava per a continuar sumant, hores, kms. i desnivell a les meves cames amb l'únic pensament de la cursa de Cavalls del proper mes de setembre.


En un parell d'hores mal comptades ja sóc dalt el refugi de Coma de Vaca, aquesta vegada no hi ha parada i continuo guanyant desnivell per la coma del Freser amunt, enmig de vaques i cavalls que semblen extrenyar-se de la meva presència, talment no estiguéssin acostumades a veure-hi gent mentre tot el marmotam continua amb els seus espectaculars xisclets davant la impassivitat d'algun cabirol acabat de sortir del no sé on.

Lluny queden aquelles pales de neu fa un mes enrere, ara, la neu s'ha fet fonedissa i tan sols una petita clapa, n'és testimoni de les grans nevades d'aquest any. Abans d'arribar al trencall del coll de la Marrana i en direcció contrària, hi trobo quatre excursionistes que enfilen el Freser avall, carregats, segurament vivaquejant en algun lloc a recer, o potser venint del ref. d'Ulldeter, o per l'altra banda, per Tirapits... les possibilitats són múltiples i per això sempre he considerat una bona zona d'entrenament on pots alternar i fer, mil i una combinacions sempre buscant alçada i desnivells.



El trencall a la dreta, mentre ja veig alguna silueta dalt de Bastiments, és prou fresat, és el GR11 que creua tot el Pirineu i que el passat dissabte n'havíem resseguit una part tot sortint de Mantet, encara que crec, que per la cursa de l'Emmona ens fan trencar molt abans, doncs recordo uns forts pendent que ara no hi trobo. En un moment ja sóc dalt al coll, a la dreta, el Gra de Fajol, recte, Ulldeter, a l'esquerra, Bastiments. Ja hi ha una mica de trànsit, algú ja està a punt de coronar el Gra de Fajol, d'altres ja baixen de Bastiments, n'hi ha que vénen per Vallter, el pic de la Dona més enllà...

M'hi esplaio una mica, és el que té anar sòl, ja porto l'iPod a tot drap, com diria aquest jovent d'avui, estic motivat. Ja veig a la llunyania uns puntets que estan pujant el Bastiments i que m'havien passat per alt, ja ho tinc... a per ells, em sento còmode amb els pals, la música m'acompanya, tinc gas per a donar i per vendre, doncs fot-li!!!! Vallter a la dreta, fa unes hores que hi estàvem, davant el pic de la Dona i el meu objectiu davant meu, ensenyant-me el seu llom i resseguint amb la mirada la traça dels que van a davant, fins i tot m'emociono endinsat en els pensaments més íntims, recordant a la gent que ja no hi és i que podrien estar en aquests moments al meu costat, no hi són, però aquí dalt, els sento més aprop meu que mai.

Els de davant cada vegada els tinc més aprop, abans del cim són meus, m'engresco, encara que també bado més del compte mirant a tot arreu i disfrutant de l'entorn. Un home baixa per la meva esquerra i em fa senyals, trec la música i em pregunta com es diu la muntanya que ha fet... Bastiments... Bastimientos?, jajaja... mal fet, però li dic que si, ja veig que vés a saber d'on és. La meva curiositat i admiració alhora, per l'avançada edat de l'home, m'hi fa comentar la jugada. És de Irún, basc, té el genoll fotut però no es vol operar, fa bicicleta i "monte" i ja vé del pic de la Dona, "si, algo de Pona, Dona...", amb els noms ja veig que no n'ensurtirem. M'acomiado amb un agur, ell, sobtat, em retorna el comiat fent servir la mateixa paraula per a dir adéu.

Quan arribo al cim, a 2.881m., ja hi ha sessió de fotografies per part de tres noies i un noi d'Olot, eren els que tenia al davant. Ens intercanviem el fet de fer-nos fotos, unes fotos que a l'instant, ja poden estar penjades a la xarxa. La fem petar i riem una estona mentre em conviden a un mos, ells ja encaren cap al cotxe, a l'aparcament de Vallter, a mi, encara em queden unes quantes hores. Des d'aquí dalt torno a veure i estirar-me els cabells, la portella de Mantet, punt, que ja quedarà per la història particular, com un punt negre, talment parléssim d'accidents de trànsit.


El grupet ja tira avall i jo aprofito per a deixar-hi una cinta, fer quatre fotos i enviar-les tot aprofitant aquest punt de cobertura, el primer i gairebé únic, des de que he iniciat la marxa. El dia és magnífic i es poden distingir perfectament tots els cims que dóna la vista... ja els començo a conèixer.

Continuo cap a l'altre part del cim on hi ha una altra parella, fent fotos i quatre ganyips, jo ja no perdo temps, tot aquest tram és molt tècnic i em durà temps. De moment el tram de baixa-puja al Freser 2.835m. també cau a la saca, tot canviant impressions amb un altre excursionista dalt del cim, ara s'ha de tornar a baixar per una mica un kampi ki pugui, tram amb molta pedra i amb moltes opcions per a cercar un senderol més fresat que ens portarà a encarar en pocs minuts el tercer cim del dia.

A dalt del collet acaben d'arribar una colla d'escoltes que em pregunten com està el pas cap a Freser i Bastiments. Després de quatre indicacions, enfilo el cim del pic de l'Infern 2.860m., on hi ha un parell de xicots que vénen des d'Andorra, del refugi de Sorteny, i pensen acabar al Cap de Creus... Déu ni dó, aquestes travesses, de varis dies, creuar els Pirineus pel GR11, de costa a costa, cada vegada hi ha més gent avessada, encara que es necessiten molts dies per a dur-ho a terme.


Torno a desfer el petit tram fins al collet per a seguir cap a la cabana de Tirapits i pujar el tram fins el coll i resseguir la carena. Ni resta de neu quant fa un mes, el trio de la bona vida hi vam tenir alguna dificultat per a passar-hi. A la fita del coll, recordo la sessió fotogràfica, amb la Marta i el Ramon, em sento pletòric, feia temps que no em sentia així i ho celebro tocant la guitarra, com en Clave al coll de Malatrá, al ritme de la cançó que sona per l'iPod, potser Freddy Mercury, o Lady Gaga, o Bruce, potser Coldplay, si algú em veu des d'alguna banda, em prendrà per a ben boig.

M'ho estic passant bomba, apreto l'accelerador tot crestejant, quan en una pedra hi veig que hi posa SEC, amb lletres blanques, lloc fàcilment identificable tot donant per la banda francesa als llacs de Carançà i abans de la pronunciada baixada per encarar després d'un repetxó, Noucreus. Potser serà qüestió de porta un sprai i posar-hi CAL, o MAS, un bon lloc per a perdre-hi uns minuts amb unes vistes espectaculars de 360º, potser, fins i tot...


Noucreus, 2.799m., tot en ordre, la cinta, un mes després, està en perfecte estat, però el temps es va complicant, el barretet del Puigmal ja fa estona que hi és, però em cal fer una queixalada abans de baixar a Núria, acabar-me un mini estrepà de nocilla que encara tinc de dissabte i una coca-cola, avui m'ho he guanyat, i si he de baixar tot caient quatre gotes, doncs hi baixarem.

La baixada segurament és molt millorable, però les sensacions són molt bones encara que trobo a faltar la gran qüantitat de neu de fa un més per a tornar a llançar-me "a tumba abierta". M'enpaiten uns nuvolots negres al darrera, cau alguna gota grossa com el puny, però ara una aquí, ara una altra allà... no m'atraparà, accelero i en 34' sóc sà i estalvi a Núria, amb la sensació de que per avui ja n'hi ha prou, encara que per acabar el recorregut, hauria de baixar a Queralbs.

Són quarts les dues tocades i decideixo dinar al buffet, poca gent, tranquilitat, de nou cobertura al mòbil per esplaiar-m'hi més del compte, mentre a fora hi veig les corredisses de la gent per a posar-se aixopluc, jo fa estona que estic salvat. Això, per si havia algun dubte, em fa decantar-me per a baixar en cremallera, mullar-se per mullar-se, no cal penso, i dit i fet, semblo encertar-la, perquè ara para, ara hi torna, abans de Queralbs hi arrepleguem un bon xàfec.

Avui m'he sentit viu i alhora he tingut més aprop que mai, els que no hi són... moments màgics per a seguir disfrutant, per a seguir sumant... persistirem.

Salut.