dimarts, 18 de juny de 2013

Coma de Vaca - Tirapits - Noucreus

Dissabte, 15 de juny 2013
Daió (Ripollès)
30 kms. - 7h.30'


Durant la setmana ha passat el que era de preveure i l'organització de l'Emmona decideix canviar el recorregut de les curses i anular el tram que va des del coll de la Marrana, Bastiments, pic de l'Infern, Noucreus fins a Núria. Tampoc faran el Puigmal per tant aquest any una Emmona absolutament descafeinada però no absenta de duresa, ja no per alçada i desnivell, sinó per a la calorada que es trobaran durant tota la jornada i quedar enclotats en punts com a Daió o Planoles.

Nosaltres, la Marta, en Ramon i jo, mantenim la sortida encara que també canviem l'itinerari de dalt a baix. Sortirem de Daió i pujarem fins a coma de Vaca, el recorregut que jo el dilluns vaig fer de baixada, després ens endinsarem per la vall del Freser fins al punt de girar a l'esquerra enfilant el coll de Tirapits, deixant el coll de la Marrana a la dreta. De Tirapits a Noucreus, Núria i Daió. Un tomet d'una trentena de kms. que em servirien d'últim entrenament de cara a Andorra.



A les sis tocades ens posem en marxa, a Daió en som els primers, molt diferent de com trobarem l'indret a l'hora de tornar cap a casa. Sense pressa, però sense pausa fem camí, guanyant alçada i gaudint del paisatge on novament els salts d'aigua ens acompanyaran durant bona part del recorregut. El meu particular objectiu, continuar passant-m'ho bé, una garantia amb els dos acompanyants d'avui, passar hores a la muntanya, estar-hi en alçada i seguir acumulant desnivell.

Fotos, aturades, xerrameca, no crec que deixem de tocar cap tema, fins i tot, enmig de seminaristes, ens aventurem a calibrar, passan revista als que hi trobem, si són naturals o hi ha silicona, jajaja... de curses, de viatges, de l'Emmona, de fauna, de projectes, de noves rutes, de feina, de música, de bicicletes, d'Andorra, del Mas, de cançons, de botigues, potser de política, poli...què?, ah, si, també una mica de safareig.



El dia d'avui és fantàstic, molt més bo que el de dilluns, al menys, per ara, no sembla inflar-se cap nuvulot. El temps passa ràpid i en un moment ja som dalt a coma de Vaca on hi comença ha haver-hi moviment tot esperant als primers participants d'ambdues carreres de l'Emmona. Amb una salutació, solventem el tema i seguim camí per la coma del Freser, on el dilluns en copsava tota la seva magnitud, avui l'he tornat a sentir i mica en mica ens hi endinsem.

Sempre pendent de la Martona, qui progressivament va superant el seu estat de forma i les seves pors, avui, en tindria una bona prova, i alhora faria un passet més endavant, tot cercant el seu particular repte de la CCC a l'agost.

A mida que anem guanyant alçada, hi anem trobant més neu, encara que tal com anem equipats, anem de fàbula, ni crampons, ni polaines i mira que avui n'hem trepitjat de neu. Per altra banda també hi noto un canvi vers el dilluns, i només en quatre dies, ja n'ha marxat molta. Tot arribant a la cruïlla que ens farà anar al coll de la Marrana o a Tirapits, la Marta i en Ramon, ja fa estona que busquen un recer per a fer-hi un mós, en això van ben equipats, cadascú un entrepà de categoria... ep!!! s'ho tenien callat, els putilles, jajaja... La veritat és que no em fa pas falta, encara que la Marta s'entossudeix en donar-me'n una queixalada, jo minuts abans, ja havia fet el pes amb una barreta.


Amb la panxa plena, ells, jo més buida ja que he aprofitat per amagar-me darrera unes pedres i deixar-hi constància, enfilem la pujada a Tirapits. Al cap d'uns minuts en Ramon s'ens desubica, això del menjar no li prova, per una banda o una altra hauríem fet cap al mateix lloc, tot entossudint-se en una punyetera cabana. Jo li dic que si és la que em penso, és molt més endavant i ens la trobarem de cara i no a una banda on ell deia.

La Marta agafa l'iniciativa, i jo que m'ho vaig mirant, tot enfilant-nos una mica i des d'on s'intueix el corriol oficial, ara, amb unes petjades prou significatives a la nostra dreta. La noia, amb una vista extraordinaria, veu marques, traces, gent... i la cabana!!!! Si, era la cabana on jo deia, on hi ha un punt d'emergència, al fons de tot, a mà dreta, pic de l'Infern, mà esquerra coll de Tirapits.

Dos excursionistes, equipats per a una excursió himalaienca van obrint traça. Jo m'arribo a la cabana amb el seu interior tot ple de neu, la feia més grossa, potser, ara, mig enterrada, enganya. Espero a la Marta, mínimament endarrerida però contenta per la seva aportació, mentre, en Ramon, ja ha tirat amunt, segurament, tot remugant, jajaja...


Aquest tram no presenta massa dificultat tot i la inclinació del terreny, jo m'hi moc bé i engresco a la Marta a que sigui més decidida, la petjada està feta i no ha de tenir-hi problemes. En Ramon ja ens espera dalt del coll, superant ja els 2.500m. La Marta ens confesa, que des de l'accident al Canigó, no havia trepitjat mai tanta neu, i que avui havia fet un petit pas, però, alhora, molt important.

Per a celebrar-ho, fotos a tort i a dret, ara amb tu, ara amb mi, ara vosaltres dos... d'excursionistes dominguerus total, jajaja... però veure contenta a la gent amb qui comparteixes, t'omple més que qualsevol cosa. Encara quedaria un tram complicat abans de Noucreus, una nova prova per la Marta, aquesta jo tampoc me l'esperava, però entre tots tres ho solventem sense problema, això que el pendent de l'aresta, encara n'éra més de pronunciat.

Tot queda en una anècdota, més quan per la part francesa, s'ens obren els llacs de Carançà, espectaculars, amb els llacs mig plens de neu, mig gelats. Jo aprofito la parada per a posar el peu dins la neu, doncs, tot badant, me l'he torçat tontament.


Ja enfilem Noucreus 2.799m. abans de saludar, camí cap al cim, un conegut d'en Ramon i de disfrutar com criatures, llançant-nos neu avall, a corre-cuita, abans de l'última pujada. Noucreus, fa bo, però molt de vent, també un clàssic, però l'indret bé hi mereix una cinta. La Marta escull la creu i jo m'hi avinc, l'aire, la càmara, el nus, el doble nus, entre tots dos, en deixem constància. Crec que li ha fet gràcia participar-hi, encara que ja sap que no m'agrada massa el rebombori, i si, a la foto, podia haver somrigut una mica, jajaja...




Nova sessió de fotos... si, és en Ramon, encara que sembli qui sap qui, potser més aviat un cantant heavy metal o vés a saber què, ep! que cadascú va com vol ;-)))) La ventolera ens fa tirar avall, tornarem a xalar, sobretot en Ramon i jo amb la mirada atònita de la nostra acompanyant quan ens tornem a llançar muntanya avall per entremig de la neu, neu verge, obrint traça, una passada, treiem ben bé, el ventre de pena, Ramon... som corredooooors!!!! Mentre, la Marta, al seu ritmet, una mica més ràpida quan el terreny perd inclinació, no tarda ha arribar a la nostra alçada per a continuar, novament, tots tres plegats.


Poca història fins a Núria, la neu ja queda darrera, el corriol ja es torna fresat i novament reconegut d'en d'altres ocasions, però que no impideix una nova torçada de turmell, de les que fan mal, la segona. A Núria hi ha gran ambient, punt on conclou la marató de l'Emmona i on hi coincideixen els de l'ultra. Hi passem de llarg, encara que a partir d'ara fins a Daió, ens anirem creuant amb tots els corredors d'una prova i de l'altre.

El reguitzell de coneguts és inacabable i els que tú no coneixes, et coneixen ells a tú. No parem de saludar gent i alhora els esperonem a tirar endavant enmig d'una calor ja, sofocant. Al cap hi tinc molts noms, moltes abraçades i somriures, però no m'agradaria deixar-me a ningú, la meva memòria es fa velleta i em podria trair, però vaig estar molt content de poder saludar a tants corredors, d'alguns, potser feia més d'un any que no ens veiem. Entretant, dues noves torçades, ara una en cada peu, també serioses, sobretot la reincident que em deix el turmell esquerra, prou tocat.

Arribats al pont de Cremal, un autèntic hospital de campanya, tothom buscant una ombra i refrescant-se al riu, amb algun cas de cop de calor, afortunadament controlat, girem a l'esquerra, cap a Daió. La història continua durant tot aquest trajecte, saludant i esperonant a més i més gent... així seria fins a Daió on hi ha control i avituallament i novament més coneguts tot esperant, per exemple, el trenet de la Pocchi, en JordiDavi, en Pere Masó, en Hanrath, etcetcetc...



Abans, ja ens havíem remullat al riu, sobretot jo, cercant l'aigua glaçada per als meus turmells per, de moment, poder salvar el cop. Hi ha prou gent refrescant-s'hi, i és que la calor apreta de valent, de fet, ara, els corredors no em produeixen cap enveja, els espera un tram dur, dur pel desnivell i sobretot per la calorada que hi tindran. A mi, ja em tocarà ballar-la, la setmana que vé a Andorra i espero, que no sigui amb la més lletja.

En Ramon és el que va una mica més just d'hora, a les cinc, sant tornem-hi, per tant, pleguem veles per a fer l'obligada aturada al Gusi on, a fora la terrassa, donem per acabada una altra jornada per a recordar, una d'aquelles que et torna a omplir, de vegades, penso que en poca cosa en tenim prou, això si, la gent que t'hi envolta en juga un paper principal i per la sortida d'avui, no podia haver triat millors acompanyants.

Salut.