dimecres, 10 d’abril de 2013

Tram del GR5, d'Aiguafreda a Sant Celoni

Dissabte, 6 d'abril 2013
Aiguafreda (Vallès Oriental)
60 kms. - 14h.20'


Després de Setmana Santa, convenia novament posar-se les piles, els dies van passant i els principals reptes de la temporada es van acostant, i diguem que ho porto tot plegat, una mica endarrerit. El nostre amic Oriol Antolí, un altre home Tor, se li va possar entre cella i cella, realitzar el GR5 en la seva totalitat i d'una tirada. Sortia el divendres al vespre de Sitges i comptava arribar a Canet de Mar, el diumenge a la tarda, després de creuar el Parcs Naturals del Garraf, Montserrat, SLlorenç Savall, Montseny i el Corredor del Montnegre, en fi... poca cosa.

Ja ho tenia, una excusa perfecte per a fer un bon grapat de kms. i desnivell, a ell, n'hi surtien més de 200kms. i més de 8.000 de desnivell possitiu. Calia decidir el tram a fer, es veu que li havia comentat que el faria sencer... lokuuuu!!!!, de la manera que estic. El divendres al vespre teniem compromís a Tgna. i no vam poder anar a la sortida a Sitges, ens hi podríem afegir a mig matí, però massa kms. perquè la intenció era acompanyar-lo fins al final. El millor seria dinar a casa i fer cap a Aiguafreda, km.135, ell ja estaria tou i quedarien una setentena de kms. que per a mi ja eren més assumibles.


En el pitjor de les seves previsions, entre 8-9 del vespre, al bar del Racó... perfecte. Durant tot el dia, podem anar sabent la seva situació, via twitter, via d'altres amics que l'acompanyen en algun que altre tram, facebook, alguna trucada, etcetcetc... però el nanu va endarrerit, mooolt endarrerit :-((.

Ja no cal córrer tant per arribar a Aiguafreda i mentre faig temps a la tarda, m'arribo a buscar una mena de crampons que tenia al cap feia temps, ja que es preveu, i hi ha fotos, del Matagalls ben nevat.


Quedem amb en Campal de ser a la mitja part del Barça al Racó per a fer-hi una queixalada i veure-hi la segona part. L'Oriol porta molt de temps de retràs, pèrdues, camins tallats per urbanitzacions i hípiques etcetcetc... mentre, al bar, al voltant de la taula, els comensals es van multiplicant, començant pels pares del nostre protagonista, i acabant per a la seva xicota.

El partit acaba i no s'en sap res, són les dotze de la nit, i la sobretaula s'allarga amb certa preocupació per part de la família, encara que entre tots, més quan arriben en Joel i en Pau, intentem animar el cotarro, encara que sigui a base de ratafia ;-))



En Joel i el Pau es disposen a sortir a buscar-lo en direcció contraria, pujarant fins als cingles de Bertí i s'han de creuar a la força, ja són la 1 però al bar encara hi ha gent i els propietaris, la Sussana i el Quique, es van portar de bandera, amb el sopar preparat per l'Oriol, arribés a l'hora que arribés.

Les dues tocades, ja no ens convenia ni beure ni menjar més, així que decidim, amb en Campal i l'Yves, sortir també a buscar a la tropa, desperdigada ja, vés a saber per on. Ningú sabia res de ningú. Alhora, fem tancar el bar, entre poc i massa... ja estem tots al carrer i nosaltres tres disposats a sortir. No farem ni un km. quan ja ens truquen, per fi havia arribat, encara que no sabem per on, jajaja...



El bar, semi-tancat, torna a obrir, novament... un 10!!!!, l'Oriol pot sopar una mica, explicar aventures i tranquilitzar als seus. A partir d'ara anirà ben acompanyat d'aquí fins al final. En Joel i el Pau no tarden en arribar, en una crono, hagueren guanyat de carrer l'espectacular descens des de la Trona, dos cracks, que us he de dir.



Són gairebé les tres de la matinada quan iniciem la marxa... sense comentaris, la pitjor de les previsions assenyalava de 8 a 9 del vespre, per tant, tot plegat es dispara totalment i de recuperar temps, serà més al contrari, cada vegada s'anirà incrementant el retard, pel cansament, pel desnivell, per la nit, per la neu...

Encarem cap a Can Bellver de bon humor i l'Oriol continuant explicant batalletes, l'acompanyem en Campal, l'Yves i jo mateix i aquest primer tram passa força bé. Una vegada dalt, enfilem el pla de la Calma després de veure que a Can Bellver hi va haver una mica de festeta, ei, que el cava era Llopart, els comensals, bon gust tenien.

Molta pista i molt de fred, terreny corredor que l'Oriol no compra, bé, en compra alguna tira, però no l'apretem, va tocar de son i cau un Durbitan encara que tardaría a fer efecte. Continuem comentant la jugada, ara una estona va un amb ell, ara n'hi va un altre, així fins a Collformic.

Una petita parada, quant ja comença a intuir-se un nou dia, fa molt de fred i ens hem d'abrigar de valent per encarar la pujada el Matagalls. L'Yves ja contacta amb el Massa i envia la nostra situació a tota la parroquia, que a hores d'ara deu estar dormint ben merescudament, són un quart de set del matí.


La pujada, és prou glaçada encara que el corriol està ben fresat però alhora un xic perillós. Suposo que la mandra de treure de la motxilla, pel fred, els crampons, em fa continuar endavant buscant trepitjar una neu que encara està en bones condicions. Les vistes comencen a ser magnífiques, el dia es va aixecant, comença a veure's per on treurà el nas el Sol, el fred va passant, curiosament a mida que guanyem alçada, l'esforç, res exagerat ja que és un trajecte de molt bon fer, i posa la resta. Feia un grapat d'anys que no hi pujava.



En Campal i jo hem fem via, sempre mirant pel retrovisor als de darrera, però vull espavilar-me per arribar a dalt tot just surti el Sol, encara que anem uns minuts tard i no ho aconseguirem del tot. Tanmateix hi tinc prou temps per, ara si, treure els crampons de la motxilla i alguna queixalada a una barreta energètica. El dia és excel.lent, penso que en som els primers del dia en fer cim i encara s'hi està prou bé, sense massa fred, estem a 1.700m., tampoc res de l'altre món.



Quatre fotos i tirem avall quan veiem el puntet d'un excursionista que també ha matinat. Ens encantem per a qualsevol cosa, encara no sé perquè, que si ara això, que si ara allò, d'avançar, avancem ben poc. L'indret és magnífic per a córrer en les primeres llum de dia i el solet intenta anar escalfant a poc a poc. Una nova mini-parada abans de fer tota la baixada, i encara en faríem una altre, aquesta vegada per guardar el paravent, guants, etc. i anar una mica més lleugers de roba.



Abans d'arribar a baix, hi trobem algun corredor tot entrenant, si, després ningú no entrena, jajaja... La baixada és llarga, primer per dins inmensos boscos i després per un terreny més obert que ens portarà a baix la carretera on hi ha una plaçoleta amb unes pedres tot enfilant, a mà dreta, un bar on hi posa esmorzars, mmm... prou que hi faria un parada i fonda, però ni s'em acut proposar-ho a part de que segurament, encara està tancat.

Començarem l'aproximació al camí cap a Les Agudes, 500m. de desnivell, majoritàriament amb neu fins a mitja canya a mida que anem pujant, amb un Oriol tancant el grup prou dignament, no sembla que porti més de 150kms.!!!!



Jo em poso l'iPod i amunt, amb un Marc Campal més fort, obrint traça, una horeta no ens la treu ningú. Estem a la banda ombrívola i torna a fer fred, però ja no ens abrigaríem més. Durant la pujada ens hi trobem tres guiris que precariament fan la pujada, carregats com a mulos i amb uns pals d'última generació, uns pals Ballesta, de fusta, trobats d'entre el bosc, jajaja... els adelantem, el nostre currículum, no es pot veure afectat per a tres guiris, jajaja...

Ens hi anem apropant, cada vegada veus la ratlla on se separa l'ombra del Sol, més aprop, senyal que queda menys, senyal que ja som dalt, al menys del collet. Girem a l'esquerra i en un tres i no res... cim, Les Agudes, 1.700m. Si feia anys que no trepitjava el Matagalls, Les Agudes, encara més, des de les sortides d'excursionisme, amb el CEP, de quan era ben menut i que el meu pare va cuidar-se d'avessar-m'hi abans de que conegués la pilota. Potser estem parlant de quaranta anys enrere, si, ja ho sé, no semblo pas tan gran, jajaja...



Hi dono una ullada, em fa especial gràcia... ja ho tinc, hi deixaré una cinta, una cinta per a la 3a, sempre amb nosaltres, sempre en porto una de més per s'hi ha opció, ja ho sabeu, sense massa escarafalls, anar farcint cims, indrets on s'escaigui, i que d'una manera ho altre, em siguin representatius o simplement prestin a deixar-n'hi una, encara que em penso que acabaré abans les cintes que els cims, eps! sempre en guardaré un parell pel coll de Malatrá... hi tornarem ;-)))

Tornem a fer queixalada  a quatre ganyips encara que no vagi sobrat de menjar, enmig d'excursionistes encuriosits al veure'ns tots quatre amb la samarreta Tallaferro, ei, que fem patxoca, al menys, més que els guiris. Mentre, observem el trajecte fins al Turó de l'Home, no sembla complicat i no tardo a tirar avall, em vull permetre uns minuts de gaaaaasssss... encara que sia amb gasosa.


No sedueix la idea de pujar al cim, l'Oriol remuga però convenço a la tropa, ja sabeu el que m'agrada fer cims, jajaja... i ho tenim a tocar encara que toca esforçar-s'hi per uns metres de fort pendent. Avui, l'indret, sembla dominguerolandia, a vessar de gent, excursionistes, els que menys, més killakus i julais, gent gens equipada per fer aquells 100m. de desnivell,  amb neu sota genoll, equipada vull dir unes tristes bambes.


Baixem pitant així que l'Oriol treu el nas, l'hem putejat, però haurem fet els tres cims per excel.lència del Montseny. Una baixada molt llarga, encara amb neu fins ben avall, encara amb "gent" pujant tot queixant-se amb uns "... queda mucho", va, home,va, quisencuida d'això!!!!

També hi trobem gent sana i preparada, gent que ha sentit a parlar dels Tallaferros i que fins i tot em coneixen i segueixen les meves peripècies, malauradament, jo no els recordo pas, però m'ho fan saber. També coneixen al Marc, pel fet de ser de Tordera. La fem petar una mica ja arribant al final d'aquest petit tram, ara, el Sol, comença a apretar i jo, començo a tremolar encara que a la motxilla hi porto una muda més estiuenca.

Ja som baix a Fontmartina, on és l'avituallament... no veure'm a ningú fins a Canet???? m'has mort company, que començo a justejar!!!! Uri, si es torna a fer, avituallament a Fontmartina i Sant Celoni, per la mor de Déu!!!!, jajaja...



Hi estem una bona estona, comença a ser hora de dinar i les olors que ens vénen, aquell "olor a pueblo", acompanyat amb la fumera d'alguna barbacoa, em remou l'estòmac. Mentre miren la cartellera per corraborar el camí a seguir, em prenc un gel barrejat amb l'aigua d'una font que diu no és potable... serà molt, tothom en beu.

Enfilem camí, seguint sempre el GR5, no hi ha pèrdua, si no fos que l'agafis en direcció contraria, em podeu dir que punyeta miràveu tanta estona al mapa???? Hem de desfer un corriol de baixada després de més de 3kms. d'haver arrencat. Reunió, ja som baix d'una pista i girant a l'esquera tornaríem a estar en la direcció correcte, però l'Oriol, vol fer el GR5, vol tornar a pujar els més de 3kms. que acabem de baixar... kil va parir!!!!

L'Yves, no ho compra, encara que ja no serà a temps, de cap de les maneres, d'arribar a una calçotada que tenia, a no ser, que fós per sopar ;-))) En Campal, té decidit acompanyar a l'Oriol i desfer camí, i jo... , jo, a mi no m'agrada disgregar el grup, el més lògic, potser seria fer dos per una banda i dos per l'altra. Però no sé perquè, opto per a tornar enrere tot i el cop moral que signifíca per el meu fràgil psico. Yves, no m'ho tinguis en compte, jajaja...

Reculem tots tres mentre l'Yves segueix el camí iniciat a Fontmartina. El tram final, fins la font, el decidim fer per carretera, no pujarà tant i una mica d'asfalt, tampoc farà mal, no hi pot haver-hi massa tros. Un cotxe es para a la nostra alçada en direcció contrària... batua l'olla, és l'Alvaro, el Fede i la Carmen. Tan si com no, giren el cotxe i ens porten a Fontmartina, sí, quedava poca distància, però serveix per aixecar la moral. Agraïts, i l'alegria de veure aquests cracks, un del running i l'altre de la fotografia, ens torna a omplir d'energia i d'adonar-nos en quin punt havíem comès l'errada, una errada d'uns 7kms. més a afegir al rutòmetre de l'Oriol.

Una vintena de kms. ens separen de Sant Celoni, és tard i començo a fer números, encara que siguin prou corribles en situacions normals, a hores d'ara, no estem per a massa gresca. Alternem carretera, pista, camins i algun corriol, no essent particularment una part massa agraïda, de fet, anem cap a mar.

El Marc té decidit anar amb l'Oriol fins a Canet, jo ja no ho tinc tan clar, ens tocaran les tantes per arribar a casa i la setmana que vé, m'esperen un centenar de kms. pel Montsec i Mont-Rebei, avui haurà estat un bon entrenament i no cal cremar-se de cop. Els nostres seguidors continuen estant a l'aguaït, encara que els veig posant-se les mans al cap pel retard que es va incrementant cada vegada més. Afortunadament, prènen la iniciativa de venir a Sant Celoni... estic salvat, ho tinc decidit, a Sant Celoni, campana y se acabó.





Per sort hi trobem l'Yves, arribat poc més d'un quart d'hora davant nostre i després d'haver empalmat novament amb el famós GR5, o sigui, que el vam portar davant nostre durant un bon grapat de kms. Hi ha una bona claca, porten quelcom per a picar, però crec que ens faltaria un bon entrepà asseguts en un baretu, que tornés a posar-los les piles, mentre, jo podria fer el meu únic àpat del dia. No compren, en Marc decanta la balança, i en un tres i no res continuen camí, ara tots dos sols.


Ja en cotxe, ens acompanyaran a Canet, l'Yves, i a Tordera, nosaltres per enfilar cap a Vilafranca, són gairebé les 7 de la tarda i estic segur que abans de las 10 no arriben, encara els hi queden 24kms. i no crec que vagin a 6 al km.

A casa els anem seguint, s'han tornat a perdre i ningú en sap res, fins que passades les 11 de la nit fan la seva aparició a Canet quan el Capi, ja els havia anat a trobar. Finalitzava així una bona aventura protagonitzada per aquest vailet de Terrassa tot cruspint-se el GR5, això si, amb bastants kms. de més, li sortirien 233 i unes 51h.



Va acabar a l'estàtua de Neptú, ja veus, no haguera dit mai que fos de l'Atlético, jajaja... i sí, per a treure's el barret, coi de jovent ;-)))

Salut.

3 comentaris:

doktor8 ha dit...

Osti Bodi, que em fas posar la pell de gallina i gairebé plorar! Moltíssimes gràcies per aquesta crònica i més encara per haver-ho fet possible!!!

A més, els Tallaferros sou la motivació més gran per seguir fent sonades d'aquestes!!! jijiji

Ah, de l'Atlético ni parlar-ne, que avui estaré patint amb tota la culerada... :P

FerRun ha dit...

Bodi, sempre és un plaer llegir-te i més si és per explicar històries o aventures com la d'aquest vailet, talment dit Oriol. Sonat, sonat però amb un parell... Si senyor!

bodi ha dit...

Gràcies nois... tot el mèrit és teu Uri, a seguir així ;-))))

FerRun enhorabona per la cursa de Montserrat, per la fotassa i per la crònica ;-))))